dimarts, 31 de desembre del 2019

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE CENTELLES. ADVOCADA A SANTA COLOMA. ANY 2019. OSONA

Anava fins a Centelles el dia 31.12.2019, aquest any dissortadament la ‘Festa Grossa’ de Santa Coloma, esdevenia tràgica:
https://www.naciodigital.cat/osona/noticia/62069/consternacio/centelles/tragic/accident/durant/festa/pi
https://elcaso.elnacional.cat/ca/successos/diveros-ferits-explosio-pirotecnica-campanar-centelles_24053_102.html
https://www.elpuntavui.cat/punt-divers/article/4-divers/1717751-nou-ferits-a-la-festa-del-pi-de-centelles.html

El dia rúfol i boirós semblava afegir-se a la intima tristesa dels centellecs, la Festa però ha de continuar, i l'església acollia la celebració litúrgica de la seva Patrona, en la que tothom tenia però, molt presents als galejadors ferits el dia anterior.

Patrimoni Gencat ens diu de l’església de Santa Coloma de Centelles , que consta documentalment per primera vegada en l’acta de consagració de l’església de Sant Martí del Congost del 5 d’agost de 898. Segons aquest document, hi havia tretze vilars que depenien de l’església de Santa Coloma, fet que significa una existència de l’església anterior a aquesta data i una organització notable, ja que tretze vilars depenien d’ella.

Malgrat, doncs, un origen de la parròquia que es remunta –com a mínim– al segle IX, l’actual edifici es construí entre 1704 i 1711, tot i que es mantingueren alguns elements de l’antiga església datats a les acaballes del segle XVII, com el campanar i la capella de l’Assumpció, actualment coneguda com a capella del Santíssim o capella Fonda, que no foren enderrocats. També cal destacar que alguns carreus i altres elements constructius de l’església anterior al segle XVIII es reutilitzaren per construir les parets de l’església actual. Aquests elements es poden observar, sobretot, a la paret del migdia. Una paret en què hi ha una entrada lateral a la nau de l’església coneguda com a Portal Xic i que, tradicionalment, s’ha dit que era la porta principal de l’antiga església de Santa Coloma que s’hauria reaprofitat al construir l’edifici actual, tot i que de moment és només una hipòtesi que no s’ha pogut verificar documentalment.

La primera pedra del nou edifici es col·locà l’1 de maig de 1704 en presència del comte de Centelles, Francesc de Blanes-Centelles i Desbac-Descatllar, i de tota la vila. Durant els anys següents es va enderrocar l’església vella i es van posar els fonaments de l’edifici actual. Mentrestant, s’habilità la capella de Jesús com a església parroquial interina, per la qual cosa s’hi afegí una sagristia (ARANYÓ, 1986, p. 28-32 i PLADEVALL, 1987, p. 192). A partir de 1707 i fins a la seva finalització, es va fer càrrec de la construcció de l’església actual el mestre de cases Francesc Maria Fortino. Aquest mestre de cases va signar un contracte el 4 de juny de 1707 amb el rector i els obrers de l’església parroquial de Santa Coloma de Centelles pel qual es comprometia a aixecar les parets de l’esmentada església “de la manera que està avui començat i plantada la dita església, segons la traça que se li ha entregada”, la qual cosa significa que l’església ja estava començada i que ell no fou l’autor del projecte. Sobre l’autoria del projecte, ara per ara, no en sabem res.

En el contracte del 4 de juny de 1707 s’estipula que Francesc Maria Fortino havia de cobrar 12 sous per jornal cada dia treballat i que comptava amb un equip format per quatre paletes que cobrarien 8 sous per jornal, llevat del fadrí major que en cobraria 10. D’altra banda, a més del jornal, Fortino havia de rebre 50 lliures anuals, tot i que si es perdien tres mesos de feina cada any, només cobraria la meitat d’aquesta quantitat. Sobre l’origen de Francesc Maria Fortino se sap que era natural de la parròquia de San Lorenzo de Muggio, de la diòcesi de Como.

D’altra banda i pel que fa a la seva activitat professional, a més de la construcció de l’església parroquial de Santa Coloma de Centelles, se sap que el mes d’agost de 1708 feu diverses obres en una casa que l’apotecari i candeler Josep Prat tenia a la plaça major de Berga (MIRAMBELL, 2011, p. 47-48). I gairebé amb tota seguretat és el mateix que fa les traces del nou palau comtal, ja que les obres d’ambdós edificis coincideixen en el temps i, en certa manera, en el llenguatge arquitectònic, tot salvant les diferències ineludibles entre una arquitectura religiosa i una civil de caràcter senyorial.
https://www.diba.cat/documents/429042/38427574/Llibre_Centelles_1.pdf/9612d891-e1c9-4239-b4f9-8ff615cba0e3

Finalment, la construcció de l’actual edifici de l’església parroquial de Santa Coloma es va acabar el 1711. Malgrat que no s’ha pogut localitzar cap notícia sobre la seva inauguració o benedicció, tot indica que des de l’estiu de 1711 la nova església ja era totalment oberta al culte (PLADEVALL, 1987, p. 195). Per tant, entre 1704 i 1711 s’edificà només el cos principal de l’església, atès que es conservaren dempeus el campanar i la capella Fonda construïts a finals del segle XVII.
https://parroquiadecentelles.cat/historia/lesglesia-actual/


La «capella fonda», dedicada a la Verge Dolorosa , va ser objecte l'any 1920 d'una important reforma a càrrec de l'arquitecte modernista Manuel Joaquim Raspall Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937)

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/10/in-vita-e-in-morte-de-manuel-joaquim.html

El rector de Santa Coloma de Centelles, mossèn Josep Alaró Sala, deia en acomiadar a la comunitat, que ahir havien visitat als ferits a l’Hospital de la Vall d’Hebron, i que amb excepció d’un, van poder veure’ls i xerrar amb tot ells, que alhora que agraïen l’interès per part de tothom, manifestaven el seu desig de tornar ben aviat a casa.

El President de la Generalitat els va visitar també.



MONUMENT A LA PAGESIA. CAMBRILS. EL CAMP JUSSÀ DE TARRAGONA

El Juan Navazo Montero, retratava al Pere Albert Carreño , davant el monument a la pagesia , ubicat a la Plaça, dedicada a l’alcalde José Marti Nolla, davant de l'antic Celler de la Cooperativa Agrícola de Cambrils, edifici monumental que avui està en venda


Autor: Dolors Ortuño Tórtola
Material: bronze
Any: 2002

Escultura de bronze que es troba davant l'antic Celler de la Cooperativa. Representa un pagès i una pagesa veremant, l'activitat local més tradicional junt amb la pesca.

Ambdós personatges són retrats familiars. El pagès és un retrat del pare de l’escultora , i la pagesa de la seva germana petita.

La dona és al costat d'un cep i l'home porta la càrrega de raïm a les espatlles.

http://tallerdort.blogspot.com/search/label/Bronze

Alhora de confegir aquest post, i per tal de citar de forma correcta a l’autora, la trucava per telèfon i li preguntava el nom i cognoms, Dolors Ortuño Tórtola, i el lloc i data de naixement , Múrcia, 2 de gener de 1962.

Em comprometia a fer-li arribar l’enllaç un cop publicat, com així faig en aquest instant

dilluns, 30 de desembre del 2019

IN MEMORIAM DE LA CASA COMPANYS AL NUCLI DE MONTCORTÈS. EL PLANS DE SIÓ. LA SEGARRA. LLEIDA.

El Pere Albert Carreño, retratava el tros de façana de la que fou casa Companys al nucli de Montcortès, no tenim constància aquí d’una voluntat política per fer-la desaparèixer.


Josep Companys i Grañó y Lluïsa de Jover i Fontanet, foren els pares de Lluís Companys i Jover (el Tarròs, Tornabous, l'Urgell, 21 de juny de 1882 - Castell de Montjuïc, Barcelona, 15 d'octubre de 1940), quin certificat de naixement, feia desaparèixer del registre Civil del Tarrós, la primera autoritat municipal instituïda desprès de la victòria dels sediciosos feixistes.
https://www.lavanguardia.com/politica/20151011/54437161493/aniversario-muerte-lluis-companys-fue-uno-nuestros.html

En portem vistes moltes de pedres, i quan veiem grans blocs, sabem que son molt possiblement de l’època romana, encara que no tinguem cap dada que ho corrobori.

Les pedres perduren més que els sistemes polítics, els governs, i els homes que els gestionen, i amb aquest material es pot bastir un palau, una església, una casa, una cort pel bestiar, o...

La boira, habitual companya hivernal per les terres de la Segarra, humitejava el desolat carrer de Montcortès, que davalla des del Castell i l’Església de Santa Anna




A la fotografia feta l’any 1975 pel Ramon Orga, que s’incorpora a l’excel·lent article de la Maria Albareda Vidal (Sabadell, 31 de març de 1919 - Santa Coloma de Queralt, 26 d'octubre de 2007, lluïa un sol radiant


https://giliet.wordpress.com/2015/10/06/el-casal-escapcat-del-president-martir/
https://www.ramonorga.com/
http://www.stacqueralt.altanet.org/botigues-antigues

https://www.elespanol.com/cultura/historia/20181223/companys-exilio-juicio-ejecucion-reconocimiento-dignidad/362714130_0.html

Lluiteu contra l’oblit

diumenge, 29 de desembre del 2019

SANTUARI DE MISERICÒRDIA. REUS. EL CAMP JUSSÀ DE TARRAGONA.

El Pere Albert Carreño, retratava l’edifici d'estil renaixentista, del Santuari de Misericòrdia de Reus, edificat al lloc on, segons la tradició, s'aparegué la Mare de Déu a una pastoreta, Isabel Besora - coneguda tomben com la fadrineta - , l’any 1592, fet que provocà la fi de la pesta.
Malgrat que el mateix 1592 s'acordà la construcció del santuari, les obres no es començaren fins al 1594, i el 1602 s'hi traslladà la imatge de Misericòrdia.


Les obres del temple actual s'allargaren del 1652 al 1683, i comportaren l'enderrocament de la capella primitiva.

El santuari, que contenia valuosos retaules barrocs de Llàtzer Tremulles II, i dels pintors Joan Juancosa, i el seu fill Joaquim Juncosa Domadel (Cornudella de Montsant, Priorat, 1631 - Reus, Baix Camp, 1708), fou saquejat pels francesos el 1812, i cremat el 1936, en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM I DEMOCÀTIC de la II República.

Tarragona està lliure de la maledicció de Déu per l’heroic comportament del seu aleshores arquebisbe, Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943)

Llegia que el temple fou restaurat l’any 1939, sense que consti qui en fou l’autor, en agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com – per a la dictadura SEMPRE, SEMPRE, SEMPRE, eren primer les esglésies, que els hospitals, escoles i cases de família - , l’expressió “fou reconciliat el 1941”, em sonava tant malament com ‘desinfecció’, i/o el “recosir”, tant cares a determinats càrrecs polítics dels Partits de l’Eix del Mal.
https://ccuc.csuc.cat/search~S23*cat?/aFiestas+de+Reconciliaci{u00F3}n+del+Santuario+de+Ntra.+Sra.+de+Misericordia+%281941+%28Reus%29/afiestas+de+reconciliacion+del+santuario+de+ntra+sra+de+misericordia+++++1941+reus/-3,-1,0,B/browse

La Mare de Déu de Misericòrdia, es la segona patrona de la ciutat.

Patrimoni Gencat ens diu ; santuari d'estil renaixentista, de regust corinti, amb una sola nau i dues rengleres de capelles laterals.
Entre el 1652 i el 1683 el santuari fou engrandit i enriquit amb l'altar major i altres decoracions.

Durant el segle XVIII, entre el 1748 i el 1771, es construí l'obra del cambril.

El 1812 les tropes napoleòniques el van saquejar.

L'entrada externa del santuari va ser modificada per un projecte de l'arquitecte Pere Caselles Tarrats (Reus, 1 de novembre de 1864 - 28 de juliol de 1936) del 1914.

El 1936, com a conseqüència de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM I DEMOCRATIC de la II República, a la que TOTS ELLS HAVIEN JURAT LLEIALTAT, el santuari va patir tota mena d’estralls i espolis i en desaparegué la imatge quatrecentista. El retaule principal és una reproducció del desaparegut, amb dues escultures de Joan Rebull Torroja (Reus, Baix Camp, 27 de gener de 1899 - Barcelona, 27 de febrer de 1981) . El cambril va quedar reconstruït el 1954.

El Santuari ha reincorporat recentment el retaule de la Nativitat de Jesús, obra del segle XVI que durant la major part de la seva història havia acompanyat la imatge de la Mare de Déu de Misericòrdia al Santuari.

El Museu d'Art i Història de Reus, responsable de la conservació del retaule, l'ha cedit al Santuari i s'ha instal·lat a la capella del cambril de la Mare de Déu.

El retaule de la Nativitat és obra del pintor reusenc Jaume Segarra ( Reus, Baix Camp, aprox. 1480 — Reus, Baix Camp, 1543 ) i està datat l'any 1531.

No podíem accedir al Cambril, sembla que únicament és possible els dies festius, la Misericòrdia portarà ens dubte però, les nostres pregaries davant l’Altíssim.


Senyor, allibera el teu poble !



dissabte, 28 de desembre del 2019

AQÜEDUCTE ROMÀ DE LES FERRERES. TARRAGONA

Ens aturàvem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Monero i l’Antonio Mora Vergés, a l’aparcament de l’autopista de peatge – Catalunya continua pagant pàries - al costat d’un tram de l'aqüeducte romà de Tarragona, dit també de les Ferreres, l’estructura del segle I, s'aixeca a pocs quilòmetres del nucli urbà, al costat esquerre del riu Francolí, prop de l'autopista de Barcelona a Tarragona.




Es tracta d'un dels aqüeductes més monumentals i ben conservats de l'occident romà, i el més important, sens dubte, dels Països Catalans.

Patrimoni Gencat
ens diu que l'obra d'enginyeria és de pedra local, amb carreus d'encoixinat poc accentuat, units en sec, sense morter. Presenta dos pisos d'arcades superposades, amb onze arcs a l'inferior i vint-i-cinc al superior. Els arcs tenen 6'40 metres de llum. La longitud total és de 217 metres i l'alçària màxima de 27 metres . El canal per on circulava l'aigua és a la part superior, i conserva restes del revestiment del paviment original, malgrat les successives reparacions que ha sofert l'aqüeducte al llarg del temps.

L'aqüeducte formava part del conjunt de canalitzacions que conduïen l'aigua des dels rius Gaià i Francolí a la ciutat de Tàrraco. En concret, fou bastit per salvar un gran desnivell existent en la canalització que procedia del riu Francolí. No hi ha dades que permetin fixar l'època de la seva construcció, però sembla que ha de coincidir amb el moment de màxima esplendor de Tàrraco, a l'època de l'emperador August o, si més no, a la primera meitat del segle I, quan a la ciutat s'emprenen importants obres de remodelació urbanística.

La utilització de l'aqüeducte es perllongà més enllà de la dominació romana. Autors musulmans el descriuen, i sembla que fou restaurat durant l'ocupació islàmica, en època del califa 'Abd al-Rahman III (segle X).

Posteriorment, a les darreries del segle XVIII, va tornar a ser reparat i es posà una altra vegada en funcionament.

Al llarg del segle XIX i de l'actual s'hi han tornat a fer obres de reparació.

L’aturada era la primera d’una jornada que ens portaria fins al Santuari de la Misericòrdia de Reus, la Torre del Bisbe, a Santa Maria del Mas d'en Bosch o la Mare de Déu de Vilafortuny, la casa forta o Castell de Vilafortuny, aturant-nos per fer una caminada damunt de la sorra a la platja, el Pi Rodó, la Torre del Port , i que abans de tornar a Cambrils a dinar, ens permetria visitar la Mare de Déu de la Roca, i constatar que s’ha ensulsiat un tros de la tanca perimetral del Parc Sama.

Desprès de dinar faríem un curt passeig per Cambrils, recolliríem fins a 7 coques de recapte que havíem encarregat al forn Sant Salvador, i aprofitaríem els darrers raigs d’un sol declinant per retratar la façana del Santuari de Nostra Senyora de Loreto al terme de Tarragona.

La foscor queia sobtadament, i fèiem la major part del camí amb les llums curtes, ens aturaríem per deixar al Joan Navazo Montero a Sabadell, passava un xic de les 19,00 hores quan el Pere Albert Carreño, em deixava davant de casa, i li quedava encara ½ hora llarga per arribar a Sant Llorenç Savall.

Havíem viscut un dia fantàstic, oi?.

divendres, 27 de desembre del 2019

SANTA MARIA DE RÚBIES. CAMARASA. LA NOGUERA. LLEIDA

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies de Santa Maria de Rúbies, al terme de Camarasa, a la comarca màrtir de la Noguera.


Les primeres notícies d'aquest lloc són de l'any 1095 en què Ermengol, fill de Guitard Guillem de Meià, confirmà al monestir de Santa Maria de Meià les esglésies que posseïa el monestir com a dotació anterior feta l'any 1040; una de les esglésies era la de Rúbies amb les seves pertinences.

L'any 1137 consta documentalment que el monestir tenia diversos drets al castell de Rúbies i en posseïa l'església.

La condició de parròquia no està documentada doncs no figura en la visita que l'any 1315 féu el visitador del delegat de l'arquebisbe de Tarragona; segurament no la visità o bé ja havia perdut llavors la consideració de parròquia. Tanmateix sembla que ho havia estat. A mitjan segle XVII, Joan Gaspar Roig i Jalpí (Blanes, Vegueria de Girona, 1624 - Manresa, Vegueria de Manresa, 1691) afirmava que l'església de: «Nuestra Señora, en el Castillo de Rubies, antiguamente era parroquial».

Fins a la desamortització eclesiàstica estigué vinculada al priorat de Santa Maria de Meià.

Edifici d'una sola nou, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per un arc toral i capçada a llevant per un absis semicircular precedit d'un arc presbiteral aixecat per tres graons del paviment de la nau. L'interior de l'edifici és totalment transformat per una decoració de tipus barroc popular, època en què també es degué construir el cor adossat a la façana de ponent, en la qual s'obrí un ull de bou; també es reformà la porta que deuria ocupar el mateix lloc que l'actual. Al centre de l'absis s'obre una finestra de doble esqueixada que correspon a l'obra original.

Les façanes no tenen cap mena d'ornamentació, llevat de l'absis on es desenvolupen els clàssics motius d'arcuacions llombardes sota el ràfec en sèries de quatre entre lesenes.

L'aparell és de carreuons, simplement escairats i disposats en filades uniformes i regulars, que, juntament amb la decoració absidal, palesen la seva adscripció a les formes de l'arquitectura llombarda de la plenitud del segle XI.

El Patrimoni Històric de Catalunya pateix un evidentíssim abandó. L’adveniment de la ‘democraciola’ no ha tingut cap efecte visible – tampoc en aquesta matèria - . Tan en el terreny econòmic, com en el cultural, sembla que la nostra supervivència només pot ser viable si assolim la llibertat nacional i ens constituïm com a República.

dijous, 26 de desembre del 2019

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ESTEVE DE TENDRUI. TREMP. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies de la església de Sant Esteve, al despoblat de Tendrui Vell, m’explica que té un accés difícil i sobretot mòlt perillós , està dalt d'un turó, i el perill d'esllavissades és del tot evident.


Únicament podia fer una fotografia del exterior, l’església està totalment rodejada d’esbarzers

La Maria Barbal i Farré (Tremp, 17 de setembre de 1949) escrivia “L’únic edifici complert que aguanta és la petita església de Sant Esteve, amb campanar sense campanes. Trobo la porta de bat a bat. Veig part de la decoració de l’absis, els altars laterals i la barana del cor.



Amb compte, encara es pot pujar al campanari. Si no hi ha fre a la destrucció li queda poc temps. Al 1978 la porta de església era tancada amb una corda. Al voltant, una zona estreta de terra humida amb to de brolla; presenta unes creus de metall que testimonien les dates de vida plena: 1940, 1946, 1948. El 1970 quedaven nou persones a Tendrui i consta el 1973 com a any d’abandó”.

http://patrimonioblidat.cat/index.php?option=com_patrimoni&view=detalle&id=100

https://www.ajuntamentdetremp.cat/ca/viure-a-tremp/nuclis-agregats/tendrui


Programarem la publicació per la diada de Sant Esteve, el protomàrtir que lliurava l’ànima al Senyor apedregat pels seus coetanis, Sant Esteve de Tendrui Vell, cau davant la indiferència de tothom.

El martiri de Sant Esteve el portava als altars, esperem que la destrucció de Sant Esteve de Tendrui Vell porti al infern a que tots els n’han permès la seva ruïna.

dimarts, 24 de desembre del 2019

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA DE SANT FELIU DE LA GUÀRDIA DE TREMP. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies del runam esfereïdor de Sant Feliu de la Guàrdia , que fou la primitiva església parroquial de la Guàrdia de Tremp. Estava emplaçada en el lloc on hi hagué el poble primitiu, a mig aire de la serra on hi ha el Castell de Guàrdia


El runam em recorda en molts aspectes l’església vella de Sant Joan d’Oló, a la comarca del Moianès, i és dissortadament. el que resta de l'antiga església parroquial de l'enderrocat castell de la Guàrdia.

Patrimoni Gencat
ens explica que es un edifici d'una sola nau, que actualment es troba parcialment en ruïnes, la coberta, un dels murs laterals i part del mur sud estan derruïts.

La coberta era amb volta de canó de perfil semicircular i reforçada per dos arcs torals. Les façanes són llises amb un fris d'arcuacions llombardes, l'absis tenia arcuacions i una finestra. La porta a migjorn és senzilla.

Per les seves característiques constructives aquesta església es pot incloure dins l'arquitectura llombarda del segle XI.

En boca d’alguns l’afirmació SOM UNA NACIÓ, atès l’abandó extrem en que es troba el patrimoni històric sona a blasfèmia.

dilluns, 23 de desembre del 2019

EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. ESCOLA PÚBLICA ÀNGEL GUIMERÀ. BALAGUER. LA NOGUERA. LLEIDA

El Valentí Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com/ em feia arribar una fotografia de l’escola Angel Guimera de Balaguer, abans Escoles Graduades de l'arquitecte Ignasi de Villalonga i Casañés (Lleida, 22 d'agost de 1887 - 1970), 1927*29


Reprodueixo de https://agora.xtec.cat/ceip-angel-guimera/lescola/historia/

L’any 1919 l’Ajuntament de Balaguer encarrega un projecte de construcció d’una escola pública.

El dia 5 d’abril de l’any 1927 – 8 anys desprès - es col·loca la primera pedra de l’escola Grupo Escolar Primo de Rivera – se li posava aquest nom, en honor del dictador Miguel Primo de Rivera, II marquès d'Estella i VII de Sobremonte (Jerez de la Frontera, Andalusia, 8 de gener de 1870 - París, 16 de març de 1930), en un acte multitudinari. Un any després es dóna per inaugurada l’escola.

En conflicte bèl·lic que s’iniciava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÑIYIM i DEMOCRÀTIC de la II República, a la que TOTS havien jurat lleialtat.

L’escola es va convertir en hospital de ferits de guerra.

Posteriorment, una part de l’edifici va funcionar com a escola i l’altra era un quarter militar, com va ser mal costum de la dictadura per arreu.

El sistema polític de l’època - la dictadura – NO PERMETIA que els nens i nenes a l’hora del pati es poguessin barrejar, per impedir-ho, hi havia una ratlla al pati que el dividia, els càstigs per als/les que entraven al costat ‘equivocat’ eren ferotges.

Quan la dictadura permet als Estats Units l’obertura de bases militars, els ianquis – tot bondat - feien arribar a la dictadora per a la distribució a les escoles un complement alimentari: un got de llet en pols per a cada alumne a l’hora del pati i un tros de formatge a la tarda.Les històries de corrupció política en la gestió d’aquests aliments esgotarien les reserves d’arbres del planeta.

L’any 1989, s’acorda donar el nom de l’Àngel Guimerà, al Col·legi

N’havíem escrit l’any 2015 http://relatsencatala.cat/relat/escola-publica-angel-guimera-balaguer-la-noguera-lleida-catalunya/1053259

Demanaven aleshores i ara, l’ajuda dels ciutadans particulars, dels Ateneus, dels Casals de Cultura, de grups de recerca, dels Arxius Històrics, de ...., per recuperar la memòria històrica de TOTS ELS EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA

Esperem rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

diumenge, 22 de desembre del 2019

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE LA MARE DE DÉU DE LA CANDELERA. ENVINY. SORT. PALLARS SOBIRÀ

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar una fotografia de Santa Maria de la Purificació / Mare de Déu de la Candelera, al nucli d’Enviny , municipi independent fins a l’any 1976, i desprès d’aquesta data va ser ‘fagocitat’ per Sort.


Patrimoni Gencat ens diu : Església de planta rectangular amb absis semicircular al nord-est que mesura, per dins, 4,20m. de diàmetre. Exteriorment no presenta cap decoració. La base de l'absis, situada al costat mateix del petit torrent que separa l'església del recinte del cementiri, es troba a un nivell considerablement més baix que el del paviment de l'església.

Les dimensions de la nau són de 9,30 metres de llargada per 4,20 metres d'ample. Està dividida en tres trams, cadascun dels quals està cobert amb volta d'aresta. Als dos primers s'obren, als costats, dues capelles. Les dues més allunyades de l'absis són amb volta de canó i arc de mig punt, i tenen una amplada de 3,20 m. De les dues més properes a la capçalera, la de la dreta és de volta de canó i arc de mig punt lleugerament apuntat i té una amplada de 2,70 m.; la capella de l'esquerra, d'iguals dimensions, presenta arc i volta apuntats.

El darrer tram de la nau, el més proper a la porta, que no té capelles laterals, té, en canvi, aquests espais ocupats: a la dreta per la pica baptismal i una escala de cargol que dóna accés al campanar i al cor.

El campanar és de secció quadrada i està coronat per una coberta poligonal de llicorella. A la façana sud-oest s'obren una porta amb arc de mig punt i una petita rosassa.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=25633

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=20886

https://ca.wikipedia.org/wiki/Mare_de_D%C3%A9u_de_la_Candelera_d%27Enviny

Intueixo que hi ha un garbuix , barreja confusa, embolic d’imatges amb les esglésies d’Olp i d’Enviny.

Agrairé la tramesa de fotografies d’una i altra a l’email coneixercatalunya@gmail.com


MONESTIR DE SANT PERE DE LES MALESES. LA POBLA DE SEGUR. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies del runam del que fou Monestir de Sant Pere de les Maleses.


L'antic cenobi, advocat primer a Sant Andreu i possiblement a partir del segle XI a Sant Pere és situat en una balma. El seu accés és difícil, el barranc de Sant Pere, que desguassa a la Noguera Pallaresa a la boca sud del túnel de Sant Pere, és impracticable. Pot seguir-se un corriol que surt un centenar de metres més amunt de la boca nord del mateix túnel (indicat) i que s'enfila sobre el rocam de Collegats i entra a la vall de Sant Pere, primer pel marge esquerre i després al dret fins que hom arriba davant del monestir, cal passar el rierol altre cop per arribar-hi. El recorregut ocupa poc més d'una hora

Patrimoni Gencat en diu ; ruïnes del monestir que ocupen gran balma.

L'església, la part més conservada, és situada a l'extrem oriental d'aquesta.

És de planta rectangular, d'uns 11 metres de llargada i amb una amplada de 6,7 meteres als peus de la nau i 7,5 metres prop dels absis semicirculars que la rematen per l'est. Són dos, un de 6,5 metres d'amplada x 2,3 metres de profunditat, situat a la part externa de la balma, i una petita absidiola igualment semicircular de 1,15 metres d'ample i 1,25 metres de profunditat, adossada directament a la paret rocosa de la balma. Ambdós s'obren sota arcs torals.

En els murs interns són visibles restes de les pintures murals desaparegudes que els decoraven.

Tancava la balma, oberta a migdia, una paret avui en part colgada pels enderrocs i en part desapareguda.

La balma serveix de sostre natural i només existí un llosat per a protegir el punt d'unió entre la roca i el mur de migdia, del que encara és visible un solc al llarg de tota la balma que conserva encara en alguns punts lloses encastades. Ressegueix la paret rocosa una banqueta formada per dues filades de carreus tallats. Un mur separa l'extrem de la nau d'un altre àmbit, segurament un atri en el que s'obre la porta d'accés a les construccions de la balma. Es tracta d'un arc de mig punt que amida 1 metre a l'intradós i 1,6 metres a l'extradós, construït amb grans blocs de pedra tallada lleugerament trapezoïdals i petites lloses que ocupen els espais intermedis. Al costat d'aquest arc es conserva un pany de paret més alt en el que s'obren a la part baixa una estreta espitllera i en el pis superior una ampla finestra. A continuació d'aquest atri es disposen, fins l'extrem occidental de la balma, que es va estrenyent, una sèrie de cinc àmbits separats per murs paral·lels que actualment conserven una alçada màxima d'un metre.

En diversos punts s'observa que la paret rocosa anava revestida d'una capa d'estuc que evitava humitats i li donava una aparença més llisa. Actualment el terra apareix ple d'enderrocs entre els que destaquen un bon nombre de blocs de pedra ben tallats i escairats. A l'exterior de la balma, amagats per la densa vegetació, s'observen també alguns murs.

Podeu anar amb tota tranquil·litat a la Pobla de Segur, emprant l’afirmació que reitera arreu de Catalunya el Joaquim Masferrer i Cabra (Sant Feliu de Buixalleu, 22 de juny de 1971), els veïns ‘son molt bona gent’; recordeu sempre que totes les regles tenen almenys una excepció.

dissabte, 21 de desembre del 2019

Qui s’encarrega d’actualitzar les dades relatives al patrimoni Històrica de Catalunya ?. SANT MIQUEL D’OLÓ. EL MOIANÈS.

La Generalitat de Barcelona, NO ACTUALITZA les dades relatives al Patrimoni històric, a l’entrada que fa referencia a la capella rural de Sant Miquel d'Oló , diu ; aquesta església es trobava dins l'antic terme del castell d'Oló, dins la parròquia de Santa Maria.

Es desconeixen les dades de la seva fundació, es té notícia de la seva existència però , per dos llegats testamentaris dels anys 1130 i 1162.

En els testaments de Guillem d'Oló (1203) se l'anomena com a Sant Miquel d'Olzinelles.

Apareix citada el 1270 i 1331, data en que el bisbe de Vic prohibeix que s'hi celebri missa els diumenges.

El 1686 es diu que s'hi torna a dir missa. En aquestes dates el mas i la capella eren propietat de la comunitat de beneficiats de Moià. D'aquesta comunitat en continuarà depenent fins al segle XIX.

Probablement a partir del segle XVIII l'església fou reformada.

Durant els darrers cent anys s'hi celebrà missa el dia de Sant Miquel.

Des de 1936 quedà fora de culte i actualment es troba en estat de total abandó i deteriorament.


La capella rural de Sant Miquel d'Oló és situada prop d'un mas, enmig de d'antics camps de conreu.

Es tracta d'una edificació d'una sola nau amb absis semicircular a llevant.

Originàriament coberta amb volta de canó, amb les reformes de de segle XVIII però, aquesta fou reemplaçada per una falsa volta de guix i maçoneria, moment que es feia el sobrealçament dels murs de la nau.

L'absis és cobert amb volta de quart d'esfera, i al centre d'aquest s'obre una finestra de doble esqueixada, de mig punt i adovellada.

L'aparell és obrat amb petits carreus regulars i disposats en filades i a trencajunt. Ara bé, cal distingir aquest aparell que acabem de presentar, corresponent a la part primitiva de l'església, del de la part enlairada, força desordenat i poc acurat. Al mur de migdia hi ha la porta d'accés, que és de mig punt i adovellada.


https://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/06/crnica-dun-mati-temperat-per-les-terres.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/10/miseria-romanica-al-terme-de-santa.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2015/04/la-resurreccio-de-sant-miquel-dolo.html


https://coneixercatalunya.blogspot.com/2016/10/sant-miquel-dolo-torna-reverdir-santa.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2019/12/sant-miquel-dolo-is-not-dream-santa.html

Per descomptat TOT el material està a disposició de la Generalitat de Catalunya, si li és d’utilitat per actualitzar les seves dades.
A Catalunya tot sovint, ens fan mes mal ‘els amics’, que els ‘enemics’, reals i/o presumptes.

divendres, 20 de desembre del 2019

NO UNICAMENT DE PEDRES VIU L’HOME, OI?.

A Cohèlet 3, podeu llegir :

Tot té el seu moment,
sota el cel hi ha un temps
per a cada cosa.

Nosaltres el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, practiquem ‘fervorosament’ aquesta doctrina, així el dimecres 18.12.2019, fèiem eñl que qualificava com “Breu crònica d’un viatge llampec per Catalunya”.

Hi havia però temps per a d’altres coses, gaudíem dels excel·lents torrons Vicens, d’un bon dinar a l’Atípic, i d’una tassa de xocolata Jolonch que arrodonia l’apartat gastronòmic de la sortida. httpb://www.xocolatajolonch.com/ca/comestibles/xocolatajolonch/historia/t-3451


HI havia temps encara per fer un tomb per la Plaça del Mercadal, per admirar-nos en la contemplació del pont- aqüeducte que permet al canal Segarra-Garrigues, superar la llera del riu Sió, obra Josep Maria Cornet i Mas (Barcelona, 1839 - 1916), i per descomptat recollir imatges de l’antic Mercat Municipal, reconvertit ara l’Espai Guinovart. Ah!, era dimecres, i els carrers malgrat la boira i el temps rúfol eren plens d’activitat.

Penseu com nosaltres que certament hi ha un temps per a cada cosa, oi?.

El millor que pot fer l'home és alegrar-se i passar bé la vida. Menjar, beure i gaudir de la felicitat del propi treball és un do de Déu.

dijous, 19 de desembre del 2019

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ADRIÀ. TREMP. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar una fotografia de la que fou església parroquial de Sant Adrià, de la que patrimon i Gencat en una data indeterminada – algú les ha de dir que cal actualitzar la informació – ens diu ; edifici d'una sola nau amb coberta de teules a dues vessants. Els murs són de pedra ben disposada però sense una ordenació en filades regulars. De la façana principal destaca l'accés conformat per una porta d'arc rebaixat, que actualment mostra les dovelles -probablement falses- arrebossades amb ciment; les impostes semblen originals i són de maó massís. A la porta metàl·lica figura reblonada la data de 1900. Sobre la porta s'identifica un òcul i en el coronament una espadanya de dos ulls que té annexa una estructura de totxana, a mode de campanar.


https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Adri%C3%A0_de_Tendrui

Encara es fa culte a l’Església de Sant Adrià?

SANTUARI DE SANT SALVADOR DEL BOSC. LLIMIANA. EL PALLARS JUSSÀ

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies del santuari de San Salvador del bosc , situat en la vessant nord de la serra del Montsec de Rúbies, en el terme de Llimiana.




L'origen de l'emplaçament és una església romànica, es sospita però , d'una ocupació anterior del segle XI. En ell es conserva una talla petita de fusta del mateix sant.

La devoció a aquest sant s'estén a molts altres termes veïns del Pallars i la Noguera.

L’edifici ha estat reformat moltes vegades, la darrera actuació estaria datada al segle XVIII.

L’ermita no té cap ornamentació destacada en el seu exterior, les seves parets són de construcció irregular.

Té una sola nau i un absis.

Dins l’ermita trobareu una sala plena d’ofrenes dels peregrins, que les deixen com a testimoni de la seva pregària i prometença. Era molt popular el seu romiatge per demanar-li alguna petició. En general, es demana curació de malalties o bé la recuperació d’algun traumatisme.


Es fa un aplec popular cada any, l'últim diumenge de Setembre. Antigament es celebrava l'aplec per la diada de Sant Miquel (29-setembre), suposem que coincidia amb l’altre ermita que hi ha al costat, que és l’ermita de Sant Miquel.

Les restes de l’ermita de Sant Miquel de Llimiana , son encara localitzables, amb una certa dificultat , a peu del camí de les Cent Corbes.

A mitjans del segle XX es celebrava cada dissabte del mes de setembre i l’últim dissabte més a prop de la diada de Sant Miquel es reunien els capellans de Llimiana, Cellers i Guàrdia per a pujar al santuari.

Abans d’aquests anys es celebrava pel mes d’abril, per la diada de Sant Marc (29-abri ).

Actualment l’ermita de Sant Miquel resta oblidada, encara que en les ruïnes hi destaca un absis romànic.

S’explica que algú va decidir baixar sant Salvador a aquesta ermita d’avall, la ermita de Sant Miquel, misteriosament però, el sant tornava a aparèixer en el seu lloc elevat. Tantes vegades que baixaven el sant, el sant tornava a estar a dalt al santuari. Considerant que la divinitat volia estar al seu lloc, finalment van fer-li la capella al seu lloc enlairat.

Els vells contaven que en aquelles dates dos pastors tenien una rivalitat quasi malaltissa, que es va traslladar a la ubicació de sant Salvador, i quan un baixava el sant a Sant Miquel , l’altre pastor aprofitava la ocasió per a tornar el sant a l’actual emplaçament on hi ha el santuari. http://www.llimiana.com/santsalvador.php

No se’n recull cap dada a : https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_del_Pallars_Juss%C3%A0#Llimiana

El Pallars, sense cap mena de dubte està prop de Déu, i lluny, massa lluny de la megalòpolis barcelonina, oi?

Pels catalans el patrimoni històric i la seva documentació son un imperatiu ètic.

dimecres, 18 de desembre del 2019

ESGLÉSIA DE SANTA COLOMA DE L'ESPLUGA DE CUBERES. EL PALLARS SOBIRÀ

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies de l’església de Santa Coloma de l'Espluga de Cuberes , que es troba a l'extrem d'unes construccions que s'han alçat dins d'una gran balma allargada de la serra de Cuberes.


A l’enciclopèdia catalana llegia ; despoblat del municipi de Baix Pallars (Pallars Sobirà), a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, als contraforts nord-orientals de la serra de Cuberes.

Formava, al segle XIX, el municipi d'Espluga i Solduga, i fins el 1969, formà part del de Baén.

De l’església parroquial (Santa Coloma) en depenia el santuari d’Esplà.

Pertangué al monestir de Gerri.

Patrimoni gencat ens diu que l'església és una construcció d'una sola nau amb absis semicircular, amb el costat de tramuntana i la coberta formats per la mateixa roca de la muntanya. Són construïts part del mur de ponent, el de migdia i l'absis.


La porta d'accés és en el mur de ponent sota un porxo i en el de migdia hi ha tres finestres que il·luminen la nau i a l'absis una altra de doble esqueixada. A l'interior del mur de migdia hi ha un fris d'arcuacions llombardes, cas bastant singular en l'arquitectura romànica catalana, i en un tram de l'absis.


Pels catalans el patrimoni històric i la seva documentació son un imperatiu ètic.

dimarts, 17 de desembre del 2019

IN MEMORIAN . LA CAPELLA DE SANT ROC A LA PLAÇA DEL BESTIAR/PLAÇA DE LA SÍNIA/PLAÇA JOSEP MALUQUER SALVADOR. GRANOLLERS. VALLÈS ORIENTAL

Aclaria que la fotografia de Lucien Roisin, es feia l’any 1915 , a la dita Plaça del Bestiar, amb gran quantitat de carros i tartanes portats al mercat setmanal.

http://arxiufotografic.granollers.cat/fotoweb/Grid.fwx?archiveId=5001&SF_LASTSEARCH=Capella+and+de+and+Sant+and+Roc&SF_FIELD1_GROUP=1&SF_GROUP1_BOOLEAN=and&SF_FIELD1_MATCHTYPE=all&SF_FIELD1=Capella+and+de+and+Sant+and+Roc&SF_SEARCHINRESULT=0&SF_FIELD3_MATCHTYPE=exact&SF_FIELD3_BOOLEAN=and&SF_FIELD3_GROUP=1&SF_FIELD3=&doSearch=Ok#Preview1

En primer terme, a la dreta, el Cafè d’en Sínia, que durant un temps va donar nom a aquesta part de la plaça.

El nom es deu a l’àlies del propietari del bar, Salvador Paituví. En el seu lloc, ara, hi ha l’oficina d’una caixa d'estalvis.

Al fons, sobre l’Oficina de Consumos de l’Ajuntament, la Capella de Sant Roc, al lloc on va ser traslladada quan es van enderrocar els portals medievals de la vila, l'any 1859.

Al davant, la Fonda Europa, un dels edificis més significatius de la carretera.

https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0039631.xml

La Plaça honora la memòria de Josep Maluquer i Salvador (Granollers, 1863 - Madrid, 1931) promotor de la protecció social dels treballadors, que l'any 1904 encapçalà el grup de promotors de la ponència que desembocà en avantprojecte i finalment en la llei que donà pas al naixement del Instituto Nacional de Previsión. Fou nomenat fill predilecte de Granollers el 14 d'octubre de 1915, i li dedicaren la Plaça l'any 1934.

dilluns, 16 de desembre del 2019

CONJUNT MEDIEVAL DE MONTSERBÓS. FIGOLS DE TREMP.PALLARS JUSSÀ

El Pere Miret Serra, retratava de forma magnifica, un espai que identifica com "conjunt de despoblat i necròpolis de Montserbós" que es troba situat a prop de la carretera que uneix Tremp amb Pont de Montanyana.Algú em deia que no li semblava que la fotografia fos d’aquest indret, sou pregats d’aclarir-ho a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Per arribar-hi cal agafar una pista que surt molt a prop del km 8 en direcció sud i condueix a escassos metres de l'ermita romànica de Montserbós.

En aquest turó s'hi assenten, a més, les restes d'un altre edifici religiós d'època romànica, amb planta de creu llatina, al voltant del qual s'identifiquen les restes d'antigues edificacions, relacionades amb el conjunt, que formarien diverses estances i estructures d'un clos fortificat. D'aquestes estructures, lligades amb morter de calç, només resten les primeres filades, essent molt difícil de distingir-les de l'orografia del terreny, la resta del despoblat se situa al sud i a l'oest de l'església restaurada, i no és possible distingir cap estructura definida degut al potent nivell d'enderroc; les referències orals parlen de l'existència en aquest punt de l'antic poble de Castissent.

Fotografia de Raul Pastó Ceballos

Fotografia de Raul Pastó Ceballos

Al voltant de l'església encara dempeus de la Mare de Déu de Montserbós, son visibles tota una sèrie de retalls a la roca corresponents a la resta d'una necròpolis d'inhumació amb tombes antropomorfes, se’n individualitzen una dotzena, cridant l'atenció una amb l'estructura molt ben conservada, de 172 centimetres de llarg i una amplada de 60 centimetres a la zona de les espatlles i 44 centimetres a la zona dels peus, i que conserva l'orientació típica E-W, tot el que resta de la necròpolis ha estat espoliat, i només es veuen els retalls de les tombes, no es descarta però la possibilitat de l'existència de més inhumacions pels voltants de l'ermita.

Fotografia de Raul Pastó Ceballos

http://www.ajuntamentdetremp.cat/arxius/documents/POUM/APROVACIO-DEF/3-Catalegdepatrimoni/Arqueoligicipaleontologic.pdf

IN MEMORIAM D’HERBA-SAVINA I DE LA SEVA ESGLÉSIA PARROQUIAL ADVOCADA A L’ARCÀNGEL SANT MIQUEL. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies de l’església de l’Arcàngel Sant Miquel d’Herba-savina, al Pallas jussà.
L’Enciclopèdia Catalana adjudica l’advocació de l’Església a Santa Maria. https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0032440.xml




D’aquest indret oblidat n’escrivia uns mots – deliciosos com tot els seus - Maria Barbal i Farré (Tremp, 17 de setembre de 1949)
http://patrimonioblidat.cat/index.php?option=com_patrimoni&view=detalle&id=97

Gustau Erill i Pinyot, que fa una feina excel·lent en la tasca de divulgar el Patrimoni històric de Catalunya, publica a la wikipedia en relació a Herba-savina : https://ca.wikipedia.org/wiki/Herba-savina

En relació a l’enrunada església de Sant Miquel Arcàngel, Josep Maria Gavín i Barceló (Barcelona, 21 de juny 1930) en la seva obra , Inventari d'esglésies, 8, diu ; Sant Miquel d'Herba-savina és l'església del poble d'Herba-savina, del terme municipal de Conca de Dalt, al Pallars Jussà, a l'antic terme d'Hortoneda de la Conca.

Està situada a la part central-occidental del poble; és un dels tres edificis que encara romanen dempeus, tot i que, en aquest cas, és quasi del tot coberta d'heura, cosa que pot provocar el seu ensulsiament quan les arrels de l'heura penetrin a les seves parets.

És un petit edifici d'una sola nau, coberta amb volta de canó i un absis de capçalera quadrada a llevant que s'obre directament sobre la nau. La porta és a ponent, i al centre de l'absis s'obre una finestra de doble esqueixada. El conjunt pertany a una obra rústica d'un moment sense poder concretar de l'Edat Moderna.

Sant Miquel d'Herba-savina, actualment en desús pel seu abandonament, fou l’església parroquial d’aquest nucli de població, com a sufragània de la parròquia de Santa Maria de Pessonada.

Quan al topònim:
https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=37924

Per als catalans conèixer el nostre país és un imperatiu ètic.

Qu'eth l'Arcàngel Sant Miquel,  elève ath Altíssim era pregària des aranesi, galhecs, bascs, catalans, e toti es collectius minoritzats e reprimidi, Senhor, libère eth tòn pòble !!!!


Que l'Arcàngel Sant Miquel  elevi a l'Altíssim la pregària dels aranesos, gallecs, bascos, catalans, i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor, allibera el teu poble !!!!