dissabte, 30 d’abril del 2016

EL CANÓ DE FULLEDA. LES GARRIGUES. LLEIDA

Retratava al Josep Olivé Escarré, recolzant-se en el canó Falktrk de 4 peces que acompanya a l’escultura d’Agustina Saragossa i Domenèch – de la que no trobava cap dada de l’autor, i sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunhya@gmail.com – llegia que és un original cedit l’any 1987 pel que fou ministre de defensa, el català Narcís Serra i Serra (Barcelona, 30 de maig de 1943), en nom de “las Fuerzas Armadas Españolas” per tal de ser instal•lat en aquest monument dedicat a la memòria d’aquesta heroïna de la Guerra del Francès.


La partida de baptisme de l’ d’Agustina Saragossa i Domenèch , apareix a Santa Maria del Mar a Barcelona i és del 6 de març de 1786. Filla de Francesc Ramon Saragossa i Labastida, obrer, y de Raimunda Domènech i Gasull, ambdós nascuts a Fulleda.

Agustina Saragossa es casà el 1802 a l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona, als 16 anys, amb Joan Roca Vila-seca, caporal d’artilleria que participà des d’un bon principi en la Guerra del Francès, estigué a la batalla del Bruc i l’esdevenidor de la guerra els dugué, a ell i Agustina, a Saragossa.

Durant el primer setge de Saragossa de la Guerra del Francès, o Guerra de la Independència segons la historiografia espanyola, l’1 de juliol de 1808, mentre Agustina portava vitualles al seu marit, posà un topall a un canó a punt d’ésser detonat però amb l’assistent ferit i amb la metxa encara a la mà. Agafà la metxa i encengué el canó, que apuntava a la porta del Portillo. No se’n sap res de les conseqüències reals d’aquesta acció en la batalla, però el general José Rebolledo de Palafox y Melci, duc de Saragossa (Saragossa, 1776 - Madrid, 15 de febrer de 1847), va descriure la seua acció com èpica, i li va atorgar la distinció de sotstinent i el dret d’ostentar dos escuts amb els lemes: "Defensora de Zaragoza " i "Recompensa del valor y patriotismo ". No es té constància d’aquest fets, tot i que la història confirma que va ser admesa inicialment com artiller ras i després va obtenir els galons de sergent i sotstinent. Sembla que fou capturada i alliberada en un canvi d’hostatges. Posteriorment als fets de Saragossa va recórrer la península acompanyant als exèrcits espanyols. Finalment va acabar la seva vida a Ceuta, on es va tornar a casar, ara amb Juan Cobo de Belchite y Maspera , amb qui van tenir una filla, Carlota.

Agustina d’Aragó morí a Ceuta, el 29 de maig de 1857, als 71 anys. Fins a 1870 no en foren traslladades les despulles a Saragossa, descansant primer al Pilar i, des del 14 de juny de 1908, a la capella de l’Anunciació de l’Església de Nostra Senyora del Portillo, on són venerats com els d’una gran heroïna que, amb valor i decisió, contribuí a repel•lir les adversitats i vèncer l’enemic. És considerada un dels símbols més representatius de la resistència espanyola contra els invasors napoleònics. Aquesta guerrillera rebé el títol de Defensora de Saragossa i la condecoració de Recompensa al Valor i al Patriotisme, seguint les ordres del general Palafox, i arribà a aconseguir el rang de capità de l’exèrcit.

IN MEMORIAM. ESGLÉSIA DE LA NATIVITAT DE LA MAREDEDÉU. GARCIA. RIBERA D’EBRE. TARRAGONA

La parròquia de la Nativitat de la MaredeDéu de Garcia és documentada l'any 1279, data en què el seu capellà pagà 60 sous de dècima papal.

L'any 1314 fou visitada pel bisbe de Tortosa, Francesc de Paulhac 1310-1316.

L'església romànica va ser substituïda per una altra l'any 1663, segons consta a la portalada.

La segona església va ser bombardejada l'any 1936 per les tropes feixistes, insurrectes contra el govern LEGÍTIM de la II República, i des de llavors resta abandonada.

La porta de l’església advocada a la Nativitat de Déu, va ser arrancada per situar-la a l’església nova advocada a Santa Maria, que s’aixeca a la part baixa del poble.

Havia tingut un retaule d'Escala-Dei, obra de Francesc Ribalta (Solsona, Lleida, 1565-Valencia, 1628) , que es va cremar, i un altar major plateresc.

Situada a la part alta de la població, al costat del turó on algunes fonts situen el desaparegut castell de Garcia, la descripció de patrimoni Gencat ens diu; església de planta rectangular amb absis poligonal. Consta d'una sola nau, amb cinc tramades separades amb arcs torals i capelles laterals, havent perdut la coberta. Estava coberta amb volta de creueria, de la qual només se'n conserven els primers trams. Els nervis descansen sobre una cornisa i pilastres, situades entre els arcs de mig punt de les capelles. La part de l'absis també està enrunada. La portalada va ser arrencada després de la guerra civil per incorporar-la a la nova església situada a la part baixa del poble. Sobre d'aquesta hi ha una rosassa. Les façanes laterals presenten quatre grans contraforts que sostenen les capelles. El campanar, de planta quadrangular i tres nivells d'alçat, es troba adossat a l'absis. Els nivells de forjat estan delimitats amb cornises, i la part superior s'obre amb pòrtics d'arc de mig punt. L'acabat exterior del temple és la pedra vista amb restes d'arrebossat, i les cantonades amb carreus escairats.




Fa funcions de ‘quarto de mals endreços’ del Consistori de Garcia.

Des d’aquesta alçada on la devastació se’ns fa evident, es copsa tot el sentit de l’expressió ‘a sants i a minyons, no els prometis si no els dons’, els homes no han apaivagat encara la colera de Déu pels terribles excessos de la mal dita ‘ Cruzada’.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ) em rectifiquen l’advocació de l’església que trobava a : http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0029016.xml

L'advocació no es la Nativitat de Deu, sinó la Nativitat de la Marededéu. Déu no va naixerà, ha existit sempre.

divendres, 29 d’abril del 2016

IN MEMORIAM. CAPELLA DE SANT JOSEP DEL PUIG. SANT PERE DE VILAMAJOR. VALLÈS ORIENTAL.

Higini Herrero i Baró ens diu de la capella de Sant Josep del Puig, que es trobava a l’era de la masia de can Vidal del Puig (Sant Pere de Vilamajor), que fou enderrocada, i que avui ja no en queden restes més enllà de records i alguna fotografia. Era una construcció petita i senzilla situada entre quatre xiprers. La capella era una única estança rectangular de parets de pedra i coberta a dues aigües. Tenia un petit campanar d’espadanya. El portal era d’obra vista amb maons de cantell formant un arc rebaixat. A l’interior hi havia un altar amb una imatge de Sant Josep.


La descripció que en feia patrimoni Gencat ens diu que la planta era rectangular i petita.

En la fotografia estava ja sense teulada, i en el seu interior s'hi guardaven els estris per les feines de la finca.


La porta, feta amb maons, acabava en arc escarser.

Va tenir culte fins als tombants del segle XX.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 28 d’abril del 2016

EDIFICI DE L’AJUNTAMENT I ESCOLES DE CERVIÀ DE LES GARRIGUES. LLEIDA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

Llegia que la proporció de població escolar es distribuïa en els anys anteriors a la dictadura franquista en aquesta proporció:

Quasi el 40% en Centres religiosos

Al voltant del 30% en Centres Públics [ cal fer èmfasi en que a Catalunya, primer la Mancomunitat i més tard la Generalitat feien un gran esforç en aquest àmbit, i això malgrat l’odi cerval del primer dictador feixista , Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (Jerez de la Frontera, 8 de gener de 1870-París, 16 de març de 1930) militar espanyol que amb l’aquiescència del rei Alfonso XIII va exercir com a dictador entre 1923 y 1930.

Mes del 10% era atesa des de escoles ‘particulars’ .

La resta quasi el 20% gaudien de la consideració d’analfabets
, condició que era – i és – molt estimada des de l’àmbit dels poders fàctics i les formacions politiques – conservadores – que ho eren i encara ho son, únicament dels ‘seus privilegis de casta’.

L'inici del segle XX fou un moment de gran importància per Cervià de les Garrigues ja que a part de les escoles, es millora el sistema d'abastiment d'aigües i s'amplia la xarxa de clavegueram. En aquest moment també es creen institucions culturals com la coral "El Rossinyol de les Garrigues", el Sindicat agrícola i caixa rural (1914) o bé el club esportiu.

Francesc de Paula Morera i Gatell (Tarragona, 1869 - Lérida, 1951) , arquitecte municipal de Lleida entre 1906 i 1941, és l'autor del projecte de l'Ajuntament i escoles de Cervià de les Garrigues que es construeixen entre 1912 i 1913. També va projectar l'escola d'Artesa de Lleida de 1913. Morera i Gatell en el projecte justifica la necessitat de construir una casa consistorial i que a més tingui la grandiositat que mereixen els edificis públics, malgrat que en aquest cas els recursos són escassos. L'arquitecte tenia pensat la construcció d'una plaça al davant però no es va dur a terme i avui la façana de l'edifici queda mig amagada entre carrers estrets.


L'edifici ha sofert modificacions al llarg del temps. Les escoles, per exemple, s'han traslladat en un altre lloc. Les intervencions posteriors, però, han respectat l'estat primitiu, sobretot la sala de sessions que ha mantingut el paviment i la fusteria original d'aquest espai.

Es tracta d'un edifici de tres naus, la central és més alta, amb planta baixa i tres pisos. A les naus laterals estaven les escoles i al cos central hi havia el jutjat, dos calabossos i una sala per a cobrar impostos. A la part central del primer pis hi ha la sala de plens, amb una gran balconada, i quatre sales més polivalents. Al segon pis hi havia les habitacions dels mestres i finalment, al tercer pis, l'habitació de l'agutzil.

La pedra, procedent del mateix poble, és el material escollit per a la seva construcció. La trobem treballada de maneres diverses per aconseguir un joc de textures de gran efecte decoratiu però alhora auster i de poc cost econòmic. Les obertures principals són d'arc de mig punt: les portes d'accés a l'edifici i les de la balconada, que a més a més es remarquen amb sengles arcs conopials als extrems i un arc mixtilini al centre. Aquests elements són propis de l'arquitectura medieval de gust historicista neoromànic i neogòtic, trets estilístics que recupera el modernisme.

En la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, advertim que més que un desinterès – que existeix – sobre el tema, hi ha un ‘especial interès ‘ en que es perdi la memòria sobre aquest aspecte de la vida quotidiana dels nostres avantpassats.

Alhora, dissortadament, l’experiència – tenim recollides més de 800 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

IN MEMORIAM. ESCOLA PÚBLICA DE SANT PRIVAT D’EN BAS. VALL D’EN BAS. LA GARROTXA. GIRONA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

Llegia que la proporció de població escolar es distribuïa en els anys anteriors a la dictadura franquista en aquesta proporció :

Quasi el 40% en Centres religiosos

Al voltant del 30% en Centres Públics [ cal fer èmfasi en que a Catalunya, primer la Mancomunitat i més tard la Generalitat feien un gran esforç en aquest àmbit, i això malgrat l’odi cerval del primer dictador feixista , Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (Jerez de la Frontera, 8 de gener de 1870-París, 16 de març de 1930) militar espanyol que amb l’aquiescència del rei Alfonso XIII va exercir com a dictador entre 1923 y 1930.

Mes del 10% era atesa des de escoles ‘particulars’ .

La resta quasi el 20% gaudien de la consideració d’analfabets
, condició que era – i és – molt estimada des de l’àmbit dels poders fàctics i les formacions politiques – conservadores – que ho eren i encara ho son, únicament dels ‘seus privilegis de casta’.

M’explicaven que l’escola havia estat a la seu de l’antic ajuntament de Sant Privat i/o a l’edifici que acull avui la farmaciola i el Centre de Jubilats i Pensionistes, ens agradarà esbrinar exactament quin d’ambdós edificis , o fins si tots dos acollien l’escola, podeu fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com



Em confirmaven que en TOTS els nuclis hi havia un edifici que exercia aquesta funció; ens agradarà rebre imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com de les d’ Hostalets d'en Bas, el Mallol, la Pinya, Puigpardines , Sant Esteve d'en Bas, Sant Privat d'en Bas, i Joanetes.

Està clar que ‘qui perd la memòria, per la identitat ‘ , tant clar com que en la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, advertim que més que un desinterès – que existeix – sobre el tema, que hi ha un ‘especial interès ‘ en que es perdi la memòria sobre aquest aspecte de la vida quotidiana dels nostres avantpassats.

Volem – en tenim més que el dret, l’obligació i/o ek deure – recuperar imatges i històries del nostre passat col•lectiu, que ens han estat furtant fins al dia d’avui, quan quasi ningú recorda ja la morta del satrapa.

Alhora, dissortadament, l’experiència – tenim recollides més de 800 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista, que en força ocasions els acullen avui també .

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

dimecres, 27 d’abril del 2016

LA CAPELLA DE SANTA FILOMENA DEL MAS DE L’ENRIQUETA. GARCIA. RIBERA D’EBRE. TARRAGONA

La Marta Lloret retratava l‘any 2009 les restes de la capella del Mas de l’Enriqueta, sense advocació coneguda, situada al paratge de les Sènies, a l'altre costat del riu Ebre, a tocar de l'encreuament de camins del Pas de l'Ase, del Barranc de Roianos i del Pas de la Barca, al terme de Garcia, a la comarca de Ribera d’Ebre.




La descripció de patrimoni Gencat ens diu ; petita capella, encarada cap a la casa. És de planta rectangular amb absis no marcat en planta, i estava coberta amb volta de canó, havent quedat aquesta enderrocada. Al centre de la nau s'observen les restes d'un arc toral suportat sobre una cornisa i pilastres, i a la part de l'absis un altar-retaule amb fornícula custodiat amb columnes i pilastres de capitells jònics. S'hi accedeix per un portal d'arc carpanell, damunt del qual hi ha un òcul i un campanar d'espadanya d'un sol ull quadrangular rematat amb una creu.

El parament dels murs de la capella és de pedra lligada amb morter, on s'hi conserven restes de l'arrebossat original

Li demanarem l’advocació al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin) ; recordem que prop d’aquí va nàixer Sant Enric d'Ossó i Cervelló (Vinebre, Ribera d'Ebre, 16 d'octubre de 1840 - Gilet, Camp de Morvedre, 27 de gener de 1896) eclesiàstic català, fundador de la Companyia de Santa Teresa o Teresianes.

En la resposta deia el Josep Sansalvador Castellet , Capella de Santa Filomena. De com arribava fins a la comarca de la Ribera d’Ebre el culte d’aquesta màrtir ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

IN MEMORIAM DE LA CAPELLA DE L’ARCÀNGEL SANT MIQUEL DEL CASTELL DE CASTELLBELL. CASTEBELL I EL VILAR. BAGES

El Marcel•lí Puigdellivol Prat em feia arribar unes fotografies de la capella romànica advocada a Sant Miquel, que forma part del conjunt del Castell de Castellbell, dalt d’un turó que el Llobregat envolta formant un meandre, al terme de Castellbell i el Vilar, a la comarca del Bages.




Llegia que actualment està quasi enrunada, ja que malgrat el seu caràcter sagrat , degué ser destruïda l'any 1719 pel seu propietari d'aleshores, Josep d'Amat i de Junyent (?-1730): 2n marquès de Castellbell, 3r marquès de Castellmeià, a fi que no fos ocupat pels miquelets que venien de França per promoure una insurrecció general.

Capella romànica, no en trobem cap documentació fins a l'any1685 quan en una visita del bisbe Antoni Pascual i Lleu (Arenys de Mar, 1643 - Vic, 1704), es descriuen les capelles i esglésies dependents de la parròquia de Sant Vicenç de Castellbell.

Sant Miquel és segons la tradició cristiana i jueva, un arcàngel, cap dels exèrcits celestials i príncep dels àngels.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com



Rebia del Marcel•lí Puigdellivol Prat un excel•lent treball de l’ historiador local Joan Valls Pueyo, publicat al Brogit de Castellbell i el Vilar

dimarts, 26 d’abril del 2016

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA DE LA TORRE CASTANYS EN ELS DIES FOSCOS QUE SEGUIEN A LA SEDICIÓ DELS MILITARS FEIXISTES. OLOT. LA GARROTXA. GIRONA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

Llegia que la proporció de població escolar es distribuïa en els anys anteriors a la dictadura franquista en aquesta proporció :

Quasi el 40% en Centres religiosos

Al voltant del 30% en Centres Públics [ cal fer èmfasi en que a Catalunya, primer la Mancomunitat i més tard la Generalitat feien un gran esforç en aquest àmbit, i això malgrat l’odi cerval del primer dictador feixista , Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (Jerez de la Frontera, 8 de gener de 1870-París, 16 de març de 1930) militar espanyol que amb l’aquiescència del rei Alfonso XIII va exercir com a dictador entre 1923 y 1930.

Mes del 10% era atesa des de escoles ‘particulars’ .

La resta quasi el 20% gaudien de la consideració d’analfabets
, condició que era – i és – molt estimada des de l’àmbit dels poders fàctics i les formacions politiques – conservadores – que ho eren i encara ho son, únicament dels ‘seus privilegis de casta’.

En ocasió del post sobre el mestre Ramon Calm i Clota, documentant els edificis escolars d’Olot anteriors a la dictadura franquista, trobava a : http://www.raco.cat/index.php/AnnalsPEHOC/article/viewFile/278578/36633

Es varen habilitar el Centre Obrer, la Torre Castanys, …

Del Centre Obrer m’agradarà rebre’n alguna imatge de la façana a l’email coneixercatalunya@gmail.com , i de la dita torre Castanys, llegia que el mestre d’obres, Josep Fontseré i Mestre ( Barcelona , 1829 + Barcelona, 1897) en va ser autor l’any 1844 per encàrrec de Llorenç Castanys. La torre acull avui , el Museu dels Volcans.

Llorenç Castanys ( ens agradarà tenir noticia del cognom matern, i del lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com ) havia comprat la finca (abans Casa i hort de l'abat) a l'estat.

La descripció de patrimoni Gencat ens explica que és una torre de planta rectangular rodejada d'un parc i jardins contemporanis a l'edifici. A la façana principal destaca l'escalinata que forma un dibuix poligonal que porta al primer pis on es pot veure una galeria amb tres arcs de mig punt. Les finestres de la planta i del pis també són d'arc de mig punt.


Es pot veure una torre central situada sobre la part central de la façana.

La qualifica com una vil•la molt hàbilment composta, a partir d'un estricte eix de simetria i amb una clara influència italiana.

En la nostra recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, trobem sovint – com en aquesta ocasió – que una recerca ens porta dades per obrir-ne un altra; deixem constància d’una recança que ens dol, i que no és altra que la manca de col•laboració.

Volem – en tenim més que el dret, l’obligació i/o el deure – recuperar imatges i històries del nostre passat col•lectiu, que ens han estat furtant fins al dia d’avui, quan quasi ningú recorda ja la morta del sàtrapa.

Està clar que ‘qui perd la memòria, per la identitat ‘ , tant clar com que en la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, advertim que més que un desinterès – que existeix – sobre el tema, que hi ha un ‘especial interès ‘ en que es perdi la memòria sobre aquest aspecte de la vida quotidiana dels nostres avantpassats.

Alhora, dissortadament, l’experiència – tenim recollides més de 800 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista, que en força ocasions els acullen avui també .

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,....

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL REMEI. FLIX. RIBERA. D’EBRE. TARRAGONA

Em sobtava agradablement l’entorn i l’edifici que aixopluga el Santuari de Nostra Senyora del Remei de Flix, aquesta devoció mariana la compartien flixancos, flixanques, amb els pobles veïns de les Garrigues.




Llegia a :
http://www.flix.cat/ca/about-joomla-28/dades-generals/historia?showall=&start=5

1770. Sobre les restes d'una primitiva construcció medieval excavada a la roca es construeix l'ermita del Remei. Pensem que fa referència al santuari que fou bastit per l'ermità fra Dionís cap a l’any 1600. No hi ha cap dada del mestre d’obres, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Patrimoni Gencat diu el relació al Santuari del Remei; està situat a uns sis quilòmetres al nord del nucli urbà de la vila de Flix, prop de la punta de la Senyora, per la carretera C-233 i agafant el racó de l'Ermita fins al temple.

Ens explica que l’església és d'una sola nau amb absis carrat i integrat a l'interior de l'abric natural que conforma la roca de la zona. La nau està coberta per una volta de canó decorada amb llunetes, tot i que la zona que precedeix el presbiteri presenta una gran cúpula esfèrica sobre tambor i petxines. La part superior de l'absis també presenta volta de canó amb llunetes, tot i que a mitja alçada hi ha la roca natural que travessa el presbiteri en sentit est-oest. Tant les dues voltes com les petxines de la cúpula es recolzen damunt grans pilars quadrats amb capitells compostos, i un entaulament motllurat que enllaça amb la cornisa que recorre els murs laterals del temple, en els quals s'obren arcs de mig punt a mode de fornícules. Al costat de l'absis hi ha la sagristia i als peus del temple el cor, sostingut per una volta rebaixada. El temple s'il•lumina mitjançant finestres rectangulars amb vitralls acolorits, situades al tambor de la cúpula i als murs laterals de la nau. La façana principal presenta un portal d'accés rectangular emmarcat en pedra, amb la llinda gravada amb el nom de la patrona. Damunt seu hi ha un entaulament motllurat sostingut per mènsules decorades. A banda i banda hi ha dues petites finestres rectangulars. A la part superior del parament hi ha un rosetó i sobre seu un rellotge de sol. La façana presenta un coronament motllurat rematat per un frontó semicircular, damunt del qual s'assenta un campanar d'espadanya d'un sol arc de mig punt. Exteriorment, la cúpula és octogonal i amb la coberta de teula. La construcció està bastida en pedra lligada amb abundant morter de calç. La façana principal està arrebossada i emblanquinada, amb les cantonades acabades en pedra vista. Cal destacar, a la banda de ponent del temple i integrada a l'abric de la roca, una petita capella de planta quadrada a la que s'accedeix mitjançant una obertura de mig punt. La façana també està emblanquinada.

Cap dada del metre d’obres i/o arquitecte autor d’aquesta ‘reforma’ , ens agradarà tenir noticia del mestre d’obres i/o arquitecte a l’email coneixercatalunya@gmail.com ; Flix tenia un cens de 2.516 habitants l’any 1900, que creixerien fins als 3.374, l’any 1930, abans del tristíssim i vergonyós episodi de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, la victòria dels sediciosos convertiria en un semidéu al sàtrapa, l’església catòlica el feia anar sota pali , aquesta aberració comportarà l’allunyament de bona part de la població d’aquesta confessió religiosa.

Està clar que aquesta informació – com tantes i tantes - s’ha volgut furtar com una forma més d’anorrear la nostra cultura, espero i desitjo, que tampoc aquí se’n surtin aquells que s’han dedicat a destruir-nos des de l’1 d’abril de 1939.

Per mediació de la Mare de Déu del Remei, elevava la meva pregaria a l’Altissim; Senyor, allibera el teu poble.

dilluns, 25 d’abril del 2016

IN MEMORIAM. CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE LA FONT DE CAN JORBA. EL BRUC. L’ANOIA

El Marcel•lí Puigdellivol Prat, publicava una imatge de la capella de can Jorba, advocada a la Mare de Déu de la Font, això pot donar lloc en algun cas a confondre-la amb la homònima existent a la Font de la Mare de Déu al nucli del Bruc.



La descripció tècnica ens diu; Capella de planta rectangular amb la porta orientada a ponent. És d'arc de mig punt amb dovelles de pedra. A la clau hi ha la data inscrita de difícil lectura, (16--). Damunt la porta s'obra un petit òcul. La coberta, avui molt esfondrada, és de teules i entrebigat de fusta, reforçat amb arcs de totxo. Les parets són de maçoneria, la teulada a dues vessants, i un campanar d'espadanya corona la façana principal.

La data inscrita a la dovella indica que al segle XVII s'hi van fer obres. En un capbreu del 1670 s'esmenta: una capella novament construïda i edificada. És probable que anteriorment, al segle XIV, hi hagués una antiga capella en el mateix lloc. Possiblement estava relacionada amb el camí romeu al monestir de Montserrat.

Can Jorba està documentada des del segle XV, tot i que podria ser anterior ja que la capella que hi ha al seu costat, advocada a la Mare de déu de la Font, és esmentada al segle XIV.


Al segle XV era coneguda com el mas Vendrell. Així s'esmenta al capbreu del 1496 segons la confessió del propietari de la casa, Jaume Jorba, que aleshores era batlle del Bruc.

L’any 1835, l’abat Josep Blanch i Graells (Vilafranca del Penedès, 1775 - Vilafranca del Penedès, 1851) fou abat de Montserrat (1824-1828 i 1832-1851), hi va fer amagar la Mare de Déu del monestir de Montserrat després de l'exclaustració de 1835.


L’any 1844 Pau Pedrosa li lliurà novament la imatge, ja que Josep Blanch i Graells fou el responsable de la restauració del cenobi i del santuari montserratí, reobert al culte l'any 1844, després de l'exclaustració del 1835.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 24 d’abril del 2016

TRESORS DE LA VALL DE BIANYA. ESGLÉSIA DE SANTA MARGARIDA DE BIANYA. HOSTALNOU. LA GARROTXA. GIRONA

Retratava l’esplèndid edifici romànic de Santa Margarida de Bianya, que exerceix avui com església parroquial del sector de l'Hostalnou, que exerceix de facto com a ‘ capital’ del municipi de la Vall de Bianya.


La descripció de patrimoni Gencat ens diu que el temple situat al peu de la serra de Sant Miquel del Mont, tenia primitivament planta de creu, amb tres absis; les ampliacions del segle XVII-XVIII donaren forma al creuer actual.

L'absis és l'única part de l'església que encara conserva la integritat romànica. L'absidiola del costat de migdia va ser desfeta per bastir-hi la sagristia (una de les finestres porta la data de 1855). La del costat nord, molt senzilla i sense cap element decoratiu, està cegada per l'interior del temple per un altar bastit a la segona meitat del segle XIX. L'absis central, amb tres finestres, està ornat per una cornisa i un fris sostingut per mènsules sense decoració.


L'antiga porta romànica es troba a la façana de migdia. Va ser cegada amb les reformes del segle XIX. Era dovellada. Avui es troba mig partida per la construcció de l'annex lateral. S'aixopluga, igual que l'antic pedró de la creu de terme, sota l'atri adossat a les fermes parets del temple. La portalada actual d'inspiració neoclàssica ha estat posteriorment reformada. Presenta un frontó triangular sostingut per diverses columnes adossades. A la part central hi ha una fornícula per acollir la imatge de la santa. A la llinda hi ha la següent inscripció: "HIC DOMUS / DEI EST ET / PORTA CAELIS / ANNO 1855". Per la banda nord s'adossaren als murs les dependències de la rectoria que ocupen també tota la coberta de la nau del temple. L'interior, molt arreglat durant les obres de restauració recents, té una cornisa que recorre els murs, arcs torals, volta apuntada i arc triomfal recolzat sobre pilastres. El campanar és de torre, amb teulat de quatre vessants, assentat sobre el de factura romànica i molt modificat en diverses èpoques.


Llegia que conserva la imatge gòtica de Santa Margarida, d'alabastre policromat, que com l’única pica baptismal d'època barroca que es conserva, segons l'opinió de Josep Murlà Giralt, em restaven inaccessibles; la pica fa 70 centímetres de diàmetre, 40 centímetres d'alçada sense peu i 70 centímetres d'alçada del peu. Està decorada amb un cordó que es repeteix en la part baixa del peu. Els temples de la confessió catòlica – a la que pertanyo – acostumen a trobar-se tancats fora dels horaris en que s’hi duen a terme celebracions litúrgiques, aquest fet que està clarament relacionat amb la manca de vocacions, alhora que desmotiva als creients, irrita als turistes i perjudica les expectatives econòmiques d’aquesta important activat al nostre país.

L'actual temple és de segle XI o principis del XII. De l'anterior en resten només les referències històriques; l'any 858 fou donada pel comte Wifred de Besalú al monestir de Santa Maria de Ridaura, passant a mitjans de segle X a dependre del de Santa Maria la Grassa. Al documentar-se l'any 1257 la concessió feta per Bertrand, prior de Sant Joan les Fonts, a Bernat de Socarrats, de la batllia de l'església, consta aquesta com "Sancte Margarite de Biania".

L'estructura romànica del temple va ser molt modificada durant els segles XVIII-XIX, donant forma a l'actual creuer.

L'any 1978 s'hi realitzaren obres de restauració.

Em cridava l’atenció un petit edifici situat al fossar que s’aixeca prop de l’església.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , molt particularment les imatges dels edificis que exercien com escola abans de la dictadura franquista arreu de Catalunya.

dissabte, 23 d’abril del 2016

IN MEMORIAM. ESCOLA DE LA COLÒNIA DE SANT CORNELI. CERCS. BERGUEDÀ

Quan començàvem la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista al Berguedà pensàvem trobar col•laboració tant en el l ‘àmbit públic, com en l’esfera privada

Ens manquen encara dades de Borredà, Capolat, Castell de l’Areny, Castellar de n’Hug, Castellar del Riu, L’Espunyola, Figols, Gisclareny, Gósol, Montclar, la Nou de Berguedà, la Quar, Sant Jaume de Frontanyà, Vallcebre, Vilada, Viver i Serrateix,...

Incorporàvem algunes de les escoles de les colònies tèxtils :

Colònia de l’Ametlla


Colònia Viladomiu Vell

Colònia Vidal

Colònia Viladomiu Nou

Colònia Escolar de l’Ajuntament de Barcelona


Colònia Guixarò

Colònia Bassacs


Pavelló de Suècia.

Avià

Guardiola de Berguedà

Gironella.


Bagà

Olvan

Berga


Saldes

Santa Maria de Merlès

Puig-reig.

La Pobla de Lillet

La Maria Rosa Planel Grau i el Miquel Pujol Mur, m’enviaven un email, en el que em diuen :

Hola Antonio,

Espero us trobeu bé.

Ahir vam visitar Sant Corneli i vam preguntar pel col•legi. Segons ens van indicar el seu lloc ha estat ocupat pel Museu i ens van indicar la porta i finestres com el seu emplaçament.

Donant voltes veiérem el cartell i una entrada que diu és la del Hogar del Minero. L’edifici fou construït l’any 1919 i projectat inicialment com a escola.


Consta de planta baixa més dos pisos i teulada a dues vessants amb carener paral•lel a la façana principal. El cos d'edificació és rectangular i té les obertures de façana distribuïdes de forma regular. El 1931 les monges encarregades de l'ensenyament van abandonar el local i aquest fou convertit en "Hogar del Minero", amb cafè, barberia, cinema i sala de jocs



La noia d'informació ens va dir que els nens acudien a aquesta escola i/o anàvem al Col•legi de Sant Salvador, com tu ben saps el poble de Sant Salvador de la Vedella està actualment sota el pantà de Cercs.


Podreu trobar més dades a l’excel•lent treball ‘Les colònies industrials a Catalunya’ de Rosa Serra i Rotés

Sou pregats d’afegir-vos a la nostra recerca a l’email coneixercatalunya@gmaial.com

divendres, 22 d’abril del 2016

SANTA MARGARIDA DE VINYOLES. SANT MARTÍ DE VINYOLES. LES LLOSES. EL RIPOLLÈS. GIRONA.

El Marcel•lí Puigdellivol Prat publicava una fotografia del santuari de Santa Margarita de Vinyoles, situat més amunt del castell de la Guàrdia. i documentat des del segle XIII, correspon a l'antiga capella del castell de la Guàrdia.
L'edifici actual fou bastit el 1854 amb motiu d'un vot popular fet durant la pesta còlera.


La descripció de patrimoni Gencat ens diu ; Edifici de planta rectangular, molt modificat, d'una nau sobrealçada i coberta amb volta de canó, amb l'interior en disposició abarrocada i amb motllures de guix, i un campanar de torre posterior. Té afegit a una banda la sagristia i l'altra l'antiga casa d'ermitans. De l'edificació que el precedí, d'època romànica tardana, en resta el cos que s'allarga per darrera al santuari actual, amb un portal de dovelles mitjanes i una finestreta d'arc de mig punt. La casa d'ermitans resta abandonada i l'església es troba en estat ruïnós. Quan es feia la fitxa aquesta era la tristíssima realitat, com s’aprecia en la imatge de l’any 1982 de J. M. Moreno i Pere Català.



Els bons amics Maria Rosa Planell Grau, i Miquel Pujol Mur, tenien ocasió de visitar aquest indret l’agost de l’any 2015, i ens diuen, durant força temps, tant el santuari com la residència foren abandonats, al principi dels vuitanta però, gràcies a la iniciativa del rector de Matamala, s’endegà una restauració que representà el cobriment del sostre amb una falsa volta, la reconstrucció del campanar i diverses reformes a la residència.

Quan al topònim etimològicament deriva del llatí vīnĕŏla, ‘vinya petita’, sembla doncs que en algun moment del passat, aquesta comarca no patia el rigor climàtic que la ‘saviesa popular’ li associa.

Ens agradarà rebre les vostres aportacións a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 21 d’abril del 2016

ESGLÉSIA DE SANT JAUME DE PUIGPALTER. BANYOLES. PLA DE L’ESTANY. GIRONA

Retratava l’església de tipologia romànica: planta rectangular, absis semicircular, volta de canó, parament de carreus escairats i pedres cantoneres. La teulada és de teules àrabs a dues vessants a la nau. L'absis també està cobert amb teules. Presenta una finestra espitllera i esqueixada.




Al mur sud presenta obertures de diferent estructura: espitllera emmarcada i rectangular a la part superior, sota el ràfec. A sota el ràfec hi ha una cornisa de pedra. A la façana hi ha una porta rectangular emmarcada (llinda i pedres de descàrrega) que segons la data que hi figura a la llinda, és de 1740; a sobre hi ha un òcul, que guarda molt bé les distribucions simètriques de l'espai en sentit vertical, i que es veu rematat pel campanar d'espadanya.

La pedra és de Banyoles i l'aparell es troba en desigual factura, tot i que segurament, degut a la restauració, en alguns llocs és ben escairat.

Sembla que existia un banc de pedra que ocupava tot el recorregut de la nau.

El forrellat de la porta de l'església, és de ferro forjat. Es tracta d'una obra artesanal de molt bella i acurada factura. Pren forma de drac - serp. Es podrien establir certes connotacions i paral•lelismes amb altres forrellats existents de l'època romànica, també localitzats a la comarca de Banyoles. El de Puigpalter, si més no, sembla més elaborat ja que presenta una decoració geomètrica incisa.

L'interior de l'església, tot i que actualment es troba arrebossat, encara es pot definit l'estructura del temple del segle XII. És de planta rectangular i té un absis semicircular. La volta de canó amb alternança d'arcs perpanys o doblers, sobresurt de l'intradós de la volta i li serveixen de reforç. Hi ha una línia d'imposta al llarg del mur, marcat la separació d'aquest amb la volta. Després de l'imposta, a mode de prolongació dels arcs hi trobem un ressalt del mur que només es manifesten a l'interior i acompleixen la seva funció de reforç del mur. A l'absis, estructurat a diferent alçada que la volta, presenta una obertura en esplandit o d'esqueixada que a l'interior té forma rectangular. L'obertura de la dreta, en el mur lateral és de factura posterior, i serveix per donar claror a la nau.

M’expliquen que la figura de Sant Jaume – que presideix l’església - és obra d’un tallista anomenat Llorenç del que ningú recordava els cognoms. Hi ha també una imatge de Sant Isidre, i l’antiga imatge de guix del Sant titular.




Puigpalter era un veïnat poblat preferentment per terrissaires en el primer període cristià (preludi de la reconquesta), malgrat que al segle XII havia assolit prou importància comercial, no va ser mai una parròquia independent, sinó que va dependre sempre del monestir.

Actualment s'hi celebra missa el dia del sant patró.

A l'arc interior hi figura la data de 1786.

El forrellat de la porta de l'església, podria haver estat imitat per altres forrellats de la mateixa comarca, els quals tenen una data de factura anterior. Un exemple són els existents a l'església parroquial de les Corts i a l'església parroquial d'Orfans.

L'interior de l'església va ser reformat, segons d'inscripció que figura a un dels arcs perpanys, l'any 1786.

Els veïns tenen cura de l’edifici i s’ocupen del seu arranjament.

El topònim, la forma antiga del nom era Puigpolter deriva etimològicament segons Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) DECast, III, 903, , del llatí podium pultarium,muntanya fangosa’.

M’expliquen que no hi havia escola en aquest nucli, i que la quitxalla anava a l’escola a ‘la Vila’, a Banyoles.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 20 d’abril del 2016

ANTIGA ESCOLA DE NENES / CASA. L’ESCALA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

Llegia que la proporció de població escolar es distribuïa en els anys anteriors a la dictadura franquista en aquesta proporció :

Quasi el 40% en Centres religiosos

Al voltant del 30% en Centres Públics [ cal fer èmfasi en que a Catalunya, primer la Mancomunitat i més tard la Generalitat feien un gran esforç en aquest àmbit, i això malgrat l’odi cerval del primer dictador feixista , Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (Jerez de la Frontera, 8 de gener de 1870-París, 16 de març de 1930) militar espanyol que amb l’aquiescència del rei Alfonso XIII va exercir com a dictador entre 1923 y 1930.

Mes del 10% era atesa des de escoles ‘particulars’ .

La resta quasi el 20% gaudien de la consideració d’analfabets
, condició que era – i és – molt estimada des de l’àmbit dels poders fàctics i les formacions politiques – conservadores – que ho eren i encara ho son, únicament dels ‘seus privilegis de casta’.

Llegia a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Alt+Empord%C3%A0&page=119&pos=1187

l'Escola de Nenes va ser edificada en els anys 1889-1890 pel mestre d'obres Jaume Callol a la plaça de l'Ajuntament. Edifici que varen abandonar amb la construcció del nou equipament en els anys 30. Després va ser venut a un particular que hi va instal•lar l'habitatge en el primer pis i un magatzem a la part baixa. Actualment (2005) l'edifici s'està reformant per convertir-lo en habitatges i local comercial.


En la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, advertim que més que un desinterès – que existeix – sobre el tema, hi ha un ‘especial interès ‘ en que es perdi la memòria sobre aquest aspecte de la vida quotidiana dels nostres avantpassats.

Alhora, dissortadament, l’experiència – tenim recollides més de 800 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

dimarts, 19 d’abril del 2016

IN MEMORIAM. ESCOLA VEDRUNA DE LA CASA DE LA CARITAT. MANRESA. BAGES

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

Llegia que la proporció de població escolar es distribuïa en els anys anteriors a la dictadura franquista en aquesta proporció :

Quasi el 40% en Centres religiosos

Al voltant del 30% en Centres Públics [ cal fer èmfasi en que a Catalunya, primer la Mancomunitat i més tard la Generalitat feien un gran esforç en aquest àmbit, i això malgrat l’odi cerval del primer dictador feixista , Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (Jerez de la Frontera, 8 de gener de 1870-París, 16 de març de 1930) militar espanyol que amb l’aquiescència del rei Alfonso XIII va exercir com a dictador entre 1923 y 1930.

Mes del 10% era atesa des de escoles ‘particulars’ .

La resta quasi el 20% gaudien de la consideració d’analfabets
, condició que era – i és – molt estimada des de l’àmbit dels poders fàctics i les formacions politiques – conservadores – que ho eren i encara ho son, únicament dels ‘seus privilegis de casta’.

Llegia a :
https://vedrunamanresa.clickedu.eu/private/clickedu.vedrunamanresa.com/upload/web_escola/arxius/24_1_historia_de_la_presencia_de_les_germanes_vedrunes_a_la_ciutat_de_manresa_.pdf

El fundador fou el manresà Francesc Cots i Argullol (1819-1854), que no pogué veure acabada l'obra, ja que va morir poc després de començar-se el projecte d'aquesta. El projecte s'encarregà a l'arquitecte barceloní Antoni Rovira i Trias (Barcelona, 27 de mayo de 1816 - ibídem, 2 de mayo de 1889) . Es va posar la primera pedra el 3 de maig de 1857 i la part principal de l'edifici s'acabà a l'agost del 1859. El 14 de març de 1879 es van començar les obres de l'església, que fou beneïda el 12 d'octubre de 1881. S'han fet diverses reformes a la construcció, essent la més important la de l'arquitecte Alexandre Soler i March (Barcelona, 1874 - 1949), que reformà la façana principal i construí uns cossos laterals.


Està clar que ‘qui perd la memòria, per la identitat ‘ , tant clar com que en la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, advertim que més que un desinterès – que existeix – sobre el tema, hi ha un ‘especial interès ‘ en que es perdi la memòria sobre aquest aspecte de la vida quotidiana dels nostres avantpassats.

Volem – en tenim més que el dret, l’obligació i/o el deure – recuperar imatges i històries del nostre passat col•lectiu, que ens han estat furtant fins al dia d’avui, quan quasi ningú recorda ja la morta del sàtrapa.

Alhora, dissortadament, l’experiència – tenim recollides més de 800 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista, que en força ocasions els acullen avui també .

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...