dijous, 31 de desembre del 2020

ERMITA DEL SAGRAT COR DE JESUS DEL MAS ROIG. ALCOVER. EL CAMP SOBIRÀ DE TARRAGONA

  

El Raul Pastó Ceballos m’enviava fotografies de la qualificada ERMITA del Mas Roig. Al terme d’Alcover, a la comarca del Camp sobirà de Tarragona.







Patrimoni Gencat en diu :

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=43767

Ermita d'una nau de planta rectangular amb un petit cos adossat a un lateral, amb teulada ceràmica a dues aigües. Es troba abans d'arribar al mas, prop del camí, i està orientada a migdia.

Actualment està abandonada i en no massa bon estat de conservació.

 

http://marcaparoca.blogspot.com/p/masos.html

D'estil renaixentista, va ser construïda sobre un antic molí fariner en commemoració de la consagració com a bisbe d’en Ramon Barberà i Boada   ( Alcover , el Camp sobirà de Tarragona, 30.VIII.1847 – Palència, 11.IX.1924 )  el 1908, fill dels antics amos del Mas Roig.

Consta d'una planta rectangular de 6,95 per 4,45 metres, té un petit cos adossat en un lateral que feia de sagristia.

La teulada és a dues aigües i tot el conjunt es troba orientat al sud.

A la part posterior hi trobem una bassa.

Del mas, vull en runes  en podeu veure imatges a :

 

http://marcaparoca.blogspot.com/p/masos.html

https://www.raco.cat/index.php/ButlletiCEA/article/view/210360/291223

https://dtes.gencat.cat/rpucportal/AppJava/cercaExpedient.do?reqCode=veureDocument&codintExp=259791&fromPage=load

La Maria  Teresa Llorens de Vázquez  dedicada una estrofa a l’ermita :


El Mas Roig d'escollida i clara historia

et dona un exemple aquel gran dia

que una ermita a Jesús dedica i dóna,

i ens recorda que és bo el qui en Ell confia


Sembla que l’advocació devia ser al Sagrat Cor de Jesus, en demanava però, confirmació al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín , .Que em confirmava aqueta advocació.  

Llegia a :

https://www.jujol.org/mas-roig/?fbclid=IwAR3jy0T0EPUagwdqHtzET0c7G_o5qX1IviOFDEiCXOeR0-9JcQlk8LFOAe4

Josep Maria  Jujol Gibert, fill atribueix al seu pare la construcció de la sagristia de la capella del Mas Roig, a Alcover.


Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 – Barcelona, 1 de maig del 1949 )  va estar a Alcover amb motiu de la consagració de D. Ramon Barberà i Boada, fill d'aquesta localitat, com a bisbe de Ciudad Rodrigo.



Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 – Barcelona, 1 de maig del 1949 )  es va encarregar de l'ornamentació del temple per a aquesta celebració.

A sants i minyons no els prometis si no els dons”, potser no calia aixecar tants temples, capelles, ermites, oratoris,..., a Déu no se’l pot ensarronar tant fàcilment, un cop fet però, com diuen els castellans “A lo hecho, pecho” s’ha d’assumir el compromís adquirit, oi?.

 Cuideu-vos molt, ja sabeu que els atacs contra Catalunya i els catalans, o contra la seva llengua i la selva culturaencara els surten de franc als seus autors.


dimecres, 30 de desembre del 2020

LA MASIA “MISTERIOSA” ERA CAN/CAL SANTPERE. LA BARCELONA QUE EL TEMPS – I L’ESPECULACIÓ URBANISTICA – S’ENDUGUÉ

 

Una  imatge facilitada el 10-1927 per Magí Pius Sandiumenge – del que ens agradarà saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com, el cognom matern, la seva peripècia vital, i el lloc i data de naixement i traspàs - ,  situa la “masia  innominada “ a l’ Àrea geogràfica, Planes , Barcelona , Barcelonès,  Sant Cugat del Vallès,  Vallès Occidental ,  Catalunya,  literalment a l’ull de l’huracà especulatiu de Catalunya.





https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/3724/rec/272





Em proposava, pateixo o gaudeixo d’una virtut “ la santa obstinació” , trobar dades de la casa i àdhuc de l’advocació de la capella :


https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/a-la-recerca-de-la-misteriosa-masia-de-les-planes-sant-cugat-barcelona/


En la meva recerca trobava la col·laboració del geògraf  Xavi Garcia Ramos que m’enviava un enllaç, i em deia,  la dada de Sant Cugat ha de ser errònia, el turonet del darrera podria ser el turó de la Rovira:


https://barcelodona.blogspot.com/2017/08/cal-santpere.html?m=1&fbclid=IwAR2ROrgli2qupp-7WIrNVjsXUwQa7hecQL71LMXIQ9dQ48B84k6nqmGqRVY





S’identifica la casa com Can/ Cal , Santpere, Sentpere, Sempere i Sampere.


Les seves terres limitaven amb la Travessera de Salt, el carrer Sardenya i les de Cal Comte a l’alçada de Providència. A ponent, els seus límits tancaven amb les terres de Ca l’Alegre de Dalt, aproximadament en el carrer Secretari Coloma.


El mas es construí al segle XVIII, essent propietària Eulàlia Santpere. El 1940 fou enderrocada la casa, restant només dempeus la capella i la masoveria, que serien també enderrocades més tard. Les terres foren venudes a la família Borés Sans i, part d’elles, serviren per allotjar el Club Esportiu Europa, entitat de futbol.


La masia tenia certa presència de casa senyorial. Formada per un edifici de planta rectangular, disposava de cossos annexes pel costat dret, dedicats a magatzem i a espais per a les labors del camp. A la banda esquerra hi havia l’espai per als masovers i la capella. L’edifici s’estructurava en planta baixa, pis principal, segon pis i golfes, només en la part centra, el què feia que aquesta fos més elevada. El pis principal tenia, en la seva façana, tres obertures a l’exterior en forma de balcons.


http://cartaarqueologica.bcn.cat/3348


Cap dada de l’advocació de la capella, i cap referència a l’autor d’aquet edifici magnífic, com acostumo, posaré una espelma al Centre de Documentació deCultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin), i un altra al Valentí Pons Toujouse, autor del blog MODERNISM


El Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya (Arxiu Gavín ) em deia en la seva resposta; la tenim documentada com a desapareguda l’any 1944 sense advocació al carrer Sardenya, 517


Descartem quan a l’advocació que fos Santa Maria de l’Especulació Urbanística, de gran veneració a Barcelona. 


El nom de la casa dóna versemblança a que fos l’advocació de l’apòstol Sant Pere, oi?. La incògnita només la pot aclarir l’Arxiu de l’Arquebisbat de Barcelona. 


Per descomptat, enviaré un enllaç de la publicació a mdc@csuc.cat


Agrairem que ens feu arribar a l’email coneixercatalunya@gmai.com  qualsevol dada que ens permeti conèixer més i millor la història de la casa.

IN MEMORIAM. ERMITA DE LA MARE DE DÉU DE FENERS. ARGOLELL. LES VALLS DE VALIRA. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA.

 El Jordi Vila Juncá publica fotografies de l’ensulsiada ermita de la Mare de Déu de Feners.





El lloc de Feneros és citat com a límit, l'any 924, de la vila d'Argolell.

Les dades històriques conegudes d'aquesta ermita són força escasses i tardanes.

En la visita pastoral de 1758 figura com una capella annexa a l'església de Santa Eugènia d'Argolell.

L'ermita de Santa Maria de Feners es troba al mig d'uns camps a mig quilòmetre al nord-oest de la població d'Argolell.

Patrimoni Gencat ens explica que és un edifici d'una sola nau de planta rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular llis unit a la nau per un doble plec i cobert amb volta de quart d'esfera. La nau conserva dues pilastres de secció rectangular al mur nord. La coberta de la nau, originàriament de llosa, era de doble vessant i se sostenia sobre quatre encavallades de fusta. Actualment, tota aquesta part de la coberta, junt amb una part de la de l'absis i una part també de la façana sud estan ensorrats.

 

Els paraments de l'ermita són totalment llisos, despullats de qualsevol ornamentació arquitectònica. Centrada a la capçalera de l'església hi ha una finestra absidial de doble esqueixada. Així mateix, a la part alta de la façana occidental, també centrada a la façana, hi trobem una altra finestra de doble esqueixada, sense fer arc. Finalment, la porta d'accés al temple es troba a la façana de migdia. Originàriament era en arc rebaixat a la cara externa i en arc de mig punt a la interna. Actualment s'ha acabat d'ensorrar aquesta arcada.

 

El parament intern de l'església està arrebossat i pintat. L'altar major es troba adossat al mur de l'absis i és culminat per una ara rectangular. L'exterior també presenta traces d'antic arrebossat, sobretot a la part de l'absis. Per sota d'aquest, es percep un parament a base de carreus toscament desbastats que fan filades.

A.Moras, del que ens agradarà tenir noticia de nom propi, el cognom matern, i  el lloc i data de naixement i si fos el cas de traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , la retratava encara dempeus  l’any       1986



La imatge de la marededéu de Feners està dipositada en una casa a causa del mal estat del temple.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/03/ermita-del-feners-i-mare-de-deu.html

https://relatsencatala.cat/relat/dun-temps-dun-pais/1038046

L’Enric Sánchez-Cid, que retratava la imatge de la Mare de Déu, explica que el topònim fener, fa referència a un terreny on l’aigua aflora sense veure’s un punt concret per on ho faci, el diccionari català valència balear,  defensa que  etimològicament  deriva del llatí *fenarĭu, ‘lloc poblat de fenàs’.

 




 Llegia que  la matinada del dia 2 de desembre de 1937 va passar per l'ermita en José Maria Escrivá de Balaguer, batejat amb el nom de José María Escrivá Albás (Barbastre, província d'Osca, 9 de gener de 1902 - Roma, 1975),  fundador de l'Opus Dei, en el decurs de la seva fugida d'Espanya en direcció a Andorra.

I no podia, vist l’abandó i la incúria manifesta en que es troba l’ermita,  més que somriure en llegir que   aquesta efemèride és recordada pels seus seguidors, que han fet de l'ermita un referent dins de la seva ruta de pelegrinatge que recupera la memòria d'aquest itinerari a peu.

Que  Maria  intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia ,  que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, i els que pateixen estretors econòmiques.


dimarts, 29 de desembre del 2020

LA CASA EULÀLIA SAURÓ DE L’ARQUITECTE ARCADI CAMPRODON SANSALVADOR. VALLVIDRERA. BARCELONA

 

Havia  publicat un post  amb un   títol  que deia . QUE EN SABEU D’AQUESTA CASA ALCARRER ALCALDE MIRALLES, 14 de VALLVIDRERA?.

 


http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1968/09/19/pagina-95/34269121/pdf.html


Quasi tothom, en virtut de la tècnica del “ copiar/pegar” de la que en son MOLT EXPERTS els aborígens del REINO DE ESPAÑA, adjudica l’obra a Bonaventura  Cónill Montobbio, ( Barcelona, 30.VIII.1876 – 16.VII.1946 )


Insisteixo en el “quasi”, en discrepa el Valentí Pons Toujouse que em deia, la casa de Vallvidrera.  és la casa Eulàlia Sauró, obra  de l'arquitecte Arcadi camprodon Sansalvador (1868-1923), i ho corrobora Joan Bassegoda Nonell (Barcelona, 9 de febrer de 1930 - ibídem, 30 de juliol de 2012) en un article publicat a la Vanguardia, en el que se’ls escapava un error de principiants als impressors, Samsó, enlloc de Sauró, val a dir que tractant-se de la Vanguardia és del tot comprensible, oi?.  


,.., Sarriá,  existen obras de Arcadio Camprodón Sansalvador (titulo de arquitecto de 30 de julio de 1894), autor de la casa Samsó en la calle Alcalde Miralles (1905)


http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1968/09/19/pagina-95/34269121/pdf.html?fbclid=IwAR3lEEryBG_NcepYu5Uk_pRizNyLK4qoEs4QjUJnOU60KFqFV-VzCqrYNjk


Arnim Schulz,  publica una fotografia de la Casa Joan Prats, de 1907, obra de l’ Arcadi camprodon Sansalvador (1868-1923)


Per ampliar una més la historia .


Algú té imatges del mas Sauró ?


https://llibreria.diba.cat/es/libro/vallvidrera-a-traves-dels-segles-la-parroquia-les-masies-les-planes-mas-guimbau-can-sauro-el-rectoret-la-font-del-mont-tibidabo_60804


http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1913/06/26/pagina-4/33339563/pdf.html?search=Eul%C3%A0lia%20Saur%C3%B3


Informe acerca de una reclamación formulada por doña Eulalia Sauró, contra el ayuntamiento de Sarria, por depositar tierras en un solar.


Ens agradaría també saber més dades de la vida i obra de l’arquitecte Arcadi camprodon Sansalvador (1868-1923), i si fos posible rebre’n una imatge a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Barcelona, ha patit – i pateix -  , com quasi totes les grans ciutats , alhora que una especulació urbanística desbocada,   uns gestors públics  nefastos. Una i altra cosa es podrien minimitzar, revertir-ho és del tot impossible,  de forma democràtica, triant Partits i persones que posin pel davant dels seus  interessos , els de Barcelona i Catalunya,  dit queda.

dilluns, 28 de desembre del 2020

DE SAVIS ÉS RECTIFICAR. SANT LLORENÇ DE MORTERS/MORTÉS. VALLS DE VALIRA. L’URGELL SOBIRA. LLEIDA

  

havíem   publicat HI HAVIA UNA ESGLÉSIA ADVOCADA A SANTLLORENÇ A MORTERS/MORTÉS?. VALLS DE VALIRA. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA,  i com les dades i la imatge publicada a la Catalunya Romànica no em semblaven convicents demanava l’ajuda del  Josep Sansalvador Castellet, coautor juntament amb  l’Eliseu Peidró Rami del  llibre  “El romànic poc conegut de l'Alt Urgell”.

Em contestava per email ; la descripció del volum de Catalunya Romànica dedicada a l’església de Sant Llorenç de Morters es completament errònia, cal aclarir i verificar el següent:

 

Les imatges que hi apareixen així com les imatges amb les  que il·lustres l’entrada del blog,  no corresponen a cap edifici religiós;  quant hi vaig anar el 25-IV-1998 hem vaig adonar de seguit que aquest edifici amb “opus spicatum”, que es troba enmig de les cases del poble, no podia ser de cap manera un edifici religiós, ni tenia orientació, ni capçalera,  ni res de res, tant sols “l’opus spicatum”, que també pot ser-hi en altres edificis no religiosos.

 

Si donem una ullada a les diverses cases del poble, ens adonem ràpidament que l’església de Sant Llorenç no és troba entre elles.

 

De l’església de Sant Llorenç, que és troba a uns 150 metres als afores del poble, a l’esquerra a sobre d’uns camps i envoltada d’alzines, encara en resten les quatre parets fins a l’arrencada de la volta. A la paret de migdia hi ha la porta d’entrada, molt senzilla però encara sencera; on hi manca un tros és a la part de l’absis, el qual vaig netejar a fons per poder fer-hi les fotografies corresponents. Cal remarcar l’absència “d’opus spicatum” en les parets de l’església, així com de cap porta tapiada.

 





Així donem constància d’un altre exemplar romànic mal documentat, escrit i fotografiat. El “copiar i enganxar” sense fer les oportunes comprovacions mai ha estat una bona praxis i menys en uns volums tant “prestigiosos”. Tan sols en Josep Mª Gavín i Barceló (Barcelona, 21 de juny 1930) la va fotografiar i publicar correctament a l’Inventari d’esglésies de la comarca de l’Alt Urgell els anys 1969 i 1985 respectivament, i l’any 1998 va tornar a sortir publicada correctament al llibre “El romànic poc conegut de l’Alt Urgell”.

 

No són pas quatre pedres perquè, aquest exemplar no estigui catalogat correctament, ja que encara conserva més de la tercera part del seu edifici; també es pot veure ben clar la seva procedència perquè es pugui confondre amb altres edificis no religiosos del llogaret.

Insistim en que de savis és rectificar, i farem arribar aquesta publicació a la Catalunya Romànica perquè si més no, tinguin la possibilitat de fer-ho.  Intuïm que  el de Sant Llorenç de Morters no és un cas aïllat, i esperonem a qui correspongui a fer una revisió critica  d’aquesta obra.

No apareix cap referència a aquesta església a la llista de monuments de les Valls de Valira:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_les_Valls_de_Valira

Hem demanat a Patrimoni Gencat , i a l’Arxiu Nacional de Catalunya  dades del fotògraf/a A.Moras, que durant la dècada dels anys 80 del segle XX, duia a terme una excepcional tasca a la comarca de l’Urgell sobirà;   no en sabem res, i  necessitem dades, nom, cognom matern, lloc de naixement traspàs - si s’escau – d’aquest fotògraf/a a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , per descomptat si en teniu noticia sou pregats de fer-nos-la arribar.

Catalunya us ho agrairà.

La publicació al Conèixer Catalunya la programarem per la Diada dels Sant Innocents, en recordança de tots els que  . perdut el sentit crític - es creuen a ulls clucs, el que es diu/escriu  en alguns mitjans 

 

diumenge, 27 de desembre del 2020

EL MURAL DE SANT MAGÍ A TARRAGONA, OBRA DE CARLES AROLA VERA

 

El Raul Pastó Ceballos  pùblica una fotografia del Mural de Sant Magí al carrer Portal del Carro de Tarragona.



Decoració pictòrica mural de la façana d’una casa al carrer del Portal del Carro a la part alta de Tarragona, és la recuperació d’una manera de decorar les façanes amb frescos i al·legories molt usual als segles XVII, XVIII i XIX arreu del principat.

És una recreació que Carles Arola i Vera, artista pintor i muralista català nascut a la ciutat de Barcelona l’any 1961, fa a partir de les diferents restauracions que ha dut a terme en altres llocs. La temàtica gira al voltant de l’aigua i de Sant Magí.



Uns plafons verticals i allargats a l’esquerra tenen els elements iconogràfics de Sant Magí: el bàcul i la palma del martiri.

A dalt de tot, seguint la pauta de dues finestretes de la golfa, hom pot veure-hi unes gerres de terrissa tradicionals i uns coloms.

Davall, de cap a cap de la façana, un fris representa als tarragonins tornant en romeria de Sant Magí, carregats amb l’aigua que porten de la Brufaganya en tot tipus d’estris: portadores, cantis, botes, bocois, a peu, a bast, amb carro o a cavall.

Al damunt d’una finestra veiem els patrons de Tarragona, Santa Tecla i Sant Fructuós, i davall l’ensenya de la ciutat.

També hi veiem la porxada de la font.

Les quatre pintures més grans representen diferents passatges de la vida de Sant Magí.

Dalt, a l'esquerra: Sant Magí ermità a la Brufaganya és consultat per la gent com a savi venerable.

Dalt, a la dreta: Un àngel l'ajuda en el trànsit pel portal del carro a escapar de la muralla de Tarraco.

Baix, a l'esquerra: Fa brollar l’aigua per sadollar la set dels seus captors.

Baix, a la dreta: El Martiri. És decapitat i les gotes de sang es converteixen en roses de bardissa que floreixen.

Que Sant Magí   intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia ,  que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, i els que pateixen estretors econòmiques.

Ah!, i  sobretot, cuideu-vos molt, els catalans SEMPRE som “ grup de risc” ja per ladesatenció sanitària en que ens deixava el PP, ja per les amenaces genocidesque un dia si, i l’altre també es fan publiques amb total impunitat.


dissabte, 26 de desembre del 2020

SANT ESTEVE DEL PONT. LA SEU D’URGELL. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA.

 

El Jordi Vila Juncá desenvolupa de forma voluntària la tasca de “notari gràfic” del patrimoni històric que el temps i la incúria , va fent desaparèixer a les terres de l’Urgell sobirà i comarques confrontades, en aquesta ocasió publicava fotografies de Sant Esteve del Pont, al terme de la Seu, a la comarca de l’Urgell sobirà.










Les fotografies de Patrimoni Gencat , les feia  A.Moras, l’any 1988;  no en sabem res, i  necessitem dades, nom, cognom matern, lloc de naixement traspàs - si s’escau – d’aquest fotògraf/a a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=15781

Les restes d'aquesta església són en un pla a la vora de ponent de la Valira, entremig de conreus, a uns 55 metres  de la casa de Sant Esteve i a uns 300 del riu, i a 1,2 Km de la carretera de Seu a Lleida.

 Es tracta d'una església de planta rectangular, bastant allargada, capçada per un absis semicircular obert per un simple plec.

Només es mantenen drets els murs de la façana de migjorn i l'absis i una part del de tramuntana.

El gruix dels murs varia a les diferents parts de l'edifici.

La coberta de volta de canó està esfondrada.

 Es manté la volta de quart d'esfera de l'absis i només resten les finestres de doble esqueixada com a únics elements arquitectònics. Els paraments interiors estan parcialment arrebossats.

L'aparell, força irregular, és de petits carreus de pedra tosca en l'arcada de l'absis i la finestra.

Els carreus són barrejats amb palets de riu poc travats amb morter de calç.

No hi queden restes del material de cobertura

Em recordava el runam de Santa Maria Savall, al terme de Balenyà, a lacomarca d’Osona, prop de Sauva Negra.

Manuel Anglada i Bayés(1925 +1999) explica de Sant Esteve del Pont que per a arribar-hi cal agafar el primer trencall a tramuntana (punt quilomètric 134), de la carretera de la Seu a Lleida, tot just quan aquesta passa pel pont sobre la Valira. El camí planer segueix el curs del riu després de passar l’escorxador. Aquest camí carreter acaba a la casa de Sant Esteve, des d’on es continua a peu per un corriol en sentit cap a migjorn, un trajecte d’aproximadament 5 minuts.

Les restes d’aquesta església són en un pla a la vorera de ponent de la Valira, entremig de pomerars i conreus, a uns 55 m de la casa de Sant Esteve i a uns 300 del riu, i a 1,2 km de la carretera de la Seu a Lleida

El lloc de Sant Esteve és citat l’any 961 en la venda d’una terra situada al terme de Sant Esteve, en el lloc de Puig-rodó. Els esments al lloc o vila de Sant Esteve es retroben en diversos documents dels segles XI i XII; en ells, a l’igual que en el document de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, el lloc apareix citat com a Sant Esteve; tan sols en alguna ocasió s’especifica que és a prop de la Valira. En aquest sentit cal destacar una donació datada l’any 1064, en què s’indica que la vilulle de Sant Esteve, és “prope pontem Valire”, pont que posteriorment donaria lloc al topònim de Sant Esteve del Pont, denominació que no apareix almenys fins a l’inici del segle XIV; aquesta afirmació té una excepció que és la còpia conservada de l’acta de consagració de Sant Serni de Tavèrnoles, realitzada, però, pels volts del segle XV. Aquest monestir, d’altra banda, tenia nombroses pertinences a la parròquia de Sant Esteve, almenys a partir del segle XII.

 D’aquesta documentació es desprèn també com la canònica de Santa Maria de la Seu tenia importants possessions en aquest terme.

 L’any 988 el comte Borrell i la seva muller Eimeruda permutaven a favor del bisbe Sal·la i els canonges de Santa Maria l’alou que tenien a la vila de Sant Esteve; alou que deu correspondre amb el feu i alou comtal de la vila de Sant Esteve confirmat pel papa Silvestre II, l’any 1001, com a possessió de Santa Maria.

 Segons dos documents datats respectivament els anys 988 i 1114, el terme de la vila de Sant Esteve era comprès entre la serra de Cogoll, al nord; el terme de Castellciutat, al migdia; la vila de Calbinyà i el lloc de Puig-rodó, a llevant; i la serra de Benavarri —o Montferrer, en el document de 1114—, a ponent.

 L’església de Sant Esteve, citada en una permuta del 1016, apareix esmentada entre les possessions cedides al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles l’any 1040, amb motiu de la consagració de l’església del cenobi. L’any 1088 hi ha documentada la venda d’una terra situada a la capçalera de l’església de Sant Esteve, del terme de Sant Esteve.

 L’any 1314, en la visita realitzada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona a les esglésies de la diòcesi d’Urgell, a la parròquia de Sant Esteve del Pont, feren constar que no hi vivia cap parroquià. L’any 1391 el stator de Sant Esteve del Pont pagava, de dècima, la quantitat d’una lliura i cinc sous, i el capellà, una lliura i tretze sous, en dues meitats. L’any 1575 el visitador del bisbat no pogué entrar a l’església perquè era tancada. En la visita del 1758, Sant Esteve figura annexa a la comunitat de la Seu, amb l’obligació de subministrar els sagraments a les dues cases que en depenien, i celebrar missa el dia de Sant Esteve, de la Santa Creu de maig, de Sant Esteve d’agost i de Tots Sants. S’apunta també la necessitat de fer algunes reparacions a l’edifici. A la renovació parroquial del 1904, Sant Esteve del Pont fou suprimida com a parròquia i fou integrada a la parròquia de Castellciutat.

En demanarem més dades al Josep Sansalvador Castellet, coautor juntament amb  l’Eliseu Peidró Rami del  llibre  “El romànic poc conegut de l'Alt Urgell”.

divendres, 25 de desembre del 2020

SANTA EUGÈNIA DE SAGA. GER, LA CERDANYA JUSSANA GIRONA

El Miquel Pujol Mur, i la Rosa Planell Grau, la " parella romànica "  ens envien una nova crònica de la seva sortida amb el Grup de Recerca de la Cerdanya; en aquesta ocasió visitaven Saga,  al terme de Ger, a la Cerdanya jussana.  situada a 1.100 metres d’alçada, pervingué de la família dels cavallers de Saga, amb possessions a gran part de la Cerdanya. Cuixà hi tingué un alou i el lloc fou propietat de Canigó segles després. En l’ACCU surt com a Sagane. La parròquia de Saga és esmentada en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell des de l’any 819, document que es considera del segle X. L’any 958 el rei Lotari atorgà el precepte a Sant Miquel de Cuixà confirmant la possessió del monestir a precs de la reina Geberga.

  L'església de Santa Eugènia, romànica, del segle XI o XII, és d'una nau amb absis semicircular tota ella arrebossada amb morter de cal. No hi ha més obertures que la finestra de l’absis i una de moderna al frontispici. Era coberta amb una volta apuntada de pedra que es va substituir per una encavallada de fusta. És un dels exemples més notables del romànic cerdà. El temple té una gran portalada d’arquivoltes profusament esculturada de marbre d’Isòvol. Segurament és incorporada posteriorment i és la part més notable de l'edifici.

 

Encarada a migjorn consta de tres arquivoltes rectangulars i dues d'arc toroïdal. Aquestes darreres descansen sobre columnes, els capitells de les quals estan decorats amb figures d'ocells i fullatges. L'arquivolta exterior presenta diverses figuretes en estranyes posicions i certa ingenuïtat compositiva.

 

La clau de la dovella de l’arc exterior té esculpida la figura de Crist que beneeix amb la mà dreta mentre en l’esquerra aguanta el llibre. Corona la façana un petit campanar de cadireta força esquifit. El fossar davant de l’església i marcant el lloc dels enterraments més antics una simple fita de pedra. En el Musée d'Arts Decoratifs de París, s’exhibeix un magnífic frontal d'altar que conta la vida de Santa Eugènia, i que procedeix d'aquesta església. 

 

 El vergonyós Tractat dels Pirineus on Catalunya farà de moneda de canvi, va facilitar l’espoli patrimonial d’aquestes terres, ja pels espanyols, ja pels francesos; Madrid, Paris i més tard Barcelona, seran el destí de l’art creat en aquestes terres

Quantes obres del nostre Romànic són escampades pel món ?.

El Jordi Vila Juncà en publicava fotografies.





Que Santa Eugènia de qui celebrem avui la seva festivat, intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica.



ESGLÉSIA DE SANT JOAN DE MONTANISSELL AL COSTAT DEL FOSSAR. COLL DE NARGÓ. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA.

 

El Jordi Vila Juncá publica una fotografia de l’església de Sant Joan Baptista de Montanisell, poble del municipi de Coll de Nargó, a l’Urgell sobirà  , situat dalt d’un turó, a 1 134 metres d’altitud, al peu de la serra de Sant Joan, que es dreça rere el poble com una muralla calcària, com  havia fet  el  “ desconegut “ A. Moras l’any 1984





No desesperem,  i menys aquest dia de Nadal,  de rebre informació  a l’email coneixercatalunya@gmail.com del nom propi, el cognom matern, i dades relatives al lloc de naixement i traspàs – si fos el cas – d’aquest/a A, Moras, que durant la dècada dels 80 del segle XX, duia a terme un excel·lent treball de documentació del Patrimoni històric, malmès dissortadament en masses ocasions a la comarca de l’Urgell sobirà.  Ho hem demanat a les Administracions – que val a dir que no ens mereixen gaire confiança – i esperem de la “societat desarmada”  que ens  ajudi en la nostra recerca.

El diccionari català valencià balear ens diu en relació al topònim que  etimològicament es derivat del llatí montanea ‘muntanya’ amb el sufix diminutiu -icellu. En l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell, segle IX, apareix escrit Montanione, o sia, també un diminutiu de montanea; més tard es troben documentades les formes Montanocell i Montanicell, que representen la substitució del sufix diminutiu -ōne pel seu equivalent -icĕllu (cf. BDC, xi, 22).

L'església de Sant Joan es troba al costat del tancat del cementiri, prop de les ruïnes de l'antic poblat i del castell de Montanissell situades sobre un turó proper a l'actual població.

 http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=15518

Edifici d'una sola nau lleugerament trapezoïdal capçada per un absis semicircular obert al costat de llevant, el qual s'uneix directament a la nau sense que hi hagi cap plec de reducció entre tots dos elements arquitectònics, diferenciats només per les mides de la nau, una mica més ampla que l'absis. La nau és coberta amb una volta de canó apuntada, reforçada per dos arcs doblers que es recolzen en uns ressalts encastats als murs perimetrals. L'absis és cobert amb una volta de quart d'esfera i, a l'exterior, presenta decoració d'arcuacions. El temple s'il·lumina per quatre finestres, de les quals només dues (la del centre de l'absis i la del mur meridional) semblen originals. Aquestes, d'idèntiques característiques, s'obren amb doble esqueixada i són rematades amb arcs de mig punt, fetes amb dovelles de pedra tosca. Les dues restants, refetes, són d'esqueixada simple i s'obren al mur de ponent i a l'inici del mur meridional, a frec de l'absis. La porta d'arc adovellat s'obre al mur de migjorn. El mur de ponent és coronat amb un petit campanar d'espadanya d'una sola obertura, refet posteriorment.

La parròquia de Montanissell és esmentada a l'acta de consagració de Santa Maria de la Seu d'Urgell, de la segona meitat del segle X. El lloc de Montangocello és un dels indrets permutats l'any 988 pel comte Borrell, la seva muller i el seu fill amb el bisbe Sala i els canonges de Santa Maria de la Seu d'Urgell, a canvi de certes esglésies situades al Berguedà i al Ripollès. El castell de Montanissell és documentat l'any 996; el bisbe hi tenia propietats. En la butlla del papa Silvestre II, expedida l'any 1001 a petició del bisbe Sala, es confirma la propietat de Santa Maria de la Seu sobre la vila de Montanicello, confirmació que es repetiria en la butlla de Benet VIII del 1012. Montanissell és novament esmentat en un document del 1036, com a límit per llevant de sallent; i en una donació de 110, com a límit septentrional del terme de Nargó. Fins fa poc, s'havia identificat el topònim de Montanione amb el terme de Montanissell, vinculant-lo amb Arnau Mir de Tost. L'any 1253 Roger IV, comte de Foix i vescomte de Castellbò, comprà els drets que C. de Sallent tenia sobre el castell i el lloc de Montanissell, i l'integrà al vescomtat. A l'Spill manifest de totes les coses del vescomtat de Castellbó, de l'any 1519, Montanisell, juntament amb Sallent, formaven una batllia del quarter d'Organyà. Actualment, el terme de Montanissell comprèn, a més, l'antic poble de Sallent, Valldarques, Pera-rua i les caseries dels Prats i Estremós i l'antic terme de Fenollet. En un document datat entre el 1040 i el 1060, apareixen esmentats els altars de Sant Climent i Sant Joan a la vall de Nargó. El primer es correspon a l'església de Coll de Nargó. Pel que fa al segon, hi ha la possibilitat, no gaire fonamentada, que fes referència a Sant Joan de Montanissell. En el llibre de la dècima de la diócesi d'Urgell del 1391, el capellà de Montanissell consta dins del deganat d'Urgellet. El 1758 tenia com a sufragània l'església de Sant Andreu de Sallent. Actualment està supeditada a la parròquia d'Organyà.

Entre els segles XVIII i XIX l'església de la Mare de Déu de la Salut devia substituir a l'antiga església de Sant Joan que quedava com a església del fossar.

https://algunsgoigs.blogspot.com/2020/05/goigs-sant-joan-baptista-patro-de_16.html

Que sant Joan Baptista, intercedeixi davant l’Altíssim perquè  s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa ambles persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiquesi/o psíquiques, i aquells que no tenen una bona situació econòmica.

Ell que anunciava l’arribada de Crist, que sigui també el portantveu del poble de Catalunya que espera des de fa més de tres-cents-anys l’arribada de la seva llibertat nacional.

Amen !