dilluns, 31 de desembre del 2018

ESGLÉSIA DE SANT PERE DE GAVET DE LA CONCA. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

El Josep Vives i Domingo, publicava una fotografia - magnifica com totes les seves – de l’Església parroquial de Gavet de la Conca, advocada a Sant Pere.


Patrimoni Gencat ens diu que l’edifici de l’església de Sant Pere de Gavet és del segle XVIII, no hi ha cap altra informació sobre si era aquesta la primera església, o en substituïa una d’anterior. L’interès pel patrimoni històric i/o artística a Catalunya, està inversament relacionat amb la distància amb Barcelona, lluny/poc, proper/més,..

Quan a la descripció ens diu ; església de planta rectangular, amb una nau i capelles laterals. La façana principal té una porta d'arc de mig punt, per sobre hi ha un òcul a sobre i forats d'espitlleres. La coberta ha estat modificada, aixecant-se el nivell dels laterals; és a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana.

A l'esquerra s'eleva el campanar de base quadrada, fins a la meitat que passa a ser vuitavada; a la part superior s'obren finestres d'arc de mig punt on es troben les campanes. La teulada és a quatre aigües de pissarra.

Cap dada de l’autor de l’edifici, atesa la reflexió que fèiem abans, sembla fins i tot lògic, oi?. A nosaltres ens interessa però, saber qui va ser. Nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs,..., per als catalans el patrimoni històric i la seva documentació son un imperatiu ètic.

Esperem les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 30 de desembre del 2018

ESTACIÓ TRANSFORMADORA DE LA CARRETERA DE SABADELL A PRATS DE LLUÇANÈS. EL VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

Llegia ; edifici construït com a contenidor dels aparells de transformació, bastit en el període d'electrificació de Sabadell. És obra de l’enginyer , Cipriano Sabater Ventosa el permís d'obres data del març del 1920. (Datació per font)
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1961/10/12/pagina-27/32702042/pdf.html?search=CIPRIANO%20SABATER%20VENTOSA

Cipriano M.a Sabater Ventosa, ingeniero de Caminos, Canales y Puertos, ha fallecido cristianamente, habiendo recibido la Bendición Apostólica de S. S. (E.P.D.) — Sus afligidos: hermanas. Mercedes y Antonia J.; primos y demás familia, al participar a sus amistades tan irreparable partí da, ruegan le tengan presente en sus oraciones y se sirvan asistir a la casa mortuoria, Provenza, núm. 269, hoy jueves, a las once, para acompañar al finado a la iglesia parroquial de Santa María de Jesús de Gracia, y de allí a su última morada, cementerio de Sans. — No se admiten coronas. — No se invita particularmente.

Patrimoni Gencat ens diu en relació als edificis ; construcció situada entre els carrers de Vallmanya, Valldaura i Vallirana, i la carretera a Prats de Lluçanès, és un edifici de planta baixa i pis, amb voltes a la catalana. Cal destacar l'equilibri en l'ordenació dels elements i que mostren la màxima simplicitat decorativa sense renunciar a un ritme basat principalment en l'organització de les obertures per grups.


Fotografia. Maria Àngels Monte i Ochoa de Aspuru.1993


Sabadell tenia l’any 1920 un cens de 37.529, i quasi amb la perspectiva d’un segle un futur ple de possibilitats, a dia d’avui es superen els 211.838 habitants, i ara una, ara l’altra, les industries, els comerços, ...., van tancant, qui se’n recorda de les fites assolides ?.

A tots els corruptes, els estults, els caragirats que ho han fet possible esperem que la ciutadania no els oblidi mai

Sabadell,   el Vallès Occidental , Catalunya,  disposen – encara – d’un interessant Patrimoni Històric, que cal documentar amb rigor, i que és sens dubte el  nostre MILLOR  actiu .

Hi ha un públic per aquest turisme de “ cultura”  que espera amb ànsia poder gaudir de les “ ciutats humanes “ de Catalunya.

El turisme de sol, alcohol – i altres excessos – està bé, i molt bé a Barcelona i al litoral.

El món viu un moment especialment complicat, per aquesta raó,  aprofitem per deixar constància de les víctimes  del  genocidi jueu,  del tràfic de persones , del narcotràfic, de la corrupció endèmica i sistèmica, de la desatenció sanitària  i social que per manca de recursos econòmics - regalats pels " caïnites "  a les classes " altes" del REINO - ha fet augmentar a Catalunya la mortaldat i la morbiditat,   .... ,

 La reinstauració del virregnat  no és una bona noticia per a Catalunya

Senyor, teva és la venjança.

 

dissabte, 29 de desembre del 2018

PANTEÓ DE LA FAMILIA BARÓ. CEMENTIRI MUNICIPAL DE VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF. CATALUNYA

En la meva visita al Cementiri Monumental de Vilanova i la Geltrú, retratava el panteó d’estil modernista de la família Baró, obra de l’arquitecte Bonaventura Pollés i Vivó (Barcelona, 1857 - Sevilla, 1918 i de l’escultor Pau Carbonell Pascual (Vilanova i la Geltrú, 4 de març de 1847 - Barcelona, 6 de maig de 1919), molt conegut i apreciat en la seva època per haver realitzat l'escultura en pedra de Sant Antoni Abat (patró de la ciutat) a l'església parroquial de Sant Antoni situada al capdamunt de la Rambla Principal.


Per realitzar-la va prendre com a model el bust de Francesc de Sales Vidal Torrents, (Vilanova i la Geltrú, 1819 - 1878) que va finançar l'obra.


El bust original en marbre de Francesc de Sales Vidal es troba a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer on va ser donat pel mateix Pau Carbonell.


Demanaré als meus amics de Vilanova i la Geltrú que programin les passejades que calgui per aquest fossar, per tal de documentar acuradament el sepulcre de Roig i Sala Germans; el sepulcre del pintor Joaquim Mir; el sepulcre de Cabanyes i Marqués, d’estil historicista, obra de l’escultor Joan Roig Solé (Reus, el Baix Camp, 1835 – Barcelona, 1918, en el qual es van dipositar les restes del poeta Manuel de Cabanyes, el 1953; el monument funerari d’estil eclèctic modernista de la família Ortoll i Junqué, realitzat per l’arquitecte Josep Domènech i Estapà Tarragona, 7 d'octubre de 1858 - Cabrera de Mar, 5 de setembre de 1917), de 1905; el panteó modernista de Víctor Balaguer i Cirera, realitzat per l’arquitecte municipal Bonaventura Pollès i Vivó(Barcelona, 1857 - Sevilla, 1918), arquitecte, tallat per Alfons Juyol Bach (Barcelona, 1860 - 1917) i enlairat pel constructor Joan Sas i Gorgori, de 1905; el sepulcre de Bonaventura Barceló i Fernández, d’estil neogòtic, obra de l’escultor Eduard Pagès Casamitjana; el sepulcre de Joan Serra Totesaus, d’estil neogòtic, obra de l’escultor Pablo Carbonell Pascual (Vilanova i la Geltrú, 4 de març de 1847 - Barcelona, 6 de maig de 1919) i del constructor J. N. Font, any 1884; el sepulcre de Pau Soler i Morell, d’estil modernista, de l’arquitecte municipal Bonaventura Pollés i Vivó de 1901(Barcelona, 1857 - Sevilla, 1918); el sepulcre de Sans, d’estil classicista, atribuïble a l’escultor Eduard Pagès Casamitjana, possiblement de 1880; el sepulcre de Baró, d’estil modernista, de l’arquitecte Bonaventura Pollés i Vivó(Barcelona, 1857 - Sevilla, 1918), i de l’escultor Pau Carbonell Pascual (Vilanova i la Geltrú, 4 de març de 1847 - Barcelona, 6 de maig de 1919); el sepulcre d’A. Font, d’estil historicista modernista, de 1890; el sepulcre de Francesc Gumà i Ferran, d’estil classicista, de 1873; el sepulcre de Mas, d’estil classicista naturalista, de l’escultor Eduard Pagès Casamitjana ; el sepulcre de Joan Samà i Martí, d’estil classicista, d’autor desconegut que firma A. C., de 1865; el sepulcre de la família Torrents i Olivella, d’estil clàssic, de Juan Nemmi, de finals de segle XIX; i el sepulcre de José Francisco Lluch i Torrents, d’estil grecoromà, de l’arquitecte Bonaventura Pollés i Vivó (Barcelona, 1857 - Sevilla, 1918), de l’any 1887.

De la galeria de capelles panteons destaquen la número 1, d’estil grecoromà, dedicada als metges, sacerdots i religioses morts durant l’epidèmia de còlera de 1854; la capella panteó número 2, de Ricart Valent, d’estil modernista, obra de l’arquitecte Bonaventura Pollés Vivó (Barcelona, 1857 - Sevilla, 1918),, de 1901, actualment amb làpida de la família Ochoa-Cabanyes; la capella panteó número 14, de Andrés Milà i Mestre, d’estil classicista, dels escultors F. Sayas i Agustí Claramunt i Martínez (Vilanova i la Geltrú, 1846-1905); la capella panteó número 22, de Maria Lluïsa Aymar, d’estil classicista, del constructor Llopis, i la capella panteó de Josep Valls Canela, d’estil neogòtic, de 1876.

Els cal esbrinar l’advocació de la capella del Cementi

Espero rebre dades de la historia d’aquesta família Baró a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 28 de desembre del 2018

LA CASA MORETÓ. MOLLET DEL VALLÈS. VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

M’aturava a retratar la casa Moretó a Mollet del Vallès , Patrimoni Gencat ens diu; edifici aïllat dins el conjunt de la farinera. Consta de planta baixa i pis. De la coberta, a quatre vessants, en sobresurt una torre mirador. Les llindes de les obertures estan resoltes amb un treball decoratiu d'obra vista. S'aixeca davant un petit jardí, separat del carrer per un tanca elaborada amb forjats que s'alça damunt un sòcol de maçoneria concertada.


Reprodueixo de : https://www.molletvalles.cat/assets/Documents/10465_La-Farinera-Moreto.pdf

No se sap ben be qui fou I ‘arquitecte encarregat del projecte, tot sembla indicar però, que va ser Domingo Sugrañes Gras (Reus, 11 de desembre de 1878 - Barcelona, 8 de agosto de 1938) arquitecte municipal en aquells moments.


A Salou va dissenyar diverses cases a primera línia de mar, usant motius modernistes, com la casa Marisol/Solimar, la casa Loperena, i la casa Bonet, amb molt trencadís, entre d'altres.

La Casa Bonet, un dels primers xalets construïts davant de la platja, fou encarregada a Sugrañes per l'empresari reusenc Ciríac Bonet cap a l'any 1918, en uns terrenys on només hi havia alguns horts.

Observem en la residencial dels Moretoé alguns detalls compositius i decoratius molt similars a d'altres obres de Sugrañes que ens fan pensar que va ser ell I ‘encarregat del projecte. De fet, I ‘aspecte general de Ia casa ens recorda la sev a manera de projectar els habitatges aïllats, com ara la Casa Bonet de Salou i altres que, malauradament, han estat enderrocades. A Salou va dissenyar diverses cases a primera línia de mar, usant motius modernistes, com la casa Marisol/Solimar, la casa Loperena, i la casa Bonet, amb molt trencadís, entre d'altres.

La Casa Bonet, un dels primers xalets construïts davant de la platja, fou encarregada a Sugrañes per l'empresari reusenc Ciríac Bonet cap a l'any 1918, en uns terrenys on només hi havia alguns horts.

L’autor del jardí va ser l’arquitecte Manuel Cases Lamolla (Lleida, 1900 + 1974 )

Mollet del Vallès, no té - encara – un Catàleg de Patrimoni en línia, això atesa la seva importància ‘social’ a la comarca del Vallès Oriental, ens sembla d’una extraordinària gravetat.

dijous, 27 de desembre del 2018

EL BLANES QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ. LA PASTISSERIA PLANELLS.

El creixement exponencial – en qualsevol àmbit – més que una formula d’èxit, acaba esdevenint un dissolvent – molt eficaç de la memòria històrica - , un clar exemple el trobem a la imatge que publicava el Joan Portas de la façana de la pastisseria de Joan Baptista Planells Cruanyes , germà del pintor Àngel Planells i Cruanyes (Cadaqués, 2 de desembre de 1901 – Barcelona, 23 de juliol de 1989) hi anava l'escriptor xilè Roberto Bolaño Ávalos (Santiago de Xile, 28 d'abril de 1953 – Barcelona, 14 de juliol de 2003), que va venir a viure a Blanes amb la seva dona l'any 1985 i s'hi va estar fins el juliol de 2003, que va ser quan va morir amb cinquanta anys d'edat.
https://www.blanes.cat/oiapdocs.nsf/14fbe7c612d4ef45c12579b1003dd6db/e63b66c775b2a631c12569d00044e1ab/$FILE/BLANDA%2003.pdf



L’edifici es coneix avui com la Casa Balliu:
http://blogscat.com/diariciutatblanes/racons-de-blanes-43-histories-i-relats-per-mora-i-auge/

http://www.xtec.cat/crp-blanes/angelplanells/MonPlanells-QP.pdf

https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0051423.xml

https://www.revistaarcadia.com/agenda/articulo/roberto-bolano-formaciond-escritor-cartas-de-la-juventud/64593

Blanes, conserva avui aquella ‘vis atractiva’ que la feia objecte de desig per als intel·lectuals i artistes ?

EL BLANES QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ. EL MONUMENT A FRA SADURNÍ DELS OCELLS

El Joan Portas publica una fotografia de l’obra que l’escultor Joan Rebull Torroja (Reus, Baix Camp, 27 de gener de 1899 - Barcelona, 27 de febrer de 1981), feia en ocasió de commemorar el centenari del naixement de Joaquim Ruyra Oms ( Girona, 1858-Barcelona, 1939) escriptor que passa la seva infantesa a Blanes.


El Monument representa al frare ‘fra Sadurní dels ocells’, personatge de l'obra "Les coses benignes".

L'escriptor està representat en el relleu inferior.

http://www.xtec.cat/~lbartron/album/pages/aruyra_jpg_jpg_jpg.htm

https://www.nuvol.com/noticies/un-gran-narrador-de-petites-histories-joaquim-ruyra/

http://memoriaesquerra.cat/plana.php?veure=bio&cmb_alf=146&lletra=R


http://www.visat.cat/diccionari/cat/traductor/767/ruyra-i-oms-joaquim.html

dimecres, 26 de desembre del 2018

CAL PARCERISSES. RAJADELL. EL BAGES. CATALUNYA

Llegia ; masia probablement del segle XVI, amb importants modificacions realitzades durant els segles XVIII i XIX, però d’origen medieval. Està assentada sobre un modest turó, i es composa de dos cossos adossats de caràcter residencial i, a la part posterior, d’un pati amb diverses dependències a l'entorn. També hi ha un forn d'obra. La casa es va anar engrandint des del cos original del nord cap al sud, amb ampliacions successives. Actualment s'hi observen dos cossos ben diferenciats, amb distinta disposició de les cobertes. El cos del nord (segurament el més antic) consta de planta rectangular, coberta a doble vessant (amb motllures al ràfec), planta baixa, planta primera i golfes. El cos de migdia és de planta més quadrada, i coberta a quatre vessants.

Té planta baixa, planta primera i golfes. La planta baixa és de molta alçària, i té dues grans arcades a la façana de migdia.


Actualment s'utilitza com a corral, però devia haver estat la pallissa. Les dues plantes superiors tenen galeries també amb arcades, probablement obertes al segle XIX. Els murs de càrrega d’ambdós volums estan aixecats amb carreus més o menys escairats, i s’observen restes d'arrebossat a la façana principal. El parament sembla més antic al cos del nord. El pati posterior, que s'ha fet mitjançant un aterrassament del terreny, consta d'un seguit de dependències disposades al nord i al sud. Destaca el barracó del nord, que conserva una premsa i un molí d'oli sencer, força gran.

A la part oposada hi ha una edificació molt característica de la zona, amb sis tines (tant cilíndriques com quadrades), que consisteix realment en tres construccions adossades però de diferents moments. La més moderna, segons una inscripció, és del 1913. Una d'aquestes tines resta inacabada. La masia es troba emplaçada sobre un petit turó, gairebé a la manera d'un castell o edifici defensiu. L'entorn proper està ocupat per camps de conreu de no gaire extensió.

Parcerisses constitueix un exemple molt interessant d'una masia forta, construïda entre els segles XVI i XIX. El conjunt conserva una arquitectura força homogènia (tot i que hi hagi parts no tan antigues). Com a elements annexes destacats hi ha el molí d'oli.

El nom medieval d'aquest mas era "el Guas". Al segle XV, com la majoria de masos de la vall del torrent de Can Torra (aleshores anomenat torrent de Montalar), fou abandonat.

Al segle XVI s'hi instal.là una família de Sant Salvador de Guardiola, els Parcerissa. La inscripció en una dovella de la data 1580 podria correspondre a aquest moment.

A finals del segle XVIII i durant tot el segle XIX la vida al mas va estar estretament vinculada a una intensa explotació agrària. El 1780 (possiblement) s'edificà la casa nova de Parcerisses, a uns set‐cents metres del mas. Segurament s'hi instal·là algun membre de la família Parcerisses.

Cap a mitjan o finals del segle XIX s'aixecaren a la vora del torrent de Can Torra les tres cases de Cal Xic, Montfort i Cal Caseta. Eren propietat dels parcers que treballaven les terres de Parecerisses (encara avui), terres que limitaven al torrent amb les del Mas Oliver. A conseqüència de la crisi de la fil·loxera el mas va canviar de propietaris.

Em portava a aquesta conclusió la resposta que em deixava al facebook el bon amic, Xavi Novell Bulnes, en relació a una masia propera ; consultant el mapa de l'IGCC, la forma coincideix perfectament amb cal Torre del Forn tal i com ha dit el Jan Martin. I si és cal Torre, pertany a Rajadell.


I la pista definitiva: https://es.wikipedia.org/.../Archivo:Cal_Torre_del_Forn...

La resta ja era feia de ratolí investigador fins trobar el Catàleg de masies de Rajadell , i confrontar la fotografia que feia des del cim del Cogulló de Can Torra, amb les imatges de les pàgines 392 i seguents : http://www.rajadell.cat/media/repository/noticies/cataleg_masies.pdf

Ens agradarà però, tenir-ne confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 25 de desembre del 2018

TENIU MÉS DADES DE LA MASIA DE CAN/CAL PERE GIL AL TERME DE LA LLAGOSTA?. VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA.

Retratava el que havia estat una magnifica masia, i penjava la imatge a CAT FOTO amb unes preguntes;

Teniu dades d’aquesta masia?.

Podria pertànyer al terme de la Llagosta.

Al de Mollet del Vallès

Al de Sant Fost de Campsentelles

El Josep Vilardell, em contestava, és Cal Pere Gil, Mollet del Vallès

http://molletvalles.cat/assets/Documents/10471_Mollet-el-pas-del-temps.pdf
I hi havia vernedes i mines d'aigua clara i fresca, com la de can Pere Gil, que no paraven de rajar mai.

No disposa – encara – Mollet del Vallès d’un Catàleg de de Patrimoni en línia.

Tampoc, dissortadament el municipi de la Llagosta, les costums virtuoses costa que s’encomanin, i dissortadament passa tot el contrari amb la incúria.

https://www.llagosta.cat/media/repository/recursos/historia/2011150805_225733-307228-1-pb.pdf

Can Pere Gil era una finca amb terres per conrear, una verneda amb arbres per explotar la fusta i una gran torre, situada al nord-oest de la Llagosta.

Avui en dia encara es conserva la casa.

El desembre de 1936 l’Ajuntament acordà la confiscació de can Pere Gil, propietat de Josefa Gil de Bofarull.

Es va decidir que les terres fossin repartides entre els camperols del municipi i “la part forestal serà destinada per als efectes més necessaris en aquests moments, com són els de guerra” .

L’explotació de la fusta de la verneda constituïa una font d’ingressos important per al nou Ajuntament. La fusta, durant la guerra, era un bé escàs, que obligà molts ajuntaments a la tala dels seus boscos. Per tal de dur a terme l’explotació de la verneda de can Pere Gil, es creà una comissió dins del propi Consistori formada pels consellers Josep Noguer, Francesc Pons i General Trullen .

La tala d’arbres de la verneda de Can Pere Gil es va organitzar acuradament; es van contractar uns obrers als quals se’ls fa una assegurança d’accidents, se’ls paga un jornal i a més se’ls concedeix un tant per cent de l’import de la venda dels arbres.

Malgrat aquesta planificació, la verneda no va donar el rendiment que s’esperava i finalment es va decidir que era més rendible vendre la fusta i que els que la compressin s’encarreguessin de tota l’explotació; això sí, amb la condició que els jornalers que es contractessin per treballar fossin veïns de la Llagosta .

Una altra possibilitat que oferia can Pere Gil era la de fer servir la casa per acollir els refugiats de guerra. En més d’una ocasió, l’Ajuntament, encarregat de donar alberg als refugiats de guerra, s’havia plantejat emplaçar-los a la finca.

En un principi ho havia descartat en pensar que no reunia les condicions, després, atesa la necessitat d’acollir els refugiats de Madrid, es va acordar que quan marxessin els habitants que ocupaven en aquell moment la masia, podrien instal·lar-s’hi els refugiats .

Ens agradarà saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com, si hi havia capella a la casa, i en el seu cas l’advocació que tenia, per descomptat si algú en té imatges i ens les fa arribar li estarem eternament agraïts.

Ho demanàvem una vegada més al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), aprofitant alhora per agrair-los la seva ajuda i col·laboració al llarg de molts anys, i desitjar-los que l’any 2019 es facin realitat TOTS els projectes que han de permetre consolidar per al futur la seva tasca eminent.

Amb catalana puntualitat - aquesta virtut la van aprendre aquí els anglesos, en ocasió de trair-nos i bescanviar-nos per un illot ple de mones - em deien des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) ; a Sant Fost de Campsentelles tenim documentada una Capella desapareguda, a Can Pere Gil, la qual encara existia l’any 1895.

No es va poder averiguar l’advocació, tant sols tenia l’acta de consagració en la data que indica.

https://www.llagosta.cat/media/repository/recursos/historia/1201160914_lallagostaensusdocumentos.pdf

Esperem les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 24 de desembre del 2018

IN MEMORIAM. TENIU MÉS DADES DE LA GRANJA SOLDEVILA DE SANTA PERPETUA DE MOGODA, DE LA CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE LA MERCÈ, I DE L’ORATORI PRIVAT DE LA FAMÍLIA ?. EL VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

L'any 1874, Pere Soldevila, empresari tèxtil de Barcelona, comprà la casa amb 40 hectàrees de terreny. Dos anys més tard moria i deixava com hereu el seu fill Lluis Soldevila Casas (1865 +24-08-1938) .

Fou, però la seva mare qui s'ocupà de tirar endavant la indústria agroalimentària basada en l'elaboració de làctics.

La família Soldevila, importà d'Europa les innovacions tecnològiques més avançades i féu aportacions molt importants al sector lleter.

Es produïen ous, mantega i formatges que es distribuïen amb la marca comercial Granja Soldevila, registrada l'any 1892.

http://competiciicfacanfolguera.blogspot.com/p/grup-ii.html

https://www.youtube.com/watch?v=qya-Q5DTEBs

Les instal·lacions del negoci van créixer amb l'obertura d'una granja a Olot i un centre de recollida i pasteurització de llet a Vic.

http://imatgesgarrotxa.cat/canvis-ciutat-edificis-desapareguts-olot/

http://imatgesgarrotxa.olot.cat/details.vm?q=parent%3A0000030043&lang=ca&s=818

http://www.bibgirona.cat/pandora/pdf.raw?query=id:0000184463&page=8&lang=ca&view=main

Us deixem aquí als olotins i vigatans, el nostre pec per ampliar les minses dades i imatges que trobàvem de l’empremta dels Soldevila en els seus termes. Ens agradarà tenir-ne noticia a l’mail coneixercatalunya@gmail.com

Llegia que Lluis Soldevila Casas , encarregava a ‘desconegut’ la transformació de la masia en una residència d'estil modernista a finals dels anys vint. Ens agradarà tenir noticia d’aquest ‘desconegut’ a l’email coneixercatalunya@gmail.com, costa d’empassar que no es tingui CAP DADA de l’autor d’aquest edifici, ni del de la Colònia Agrícola de Mogoda, o del Castell de Can Taió.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/03/els-nous-senyors-feudals-de-mogoda-i.html

L’altíssim nivell econòmic d'aquesta família queda ben pales en l'ornamentació modernista: les llars de foc de marbre, els arrambadors de ceràmica, les rajoles , els vitralls, i els treballs de forja a les baranes. Dutes a terme sense cap mena de dubte pels millors artesans de l’època, pel que fa a la seva memòria sembla que únicament fora possible recuperar-la repassant els arxius de la família

El Mapa de Patrimoni ens diu que l'edifici principal correspon a un mas de finals del segle XVIII, molt reformat al segle XX. A principis de segle XX, respectant el primer pis de l'antic mas, dugueren a terme les obres d'ampliació de la casa que amb algunes modificacions posteriors esdevingué el que avui coneixem. El que s'observa avui és un edifici residencial amb trets modernistes format per un bloc central de planta rectangular (17 x 23 metres ) amb tres crugies, desenvolupat en una planta semisoterrani, una planta baixa, dues plantes pis i una torre amb dos nivells més. A la vessant oest hi ha un cos de galeria que li dona un aire colonial, també existeix una porxada destinada a magatzem que està adossada a la façana posterior nord al nivell semisoterrani, i a la vessant oest hi ha un altre edifici de 3 plantes i una sola crugia que conté l'antiga capella i l'antic habitatge dels porters. A l'extrem d'aquest cos hi ha una segona torre de 4 plantes amb coberta a 4 aigües. Els interiors tenen una rica ornamentació.



http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=40149

http://www.staperpetua.cat/menu-principal/info-municipal/espais-dinteres-1/espais-dinteres-al-nucli-urba/granja-soldevila

Demanava al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), noticia de l’advocació de la capella de la casa; el Josep Sansalvador i Castellet em eia arribar un email en el que em deia; capella de la Marededeu de la Mercè.



Quan a l’Oratori, que estava situat al lloc on hi ha avui els ascensors, em diu que en desconeix l’advocació.


Ens quedem – com acostuma a passar – amb més preguntes que respostes, esperem trobar la col·laboració de l’Arxiu Municipal de Santa Perpetua de Mogoda, i àdhuc el de la família Soldevila.

diumenge, 23 de desembre del 2018

IN MEMORIAM. CAPELLA DE NOSTRA SENYORA DE MONTSERRAT DE LA PUDA . ESPARREGUERA. EL LLOBREGAT JUSSÀ. CATALUNYA

El Marcel•lí Puigdellivol Prat, em feia arribar unes imatges amb aquest comentari ; en una visita al abandonat i mitja ensorrat Balneari de la Puda de Montserrat hem vaig topar amb el que sembla la capella del balneari no en se res mes.




Josep Oriol i Bernadet ( el Far d’Empordà, Alt Empordà, 1811 — les Escaldes, Andorra, 1860 ), fou l’autor del Balneari de la Puda d’Esparreguera a la comarca del Llobregat jussà.

A l'extrem de la construcció es conserva part de la capella.

Llegia a : UN VIATGE EN EL TEMPS AL BALNEARI DE LA PUDA DE MONTSERRAT
De Gemma Estrada i Planell.
Llicenciada en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona i professora d'ensenyament secundari. Ha fet i publicat estudis i investigacions del Bruc i de la comarca de l'Anoia. Aquest article és un resum del llibre La Puda. Un balneari als peus de Montserrat, de Gemma Estrada, publicat dins la Col•lecció Vila d’Olesa amb el núm. 2, i editat per l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat; Kao Corporation, S.A, i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1989.

Que tenia l’advocació de Nostra Senyora de la Puda de Montserrat, en demanaré informació/ confirmació al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin )


En trobava una imatge a : http://www.esparreguera.cat/documents/temes/arxiu/exposicions/esparreguera_100_anys_empresa/plafons_fondes_exposicio.pdf

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Mossèn Josep Maria Viñolas Esteva, sempre és un referent d’absoluta garantia.

https://algunsgoigs.blogspot.com/2014/02/goigs-la-mare-de-deu-de-montserrat_13.html?fbclid=IwAR3QRQktLoUoRhS0IFrcmYlQtNBlZO2bdVOUiQD77MEh29Ucf_FRfXedJes

dissabte, 22 de desembre del 2018

LES ULLERES QUE ENS PERMETEN ‘VIURE’ LA HISTÒRIA. LA PEDRA SECA A LA SERRALADA LITORAL DE CATALUNYA . REFLEXIÓ.

Les ulleres - dissortadament - no existeixen encara , les faig servir com un recurs per fer reflexionar al lector/oïdor, sobre el fet que la visió actual, SEMPRE ens distorsiona la visió històrica.


A Catalunya s’ha despertat una autèntica passió per la pedra seca, que ha comportat que en pobles i ciutats, s’aixequin cabanes en record – diuen – de la importància que aquestes construccions han tingut al llarg de la història.

Per endavant una reflexió, NOMÉS hi ha cabanes de pedra seca, en terrenys pedregosos, NO en cap cas, en les terres fèrtils, i si la població de Catalunya no superava les 500.000 ànimes – aleshores l’església era la que duia els comptes – fins ben entrat el segle XVIII. Us pregunto, els calia esmerçar esforços en atalussar la serralada litoral, fer marges, aixecar cabanes, tines,.., de pedra seca ?.

Evolució de la població de fet. Catalunya.
1717 402.531
1787 829.615
1857 1.652.291
1860 1.673.842
1877 1.752.033
1887 1.843.549
1900 1.966.382
1910 2.084.868
1920 2.344.719
1930 2.791.292

Evolució de la població de fet. Barcelona.
1717 35.928 Representa un 8,93% de la població de Catalunya
1787 100.160
1857 235.060
1860 249.209
1877 353.853
1887 405.913
1900 544.137
1910 595.732
1920 721.869
1930 1.005.565 Representa un 36,03&% de la població de Catalunya

Doncs, quan comença aquesta ‘febre constructiva de la pedra seca’?

El 1778, va promulgar-se el Decret de Lliure Comerç que trencava el monopoli gadità. Els mercaders catalans van exportar cap a Amèrica productes com vi, aiguardent, fruita seca, teixits de cotó estampats (indianes), mocadors de seda, paper i alguns productes metal·lúrgics. A canvi s’importava sucre, cotó, cacau, cuir i tints.

En una estadística de 1780 apareixen oficines d'aiguardent a Mura (2), Cardona (2), Santpedor (7), Sallent (5), Castellbell (3), Navarcles (1) i Manresa (14) que fan un total de trenta-quatre oficines d'aiguardent.

Un cens de 1819 deixa constància de l'important augment del nombre d'oficines en menys de quaranta anys: S'esmenten oficines a Manresa, Castellar, Castellfollit, Castellgalí, Castellnou, Sallent, Rajadell, Rocafort, Santa Cecília de Montserrat, Monistrol de Calders, Sant Fruitós de Bages, Sant Iscle i Santa Victòria de Bages, Navarcles, Santpedor, Callús, Sant Salvador de Guardiola, Castellbell i el Vilar, Sant Vicenç de Castellet i Talamanca. https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/20466/tines/vall/montcau

L'any 1892 la fil·loxera, que ja havia començat tres anys abans a Navàs, es va escampar per tota la comarca del Bages i fins al 1900 va fer-ho per tota Catalunya. El miratge s'acabava tràgicament!

Alguna dada esfereïdora: al terme d'Aguilar la població va disminuir un 19 % entre el 1860 i el 1900. En el mateix període de temps, Castellfollit va passar de tenir uns mil habitants a set-cents vuitanta; Fonollosa va disminuir un 30 % la seva població, Rajadell un 47 % i Sant Mateu de Bages un 60 %.

Podem posar data a les ‘mil·lenàries construccions de pedra seca a la serralada litoral’ , bona part dels marges, cabanes, tines de pedra seca, s’aixecaven entre la meitat el darrer terç del segle XVIII, i TOT AQUELL ESFORÇ esdevenia inútil en els darrers decennis del segle XIX.

Hi ha altres construccions de pedra, els pous o poues de glaç, que son en algun cas d’origen medieval, i que es generalitzaven com a recurs econòmic per a l’activitat agrícola en comarques com el Moianès i el Vallès Oriental, fins als primers decennis del segle XX en que apareixen les primeres fàbriques de gel.

Està clar que des de sempre la nostra espècie a fer servir la pedra com a material de construcció – en algun moment no n’hi havia cap més - ; dit això, les cabanes, tines, marges,.. , de pedra seca de les comarques litorals de Catalunya, s’aixecaven en una època molt recent, i ho feien com a conseqüència d’unes circumstàncies polítiques i econòmiques, que es mantindrien durant un període temps curt, des de la perspectiva històrica.

Viatge al país de les tines
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/06/viatge-al-pas-de-les-tines.html

La Joia de Talamanca.
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/03/la-joia-de-talamanca.html

Els pous de glaç. Testimonis d’un temps, d’un pais
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/05/els-pous-de-glac-testimonis-dun-temps.html

divendres, 21 de desembre del 2018

CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DEL SOCÓS. CENTELLES. OSONA. CATALUNYA

Havíem fet una sortida balsàmica, la Maria Rosa Planell Grau, el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, la fageda de Sauva Negra, les runes de Santa Maria de Savall, un esplèndid dinar al Viacentelles a la Plaça Major, 2, de Centelles, i seguiria una caminada cultural, la capella dels Socós; la Capella de Santa Maria de Jesús; la Casa Gaudí-Safores, antiga Casa Ollé, l’Església parroquial de Santa Coloma; les cases fortes del Comte de Sant Martí de Centelles i del seu germà; els musics del baliga-balaga – dels que ens agradarà tenir noticia del seu autor; i per descomptat el Sagrat Cor de Lluís Montané i Mollfulleda (Sant Celoni, Vallès Oriental, 1905 - Barcelona, 10 de juny de 1997), queda ‘feina a fer’, tornar a Centelles però, sempre és un plaer.

edicionselportal@gmail.com

https://www.centelles.cat/coneixer/guies/guia-turistica-centelles.pdf

Petita capella dedicada a la Mare de Déu dels Socors, situada al costat del portal de Sant Martí o d’Amunt i als peus de l’antic camí que estructurava la baronia.




Construïda entre el 1536 i 1539, al mateix temps que la capella de Jesús, encara que amb un estil més renaixentista.

Va patir molts desperfectes a l’assalt dels partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria el 28 de febrer de 1714.

El 1989 va ser restaurada. Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’autor, nom cognoms, lloc i data de naixement i traspàs – si s’escau - .

Patrimoni Gencat ens diu ; construïda a la primera meitat del segle XVI fora les muralles de la vila, està dedicada a la Mare de Déu del Socors.

Hi feia estades i visites el noi Miquel Argemir Mitjà (Vic, 29 de setembre de 1591 - Valladolid, 10 d'abril de 1625), de família centellenca, futur Sant Miquel dels Sants.

Restaurada l'any 1983.

Església de petites dimensions, de planta rectangular i petit absis, amb tres austeres columnes a banda i banda.

A la façana principal hi ha un portal amb columnes rectangulars estriades molt deteriorades, i a sobre, un frontó de forma triangular sustentat per una llinda. El pis superior és acabat per un campanaret a la part central.

L'interior ha estat reformat recentment.

dijous, 20 de desembre del 2018

ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ DE TORROELLA. SANT JOAN DE VILATORRADA. BAGES. CATALUNYA

Situada a l'antic terme medieval de Manresa, l'església de Sant Martí de Torroella està documentada des de l'any 1022 quan els Comtes de Barcelona varen vendre al monestir de Sant Benet de Bages l'alou i l'església de Sant Martí de Torroella.

L'any 1077 era parròquia, el 1154 però, havia perdut ja aquesta categoria encara que seguia vinculada al monestir bagenc.

L'any 1685 depenia ja de la Seu de Manresa i al segle XIX fou transformada sensiblement.

Patrimoni Gencat ens diu; L'església de Sant Martí de Torroella conserva elements romànics dins la nova obra que és del segle XIX, i que modificà totalment l'edifici romànic anterior. Ens agradarà tenir noticia de l’autor de la modificació, nom ,cognoms, lloc i data de naixemebt i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Conserva l'absis, semicircular i llis, i una part del mur de tramuntana i del de ponent, on hi ha una finestra amb doble esqueixada i arquivolta.


L'edifici del segle XIX es construí en sentit transversal al romànic i és de dimensions molt més grans


En el fossar d’aquesta EMD rebien sepultura els traspassats a les masies del nucli de Lledoners

Mitjançant Sant Martí, aixecava a l’Altíssim la meva sempiterna pregaria, Senyor, allibera el teu poble!

dimecres, 19 de desembre del 2018

LA LLAGOSTA. UNA RECERCA DEL PATRIMONI PENDENT. EL VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

Reproduïm de :
https://www.llagosta.cat/media/repository/recursos/historia/2111151151_262024-353616-1-sm.pdf?fbclid=IwAR2206ERAj_hfklQXdIh6-RC7Otkf3knv-sQTJAZ59xG3_gBV3KEQ0CsXfo

L’entrada, el 27 de gener de 1939, de les tropes feixistes a la Llagosta posa fi al govern municipal d’ERC, en aquells moments presidit per Pere Monràs i Pagès (la Llagosta, 1893 – 1963). Pagès. Fill d’una família pagesa de la Llagosta. Durant l’any 1937 fou tinent d'alcalde, president de la comissió de governació i vocal de diverses comissions municipals i, en el mes de juny, durant una setmana exercí com a alcalde accidental. Membre d’ERC, va exercir d’alcalde des del 16 d’octubre de 1938 fins a l'entrada de l'exèrcit franquista a la Llagosta, el mes de gener de 1939. (JBP) http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/ficha.php?id_alcalde=96

Un cop les tropes feixistes ocupen la Llagosta, l’Ajuntament queda suprimit i el poble torna a ser una barriada de St. Fost. La Llagosta havia proclamat en assemblea popular la seva separació i independència de l’Ajuntament de St. Fost l’estiu de 1936 amb el consentiment d’aquest darrer.

Sabem que hi havia escola pública abans de la dictadura franquista a la Llagosta, i neguem per tant que fos l’exercit el Franco el que portava l’educació i la cultura a les terres catalanes, per uns informes del Consistori de Sant Fost de Campsentelles relatius , un al mestre Narciso Busquets de Porcioles, de 40 anys, veí de Barcelona. L’informe diu: “Ejerció de maestro durante el dominio rojo en una escuela del barrio de la Llagosta, en cuyo barrio solo permanecía durante las horas de clase, regresando diariamente a Barcelona. En la localidad no desempeñó otro cargo que el de su profesión, sin que se sepa se haya significado ni actuado en movimiento revolucionario; ignorándose si perteneció a algún partido político ni organización sindical ya que nunca se le observó manifestación ni actuación en este sentido”

I un segon informe relatiu a l’Antonia González Martínez, de 52 anys, mestra a la Llagosta durant el “dominio rojo”

Ens agradarà rebre fotografies del locals que acollien les escoles a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Joaquin Fernández Marqués ( del que ens agradarà tenir noticia de lloc i data de naixement i traspàs a l‘email coneixercatalunya@gmail.com , serà l’arquitecte de l’Església parroquial advocada a Sant Josep, de la que ens diu Patrmoni Gencat ; edifici de tipus basilical, de tres naus, amb contraforts laterals. L'absis és circular. La porta és d'arc de
mig punt, i sobre ella hi ha un ull de bou de bones dimensions. El campanar és quadrat amb quatre buits i a sota de cadascun d'ells hi ha tres finestres.

El Valentí Pons Toujouse, autor del Bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com/ , em feia arribar còpia de la necrològica el Joaquim Fernàndez Marqués va morir a Barcelona el 07.09.1992

Procedents de la capella de la torre de la Sra. Pauleta, advocada a Nostra Senyora de Montserrat, s’ha conservat la imatge de la Mare de Déu i el Crist que hi ha actualment a l’entrada del temple.

El diumenge 28 de març de 1954, a les 11 del matí, l’Excm. i Rvdm. Mons. Gregorio Modrego Casaus, arquebisbe de Barcelona consagra i beneeix el nou temple. L’església s’acaba, però sense campanar, que va haver d’esperar fins l’any 1956 i es va poder construir gràcies a un particular del qual no coneixem el nom.



Hi ha moltes coses per explicar d’aquesta església de Sant Josep, com qui va ser l’autor de les diferents imatges; fèiem una tasca semblant a l’Assumpció de Blanes, i si trobem – com ens succeïa allà – col·laboració local, la farem també a Sant Josep de la Llagosta.

dimarts, 18 de desembre del 2018

TENIU DADES DEL J.B. QUE L’ANY 1910 AIXECAVA EL CAMPANAR DE SANT PERE DE CASTELLFOLLIT DEL BOIX?. EL BAGES. CATALUNYA

Quan camines per Catalunya esdevé quasi físic el pes de la ignomínia que s’està fent, a les persones que romanen tancades a les presons, i/o viuen a l’exili, pel fet de discrepar de la tesis oficial, de que la Constitución de 1978 és PARAULA DE DÉU.

Els efectes d’aquesta acció infame, afecten a la mateixa església catòlica, que majoritàriament no combrega amb el caràcter SAGRAT del text constitucional; pel que en tenim noticia únicament la facció nacionalcatòlica, com feia l’any 1936, ho admet , i com en aquella ocasió, per motius espuris.

En la visita que fèiem Sant Pere de Castellfollit del Boix, a la comarca del Bages, constatava dissortadament que no hi havia estat el Josep Salvany i Blanch (Martorell, Baix Llobregat, 4 de desembre de 1866 - Barcelona, 28 de gener del 1929), això ens priva de saber com era exactament el campanar, que s’arranjava sembla l’any 1910. Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de a qui corresponen les inicials J.B , nom, cognoms, professió, lloc i data de naixement i traspàs,....


Patrimoni Gencat ens diu ; L'església de Sant Pere de Castellfollit del Boix és una edificació de mitjans de segle XI que presentava una planta d'una sola nau, amb un gran transsepte i una capçalera a llevant estructurada en un absis central i dues absidioles. La nau i els braços del transsepte estaven coberts amb volta de canó i els absis i absidioles amb volta de quart d'esfera. Al segle XIII l'església fou ampliada: s'allargà el braç sud del transsepte es reféu l'absis d'aquest costat i s'obrí una portalada en el braç de migdia. Els carreus de la part antiga del temple són petits i no estan ben tallats; en canvi els de la part ampliada són ben tallats i disposats en filades i a trencajunts. L'absis i l'absidiola primitiva presenten ornamentació llombarda amb arcuacions cegues i lesenes. En l'absis s'obren 3 finestres de doble esqueixada i una en cada absidiola. Al 1633 fou modificada s'escurçà la nau, de forma que el transsepte passà a ser la nau principal i el presbiteri quedà cap al nord. Els tres absis es van reconvertir en capelles laterals.



Portal centrat dins una petita façana que sobresurt del mur de la nau. El seu aparell és regular, els carreus ben tallats i disposats en filades i a trencajunts.

Està estructurat en tres arcs de mig punt en degradació fets de dovelles i adornats amb arquivoltes que es recolzen sobre dues columnes a cada cantó, acabades en dos capitells. A sobre d'aquests hi ha una imposta que ressegueix els arcs. L'arquivolta interior està ornamentada amb puntes de diamant. La temàtica dels quatre capitells és vegetal, derivació dels motius corintis del capitell romànic. Motius florals de tiges allargades i fulles de parra amb nervis. Es pot veure la influència de l'escola lleidatana


Al seu interior hi ha el retaule major, barroc, del segle XVII.

El lloc de Castellfollit del Boix apareix documentat des del 967 i l'església no apareix esmentada fins abans del 1154 com a parròquia de Castellfollit.

Amb l'advocació de Sant Pere de Castellfollit apareix citada el 1294.

Al segle XIII s'hi feren reformes dins, però, d'una línia romànica.

Al segle XVII (1633) sofrí importants transformacions, canviant-se la seva orientació.

Encara que actualment conserva la titularitat de parròquia, les funcions d'aquesta han passat a l'església de Santa Maria del Pla del mateix terme.

Portalada: Obra de les remodelacions que es feren durant el segle XIII. S'allargà el braç sud del transsepte i s'obrí aquesta portalada que presenta un caràcter romànic malgrat ser una obra tardana.

https://www.diba.cat/documents/429042/66872462/28_Capella+gotica+i+retaule+major+de+esglesia+de+Sant+Pere_Castellfollit+del+Boix.pdf/4a109f2f-b726-4499-82f4-a0581759e521

La última ¡intervención documentada sobre la iglesia data ya de principios del siglo XX.

Se trata de la transformación del campanario de espadaña de doble arco de medio punto, de sillares bien trabajados, en una torre cuadrada cubierta con una pirámide de teja.

En la cara oeste se encuentra la inscripción J.B. 1910.


El sostre demogràfic de Castellfollit del Boix s’assolia l’any 1857 amb 1.008 veïns, hi ha constància de que s’impartien les primeres lletres a Sant Pere de Castellfollit, Sant Andreu de Maians, i hom pensa que també a Santa Cecília de Grevolosa; confirmaven l’existència d’escoles públiques a Maians i a Castellfollit del Boix.

A darreries de l’any 2017 es comptabilitzaven 440 veïns.

No trobàvem el Catàleg de Patrimoni en línia, ni constància de l’existència d’un Centre d’Estudis i/o un Arxiu Històric, amb un terme de 58,9 km² , sobreviure mancats d’allò que s’anomenava ‘estat del benestar’ . ja té MOLT mèrit, oi?.

Per la intercessió de Sant Pere, elevava la meva pregaria a l’Altíssim, Senyor; allibera el teu poble !

dilluns, 17 de desembre del 2018

CAPELLA DEL CEMENTIRI MUNICIPAL DE VILANOVA I LA GELTRÚ. EL GARRAF. CATALUNYA

No sabia trobar l’advocació d’aquesta capella obra de l’arquitecte Josep Simó i Fontcuberta, del que s’ignora – vegeu l’enciclopèdia catalana – el lloc i data i de naixement i traspàs, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Quan a la descripció llegí, edifici d’una sola nau de dos trams separats per arcs torals i contraforts, amb coberta de volta de canó seguit amb llunetes i absis semicircular, cobert amb volta de quart d’esfera.

Portalada amb arcada de mig punt, pilastres i columnes, arcuació cega i targes, campanar de cadireta d’una arcada.

A la capella es troben dos sarcòfags, un de Joaquim Soler i Serra i d’Elvira Pers Ros, d’estil neogòtic; i un altre de Magdalena Miró i Alegret.

https://www.diba.cat/documents/429042/89c5eafc-c6f4-4813-abb2-f200f95b9a0


El Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926) defineix els darrers sis anys com ‘ un somni’ en el que ha tingut ocasió de conèixer veritablement una bona part de Catalunya.

diumenge, 16 de desembre del 2018

FRATERNITAT DE CLARISSES DE BADALONA. CATALUNYA

En la visita que feia a Badalona advertia que malgrat el ‘furor constructiu/destructiu” es mantenien encara alguns edificis com el de la Fraternitat de Clarisses de Badalona, segons m’explicava el Josep Plantalech Albertí , contestant la meva pregunta relativa a l’edifici de la fotografia:



És la Fraternitat de Clarisses de Badalona; no trobava cap dada relativa a l’autor tècnic d’aquest edifici, però – per continuar amb l’argot de la construcció – si de la seva ‘promotora’ , la Mare Teresa del Sagrat Cor – nascuda Teresa Arguyol i Fontseca, ,filla de Sarrià, religiosa llega del Monestir de Clarises de Santa Isabel - , que l’any 1835 havent de ser exclaustrada, volgué fundar un Monestir seguint les austeritats de la 1ª regla de Santa Clara.

El Bisbe Pedro Martínez de San Martín (1833 - 1849), exigí que les monges obrissin una escola gratuïta, degut a la necessitat d’aquell moment tan turbulent, i ella, que quasi era analfabeta, obtingué el títol de mestra. Va posar la nova Orde sota l’advocació de la “Mare de Déu de la Divina Providència”. El Monestir de Barcelona fou obert al 1849.

Quatre anys després de la fundació de Barcelona, l’Orde va obrir el Monestir de Badalona, amb l’assistència del Bisbe Josep Domènec Costa i Borràs (1850 - 1857), i la Mare Fundadora, que hi morí el mateix any.

Explica la tradició que el dia del seu enterrament, per intercessió de la Mare Teresa Arguyol i Fontseca, es guarí miraculosament un pescador que portava les seves despulles a les espatlles.

Avui s’està treballant per la beatificació de Sor Francesca de les Nafres de Jesús – nascuda, Coloma Martí i Valls, filla de Badalona - ja que són molts els miracles que s’obtenen per la seva intercessió.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , ara us adjuntem els Goigs que podreu trobar també a la pàgina de musen Josep Maria Viñolas Esteva ,


http://algunsgoigs.blogspot.com.es/2013/02/goigs-la-mare-de-deu-de-la-divina.html , i demanarem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) almenys una imatge d’aquest lloc de pregaria.

http://sibhilla.uab.cat/cgi-bin/wxis.exe/iah/scripts/?IsisScript=iah.xis&lang=es&base=fons&nextAction=lnk&exprSearch=CONVENT%20DE%20LA%20DIVINA%20PROVIDENCIA%20DE%20BADALONA&indexSearch=MA_&fbclid=IwAR1t2_y-8C5dmwrgM8pr-0eovCsuPvMBMhLpCWrJWkIAx9JlRERkWMG910U
https://algunsgoigs.blogspot.com/2013/02/goigs-la-mare-de-deu-de-la-divina.html?fbclid=IwAR20dSFRc1kCSCkQ9rzycCubC8AvWcZoXfldOTmSbua32HB_bP-LtkK2Qpk

Patrimoni Gencat ens diu ; La façana de l'església és plana, sense cap ornament. A l'eix de simetria s'arrengleren la senzilla porta rectangular, una fornícula, l'òcul del vitrall i un frontó triangular com a coronament.

L'interior, blanc i sense decoració, és de només una nau amb cor als peus. L'absis està cobert amb casquet en forma de petxina que és l'únic sector amb decoració.

Les obres s'iniciaren el 1851 i hi treballaren gratuïtament els pescadors locals.

Les primeres ocupants (monges clarisses de la Divina Providència) s'hi instal·laren el 18 d'agost de 1853 i es dedicaren a l'ensenyament.

L'església fou durant anys la segona parròquia de la vila. Al seu interior és enterrada la monja Sor Francisca de las Llagas de Jesús, en procés de beatificació.

http://www.icatm.net/bibliotecabalmes/sites/default/files/public/analecta/AST_74/AST_74_463.pdf

https://ofm.org/es/blog/venerable-francisca-de-las-llagas-de-jesus-marti-y-valls-monja-profesa-de-la-segunda-orden-de-san-francisco/

http://www.alfayomega.es/152579/el-papa-declara-venerable-a-la-monja-espanola-sor-francisca-de-las-llagas-de-jesus

Ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges del interior de l’església

https://joanmolar.wordpress.com/2015/03/17/musica-de-quaresma-a-badalona/

dissabte, 15 de desembre del 2018

CAN TORRE DEL FORN. RAJADELL. EL BAGES. CATALUNYA

Deixava un comentari al facebook de CAT FOTO ;


IDENTIFIQUEU AQUESTA MASIA?.

FOTOGRAFIA FETA DES DEL CIM DEL COGULLÓ, AL TERME DE CASTELLFOLLIT DEL BOIX.

El Xavi Novell Bulnes , em contesta ; consultant el mapa de l'IGCC, la forma coincideix perfectament amb cal Torre del Forn tal i com ha dit el Jan Martín. I si és cal Torre, pertany a Rajadell.


Fotografia. Jan Martín

I la pista definitiva: https://es.wikipedia.org/.../Archivo:Cal_Torre_del_Forn...

La resta ja és fer recerca fins trobar el Catàleg de masies de Rajadell : http://www.rajadell.cat/media/repository/noticies/cataleg_masies.pdf

Masia dels segles XVII o XVIII i del XIX, però d’origen medieval. Es tracta d’un conjunt format per un cos residencial perfectament diferenciat, dos grups de tines (al nord i al sud).

La casa mostra una tipologia constructiva que s'allunya de la resta de masies de l'entorn. En realitat, sembla que es tracta d'un mas típic que al segle XIX fou ampliat amb la inclusió d'una nova façana principal. Aquest nou sector presenta coberta a tres vessants. Tota la façana constitueix una galeria de dues plantes: a la planta baixa amb un porxo ample, sostingut amb cinc pilars, i a la planta primera amb una balconada que segueix el mateix estil. Hi ha tres portals disposats a distàncies regulars: dos amb arc escarser i un altre, més petit, que dóna accés a la sala de la premsa.

Tota la construcció està feta amb pedra, arrebossada i pintada de blanc, excepte la façana porxada, que té una tonalitat groc‐ocre.
Hi ha dos grups de tines. Les de migdia formen una construcció típica, amb coberta a un aiguavés, que conté dues tines circulars i restes d'un barracó a la part de les boixes. Les del sector nord són més interessants. Es tracta de cinc tines cilíndriques d'uns dos metres de diàmetre, construïdes en un indret amb fort desnivell del terreny, de manera que a la part posterior només ha calgut aixecar una paret de pocs centímetres d’alçada. Actualment no tenen coberta. Amb aquest exemple es pot veure la tendència, en la construcció de tines, al màxim estalvi econòmic sense renunciar a la solidesa de les construccions.

De les dues edificacions separades, la més interessant és la que s'aixeca al costat de llevant, paral·lela a la casa.

Té dues plantes i coberta a un aiguavés. El sostre entre planta i planta està fet amb volta catalana, de grans dimensions.

Elements destacats a l'entorn de la masia són l'estanc, força gran, i el pou, que recullen l'abundant aigua procedent de la conca de recepció del torrent. Aquests elements relacionats amb l’aigua aporten un to volgudament romàntic a la masia.

L'estanc és quadrat, i al centre sobresurt una petita illa, on devien créixer espècies vegetals d'ambient aquàtic. Actualment, però, l'estanc és buit. Els propietaris del mas tenien una barca de rems que utilitzaven a l'estanc. Amagat entre dos til·lers hi ha un forn d'obra.

El conjunt de la masia s'integra molt bé en l'entorn. L'estanc constitueix una transició cap a la zona dels horts. A prop hi ha bosc de pins. Can Torra es troba situat a l'extrem de la vall del torrent del mateix nom. La conca de captació del torrent s'eleva davant mateix de la masia. El torrent, en algun punt canalitzat, neix en aquest indret.

L'únic camí que porta a Can Torre del Forn és el que surt del barri de les Casetes, trenca a mà esquerra a l'alçada del mas Braquets i segueix per la banda de ponent del torrent de Can Torre.

A l'alçada del mas Parcerisses es pot prendre el camí que passa per aquesta masia o bé el que segueix per l'altra banda del torrent.
Can Torre està al final de la vall, prop de la capçalera del torrent del mateix nom.

Exemple interessant de masia, amb una façana porticada molt reeixida que li dóna un tret singular i diferenciador, únic al terme. El conjunt (amb les tines, l'estanc, etc.) es conserva sense instruccions modernes, i manté una harmonia estètica amb l'entorn.

El torrent de Can Torra era conegut fins a primers del segle XVI com a torrent de Montalar. La vall d'aquest torrent estava molt poblada a l'edat mitjana, amb nombrosos masos, com ara el Noguer de Muntalar (Can Torra), el Guas (Parcerisses), l'Oliver, Benetes, Lopardes o l'Enveja.

Amb la crisi del segle XVI dues famílies provinents de Castellfollit del Boix s'establiren en aquestes terres i ocuparen dos dels masos, que en endavant seran les cases fortes d'aquest indret (junt amb el mas Parcerisses).

En Gabriel Torrellardona s'instal∙là a l'Oliver i Francesc Torrellardona al Noguer. A partir d'aquell moment en Francesc és anomenat popularment "el Torra del Noguer". Més tard, quan els Torrellardona perden el nom al mas de l'Oliver (que era anomenat el Torra de l'Oliver) i, per tant, ja no hi ha necessitat de diferenciar un Torre de l'altre, la casa passa a dir‐ se, simplement, Can Torre, oblidant‐se el Noguer.

En l'actualitat, la casa rep el nom de Torre del Forn, però fonts orals consideren que aquest nom no és el correcte.

En determinada bibliografia i documents consultats apareix també la forma Can Torre.

La fotografia es feia des del cim del Cogulló , dit de cal Torre o de Can Torra.

Demanava col·laboració per identificar la que intueixo és Cal Parcerisses, també al terme de Rajadell.


Ens agradarà tenir-ne confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com