diumenge, 28 de febrer del 2010

EL PONT VELL DE MANRESA

Havíem recollir imatges i històries d’alguns dels ponts de Llobregat aigües avall de Manresa; ens mancava “ el pont de Manresa” , l’anomena’t Pont Vell. De ben segur que ha tingut altres noms d’ençà de la seva construcció, i si algú els saps li agrairia aquesta informació.

Algunes dades bàsiques :

En el seu origen fou un pont romà, del Baix Imperi. És probable que tingués només un arc, les restes de pilars del qual hom veu tocant a la base de l'arcada central d'ara. És un fet corrent que, a l'edat mitjana, a l'hora de la repoblació consegüent a la conquesta del territori, s'aprofitessin els fonaments i les primeres filades dels ponts romans destruïts per bastir-ne de nous. Sembla que aquest segon pont —que devia ser romànic i de poc després de l'any mil, moment històric de la restauració definitiva de Manresa— fou més llarg que el precedent, però menys que l'actual.

Cent anys més tard, coincidint amb la gran expansió de la ciutat com a centre i mercat principal de la comarca, es devia construir el tercer pont, amb les característiques i perfil actuals.



És un pont de vuit arcs de mig punt — un dels quals, el del cantó dret del riu, va ser mig tapat en construir la carretera d'Esparreguera—, d'uns 113 m de longitud, 3,60 m d'ample i 25 m d'alçada màxima sobre el nivell del riu.

Té la clàssica silueta d'esquena d'ase de molts ponts medievals de tradició romana, amb l'arc central més esvelt i els altres en degradació simètrica a banda i banda. Disposa de finestres a cada costat de l'arc principal, per a donar pas a l'aigua en el cas d'una gran riuada.

Tal com avui el veiem és la reconstrucció fidel del pont romànic, obra probable del segle XII, destruït el 24 de gener de 1939 i refet entre el 1960 i el 1962 per la direcció general d'arquitectura de l'estat espanyol, segons projecte de l'arquitecte Pons Sorolla.

Se’l coneix com Pont Vell del segle XIV ; abans era simplement el pont de Manresa, car era l'únicque hi havia per a creuar el Cardener.

Fou considerat monument nacional per decret del 23 de desembre de 1955.



No podia – ni volia fer-ho - deixar de repetir l'estampa més típica de la ciutat; El Pont Vell —amb el saltant renouer del Bullidor sota l'arc principal i la creu de terme presidint la riba dreta— i la Seu. La imatge és, ha estat i serà el l’objecte freqüentíssim de pintures, gravats i, no cal dir-ho en els nostres dies – com en el meu cas - de fotografies digitals.

La recomanació de sempre, feu un tomb per Manresa, l’esforç s’ho val.

© Antonio Mora Vergés

MOLÍ DE BAIX O DE LA MOLINERA ENAMORADA. DIT TAMBÉ DE L’AMADORA

El diumenge 28 de febrer, feia en companyia de la meva esposa un viatge fins a Copons, ens aturaríem a Jorba per lliurar a la senyora Teresa Cuadras, alguns exemplars de l’article sobre aquella població, en el que ella tingué un paper principal.

Cercava la imatge del molí conegut ara com del Madora, i des del segle XVI fins l’any 1.818 com del Carbonell, i des d’aquella darrera data en que Isabel Carbonell, vídua d’Amador Carbonell, continuà l’activitat en morir el seu marit, passa a ser conegut com el molí de l’Amadora. Com a testimoni – diuen les cròniques - de l’enamorament que havia testimoniat la citada parella.
La seva força motriu era l’aigua de la riera Gran derivada per l’aprofitament successiu dels molins de Dalt, del Mig i aquest. Conserva bàsicament tota la seva estructura (sala amb les moles, un riscle, una tremuja i l’alçador del rodet) amb la bassa a la part posterior de l’edifici. Originàriament fou un molí fariner, però en els segles XVIII i XIX funcionà com a molí paperer, conservant el conjunt de finestrals a la part alta corresponents a l’estenedor.




Aquest molí, el més ben conservat de tots els existents a la vila, es troba situat just al costat de l’anomenada casa dels Comtes de Lacambra. Un gran casal compost per planta baixa, dos pisos i golfes. A la façana principal totes les obertures són del tipus allindat, amb muntants de carreus de pedra treballada, excepte les corresponents a les golfes que són òculs. La façana posterior de la casa presenta una gran galeria d’arcs de mig punt. Presideix la façana principal l’escut nobiliari dels comtes de Lacambra. La casa degué formar una sola finca amb el molí de l’Amadora, adossat a aquesta, doncs, la presència dels Lacambra es documenta quan la última mestressa del molí contragué matrimoni amb Francesc Lacambra i Lacambra, distingit amb el títol de comte de Lacambra pel rei Alfons XIII l’any 1927. L’actual titular és Don José Francisco Monturus y de Lacambra




Recolliren imatges de la Plaça Major i d’alguna de les originals peces de ferro que embelleixen els seus balcons.





També de la torre de l’església parroquial de Santa Maria, El campanar, octogonal, es coronat per finestres de mig punt i balustrada a la part alta. Les obres foren finançades amb la sisena part de les collites de cereal, vi i oli de Copons entre els anys 1749 i i 1758 i que entre 1752 i 1758 foren arrendades al marxant de Copons Manuel Vidal. Malgrat no haver-se acabat les obres, el 1754 es portà a terme la benedicció del nou temple i s’hi celebrà culte durant tres dies

.



La manca de gent, la incipient desertització, i per dir-ho de forma gràfica, la profunditat paisatgística, son alguns dels trets essencials que diferencien l’Alta i la Baixa Anoia.

Només un amor com el d’ Isabel Carbonell, explica – encara – la presència humana en aquestes terres colpejades pel vent.

© Antonio Mora Vergés

Sant Corrupte, ora pro nobis!

Dissabte passat dematí , estàvem davant les arcades del mercat, la meva dona i jo, xerrant amb unes amigues. Estàvem parlant sobre la darrera noticia del tema de corrupcions o de presumptes corrupcions, com ha estat la bomba que va llançar Miquel Nadal , amb les seves declaracions voluntàries davant del jutge del cas Maquillatge , on afirmà que havia rebut tres-cents mil euros de Maria Antònia Munar en nom d’UM, per comprar el 50 per cent d’una empresa Video-U que posteriorment fou adjudicatària d’una llicència de TV(Televisió de Mallorca) a les Illes Balears. Implicà, en una presumpta trama de corrupció per finançar UM, fins a l’apuntador.

I la presumpta conseqüència: Dimissió immediata de “la princesa” com a Diputada del Parlament i per tant deixant el seu càrrec de Presidenta. A més en el comunicat s’afirma que deixa la vida política. No entraré a fer valoracions, ja hi haurà altres plomes que les facin.

La meva dona proposà: Jo crec que s’hauria d’instituir “el dia de Sant Corrupte”. Com podeu pensar i creure, i creure i pensar (una frase molt emprada a les rondalles), varem fer un esclafit de rialles, malgrat el tema sigui prou seriós; però si no li lleven ferro, t’entrarien ganes d’anar repartint bescollades arreu.

Idò com vaig trobar la idea molt suggerent, i malgrat tenir quasi enllestit l’article sobre els mons visibles i invisibles, que possiblement, sinó hi ha res de nou, el reservaré per la propera setmana, he decidit desenvolupar la idea.

No és un article de ciència ficció, vist lo vist, tot pot passar. Com tenim dies commemoratius per quasi tot, també podríem tenir el “Dia de Sant Corrupte”, la data la podrien fixar els germans de la confraria.

Com podria esser la celebració?. Doncs primer crearem la imatge de Sant Corrupte: Vestit amb un trajo a retxes negres i blanques, com els dels antics presos, amb un bonet i una bolla penjada al peu. De les butxaques de la vestimenta, li sortiríem molts bitllets de cinc-cents euros i la base de la imatge n’estaria prou farcida (fotocòpies és clar, no fos cosa que algun confrare aprofitas per ficar mà).

Els polítics més corruptes de l’any, per mèrits propis passejarien la imatge de Sant Corrupte (ora pro nobis) en processó tot vestint l’uniforme, calcat a la vestimenta del seu sant. Enguany podrien portar el pas dos ex molt honorables, un ex il•lustríssim i una ex il•lustríssima, per exemple.

La processó sortiria dels jutjats de Via Alemanya fins arribar a la plaça dels patins enfilant el final de Sant Miquel, per després agafar el carrer 31 de desembre i enfilar la carretera de Sóller cap a l’hotel “La Garjola” on hi hauria la capella dedicada al Sant.

Abans de sortir la processó, just devora dels jutjats, hi hauria paradetes on es vendrien imatges beneïdes de Sant Corrupte (pregau per nosaltres¡), sobres beneïts per omplir-los de comissions fraudulentes, capsetes de colacao plenes d’euros de xocolata i vises amb la imatge del sant i a qui les comprassin tindrien indulgències, no molt plenàries, que els perdonarien en part el pecat mortal d’haver posat mà dins la caixa dels doblers públics; i es faria un sorteig on es rifaria un viatge per anar a esquiar a Andorra, entre tots els compradors.

Com és clar, Sant Corrupte tindria el seu himne, que els penitents de la confraria anirien cantant des de la sortida del jutjat. A mi que m’agraden molt les gloses i els poemes, m’he atrevit a proposar-ne una lletra (després, si la m’aproven, ja ho faré saber a l’SGAE).

Sant Corrupte exemplar /De tan gran santedat
Ajudeu-nos a robar /A les arques de ciutat

Finançaren el partit /Endolcirem la poltrona
Ho deixarem tan polit /Com si fos un cul de mona

Deixarem les arques buides /I mentre, haurem cobrat
I deutes haurem deixat /Havent fet les nostres cuites

Imprecacions:

Sant Corrupte beneïu /A qui mareja la perdiu ¡
Sant Corrupte amagau-nos /Dels fiscals anticorrupció¡
Sant Corrupte a la presó /Vos resarem amb fervor¡

Respecte a la música, li podríem adaptar una de les tantes marxes de setmana santa, amb molts instruments de vent i molta percussió: Tambors i timbals.

A tot això, Sant Corrupte tenia una llarga família: Santa Avarícia l’estimada esposa, li deixà sis fills i filles reconeguts: Santa prevaricació (ora pro nobis); Santa presó preventiva ( que a mi no em toqui); Santa llibertat amb càrrecs ( al manco faig un respir); Sant Malbaratament de Cabdals Públics ( he begut oli) ; Sant Tràfic d’influències i Santa Falsificació de Documents Mercantils. Santa Honestedat, filla bastarda i no reconeguda, verge i màrtir.

Encapçalarien la processó jutges i fiscals anticorrupció, portant els codis civils i penals en vigor i en cada misteri de corrupció dedicat a cada membre de la família del sant, llegirien l’article adient i les possibles penes de presó:

La gent ompliria els balcons de domassos que tindrien estampats escenes corresponents de la historiografia del Sant on ell havia fet acte de presència ( no pos tots els casos, perquè hauria de fer un article paral•lel). Al pas de la comitiva, els ciutadans els dirien de quasi de tot, menys “guapos i toreros”. Quan arribasin a l’hotel “La garjola” deixarien el sant dins la capella de “La Gran Corrupció” (ora pro nobis) i anirien, sigil•losa i silenciosament a les seves respectives cel•les a fer actes de constricció. Podríem exportar el Sant, perquè es fessin celebracions semblants a tot l’estat espanyol i inclusiu el podríem globalitzar.

I fins l’any que ve, si Déu ho vol.

(c) Josep Bonnín

dissabte, 27 de febrer del 2010

SANT PERE DE VILALTA, ARA DE FERRERONS. MOIÀ. BAGÈS

Havien sortit de Sabadell, l’Antoni Ibañez Olivares, el Feliu Añaños i Masllovet, el Santiago Moya Romero, l`Antoni Uriz, i el Jordi Poch , que avui s’estrenava amb nosaltres. A Sentmenat els esperava l’Antonio Mora Vergés, que volia fer una visita a la casa del Villar, al terme de Sant de Feliu de Codines a la tornada. El diari de Sabadell havia publicat una contraportada relativa a aquesta casa i ermita, i els portava alguns exemplars.



Deixàvem el cotxe a Moià i sota un cel amenaçador, anàvem a veure la primera joia del mati : El Pont dels torrent de les Graus, de calçada quasi plana amb una petita muralleta, la proximitat al nou pas, i el creixement incontrolat de la vegetació, no em permet recollir imatges dels forats que a banda i banda del pont, permetien sostenir el bastiment de fusta, dit cindri o cintra,[ Bastida de fusta que sosté una volta, un arc en construcció, fins que està posada la clau.] El cindri havia de ser suficientment resistent per suportar el pes del pont fins que es col•locava la clau i tot el conjunt quedés ben col•locat per poder resistir les batzegades del corrent d'aigua.

Passaríem prop de la Granoia, on ens explicaria el Feliu Añaños i Masllovet,- Notari Gràfic del Moianès- que aquesta havia estat una de les primeres cases amb piscina, i que la bonhomia dels propietaris permetia habitualment que hi accedissin la quitxalla de Moià. La casa, de caire modernista, és una autèntica delícia dels sentits.



Un cop vista l’alzina de la Granoia, ja sota una fina pluja , seguiríem per l’esquerra del camí que ascendeix sense pausa, fins a la parròquia de Sant Pere de Ferrerons , situada a 820 metres d’alçada.

L'església existia el 939, quan fou unida temporalment a Moià. L'església romànica anterior a l'actual fou consagrada l'1 de juny de 1110 i aleshores s'anomenava indistintament Sant Pere de Vilalta o de Ferrerons.

L'edifici actual - al que no podem accedir - fou construït el 1763, aprofitant part dels antics murs romànics, s’aprecia clarament l’existència d’un edifici anterior que incloïa la torre campanar. Com en el cas de Sant Feliuet de Terrasssola , estimem com molt possible que tingues inicialment una funció de guaita i bada, i posteriorment al edificar l’església exercís de campanar, clarament és una edificació de la fi de l'època romànica.




L'església ha estat transformada diferents vegades. Forma un petit barri amb la rectoria i el Nespler.

Quan al topònim Ferrerons, malgrat no trobar-ne cap evidencia física – el mati plujós, no ajuda a fer recerca – pot tenir relació amb l’explotació del ferro en algun moment del passat llunya.



Fins a Moià, per camins embarrats, aniríem sempre sota la pluja. No podríem però deixar de recollir imatges del Mas del Riu.

Ens faríem – una vegada més – amb exquisideses gastronòmiques de la Capital de Moianès, abans d’iniciar el retorn, que en el meu cas, tindria una breu parada a la casa del Villar a Sant Feliu de Codines, on els agradaria rebre exemplars del Diari de Sabadell, on en contraportada – la noranta set de la nostra llista de col•laboracions - es publicava una breu història d’aquesta gran i antiga casa pairal.

© Antonio Mora Vergés

dimecres, 24 de febrer del 2010

JORBA, SANT GENIS , EL ROMÀNIC I EL CAFÈ.

Ens expliquen que Sant Genis ha estat objecte d’una restauració. El mot “ restauració “ es fa servir molt alegrement, particularment pels funcionaris de la Diputació Provincial de Barcelona.





Quan parlem de romànic, entenem que – generalment – fins a la alçada entre 1 i 1,50 metres, els monuments mantenen elements originals; quan a la resta fins a sota teulada trobem el mateix material –pedra - , i les cobertes – habitualment de teula àrab, acostumen a ser recents.

Sant Genis la trobem citada a la documentació des del segle XIII, malgrat l’actual edifici, d’una nau, no conserva testimonis del seu origen romànic.

El temple actual fou reedificat l’any 1.619.

Al títol faig una referència relacional entre el romànic i el cafè; d’aquest producte me'n explica els secrets – en sap tants ! - la Geni de Santa Mònica; fa èmfasi particularment amb el que ella anomena ” Cafè noruec”,; d’entrada s'ha de fer servir un “bon cafè de cafetera “; es posa la dosis corresponent a una unitat i s'omple ÚNICAMENT fins al nivell – d'un cafè sol -, desprès s'emplena la tassa al gust amb aigua de la cafetera – la que fem servir per les infusions -. El resultat és un plaer dels sentits, una troballa pels gourmets, un invent – en sentit literal – per fer que el cafè esdevingui una beguda “sana” , i recomanable per a tothom – americans inclosos -. La diferència amb el cafè americà és clara; els noruecs beuen CAFÈ AMB AIGUA, i els yankis CAFÈ AIGUALIT.

Sant Genis – segons les recomanacions que ens havien fet – s’havia d’homologar amb el cafè noruec; la impressió desprès de la visita, sense fer sang amb l’ús irracional de les parets com a suport físic dels diversos serveis públics, llum, telèfon ... , és de trobar-nos amb un cafè, molt , molt aigualit fins ens sembla excessiu comparar-lo amb el cafè americà. Tampoc però volen penjar-hi la qualificació “d’aigua chirri”.

Hi ha una anècdota històrica que ens parla de les diferències que hi havia entre Jorba i sant Genis, o entre l’església parroquial i la sufragània:

A les acaballes del segle XVIII, quan la Mare de Déu de la Sala s’havia traslladat a l’església parroquial per invocar el seu ajut, en el moment de treure la imatge en processó es va produir un enfrontament, entre quatre joves de Sant Genís que volien portar el tabernacle on hi havia la Verge i els priors del Roser de la parroquial que afirmaven que era un dret seu.
Dins l’església parroquial de Sant Pere de Jorba, es va produir un fort aldarull. El batlle va proposar que portessin el tabernacle dos joves de Sant Genís i dos priors. Els priors no ho acceptaren i van ser ells els que van anar i tornar de la Sala amb el tabernacle. Tot i que el batlle féu arrestar a un prior del Roser per haver-lo desobeït, la situació no semblava emprendre cap bon camí, havent de recórrer a instàncies superiors, les quals van dictaminar que la Verge seria traslladada de la Sala a la parroquial per homes de Jorba i retornada de la parroquial a la Sala per joves de Sant Genís.

Tot plegat, aigua passada, que no fa anar el molí.

© Antonio Mora Vergés

dimarts, 23 de febrer del 2010

ERMITA DE SANT JULIÀ DE LES ALZINETES. JORBA. ALTA ANOIA

Fèiem via per la pista que mena des de Jorba fins a Clariana, el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs irigaray i Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, la nostra destinació en aquesta ocasió era l’ermita coneguda avui com Sant Julià de les Alzinetes , sembla però que seu primer nom fou Sant Julià de Torrenova (patró dels vianants).

Apareix documentada des de l’any 1345. Restaurada a la dècada dels setanta és d’una única nau amb portal adovellat a ponent, damunt del qual hi ha un campanar d’espadanya





Aquesta petita església aixecada sota l’advocació del patró dels vianants, està situada prop del mas de Vilaseca, posteriorment dit de les Alzinetes. L’any 1345 fou aixecada a impuls de la família Rajadell, Senyors del Castell de Jorba, a la dovella central del portal hi ha un escut, que atenen al seu constructor suposem dels Rajadell.

l’escut dels Rajadell és un sol radiant. Un possible significat del mot i al ensems de l’escut fora lloc solejat/lluminós per la gràcia de Déu :

RAJADA ; rajada de sol; Raig de sol
DELL : [forma eufemistica : per Déu] Segons recullen en el seu diccionari l'Antoni M Alcover i en Francesc de B. Moll

L’edifici actual sembla correspondre a una edificació del segle XVI.

Va romandre enderrocada més de quatre-cents anys, fins que el 1957 es començà la reconstrucció i restauració que va acabar el 1970.

Hom pensa que aquest camí que comunica avui Jorba i Clariana, va ser molt transitat en algun moment de la nostra història, i per això es va veure la necessitat d’aixecar una ermita.
D’aquesta advocació de Sant Julià, s’explica que era el patró de tots els qui es guanyaven la vida anant pel món sense vendre, ni comprar, ni treballar, ni traginar, i que vivien de la voluntat pública. Així doncs, els saltimbanquis, els músics i ballaires, els qui feien jocs de mans, els captaires, etc., l'invocaven. Igualment ho feien els que feien ballar óssos o altres bèsties ensinistrades.

També és patró dels caçadors i dels mercaders, fabricants de comerç que no tenen prou força com per fer un gremi, per exemple bossers, corretgers, ulleraires, barretaires i venedors ambulants.

Recollíem imatges de l'indret – ara solitari – fins on arriba però el soroll somort del tràfic rodat de l’Autovia Barcelona-Lleida, i en menor mesura de l’antiga Nacional II.

© Antonio Mora Vergés

El nostre e.mail coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 22 de febrer del 2010

DE REUS A RUBIÓ. LA CASA BERENGUER

Pujava fins dalt del turó on està la casa superant el fred i el vent; venia de Rubió on havia deixat el vehicle, per arribar fins aquí superava la Parroquial de santa Maria, les restes del Castell, i la Creu de Terme.

L’estructura d’aquesta casa d’estiueig pren com a model la masia catalana, a la qual s’hi afegeixen elements formals modernistes com els arcs parabòlics del petit porxo de l’entrada.




La seva construcció a partir de 1908 és obra de l’arquitecte Francesc Berenguer i Mestres, amic íntim i col•laborador de Gaudí;


se li atribueixen entre altres ; l’autoria del celler Güell (Garraf, 1888-1890), del santuari de sant Josep de la Muntanya (Barcelona, 1910-1914) i de la casa al Parc Güell (1905) on visqué Gaudí.
El dia 8 de Febrer de 1914, amb quaranta-vuit anys, Berenguer i Mestres va patir un atac de urèmia, que el va dur a la mort l'endemà. Gaudí va confessar, després de la seva mort, que "havia perdut la seva mà dreta"; expliquen les cròniques que Gaudí va besar el cadàver del seu amic proper .



La casa Berenguer fou acabada pel seu fill.

D’ambdós, pare i fill, en deixem una breu semblança :

Francesc Berenguer i Mestres, no havia acabat la carrera d'arquitecte i el seu amic Antoni Gaudí li va garantir la feina. Aquesta situació li impedí signar els projectes de les múltiples obres que va realitzar i sempre va estar a l'ombra de Gaudí.

Berenguer [ Pare ] va treballar al taller de Gaudí des de 1887 fins la seva mort. Aquesta participació li aportà uns coneixements pràctics que superaven la manca de formació teòrica.
A més d'aquesta estreta col•laboració professional, cal remarcar que sempre varen mantenir una relació d'amistat. Aquesta es va incrementar a partir de l'any 1911, en què Gaudí va sortir de una greu malaltia, moment a partir del qual dinava i sopava gairebé sempre amb la família Berenguer.

Al taller de Gaudí es va convertir en la seva persona de confiança, desenvolupant tasques d'administració i control dels projectes de la Sagrada Família i de la Colònia Güell, a més d'intervenir, dibuixar i ampliar els treballs del mestre.

Berenguer treballava mitja jornada per poder col•laborar en altres despatxos d'arquitectura.

A la mort del pare de Berenguer , el seu fill gran Francesc Berenguer i Bellvehí, encara estava a la facultat. Gaudí repeteix l'oferta de treball que li havia fet al seu pare. Aquesta proposta, va produir que Berenguer Bellvehí respongués a Gaudí "que a ell, mai li faria com al seu pare i que un cop acabada la carrera es guanyaria la vida com arquitecte ell sol sense viure a l'ombra de ningú".

Es produí un distanciament entre la família Berenguer i Gaudí cosa que va fer que ell sempre s'enorgullís i digués que "ell havia fet fora de casa seva en Gaudí". A finals del 1914 acabà els estudis d'arquitectura amb 25 anys.

diumenge, 21 de febrer del 2010

GENT DE TERRA ENDINS. http://www.elsblogs.info/

Ens trobàvem; el Pasqual, el Josep, el Tomás i l’Antonio a Ca La Roser, http://www.elsblogs.info/ , com ho havia estat el 26 d’octubre de 2.008, era el motiu de la reunió.





D’Aleshores ençà el creixement - quantitatiu i qualitatiu – ha estat exponencial, i pensem que “ja toca”, definir una estructurà de treball, que serà la següent :


El Josep és fa càrrec de la direcció tècnica, tant dels blogs que conceptualment designem com ELS DE GUIMERA.INFO


Conèixer Catalunya
La Tribuna de guimera.info
La Tribuna / Un Nadal de conte


Com dels BLOGS DE LA VALL DEL CORB


Aires de Marinada - Verdú
Al Vent (de Jordi Tudó)
Bacus Verdú
El blog del Joan Duch
El blog del Jordi Ramon
El blog del Josep Corbella
El blog del Roger
El Plural
L'escriptori (de Eduard Ribera)
La inspiració dels Comalats
Nalec Acció!
Noves idees (Jordi Mayoral)



Quan al funcionament quotidià dels de GUIMERA.INFO , el Tomàs assumeix totes les qüestions relacionades amb les imatges, exercint tasques d’editor, i l’Antonio exercirà similars tasques en relació als texts.


Ens agradarà comprovar en futures reunions com aquestes mesures han tingut un efecte positiu quan al creixement d’aquesta àrea dins les pàgines de http://www.guimera.info/ i http://www.valldecorb.info/

SANT MARTÍ DE MAÇANA O DELS MOLINS EÒLICS

L’indret fou conegut en algun moment com Maçana de Rajadell; les aigües recollides en aquesta vessant aflueixen al Llobregat, quan la major del terme de Rubió ho fa a l’Anoia. Per cert en tot el recorregut de l’Anoia no hi ha cap pont romànic i/o gòtic ?

L’església de sant Martí de Maçana centrà un petit nucli autònom fusionat el 1840 a Rubió. Ubicada al nord-est de Pedrafita, es troba dalt d’un turó de 703 m alt envoltat per torrents que formen la capçalera de la riera de Maçana, afluent de la riera de Rajadell .

És esmentada com a parròquia l’any 1154, dins l’antic terme del castell de Maçana. La seva arquitectura és de planta de creu llatina i coberta amb volta apuntada. Externament es coberta amb teulada a dues aigües i presenta un campanar de secció quadrangular adossat a l’església, refet a començaments del segle XX , a resultes de l’acció d’un llamp.



Al segle XIV estava dedicada a sant Iscle. Entre 1975 i 1981 l’església es va restaurar. Tingué per sufragània l'església romànica de Santa Maria del Grauet, del municipi d'Aguilar de Segarra (Bages).




Adossada a la construcció hi ha la rectoria que data de 1736, i el petit cementiri on trobaven – i troben encara avui - el definitiu aixopluc, els finats dins la demarcació de l'antic castell de Maçana.




Creuàvem sota un soroll eixordador el parc eòlic Serra de Rubió; consta de tres fileres d’aerogeneradors, que els corresponen 18, 13 i 2 molins. Dels 33 aerogeneradors que té el parc, n’hi ha 23 al terme municipal de Rubió, mentre que els 10 restants es troben al terme de Castellfollit del Boix.

Els aerogeneradors estan situats a una altura compresa entre els 720 i els 835 metres. Les dues fileres més properes al poble de Rubió tenen una orientació nord / sud, mentre que l’altra s’orienta en direcció sud-oest / nord-est.

La implantació de màquines de gran potència ha permès assolir la potència prevista amb una superfície ocupada més petita i això ha fet que l’impacte visual i paisatgístic que provoquen els aerogeneradors instal•lats també es redueixi.

Tinc les meves reserves quan a la utilitat – real – d’aquesta mena d’instal•lacions; val a dir però , que tenen més relació amb la naturalesa corrupta de la maquina política i administrativa d’Espanya, que amb qüestions d’ordre ecològic.

Sobre el topònim Rubió existeixen – com per arreu- diverses opinions respecte la seva etimologia. La primera, majoritària, diu que Rubió és un topònim que deriva etimològicament de rubeus (rogenc), probablement fent al•lusió al color rogenc de la terra i les roques de la muntanya on es construí el Castell de Rubió. La segona opinió hi és la de què el terme Rubió deriva del antropònim llatí rufus que significa ros (rubio en castellà), a través del nom Rubione. Aquesta tesis enllaçaria amb la fundació en època romana fent-ho derivar del nom del posseïdor d'una finca o fundus a la zona. En ambdós hipòtesis la presència àrab a la zona – que respectava SEMPRE el nom originari del lloc [ tot i traduir-lo a la seva llengua, LARIDA,SARAGOSSA......]- sens presenta com un escull. Tenim encara qui en defensa un origen preromà.

Deixàvem Sant Martí de Maçana en la sorollosa solitud del parc eòlic de Rubió; en mossegava el llavi inferior mentre pensava en l’actitud generosa d’aquest Sant, - que es partiria la capa amb un pobre, que ens regala cada any el seu estiuet - i en la nostra resposta miserable. No ens mereixem res de millor que els politics que tenim !

© Antonio Mora Vergés


SANTA MARIA DE RUBIÓ. EL CIM VENTÓS DE L’ALTA ANOIA.

El sol radiant no aconseguia escalfar el mati del dissabte 20 de febrer; els escassos 5 graus, sota un aire gèlid, no van ser però – no ho han estat mai fins al dia d’avui – cap impediment perquè el Tomàs irigary Lopez, el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés., recollíssim unes imatges bellíssimes d’aquest indret feréstec de l’alta Anoia.



El centre històric i cap del terme és el poble de Rubió, de població disseminada, presidida pel petit nucli aturonat a 626 m d’altitud, en un esperó al vessant sud de la serra on s’alcen les restes del castell de Rubió, l’església parroquial de Santa Maria, el cementiri municipal i unes poques cases.




L’església parroquial de Santa Maria de Rubió, al peu del castell, és un interessant i singular monument gòtic amb elements d’una anterior de romànica (la parròquia és esmentada des de la fi del segle XI). Sembla de mitjan segle XIV i la part superior és fortificada (terrat amb murs amb espitlleres i altres elements). Hom aprofità dos portals romànics, de tipus lleidatà tardà, l’un amb senzilles dovelles i l’altre, el principal, amb força decoració escultòrica (dues columnes per banda i una sèrie d’arcs concèntrics que arrenquen d’uns capitells de talla elegant i ben proporcionada); consta d’una gran nau rectangular, amb capelles laterals, sense presbiteri i volta ogival. L’aparell és de pedra ben tallada amb contraforts angulars acabats a manera de torrelles i un campanar a l’angle SW.




Té una extraordinària importància el retaule gòtic de tres cossos que presideix l’altar major, d’unes grans dimensions i perfectament restaurat, únic a la comarca i un dels més interessants de l’època; representa diversos episodis de la vida de Maria dins el tipus anomenat dels set goigs (als set compartiments principals) amb el paral•lelisme de set escenes de la Passió (unes altres set taules). El bancal, amb figures d’apòstols i sants, es conserva des del segle XIX al Museu Episcopal de Vic. Ha estat atribuït a l’escola de Ramon Destorrents (un anomenat Mestre de Rubió) i els escuts amb cérvols dels Boixadors reiteradament repetits a la polsera el daten posteriorment al 1380, quan aquests adquiriren la jurisdicció del lloc. Ens explicaven l’estratègia que van fer servir els veïns - catalans únicament en la seva majoria - per salvar aquesta joia, de la follia d’estultícia que va ensenyorir-se de les anomenades “ forces progressistes “ en el trienni 1936-39.

Malgrat les adverses condicions climàtiques, el “ dream team “ del coneixercatalunya.blogspot.com , faria la seva feina abans d’asseure’s a donar bon compte d’un esmorzar de forquilla i ganivet a casa de l’Antonio Grau , al Restaurant Masia Castell de Rubió.


Tot plegat, la visita de Rubió i l’àpat que ens va preparar l’Antonio Grau, son experiències que us recomanem.

© Antonio Mora Vergés

dissabte, 20 de febrer del 2010

BALLADA COUNTRY A TERRASSA. UN SENYAL D’AMOR

Estàvem convocats a les 18,00 del dissabte 20 de febrer a la Plaça Vella, davant mateix de la Catedral.

Saludaria amics de :

AUSTIN TEXAS
COUNTRY LINE DANCE SENSE FRONTERES
COUNTRY SHELL
Barcelona
Castellar del Vallès
Sabadell
Sentmenat
Terrassa
Vacarisses






Una mitjana d’unes 150 persones ballarien la vintena de cançons molt conegudes, davant d’un nombre d’espectadors que arribaria en algun moment al miler.






Tot aquest entusiasme s’abocava en recolzar a les Associacions de malats del síndrome d’Asperger i familiars.

D’aquesta síndrome poc conegut, hi ha una llarga relació de característiques:

L'aparició dels problemes sol aparèixer prop dels 3 anys.
Problemes i dificultats en l'aprenentatge .Trastorns de conducta.
Solen ser motiu de "bulling" en els col•legis. No s'obren a explicar els seus problemes.
Un CI global sensiblement normal o fins i tot una mica per sobre de la mitjana normal, però que no és suficient per a la relació social per culpa d'altres problemes.
La dificultat de la relació amb els altres tant amb la parla com amb altres formes no verbals (contacte ocular, moviment corporal, expressió de la cara) amb absència aparent d'emocions socials.
Relació problemàtica amb nens de la seva edat. No obstant això,es relaciona amb adults i nens petits.
Dificultat en activitats grupals, ja sigui perquè no assoleix integrar-se o perquè intenta imposar-se.
Un llenguatge après sense retard, aparentment ric, amb ampli vocabulari, però de contingut limitat, amb repetició i monotonia, sense interès per a l’ interlocutor.
Una forma de parlar preciosa, educada, amb una veu alta i monòtona.
Un llenguatge corporal i de rostre, inadequats.
Adopta postures inadequades. Un caminar "estrany".
Una fixació excessiva per certs objectes, rituals i fixacions repetitives.
Dificultats per a entendre conceptes abstractes.
Una manera de vida rutinari, amb gran rigidesa i extremada dificultat per afrontar/adaptar-se als canvis.
Dèficit en les habilitats d'organització i planificació.
Una extrema sensibilitat a certs sorolls i olors.
Una gran credulitat i la manca de "malícia" els fa molt vulnerables. Solen ser motiu d'enganys.
Són "innocents" i no saben mentir eficaçment. Massa sincers.
Una memòria molt desenvolupada, sobretot per als detalls, però aquesta memòria automàtica, enciclopèdica, no té esperit de crítica.
Grans coneixements en un àrea específica.
Els temes del seu interès són restrictius i arriba a obsessionar-se a parlar sempre del mateix. Problemes sensorials:no li agrada que els toquin i eviten el contacte físic.
Baixa autoestima. Nivells d'ansietat i problemes emocionals.
Una certa tendència a balancejar-se, o a moure's, sobretot en períodes de concentració o nerviosisme.
Els afectats solen ser vistos com egocèntrics, que mantenen les distàncies i tenen problemes d'inserció social.
Algunes persones saben que són diferents, però no saben perquè.
Alguns adults descobreixen que ells tenen síndrome d'asperger en el moment que diagnostiquen al seu fill: es reconeixen llavors a si mateixos dins del quadre clínic.
Emocions infantils per a la seva edat. Poden plorar desconsoladament.

Esperem que aquí com altres llocs d’Espanya, l’Administració [ Espanyola i Catalana ], passi del discurs a la pràctica, i comenci a estendre la mà a les Associacions de malats del síndrome d’Asperger i familiars.

© Antonio Mora Vergés

SANT PERE DE JORBA. L’ALTA ANOIA

El dissabte 20 de febrer, feia un temps ventós i gèlid, 4 graus quan aturàvem el vehicle davant la Capella de Sant Sebastià i Sant Roc ; coincidiríem el Tomàs Irigaray Lopez, el Feliu Añaños i Masllovet, i l’Antonio Mora Vergés, amb la Teresa Cuadras que molt amablement ens facilitaria l’accés a l’esmentada capella




– al costat de la qual s’està construint un alberg del camí de sant Jaume a Catalunya -, i la parroquial de Sant Pere.

Ens aturàvem a recollir imatges dels rentadors públics. La tradició parla que fou construït vers l’any 1777 degut a que una epidèmia de pesta va atacar la població i es necessitàvem mesures d’higiene i neteja especials. De fet l’any 1776 es féu el Vot de poble a Sant Roc amb motiu d’una gran pesta.



De Sant Pere de Jorba trobem la següent informació : és un temple construït entre 1551 i 1558 pel mestre d’obres Joan Gibert de Bellpuig

.


És un edifici molt auster, propi del denominat gòtic tardà, amb absis poligonal d’una única nau amb capelles laterals, i campanar de torre de planta quadrangular. Exteriorment el volum petri predomina sobre les obertures. Tot el conjunt denota una certa referència fortificada reforçada amb la presència d’un campanar a modus d’atalaia i un seguit de finestres a la part superior, que recorden les espitlleres d’una fortalesa. L’element decoratiu exterior més significatiu, juntament amb dues gàrgoles que rematen la façana i un rosetó calat, és la porta amb llinda envoltada per un guardapols fet amb un arc flamíger. La pedra utilitzada fou extreta del Pla del Magre



Quan accedim a l’interior observem que les voltes són de creueria; en la clau del centre de la cúpula de l’absis de l’altar major s’observa l’escut heràldic policromat dels Rajadell, avui adoptat com a propi del municipi, originari d’aquesta família que va comprar el castell l’any 1444 i que en fou propietària fins al segle XVII. L’escut de Jorba, aprovat el 13 de novembre de 1995, és caironat quarterat en sautor. Al primer i quart quarts apareixen sobre un camper de gules (color vermell intens), un cometa d’argent, armes parlants dels Rajadell i el segon i tercer sobre atzur (blau intens gairebé marí) un castell d’or obert representant al castell de Jorba; per timbre té la corona de baró.

Ens crida l’atenció una imatge –diríem que de la Mare de Déu del Roser- que segons ens expliquen va fer un llarg viatge l’any 1.970 des de Califòrnia.




Hi ha una majoria d’estudiosos que s’ha posat d’acord en que Jorba significa lloc poblat pel àrabs, de l’àrab (al-)c úrba ’la localitat àrab, poblada per àrabs’ .[ tot i que també pot tractar-se del nom d’una tribu o una cabila àrab ].

Hi ha – també - qui defensa una procedència anterior a la conquesta romana.

Gentilici: jorbenc –enca

El que més ens ha agradat de Jorba – amb diferència - ha estat la magnifica disposició envers nosaltres, per part de la Teresa Cuadras. I en volem deixar testimoni escrit.

(c ) Antonio Mora Vergés

dijous, 18 de febrer del 2010

ET VOLS AFEGIR AL CONÈIXER CATALUNYA ?

Al llarg dels anys hem anat trobant veritables “ especialistes” en qüestions molt particulars, rellotges de sol, castells, romàniques,... intueixo que n'hi han força més, i els demano des d'aquí disculpes per la meva ignorància.

Nosaltres, els del coneixercatalunya.blogspot.com , no passem de ser uns ” curiosos empedreïts “ , als que crida l'atenció tot : els accidents “naturals” els arbres i arbredes, les besties en el seu espai, els castells , les esglésies, les masies, les balmes i molins, els rius i els ponts, els enterraments -antics i menys antics- els comunidors , els forns de calc, d'obra, de guix, de pega, les imatges religioses, els retaules,... la relació no pot ser exhaustiva atesa la naturalesa infinitat de la nostra curiositat.

Us faig un prec: ajudeu-nos a incrementar la diversitat al Conèixer Catalunya: podeu fer-ho de moltes formes :

Enviant-nos les vostres sortides [ text en un arxiu i fotos separades en altres];

Suggerir-nos sortides en les que fareu tasques de “sherpa”;

Indicant-nos llocs “ que s'han de veure “, i dades per accedir-hi ;

De qualsevol altra manera que us sembli escaient.

La feina – Conèixer Catalunya – és molta, i els obrers – aquí també – som pocs, i totes les aportacions, mans i ments, seran benvingudes.

Ah, nosaltres creiem – i practiquem – allò de la no discriminació per raó de sexe, raça, religió ,..... tothom – en la mesura de les seves possibilitats – por formar part d'aquest projecte il·lusionant que és el Conèixer Catalunya.

Gràcies



coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 16 de febrer del 2010

IMATGES PERDUDES DE L’ANOIA.



Feia anys que a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/, hi havia un arxiu molt peculiar : Imatges del Moianès que s'han perdut, quan escric aquesta crònica hi ha 56 imatges.

No ens pertoca als del coneixercatalunyablogspot.com crear un semblant arxiu a la comarca de l’Anoia. Suggerir-ho si, i així ho fem.

Havíem fet un tomb per Òdena, i ens havia colpit l’abandó del que fou nucli històric, avui nomes runes, brusca, i fins perill per als qui com nosaltres gosin passejar per aquell parany.


Al volum de l’Anoia de Catalunya Romànica, a l’apartat del Castell hi ha publicada una fotografia de tot el conjunt del Castell, el poble i l’església de l’època.



Demanàvem a l’Axiu Gavin les imatges que il•il·lustren el relat – hi tenim d’antic una bona amistat i una mútua col·laboració - ; des d’ara amics lectors, si com nosaltres necessiteu la imatge d’alguna de les moltes esglésies de Catalunya, teniu la possibilitat de demanar-les des d’aquest enllaç :

http://arxiugavin.wordpress.com/consultes-i-donacions/





Aprofito – una vegada més – l’avinentesa per agrair particularment la tasca del Josep Sansalvador.

No trobava cap esment del trànsit que intueixo dolorós per a molts odenencs, des del poble aturonat fins a l’actual alçada, en el text que reprodueixo de la Gran Enciclopèdia de Barcelona :

El terme municipal d’Òdena, de 52,65 km2, ocupa una bona part de la conca homònima, vers el N d’Igualada. Havia tingut més extensió, però el 1925 li foren segregades unes 600 ha per a engrandir el terme d’Igualada. Limita dins la comarca de l’Anoia amb Rubió (NW), Jorba (W), Igualada i Vilanova del Camí (S), puntualment amb la Pobla de Claramunt (SE) i Castellolí (E), i, a més, amb el municipi bagenc de Castellfollit del Boix (NE).

És accidentat al N per les serres de Rubió i de Castellfollit del Boix (al límit amb el Bages), que separen les conques hidrogràfiques de l’Anoia i del Llobregat: muntanyes de les Malloles (833 m), Puig Bufer (661 m) i, més a llevant, puig de l’Aguilera (623 m); d’aquestes elevacions davalla la riera d’Òdena, que, formada per dos cursos, un de procedent de prop de Maians (Castellfollit del Boix) i l’altre del santuari de Sant Pere de les Botges, desemboca a l’Anoia a la frontera entre els termes d’Igualada i Vilanova del Camí. També és afluent de l’Anoia per l’esquerra la riera de l’Espelt, al sector de ponent del terme; rep el seu afluent més important (la riera d’Ardesa o de Can Masarnau, que té la capçalera ja dins de Rubió) poc abans de desguassar a l’Anoia al pont del Molí Nou d’Igualada.

El poble d’Òdena, que tenia 1 320 h el 2005, és a 425 m d’altitud, en un turó que havia presidit el castell (en resta una torre poligonal i un petit fragment de muralla), de materials guixosos, que domina per llevant la riera d’Òdena a l’indret proper a la seva formació. Presideix, amb la torre esmentada, que ha estat restaurada, el nucli agrupat als vessants del turó (que en època medieval havia estat envoltat per la muralla del castell), l’actual església parroquial de Sant Pere d’Òdena, edificada el 1942 en substitució de la que fou destruïda el 1936 (aquesta era situada més amunt de l’indret de l’actual i, al seu torn, havia estat bastida el 1736 substituint la primitiva).

A banda de suggerir urbi et orbe la creació d’un arxiu d’imatges perdudes de l’Anoia, m’agradaria conèixer el testimoni d’aquells que varen marxar del turó d’Òdena; de les circumstancies en que es va dur a terme, i de les compensacions - si n’hi va haver -. L’Espanya de la postguerra no gastava gaire escrúpols, particularment a Catalunya i amb els catalans.

© Antonio Mora Vergés