diumenge, 31 de maig del 2009

TROBADA COUNTRY A SANT PERE DE TERRASSA.

La Neus Lloveras Arranz, en deixava aquest missatge al facebook; avui...marató de 60 balls a Terrassa. A la Plaça del Triomf a les 17.00!!!!

Anàvem des de Castellar del Vallès : La Vicki, la Rosa i la Maria Jesús com a balladores, i l’Antonio com a cronista; em dirien en aquesta ocasió; ah, vostè és el representant a la terra del countrycat, oi ? . Potser això de “representant a la terra” té relació amb el meu costum d’il·lustrar amb imatges simbòliques – sovint religioses - les nostres sortides ?.

Avui justament farem servir una imatge del Josep Salvany i Blanch, de l'any 1.912 del conjun t monumental de les esglésies de Sant Pere.


Quan al lloc concret de la trobada, trobem la següent informació : Després de l’annexió del poble de Sant Pere a Terrassa, l'any 1904, el barri va veure la seva expansió cap al nord, al llarg de la carretera de Matadepera i del carrer de la Llibertat. El proveïment de queviures es feia en un quiosc situat a la placeta de la Creu de Sant Pere que aviat es va veure insuficient. El 1928 s’inaugurava el nou edifici en terres de can Pous, a l’extrem de ponent del novell carrer Ample. El quiosc va ser enderrocat i el centre econòmic de la vila es va traslladar del nucli antic del carrer Major de Sant Pere, a redós del nou mercat.

Arribàvem puntualment a Terrassa on se’ns afegiria la Núria, i sota un sol de justícia; les 17,00 és hora “torera” començava la ballada.


La intensa activitat dels grups de country, feia que veiéssim gent únicament – llevat d’error del tot involuntari de :

Barcelona
Castellar del Vallès
Castellgalí
Navarcles
Rubí
Sabadell
Sant Quirze del Vallès
Sentmenat
Taradell
Terrassa
Vilanova i la Geltrú

El nombre de balladors va ser força elevat, comptàvem més de dues-centes persones, i quan al públic espectador, una quantitat semblant.



La Neus fa una excel·lent tasca , tant des de la locució del acte, con en l’animació des de la tribuna.



El cel s’anava ennuvolant i poc desprès de les 19,00 començava a ploure tímidament; sota la pluja continuarà la ballada fins passades les 20,00; finalment la Neus sobre les notes del Foolish Heart, agrairà la presencia de tothom, donarà la ballada per acabada, i s’acomiadarà fins la propera.




Mentre preparo la crònica per http://countrycat.blogspot.com/, i http://www.coneixercatalunya.blogspot.com/, en venen a la memòria els sons harmoniosos de la campana del Mercat del Triomf, marcant les hores d’aquesta ballada de Sant Pere de Terrassa.


Gràcies a la Neus Lloveras Arranz, i a la resta de persones que ens han permès gaudir – tot i la pluja – d’una deliciosa tarda de country.

© Antonio Mora Vergés

DE SANT JAUME A SANT PERE DE VILANOVA. LA SANTA OBSTINACIO




Ve amic lector el títol a l’objecte de la nostra recerca, les runes de l’ermita romànica de Sant Pere de Vilanova.

Començava la sortida a les 8,15 quan recollia a l’Antoni Ibáñez Olivares, quina tasca bàsica atesos el seus coneixements d’art romànics i gòtic angles, seria acreditar en el seu cas, com restes romàniques les que poguéssim trobar , El Tomás Irigaray López, fotògraf i caminador incansable tenia assignada la feina de recollir imatges; ens mancava el cronista gràfic i notari del Moianes, el Feliu Añaños i Masllovet, que s’està recuperant d’una intervenció quirúrgica.

Fèiem un cafè amb xerrada, a la Granja Ramonet de Santa Maria d’Oló, on constatàvem que el desconeixement del lloc concret on poden estar les restes de Sant Pere de Vilanova, és comú a una majoria de vilatans, tot i haver nascut en aquestes terres. Donàvem i rebíem e.mails per tal de bescanviar informació sobre la qüestió.

Deixàvem el cotxe a mig camí entre la casa i ermita de Sant Jaume i la torre de Vilanova; abans de les 10,00 érem ja al costat de la riera d’Oló, que remuntàvem pel costat del nord, i on ara entre vegetació de ribera, ara entre pins, fèiem camí en direcció a Rocafort i Rocabruna, ; en una de les nostres constants pujades, entre pins, veiem les restes d’una edificació que malgrat la seva minsa alçaria podria a judici de l’Antoni Ibáñez Olivares, tractar-se de les restes de l’ermita de Sant Pere de Vilanova, a reserva de confirmar-ho amb altres persones, recollim imatges de l’indret, i sota una fina pluja seguim el nostre camí.

El Tomás s’arribarà fins a Montcabrer, per tal de recollir també imatges d’aquesta casa, i nosaltres seguim el llit de la riera fins acabar sortint a la carretera C-59 a l’alçada de Sant Feliu de Terrassola, en tot aquest recorregut, no hem vist cap altres restes d’edificació. Tornem per la carretera, circulant com està manat pel costat esquerra, deixem el trencall de Santa Eulàlia de Riuprimer, més endavant el d’Oristà i la C-25, i entre els punts quilomètrics 16 i 17 de la carretera que uneix Santa Maria d’Oló amb l’Estany i Moià, entrem de nou al camí de terra que ens portarà fins a Sant Jaume de Vilanova. Només un ciclista s’ha adreçat a nosaltres en aquest recorregut, i encara ho ha fet per a demanar informació, de com arribar fins a la Masia de la Plana; li expliquem que li caldrà creuar tot Santa Maria d’Oló, baixar fins al llit de la riera, i remuntar-la de nou fins al pla de Sant Joan d’Oló, i que a les envistes d’aquesta església, trobarà a l’esquerra l’ermita de la Santa Creu i la masia que busca.

Som més de les 12 del migdia quan ens assentem a l’era del Mas Vilanova, i compartim les cireres i els préssecs, que uns i altres portem per esmorzar; el comentari de la absència del company Feliu i del seus dàtils sembla quasi obligat.

Deixem aquí una breu explicació sobre l’ermita de Sant Jaume de Vilanova : és una església sencera, de les poques de planta rodona, d’un diàmetre de 5,20 metres i sobresurt a llevant l’absis semicircular. Tot el perímetre de la nau és nu, encara que l’absis està decorat amb arcuacions llombardes, pròpies del segle XI, època en que cal datar l’església. Pel cantó de ponent , resta unida al Mas Vilanova del Plà que li dóna el nom. L’any 1930, el propietari encarregà la restauració a l’arquitecte Josep Puig i Cadalfach.

Avui és possible gaudir d’aquesta contemplació, desprès d’un àpat familiar, d’empresa, o d’entitat, tota vegada que la propietat lloga un ampli menjador amb cuina. Als telèfons 669.826.013 i/o al 93.744.92.42, us donaran una més amplia informació d’aquest servei.

© Antonio Mora Vergés

divendres, 29 de maig del 2009

CATALUNYA, CASTELLTERÇOL, COUNTRY

Rebia un e.mail de la Dolors Picanyol, en el que alhora em feia saber, i em convidava a la 3a. Trobada Country de Castellterçol.



La convocatòria deia : Diumenge 24 de maig, Centre Espai Escènic, a partir de les 18,00.



L’edifici havia estat seu del CENTRE MORAL DE CASTELLTERÇOL, entitat fundada l’any 1.862, i va ser cedit a l’Ajuntament, que l’ha reconvertit en el Centre Espai Escènic, inaugurat l’any 2.007; actualment és una moderna Sala Polivalent, on es duen a terme Sessions de teatre, Cinema, Concerts, i en aquesta ocasió en particular una trobada Country.

El nombre d’assistents superava llargament els 150, majoritàriament de terres moianeses ; em sortien però les següents procedències :

TONA
TARADELL
ARTES
NAVARCLES
MOIÀ
CASTELLAR DEL VALLES
CASTELLTERÇOL
CASTELLCIR
SANT QUIRZE DE SAFAJA
MANRESA
SANT PERE DE TORELLO
BARCELONA











La ballada – amb 61 cançons - es perllongarà fins quasi les 22,00 hores.

Quan al municipi de Castellterçol (31,61 km²) és per molts aspectes el segon més important del sector del Moianès i un dels punts aglutinants de la contrada, en algunes matèries tant o més que la mateixa vila de Moià, puix que l'esquarterament d'aquest altiplà entre el Bages i el Vallès Oriental fa que Castellterçol esdevingui pràcticament la capital del sector vallesà del Moianès.

Des de molt antic l’escut de Castellterçol està format per un castell i tres sols, l'antiga documentació però, indica clarament que el nom del terme deriva d'un magnat de nom Terçol ( Terciolus), mort ja el 898, que va edificar un castell en terra de propietat o domini reial.

Aquí hi trobareu : Castells, ermites romàniques i modernes,




pous de glaç, un rentador de llana, grans masies ,.... , i la casa on va néixer Enric Prat de la Riba, avui convertida en Museu.

Ens acomiadàvem passades les 21,15 dels amics de Castellterçol, i dels empleats del CENTRE ESPAI ESCÈNIC, que han fet possible aquesta celebració, amb la seva professionalitat i diligència.

© Antonio Mora Vergés

diumenge, 24 de maig del 2009

SANT FOST DE CAMPSENTELLES, UN LLOC PER VISITAR

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, a Sant Fost de Campsentelles; sense l’equip necessari; vestits de mudar, i la màquina Olimpus FE-100, enlloc de la Canon reflex, que des de gener d’aquest any 2009, ha esdevingut “ titular” quan als treballs fotogràfics. Veníem al banquet nupcial de la Raquel i el Toni.








Amb el que dúiem, i una petita recerca de dades que veureu a continuació hem confegit aquest relat ;


La primera menció escrita de Sant Fost com a poble data de l’any 967, quan un document parla de la vila de Campsentelles (Campo Sentigis). La primera notícia sobre la parròquia és de l’any 978, any en què ja existia una petita església dedicada a Sant Faust o Fost, soldat màrtir de Còrdova. L’antiga església parroquial es trobava a l’actual plaça de les Glòries Catalanes o del Lledoner i fou consagrada el 4 de desembre de 1141 pel bisbe Arnau de Gurb.








Durant la Guerra Civil el poble canvià de nom i passà a dir-se Alba del Vallès. El juliol de 1936 l’antiga església fou totalment destruïda.







L'antiga parròquia de Sant Fost de Campsentelles, romànica, que havia estat molt reformada entre el 1868 i el 1876, fou totalment destruïda en la guerra de 1936-39. El temple actual, que fou iniciat un cop acabada aquella guerra i que ha estat acabat el 1978, és obra de l'arquitecte M. Romaní, que fa una interpretació moderna de l'antiga basílica cristiana: planta basilical de tres naus, major la central, separades per columnes que sostenen unes arcades de mig punt, damunt cadascuna de les quals s'obre una finestra que il·lumina la nau central, més elevada que les laterals, que es cobreix amb teulat de fusta a doble vessant.






L'absis té sengles sagristies a banda i banda


A finals dels anys 70 s’inicià l’actual urbanització Sant Fost Residencial, però ha estat a partir de la dècada dels 80 que s’ha produït la gran expansió urbanística de Sant Fost, ha passat la nostra població de 2.595 habitants el 1979 a 4.425 el 1989. Econòmicament Sant Fost va ser fins fa uns 25 anys un poble eminentment agrícola, d'on destaquen el conreu de la vinya , la patata, els cereals i productes hortícoles. També es treia molta llenya i carbó vegetal dels seus frondosos boscos (cal recordar aquí el vell adagi dels nostres avis: Martorelles, Cabanyes i Sant Fost, tres parròquies dintre un bosc).








Les runes de sant Fost Vell,







la romànica de Sant Cebrià de Cabanyes,







el pou de glaç de Can Donadéu, ... son alguns dels atractius d’aquesta població que justifiquen sobradament la seva visita.



(c) Antonio Mora Vergés




dissabte, 23 de maig del 2009

La Raquel, el Toni, Sant Pere , Sant Fost, Sant Cebrià , i l’amor.

Dissabte 23-05.-09; arribàvem puntualment a l’esplanada de Sant Pere de Reixac, anàvem de vint-i-un botó, la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, a les 13,00 hores la Raquel i el Toni passarien a formar part del col·lectiu de casats/des. Ens retrobaríem amb l’Anna i el Sergi, amb qui compartiríem banc a l’església i taula a l’hora de dinar.




Sant Pere de Reixac està situat al costat esquerre del riu Besòs, al vessant oest de la Conreria, a 191 m d’altitud, que li permeten gaudir d’una àmplia panoràmica sobre les terres del Vallès. S’hi arriba per una pista que neix al Km 7 de la carretera que uneix Montcada amb Badalona o des del Km. 8’9 de la carretera que va de Sant Adrià a La Roca.





Les pedres mil·lenàries que farien d’esplèndid marc de la cerimònia de matrimoni, guardaran perpetua memòria del compromís de la Raquel i el Toni.



El sol de migdia, mentre ens esperàvem per retratar-nos amb la nova parella, posava en evidència que tots plegats ens guarnim amb excés per aquestes ocasions.


Deixàvem el pujol de Sant Pere, amb la convicció que com la llum solar que fa funcionar el rellotge, la vida d’aquest bons amics nostres serà beneïda per Déu.


El banquet tindria lloc al Restaurant El Celler de Can Torrents; l'any 1873 la família Torrens va aixecar aquesta casa al costat de l'antiga església de Sant Fost, totalment destruïda el juliol de 1936 i avui en ruïnes. Aquesta nissaga santfostenca procedeix de Can Torrens Vell de Cabanyes, casa pairal i bressol de la família Torrens.




L’àpat nupcial, que en successives localitzacions es perllongaria fins quasi les 19,00 hores, con sembla manar una costum irracional, s’ha de qualificar de pantagruèlic.




Vindrien els regals; a les mares ;als que properament faran també aquest mateix pas, i finalment als convidats, abans d’iniciar el tradicional ball.



Passaven llargament les 20,30 quan ens acomiadàvem dels nuvis, amb la voluntat de retrobar-nos a la seva tornada del viatge de noces.


No podia – la cabra tira al monte - deixar Sant Fost sense recollir imatges de les runes de l’antiga església, i de la propera romànica de Sant Cebrià de Cabanyes, on intueixo – una vegada més- la ma “negra” del Servei de Transformació de Monuments de la Diputació de Barcelona.




Sant Pere, Sant Fost i Sant Cebrià, vetllaran amatents per la felicitat d’aquesta nova parella, dels seus familiars i amics.

Amén !

© Antonio Mora Vergés



dijous, 21 de maig del 2009

GUIMERÀ











És situat al SE de la comarca i limita al N amb els municipis de Verdú i de Montornès de Segarra, a l’E amb els de Montoliu de Segarra i Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà), al S amb Passanant (Conca de Barberà) i a l’W amb Ciutadilla.

El municipi és partit pel Riu Corb i té al marge dret una serra eixuta que mostra els estrats de calcària. Sobre la serralada, el terme va davallant cap al Pla d’Urgell, enmig de fondalades que foren excavades per les torrenteres del Riu Corb i del Cercavins. Són formes entallades en la massa dels sediments oligocènics i es troben damunt dels turons de dipòsits quaternaris, formats de còdols calcaris angulosos, com es poden veure al puig de la Bovera o a la mateixa Serreta, damunt el cementiri nou. El marge esquerre del riu és més abrupte i és on es troben les fondalades més pronunciades, amb quatre torrenteres que porten l’aigua al Riu Corb en dies de forts aiguats. L’erosió dels bancals ha estat interrompuda gràcies a les parets de pedra i als ametllers plantats als marges.

Els punts orogràfics no sobrepassen els 660 m en les partides dels Rats, Perers i Julianes. Sobresurt a la part solana el turó cònic, tocant els límits de Verdú i Ciutadilla, de l’ermita de la Bovera, amb 589 m, mirador de la plana de l’Urgell. La població és situada en un graó poc pronunciat de la Depressió Central que li dóna unes característiques particulars d’hàbitat en un esglaonament de la serra.

L’únic nucli de població és la vila i cap administratiu de Guimerà, el qual està unit mitjançant una carretera local a la C-14 de Salou a Adrall (Alt Urgell), que continua vers llevant fins a Vallfogona de Riucorb i Santa Coloma de Queralt, i vers ponent fins a Sant Martí de Maldà. El topònim és esmentat ja a la primeria del segle XI, i es creu que prengué el nom d’un personatge anomenat Wigmar o Wimarus, potser el primer senyor del lloc; aquest antropònim, provinent d’un mot llatinitzat del final de l’època visigòtica, podria haver originat per transformació lingüística el nom de Guimerà. Manuel Bofarull i Terrades, recull però altres possibles fonts : del llatí aquae mereculae o aqua meranae “ aigua clara “, o del nom propi àrab Imràn

La vila de Guimerà es troba a 555 m d’altitud, aturonada a la dreta del Riu Corb, presidida per les restes de l’antic castell, al centre del municipi. Quan aquest poble apareix davant nostre es fa difícil distingir on acaba el poble i on comença la muntanya, i això per la perfecta integració de les cases amb els tons de les terres que les envolten. El castell de Guimerà, antic centre de la jurisdicció del terme, és una fortalesa medieval, molt malmesa, de la qual resta una esventrada torre (possiblement la mestra), situada en la part alta de la vila i des de la qual es domina tota la vall.

El poble va créixer de dalt a baix, al voltant d’un castell i als peus de l’església gòtica. La primitiva torre de defensa, envoltada de murs i residències, es va convertir en un notable castell, que amb el temps va ampliar el recinte emmurallat per a englobar el poble que s’havia format al seu redòs. Els carrers tenen un traçat irregular, tot jugant amb els pendents del terreny: són estrets, costeruts i entrelligats amb arcs i coberts. Les cases construïdes en part sobre porxos conserven portes i finestres d’època renaixentista.

Les muralles encerclen el recinte de la que fou vila medieval, i quatre portals foren altres tantes sortides a totes les direccions. Avui es conserven tres dels portals, els que tancaven el poble per les parts N, E i W; la porta principal i el seu recinte, per la part S, fou possiblement enderrocada per la riuada de Santa Tecla (1874). El recinte emmurallat va anar creixent per la part de migdia, fins a trobar la frontera natural del Riu Corb. Per la seva estructura constructiva, els portals, les muralles, els carrers amb arcs, suportals, finestrals artístics i per la seva arquitectura medieval austera, la vila fou declarada conjunt historicoartístic el 1975.

Hi ha notícies d’una primitiva parròquia que, pels vestigis de parets i una antiga portada que hi resta, devia trobar-se situada al mateix indret de l’actual, dalt el turonet i a prop del castell. Aquesta església, inicialment sotmesa a la diòcesi de Vic o d’Osona, fou unida a l’arxidiòcesi de Tarragona el 1154. També es conserven en el Museu Municipal de Guimerà capitells i altres restes arquitectòniques romàniques, provinents d’aquesta primera església.

Al principi del segle XIV i a causa del creixement de la població, fou començada l’església gòtica de Sant Sebastià, abans de Santa Maria, pels senyors Guerau Alemany de Cervelló i la seva esposa Geralda de Rocabertí, com es pot veure pels escuts dels capitells de la portada. La planta és de creu llatina amb un absis pentagonal, i la nau central formada per tres trams de voltes de creueria amb els corresponents arcs i claus de volta. Hi ha tres capelles també amb voltes de creueria. La façana té una portada amb motllures gòtiques, dins un esquema de quatre arquivoltes amb arcs apuntats. Sobre la porta d’entrada hi ha un finestral de tipus ogival. Al costat esquerre s’alça la torre campanar de planta quadrada, acabada al final del segle XV o inici del XVI, i a la part superior hi ha un escut de la família Castre-Pinós que correspon a aquesta època. L’obra artística principal procedent d’aquest temple és el gran retaule del Mestre de Guimerà, obra clau en l’estudi de la introducció del nou estil internacional en la pintura gòtica a Catalunya. Fou pintat per Ramon de Mur, vers els anys 1411-1412, i ens mostra una composició d’escenes de l’Antic i del Nou Testament. Avui dia l’original d’aquesta important peça és conservada al Museu Episcopal de Vic ; sortosament però, podreu veure’n una còpia de les mateixes proporcions a l’església de Santa Maria; això ha estat possible gràcies a la iniciativa de l’associació http://www.guimera.info/, recolzada generosament per alguns donants particulars .

El 1940 es va encarregar a l’arquitecte Josep M. Jujol el retaule actual d’alabastre, on les influències gaudinianes colpeixen enmig de línies austeres del gòtic rural. És dedicat a Santa Maria, l’antiga patrona de Guimerà, ja que el patró modern és sant Sebastià.

Durant el segle XII el castell de Guimerà va pertànyer a la família Alemany de Cervelló, de la qual va passar per herència vers el 1343 als Castre, i el 1371 a la família Pinós, que continuà cognominant-se de Castre-Pinós, fins que per successió el 1663 passà als ducs d’Híxar, que hi tingueren drets fins el 1831. Guimerà es considerava una baronia i els seus senyors es deien inicialment barons de Guimerà. El 1599 Gaspar Galceran de Castre-Pinós i d’Aragó-Gurrea, casat amb Isabel Agnès d’Erill i de Sentmenat, va obtenir del rei Felip III de Castella que la baronia de Guimerà fos erigida en comtat. L’any 1794 era senyor de la vila Pere de Alcántara Fadrique Fernández d’Híxar, que fou un gran benefactor i protector del santuari de la Bovera.

El barons i, més tard, els comtes de Guimerà tenien des de l’any 1359, en què el rei Pere III els va cedir a Francesca Alemany i als seus successors a perpetuïtat, el mer i mixt imperi i tota la jurisdicció criminal. Aquests drets es van perpetuar en els senyors del lloc fins a l’extinció de les senyories jurisdiccionals al principi del segle XIX.

La desfeta del castell va tenir lloc del 15 al 20 de setembre de 1835, en temps de la primera guerra Carlina, en què les forces comandades per Roset es van refugiar al castell. Els carlins perderen la batalla i Roset i trenta-tres homes foren afusellats immediatament, altres ho foren a Verdú, Tàrrega i Igualada i 383 deportats a Cuba, des del port de Tarragona. El castell va quedar molt malmès després de la lluita, i el temps va fer la resta.

A més del santuari marià de la Bovera i de les restes de l'antic monestir de Vallsanta, en el terme de Guimerà hi ha abundants jaciments arqueològics que confirmen la riquesa de la Vall del Riu Corb. Prop del camí ral que va de Guimerà a Sarral s’han fet importants descobriments de tombes, tallers de sílex i gravats rupestres; cal esmentar també un hàbitat eneolític dit Comacardós Xepo, gravats de la Vall del Pous, el taller de sílex (Pedrera Florensa) i les tombes de lloses (Argelagar), entre altres.

Diversos materials ibèrics han estat trobats en les partides dites els Quintars, la Bovera, Palaus, la Creu del Camí de Tàrrega, i en les terres planes de la vall hi ha documentats materials romans a Palaus, una important vil·la, prop de la qual es trobava un mil·liari de l’època de Claudi, del segle I dC. També s’han trobat restes de ceràmica romana a Vallsanta, al Molí Nou, a Serra Xist i davant del poble actual, als Obacs de Celdònia.

Sou pregats d’afegir i/o esmenar allò que calgui en el nostre text adreçant-vos al correu tribuna@guimera.info

Ens agradarà rebre les vostres aportacions, tant pel que fa a Guimerà, com a qualsevol dels nuclis de la Vall del Corb.

Per endavant gràcies.© Antonio Mora Vergés

L'Església de Sant Andreu de Samalús







La parròquia de Sant Andreu de Samalús se cita per primera vegada l'any 1060, formant part d'un feu que el bisbe de Barcelona, Guislabert (1034-1062), cedí a Guilia i als seus fills. En el cens més antic que es coneix el de l'any 1380, fet durant el regnat de Pere III el Cerimoniós, Samalús tenia 8 focs; en el fogatjament del 1553, en tenia 21; en el del 1791, després de la Guerra de Successió, 51 focs que estatjaven 295 persones; i l'any 1836, en desaparèixer els pobles de poc veïnat, quan Samalús s'uní amb Cànoves per a formar un sol municipi, tenia 64 focs i 304 habitants.


Se suposa que l'església romànica de Sant Andreu fou construïda a la segona meitat del segle XI, possiblement sobre les restes d'una esglesiola primitiva. Llavors era un temple romànic d'una sola nau, posteriorment modificada en construir-se les capelles laterals i aixecar el tercer cos del campanar. Els joiells d'aquest temple romànic, restaurat fa alguns anys per a desembarassar-lo dels afegitons que l'empastifaven, són l'absis i el campanar. Exteriorment, l'absis està format per set plafons amb dues arcuacions llombardes a cadascun - són arquets de mig punt, iguals i continguts - i separats per lesenes, amb tres finestres romàniques. Damunt de cada plafó, com si l'edifici s'hagués volgut aixecar per a convertir-lo en una església castellera, hi ha una finestreta espitllarada.


Del campanar primitiu es conserva la part baixa, el primer cos, rematat amb tres arcuacions llombardes a cada cara i amb una finestra central. El segon cos del campanar també és romànic. I el tercer cos, més modern, possiblement del segle XVI, té un finestral amb un arc de mig punt a cada costat per a les campanes, i està acabat amb merlets i gàrgoles per escopir la pluja que cau al terradet.

Pere Comas


Cardedeu, 27 de maig de 1990

dimarts, 19 de maig del 2009

L'Església de Sant Muç de Cànoves



El terme es troba citat per primera vegada en el Cartulari de Sant Cugat, els anys 1002 i 1007; i les primeres vegades que s'esmenta la parròquia es troben en el llibre de visites pastorals dels anys 1303 i 1307.


El temple té una sola nau. Les voltes són de pedra vista, de palets. La façana és de carreu petit i té un portal rodó i un ull de bou. A migjorn hi ha una finestra quadrada amb la data de 1643, a l'absis i la paret nord hi ha diverses espitlleres sobreposades.






Al damunt de la façana hi ha un comunidor.


El campanar és quadrat, acabat amb merlets, amb quatre finestres de mig punt per a les campanes. La portada té dos arcs de mig punt, un sobre l'altre. El cor és molt senzill i fou construït l'any 1880, per renovar-ne un que n'hi havia de fusta.





Les primeres visites pastorals ja parlen que hi havia l'altar major, el de Sant Muç, i el de Santa Maria, l'any 1379. A la part de llevant, quasi tocant l'Església hi ha Can Cuch, i a ponent, Ca l'Antich.

diumenge, 17 de maig del 2009

TERCERA TROBADA COUNTRY A PREMIA DE MAR






Ens havien recollit a Castellar del Vallès a les 9,15, anàvem en un autocar de vint-i-cinc places, juntament amb el grup de Terrassa.

A la Plaça de la Sardana, pocs minuts desprès de les 10,15 coincidiríem amb els grups que venien de llocs tant diversos com :

ANDORRA
ARGENTONA
BARCELONA/ST.ANDREU/ENTENÇA
CALELLA
CASSA DE LA SELVA
CASTELLAR DEL VALLÈS
CORBERA
IGUALADA
LA PALMA DE CERVELLÒ
MATARO
MORA D'EBRE
PINEDA
PREMIA
RUBI
SABADELL
SANT POL
TARADELL
TERRASSA
TORTOSA
VILANOVA DEL CAMI
VILASSAR

Possiblement em deixo alguna població, - no Igualada – i prego des d’ara disculpes; la ballada que es perllongaria fins les 14,30, i segons les dades dels organitzadors, estaria per damunt de 1.000 el nombre de persones que assistirien a la convocatòria d’aquesta tercera trobada.



Algunes dades d’aquesta població :

La població costanera de l'actual Premià de Dalt, el Premià de Baix com es deia aleshores, creixia ràpidament: així, a finals del segle XVIII , l’any 1798 es començava a construir , i es va acabar l’any 1820, el temple que acolliria l’any 1.841 la parròquia de Sant Cristòfol, després que l’any 1836 Premià de Mar es segregués de Premià de Dalt.

L’edifici és d’estil barroc i és format per una planta de creu llatina i campanar de torre de planta octogonal. De l’espai interior en destaquen les tres naus i, a l’altar major situat al centre del creuer, un baldaquí amb columnes salomòniques aprofitades d’una església de Castella. Just sobre el creuer un cimbori i una cúpula esfèrica o llanterna són els encarregats de permetre l’entrada de la llum a l’interior del temple.



Façana ; Imatge de l’any 1.912. Fons Salvany

En cridava particularment l’atenció una imatge del Crist de la Pregunta; el crucificat amb el cap aixecat posa la seva mirada a l’infinit. Segons la tradició és el moment en que diu “ Déu meu, Déu meu, perquè m`has abandonat ! “




Ens acomiadàvem dels amics de Premià, felicitant-los per la seva bona tasca, en la organització – perfecta – d’aquesta tercera trobada country.

© Antonio Mora Vergés

La Capella de Sant Salvador de Terrades



Ermita de Sant Salvador



Aquesta ermita es troba emplaçada en plena muntanya al nord del terme municipal, en vers el Pla de la Calma, a una altitud de 740m. Aquesta ermita neogòtica es va construir el 1930 segons el projecte de Josep M. Pericas, en el mateix lloc on s'alçava l'antiga capella.

Documentada al s. XIII, fou fundada possiblement pels senyors del Castell de Cànoves. L'actual edifici és d’una sola nau, amb creuer i absis pentagonal. La façana, emmarcada per pilastres que acaben en arquets cecs, té en el centre un gran arc apuntat, la porta adintellada i tres finestres també apuntades. En el capcer hi ha un gran arc parabòlic rematat per una creu de pedra. A la dreta, damunt el creuer, s'alça el campanar d'espadanya amb tres obertures d'arc de mig punt.

La Capella de Santa Eugènia





Ermita de Santa Eugènia

Dintre de la demarcació de Samalús i enfilada sobre la carretera, hi ha aquesta capella de la què se’n troben documents des del 1308.


Al segle XVI va ser reedificada i al principi del segle XX seria l'escola en el sector de Samalús.


Pel 1956 va ser restaurada i es va refer la volta sostinguda per un arc diafragmàtic, molt apuntat.


És un edifici d’una sola nau i està dividida en dos trams. La façana és centrada per una senzilla portada de mig punt i coronada amb l'espadanya d'una campana. En el seu interior allotja una imatge moderna de Santa Eugènia, de terra cuita. No s'ha conservat un retaule plateresc del s. XVI que fou primitiu de la capella del Roser de l'església parroquial, on fou traslladat de nou i guardat a la sagristia a principis del s. XX.

El santuari de la Mare de Déu de la Salut ( també de la font de la salut)

A redós de l’Església de Sant Andreu al capdamunt d’un carrer de cases hi ha el Santuari de la Mare de Déu de la Salut. Forma un conjunt captivador en un paratge assolellat on prolifera l’olivera i els ametllers hi floreixen amb molta diligència, al peu de la muntanya, a 370 metres d’altitud, i en un bell mirador, des d’on es contempla la major part del Vallès.

Aquest conjunt està emplaçat al peu de la carretera de Sant Llorenç Savall a Llinars, un vial amb molts revolts, junt al Km 36 a uns 3 Km de La Garriga i a 5 de Cànoves, en un lloc molt cuidat, ornat de flors i plantes flairoses.





Es tracta d’una capella moderna, potser de finals del s XVIII, restaurada pocs anys abans de la nostra guerra pels amos de Can Bori, amb magnificència i bon gust, com s’entreveu a la primera llambregada, en tots els detalls: en la pedra, en les reixes, en les vidrieres i en el mosaic.





Aquesta Ermita de la Salut és citada per primera vegada l’any 1772. El 25 de novembre de 1800, es concedí la llicència per a celebrar-hi missa (Arxiu Episcopal, anys 1799-1801, foli 394-Mas). Però l’actual Ermita de la Salut, d’estil gòtic, degué ésser construïda damunt de la primitiva, segurament romànica, que es devia bastir els darrers anys del segle XVIII per acollir la imatge de la Mare de Déu, de marbre blanc com la neu, ric joiell obrat per un imatger desconegut, portat de Roma per un peregrí de Can Bori, família que, des de llavors, ha tingut cura de donar a la imatge el més ric estatge.

Els goigs en lloança de la Mare de Déu de la Salut, escrits per Mn. Ramon Garriga, musicats per Mn. Francesc Baldelló i ornats amb xilografies de Josep M. Nuet, ens ho diuen:


D’aquest poble, una vegada.
Diu que un noble peregrí,
Anà a Roma i de tornada
Vostra imatge ens dugué ací,
Perquè fóssiu nostra guia
Pel camí de la virtut

L’any 1936, el santuari no s’escapà del saqueig, com ja havia estat espoliada, l’any 1848, dels seus millors joiells; però la imatge pogué ésser salvada per uns veïns que, al primer moment, l’enterraren al peu d’un taronger – arbre que prolifera en els recers assolellats de moltes masies de Samalús – que diu que estigué florit tot el temps que emparà la imatge; però després, amb més calma, i per conservar-la amb tota seguretat, traslladaren la imatge a una vinya, on va romandre fins l’any 1939, quan fou tornada a la seva estada. I ja des de llavors, cada any s’ha celebrat la festa d’honor de la Verge, el quart diumenge d’agost, festivitat de la Mare de Déu de la Salut.

A poca distància de l’ermita i darrera l’absis de l’església romànica de Sant Andreu hi ha l’estela que en honor del sacerdot-poeta Mn. Ramon Garriga i Boixader (1876-1961), l’ermita de Samalús, que fou erigida en una festa celebrada l’any 1961. En aquest monòlit hi ha un poema, dedicat a Samalús, del sacerdot artista:

,



Brilla arreu, com un miracle
una tènue claror,
perquè tot porta el signacle
de les mans del Creador.
El creient prou que ho repara
que tot parla aquí de Déu:
les estrelles, l’alba clara,
boira i pluja, vent i neu,
feta amb gebre i serení,
i la rica pedreria.
Flor de llum, que ets poesia,
benaurat qui et sap collir.


Ultra el grupet de cases que hi ha a l’entorn de la parròquia, de la rectoria i del cementiri, hi ha a Samalús una cinquantena més de masies pintoresques i cases senyorívoles entre les quals mereixen ser esmentades. Can Bot, dels segles XVI i XVII, amb una capella del segle XIX dedicada a la Mare de Déu del Carme; Can Cavaller, Can Julià, Can Flaquer, l’antic Mas Vallfiguera, enfilat a la muntanya a 650 metres d’altitud, al peu de la Roca Centella, l’antic Mas de Can Bori, al principi del s XIX convertit en el castell de Samalús, amb matacans i barbacanes i amb finestrals del segle XVI addicionals; i Can Cuní, la darrera estada de Mn. Ramon Garriga, sacerdot, artista, poeta, folklorista, que es retirà a Samalús l’any 1915; una masia que Mn. Ramon Garriga convertí en museu.




Pere Comas
Cardedeu, 27 de maig de 1990

divendres, 15 de maig del 2009

Presentació de valldelcorb.info, la web d’un territori serè

Estàvem convocats a les 11,00 al Balneari de Vallfogona de Riucorb, per assistir a l’acte de presentació de valldelcorb.info


Veníem des de les terres del Vallès : La Paqui Cabeza Carrasco, el Tomàs Irigaray Lopez, la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, els desviaments a Montmaneu i a la carretera de Tàrrega a Montblanc, consumien la nostra previsió de temps sobrer, i arribàvem puntualment uns minuts abans de ,les 11,00; ajornem novament la recollida d’imatges d’alguns dels pobles de la Vall del Corb.

Els Alcaldes de Ciutadilla Oscar Martínez Agusti, i de Santa Coloma de Queralt Ramon Borras Ramon, començaven l’acte explicant-nos que s’està posant fil a l’agulla per constituir el consorci de les Valls del Corb, tant des de les terres tarragonines, com lleidatanes.





Intervenia a continuació El director dels Serveis Territorials a Lleida del Departament de Comerç, Turisme i Consum, Vidal Vidal; ens confirmava l’obertura de l’Oficina de turisme a Guimerà, i demanava a tothom que des d’ara – tot i prosseguint amb els tràmits legals de constitució del Consorci – tothom comenci a treballar en el desenvolupament d’aquest engrescador projecte, del que la web valldercob.info n’ha de ser una eina essencial.
El President de l’associació guimera.info Pasqual Prous, explicava de manera planera, que venim des d’una llarga experiència a la xarxa, que disposem de les millors i més actualitzades eines, i que tenim quan a la Vall del Corb, un projecte coincident amb els anhels de moltes de les persones, dels comerciants i dels polítics que viuen en aquestes terres i malden pel seu desenvolupament ordenat.



Seguidament el Joan Duch, insistia en d’importància de posar en comú tot el valuós patrimoni històric i monumental de la Vall. Això, juntament amb el paisatge, i l’oferta de bens i serveis de qualitat , ha de generar necessariament un important flux econòmic vers la Vall.

Carles d’Ahumada, de l’Associació de la Vall del Corb, manifestava la clara voluntat d’aquesta entitat, quan a fer pinya en qualsevol iniciativa que permeti, un desenvolupament harmònic i ordenat del territori.

Clouria l’acte Jaume Riera i Clos, Gerent del Balneari de Vallfogona de Riucorb, que faria èmfasi justament, en la necessitat inajornable de començar aquest desenvolupament; les condicions quan al control legal son òptimes, i caldrà confegir unes ofertes alhora engrescadores i variades, que facin de la Vall del Corb un destí cobejat.



Pensem que com altres territoris de Catalunya, es donen ara i aquí, les circumstàncies mínimes, que es concreten en una definició de TERRITORI SERÈ:

“Aquell que compta amb unes característiques i en el que s’organitzen uns processos col·lectius que fan possible desenvolupar, de manera individual i col·lectiva, i a partir del seu capital territorial, un estil de vida serè.”

Hi ha sobre aquesta qüestió un magnífic treball que podeu trobar a :


En el dinar posterior, faríem un brindis molt especial :


Llarga vida a valldelcorb.info !

© Antonio Mora Vergés