diumenge, 30 de setembre del 2018

TRESORS DE SANTA MARIA ASSUMPTA DE BLANES. FRESC DE LA PENTECOSTA. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Endegàvem el Josep Augé Carles ( Blanes, la Selva, 25-06-1955),i l’Antonio Mora Vergés ( l’Argentera, el Camp jussà de Tarragona, 01.01.1951 ), un projecte per ‘posar en valor’ les obres d’arts i els artistes que treballaven en la reconstrucció de l’església parroquial de Santa Maria Assumpta de Blanes, desprès del conflicte bèl·lic que començava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República.

Font: Parròquia de Santa Maria Assumpta de Blanes

Fresc de la Pentecosta

A la paret de darrere de la imatge del Ressuscitat, durant l’any 2001 el pintor blanenc Ricard Ferrer Juli ( Blanes, la Selva, 1946 ) ha realitzat la seva segona gran obra de pintura al fresc, amb el mètode tradicional, a l’església parroquial: representa la Pentecosta o el naixement de l’Església.


https://www.raco.cat/index.php/revistagirona/article/viewFile/73781/86941

http://blogscat.com/diariciutatblanes/obra-del-blanenc-ricard-ferrer-a-lemporda/

https://www.diaridegirona.cat/ultima-dia/2010/01/21/hauria-trigat-4-anys-pintar-sixtina-al-mateix-ritme-que-miquel-angel/382494.html


Ah!, la visita a Santa Maria Assumpta de Blanes, és del TOT OBLIGADA per als blanencs, i MOLT ACONSELLABLE per als passavolants que vinguin a visitar la població.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions als emails coneixercatalunya@gmail.com , blanesdiari@gmail.com , santamariadeblanes@gmail.com , castellardiari@gmail.com

dissabte, 29 de setembre del 2018

LA CAPELLA DEL SANT CRIST DEL FOSSAR MUNICIPAL DE VILADECAVALLS. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA.

Llegia al Mapa de Patrimoni de Viladecavalls, que el cementiri Municipal, va ser construït durant la segona meitat del segle XIX, agregant els de Sant Miquel, Santa Maria i Sant Martí.

Al fons del cementiri de Viladecavalls, presidida per una avinguda de xiprers, hi ha la Capella del Sant Crist. És de planta basilical de reduïdes dimensions i té l'absis semicircular. Està coberta amb volta de canó amb tirants, visibles des de l'interior i l'exterior. S'hi accedeix per un portal d'arc de mig punt ceràmic, sobre el qual hi ha un òcul del mateix material. La porta és feta de ferro forjat i incorpora motius vegetals. El transsepte presenta major alçada que la resta, incorporant un òcul de ceràmica a cada extrem. El ràfec està rematat amb una imbricació ceràmica. L'acabat exterior és la pedra vista. A banda i banda hi ha grups de nínxols.



Fotografia. Marta Lloret Blackburn


La capella del Sant Crist , obra de Lluís Muncunill Parellada (San Vicente de Fals, Fonollosa (Barcelona) España, 25 de febrer de 1868 - Terrassa, Barcelona, 25 d’abril de 1931), no va incorporar-s'hi fins l'any 1913.

L'estil de la construcció el situem dins el corrent eclèctic, moviment que va precedir el modernisme i que el va influenciar. Com la Capella del Santíssim del mateix autor, va ser encarregada pel rector Mn. Pere Vilaró, que pocs anys més tard, el 1920, seria enterrat al seu interior.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del cognom matern, i del lloc i data de naixement i traspàs de mossèn Pere Vilaró.

divendres, 28 de setembre del 2018

TRESORS DE SANTA MARIA ASSUMPTA DE BLANES. LES PINTURES MURALS DEL PRESBITERI. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Endegàvem el Josep Augé Carles ( Blanes, la Selva, 25-06-1955),i l’Antonio Mora Vergés ( l’Argentera, el Camp jussà de Tarragona, 01.01.1951 ), un projecte per ‘posar en valor’ les obres d’arts i els artistes que treballaven en la reconstrucció de l’església parroquial de Santa Maria Assumpta de Blanes, desprès del conflicte bèl·lic que començava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República.

Font: Parròquia de Santa Maria Assumpta de Blanes

Les pintures murals del presbiteri

Envolten la paret del presbiteri unes importants pintures murals al fresc, obra del gironí Jaume Busquets i Mollera (1904-1968), que han estat restaurades recentment. El tema central és l’Eucaristia, amb la figura de Jesús, acompanyat dels dotze apòstols en l’últim sopar. A banda i banda, veiem sants, papes, bisbes, religiosos, missioners, màrtirs de la història de l’Església i d’altres que s’han distingit pel seu amor a l’Eucaristia, i escenes bíbliques amb personatges com Abraham, Moisès, Abel i Melquisedec, tots mirant cap a Jesús, centre i acompliment de la història.




https://www.raco.cat/index.php/Notes/article/view/24012/23846

file:///C:/Users/Usuario/Downloads/24012-23936-1-PB%20(1).pdf

http://www.revistadegirona.cat/recursos/1969/0047_018.pdf

http://www.elpuntavui.cat/article/59-especials/91507-jaume-busquets-mollera.html


Jaume Busquets Mollera ( Girona, 1904 + Barcelona, 1968) , artista. FOTO ARXIU AJUNTAMENT DE GIRONA

Ah!, la visita a Santa Maria Assumpta de Blanes, és del TOT OBLIGADA per als blanencs, i MOLT ACONSELLABLE per als passavolants que vinguin a visitar la població.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions als emails coneixercatalunya@gmail.com , blanesdiari@gmail.com , santamariadeblanes@gmail.com , castellardiari@gmail.com

dijous, 27 de setembre del 2018

ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DEL CANDELER. LES COROMINES. AGUILAR DE SEGARRA. BAGES. CATALUNYA

Llegia que sembla que cal identificar-la l’Església de la Mare de Déu del Candeler o Santa Maria de les Coromines, amb l'antiga parròquia de Melancosa, dels masos de Melancosa i Arenal de Melancosa, que era servida per dos preveres i que és documentada ja en una de les primeres llistes de parròquies del Bisbat de Vic, anterior al 1154.

Entorn del 1370, al terme de Castellar, hi posseïa els masos de Melancosa l’abat de Sant Benet de Bages; l’abat de l’Estany, els de les Coromines, i altres particulars hi tenien uns 10 masos, tres dels quals situats a l’indret de Còdol-rodon.

La jurisdicció del lloc estava en poder de la família Grevalosa, els caps de la qual s’intitulen barons de Castellar a partir del segle XVI. El 1707 el rei arxiduc Carles III creà el títol de comte de Castellar, que fou concedit el 1707 per Carles III a Francesc d’Amat-Grevalosa i de Planella, títol que des del 1923, per evitar la confusió amb un títol semblant, és el de comte de Sant Miquel de Castellar.

Pertanyia a l'antic terme del castell de Castellar i era la parròquia d'un petit nucli de població establert després de la reconquesta del país. Degut a la seva minsa prosperitat fou declarada sufragània de la de Sant Miquel de Castellar, fins que al 1868 ho fou de la de Sant Pere de Seguers (terme municipal dels Prats de Rei).

La minsa descripció que en fa Patrimoni Gencatr ens diu ; construcció tardana del romànic rural, feta d'una petita nau rectangular sense absis, amb el portal al costat de migdia i un campanar d'espadanya doble, per a dues campanes, encara que no se'n conserva cap, que descansa sobre el portal d'entrada.


Està situada en una petita elevació del terreny, fet que ha obligat a fer una rampa per facilitar l’accés de persones amb limitacions , i dels fèretres que reben sepultura al petit fossar situat al costat esquerra de l’església.

Quan al topònim, COROMINA (i ses variants, condemina, conamina, colomina, condomina).

|| 1. f. Camp de secà (Alt Empordà, Plana de Vic); cast. campiña.

No trobava cap referència a Melancosa i Arenal de Melancosa, i em pregunto, podria referir-se enlloc de a l’Església de la Mare de Déu del Candeler o Santa Maria de les Coromines, a l’església de Santa Magdalena, coneguda ara com de Còdol-Rodon?.

Intueixo, en matèria d’història de l’educació s’ha fet una excel·lent feina de destrucció de les fonts escrites, que els rectors i/o vicaris de l’Església de la Mare de Déu del Candeler o Santa Maria de les Coromines, de Sant Miquel de Castellar, de Sant Pere de Seguers (terme municipal dels Prats de Rei), de Sant Andreu d’Aguilar de Segarra, o fins en el seu cas de l’església de Santa Magdalena, coneguda ara com de Còdol-Rodon, duien a terme tasques de formació bàsica de la quitxalla. Ens agradarà rebre’n confirmació en el seu cas a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Aguilar de Segarra, a dia d’avui, té molt descuidat el seu patrimoni històric; no tenien un plànol del terme, els monuments no estan senyalitzats,...

Aguilar de Segarra tenia 689 habitants al cens de 1857, en aquella data els efectes de la pèrdua de les colònies americanes començaven a fer- se evidents, així consten ja 521 al cens de 1877, i 491 al de 1887, hi haurà un miratge de recuperació a les primeres dècades del segle XX – coincidint amb el període de la Mancomunitat de Catalunya- , per iniciar la davallada desprès del triomf dels sediciós feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGITIM de la II República, al cens de 1992, s’assolirà la dada més baixa, 194 veïns, i l’any 2017 es tancava amb 263 ànimes.

No disposa Aguilar de Segarra, que s’hauria de redenominar, Aguilar del Bages, d’un Cataleg de Patrimoni en línia, i sembla, sembla que s’està treballant en el catàleg de masies.

Gràcies al padró de vehicles, l’argument econòmic que acostuma a esgrimir-se arreu com a ‘causa justificativa’ de la inacció en matèria de patrimoni, no es pot esgrimir aquí.

dimecres, 26 de setembre del 2018

ESGLESIA PARROQUIAL DE LES FONTS. TERRASSA. ADVOCADA A LA MARE DE DÉU DEL ROSER.

M’explicaven que el projecte de l’església de la Mare de Déu del Roser, al nucli de les Fonts, fou de l’arquitecte Joan Baca Reixac ( Ripollet, 1905 - Terrassa, 2003) , la construcció de l’edifici s’aturava en els anys 1936-1939; aquesta circumstància feia que bona part dels materials preparats per fer l’obra, es ‘distraguessin’ per acabar formant part d’algunes obres privades.

En la represa de la construcció Joan Baca Reixac, va comptar amb la col·laboració del seu fill , l’arquitecte Joan Baca Pericot, nascut a Terrassa l’any 1934.


L’atenció religiosa al veïnat es duria a terme fins a l’acabament de les obres, a la capella de Can Falguera, advocada també, a Mare de Déu del Roser


Esperem trobar -també aquí a les Fonts –la col·laboració ‘local’, per explicar les obres i els artistes/artesans que intervenien en la construcció de l’església de la Mare de Déu del Roser

dimarts, 25 de setembre del 2018

JALPÍ. EL FAR ‘ITINERANT'. BLANES / ARENYS DE MUNT, BLANÈS?.

El Joan Ramos Borràs, publicava al facebook; algú preguntava l'altre dia pel far que hi va haver a Blanes darrera del convent.



Aquest far es troba ara darrera el castell de la finca de Can Jalpi a Arenys de Munt. L'he anat a visitar i he fet unes fotos. La veritat es que esta en un estat deplorable, al mig de bosc. Es una pena ja que es una petita joia, jo diria que es d'estil modernista.


Li demanava alguna prova de que el far del Castell Jalpi , sigui el mateix que hi havia prop del Convent de Santa Anna de Blanes.

Va ser un regal?.

Va ser un espoli?

Va ser una compravenda?.

Els d’Arenys no fan esment de la seva ‘procedència’:

https://historiesdemar.wordpress.com/2012/11/15/un-far-molt-particular/

http://www.arenysdemunt.cat/document.php?id=2383

El Castell Jalpi és obra de l’arquitecte Miquel Madurell Rius (l'Hospitalet de Llobregat, 1869 - Barcelona, 1936)

El Joan Ramos Borràs, deixava un comentari al facwbook ; l’article de Juli Baca i Vives –químic retirat i assidu col·laborador de l’arxiu- Notes sobre els primers enllumenats públics a Blanes, inclou una dada prou desconeguda. Es tracta d’un far construït el 1896 a l’antic convent de la vila, com una mostra d’agraïment al poble per la concessió a l’empresa Jalpí de l’enllumenat elèctric implantat aquell any. La llum del far va ser prou efímera, ja que al 1900 va deixar de funcionar, i l’any següent es va desmuntar per tornar a alçar-se pedra per pedra a una masia d’Arenys de Munt del propietari de l’empresa d’enllumenat.

Al facebook s’obria un debat sobre el ‘far itinerant’, que concloïa de forma magistral el Joan Ramos Borràs; quedaria molt be en alguna plaça de Blanes.

Afegeixo amb tot el respecte, i perquè no a la seva ubicació original?.

dilluns, 24 de setembre del 2018

DE LA CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DEL ROSER DE CAN FALGUERA, A L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE LES FONTS. TERRASSA & SANT QUIRZE DEL VALLÈS

No se’n fa esment de la capella a: http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=28241

Dissortadament avui - per alguns sectors de la societat - la ‘ciència’ ha eliminat la ‘religió’; amb tots els respectes, pensem que en realitat el que succeeix és que l’empobriment cultural es vol vestir de ‘progres’ ,oi?. Fàstic!.

L’any 1799 Pere Torres i Falguera va demanar permís al bisbat per edificar una capella al costat del mas. Fou beneïda per mossèn Ramon Besant el dia 5 de desembre del mateix any, sota l’advocació de la Mare de Déu del Roser.


L’any 1932 la capella va esdevenir església parroquial de Les Fonts, arran la creació de la parròquia de la Mare de Déu del Roser, fins al 1950 que es va beneir la nova església parroquial del Roser prop de la carretera.

Josep Salvany i Blanch (Martorell, 1866 - Barcelona, 1929)  la retratava l’any 1920



Lluís Bonet i Garí (Sant Miquel del Cros, Argentona, 5 d'agost de 1893-Barcelona, 30 de gener de 1993; la retratava l'any 1919 "  Vista general de Can Falguera o Hotel Les Fonts"

La capella es va construir sense campanar. Va ser l’any 1941 , en ocasió d’ostentar la capella el rang d' església parroquial – temporalment - , se li va afegir el campanar de cadireta de dos ulls.

a darreries del segle XX es va recuperar el culte a la capella. El 7 d’octubre del 2000 els mossens Joaquim Lluverol i Pere Corbera beneïen la rehabilitació de la capella.



A reserva d’ampliar aquesta informació. M’explicava el mossèn Carles Matilla Claret, que el projecte era anterior a la ‘ guerra civil’, el projecte de l’església de la Mare de Déu del Roser, al nucli de les Fonts, fou de l’arquitecte Joan Baca Reixac ( Ripollet, 1905 - Terrassa, 2003) , la construcció de l’edifici s’aturava en els anys 1936-1939; aquesta circumstància feia que bona part dels materials preparats per fer l’obra, es ‘distraguessin’ per acabar formant part d’algunes obres privades.

En la represa de la construcció Joan Baca Reixac, va comptar amb la col·laboració del seu fill , l’arquitecte Joan Baca Pericot, nascut a Terrassa l’any 1934.

Si voleu ampliar informació sobre el mas i la capella de la Mare de Deu del Roser de Can Falguera, us deixo un enllaç :
http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2014/06/masia-de-can-falguera.html

Les Fonts està dividit entre els municipis de Terrassa i Sant Quirze del Vallès, i ja se sap, l’un per l’altre, està TOT PER FER EN MATERIA DE PATRIMONI IMMOBLE.

Podria ser que atesa la llunyania algú aixeques la casa amb nocturnitat i alevosia?. Tractant-se del REINO DE ESPAÑA, això no és pot excloure, ara que s’aixequés TOT UN BARRI sense demanar permisos i que els consistoris DE TERRASSA i SANT QUIRZE DEL VALLÈS, no se’n adonessin, és massa gros, oi?. Fins i tot en un país, on les elits polítiques tenen un nivell acadèmic deplorable, i fins en ocasions fals i/o trampós.

Ens agradaria trobar col·laboració en la tasca gegantina de ‘ treure a la llum’ un dels millors ‘paradisos propers’ del Vallès Occidental

 Que la Marededéu   i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  armenis,   amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos,  jueus,   africans , sud-americans ,  afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!

 A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia.

diumenge, 23 de setembre del 2018

PATRIMONI IMMOBLE HISTÒRIC DE CASTELLAR. D’AGUILAR DE SEGARRA. EL BAGES.CATALUNYA . SANTA MAGDALENA DE CÒDOL-RODON.

https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0018481.xml Santa Magdalena de Còdol-rodon

Santuari i antic poble del municipi d’Aguilar de Segarra (Bages), a la dreta de la riera de Rajadell, dins l’antic terme de Castellar de Segarra. Fou erigida el 1377, en un pur estil gòtic i amb un notable portal amb capitells i arquivolta ogival, ampliada el 1805 i decorada interiorment el 1864. El lloc de Còdol-rodon apareix força vegades esmentat en la documentació des del segle XIII com a fita de les vegueries de Cervera o sotsvegueria dels Prats de Rei i de Bages.


La capella, a la carena d’una serra, es troba prop del gran mas de Montconill . El nom de Còdol-rodon el degué rebre del gran còdol amb una creu que hi ha prop de la capella.


Patrimoni Gencat ens diu; edifici gòtic arcaic d'una sola nau rectangular, sense absis. Als peus de l'església hi ha un magnífic portal amb una arc apuntat que descansa sobre dues impostes i columnes, i capitells ornats amb motius florals. Les dovelles, de bons carreus, estan emmarcades, en tot el seu perímetre, per un guardapols que tanquen les impostes decorades també amb elements vegetals, com els capitells.

Per les pedres ‘romàniques’ que queden a l'edifici, així com per diversos documents del castell de Castellar, podem situar la seva construcció abans dels segle XIII.

Hi ha notícies del 1377 que ens parlen d'una refeta de l'església, que per el caràcter gòtic arcaic de l'edifici que coneixem, es devia renovar quasi totalment.

Per altra banda, ha estat restaurada i modificada en diverses ocasions, entre d'altres, als anys 1803, 1864 i 1953.

Aguilar de Segarra, a dia d’avui, té molt descuidat el seu patrimoni històric; no tenien un plànol del terme, els monuments no estan senyalitzats,...

Aguilar de Segarra tenia 689 habitants al cens de 1857, en aquella data els efectes de la pèrdua de les colònies americanes començaven a fer- se evidents, així consten ja 521 al cens de 1877, i 491 al de 1887, hi haurà un miratge de recuperació a les primeres dècades del segle XX – coincidint amb el període de la Mancomunitat de Catalunya- , per iniciar la davallada desprès del triomf dels sediciós feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGITIM de la II República, al cens de 1992, s’assolirà la dada més baixa, 194 veïns, i l’any 2017 es tancava amb 263 ànimes.

No disposa Aguilar de Segarra, que s’hauria de redenominar, Aguilar del Bages, d’un Cataleg de Patrimoni en línia, i sembla, sembla que s’està treballant en el catàleg de masies.

Gràcies al padró de vehicles, l’argument econòmic que acostuma a esgrimir-se arreu com a ‘causa justificativa’ de la inacció en matèria de patrimoni, no es pot esgrimir aquí.

dissabte, 22 de setembre del 2018

TRESORS DE SANTA MARIA ASSUMPTA DE BLANES. ALTAR DE LA MARE DE DÉU DEL ROSER. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Endegàvem el Josep Augé Carles ( Blanes, la Selva, 25-06-1955),i l’Antonio Mora Vergés ( l’Argentera, el Camp jussà de Tarragona, 01.01.1951 ), un projecte per ‘posar en valor’ les obres d’arts i els artistes que treballaven en la reconstrucció de l’església parroquial de Santa Maria Assumpta de Blanes, desprès del conflicte bèl·lic que començava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República.

Font: Parròquia de Santa Maria Assumpta de Blanes


Altar del Roser

Una petita talla de la Mare de Déu del Roser està envoltada per un estol d’àngels estucats sobre la paret, dibuix de Domènec Fita Molat (. Naixement. Girona, 10 d’agost de 1927 / Renaixement, Barcelona, 13 de desembre de 1953 )


http://fundaciofita.com/obra-de-domenec-fita/domenec-fita-artista/

file:///C:/Users/Usuario/Downloads/329116-471501-1-SM.pdf

https://ca.wikipedia.org/wiki/Dom%C3%A8nec_Fita_i_Molat

Ah!, la visita a Santa Maria Assumpta de Blanes, és del TOT OBLIGADA per als blanencs, i MOLT ACONSELLABLE per als passavolants que vinguin a visitar la població.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions als emails coneixercatalunya@gmail.com , blanesdiari@gmail.com , santamariadeblanes@gmail.com , castellardiari@gmail.com

divendres, 21 de setembre del 2018

EL CONVENT - COL·LEGI DE LES MONGES, I LA CAPELLA DE SANT SEBASTIÀ I SANT ROC. BREDA. LA SELVA. GIRONA

El Joan Dalmau Juscafresa, em feia arribar fotografies i un enllaç d’aquesta edificació que havia acollit una escola religiosa, i de la Capella de Sant Sebastià i Sant Roc : http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=22&consulta=MCU0KzE3MDI3NCU%3D&codi=26687
Patrimoni Gencat explica; edifici situat al nucli urbà, al carrer del Còdols número, 3.


Es tracta d'un edifici civil que consta de planta baixa i pis (junt amb l'edifici número 5 forma un sol cos d'edifici). En el solar que ocupa, antigament hi havia l'Hospital de Breda; més tard es feren algunes transformacions i es construí un convent de monges amb escola per a nenes. A l'edifici també hi havia una església petita dedicada al Sagrat Cor de Jesús.

A la part nord està adossada l'antiga capella de Sant Sebastià, de la que ens diu Patrimoni Gencat ; . Capell dedicada a Sant Sebastià , actualment en desús. Les primeres notícies són de l’any 1589 (quan la població va fer un vot per celebrar anualment el dia de Sant Roc per alliberar-se de la pesta). Es sap que entre finals del segel XVIII i la ½ del segle XIX s'hi reunia l'Ajuntament de Breda (cosa que no exclou que es mantingués el culte). (Es creu que durant aquesta època s'alçà la part superior de l'edifici.) Aquest espai religiós va perdre el seu ús original, i es va convertir durant dècades en una fusteria.


Actualment l'edificació està abandonada.

De petites dimensions, només té una nau. Coberta en teula àrab a doble vessant.

De l'antiga capella es conserven la porta principal amb llinda de pedra i amb els vèrtex arrodonits; sembla que antigament hi podia haver hagut alguna inscripció o gravat que el pas del temps ha fet desaparèixer. Al costat dret de la porta hi ha una petita finestra de forma quadrada i també llindada en pedra. Sembla que la part superior de l'edifici ha estat afegida posteriorment, això si, sense arribar a construir un nou pis.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=33562

Quan a l’edifici que acollia l’escola ens diu;

La coberta és a doble vessant i en teula.

Façana arrebossada i pintada de color ocre. A la planta baixa, quatre obertures, d'esquerra a dreta: finestra, porta, finestra i porta. Al pis: una finestra rodona (finestra de l'església), una finestra amb balcó, i per últim, i la més interessant, una finestra amb llinda de pedra en arc pla, però que està treballada imitant un arc conopial i que té el detall de tres cares esculpides.

Aquest edifici estava ocupat originàriament per un hospital i la seva construcció data del 1355, és per això que antigament el carrer es coneixia com a carrer de l'Hospital.

L'any 1595 passa a ser denominat com a carrer Major, i comprenia els carrers Nou, dels Còdols i de Sant Pere. Ja l'any 1615 s'anomenarà carrer dels Còdols.

Pels volts de 1576, l'hospital es traslladà al carrer del Prat; i en aquest moment serà ocupat per monges, que en moments d'inseguretat abandonaren el convent per a tornar-hi després. Foren elles les que obriren una escola de nenes. Gràcies al llegat de la seva fundadora, Maria Fortuny (que era de Breda) ; ens agradarà saber mes dades, cognom matern, data del naixement, i lloc i data del seu traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com, que menys, oi?, i les gestions del rector mossèn Sebastià Aulet.

El col·legi fou regentat des de finals del segle passat i fins 1924 per les monges de Sant Felip Neri, una congregació amb seu central a Barcelona. Després, entre 1928 i 1972 estigueren al càrrec les religioses del Sagrat Cor.

El centre d'ensenyament fou abandonat per manca de personal i l'edifici fou cedit a l'Ajuntament per un termini de 10 anys, i es destinà a casal de gent gran.

Hi ha un plànol del 29 de juny de 1836: “Croquis del Pueblo y defensas de San Salvador de Breda” on hi apareix el carrer dels Còdols, i és el plànol més antic que es conserva a Breda.

No en diuen res a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?autor=&denominacio=®istre=&adreca=&poblacio=BREDA

Recuperar – mínimament – la memòria històrica de Catalunya serà sens dubte una feina feixuga, que òbviament per als catalans es un imperatiu ètic.

dijous, 20 de setembre del 2018

IN MEMORIAM DE LA GUARDERIA DE LA FÀBRICA SEDÓ. ESPARREGUERA. EL LLOBREGAT JUSSÀ. CATALUNYA

El Pere Julià Subirana publicava una fotografia en la que interpel·lava a identificar un edifici, que majoritàriament s’identificava com la Guarderia Infantil de la Colònia Sedó, i que el Ricard Forn Villarroya, precisava; Per ser mes exactes és la guarderia de la Fàbrica de SEDÓ , no de la colònia.


Ens agradaria tenir noticia de l’autor d’aquest edifici que avui aixopluga un petit taller , a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Fotografia cedida pel  Ramón Cuello Fonts.

Fotografia cedida pel Pere Julià Subirana 


De la Colònia se’n ha escrit abastament:
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/05/feudalisme-industrial.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2016/07/in-memoriam-de-les-escoles-de-la.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/05/santa-maria-del-puig-i-les-terres.html

http://decideix.esparreguera.cat/uploads/decidim/attachment/file/19/Baixada_de_la_Padrineta.pdf

https://www.ara.cat/especials/monumentsdecatalunya/colonia-textil-sedo_0_1631836917.html

L’ Antoni Sedó i Pàmies ( Reus, 12 de setembre de 1842 - Barcelona, 23 d'abril de 1902), va ser el primer d’una nissaga que va intentar segregar els terrenys de la Colònia del terme d’Esparreguera, intent que no va reeixir com tampoc el de legalitzar un Cementiri propi de la Colònia, tancant així el cercle vital dels seus treballadors, que haguessin nascut, viscut, i rebre sepultura dins dels ‘dominis ‘ de la Colònia.



Fotografia cedida pel Pere Julià Subirana

Dèiem en una publicació ‘ a indicació del Miquel de can SantJoan, observem l’arc d'entrada, que servia per a delimitar el recinte que Manufactures Sedó volia destinar a cementiri, quan aconseguís la segregació del poble d'Esparreguera. En sessió de l'Ajuntament del 18 de maig de 1893, el consistori ho informà desfavorablement. L'obra, però, ja estava realitzada. Encara avui es pot veure el mur que tancava el recinte així com els forats dels nínxols’.




dimecres, 19 de setembre del 2018

TENIU MÉS DADES DE SANTA MARGARIDA DE COMALLONGA AL TERME D’AGUILAR DE SEGARRA?. BAGES. CATALUNYA

Anàvem el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maaig de 1926 ) , i l'Antonio Mora Vergés, a Aguilar de Segarra, que s’hauria de redenominar, Aguilar del Bages, per recollir imatges de l’edifici que aixopluga l’Ajuntament, que havia estat també escola i casa del mestre, de la dessacralitzada capella de Santa Anna de l’Oller, de la capella de de Santa Margarida de Comallonga – de la que no en trobava informació -, i de l’església de Santa Magdalena de Còdol-Rodon.

Tenia ocasió de visitar la capella de Santa Margarida de Comallonga, que dona aixopluc a diverses imatges que es trobaven a l’església de Sant Miquel de Castell.


De Santa Margarida de Comallonga, m’expliquen que s’hi fa culte ‘regular’ al voltant de la data de la Santa Margarida, i que s’hi duen a terme cerimònies de caire familiar, casament, batejos, ...


Damunt la porta figura la data 1646, encara que com en el cas de Santa Magdalena de Còdol-Rodon diversos documents del castell de Castellar, permeten situar la seva construcció abans dels segle XIII.

En tot cas, existia ja quan succeïen els fets que es recullen a : https://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/viewFile/20466/321498

A 1811, en plena guerra del Frances, Anton Comallonga de Cal Vendrell de Castellar és cridat a quintes.

Tot i que ja ha estar "sortejat", per tal de no haver d'anar a la guerra fa aquesta al·legació

"Muy Iltre. Señor:

Antonio Comallonga, mancebo, labrador del término de Castellar; Corregimiento de Manresa, con toda la atención a C( S. representa:

QUE

el Exponente se halla en clase de hijo único de viuda que no puede subsistir sin el unxilio de su mismo Exponente, pues aunque tenia cuatro hermanos, el mayor murió gloriosamente en defensa de la Patria y los otros tres són de tan corta edat que el mayor no llega a catorce años, manteniendo con sus sudores e industria no sólo a dicha su madre y hermanos sinó también a una hermana soltera y a un tio demente.
Aunque por los explicados motivos és exento del sorttzo y Servicio de las armas, ignorando como rústico labrador que debia proponer ante la Justicia de aquel pueblo las dos mencionadas exenciones y no habiendo cuidado de practicarlo en tiempo oportuno fue incluido en el sorteo y le cupo el número 29.

Y atendiendo que de pasar ctl Exponente a servir en el ejército quedariu aquella familia abandonada y en la mayor indigencia, como esto y lo demás resulta de la certificación del Párroco y Justicia que acompaña, a K S. Atentamente se suplica se sirva declararlo libre y exento del servicio y mandar a quien corresponda que lo borre y separe de la lista de los Quintos del citado lugar. Gracia que espera de la justificación de VS.

Manresa, 15 de Mayo de 1811

Anton Comallonga" (signat)


El batlle i el rector de Castellar li fau papers que donen fe d'aquesta situació, entre els quals hi ha aquesta partida d'obit del seu germa Pere:

Certificam i fem ,fe que haverrt anat lo sometent de Castellar a Molins de Rei, los francesas hi mataren a Pere Comallonga destinat al mateix sometent, i gen& d'ilnton Comallonga, los que declararen la sua mort, Josep Canals, Jaume Ferrer i Isidro Gavurró i Roig, companys seus en dit sometent i vuy en dia quinto dient que un soldat de cavall, francks, havia mort a Pere Comallonga cerca el pont de Molins de Rei. Esta declaració donaren quan tornaren de sometent i en esta església férem bé a favor de la sua anima. 1 per ser akí ho firmam en Castella~ vuy als 29 de Juny de 1811.

Andreu Vinyas, Rector de Castella~

Joseph Monconill, Batlle. "


La Comissió Militar de Manresa va manar que la demanda del noi fos exposada en lloc públic per tal que els altres quintos del poble poguessin reclamar. Ningú no va dir res i Anton Comallonga va ser declara1 exempt.

(Documentació trobada a I'Arxiu Histbric i Comarcal de Manresa: Lleves al Bages durant la gucnd del Francks. Castellar: Lligall 3).

Agrairem la vostra participació per ampliar aquesta minsa informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Enviaré aquest text al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)

No disposa Aguilar de Segarra, que s’hauria de redenominar, Aguilar del Bages, d’un Cataleg de Patrimoni en línia, i sembla, sembla que s’està treballant en el catàleg de masies.


Gràcies al padró de vehicles, l’argument econòmic que acostuma a esgrimir-se arreu com a ‘causa justificativa’ de la inacció en matèria de patrimoni, no es pot esgrimir aquí.

ERMITA DE SANT SEBASTIÀ. BESCANÓ. EL GIRONÈS. CATALUNYA

Patrimoni Gencat ens diu de l’ermita de San Sebastià , convertida ara en capella mortuòria – està situada a l’entrada del fossar municipal - ; edifici senzill d'una sola nau i absis semicirculars. El mur dret té dos contrafurs i l'esquerra un estatge que fa de sagristia. La coberta a dues vessants té el ràfec amb teules pintades. A la part frontal, el carener de la teulada s'aixeca el campanar d'espadanya d'una obertura d'arc de mig punt. La façana presenta una porta rectangular i dues finestres baixes rectangulars apaïsades, una de les quals porta la data 1674.
Erigida amb motiu de la pesta de 1610 ja que hi ha una inscripció que diu: ANY DE LA PESTA 1610.



Sebastià és, o fou, una invocació popular contra la Pesta i les epidèmies en general. Algunes pregàries conegudes al sant són la del 680 a Roma, la del 1575 a Milà i la del 1599 a Lisboa.


A Sant Sebastià se'l representa com un noi jove. Durant l'edat mitjana anava amb vestit indumentària luxosa que denotava la seva condició de guàrdia imperial o bé amb la clàmide militar dels grecs i els romans. A partir del Renaixement es va generalitzar la representació del seu primer martiri, on se'l veu nu, lligat a un tronc i amb diverses fletxes clavades en parts no vitals del cos. Sovint aquesta escena (nuesa i gestualitat actuant conjuntament) es llegeix en clau eròtica. Els atributs més característics de Sant Sebastià són l'arc i les fletxes

Prop de l’ermita, a l’inici del camí que mena fins a Montfullà, hi ha la Font de Sant Sebastià.


Ens queda una feinada a Bescanó, em pregunto, fora possible comptar amb la col·laboració dels bescanonins?. Us deixo l’email de contacte coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 18 de setembre del 2018

TRESORS DE SANTA MARIA ASSUMPTA DE BLANES. EL RETAULE DE LA MARE DE DÉU DEL CARME. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Endegàvem el Josep Augé Carles ( Blanes, la Selva, 25-06-1955),i l’Antonio Mora Vergés ( l’Argentera, el Camp jussà de Tarragona, 01.01.1951 ), un projecte per ‘posar en valor’ les obres d’arts i els artistes que treballaven en la reconstrucció de l’església parroquial de Santa Maria Assumpta de Blanes, desprès del conflicte bèl·lic que començava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República.

Font: Parròquia de Santa Maria Assumpta de Blanes

Retaule del Carme


L’estructura de fusta daurada que envolta les pintures fan del conjunt un retaule d’estil neogòtic. El quadre de la Mare de Déu del Carme amb el Nen i l’escapulari, és disseny de Francesc Folguera Grassi (Barcelona, 1891 - ibídem, 1960) i execució de Joan Lahosa Valimanya (Prat de Comte, 4 de novembre de 1902 - Barcelona, 5 d'octubre de 1981). Les figures de la part inferior representen les ànimes del Purgatori.


autors :


Francesc Folguera Grassi



Joan Lahosa Valimanya
https://www.raco.cat/index.php/ButlletiCETA/article/viewFile/216637/295207

Ah!, la visita a Santa Maria Assumpta de Blanes, és del TOT OBLIGADA per als blanencs, i MOLT ACONSELLABLE per als passavolants que vinguin a visitar la població.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions als emails coneixercatalunya@gmail.com , blanesdiari@gmail.com , santamariadeblanes@gmail.com , castellardiari@gmail.com

dilluns, 17 de setembre del 2018

ESGLÉSIA DE SANT PERE DE MONTFULLÀ. BESCANÓ. EL GIRONÈS. CATALUNYA

Llegia a Patrimoni Gencat que les primeres notícies referides a la parròquia daten del 882 quan el bisbe Teuter donà diversos delmes d'aquesta església a la Seu de Girona. El 1058 la comtessa Ermessenda la restitueix al bisbe Berenguer. També és citada en l'homenatge prestat per Guillem Castell a favor de Pere, bisbe de Girona.

Sembla ser que la primitiva església era romànica, i encara és possible constatar-ho en algunes parts dels murs de l'actual.



S'accedeix al temple per una llarga escalinata entre dues terrasses que fan de mirador. L'edifici és d'una sola nau , amb volta seguida d'arestes, que es comunica per arcs de mig punt amb les quatre capelles laterals. La capçalera és carrada i als peus hi ha el cor. El parament emblanquinat ha estat repicat en algunes parts per deixar veure l'aparell de pedres irregulars. La façana és senzilla i té una porta rectangular amb una petita fornícula que conté una imatge i al capdamunt un rosetó. A l'esquerra s'alça el campanar de planta quadrada i arcs lleugerament trilobats.





Conserva encara el fossar parroquial, està clar que Carles III d'Espanya, Carles VII de les Dues Sicílies i Carles I de Parma (Madrid, Regne d'Espanya, 1716 - ibídem, 1788), quan defensava el trasllat dels fossars lluny de les esglésies, o feia clarament per resoldre un problema de ‘tresoreria’ – la corrupció és un mal endèmic a la pell de brau -, i no pas per evitar que els ‘efluvis’ posessin en risc la salut i/o la vida dels seus súbdits.

Ens agradarà tenir noticia de l’advocació – ens diuen que és una Mare de Déu- d’una capella que es troba prop de l’església.


Rebia un email del Josep Maria Viñolas Esteva en el que en relació a l’edifici religiós que retratava prop de l’església parroquial de Sant Pere de Montfullà, em deia : Mas Pons de Montfullà i capella de la Mare de Déu dels Àngels

Ens queda una feinada a Bescanó, em pregunto, fora possible comptar amb la col·laboració dels bescanonins?. Us deixo l’email de contacte coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com 

Que l'apòstol Sant Pere   i    Sant Antoni de la  Sitja,  elevi a l’Altíssim la pregaria dels  , amazis, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  saharauis ... , pescadors , pagesos, ramaders ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregarDéu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 

diumenge, 16 de setembre del 2018

SANTA MARGARIDA DE VILOBÍ D’ONYAR. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

L'ermita de santa Margarida és citada per primer cop l'any 1094. La façana va ser refeta al segle XVII.

Al llarg de l'any tenien lloc diferents romeries que el bisbe de Girona, Manuel Antonio de Palmero i Rallo (Villanueva del Campo (Zamora), 1706 - Girona, 1774) va suspendre el 1758.

L'any 1947 es fa la restitució del culte i el trasllat de la nova imatge.

Tenia un important retaule de la primera meitat del segle XIV. És tracta d'un políptic de pintura al tremp sobre fusta. De les cinc taules la central representava el Calvari (la crucifixió, la Verge i sant Joan) i un cavaller i una dama, ala part inferior. Les altres vuit escenes , dues per taula, mostren la llegenda hagiogràfica de Santa Margarida. Inicialment va ser fet per una capella de la catedral de Girona, però ens consta que l'any 1564 ja no hi era. Del segle XVI fins a principis del segle XX estava a l'ermita de santa Margarida des d'on fou traslladat a l'església de Sant Esteve de Vilobí. Finalment, l'any 1936 va desaparèixer en l'incendi de la parròquia.

El 1963 l'Agrupació de Santa Margarida va impulsar-ne la restauració i es van fer les obres sota la direcció del Dr. Miquel Oliva i Prat (Girona, 1922 — Castelló d'Empúries, Alt Empordà, 1974). Es va consolidar i repicar el parament i es construí un nou altar. L'altar va ser consagrat l'any 1962 i era obra dels escultors gironins Francesc Torres Monsó (Girona, 7 de novembre de 1922 – 30 de gener de 2015) i Domènec Fita Molat (Girona, 10 d'agost de 1927). En la restauració es van aplicar les directrius renovadores del Concili Vaticà II d'austeritat i senzillesa, alhora que es va traslladar la imatge de la santa.


El porxo ha estat restaurat l'any 1999.

Actualment del conjunt format per la taula d'altar, obra de Domènec Fita, la creu i els dos canelobres, de Francesc Torres Monsó, només en queden les peces de ferro i ha quedat força desvirtuat. La taula d'altar era una peça de fusta molt senzilla de forma cúbica que el rector de Vilobí va transformar encastant-hi uns relleus de pedra al frontal trobats a l'església parroquial de Vilobí d'Onyar.
Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici de tradició romànica pertanyent a una tipologia arquitectònica pròpia de finals del segle XII i principis del XIII. Consta d'una sola nau amb planta rectangular, sense absis diferenciat.

La façana, orientada a ponent, del segle XVII té un portal adovellat flanquejat per dues finestres quadrangulars amb les dates inscrites a les llindes de 1665, una d'elles amb un motiu ornamental de fulla de roure. Al costat de la porta trobem una pica de pedra encastada. Sobre l'entrada s'alça el campanar d'espadanya construït amb rajol que actualment no té campana. Està precedida d'un ampli porxo amb coberta a dues aigües sostingut per pilars de pedra.

A la façana de llevant hi ha una finestra de doble esqueixada més ampla de fora que de dintre. La façana de migdia mostra una altra finestra de doble esqueixada, de la mateixa amplada a l'interior que a l'exterior i col·locada a un nivell més baix que l'altre. Al seu costat hi ha una fornícula rectangular. Al mur de ponent, prop de l'accés hi ha un sarcòfag de pedra amb el relleu d'una creu. La nau és coberta d'una sola tramada amb una volta de canó lleugerament apuntada, que a l'interior deixa veure les marques de l'encanyissat.

Tant a l'interior com a l'exterior l'aparell és vist, fet amb carreus força regulars, de mida bastant petita, formant filades perfectament horitzontals alternades amb trossos de teula, units amb morter de calç. La coberta és de teula àrab.

De l'interior de l'ermita cal destacar la creu d'altar i els canelobres. La creu d'altar és una peça de ferro d'uns 30 centímetres d'alçada amb un Santcrist molt esquematitzat i estilitzat, encastada sobre un peu de fusta format per un fragment de tronc cilíndric natural. El revers té unes línies cisellades que recorren els dos braços de la creu.


Els dos canelobres són dues peces escultòriques iguals d'un metre d'alçada. Estan formats per tres peus de secció quadrada acabats en una peça cilíndrica per contenir les tres espelmes. A mitja alçada, una amalgama de barres de ferros verticals uneixen els tres candelers.

https://algunsgoigs.blogspot.com/2011/09/goigs-santa-margarida-vilobi-donyar-la.html


Tenim la sensació d’estar fent inventari dels bens post mortem de la confessió catòlica.

En el camí de Santa Margarida em cridava l’atenció el mas SIGMASA, del que ens agradarà rebre’n informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 15 de setembre del 2018

CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DELS ANGELS DEL MAS PONS. MONTFULLÀ. BESCANÓ. EL GIRONÈS. CATALUNYA

Rebia un email del Josep Maria Viñolas Esteva en el que en relació a l’edifici religiós que retratava prop de l’església parroquial de Sant Pere de Montfullà, em deia : Mas Pons de Montfullà i capella de la Mare de Déu dels Àngels


Amb aquestes dades trobava : http://xtec.cat/crp-girones/medi/itiner31.html

Capella de la Mare de Déu dels Àngels: es va adossar al mas Pons (segle. XV), capella privada d'una sola nau, planta rectangular, porta forana a l'est, volta de canó estucada i pintada.

Una veïna d’aquella urbanització em deia que havia assistit a la cerimònia en que es sacralitzava la capella, refeta possiblement desprès dels tràgics esdeveniments que provocava la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern legítim de la II República. Em deia també que el darrer propietari havia traspassat feia uns anys.

Agraeixo al Josep Maria Viñolas aquesta informació, i la grandíssima tasca que desenvolupa des del seu bloc

Quan al topònim, MONTFULLÀ toponímia .

Poblet agregat al municipi de Bescanó (Gironès). Antigament apareix escrit també Montfuyà (Nombr. fochs Cat. 1359, pàg. 97).
Etimològicament del llatí mōnte *foliānu, ‘muntanya fullosa’.

No sabia trobar-la a :
http://ptop.gencat.cat/rpucportal/AppJava/cercaExpedient.do?reqCode=veureDocument&codintExp=248388&fromPage=load

divendres, 14 de setembre del 2018

EL MAS OLIVER I LA CAPELLA DESAFECTA DE LA MARE DE DÉU DELS DOLORS. VEINAT DE SANTA MARGARIDA. VILOBÍ D’ONYAR. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Llegia a Patrimoni Gencat que la construcció actual està formada per diversos cossos d'ampliació de diferents èpoques. L'edificació principal és de dues plantes i golfes, vessant a façana i cornisa catalana, amb una torre a la banda esquerra de planta rectangular, tres pisos i coberta a dues vessants amb caiguda lateral. Adossada a aquesta torre trobem un cos de dependències dels segles XVIII i XIX que originalment eren les quadres. A la part posterior hi ha un gran cos d'ampliació de planta rectangular, dues plantes i coberta amb vessants a laterals.


La façana té un portal adovellat d'arc de mig punt sobre el qual hi ha una gran barbacana de rajol molt ben conservada. A banda i banda, hi ha unes finestres d'estil gòtic geminades i trevolades sense la columneta de divisió. Les impostes estan decorades amb motius florals i un escut central. Les obertures de la torre són de pedra amb llinda monolítica igual que la finestra de la dreta avui convertida en balcó. La façana lateral conserva obertures amb impostes. A la part de les golfes hi ha quatre òculs el·líptics.

A l'interior a l'entrada trobem una sala amb voltes sostingudes per arcs, l'antic pou i les escales de pedra que menen a la planta noble. Hi ha també una inscripció a una llinda amb el nom "PAU SALVANYA". A l'esquerra hi ha una porta d'accés a l'antiga casa dels masovers i a les quadres que avui han estat rehabilitades com a vivenda, conservant els elements constructius originals com les voltes de rajol. Les noves obertures s'han fet seguint l'estil de les originals emmarcades amb pedra.

Al davant hi ha una gran era circular amb paviment de toves i un muret perimetral de rajols, molt ben conservada, i un gran porxo amb dos arcs de mig punt de rajol i coberta a dues vessants a laterals refeta amb bigues de formigó. Les parets laterals i la posterior són de fang i han perdut l'arrebossat de calç. Té dos cossos laterals a banda i banda fets posteriorment.

Al costat dret de l'edifici principal s'aixeca la capella dels Dolors del segle XVII.


És una capella exempta que pertany al Mas Oliver. Està dedicada a la Mare de Déu dels Dolors i va ser bastida l'any 1609.

L'edifici és de planta rectangular d'una sola nau, sense capçalera diferenciada i coberta a dues vessants a laterals de teula àrab. La façana presenta un portal quadrangular amb gran llinda monolítica que té un escut en relleu i un text inscrit en llatí. A sobre hi ha un ull de bou de pedra amb la data de 1609 i l'òcul quatrilobulat. A la dreta de la porta hi ha una obertura rectangular emmarcada amb pedra i protegida per una reixa. Coronant la façana trobem un campanar d'espadanya de pedra d'un sol ull amb campana.

A l'interior la nau està coberta amb una volta de canó de dos trams, amb una cornisa a l'alçada de l'arrencada de la volta. Al mur del costat dret hi ha una obertura d'arc de mig punt. A l'esquerra hi ha la porta que comunica amb una petita sagristia també coberta amb volta. El parament dels murs i la volta està enguixats, el paviment no és l'original i la part de l'altar es troba a un nivell una mica més alt. Hi ha una taula d'altar de marbre amb reconditori sostinguda per una columna cilíndrica de pedra. Al costat de la porta hi ha una petita pica d'aigua beneïda de pedra treballada encastada al mur.


Fotografia de I.Forts/M.Pibernat

El parament exterior és de maçoneria vista i s'aprecia la utilització de la pedra volcànica provinent del volcà de la Crosa, situat al sector nord del mateix terme.

En el món actual, sembla que els espais dedicats a activitats espirituals no es puguin mantenir, alhora, curiosament la normativa de la construcció obliga a fer pàrquings on aixoplugar als ‘nous déus’ de la modernitat, els cotxes.