diumenge, 30 de juny del 2019

MERCAT CENTRAL DE TARRAGONA


Va ser projectat per l'arquitecte Josep M. Pujol de Barberà (Tarragona, 1871-1949) i es va inaugurar el 26 de desembre de 1915.

https://www.youtube.com/watch?v=-DHbE_6cjVc&feature=youtu.be

El projecte de remodelació, inaugurat el març de 2017, és l'obra pública més important feta fins al moment a Tarragona. A càrrec de l'enginyer Rafael Cabré Villalobos amb la col·laboració de l'arquitecte Jesús Molina Aragonés i l'arquitecte tècnic Josep Maria Navarro Garcia, ha respectat bona part de l'estructura original d'aquest edifici catalogat.


https://costadoradaonline.net/tarragona/lugares-de-interes-tarragona/mercado-central/

Així, un segle després, s'ha reestrenat un edifici modernista amb motius decoratius, la serralleria, les columnes de forja, les cintes metàl·liques i la reproducció de la coberta original, amb un cost total de remodelació de 47 milions d'euros.

dissabte, 29 de juny del 2019

SANT FELIU DE TORELLÓ. OSONA. CATALUNYA

L’ Alicia Tecles Subirana publica una fotografia de l’església parroquial de Torelló, advocada a Sant Feliu de la que trobava :

http://www.ajtorello.cat/perfil/recursos/recursos/bcil_01_35_esglesia_st_feliu.pd

Primer temple, del 881.

Primera transformació, 1480.

Segona reforma, 1530. AUTOR : Joan Xapó (mestre d ’obres), reforma 1530 -1531.
Reforma de 1598.

Reforma de 1673 -1697. Fra Josep de la Concepció (Josep Ferrer), arquitecte (1626 -1690), reforma de 1673 -1674.

Reforma de 1748.

Reforma de 1911. Restauració i reforma de 1940 - 1960. Josep Maria Coll i Bacardí (arquitecte), reformes de 1904 i 1911.


Josep Maria Pericas i Morros (arquitecte), reformes de 1921 i 1941- 1953.


http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=24452

L'església de Sant Feliu de Torelló ja existia al 881, fou reedificada en més d'una ocasió, i esdevingué, el 1672, la construcció actual, precedida de dues torres a cada banda de la façana i amb un esvelt campanar. El projecte inicial fou traçat per Fra Josep de la Concepció, carmelità descalç, l'edificació però, fou molt lenta: el 1688 fou beneïda la nau central, la façana i el campanar es construïren el 1704 i el 1713, i encara s'edifica més tard sobre la façana. La restauració moderna fou obra de l'arquitecte Josep Mª Pericas. El 1936 fou destruït l'antic retaule de Pau Costa (Vic, juny de 1663 o 1672 – Cadaqués, 7 de novembre de 1726 o 1727) obrat entre 1706-1710. En un dels altars laterals es venera Sant Fortià un dels Sants més venerats a la Vila.

https://www.vallgesbisaura.com/territori/indrets-i-racons/indrets-i-racons-lantic-retaule-barroc-de-laltar-major-de-lesglesia-parroquial-de-torello/

Església de tres naus amb el transsepte marcat i una cúpula al creuer. La nau es divideix en quatre trams el primer, als peus, és destinat al cor. S'obren capelles laterals, tres per banda. A la part del creuer s'hi forma una capella fonda amb cúpula. La cúpula central és sostinguda per petxines i decorada amb pintures de Joan Rifà i Benet (Torelló, Osona, 10 de març de 1926 — Barcelona, Barcelonès, 20 de juliol de 2009) . La façana és orientada a ponent i presenta tres portals d'arc de mig punt emmarcats per dovelles de pedra. Al damunt hi ha un òcul de forma ortogonal amb els angles arrodonits. Al capcer és triangular. A cada costat s'hi eleven unes torres de secció quadrada, amb tres pisos de finestra i les teulades de ceràmica, la barbacana es troba molt decorada. La façana està decorada amb esgrafiats. A migdia hi ha un altre portal d'accés al temple. El campanar és de torra de secció octogonal. L'estat de conservació és bo

Tenim com a sherpas al Sergi i l’Ester havíem fet l’any 2011, com passa el temps!; un Tomb per Torelló

divendres, 28 de juny del 2019

BLANES. TEMPUS FUGIT

El Joan Portas Perpiñà publica una imatge per al record de la platja de Blanes vista des de Sa Palomera.


A la sorra, les barques de pesca i xarxes. Més enllà hi ha una caseta blanca que podria semblar un bany.

Una platja que mostra el senyal d'identitat de pesca de Blanes, una fotografia de la qual, dissortadament, només queda – per alguns - el record.

"Sed fugit interea, fugit irreparabile tempus”

dijous, 27 de juny del 2019

CAN PONS I TUSQUETS. OLOT. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA.

L'eixample olotí fou un projecte pel senyor Manuel Malagrida Fontanet (Olot, 20 d'abril del 1864 – Barcelona, 15 de maig del 1946) , que havia fet fortuna a Amèrica.

L'any 1916 encarregà els plànols a Joan Roca i Pinet (Girona, 19 d'agost de 1885-ibidem, 16 de gener de 1973). Aquest, seguint les indicacions de Malagrida, plantejà un model d'eixample ciutat-jardí, amb zones verdes i cases aïllades. Dibuixà una disposició radiocèntrica de carrers amb dos focus: la plaça d'Espanya i la Plaça d'Amèrica, units pel pont de Colom. Va encarregar a l'arquitecte Bonaventura Bassegoda i Amigó (Barcelona, 16 de maig de 1862 - 29 de novembre de 1940) la seva casa, que fou realitzada entre 1920 i 1922. Poc abans, entre 1916 i 1917, s'havia bastit Can Pons i Tusquets de la mà de l'arquitecte Albert Blasco Ochoa (1882-1970).

L'edifici va projectar-se per a Lluís Pons i Tusquets, empresari agrícola i diputat a Corts Espanyoles els anys 1919-1923 pel districte d'Olot del Partit Conservador (sector maurista).

‎El Josep M Canals Ferrarons‎ publica una fotografia “BRUNET PI, MESTRE D'OBRES.- CONSTRUCCIÓ DE LA TORRE DE PONS I TUSQUETS EN ELS ANYS 1916 I 1917. Foto: Sadurní Brunet Pi. Del meu arxiu”


Patrimoni Gencat
ens en diu; edifici situat al passeig de Barcelona, l'entrada més noble de la ciutat d'Olot que voreja la ciutat jardí de l'Eixample Malagrida. Seguint la tipologia d'aquests edificis, la torre Pons i Tusquets és un habitatge unifamiliar amb amplis jardins. La casa és de planta rectangular amb diferents cossos de planta rodona i quadrada avançats. Disposa d'un semisoterrani que feia d'habitatge pels porters, planta baixa i dos pisos.

La torre es troba en una parcel·la amb jardí amb grans arbres i una important tanca de ferro forjat d'influència vienesa i amb iconografies que avancen l'estètica de l'art déco. El portal d'entrada té dues pilastres realitzades amb ferro marcadament ondulat. El més significatiu de la localització del recinte és la decisió de l'arquitecte de col·locar més metres de façana orientats al jardí que no pas al passeig, mesura que permetia un major diàleg entre l'arquitectura i la vegetació, molt en consonància amb els ideals urbanístics de la ciutat jardí.


Respecte els elements arquitectònics, podem destacar l'accés en forma de porxo en angle amb falsos arcs. Se sosté per cairats de fusta i una columna monolítica amb capitell i decoracions florals. Aquestes mateixes decoracions formen un fris que recorren la part alta del porxo de l'entrada. És important també la torre amb teulada a quatre vessants; la balconada amb baranes de fusta seguida en dues façanes; la tribuna en un dels angles de la casa, culminada amb una estilitzada torre amb coberta piramidal, i les petites llucanes a les teulades. Les obertures del pis principal són finestres amb arcs lobulats. El teulat va ser fet amb teules planes i es troba a diferents nivells.

En conjunt, la casa és un bon exemple de transició del modernisme al noucentisme amb una certa influència de l'arquitectura vienesa.

https://sadurnibrunet.com/2017/11/30/casa-pons-i-tusquets/

https://www.naciodigital.cat/garrotxa/noticia/16977/es/posa/venda/casa/can/pons/tusquets/emblema/noucentisme/olot

https://www.festacatalunya.cat/articles-mostra-6725-cat-torre_pons_i_tusquets.htm



Paris bé valia una missa, Olot mereix més d’una visita.


Poseu Olot a la vostra agenda per aquest any 2023

dimecres, 26 de juny del 2019

EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. C.E.I.P JACINT VERDAGUER SANTALÓ. TÀRREGA. L’URGELL. CATALUNYA

El Ramon Sambola Mo publica una fotografia de l’edifici sense especificar la data, pensem però, que es feia abans de l’entrada dels sediciosos feixistes a la ciutat.


Llegia a : https://agora.xtec.cat/ceip-jacint-verdaguer-tarrega/pagines-dinici/lescola/historia/ en relació al C.E.I.P. Jacint Verdaguer;
L’edifici on està ubicada és un dels més antics i emblemàtics de la ciutat, bastit dalt d’un turó, des d’ón, si mirem cap al Sud, es pot contemplar una bella, extensa i oberta perspectiva d’aquesta zona de l’Urgell i de les zones més properes de la Conca de Barberà i de la Segarra.
La història de l’Escola va lligada gairebé a la història de la Tàrrega del segle XX.

Tot va començar el 1931; es partia d’una situació insuficient en dotació i extensió de l’escolaritat. Els ajuntaments republicans van endegar una sistemàtica campanya de promoció, millora i augment de l’ensenyament de la ciutat. Tot just va canviar el règim polític, els nous ajuntaments van interessar-se pel tema. L’ajuntament va encarregar l’elaboració d’un informe sobre les escoles de Tàrrega. L’informe, realitzat pel regidor Sr. Lluís Agell i Agell, fou presentat a la sessió del dia 15 de juny de 1931. L’informe recollia una impressió deplorable de l’escola nacional de nens i l’escola nacional de nenes. La neteja era inexistent i el nombre d’alumnes era molt reduït. En la dels nens calia canviar les taules i en la de les nenes calia col·locar un rentamans. El mateix informe recollia la molt bona impressió que li havien produït l’Acadèmia Comercial i el Modern Liceu, per la disciplina i l’ensenyament; també la molt bona impressió de l’Escola Pia per unes demostracions pràctiques dels alumnes; la millor impressió li va produir les Germanes Carmelites de Sant Josep i les Germanes de la Vetlla, dues escoles que va qualificar de modèliques. La bona sintonia entre les autoritats locals i estatals que compartien la preocupació pel foment de l’ensenyament va propiciar que en la sessió de l’Ajuntament de Tàrrega del dia 20 de juliol de 1931, l’Alcalde de la ciutat Sr. Francesc Fité i Pons (La Freita, Arfa, 28 de maig de 1873 - Tàrrega, 9 d’agost de 1936), donés compte del decret del Ministeri d’Instrucció Pública en que es concedeix a Tàrrega la creació de dues escoles graduades, una per a nois i un altra per a noies. L’ajuntament va crear una comissió per que es dugués a terme, el més aviat possible, aquesta concessió. En la sessió del 27 de juliol de 1931, el consistori va acordar de nomenar una comissió per buscar uns locals on encabir provisionalment les escoles i que comencessin a funcionar el primer dia de setembre de 1931.

El tema, però, es complicà per diferents motius. L’Alcalde Fité viatjà a Madrid i mantingué entrevistes amb el Marquès d’Alonso Martinez, que tenia bona amistat amb els ministres Largo Caballero i Prieto. S’entrevistà més endavant amb el ministre d’Instrucció, també català, Marcel·lí Domingo. El canvi de titulars dels ministeris fan perillar la concessió i l’11 de gener de 1932, el consistori aprovà, entre altres, el següents punts:

a) Totes les entitats de Tàrrega han d’ajudar, amb el seu esforç, a la realització de l’obra de construcció d’un edifici escolar, col·laborant amb el municipi.

b) L’adjudicació de subhasta serà pagada per mitjà de tres repartiments extraordinaris que l’ajuntament cobrarà de tots els contribuents de la ciutat que tributin pel concepte de Rústica, Urbana i Industrial. El cobrament d’aquests repartiments s’efectuarà en els anys 1932, 1933 i 1934.

c) A l’expedient de subhasta, s’assenyalarà un termini màxim de dos anys per a l’acabament de les obres. Si el municipi té mitjans econòmics per avançar les obres, aquestes es realitzaran en el període d’un any.

En la sessió de l’ajuntament del dia 25 de febrer de 1932 s’informa de l’ofici enviat per la Direcció General de Primera Ensenyança-Secció de Construccions Escolars. En aquest ofici es comunicava que havia estat aprovat el projecte realitzar per l’arquitecte Sr. Josep Florensa i Ollé*, per la construcció d’un edifici destinat a dues escoles graduades, amb quatre seccions cadascuna; s’indicava la concessió d’una subvenció de 80.000.- ptes., la qual es lliuraria un cop acabades les obres.

•L’arquitecte formaria part de la llarga llista de depurats i represaliats per la dictadura franquista
https://www.foroporlamemoria.info/agenda_fm/2004/arquitectos_29102004.htm

En la sessió del dia 14 de març de 1932, s’aprovà fer el pagament en quatre terminis (1932, 33, 34 i 35). El pressupost total de l’obra que fou aprovat pujava 227.000.-Ptes.

Aquell mateix estiu de 1932 fou adjudicada l’obra al Sr. Joan Riera i Pallars de Vilatorta (Vic). De seguida es començà la construcció.

En la sessió municipal del 7 d’agost de 1933 l’ajuntament acordà demanar la plantilla de mestres: quatre homes i quatre dones; l’ajuntament facilitarà el local escolar ja construït, a més del material necessari i una casa per als mestres.

A l’inici l’Escola compartia espais amb l’Escola d’Arts i Oficis, també recentment concedida a la ciutat de Tàrrega, i que fou instal·lada en el mateix edifici mentre es cercava una ubicació per l’esmentat centre. Això provocava molèsties contínues entre l’EAO i les escoles graduades.

El dia 19 i 20 d’abril de 1934 fou donada possessió del càrrec als 10 mestres que exercirien la docència a les escoles graduades de Tàrrega.

L’Escola fou inaugurada amb tots els honors el dia 28 de gener de 1934. Al centre de la façana sud de l’edifici i a una altura d’un metre, hi ha una pedra commemorativa d’aquest dia.

El projecte inicial comprenia la construcció de tres edificis, situats en forma d’U, on la base de la U ocuparia l’Est i el pati obert estaria en la direcció Oest; un gran pati en mig completaria el recinte.

Solament es va construir l’edifici de la dreta del pati i que tenia dues plantes.

Al final de la dècada dels seixanta, coincidint amb l’augment de la natalitat, s’amplià el centre i s’aixecà una tercera planta procurant seguir les mateixes pautes de construcció que en el l’edifici original.

Ens agradaria tenir noticia de l’autor d’aquesta reforma a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

Finalment, i durant els anys 1999 i 2000, es dugué a terme un projecte de millora i ampliació de tot el centre per adaptar-lo a les necessitats actuals.

Ens agradaria tenir noticia de l’autor d’aquesta ampliació i millora l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com
Catalunya, l’Urgell, Tàrrega us ho agrairà.

dimarts, 25 de juny del 2019

IN MEMORIAM DE L’EDIFICI DE L’AJUNTAMENT, LES ESCOLES ELEMENTALS, EL JUTJAT DE PAU I EL DISPENSARI DE BADALONA.

Recuperava una imatge del període 1900-1920; el cens de Badalona l’any 1900 era de 19.240 ànimes.


Patrimoni Gencat
ens diu que és un dels primers edificis públics de la ciutat vuitcentista en expansió, té una planta baixa i tres pisos.

El comentari ‘la façana té ecos del neoromànic d'Elies Rogent Amat (Barcelona 18 de juliol de 1821 + Barcelona 21 de febrer de 1897), visibles en l'ús d'arcs de mig punt i motllures en funció de guardapols’, em sembla un xic pedant

Està flanquejada per columnes corínties de fust estucat imitant carreus rústics. Hi destaca el saló de Sessions.

El 1859 es decideix construir el nou local, que substitueix el que es trobava a la plaça de la Constitució, al Dalt de la Vila.

Fou concebut per l’arquitecte Francisco de Paula del Villar y Lozano (Múrcia, 22 de gener de 1828 - Barcelona, 16 de maig de 1901),arquitecte municipal de Badalona, i va hostatjar també altres dependències (escola elemental, jutjat municipal, dispensari...) avui traslladades.


Aquest edifici fou reformat interiorment el 1924. No consta qui en va ser l’autor http://geoportal.badalona.cat/badalona/Doc/E-1.pdf


El cens a darreries de l’any 2.018 era de 217.741 persones.

dilluns, 24 de juny del 2019

CAPELLA DE SANTA MAGDALENA. OLOT. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

El Simon Masdeu publica una fotografia de la capella que ha donat nom al pont i a la placeta situada al costat de l'antic Palau de l'abat de Ripoll (avui destruït).



Patrimoni Gencat ens diu que hi ha notícies històriques de l'existència de la capella al segle XV, l'actual fàbrica però, data de 1935.



Ens agradara tenir noticia l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’autor de la darrera reforma, no en sabia trobava informació a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Olot&page=19


La façana de pedra que actualment presenta, amb llinda de 1770, pertanyia a la capella anterior.



Fotografia de Vicenç Grivé Coma (Olot. 1838-1896)


En el seu interior es guarda una talla de la Santa, pintada en època recent, dels segles XVII-XVIII.


Al terreny on avui hi ha aixecada aquesta petita esglesiola hi va haver el Palau de l'abat de Ripoll. Segons unes notes del segle XV, a l'interior d'aquest s'hi venerava Sant Magdalena en una capella.


La primitiva església ja era edificada l'any 1484; en el 1512 ja hi ha l'oratori o esglesiola. En el transcurs del temps ha estat modificada en moltes ocasions. De les primitives fàbriques no ha quedat ni rastre, tan sols s'ha conservat part de la façana de l'església del segle XVIII.


Tinc respecte d’aquesta advocació, Santa Magdalena, una particular debilitat, i en el seu dia – ja fa força temps – en vaig esmerçar en el seu estudi, i tot seguit us exposo algunes dades : La figura d’aquesta Santa, de la que se’n parla poc, però clar i entenedor en els evangelis [ pels que conservem encara la capacitat lectora ] no te cap màcula, ni segona interpretació possible, Lluc ens diu a 8,1 : Algunes dones acompanyen Jesús, i cita textualment : algunes dones que havien estat curades d’esperits malignes i de malalties : Maria , l’anomenada Magdalena, de la qual havien sortir set dimonis. En el seu moment vaig fer en relació a aquesta secundaria d’or, un petit treball d’investigació :



Magdala, ( antiga ciutat de Palestina, a Galilea, prop del llac Tiberiades. Lloc de naixement de Maria de Magdala. El nom actual es Migdal ) no en saben gaire coses més, l’enciclopèdia catalana – La Gran – no en diu res. La seva ubicació prop del llac ens permet pensar que gaudia i potser gaudeix encara avui d’un clima mediterrani, molt similar al de la mateixa ciutat de Roma ; aquesta circumstància ens dona peu alhora a plantejar-nos Magdala com un lloc on molts del romans que tenien responsabilitats en l’administració d’aquells territoris, i tenien la seva casa, o almenys una casa on retirar-se a descansar en els seus períodes d’esbarjo.


No hi ha cap afirmació de que Maria Magdalena fos – o no – jueva, Mt 4,23 i següents en relació a Llc 8,2, ens permet formular la tesis de que Maria Magdalena es d’ascendència romana, vídua amb recursos econòmics ,que posarà en endavant a disposició permanent de Jesús i els seus deixebles, com a conseqüència de la seva conversió. En el text es diu que li havien sortir set dimonis, – avui sabem que les malalties d’origen nerviós i/o mental per la mentalitat d’aquella època, eren dimonis que tenien les persones dintre dels cos – la vida de Maria Magdalena fins a la trobada amb Jesús devia haver estat un patiment continu que veurà el seu final amb la guarició, aquesta es la causa primera de la conversió de Maria Magdalena, la seva pròpia sanació ; el posterior seguiment de Jesús , la seva presència en el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos, l’escolta atenta i admirada del sermó de les benaurances , portaran Maria Magdalena al costat de la Creu, on – una vegada més – farà costat a Maria, mare de Jesús en el seu dolor.


Maria, dita la Magdalena, es una figura bàsica en la tasca evangelitzadora de Jesús, no òbviament al nivell dels 12 escollits, però si juntament amb d’altres persones, en el suport econòmic i logístic al Mestre i als seus deixebles, el paper de les torres, sol ser més enaltit que els dels fonaments, sàpiguen tots plegats, que les unes només poden existir si les altres aguanten.


Enlloc sens parla de Maria Magdalena en termes que ens permetin afirmar la seva edat, hi ha però una constant, es una de les companyes habituals de Maria, mare de Jesús, tenim doncs una informació que ens dona peu a imaginar-nos que aquesta afinitat podia venir de que ambdues tenien una edat semblant, propera als 50 anys, i fins i tot, que també en ambdues es donava la situació d’ésser vídues en primeres noces.


Jesús atorga un paper principal a les dones en contra del sentiment generalitzat a l’època de considerar-les únicament objectes de dret i no subjectes. Recordem el paper mediador de Maria en el miracle de les Noces de Qana, aquí s’inicia aquest paper que la pietat popular associa a Maria, la d’intercedir davant Jesús. En la resurrecció i contra el costum que recull Mt. 18,16 tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis, tenim el testimoni d’una única dona, el que no li dona cap valor en el món jueu, alhora que reforça justament per a nosaltres , la creença en la resurrecció, que no es desenvolupa seguint uns protocols normalitzats, – avui en diríem standars – sinó que confirma aquest paper rellevant de les dones, en la persona de la Magdalena.


Maria Magdalena tindrà un paper excepcional en la resurrecció, serà testimoni presencial– el primer – que veurà a Jesús, seva es l’exclamació rabuni , (Mestre ) quan Jesús la crida pel seu nom .


La tradició oriental afirma que, després de la Pentecosta, Maria Magdalena va anar a Efes on va viure juntament amb la Verge Maria i Sant Joan, i que va morir en aquella Ciutat , on es va iniciar el seu culte. A mitjans del segle VIII, hi ha constància que Sant Wilibaldo va anar en romiatge fins a Efes per visitar el Santuari de Maria Magdalena. L’any 886 les relíquies foren traslladades a Constantinopla.


Segons una de les tradicions franceses àmpliament estesa a l’ occident, Maria Magdalena, juntament amb Llàtzer i les seves germanes, va venir a la Provença a predicar l’evangeli. Durant els darrers trenta anys de la seva vida visqué a La Sainte Baume. La devoció a la Santa s’estengué també per terres catalanes, i aquesta advocació de les Valls del Montcau, dins del Municipi de Talamanca, en seria clarament una mostra.


La globalitzció farà en qüestions d’advocacions religioses, que veiem al costat d’una Mare de Déu de Guadalupe [ Extremadura –Espanya ] , una imatge absolutament igual, però de Mèxic; també, també, amb la de Montserrat, [ Catalunya ] ¸ i les que tenim ja entre nosaltres de fa temps, com la Verge del Rocio [ Andalusia – Espanya ]


Més enllà del paper evangelitzador que la pietat popular adjudica a la Magdalena , i que no estem en condicions d’afirmar ni de negar. La presència silenciosa i discreta de la Magdalena , sempre al costat de Maria, mare de Jesús, recolzant activament l’acció evangelitzadora del Rabuni, te ja, almenys per a mi , una força que justifica sobradament la seva declaració de santedat.


Maria de Magdala, la Magdalena
, es l’exemple palès de tantes i tantes persones, que d’una manera callada, quasi anònima, fan el que cal fer, sense demanar res, sense esperar res, deixant-se guiar únicament per la gràcia de Déu

diumenge, 23 de juny del 2019

IN MEMORIAM. EL XIRINGUITO DE CAN FLORES DEL PORT DE BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Portas Perpiñà publica unes imatges en les que podem veure com començava el xiringuito de Can Flores, i em deixava si més no astorat el llegir, “durant molts anys va ser un dels referents a Blanes per anar a fer els àpats, però tot el que comença, acaba. Ahir em van fer saber que, més de seixanta anys després de la fotografia, el negoci tancaria les portes el proper dia de Sant Joan”. Si ho entenc bé, tancarà demà.




Us deixo un vídeo https://www.youtube.com/watch?time_continue=141&v=7yeRdkMtcy4 que a partir d’ara mateix esdevindrà un document històric.

Hi ha feina a fer per explicar amb pels i senyals la història d’aquesta casa que obria les seves portes l’any 1958

IN MEMORIAM DEL CAL VIOLÍ. SANTA MARIA DE PALAUTORDERA. EL VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

El Crisant Palau, publica a la pàgina Fotos antigues Del Vallés Oriental un parell de fotografies de cal Violí, de la que ens diu Patrimoni Gencat, casa amb dues façanes, una a la plaça i l'altra al carrer Major. La façana que dóna a la plaç és de carener paral·lel i està arrebossada. Consta de planta baixa, pis i golfes. La porta fou reformada quan es va fer la botiga d'alimentació que ocupava la planta baixa i les finestres són de diverses èpoques: n'hi ha una de gòtica, amb l'interior lobulat i rosetes a les impostes. Al costat d'aquesta n'hi ha una altra d'arc conopial que podria ser reaprofitada o bé molt posterior a l'època que representa. La de les golfes és de llinda plana amb permòdols a les impostes. La façana del carrer Major és de carener perpendicular a la façana i coberta a dues vessants de teula. Els murs són de paredat arrebossat i estava pintada. La porta era de llinda plana i brancals de pedra, però les obres posteriors li han fet perdre la seva tipologia. La finestra del primer pis és d'arc conopial amb l'interior lobulat i rosetes a les impostes. Les altres obertures són de llinda plana sense decorar i també n'hi ha de noves



A mitjans del segle XX, el local de la planta baixa havia estat una sabateria.

dissabte, 22 de juny del 2019

LA CATALUNYA ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. IN MEMORIAM DE SANT JOAN BAPTISTA DE L’ERM ALS LIMITS DEL PALLARS I L’URGELL SOBIRÀ.

Patrimoni Gencat ens explica que hom ha suposat uns orígens medievals al santuari de Sant Joan Baptista de l'Erm, no hi ha però, documentació d'aquesta època que en parli d'una forma indiscutible. Segons les fotografies conservades, el temple anterior a l'incendi de 1936 semblava més aviat datable de l'edat moderna.


Conservava aquesta imatge el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6 de mai de 2019 ), al que Catalunya ja no li ho podrà agrair mai.

Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquell edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com

 Ah!, sense cita prèvia, norma que es fa servir sovint per justificar l’omissió del deure de socors en els àmbits de la salut, i altres activitats de les mal dites “ administracions públiques”.


La importància del santuari radicava en el fet que era travessat per l'antic camí públic que unia l'Alt Urgell amb el Pallars Sobirà. L'esment explícit més antic que coneixem de l'hospici data de 1519, i fins a la seva destrucció conservà la seva funció d'hospital i lloc d'acolliment. El santuari era administrat pel cabiscol de la col·legiata de Castellbò i el batlle i els regidors de la vila. L'any 1936 va ser incendiat i no tornà a ser reconstruït al mateix indret. http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=15619

El Santuari de Sant Joan de l'Erm Nou
s'edificà poc després d'acabar el conflicte bèl·lic que s’iniciava amb la sedició dels militats feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República , al Pla de la Basseta, a uns 5 kms. De l'emplaçament de l'antic santuari destruït en el decurs d’aquell acte criminal que els guanyadors qualificaven – i qualifiquen - com “ guerra civil”.

Aquest santuari gaudia d'una llarga tradició tan en la comarca del Pallars com en la de l'Alt Urgell, ja que es trobava situat en el límit d'ambdues. El fet que el nou santuari s'edifiqués en el Pla de la Basseta i no en el seu antic emplaçament produí certa consternació entre la gent del Pallars per que perdien el predomini sobre el santuari, l'anterior es trobava ben be dintre dels límits de la comarca.




L’edifici va ser completat l’any 1959 per l'arquitecte Isidre Puig i Boada (Barcelona, 1891 - 1987)


Si en teniu ocasió, i si d’un costat l’espoli fiscal, i de l’altre la inflació “ galopant” , no us ho impedeix,  poseu Catalunya a la vostra agenda. 


Que  Sant Joan Baptista , i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels gitanos , aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits,   ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

divendres, 21 de juny del 2019

LA BUSQUETA I EL SEU RELLOTGE DE SOL. SANT LLORENÇ SAVALL. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

Portava al Josep Olivé Escarré el dia que feia els 89 anys, fins a la masia de la Busqueta de Sant Llorenç de Savall, que ell havia vist infinitat de vegades en els seus anys d’infantessa, joventut i maduresa.


La descripció ens diu que és d’origen medieval, amb un cos central i diversos annexos tancats per un pati amb barri. A l’entrada hi ha una pallissa ampla amb un gran arc davant una era enrajolada i tancada. La casa té altres dependències als voltants i a l'entorn hi ha granges. Hi ha diverses llindes decorades, i a la façana un gran rellotge de sol magníficament esgrafiat amb una escena camperola, d'aire antic però executat als anys 70.


Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquest bellíssim rellotge de sol a l’email coneixercatalunya@gmail.com

No totes les visites que fèiem a Sant Llorenç el dia 02.05.2015 tenien dissortadament aquest component de ‘memòria amable’.

Tenim un ‘paisanatge’ molt peculiar, les elits politiques enfangades en la corrupció, i la ‘morralla social’ entestada en la destrucció ‘gratuïta’ del patrimoni col•lectiu, recordo dels anys d’universitat que en explicar-nos la ‘res pública’ el catedràtic concloïa sempre ‘ el que és de tots, no és de ningú’. Sembla dissortadament que els temps li dona la raó.

L’Eduard Farré Olivé, professor de rellotgeria de l’IES la Mercè de Barcelona, i vicepresident de la Societat Catalana de Gnomònica, em feia arribar un excel•lent treball, que ens permet deduir que l’autor del rellotge de la Busqueta fou Ferran Serra i Sala (Barcelona, 1905 - 1988), conegut com a Ferdinandus Serra.

Rebia un email del Josep Garriga Gusi, en el que em deia, benvolgut Sr. Antonio Mora Vergés;

Va ser consultant “rellotges de sol a Sant Llorenç”, al inventari de la web de la Societat Gnomònica de Catalunya, on vaig trobar-me amb el seu interessant blog La Tribuna del Berguedà, i concretament el comunicat 2015/05 que fa referencia a La Busqueta i el seu rellotge de sol.

Precisament el meu cunyat Joan Grau Tarruell (Sabadell, 10 de febrer de 1934) , es el propietari de la masia, i li ha fet molta il·lusió la seva admiració pel magnífic rellotge, per lo que passo a respondre al seu encertat interès per l’obra.

Em confirma en Joan que, efectivament, el disseny i la construcció del rellotge ve ser a carrega d’en Ferdinandus Serra, Ferran Serra i Sala (Barcelona, 1905 - 1988) al Maig de 1970, dedicant-li una setmana d’estància a La Busqueta.

Part important del projecte va consistir en la minuciosa selecció de materials i colors trobats en la mateixa finca.

El conegut arquitecte Joaquim de Ros de Ramis ( Sant Celoni, agost de 1911 - Barcelona, 2 de maig de 1988) , encarregat de la restauració dels edificis, va ser qui va posar-lo en contacte amb en Ferdinandus.

Seria interessant que en la seva propera excursió a Sant Llorenç pogués establir contacte amb en Joan Grau, que de segur podran compartir quantitat de experiències muntanyenques, del territori i de la Natura.

Crec que amb vostè comparteixo l’afició als rellotges de sol, i per a mi ha sigut també un gran descobriment la web de la Societat Catalana de Gnomònica.

Molt atentament


P/D Ens agradarà rebre alguna imatge i/o fotografia de Ferran Serra i Sala (Barcelona, 1905 - 1988) al Maig de 1970) , i de Joaquim de Ros i de Ramis (Sant Celoni, agost de 1911 - Barcelona, 2 de maig de 1988)

dijous, 20 de juny del 2019

BLANES EN EL RECORD. ESCOLANIA DEL COL·LEGI SANTA MARIA.

El Joan Portas Perpiñà, ens regala regularment imatges fotogràfiques que evoquen un temps en que Blanes, no era tant coneguda com a destí turístic; en aquesta ocasió és l'Escolania del col·legi Santa Maria, que endegava l'any 1957, el "padre" Antoni Piqué.


Set anys més tard, arribaria a Blanes el "padre" Joaquim Alqueza Puchol (27 de setembre del 1937) , que agafaria el relleu i començaria un temps on Blanes va ser conegut per la seva activitat musical.

Joaquim Alqueza Puchol , ha fet importants contribucions a la creació i renovació de formacions musicals com corals, cobles i bandes, i ha dut a terme una important tasca difusora entre els joves.

Contribuí decisivament a la creació de les cobles Vila de Blanes, i Pare Manyanet de Blanes, escola on impartia classes des de 1964.

El 1996 fou pregoner en el Trofeu Vila de Blanes i també va rebre la Creu de Sant Jordi.


https://www.canalajuntament.cat/sala-de-premsa/31902-np-acte-central-del-50e-aniversari-de-la-banda-i-cobla-del-col-legi-santa-maria-de-blanes


https://blanes.manyanet.org/index.php/identitat/el-col-legi/100-anys-a-blanes

dimecres, 19 de juny del 2019

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE SANT FELIU DE CODINES ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – i de religiosos, uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem tingut el goig de trobar persones com el Josep Cassart, que em feia arribar una imatge, amb aquest comentari ;estava a l'edifici que hi havia a tocar dels primers arbres que es veuen a l'esquerra de la foto, ubicat a l'Avinguda Catalunya nº 20, i el va fer construir l'Andreu Serra Carner "el Panarra" a finals del segle XIX i va llogar-lo a l'Ajuntament, que l'hi va donar l’ús d'Escola Pública. Tal com explico al meu llibre Ben Retratats, a la planta baixa hi havien les noies amb la mestra Rosario Molla i Codina i a la part de dalt els nois amb el mestre Antoni Jané i Jané. L'edifici va passar després de la guerra a mans d''en Pepet Garriga, que l'enderrocà, i actualment hi ha un pàrquing pels clients de la Carnisseria Garriga. Als anys 60 les denominades Escuelas Nacionales van anar a parar a un edifici al costat de la Rectoria i l'any 1968 se’n van construir unes de noves al costat de la zona esportiva de Sant Feliu. A l'inici es van batejar com Escuelas Nacionales Carrero Blanco i a finals dels 70 se'ls hi va canviar el nom i des d'aleshores es diuen Col.legi Públic Jaume Balmes.


(arxiu Josep Cassart)

Reprodueixo de la Vanguardia :
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1915/12/07/pagina-9/33217795/pdf.html?search=inauguraci%C3%B3n%20de%20las%20escuelas%20de%20San%20Feliu%20de%20Codinas

Edición del martes, 08 julio 1930, página 9

Los premios repartidos son los siguientes; Escuela Nacional de de Ordal-Subirats; Escuela nacional de Vinyoles- Escuela de Orís; Escuela nacional número 2 de Tordera; Colegio Grieles de Villanueva y Geltrú Escuela nacional de Canet de Mar; Escuela Ateneo Obrero, de Badalona; Escuela nacional número 2, de Sabadell; Escuela nacional de Santa Coloma de Gramanet; Escuela nacional número 1, de Berga; Escuela nacional de San Pedro de Riudevitlles; Escuela nacional número 1, de Tarrasa; Escuela nacional de San Lorenzo de Savall; Escuela nacional de Esplugas de Llobregat; Escuela nacional número de Tordera; Colegio Romeu, de Hospitalet de Llobregat ; Escuela nacional número 3, de sabadell; Escuela nacional número 1, de Cardedeu ; Escuela nacional de Vacarises ; Ateneo San feliuense, de San Feliu de Llobregat; Escuela nacional graduada (grados segundo y tercero de Masnou; Escuela nacional de Masquefa; escuela nacional de Barbará; Escuela nacional Gornal-Castellet; Colegio del Sagrado Corazón de Jesús, de Sitges; escuela nacional numero de San Feliu de Codinas; Escuelas Pompeia de Hospitalet.

El Valentí Pons Toujouse , em feia arribar una noticia de l’hemeroteca.
Per les dates, intueixo que les obres no van arribar a iniciar-se.
Ens agradarà però, tenir-ne confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

D’algunes d’aquestes escoles hem pogut trobar-ne imatges i/o dades, en moltes ocasions parcials, ens manca la data en que s’inauguraven, l’arquitecte autor del projecte, i en molts casos conèixer la ‘història’ fins a la seva demolició.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com ,  castellardiari@gmail.com a Catalunya, abans de la dictadura franquista hi havia escoles a TOTES les poblacions, viles i ciutats, la Generalitat restablerta l’any 1978 no en té dades perquè el GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA no les hi va donar. Recordeu alguns episodis recents de ‘col•laboració’ del PP amb Catalunya ?.

http://www.lavanguardia.com/politica/20160622/402690747904/fernandez-diaz-grabaciones-sistema-sanitario-de-alfonso.html

Oferim la informació que hem aconseguit https://issuu.com/1coneixercatalunya , tant a l’actual Administració Pública catalana, com a qualsevol ciutadà i/o entitat , que tingui interès en recuperar aquest espai de la nostra ‘memòria històrica’.

Havíem publicat : http://coneixercatalunya.blogspot.com/2017/12/sabeu-si-ledifici-que-aixoplugava.html

dimarts, 18 de juny del 2019

L’ESGLÉSIA DE SANT VICENÇ I UNA VISTA INHABITUAL DE TOSSA DE MAR. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

El Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6 de maig de 2019 ), ho guardava tot, gràcies a aquest costum podem reviure entre altres indrets , com era la Tossa anterior a la dictadura franquista. Les fotografies antigues es cediran al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)


Les notícies de Sant Vicenç de Tossa es remunten al segle X (966), quan el comte Miró feu donació de l'alou de Tossa al monestir de Ripoll. Aquesta església estava localitzada a sota del Montguardí, l'actual far de Tossa Ara se la coneix com l'Església Vella de Sant Vicenç de Tossa.

A partir de mitjan de segle XVIII la majoria de la població de Tossa, un contingent humà de cap a 1300 persones, ja vivia fora de les antigues muralles, al barri de sa Roqueta, al Veïnat Nou, al carrer dels Socors i als ramals inicials del carrer de la Guàrdia i del Pou de la Vila. Més enllà del nucli urbà, tot eren camps i horts, Des de 1748, que el Comú comença a comprar terreny a la família de Rabassa, s'aniran conformant els carrers de sant Josep, de Sant Antoni, de Sant Ramon (avui de Tarull) i de Sant Vicenç (avui Rosa Rissech). D'alguna manera, en aquesta època es dóna un creixement urbanístic important per la configuració actual de Tossa, i dins aquest creixement destaca, a més de l'hospital de pobres i pelegrins, la nova església parroquial, dedicada a Sant Vicenç màrtir.

L'església vella progressivament va anar quedant, amb el creixement demogràfic del segle XVIII, petita i envellida, ja que estava emplaçada en un indret de forta erosió. La construcció de l'església de Sant Vicenç del nou nucli urbà va començar el 1755, uns anys després que s'obtingués la llicència reial i l'establiment del Trentè (que obligava a destinar d'una trentena part de la producció de Tossa a la seva construcció). Un dels problemes que va tenir l'edificació foren el pes i els fonaments, degut a les capes freàtiques febles. Potser per aquesta raó les dimensions del campanar es va reduir en gran mesura. Finalment es va consagrar el 1776. El 29 de novembre d'aquell any es va fer una processó solemne per fer el trasllat simbòlic de la vella a la nova església parroquial.

La planta de l'Església és d'arrel contrareformista (segle XVI-XVII) i fou dirigida pels mestres de cases Josep Petit i Salvi Lliura (amb els seus socis Narcís Soriano i Jaume Blanch) en dues etapes. Mesos després de fer el trasllat i la benedicció de la nova església, es va acabar l'obra, 1777, tal com ens indica una pedra gravada amb aquest any al capdamunt del frontis.

Pel que fa als retaules i la imatgeria cal destacar les tasques de la família tossenca Fuster-Martí.

L'església parroquial tingué organista des de final del segle XVIII. Destaca l'erudit i organista Mn. Josep Soler de Morell (Barcelona 1880-1965).

La construcció de la nova seu eclesiàstica coincideix amb un moment de creixement econòmic relacionat sobretot amb els permisos de lliure comerç amb les colònies americanes (1765-1778). Això va permetre ampliar els contactes mercantils i comercials que la marina de Tossa ja tenia al Mediterrani amb els de l'Atlàntic. Juntament amb l'Hospital de Sant Miquel, fou un dels primers edificis de certa entitat a la Vila nova.

Amb el temps, però, també ha anat reformant-se i restaurant-se parcialment, per varis incendis del segle XIX, i sobretot els anys 1939-46, 1966-70 i 1995-2004, per raons bèl·liques, litúrgiques i estètiques.

Patrimoni Gencat ens diu; edifici de grans dimensions situat al mig de la Vila Nova de Tossa que es basa en una nau central i capelles laterals. Està adossat a les actuals dependències de l'Ajuntament i del Consell Comarcal, amb les quals forma una illa de cases.

La coberta és de volta de mig punt i llunetes amb set trams fins a la capçalera. Les capelles, cinc per banda, són més baixes que la nau central, cosa que permet l'entrada de llum, juntament amb la gran rosassa del frontis. Hi ha una capella, paral·lela a la nau central, dedicada al "Santíssim" i un cor als peus de la nau, darrera la façana.

La nau central, orientada a l'oest, es basa en el ritme d'un seguit de pilastres corínties, decorades i pintades amb base de pedra.

L'absis o zona presbiterial és poligonal amb quatre pilastres exteriors. La teulada exterior està coberta a doble vessant cap a laterals.

Fotografia de Jordi Contijoch Boada

El campanar, de planta quadrada, està adossat a la part dreta de la façana i no és excessivament alt.

Pel que fa a la façana, està construïda amb pedra de montjuïc (Barcelona). Sobre l'entrada de pedra i portal de fusta, amb arc rebaixat, destaca l'escut municipal i la imatge en fornícula de Sant Vicenç que corona una falsa estructura arquitectònica barroca. La teulada de la façana té una estructura d'arc rebaixat que contrasta amb les formes còncaves dels laterals.

La construcció és d'estil barroc popular i tardà. La decoració de l'església consta de pintures a la volta i les parets presbiterals. Cal assenyalar l'existència, al presbiteri, d'una pica d'aigua beneïda d'origen medieval (és a dir, procedent de l'antiga església de la Vila vella).

El seu interior estigué decorat amb varis retaules barrocs i imatges procedents de l'antiga església, algunes de les quals eren fetes per artistes locals. Bona part d'aquesta decoració fou destruïda l‘any 1936, com a conseqüència de la sedició dels militats feixistes, que rebien el suport de la Jerarquia nacionalcatòlica.

A la capella lateral hi ha el Retaule del Roser, del segle XVIII, encara que va ser refet després de la Guerra Civil. La Verge que centra el retaule és una Immaculada, que substituí a la primitiva del Roser.

dilluns, 17 de juny del 2019

PALAU DE LA GENERALITAT. LA CATALUNYA ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA

http://w123.bcn.cat/APPS/cat_patri/editElement.do?reqCode=inspect&id.identificador=753&id.districte=01&

Edifici civil producte de diverses campanyes constructives al llarg del temps que han donat lloc a un conjunt heterogeni de parts juxtaposades.

1403-34: Formació del primer nucli tot aprofitant diverses cases del Call expropiades als jueus, afegint-hi la Cambra del Consell i la Cambra dels Oïdors (1403-18). El mestre Marc Safont dugué a terme les obres de la façana gòtica del carrer Bisbe, amb intervenció de Pere Joan en l'escultura i d'Aliot de la Font en els ornaments arquitectònics (1416-18). El mateix Safont es cuidà del pati (1420), d'una nova escala (1425) i de la capella de Sant Jordi amb façana a la galeria del pati (1432-34).

1526: Es construeix la Cambra Daurada dins d'una segona empenta constructiva que consisteix en una ampliació vers el nord sense, però, un projecte unitari.

1532-47: Moment en què es realitzen les obres importants d'aquesta segona etapa. Antoni Carbonell, juntament amb Pau Mateu, realitzen el segon pati interior, rectangular ‘el primer tram de l'actual dels Tarongers ', terraplenant-lo fins al nivell de la planta noble (1532-36). El 1537, Tomàs Barça succeí Pau Mateu i, amb Carbonell, s'ocuparen de les parts de comunicació (1539), de la llotja de ponent, del vestíbul d'accés a la Cambra Daurada (1539-44), de la pavimentació del pati amb marbre de Carrara (1545) i de la rèplica de la llotja a llevant del pati (1547). L'alçat de la llotja de ponent seguí l'esquema compositiu que Marc Safont havia emprat al primer pati: galeria contínua d'arcs carpanells molt rebaixats sobre una alta galeria cega de sèries de tres arquets trilobats. L'aspecte general del nou pati resultà, doncs, de formes gòtiques tot i les columnes classicitzants amb capitells corintis de la Llotja de ponent, obra de Gil de Medina (1539-41).
1568-77:Adquisició de més cases veïnes. Pere Ferrer construí al nord de la Cambra Daurada el Consistori Major, o Sala Nova, amb el seu campanar (1570-77).

1589-1600: S'afegeixen dues sales més al costat del carrer Sant Honorat, paral·lelament a obres com l'escultura de gàrgoles al nord del pati de Bernat Montaner i Pau Forner (1598).

1596-1619: La tasca principal va ser la projecció, per Pere Blai, de la nova capella, ara saló, de Sant Jordi (1596) per a la qual es contractaren el 1597 unes obres que no s'enllestiren fins el 1619. El 1607 la capella es cobria totalment, conformant un espai de tres naus del tipus Hallenkirche. El conjunt (de pilars de secció quadrada, volta d'aresta romana i cúpula el·líptica amb petxines sense tambor al creuer) dóna idea del coneixement del classicisme escoliarenc que Blai tingué a Madrid. Un element força interessant de l'edifici és la manca de continuïtat entre els seus interior i exterior, ja que la façana correspon no a la d'un edifici religiós sinó a la d'un palau civil. Aquesta façana, que recorda obres del manierisme italià, destaca per la delicada composició del mur, que utilitza les qualitats cromàtiques i texturals de les diferents pedres emprades i disposa ordenadament les obertures en franges horitzontals, significant la centralitat de la capella amb la sobreposició de l'element portada-balcó-fornícula i la presència, sobrevolant el pla, de la cúpula que il·lumina l'actual Saló de Sant Jordi. És la primera gran façana renaixentista de l'arquitectura civil a Catalunya. 1610-1630: Al costat del palau oposat als treballs de Blai, Pere Pau Ferrer féu obres fins el carrer de Sant Sever, construint el portal d'aire vignolesc al carrer del Bisbe.

Quan el palau acollí la Reial Audiència de Catalunya, es van fer petites obres sense gran transcendència fins que, el 1908, quan la Casa passà a la Diputació Provincial, es restaurà l'edifici. L'adveniment de la Mancomunitat de Catalunya, el 1912, suposà noves iniciatives en la decoració dels salons, especialment les pintures de Joaquim Torres García (Montevideo, 1875 – 1949) per al Saló de Sant Jordi.

El 1928 es van dur a terme reformes -substitució de les pintures de Torres per altres- que conformaren, l'edifici actual.

Conservava aquesta imatge el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6 de mai de 2019 ), al que Catalunya ja no li ho podrà agrair mai.

El pas de Josep Maria Milà i Camps, 1r comte de Montseny, (Barcelona, 7 de juny de 1886 + Esplugues de Llobregat, el Baix Llobregat, 1955) col·laborador amb la dictadura de Primo de Rivera, president de la junta liquidadora de la Mancomunitat de Catalunya, president de la Diputació de Barcelona de 1925 a 1930, i novament l’any 1939, desprès de la victòria dels sediciosos feixistes contra el govern LEGÍTIM de la II
República, nomenat durant uns mesos president de la Diputació de Barcelona, implicarà una transformació/vulgarització del patrimoni artístic de la Mancomunitat.





diumenge, 16 de juny del 2019

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA DE SANTA EULÀLIA DE MÈRIDA DE CORRÓ D'AVALL. LES FRANQUESES, EL VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

La Rosa Ventura Cutrina em feia arribar unes fotografies dels fris i columnes de la porta lateral neoclàssica 1579 , que s’havia afegit a l’església romànica del Segle XI , que estava dedicada a la màrtir Santa Eulàlia de Mèrida.


Llegia; l'antiga església romànica del segle XII, situada al barri de la Sagrera, fou cremada en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, episodi tràgic que els ‘guanyadors’ qualificarem com ‘ guerra civil’, i que l’Església nacionalcatòlica qualificaria de ‘Cruzada’ , acabat el conflicte bèl·lic fou enderrocada, i sembla que no hi ha cap testimoni gràfic d’aquell edifici, del que només se'n conserva la portalada.





Costa de creure que ningú tingui una imatge de l’església de Santa Eulàlia abans de l’any 1936, aleshores si, les esglésies eren quasi el centre de la vida social, batejos, comunions, confirmacions, casaments, enterraments, i les cerimònies habituals, dominicals, de festa major,.... , ens agradarà rebre’n una imatge a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com 





Trobava una imatge del interior :
http://pagines.uab.cat/recercaixa.artenperill/sites/pagines.uab.cat.recercaixa.artenperill/files/LES%20FRANQUESES%20DEL%20VALL%C3%89S%2C%20RETAULE%20MAJOR%20DEL%20ROSER.JPG

L'actual església situada a l'avinguda de Santa Eulàlia, és de l'arquitecte Antoni Fisas Planas (Barcelona, 1896 - ibidem, 1953) i data de l'any 1954.

És una església de planta en creu grega característica de l'arquitectura eclesiàstica influenciada per l'estil florentí de Brunelleschi.

https://estimadaterra.wordpress.com/2018/07/27/restes-de-lantiga-esglesia-de-santa-eulalia-de-merida-de-les-franqueses-del-valles/

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/05/santa-eulalia-de-corro-davall.html


Ens agradarà rebre una imatge i/o fotografia de l’arquitecte Antoni Fisas Planas (Barcelona, 1896 - ibidem, 1953) a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com 

La pèssima situació econòmica i social del REINO, l'any 2022,  em feia pensar en un relat bíblic.  Gn 41,14-36,  Josep interpreta els somnis del faraó:




Vaig veure sortir del riu set vaques grasses i boniques, que anaven pasturant entre els joncs. Darrere d'elles en van sortir unes altres set, escarransides, lletges i magres: enlloc d'Egipte no n'he vistes mai de tan lletges.  Les vaques magres i lletges es van menjar les set vaques grasses que abans havien sortit del riu.  Quan ja les tenien dintre, no es notava que les haguessin engolides: continuaven tan escarransides com abans


Els hereus del franquisme encarnen les “ vaques  lletges i magres “, i la ciutadania del REINO fa el paper de les “ vaques grasses “. 


D’ençà de l’any 2004 l’inefable José Luis Rodríguez Zapatero (Valladolid, 4 d'agost de 1960) al GOBIERNO, i el silencia còmplice de la resta de partits, sindicats i  altres col·lectius, la “desamortització social “ agafava embranzida, i amb poc més de 18 anys s’aconseguia que més d’un terç de la ciutadania visques en la quasi misèria.  


Aprofiteu els darrers dies de “ vaques grasses” per voltar per Catalunya, retratant alhora que el nostre Patrimoni Històric,  els edificis escolars de Catalunya, i fent-nos arribar  aquestes imatges a l’email castellardiari@gmail.com



 



dissabte, 15 de juny del 2019

ESGLÉSIA DE SANT FELIU. GIRONA. CATALUNYA

Patrimoni Gencat ens explica que l'església col·legiata de Sant Feliu es troba situada fora del recinte de la Força Vella, probablement a l'indret d'un antic martyrium erigit en honor de sant Feliu. L'església és documentada des de l'any 882, tot i que l'edifici actual correspon bàsicament a la construcció gòtica del segle XIV, acordada pel capítol l'any 1313.

Conservava aquesta imatge el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6 de mai de 2019 ), al que Catalunya ja no li ho podrà agrair mai.

El primer mausoleu fou projectat per l'arquitecte Martí Sureda Deulovol ( (l’Escala, 1822-Girona, 1890) i executat pels escultors Jeroni Miquel Suñol i Pujol, (Barcelona, 1839 - Madrid, 16 octubre 1902) i Joan Figueres Vila (Gerona, 15 de juliol de 1829 – Madrid, 28 de setembre de 1881) . Fou inaugurat el 2 de maig de 1880 traslladant les despulles del general Mariano José Manuel Bernardo Álvarez Bermúdez de Castro y López Aparicio– (Granada, 1749 - Figueres, 1810) des d'una urna en la que estaven des de l'any 1816.

El segon mausoleu fou erigit en honor de les heroïnes de Santa Bàrbara, companyia fundada pel mariscal Àlvarez de Castro en una instrucció de 3 de juliol de 1809. Estava formada inicialment per 200 dones amb la missió d'assistir als ferits en el setge de Girona del general Saint-Cir el qual reconegué el seu heroisme com consta en el "Journal des operations de l'armée de Catalogne, en 1808 et 1809".

Fou inaugurat el 4 de juny de 1925 pels reis Alfons XIII i Victòria Eugènia.

El primer sepulcre de Sant Narcís fou costejat per l'Ajuntament de Girona, segons consta en la inscripció que es llegeix a la part frontal d'aquest sepulcre: PATRONO SUO PRAESANTISSIMO SENATUS GERUNDENSIS XV CALENDAS APRILIS ANNO MDCCC.

Del segon sepulcre sabem que l'any 1328, el mestre Joan realitza aquest sepulcre a expenses del Canonge Guillem de Sucarats i del capítol col·legial. La majoria d'autors identifiquen aquest autor amb Joan de Tournai. Segons explica la tradició, des de la seva construcció fins a finals del segle XVIII, va guardar les relíquies del Sant. En aquest moment el bisbe Tomàs de Lorenzana-Butrón i Irauregui (Lleó, 2 d'abril de 1727 – Girona, 12 de febrer de 1796) ordenà el trasllat a la capella i sepulcres actuals. És una obra de caràcter realista i dinàmic, amb predomini de les formes plenes, especialment cúbiques, més properes del gòtic flamenc que no pas del català.

Els sarcòfags provenen segurament d'una necròpoli tardorromana que estaria situada en el mateix lloc de l'església. Estaria fora la muralla al costat de la porta nord, avui coneguda amb el nom de Sobreportes. Devien ser trobats en el moment de la construcció de l'església.

Sarcòfag de Proserpina. Se suposa que fou realitzat en un taller romà. Antonio García y Bellido (Villanueva de los Infantes, Ciudad Real, 10 de febrer de 1903-Madrid, 26 de setembre de 1972) el data a finals del segle IId. C. Koch i Sichtermann, en una data més recent a l'entorn de l'any 230.

Presenta moltes semblances amb un que tracta el mateix tema conservat al Museu d'Arqueologia de Catalunya.

Sarcòfag de la cacera dels lleons. Un de semblant a l'església de Sainte Aphrodise (Beziers).

Sarcòfag de la multiplicació dels pans i els peixos. Pel seu estil és considerat d'època constantiniana i per tant datat posteriorment a l'any 315d.C. Conserva, però algunes característiques de l'època tetràstica, especialment l'estreta composició, les figures en segon terme i els tipus de cara ovalats.

Sarcòfag de Susanna. Estil tetràstic. Cronologia entre els anys 300 i 315 d.C. Per Botet i Sisó és un dels sarcòfags més notables trobats a Catalunya. Amb una iconografia nova pel que fa a les escenes segona (Susanna davant la casa) i quarta (els vells suplicant). GONZALO JAVIER SOTOMAYOR CABEZA ( 17 FEBRER 1974 - 03 MARÇ 2016 ) assigna l'autoria d'aquest sarcòfag al mateix taller preconstantinià que realitzà l'exemplar n.191 conservat al museu de Letran.

Sarcòfag de Sant Feliu. Segons alguns autors aquest és el sepulcre trobat el darrer terç del segle X pel Bisbe Miró i es trobava darrera l'altar major. Traslladat el 1607 al pilar del púlpit corresponent a la nau de l'epístola. Més tard, el juliol 1779 i segurament a instàncies del canonge Dorca, se situa sobre l'arc de l'altar major. Finalment l'any 1943 s'eliminà la pintura amb que s'havia cobert i es col·locà al lloc actual.

D'època clarament constantiniana, caracteritzada per la manca de contrastos, un nou sentit de la línia, una forma gairebé cúbica dels caps i una composició menys bigarrada.

Sarcòfag del Bon Pastor. La majoria d'autors daten el sarcòfag entre el 300 i el 315 per presentar els trets característics dels relleus d'època tetràstica com són els motius d'estrígils, la manca de volums i la recerca del contrast mitjançant la tècnica del clarobscur, l'ús abundant del trepant en nas, lacrimals i cabells, la forma ovalada dels caps i el tipus de pentinat en petits blens de les figures.

La figura de l'orant és un dels temes preferits de la primera meitat del segle IV. Segons Sotomayor la composició i l'estil són molt semblants a les d'un sarcòfag de Sant Praxeae a Roma, el qual permet parlar d'una procedència romana, potser també del mateix taller que hauria fet el sarcòfag de la cacera dels lleons.

Sarcòfag amb orant I. Presenta els trets característics dels relleus d'època tetràstica. Es conserva un exemplar molt semblant al Museu d'Arqueologia de Catalunya, segurament provinent del mateix taller.

Sarcòfag amb orant II. Diversos autors (Sotomayor, Schlunk, Bovini, Palol) coincideixen a datar-lo als primers anys dels segle IVd.C.

Sepulcre romànic. Segurament prové del cementiri que hi havia en aquest indret. En llatí es pot llegir que Guillem Arnau de Cilari morí el 4 de juny de 1190 i que Arnaleta, la seva filla, casada amb Arnau de Struç morí el 7 de les calendes de setembre de 1204.