divendres, 21 de gener de 2022

LA RESIDÈNCIA D’EMPLEATS DEL BANCO DE ESPAÑA DE RODA DE BERÀ, MAL DITA “ EL CASTELL”. TARRAGONA

El Juan Vives Castells  em proposava una sortida a Roda de Berà, on visitaríem entre altres llocs, l’ermita de la Marededéu de Roda de Berà, i la Residència d’empleats del BANCO DE ESPAÑA, situada al costat d’aquesta temple.




 M’explicava – el Joan durant un anys va estiuejar al Camping Arc de Berà -  que d'aquell  castell original en són visibles únicament alguns elements reaprofitats per les importants reformes i construccions posteriors.


La finca que inclou el jaciment, consta de la torre de defensa, un mas dels segle XVIII?,  i altres edificis construïts recentment.


El mas reaprofita elements arquitectònics de l'antic mas fortificat, mentre que la torre fou reformada durant els anys 60 o 70 del segle passat, essent desmuntada i tornada a muntar novament, però no sabem si seguint el traçat de l'antiga.


Demanaré al  Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), si hi ha, o hi havia, una capella ,  i en cas afirmatiu l’advocació que tenia, i si fos possible alguna imatge


El lloc que ocupa l'actual torre i la seva planta semblen ser els mateixos que l'original, de manera que és possible que els fonaments i la base d'aquesta encara siguin els medievals.


Em cridava l’atenció una construcció que sembla un ascensor, i que fent un símil mariner, direm que ” canta como una almeja “, o com diríem en el nostre idioma vernacle “fa una fila, que Déu n'hi do”, oi?




La resta de la propietat està enjardinada i protegida per una tanca que l'envolta. Fou comprada els anys 60 del segle passat pel Banc d'Espanya per habilitar-hi una residència d'estiu pels seus empleats. Aquesta residència fou anomenada "Hostal dels Reis d'Aragó", amb la indicació "Castillo de Barà".


El camí de ronda que passa per sota de l’ermita de la Marededéu de Roda de Berà, i mena fins al Roc de Sant Gaietà”,  una peculiar  promoció,”remake” del Poble Espanyol de Barcelona,    que es va començar a construir l’any 1964 i va finalitzar l’any 1972.




La idea es va materialitzar amb l’entesa entre el seu promotor, Gaietà Bori Tallada, i el seu constructor, Josep M. Fortuny Rodríguez.


A l’ensems una societat hispano-belga, formada por Rene Vandemeuter i Pedro Sureda, va comprar diverses finques per a construir la urbanització


Poseu Roda de Berà a la vostra agenda.

  

dijous, 20 de gener de 2022

ESGLÉSIA DE SANT GRAU D'ENTREPERES. SALES DE LIERCA. LA GARROTXA

 

Jordi Vigué i Viñas ,  Jordi Fernández i Cuadrench ,  M. Lluïsa Cases i Loscos , Joan-Albert Adell i Gisbert ,  Jordi Camps i Sòria, escriuen de Sant Grau d’Entreperes , al municipi de Sales de Llierca, a la comarca de la Garrotxa, a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0431101.xml

L’església de Sant Grau d’Entreperes és d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, i capçada, a llevant, per un absis semicircular que s’obre a través d’un doble plec en gradació, molt acusat, i per un desnivell de dos graons. La volta absidal arrenca d’una senzilla imposta, que segueix, molt transformada per decoracions posteriors coincidents amb la reforma que allargà la nau, pel sector de ponent on fou oberta una nova porta d’entrada, a la qual hom accedeix per mitjà d’un porxo, obert amb tres arcs. La nau també fou sobrealçada amb unes golfes, amb finestres al costat de migjorn.

El campanar de planta quadrada que s’alça sobre el mur de ponent correspon també a la reforma i l’ampliació de l’església.







Fotografia. Cisku Ribas Vila




Albert Pratdesaba i Sala. Vista de l'absis

        

 


Albert Pratdesaba i Sala. Vista interior de l'absis

L’absis té una finestra, de doble esqueixada, centrada, de factura original, igual que la finestra situada al mur de migdia, al costat de la porta original, ara tapiada. Aquesta porta, en arc adovellat, és emfasitzada per tres arcs en gradació, llisos, els quals arrenquen d’una imposta. Cal remarcar l’existència de dues fornícules obertes als murs laterals de la nau, al seu extrem de llevant.

 


L’aparell és de carreus, ben tallats i polits, però de mides irregulars que es diferencien notablement de l’aparell de reble travat amb argamassa de les reformes ja esmentades. L’absis presenta, sota el sobrealçament, el ràfec original, format per una senzilla motllura, suportada per mènsules llises.

 

L’església de Sant Grau d’Entreperes, en les seves parts originals és un perfecte exemple de l’arquitectura garrotxina de la plenitud del segle XII, amb la singularitat de la seva porta, que s’aparta dels models característics de l’esmentat segle en aquesta regió.


Al Museu d’Art de Girona es conserva una peça treballada en pedra, de forma trapezial invertida i arestes lleugerament corbades, i amb l’interior buidat(*). Presenta dues de les quatre cares decorades a base d’incisions: en la que actualment dóna cap a l’espectador es desenvolupen dos rombes concèntrics que emmarquen una creu de braços iguals, flanquejats per angles de recorregut paral·lel i també concèntrics; a la dreta es repeteix un esquema similar, tot accentuant-se les irregularitats, de manera que la creu és desplaçada cap a la part inferior a la vegada que és de mida inferior. Així, el traç insegur i les composicions confuses palesen una mà de marcades limitacions tècniques.




Pel que fa a l’aspecte temàtic, la presència de la creu pot entendre’s com un signe cristològic que pot aparèixer en diversos marcs i sota diferents contexts compositius. En aquest cas, pot haver-hi el record de peces com la de Sant Feliu de Diana, del Gironès, en què el motiu s’inscriu en un quadrat en posició obliqua; allà, però, el conjunt pertany possiblement al segle X(*). No sembla, però, que la datació de la peça garrotxina obeeixi a criteris d’ordre iconogràfic, alhora que la tosquedat del seu tractament, que reflecteix un àmbit popular, dificulten precisar en aquell sentit. Hom ha proposat uns moments entre els segles XI-XII(*), bé que podem establir punts de contacte amb obres, també marcadament senzilles, la datació de les quals és posterior als límits de l’època romànica, com és el cas de la decoració que ocupa una làpida sepulcral trobada a l’exterior de l’església de Santa Fe dels Solers, a l’Alt Empordà, pertanyent al segle XIV(*). No podem descartar, doncs, unes datacions més avançades per a la peça tractada.

 

La seva funció es fa igualment difícil de concretar. Hom ha pensat que es pot tractar d’un capitell, fet versemblant d’acord amb la seva forma i dimensions(*). Altres opinions al·ludeixen a una lipsanoteca o a una pica beneitera(*), darrer fet, aquest, que afectà nombrosos exemplars com el també garrotxí de Sant Privat d’en Bas, almenys en un moment posterior al de la seva realització i que testimonia el seu buidat. De fet, podem acceptar aquesta darrera possibilitat, sense bandejar la primera esmentada en el seu estat originari


Quan al topònim, el diccionari català-valència-balear defensa que etimològicament deriva del llatí inter petras, ‘entre pedres’.




Tenim més que dubtes sobre  que la  desapareguda imatge de la Marededéu de Pedra, del segle XII, fos "Sancte Marie de Intraperiis", advocació primigènia d’aquesta església que apareix documentada l’any 1228, en què Alemanda de Sales féu donació de les dècimes de diferents parròquies, que tenia en feu del bisbe de Girona, a la capella de Santa Maria Magdalena de Palau de Montagut. Uns anys més tard, el 1265, l’abat de Sant Pere de Camprodon, Mateu, establí a Noguer en una borda, situada a la parròquia de “Sancte Marie de Intraperíis”, en canvi d’un cens anyal de 18 sous barcelonesos de tern, tasca de pa i vi i mitja mesura de blat. També en les Rationes decimarum de la seu de Girona dels anys 1279 i 1280 s’esmenten l’església de Santa Maria d’Entreperes, aquest com “ecclesia de Inter Petras” i “ecclesia de Interpetris”, respectivament.


dimecres, 19 de gener de 2022

EL MAS POSTIUS I LA SEVA CAPELLA ADVOCADA A SANT PERE MÀRTIR. OSONA

 

El Josep Valldeoriola pública fotografies del mas Postius, al terme de Muntanyola,a la comarca d’Osona, del que ens diu el Mapa de Patrimoni ; edifici de grans dimensions, que s'ha anat ampliant i reformant al llarg dels segles. Actualment, la façana principal és al sud-est. El cos principal està situat a l'esquerra del conjunt; conserva una gran porta adovellada amb arc de mig punt, i té una estructura de planta baixa, un primer pis i una segona planta sota teulada. Totes les cobertes són a doble vessant i orientades nord-est i sud-oest, totalment reformades. A partir d'aquest edifici inicial, amb murs de pedres disposades en filades, no regulars, fins a l'inici de la primera planta, es van anar construint diferents cossos. Enmig del rejuntat de les pedres, realitzat ja en el segle XX, encara es poden observar les cantoneres i els punts de contacte dels diferents cossos annexats. Possiblement, l'edifici original tenia una planta rectangular i una estructura de planta i dos pisos. A la façana posterior de l'edifici original encara es pot veure un tram de l'edifici original, presumiblement d'època baix medieval, en els diferents gruixos que presenta el mur, en la factura del parament i en les irregularitats en els punts de contacte d'unes estructures amb les altres. Aquest primer edifici es va ampliar inicialment cap a l'esquerra i, posteriorment, cap a la dreta. Entre els cossos més antics i els més moderns es va construir una galeria de dues plantes oberta i amb un balcó a la planta superior. És probable que el primer edifici construït davant el mas principal original, exempt, fos una masoveria del mas o un annex ramader; tot i que la documentació esmenta la presència de diversos masos dependents. En tot el conjunt hi ha diferents llindes amb inscripcions, gairebé totes esborrades, però que fan referència a diverses reformes del segle XVI i XIX. És possible que algunes de les llindes no estiguin "in situ", que s'hagin desplaçat durant les nombroses reformes que ha patit el mas, sobretot la darrera que es va dur a terme per convertir-lo en una casa de turisme rural. Després de la rehabilitació es van col·locar alguns elements de pedra (brancals, llindes i ampits) que possiblement s'hagin portat d'altres parts de l'edifici. A la part del darrera de la casa hi ha diverses construccions isolades a mode de bancals, fonts i mines, recentment també arranjades. A l'era hi ha diversos elements d'interès etnogràfic (abeurador, alguna pedra dels brancals i les dovelles, així com alguna eina del camp). La casa també compta amb una sèrie d'annexes ramaders, actualment utilitzats com a magatzem d'obra.




https://www.descobrir.cat/ca/allotjaments/mas-postius-1879.php


El Feliu Añaños Masllovet, director de la pàgina moianes.net , i bon amic, explicava en un deliciós article el trànsit de l’església de Sant Pere del Coll de la Crossa, al terme de l’Estany, fins a la masia de Postius, al terme de Muntanyola:

https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/de-l%E2%80%99estany-a-muntanyola-seguint-les-pedres-de-sant-pere-del-coll-de-la-crosa-finsa-sant-pere-de-postius/

http://www.viulestany.cat/cat/p/lestany/itinerari/itinerari-terra/v/apartat/terra/5.htm


Poseu el Moianès a la vostra agenda.


Regaleu-vos  almenys un cap de setmana a Postius

dimarts, 18 de gener de 2022

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE MANYANET ADVOCADA A L’APÒSTOL SANT PERE, SARROCA BELLERA. EL PALLARS JUSSÀ.

El Raúl Pastó Ceballos m’enviava una fotografia de l’església de Manyanet, al terme de Sarroca Bellera, a la comarca del Pallars jussà,   advocada a l’apòstol Sant Pere.




El Jordi Boix i Pociello, escriu a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1505801a167.xml


Sant Pere de Manyanet (Sarroca de Bellera)

 

No és coneixen notícies històriques directes sobre aquesta antiga parròquia. Molt probablement aquesta església gaudí d’una afecció especial car donà nom a la vall de Manyanet, capçalera del riu de Bellera, coneguda d’antic com a vall de Sant Pere. En formaven part els llogarets de Buira, Castellvell de Bellera, Avellanos, Castellnou d’Avellanos, Vilancòs, i el mateix Manyanet. D’altra banda, el topònim Manyanet prové del llatí Medianetu que significa justament “línia on és posa un molió”. Per tant, podem identificar-la també amb Sancti Petri de Nubibus (1488 metres d’altitud), límit tradicional del comtat de Ribagorça segons la crònica d’Alaó “renovada” (1154). Al final del segle XII consten diverses adquisicions de l’hospital de Susterris a la vall de Sant Pere; així, per exemple. Guillem de Sas hi lliurà un capmàs ai lloc de Manyanet (1187); el germà Guillem hi va comprar dos masos. Ja al capbreu llevador d’aquesta comanda (1378) llegim que “la vayll de Sent Pere e de Sen Serni” era de la baronia d’Arnau d’Erill (Manyanet, deu focs). En l’època moderna restà integrada al comtat d’Erill


Patrimoni Gencat en diu ; Església de planta rectangular amb capelles i sagristia als laterals. La porta té un arc de mig punt i òcul il·lumina el cor i galeries laterals. La coberta de dues vessants és més baixa als costats. És interessant la base del campanar per les finestres espitllerades de tipus més antic. El campanar, aixamfranat a les cantonades té quatre finestrals amb campanes i la coberta vuitavada és de lloses de pissarra. Una part de la coberta s'ha reparat amb uralita.


Hom pensa que la família de Josep Manyanet i Vives (Tremp, Pallars Jussà, 7 de gener del 1833 - Sant Andreu de Palomar, Barcelona, Barcelonès, 17 de desembre del 1901), fundador dels Fills de la Sagrada Família ,  les Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret, i apòstol de la devoció a la Sagrada Família, venerat com a sant per l'Església catòlica des de l’any 2004, era originaria d’aquest llogarret.  




Si  en teniu ocasió visiteu Manyanet , la comarca del Pallars jussà , i la " Terra Ferma ", i si sou catalansi us estimeu la vida, eviteu viatjar a Palència, almenys fins quetanquin a la presó al Pablo Casado Blanco (Palència, 1 de febrer de1981)


dilluns, 17 de gener de 2022

IN MEMORIAN. L’ESCOLA PÚBLICA DE SANT ADRIÀ DEL BESOS ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA.

 

El cens de Sant Adrià del Besós era en els primers decennis del segle XX de 1073 ànimes,  i l’edifici de l’actual Casal de la Dona, feia funcions d’Ajuntament i escola, suposem , llevat del miratge de llibertat de la II República que les classes es feien en llengua castellana al 100%

https://patrimonicultural.diba.cat/element/casal-de-la-dona-antic-ajuntament


El mestre d'obres senyor Joaquim Ayza i Roda, l'any 1925, construeix el primer pis i  reforma l’edifici per tal de convertir-la en la Casa Consistorial.




Fins al 1943, segurament convivint amb el Consistori, va ser Escola Municipal. (l’entrada de l’escola era pel carrer Major, 31)

https://www.cpnl.cat/media/upload/pdf/e_ruta_n_2_-_pel_marge_esquerre_editora_130_828_1.pdf


Es tancava l’exercici 2021 amb un cens de 37.283 habitants de dret;  trobar un adrianenc i/o una  adrianenca, nascuda a Sant Adrià de pares i avis, nascuts també aquí,  és almenys tant difícil com  trobar un polític honest.

 

 

diumenge, 16 de gener de 2022

CAPELLA DEL MAS DE LA RIERA ADVOCADA A SANT AGUSTÍ D’HIPONA. SANTA MARIA D’OLÓ. EL MOIANÈS.

 

Llegia que al segle XVIII  es va construir la capella, dedicada a sant Agustí d’Hipona, al mas de la Riera de Santa Maria d’Oló a la comarca del Moianès .


En els dies foscos que seguien a l’alçament armat dels miliars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República , la Riera i altres masos del municipi van ser confiscats per l'Ajuntament, i la capella va patir desperfectes, amb la victòria dels sediciosos feixistes s’esperonava la reconstrucció els edificis religiosos –  per davant dels destinats a l’educació i/o la sanitat – i   la propietària Emília Cananca, vídua de Vila,  va fer reconstruir l'església,  i el 27 d'agost de 1942 s'hi autoritzà la celebració de culte.


L’edifici consta d'una sola nau, de planta rectangular, que està adossada a la sagristia i a d'altres dependències de treball de la masia. Es tracta d'una construcció molt austera i sense cap element ornamental a destacar.


 La façana principal, orientada a llevant vers el camí, presenta un portal amb arc escarser, un òcul al seu damunt i un senzill campanar d'espadanya de maó que remata l'obra. Els murs són arrebossats.




 L'Església queda lleugerament alçada respecte al camí i té un xiprer a un dels costats.




L'interior és cobert amb falsa volta de canó, actualment enguixada, i es troba en estat precari.


https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-agusti-del-mas-riera


Si  en teniu ocasió visiteu la comarca del Moianès, , i si sou catalans – i us estimeu la vida- , eviteu viatjar a Palència, almenys fins que tanquin a la presó al Pablo Casado Blanco (Palència, 1 de febrer de1981)

dissabte, 15 de gener de 2022

ERMITA DE SANTA MAGDALENA. TERRADES. L’EMPORDÀ SOBIRÀ

 

La Montserrat Anguila Presas publica una fotografia de   l'ermita de Santa Magdalena, situada al nord-oest del nucli urbà de la població de Terrades, a poca distància del santuari de la Mare de Déu de la Salut, a la muntanya que duu el seu nom.




 Patrimoni Gencat explica  que apareix documentada al segle XIV amb el nom de Santa Maria de Codó, topònim antic de la muntanya.


 Posteriorment, en una circular del bisbe Andreu Bertran de l'any 1425, consta que estava enrunada i s'havia de reparar.


Així doncs l'actual construcció data de finals del segle XV i fou construït sobre les restes de l'antiga ermita.


Edifici d'una sola nau amb absis semicircular capçat a llevant.




La volta de la nau és apuntada, de la mateixa manera que la de l'absis, tot i que aquesta és de dimensions més reduïdes.


Al fons de la conca absidal hi ha una fornícula de mig punt on hi ha la imatge de la verge.

 

 


El Jacob Casquete Rodriguez, retratava l’any 2009. Vista de l'altar de l'ermita.


Adossats als murs laterals de la nau hi ha dos bancs correguts de poca alçada, que enllacen amb el nivell de circulació de l'absis, més elevat que la resta de la nau. Pel que fa a la il·luminació del temple hi ha una finestra allargada a mode de sagetera al fons de l'absis i dues finestres rectangulars de doble esqueixada a cada extrem del parament de migdia, tot i que actualment estan tapiades. Entre les dues hi ha la porta principal, d'arc de mig punt bastit amb dovelles grans i ben allisades. Al frontis hi ha una altra finestra rectangular emmarcada amb carreus desbastats i, sota seu, una petita obertura circular adovellada. Coronant el frontis hi ha un petit campanar d'espadanya d'un sol arc de mig punt. La construcció és bastida en carreus de pedra ben desbastats disposats en filades regulars. Adossats als extrems del parament de migdia hi ha tres murs que formen un tancat lateral, al que s'accedeix mitjançant dues portes d'arc rebaixat bastides en maons i amb els brancals fets de pedra desbastada. Aquesta part de la construcció està bastida en pedra sense treballar i fragments de maons, lligat amb morter.


Poseu l’Empordà a la llista d’indrets d’obligada visita.

divendres, 14 de gener de 2022

IN MEMORIAN. ESGLÉSIA DE SANTA MARIA O DE LA MAREDEDÉU DEL REMEI D’ARGENTERA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA.

 

El Raúl Pastó Ceballos m’enviava fotografies de l’abandonada església  del nucli d’Argentera al terme de Vilanova de Meià, a la comarca de la Noguera, advocada a  la Mare de Déu del Remei  que es troba, isolada, en un replà del vessant nord del barranc d’Argentera.


El Joan-Albert Adell i Gisbert (Barcelona, 1955) , i l’Albert Benet i Clarà ( Sallent, Bages, 1941 ) expliquen a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1748101.xml


Que fou l’església del terme d’Argentera i depengué del monestir de Santa Maria de Meià fins a la desamortització eclesiàstica.

 

La primera notícia del terme correspon a l’any 1068, quan el prevere Eldomar facultà els seus marmessors per a distribuir els seus béns, entre els quals hi havia la meitat d’una vinya i la meitat d’un molí situats a Argentera.


L’església apareix per primera vegada en el capbreu atribuït a l’any 1137, en el qual consta que el monestir de Santa Maria de Meià tenia en el castell d’Argentera uns molins, diversos horts i oliveres i l’església. No se sap quan el monestir rebé la donació d’aquesta església, ja que no es troba que formés part de la dotació inicial ni apareix en cap altra donació de la família Meià ni de cap altra família.


Les funcions parroquials, com també l’advocació antiga, es confirmen l’any 1315 quan el visitador de l’arquebisbe de Tarragona inspeccionà l’església parroquial de Santa Maria d’Argentera.


A mitjan segle XVII, Joan Gaspar Roig i Jalpí (Blanes, Vegueria de Girona, 1624 - Manresa, Vegueria de Manresa, 1691) la definia com: “Nuestra Señora de Argentera. Es parroquial”.


 En aquell moment també cita una església de: “Nuestra Señora del Rosario, junto al Castillo de Argentera”.


Actualment, el temple es troba sense culte i totalment abandonat, si bé encara es manté dret.








És un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil clarament apuntat, reforçada per tres arcs torals també de perfil apuntat. Aquests arcs —els situats més a ponent— arrenquen de permòdols, al costat dels quals també es veuen restes d’impostes bisellades, d’estructures d’arcs anteriors, o no construïts. L’arc toral de llevant és suportat per dues pilastres amb impostes, i cantonades bisellades, i obre l’espai presbiteral de la capçalera. Fins al segon arc toral (des de ponent) la volta és de reble i lloses sense treballar, col·locades en plec de llibre, i a partir d’aquí la volta és de carreus ben tallats i polits, i arrenca d’una imposta de bossell. Aquest sector de ponent de la nau correspon a la fase més antiga de la construcció conservada; s’hi obre una porta, estreta, resolta amb brancals monolítics i arc de mig punt. A prop seu hi ha una finestra molt rústega de doble esqueixada. L’aparell d’aquest sector és de carreuó poc polit disposat en filades irregulars, però uniformes.


La capçalera és formada per un absis semicircular, alterat per la construcció d’un cambril, precedit d’un arc presbiteral en degradació; els brancals han estat modificats per la construcció de dues capelles rectangulars, que defineixen una mena de capçalera trevolada. La capella nord, obrada amb carreus ben tallats i polits com la major part del sector de llevant, és coberta amb una volta de canó de perfil apuntat, mentre que la capella sud és coberta amb volta de canó de perfil semicircular i l’aparell de la construcció és molt més irregular.

 

El sector de llevant de la nau té els murs més engruixits que el de ponent; a la façana sud s’obre una porta, en arc de mig punt construït amb dovelles ben tallades, que és a la base d’un campanar d’espadanya de dos ulls, molt alterat per afegits posteriors.

 

Les façanes són totalment òrfenes d’ornamentació, llevat de l’absis, on hi ha un ràfec format per una senzilla motllura bisellada.

 

Actualment, l’església de la Mare de Déu del Remei evidencia dues fases constructives principals; la més antiga correspon al sector de ponent de la nau, datable probablement dins el segle XII, o de la darreria del segle XI, però lluny de les formes llombardes. La capçalera, i tot el sector de llevant d’aquest primer edifici, fou substituïda i ampliada per l’absis actual, datable al segle XIII, ja prop de formulacions gòtiques, i que hauria estat modificat amb la construcció de les capelles en una data posterior.


Si  en teniu ocasió visiteu Vilanova de Meià, la Noguera  i la " Terra Ferma" , i si sou catalans – i us estimeu la vida, eviteu viatjar a Palència, almenys fins que tanquin a la presó al Pablo Casado Blanco (Palència, 1 de febrer de1981)

dijous, 13 de gener de 2022

ESGLÉSIA DE BURGUET, ADVOCADA A SANTA COLOMA DE SENS

 

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar una fotografia de l’església de Burguet,  al terme de Senterada, al Pallars jussà, advocada a Santa Coloma de Sens.

 



La vila de Burguet fou llegada al monestir de Santa Maria de Gerri per Guillem de Castellvell, en el seu testament datat el 1231.

 

L’any 1718 era de jurisdicció dels barons de Sant Vicenç, fet que indicaria una anterior pertinença a la baronia de Bellera; l’any 1831 constava com a lloc de la baronia d’Erill.


Patrimoni Gencat en diu; Església petita d'una sola nau, aïllada, amb accés i façana principal a llevant, és de planta rectangular.  Segle XVIII


La porta és senzilla, amb llinda de maçoneria i petit rosetó per a il·luminació de l'interior.


Un campanar de cadireta amb dos arcs i campanes remata el conjunt.


La coberta té un ràfec de lloses i és a dues vessants.


Quan al topònim ens diu el diccionari català valencià Balear; etimològicament sembla derivat diminutiu de burg, també però,  podria ser una variant de bruguet, camp de bruc’, segons Antoni Maria Badia i Margarit (Barcelona, 30 de maig de 1920 - 16 de novembre de 2014) (Congr. Barc.).


Poseu els Pallars a la vostra agenda.

dimecres, 12 de gener de 2022

ERMITA DE SANTA EUGÈNIA D’AGULLANA. L’EMPORDÀ SOBIRA

 

La Montserrat Anguila Presas publica una fotografia de l’ermita de Santa Eugènia, que  es troba al NW d’Agullana, al lloc anomenat el Mallol, vora el camí que va al coll del Portell; és un petit edifici construït en 1630-64 i ampliat en 1668-76, d’una nau amb una porxada al costat meridional d’arcs rebaixats.




Patrimoni Gencat el descriu com un edifici d'una sola nau, capçalera rectangular i amb un frontó afegit al lateral nord, en època posterior a la resta de l'edificació. Al frontis hi ha una portalada, en arc de punt rodó amb un guardapols que el ressegueix. És de pedra granítica. Hi ha també un campanar de cadireta, d'una sola obertura, d'època molt posterior. A l'interior de la nau hi ha un cor al damunt de l'entrada i coberta amb volta de quatre trams. La capçalera és totalment arrebossada. L'aparell és heterogeni on predominen els còdols, amb carreus més o menys treballats en els escaires.


L’aplec que s’hi fa el Dilluns de Pasqua és una de les festes més tradicionals d’aquest sector, i hi acut gent de tots dos vessants pirinencs. De retorn a la vila, al vespre, es balla la sardana “de les cuineres”, d’una sola rotllana.


Mossèn Josep Maria Viñolas Esteva, publica els Goigs d’aquesta esglesiola.


https://algunsgoigs.blogspot.com/2017/09/goigs-santa-eugenia-agullana-alt.html


Poseu l’Empordà sobirà a la llista d’indrets a visitar.  Eviteu, sobretot si sou catalans, viatjar aPalència, almenys fins que la Justícia actuï contra Pablo CasadoBlanco(Palència, 1 de febrer de 1981)

dimarts, 11 de gener de 2022

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DEL FREIXE. MIERES. LA GARROTXA

 

El Matias En Mais Castanyer, publica una fotografia  de l’Ernest Costa, datada el  28/02/1995, Església Santa Maria del Freixe, Mieres, la Garrotxa.

 


 

L’Antoni Noguera i Massa ( Olot, 1921 + Olot, 9.03.2016) , la M. Lluïsa Ramos i Martínez i la  Gemma Ylla-Català i Passola ( Barcelona, 31 de juliol de 1962), escriuen de  l’església del Freixe,  a l’extrem meridional del terme de Mieres , al vessant septentrional del Collet de Bas-tarra, a l’aiguavés de la riera de Llémena, en un lloc que centra el veïnat de la població esparsa; el temple advocat a Santa Maria,  és menut i molt simple, d’una sola nau rectangular, amb els murs que es tanquen vers llevant, i un sol absis, al centre del qual s’obre una finestra de doble esqueixada. L’absis dóna en planta un arc ultrapassat d’uns 0,80 metres .


El campanar d’espadanya era a continuació del frontispici de ponent, per la banda de tramuntana; fou aixecat en ple període romànic i reforçat en forma de torre i cobert amb teulada de dos vessants, segurament quan fou afegida la sagristia al cantó de tramuntana.

 

La porta, actualment cegada, s’obria a la façana de ponent. Damunt seu hi ha encara una finestra en forma de creu grega i una petita fornícula, feta en pedra calcària.

 

La volta de la nau és de canó, igual com l’arc que separa el presbiteri de la nau.

 

Actualment la porta d’accés, rectangular, és oberta, dissortadament, en ple absis.

 

L’aparell amb el qual fou construït l’edifici és fet amb carreus petits, trencats a cops de martell i sense polir, els quals no formen filades.

 

Tot i que no hi ha pas un criteri uniforme sobre la datació d’aquesta església, alguns autors, com ara Xavier Barral i Altet (Barcelona, 1947) la daten al segle XI.


El Museu d’Art de Girona conserva un encenser procedent de Santa Maria del Freixe. Aquest encenser formava part del fons del Museu Diocesà on era inventariat amb el número 22. Amb l’acord d’unificació del Museu Diocesà i el Museu Arqueològic Provincial en el Museu d’Art de Girona, el 7 d’abril de 1979, la peça passà a formar part d’aquest últim museu, on actualment és inventariada amb el número 59.

 


Encenser provinent d’aquesta església i conservat actualment al Museu d’Art de Girona, on és inventariat amb el núm. 59.


L’encenser de Santa Maria del Freixe és de bronze i encara conserva originals tots els seus elements: la caldereta, la tapa, les cadenes i la peça de sustentació d’aquestes.


La peça fa 13,50 cm d’alçada, i 37,50 cm d’alçada amb les cadenes i la peça de sustentació.

 

La caldereta té forma de casquet semisfèric llis, d’11,50 cm de diàmetre, amb una anella també llisa, de 2,50 cm d’alçada, que li fa de peu. La forma de la tapa és pràcticament simètrica a la de la caldereta, llevat que a l’extrem superior la tapa és acabada en una forma cònica on s’agafa la cadena central.

 

La decoració en calat de la tapa és caracteritzada per la repetició d’un motiu ornamental, triple en la superfície d’aquesta. Aquest motiu consisteix en la figuració d’un animal rampant inscrit en una orla i aquesta, a la vegada, inscrita dins el triangle esfèric format per la base de la tapa i la decoració estrellada de la part superior. Els motius que completen la decoració són estilitzacions vegetals en calat o en incisió.

 

L’animal representat és un quadrúpede que ha estat adequat a l’espai circular de l’orla que l’envolta, de manera que les potes es distribueixen ocupant-ne el perímetre inferior, i el llom de l’animal s’arqueja de manera exagerada corbant la cua sobre seu fins a tocar-se amb el cap girat enrere.

 

L’encenser conserva encara les cadenes i la peça que les sustenta. Aquestes cadenes són formades per l’enllaçament de peces de secció rectangular en forma de S tancada. La peça de sustentació de les cadenes és formada per tres braços que, partint d’un nucli central amb bola i anella, s’obren i es cargolen a l’extrem per a sostenir a les puntes la part superior de les cadenes amb una petita anella a la part inferior. La cadena central és subjectada a la part superior, al centre de l’encreuament dels tres braços.

 

Tot i que la simplicitat de l’animal fa complexa la seva identificació, cal tenir present que l’animal rampant és molt estès per l’occident medieval. Les representacions animalístiques medievals tenien originàriament una traducció simbòlica que establia paral·lels amb els misteris de la religió i amb la vida de Crist. Amb el temps, però, han perdurat més les formes que alguns dels seus significats simbòlics.

 

L’encenser de Santa Maria del Freixe té un paral·lel clar en l’encenser de Viladonja (el Ripollès) conservat al Museu Episcopal de Vic, tant pel que fa a la tipologia de la peça com pel que respecta a la representació animalística de la seva decoració.

 

Malgrat la dificultat de la catalogació cronològica de la peça, cal tenir present d’una banda, la coincidència amb els primitius encensers per la forma simple i esfèrica i, d’altra banda, la incorporació de nous motius ornamentals, com ara la figuració animalística de l’animal rampant, en aquest tipus de peces.

 

Tenint en compte aquestes qüestions i el paral·lelisme descrit amb la peça conservada al Museu Episcopal de Vic, hom pot datar aquest encenser dins la primera meitat del segle XIII.

 

A part algunes oxidacions a l’interior de la tapa i d’un forat a la base de la cassoleta, l’estat de conservació de la peça és bo


Poseu la Garrotxa a la llista d’indrets a visitar.  Eviteu, sobretot si sou catalans, viatjar a Palència, almenys fins que la Justícia actuï contra Pablo Casado Blanco(Palència, 1 de febrer de 1981)