dijous, 5 d’agost de 2021

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILANOVA DE L’AGUDA, ADVOCADA A SANTA MARIA . LA NOGUERA.

 Retratàvem el Pere Albert Carreño, i l’Antonio Mora Vergés,  la façana de l’Església parroquial de Vilanova de l’Aguda, advocada a Santa Maria.




Patrimoni Genat ens diu que és un edifici d'una nau, amb volta de mig canó i quatre capelles laterals.




El Jordi Contijoch Boada, en retratava el interior l’any 2009, d’aleshores ençà, Vilanova de l’Aguda a perdut 35 veïns, un 14,89%


 La façana, a l'est, és l'únic element visible a l'exterior; consta d'una porta adintellada amb l'anagrama de Maria i damunt d'ell un escut heràldic amb una inscripció il·legible i data de 1679.




Sobre l'escut hi ha una fornícula buida, i al damunt, un òcul circular. El campanar és d'espadanya amb dos arcs.


Atès que per aquelles dates Josep de Ponts i Guimerà (1625 - 1690), baró de Montclar, que tenia poders concedits pel seu germà Pere, vengué la baronia a Josep de Montserrat i Vives,  primer marquès de Tamarit, farem seguir la fotografia al  Pere Francesc Puigderrajols Jarque, Institució Catalana de Genealogia i Heràldica, per aclarir quines armes llueixen apart de les dels Ribelles.


Benvolgut Antonio,

 

      En aquest escut que hi ha a la façana de Santa Maria de Vilanova de l’Aguda hi veig els següents quatre llinatges. Amb alguna reserva, atès que seria molt interessant poder llegir la inscripció que hi ha al voltant, raó per la qual seria molt important poder aconseguir una imatge en què es veiés a la perfecció. Jo no puc llegir què hi diu.

 

És un escut quadrilong amb punta d’arc conopial. Quarterat: 1r armes dels Rocabertí; 2n les dels Sarriera; 3r llinatge Pau, però amb el paó contornat, contrari a la seva posició; 4t serien les armes dels Cabrera, però hi manca la bordura de peces. Timbrat amb un coronell o corona oberta.

 

     Pel que respecte a les armes dels Ribelles, certament a la fotografia que m’envia, hi ha un escut amb un lleó, que concordaria amb el que adjunta de la pàgina Armoria. De tota manera, ja veu que els Ribelles o altres branques dels Ribelles, usaren altres armes. Li envio la referència d'un article que vaig trobar a Internet:  El castell de Ribelles, una ruïna monumental, XAVIER SANTESMASSES.

 

Segur que coneix l’article. Crec que si fos possible accedir al panteó (ja veig que el castell està en fase de ruïna insalvable) segur que hi deu haver làpides sepulcrals. Sortiríem de tot dubte.

 

Una atenta i cordial salutació,


Pere F. Puigderrajols i Jarque


Santa Maria es troba fora del nucli de població primitiu; substitueix a l'antiga Església de Sant Andreu, dita també del Roser, de la qual només resta l'alt campanar quadrat.

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2021/07/in-memoriam-de-lesglesia-parroquial-de.html


Ens quedava pendent força feina, localitzar l’edifici que aixoplugava l’escola,  retratar les capelles d’algunes masies, .....


Esperem a l’email castellardiari@gmail.com , malgrat la minsa població de Vilanova de l’Aguda, trobar col·laboració, i per descomptat agrairíem infinitament la tramesa d’un plànol o mapa

dimecres, 4 d’agost de 2021

SANT MATEU DE FUMANYA. FIGOLS DE BERGA

 

La Joana Figueras publica fotografies de l’església de Fumanya, advocada a Sant Mateu, al terme de  Figols de Berga, conegut fins a 1989, com Figols de les Mines.




 


Josep Pons i Camps I  Rosa Serra i Rotés, escriuen de Sant Mateu de Fumanya (Fígols Vell)

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1225902.xml


Sant Mateu de Fumanya, dins l’antic terme del castell de Fígols, al comtat de Berga, fou una església dependent del monestir de Sant Llorenç prop Bagà; aquesta dependència explica possiblement el fet que Sant Mateu no fos mai església parroquial.

 

La primera notícia concreta de l’església i del lloc de Fumanya apareix en la documentació del monestir de la vall del Bastareny; concretament l’any 983, en l’acta de consagració de l’església monacal de Sant Llorenç prop Bagà s’especifica que l’església i el lloc de Fumanya són propietats d’aquest monestir (Et in villa que dicunt Fulcimania, ecclesiam sancti Mathei, et ipsa villa cum terminis et afrontationibus suis…).

 

El monestir féu valer els seus drets sobre l’església i el lloc enfront de les pretensions de Pere de Berga. L’any 1175 Pere de Berga reconeixia davant un judici, que ell i la seva muller Estefania, havien retingut injustament drets als llocs de Sant Climent de Vallcebre, Sant Mateu de Fumanya i Santa Maria de Vilosiu, llocs que pertanyien al monestir. El judici fou presidit pels comtes de Barcelona, Urgell i Pallars, pels bisbes Guillem de Barcelona, Pere de Vic i Bernat d’Urgell amb altres prohoms; aquestes dignitats establiren que, a canvi d’aquest reconeixement de Pere de Berga, el monestir i el seu abat havien de donar-li la quantitat de dos-cents cinquanta sous.

 

El segle XVIII Sant Mateu de Fumanya era sufragània de Santa Cecília de Fígols, juntament amb Sant Miquel de Peguera. Avui, l’església resta sense culte.


Sant Mateu de Fumanya és una esglesiola senzilla de planta d’una sola nau rectangular rematada per un absis semicircular al costat de llevant. L’absis és de considerables proporcions i gairebé és tan ample com la mateixa nau; aquest santuari és cobert amb volta de quart d’esfera i es troba en un lamentable estat de conservació car el segle XVIII el mur d’aquest absis fou rebaixat per tal de poder adossar-hi un retaule barroc; la coberta de quart d’esfera en patí també els efectes i per a sostenir-la li fou encavallada una biga de fusta transversalment.


La coberta de la nau és de fusta, a doble vessant, i amb el sistema d’encavallades que foren eliminades posteriorment; entre les costelles hom col·locà pedra amb morter i avui està, tot el conjunt de la coberta, molt deteriorat.

 

Les obertures originals foren alterades en el curs de les obres posteriors; la part central de l’absis conserva una finestra adovellada i de doble esqueixada, perduda avui mitja secció per efecte d’ésser anul·lada una part del mur interior el segle XVIII.

 

La porta original era al mur de migdia, prop del mur de ponent de la nau però fou reemplaçada per una de nova, col·locada al mateix indret. Les obres efectuades a l’edat moderna ampliaren l’església amb la construcció de dues capelles laterals de petites proporcions; l’interior de l’església quedà també alterat amb l’arrebossat, els altars, el cor i l’obertura d’una porta, avui tapada, al mur de ponent.

 

En aquest mur de ponent s’alça el campanar d’espadanya, molt massís, amb dues obertures; les obres posteriors el varen refer i es va obrir un doble pis d’obertures que foren tapades més tard per obrir-hi l’òcul senzill que encara es conserva.

 

L’aparell de tot el conjunt és molt senzill, fet amb pedres rectangulars col·locades en filades força regulars. L’edifici és mancat de qualsevol tipus d’ornamentació.

 

Malgrat les obres i les diferents modificacions que ha sofert l’església de Sant Mateu de Fumanya, podem considerar que és una construcció del començament del segle XI.

dimarts, 3 d’agost de 2021

IN MEMORIAM DEL MONESTIR CISTERCEN FEMENÍ DE SANTA MARIA DE VALLVERD. OS DE BALAGUER. LA NOGUERA

 

El Joan Muñoz Pinós pública una fotografia de les restes de l’antic monestir cistercenc femení de Santa Maria de Vallverd, conegudes a la regió com el “convent de les bernardes”, situades en una ampla terrassa que hi ha a la riba esquerra de la Noguera Ribagorçana, un quilòmetre més cap al S del congost de Tragó i uns 8 km abans de la presa de contenció, sobre el mateix riu, que forma el pantà de Santa Anna.




Aquest monestir es troba a uns 2 km, seguint la línia del riu, del poble mig enrunat de Tragó de Noguera, que desaparegué sota l’aigua l’any 1964.


El Josep Maria Cots i Serra , el  Joan-Albert Adell i Gisbert , la  Maria-Lluïsa Cases i Loscos , el  Josep Giralt i Balaguero , i la  Celina Liarás Usón, n’escriuen abastament a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1740202.xml


Del conjunt del monestir de Vallverd només es conserva la capçalera de l’església, que era un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó, de perfil apuntat, amb una capçalera a llevant formada per tres absis. D’aquests, el central és semicircular, i ultrapassats els laterals, especialment el del costat sud; el central s’obre a la nau, i els laterals, als braços d’un transsepte, els quals són coberts amb voltes de canó de perfil apuntat, paral·leles a la volta de la nau central, que s’allarga fins a l’absis central. L’obertura d’aquest absis és resolta mitjançant un arc toral, de perfil acusadament apuntat, que arrenca de dues pilastres semicirculars coronades per capitells geomètrics. Al costat d’aquests capitells, en la imposta de la volta hi ha dues mènsules, una d’elles amb la representació d’un cap d’animal, que no sabem si devien suportar un segon arc, actualment desaparegut, com la part central de la volta.


Els arcs que obren els braços del transsepte són de perfil apuntat, i disposaven d’un segon arc per l’intradós, avui desapareguts, que arrencaven de pilastres del mateix tipus que les de l’arc de l’absis central.

 

Als murs de ponent del transsepte es conserven dues finestres de doble esqueixada, i sembla que en cadascun dels absis laterals hi havia una finestra del mateix tipus, però en el seu lloc hi ha uns esvorancs en el mur. A l’absis central hi ha tres finestres, de les quals la sud i la nord són de doble esqueixada, i la central presenta dues esqueixades rectes amb una divisòria motllurada.

 

De les portes que tenia el temple només se’n conserva una, al mur de ponent del braç sud del transsepte, resolta en arc de mig punt, i que comunicava amb les dependències monacals, de les quals només es conserva l’arrencada d’un arc, fet en pedra sorrenca, al mur sud del transsepte.

 

A l’interior del braç sud del transsepte, que és migpartit per un sostre de construcció tardana, es conserva un arcosoli amb arc apuntat que té una motllura geomètrica molt simple.

 

Cartel·la o mènsula conservada al Museu Comarcal de la Noguera i carreu amb relleu, conservat in situ.


Els murs presenten un parament de carreus de pedra calcària, perfectament escairats i polits; les façanes són llises i només presentaven una ornamentació en el ràfec, que era format per un fris de mènsules, en cavet. La nuesa ornamental que presenta l’edifici i la polidesa de la seva construcció, posen en evidència les seves clares relacions amb les formes arquitectòniques que segueixen els monestirs del Cister a partir del segle XIII

dilluns, 2 d’agost de 2021

MAS LLOPART. LA VALL D’EN BAS. LA GARROTXA

  

El Ferran Planella Suñe publica unes magnifiques fotografies del Mas Llopart a la Vall d’en Bas, a la comarca de la Garrotxa de la que ens diuen a : https://lagarrotxa.net/indrets/mas-llopart








Antigament s’havia anomenat la cabana de Comaminassa o Conamissa i era possessió senyorial dels Puigpardines.


La nissaga Conamissa apareix en documents del 1340, essent propietari Francesc Conamissa que va morir sense descendència.


Els procuradors de Berenguer de Puigpardines van vendre a Guillem de Vilagats diversos objectes del difunt,  i ja que els citats procuradors tenien plens poders, van concedir en emfiteusi a "Guillem de Vilagats i a Cèlia, muller seva, als seus i als que volguessin perpètuament, tota la cabana anomenada Conamissa".


El 1370 apareix com a propietari Arnau de Masllopart.  Aquest cognom segueix fins el segle XVI.


El 1559 consta com a amo en Joan Bosch de Platraver, el 1579   però, torna a figurar com hereu Marc Masllopart.


A partir de 1650 ja es troben diferents propietaris.

 

El més interessant de la casa és la façana amb una porxada de sis arcs de mig punt per planta i una coberta de dents de serra.


L’Anna Maso Colldecarrera, em deixava un comentari ;  l’any 1904, l’hereu Joan Masllopart-Alives Puigdevall, es va casar amb Emilia Obrador Jordà, pubilla del patrimoni Jordà, que dóna nom a la famosa fageda, prop d, Olot.


Les masies catalanes son un dels millors actius patrimonials, Mas Llopart no apareix a la relació incomplerta de l’Estudi de la Masia Catalana, que la revolta feixista, com tantes altres accions, aturaria:

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/search/searchterm/vall%20d'en%20bas/page/1


Amb els mitjans actuals, fora senzill completar en un breu termini, aquell inventari, oi?.

diumenge, 1 d’agost de 2021

LA CAPELLA DE L’ANTIC CEMENTIRI DE VILADRAU ADVOCADA A LA MAREDEDÉU DE LA PIETAT. OSONA. GIRONA.

 

Ens obrien la porta de la capella advocada a la Marededéu de la Pietat,  capella del  cementiri fins a l’any 1899, de Viladrau, comarca d’Osona , província de Girona




L’entrada a la capella el conforma un ampli i elegant atri.







 A l’interior, presidida per la Marededéu de la Pietat, dita també dels Dolors, la capella guarda les imatges dels sants més vinculats a la parròquia.




Cal fer esment de la imatge de Sant Domènech Savio, el sant no màrtir més jove de l’Església Catòlica, vestit amb jaqueta i corbatí.


Patrimoni Gencat en diu ; capella  d'una sola nau, coberta per voltes de llunetes combinades amb creueria


A la seva façana principal té un porxada amb un gran arc d'accés i unes obertures laterals, cobert a dues aigües al igual com la teulada de l'ermita. En tot dos casos s'observa una doble teulada, es a dir que van construir-ne una de nova posant un aïllant sobre la teulada vella. S'observa d'aquesta manera que hi ha hagut una reconstrucció posterior i un alçament del sostre. Aquest fet ha provocat que hi hagi dos ulls de bou en la façana de l'ermita. El seu interior es tot blanc amb imatges dels sants penjats de les parets.



Fotografia deJordi Contijoch Boada. 


Als peus de l'ermita trobem el cor.


Les parets son fetes de pedra.


 Abans els paraments exteriors eren arrebossats; ara la pedra és vista.


Documentada l’any 1603.


Adossat a la Capella va estar situat el cementiri del poble fins l’any 1899.


L’espai tancat va ser utilitzat més tard coma jaç pels ramats d’ovelles transhumants.


Actualment l’espai enjardinat ha esdevingut un agradable parc infantil.


En cens de Viladrau de l’any 1717 era de 466 ànimes, aleshores la capella i el fossar estaven allunyats del nucli urbà, el sostre demogràfic s’assolirà al cens de 1857 amb 1163 veïns,   es tancava l’any 2020 amb 1047 habitants de dret.  Per la seva condició de vila turística,  a l’estiu aquest nombre és més que triplica.


Viladrau té un interessant patrimoni immobiliari,  dissortadament poc documentat, que seria sens dubte  un atractiu més per consolidar el turisme.

 

 

 

dissabte, 31 de juliol de 2021

ESGLÉSIA DE SANT MARÇAL. EL MONTSENY SOBIRÀ.

 

Ens arribàvem a l’església de Sant Marçal del Montseny, adossada a l’antiga casa del priorat, convertida en hostal,  que es troba a uns 1 100 metres  d’altitud, sota el coll del mateix nom, travessat per la carretera de Viladrau a Sant Celoni i prop del punt on coincideixen les comarques del Vallès Oriental, de l’Osona i de la Selva, o els municipis de Montseny, Viladrau i Arbúcies, a l’indret conegut com “la Taula dels Tres Bisbes”, perquè hi coincideixen també tres bisbats.





El Manuel Anglada i Bayés i l’Antoni Pladevall i Font, escriuen a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1838901.xml


A tocar del coll “que dicitur inter duos Signos”, segons els preceptes carolingis dels anys 862 i 878 referents a dominis fiscals del Montseny o bé “inter duo Montis Signa, ad-principium fluentis Tordariae”, segons la florida retòrica de l’acta de consagració del 1066, a una església dedicada a sant Marçal, documentada des del 1053 i situada al terme del castell de les Agudes, es va retirar el monjo Guifred, que va reunir entorn seu una petita comunitat; també va atreure donacions dels senyors de les Agudes, la vídua Giberga i el seu fill Humbert de Sesagudes, els quals varen dotar la comunitat, i erigiren una nova església després d’haver-ne demanat permís al bisbe de Vic, per tal com el lloc es considerà del bisbat de Vic fins al segle XVII.


Així va néixer aquest monestir, que el bisbe Guillem de Balsareny va erigir en abadia el 8 de desembre del 1066, després de consagrar l’església i confirmar-li la notable donació feta pels senyors de les Agudes i altres fidels i devots. Guifred s’intitulava prior almenys des del 1058.


El monestir conegué uns inicis d’esplendor sota l’abat Guifred, documentat fins el 1070 i sota el seu successor l’abat Bernat, documentat entre el 1080 i el 1091. A causa d’això el 1063 li fou cedida l’església de Sant Pere de Cercada, del municipi actual de Santa Coloma de Farners i el 1067 la de Sant Llorenç del Munt, del municipi de Sant Julià de Vilatorta, perquè hi fundés priorats filials de Sant Marçal. Tal cosa de moment no es pogué fer, en un primer moment per la manca de personal i després per la decadència en què va entrar el monestir. Per això al segle següent totes dues cases s’alliberarien de Sant Marçal i esdevindrien canòniques augustinianes.

 

Com molts altres monestirs coetanis d’origen senyorial (Sant Pere de Casserres, Sant Miquel del Fai, Sant Sebastià dels Gorgs i fins i tot Breda) l’empenta inicial va decaure aviat, i per raons desconegudes entre el 1091 i el 1097 el monestir de Sant Marçal va perdre la categoria d’abadia i es va convertir en un priorat de l’abadia de Sant Esteve de Banyoles.

 

Entorn del 1100 el prior Arnau va deixar el Montseny i va iniciar la construcció de la gran església de Santa Magdalena de Mosqueroles, per a traslladar-hi la comunitat del Montseny (per això fou anomenada antigament Sant Marçal de Baix). Però el bisbe de Vic, Arnau de Malla, d’acord amb Bernat Humbert, bisbe de Girona i fill dels senyors de les Agudes, va obligar els monjos a retornar al Montseny. Consagraren de nou l’església de Sant Marçal del Montseny el 5 de febrer de 1104, possiblement perquè havia restat abandonada i s’havia procedit a una refacció i ampliació de l’edifici.


La comunitat de Sant Marçal, als temps de màxima  esplendor, tenia 8 membres, i aviat va baixar a 6 o 5. Això no li permetia de mantenir la categoria abacial, ja que el nombre establert per a tenir abat era de dotze comunitaris.

 

Al principi del segle XII sembla haver tingut una petita revifalla quan va tenir un nou abat, Elies, entre el 1135 i el 1140, però aviat retornà a priorat.

 

Es consideraven també comunitaris el sacerdot que regia l’altar de Santa Maria, documentat a l’església de Sant Marçal des del 1209, el qual s’ocupava de la sagristia del priorat, i el sacerdot que tenia cura de l’església de Santa Magdalena de Mosqueroles.

 

Del segle XIV en endavant només hi havia a Sant Marçal un sacerdot i un o dos monjos. El prior solia ésser un monjo de Sant Esteve de Banyoles, lloc on residia habitualment.

 

El monestir tenia annexa una petita parròquia que s’estenia per la vall de Sant Marçal, que als temps de més esplendor tingué unes disset famílies i acabà amb una de sola als segles XVI i XVII.

 

El 1624 el priorat i les seves rendes es varen unir al col·legi de la Congregació Claustral benedictina, establert primer a Lleida i a partir del 1672 a Sant Pau del Camp, Barcelona. Per aquest temps ja no hi havia cap mena de vida monàstica al Montseny. Només hi havia el càrrec prioral que encarregava a diversos sacerdots la cura d’ànimes i el culte de l’església. El 1635 el prior del col·legi i prior de Sant Marçal va encarregar la cura d’ànimes indistintament als rectors de Viladrau i al de Sant Julià del Montseny, parròquia a la qual es va unir paulatinament la vall de Sant Marçal al llarg dels segles XVII i XVIII, i d’una manera més oficiosa a partir de l’exclaustració del 1835.

 

Des d’aleshores té la categoria de filial o de tinença de la parròquia de Sant Julià del Montseny amb cementiri propi. L’antiga casa prioral, adossada a la part de migdia de la capella, fou en bona part renovada pels volts del 1725. És un gran casal en el qual es veuen elements i carreus reaprofitats de l’obra monàstica primitiva. Des de fa molts anys és un conegut lloc de sojorn i hostalatge per als excursionistes del Montseny i ara per als nombrosos visitants atrets per la moderna carretera i per la veïna Font Bona, que es considera l’inici de la Tordera.


L’església de Sant Marçal és un edifici d’una sola nau, molt allargada, encapçalada per un absis semicircular obert a la nau amb dues gradacions que formen un estret arc presbiterial; és coberta amb una volta de canó seguit de mig punt i de quart d’esfera en la conca de l’absis. Com a elements arquitectònics cal fer esment de la finestra absidal de doble esqueixada i d’un ample campanar d’espadanya de dos ulls a la façana de ponent, on s’obre el portal d’entrada rectangular i descentrat, d’època molt tardana.




Jordi Contijoch Boada. Vista interior de la capella


Tots els murs interiors es troben totalment enguixats i mostren modificacions tardanes per tal com s’han adossat altars dintre de petites capelles o grans fornícules. El mur interior, de la part de migdia, conserva dues portes, una d’elles convertida en un armari, que comunicaven amb el recinte monacal, avui hostal. Per les alteracions que ha sofert tant l’hostal com l’interior de l’església avui dia es fa difícil de saber quina funció tenien originàriament.

 

Per l’exterior el temple mostra uns petits carreus ben col·locats i rejuntats amb morter de calç. L’absis per fora és llis i els carreus de granit són més grans. Tot el conjunt palesa les formes constructives pròpies de l’arquitectura rural del segle XII, cosa que convida a creure que l’edifici actual és fruit d’una construcció o remodelació del 1104, data de la segona consagració.

 

La coberta és de teula corba de ceràmica sense cap ràfec ni cap element arquitectònic.

 

Exteriorment, a mitja nau, mostra com una represa d’obra i té a la part nord dos arcs, a manera d’arcbotants, construïts probablement al segle XV per compensar la pressió dels murs en aquest indret.

 

Ha estat segurament aquest vell problema d’inestabilitat el que ha fet que recentment s’obrís la volta de l’església de sobre el cor amenaçant una ruïna total. Ara està en estudi la restauració d’aquest sector

divendres, 30 de juliol de 2021

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILADRAU, ADVOCADA A SANT MARTÍ DE TOURS. OSONA. GIRONA

 

Trobàvem oberta l’església de Viladrau, advocada a Sant Martí de Tours, de la que n’escriuen Gil Orriols i Puig ,  l’Antoni Pladevall i Font, l’Albert Benet i Clarà , la  Dolors Arumí i Gómez  , el  Joan-Albert Adell i Gisbert i el  Jordi Camps i Sòria, a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0380601.xml











Aquesta església es trobava situada dins l’antic terme del castell de Taradell, al lloc de Viladrau. Inicialment ja tingué les funcions parroquials que conserva encara en l’actualitat.

 

El terme de Taradell és documentat a partir del 893, quan Teudefred i la seva muller Borrella vengueren al bisbe Gotmar una peça de terra, situada al comtat d’Osona, al terme de Taradell, al lloc de Socarrats.

 

El lloc de Viladrau es troba documentat l’any 934, quan Rautari i la seva muller Guntiló vengueren a Fluridi, a Vendrell i a Domènec una vinya, situada al terme del castell de Taradell, als confins del vilar Adrald (in fines de villare Adraldi).

 

L’església, ja amb funcions parroquials, es documenta el 908, quan Pere i la seva muller Francoberta vengueren a Argila i a la seva muller Elísia unes terres de regadiu, situades al comtat d’Osona, a la parròquia de Sant Martí, a Osor. Com que una de les afrontacions correspon al riu Osor, l’actual riera Major, només pot correspondre a Sant Martí de Viladrau.

 

El nom complet de la parròquia apareix l’any 1042, quan es documenta l’església de Sant Martí de Vilaredral. Aquest temple, documentat des del 908, fou substituït per un de nou que es consagrà el 1082 quan el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, acudí a consagrar l’església de Sant Martí de Viladrau. El bisbe concedí un cementiri de trenta passos, i confirmà els termes antics de la parròquia, que descrivíminuciosament. També li concedí els delmes i primícies i les oblacions i béns que li donessin els fidels. Mentre establí que el prevere de l’església cada any anés una setmana a l’església de Vic a participar en el culte, i donessin vuit denaris sinodals com a senyal de subjecció ala seu de Vic i als seus clergues.

 

De l’edifici consagrat l’any 1086 es conserva l’àmbit de la nau central, totalment envoltat de noves construccions, les quals tenien la finalitat d’ampliar l’espai per al culte. Ja en època romànica, el segle XII, se li afegí un atri o galilea. Amb aquest estat degué arribar al segle XVI, i començà a ser ampliada amb la capella de Sant Sebastià, mentre que l’any 1593 es construí la capella del Roser. El creixement de la població efectuat durant el segle XVIII motivà que es construïssin dues naus laterals, mentre la façana i possiblement el campanar s’aixecaren el 1769, com a culminació de les reformes interiors. Actualment és impossible veure res de les edificacions romàniques inicials immerses en el conjunt barroc del temple. Cal destacar, això no obstant, la galilea o pòrtic, que ha estat restaurat i es troba net d’arrebossats.


L’església del segle XI constava bàsicament d’una nau, coberta amb volta de canó i acabada en un absis.


De l’església antiga només resten evidents dues arcades, que corresponen a l’estructura d’un atri. Es troben a mà dreta de l’entrada actual, dins el temple.




Es tracta de dos arcs de mig punt, amb un rebaix, recolzats en dues columnes bessones centrals. Les columnes tenen base, canya i capitell, el qual és trapezoïdal.


La pedra és de color vermellós i l’aparell ha estat fet amb uns carreus molt ben carejats i de mides molt regulars.


Per la seva configuració, aquesta peça pot correspondre a l’estructura d’un atri, del qual no ens han pervingut altres restes. Només una exploració sistemàtica de tot l’edifici i el seu subsòl permetria d’aclarir la seva veritable funció original.


Pel seu aparell i tipologia és una obra clarament construïda el segle XII. El seu estat fragmentari fa difícil poder-la relacionar amb seguretat en el seu context.

 

Els dos capitells corresponents a les columnes de la doble arcada repeteixen un tema de caràcter vegetal, centrat als respectius angles. Es tracta d’una mena de fulla suggerida a base de tres solcs que sorgeixen de cada cara i, en corbar-se, van a coincidir amb els de la cara veïna a l’angle, a dos terços de l’alçada del tambor; el centre del motiu s’omple d’una mena de floró de quatre pètals, que sobresurt de la superfície, i sota el qual convergeixen dos solcs més. La resta apareix totalment llisa, i en resulta un treball tosc i senzill, que pot donar la sensació d’inacabat.

 

El tema no és gens habitual, ja que malgrat ésser freqüent la presència de fulles als angles, mai no s’havien suggerit així. Pot pensar-se que es tracti d’una darrera derivació del capitell corinti, producte d’una errònia interpretació, en suprimir-se les volutes d’angle i fer coincidir les tiges procedents d’ambdues cares, tal com es veu en un capitell de la cripta de Leyre, del segle XI, comparat amb altres del mateix conjunt. La cripta de Vic també presenta un capitell que s’acosta als de Viladrau, d’execució més barroera, però amb tota la superfície ornada. Un capitell de l’interior de Santa Maria de Vilabertran, datat de vers l’any 1100 recorda també, pel seu esquema, el que ara ens ocupa. El motiu central es pot correspondre, per la seva ubicació, amb d’altres motius penjants que apareixen en nombrosos capitells de la segona meitat del segle XII. Malgrat les semblances, el conjunt sembla situar-se al segle XII, comparable a treballs secundaris com el que es conserva del claustre de Manlleu, amb fulles als angles encara que amb els nervis suggerits de manera habitual, o de la portada d’Espinelves, amb més detalls


El temple segueix tenint culte com a parròquia de la població i l’edifici es troba en bon estat de conservació.

dijous, 29 de juliol de 2021

CAN CASADES I LES SEVES SEQUOIES. FOGARS DE MONTCLÚS. EL MONTSENY SOBIRÀ

  

Llegia de Can Casades al terme de Fogars de Montclús; La casa va ser construïda a principis segle XX com a segona residència de Ramon Montaner i Vila (1832-1921), primer Comte de la vall de Canet, vidu de  Florentina  Malató  i  Surinyach, que havia mort el  4  de  desembre  de  1900.

https://raco.cat/index.php/AnuariVerdaguer/article/view/76056/103643





La seva construcció es relaciona al desenvolupament que la vall de Santa Fe va tenir en aquells moments. 


L'any 1906 Ramon Muntaner  Vila , va comprar la Vall per a poder edificar un hotel a tocar de l'ermita i va haver d'obrir la nova carretera per tal d'evitar el pas tradicional pel coll de Santa Helena.


La nova carretera va possibilitar la intensificació de l'explotació forestal de la zona amb la instal·lació de la serradora de Passavets.


Ramon Muntaner Vila,  també va haver de construir el pantà per obtenir energia elèctrica i va fer pujar la línia telefònica.


Això va produir la transformació del paisatge i de les formes tradicionals de vida local de la vall de Santa Fe.


L'any 1987, quan va ser adquirida per la Diputació de Barcelona,  Ramon de Capmany i Udaeta, III comte del Valle de Canet,  va ser restaurada i reformada completament.


Quan a l’autoria de l’edifici, atesa la relació familiar amb l’arquitecte, Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 30 de desembre de 1849 – 27 de desembre de 1923), que ja havia treballat per a ell en la construcció del Balneari Roqueta a Tona,  i en la reconstrucció i redecoració – amb materials procedents del Santuari del Tallat - al gust neomedieval i modernista, de l'antiga casa fortificada de Canet de Mar propietat de la família,   que Ramon Muntaner Vila havia heretat,  i que ell va rebatejar amb el nom de castell de Santa Florentina en honor de la seva esposa, Florentina Malató i Surinyach.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/11/santuari-de-nostra-senyora-del-tallat.html



Fins que algú pugui acreditar-ne l’autoria per un altre arquitecte, pensem que és obra de Lluís Domènech i Montaner.


El dijous 17.06.2021 quan visitàvem el Pere Albert Carreno, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés  l’indret,  plovia, això feia més difícil – si això és possible – retratar les tres sequoies (originàriament van ser quatre, però una va morir per l’impacte d’un llamp) que creixen al jardí, visibles de forma inconfusible des de la carretera BV-5414.






L'arribada al Montseny d’exemplars de les  grans coníferes exòtiques s'inicia a la primera meitat de segle XIX, amb la coneguda com masia de Ca l'Herbolari de Viladrau, el gran boom però,  esdevindrà  poques dècades després,  i d'això són encara testimoni els vells exemplars que encara es poden observar a Can Sors (Seva), el Noguer (Viladrau), el Roquer (Arbúcies) i Masjoan (Espinelves), entre d'altres finques. Al marge de l'innegable valor estètic, també es plantaven sequoies, avets de Douglas i altres espècies de gran creixement, fonamentalment d'Amèrica de Nord, per estudiar les seves possibilitats com arbres fusters al Montseny.