dimarts, 31 d’agost del 2021

IN MEMORIAM. ESCOLA PÚBLICA D’ARCAVELL. LES VALLS DE VALIRA. L’URGELL SOBIRÀ. LA VEGUERIA “ IN PECTORE” DELS PIRINEUS.

  

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?

 

En aquesta ocasió m’envia fotografies de l’edifici que aixoplugava l’escola pública d’Arcavell,  una entitat de població del municipi de les Valls de Valira, a la comarca de l'Urgell sobirà.







El poble se situa al vessant de ponent del Bony de Quíxol, a poc més d'un quilòmetre a l'esquerra de la Valira.


La creu d'Arcavell, que estaba  situada prop del camí i del riu, on hi havia un molí fariner era la fita divisòria amb Andorra; en aquell indret tenia lloc la cerimònia de la rebuda del bisbe.


L’etimologia  ens diu que el topònim segurament és d’època pre-romana. Grafia antiga: Archavelle (Acta Cons. Seu U.)


Gràcies a la bona  tasca del  Jordi Vila Juncá, anem recuperant la memòria històrica en aquest àmbit de l’educació, ens cal però l’ajuda de tothom, la generació que veure i viure aquell esforç gegantí que va permetre dotar d’escoles bona part dels petits nuclis tant de l’Urgell sobirà, com de la resta de Catalunya, per raó d’edat està desapareixent.


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.


Molt recomanable, Arcavell, la magnitud d’una frontera local a l’Alt urgell (segles XIV-XX), de Laia Creus Gispert

dilluns, 30 d’agost del 2021

ESCOLES MUNICIPALS / ESCOLA COMARCAL / CEIP AGUSTÍ GIFRE. SANT GREGORI. GIRONA.

 

La Dolors Vilamitjana Carandell, publica una fotografia, feta a l’any 1911 , pel  Valentí Fargnoli Anetta (Barcelona, 12 d'abril de 1885 -Girona, 7 d'abril de 1944). Escola de Sant Gregori, obra de l'arquitecte Rafael Masó. En primer terme s'observa un camp amb munts de fems.




Reprodueixo  de : http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Sant+Gregori&page=1&pos=3


Autors : Masó Valentí, Rafael  (Girona, 16 d'agost de 1880 - Girona, 13 de juliol de 1935) →  / Bosch Reitg, Ignasi  → Girona, 31 de març de 1910 – Girona, 29 de maig de 1985)  (reforma) / Tarrús Galter, Joan    - Bosch Genover, Jordi    (ampliació)

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arquitectura-contemporania-girona/autors/autor/joan-tarrus-galter.html

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arquitectura-contemporania-girona/autors/autor/jordi-bosch-genover.html

1909-10 i 1917-19 / 1967 ref. / 1976-77ampl. / 1984-91 ampl. / 2003 ampl.


Les actuals escoles de Sant Gregori són fruit de les diverses ampliacions que ha sofert l'edifici projectat per Masó l'any 1909 i construït a partir de 1917.

 

El projecte de Rafael Masó data de 1909-1910, tot i que les obres, que s'havien d'iniciar el 1911, comencen el setembre de 1917, quan finalment el Ministeri atorga una subvenció del 50% del seu cost. Les obres s'acaben el desembre de 1919 i l'edifici és inaugurat l'any 1920. Del projecte de Masó queda sense realitzar el cos central del conjunt, destinat a Ajuntament.


El projecte de Masó constava de dos pavellons (l'escola de nens i la de nenes) units per l'edifici de l'Ajuntament que mai es va arribar a construir. L'edifici s'ha conservat amb greus alteracions, a partir especialment de la reforma feta l'any 1967. Aquesta primera modificació va proporcionar a l'escola dues aules més, que servirien per descongestionar l'elevadíssima matrícula que en aquella època tenien les dues escoles unitàries, però alhora va significar un desvirtuament important de l'obra de Rafel Masó. L'estructura d'arcs de les classes grans va desaparèixer sota un cel ras, i es varen fer també canvis en la façana i obertures.

 

El 1977 en el solar on Rafael Masó havia previst per l'Ajuntament, s'hi aixecà la primera ampliació de l'escola. Així les dues escoles unitàries quedaren unides i passaren a ser "Escola Comarcal Mixta de San Gregori" que acollia (i acull) els nens dels diferents municipis de la vall. Per primer cop es barrejaven els alumnes per edats i no per sexes. Aquesta primera ampliació va venir determinada pels criteris pedagògics marcats per la "Ley General de Educación General Básica". En aquest context les escoles unitàries i mixtes dels pobles de la vall quedaven desfasades. Calia agrupar els nens en una gran escola que els pogués garantir els avenços pedagògics que incorporava l'EGB a l'ensenyament.


Cal destacar el cos afegit en els anys 70, el pavelló construït en diverses etapes a finals dels anys vuitanta, i una darrera ampliació del 2003.


En els anys noranta s'inauguren nous pavellons que responen a l'augment demogràfic, lent però continuat, que estan experimentant els municipis de la vall, Sant Gregori principalment. L'any 2003 inaugurada l'última fase de l'ampliació, es remodela la cuina i el menjador del centre.

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/01/escola-publica-agusti-gifre-sant.html

diumenge, 29 d’agost del 2021

ESGLÉSIA VELLA DE SANT SALVADOR DE CASTELLFOLLIT DE LA ROCA. LA GARROTXA

 

La Maria Lluïsa Ramos i Martínez, escriu de Sant Salvador de Castellfollit (Castellfollit de la Roca)a https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0405001d.xml


Al capdamunt de la cinglera de roca basàltica on és situada la vila de Castellfollit de la Roca, hi ha la primitiva església parroquial, la qual havia estat dedicada en temps antics a sant Julià i posteriorment a sant Salvador 


Poques són les notícies documentals de què disposem ara com ara a l’hora de confegir el perfil històric d’aquesta antiga parròquia. Tanmateix sabem, per un instrument datat L’any 1019, referit a la dotació i constitució de termes de la canònica de la seu de Girona, i expedit pel bisbe Pere de Carcassona entre d’altres dignitats eclesiàstiques, que el susdit bisbe de la seu gironina donà a “…eidem Canonicae Ecclesiam Sancti luliani de Castelfreit cum omnibus suis pertinentiis”.


Malgrat la manca de dades històriques documentals esmentada, sembla fora de dubte que l’església de Castellfollit pertanyé sempre a la seu de Girona, ja que en els nomenclàtors diocesans confegits al final del segle XIV, s’esmenta l’“Ecclesia parrochialis sancti Salvatoris de Castrofollito suffraganea”. Aquesta notícia fa palès el canvi d’advocació, del qual malauradament desconeixem el moment concret en què es produí i a què fou degut.


El temple, igual que la vila, patí els efectes dels terratrèmols del segle XV i hagué d’ésser refet; les obres es portaren a terme en diverses etapes constructives, que finalitzaren al segle XVII dins l’estil renaixentista tardà, propi del moment. Al final d’aquesta centúria, concretament l’any 1691 l’“Ecclesie de Castro folito” figura relacionada als Sinodals de la diòcesi de Girona.


L’antiga església parroquial de Sant Salvador fou incendiada i destruïda  en els dies foscos que seguien a l’alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco , contra el  govern LEGÍTIM  i DEMOCTÀTIC  de la II República, l’any 1936, un cop assolida la victòria militar, el feixistes reconvertien  unes escoles, llavors en curs de construcció a la zona de l’eixample, en la nova església parroquial.

 

 En l’actualitat, a partir d’una iniciativa sorgida dels Amics de Castellfollit i amb el suport institucional, el temple de Sant Salvador ha estat recentment rehabilitat i condicionat com a espai polivalent per a diversos usos culturals.







Fotografies de Josep Vicent Montesinos


Aneu a la Garrotxa

dissabte, 28 d’agost del 2021

IN MEMORIAM AJUNTAMENT I ESCOLA DE NENES. VILANOVA DE LA MUGA. PERALADA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ

 Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar sistemàticament - ho fèiem fins ara únicament amb els edificis ‘monumentals’- la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.


Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Llegia a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Peralada&page=1&pos=1


L'any 1928 Bernardí Martorell i Puig (Barcelona, 1877 - ídem, 1937) havia construït a Vilanova de la Muga un edifici destinat a Casa Consistorial i Escola de Nenes, amb vivenda per el mestre. Quedà pendent una escola per a nens que fou concedida i projectada el 1954 per Josep Claret , juntament amb una vivenda per el mestre. L'obra s'acabà el 1959 i comprenia una escola per a nens: aula, despatx per el mestre, serveis i dependències annexes i una vivenda per el mestre amb quatre habitacions, menjador, cuina i serveis.


Sou pregats de fer-nos-ho arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges d’aquell edifici, dades com aquesta son les que atorguen el qualificatiu de ‘nació civilitzada’




Fotografia. Joan Dalmau Juscafresa 

Superava, publicant únicament edificis escolars anteriors a la dictadura franquista les 500 entrades a : https://issuu.com/1coneixercatalunya/docs

Superava les 3.000 entrades a :
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/

Superava les 5.000 entrades a :
http://relatsencatala.cat/autor/antonio-mora-verges/81299

Dit això, no us sonarà estrany si afirmo que em queden MOLTES COSES per a veure, retratar i descriure a Catalunya, oi?.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

divendres, 27 d’agost del 2021

IN MEMORIAM. CONVENT/COL·LEGI DE LES ADORATRIUS. GIRONA

 

El 1889, es compren uns terrenys a la llavors ronda Doctor Robert de 5.467m² per 36.000 pessetes, per construir un edifici que aixoplugarà el Convent/col·legi  de les Adoratrius, amb un projecte del mestre d'obres Francesc Salvat Juncosa, que anys a venir es veuran afectats pel pla urbanístic de l'Eixample. El convent, amb els anys, s'ampliarà amb uns terrenys del costat, que també es van comprar. L'orde, però, tindrà una limitació, si bé durarà poc: en els seus inicis només va poder inscriure noies de fora de la ciutat, per no entrar en competència amb altres centres de religioses de Girona ciutat.



Fotografia: Convent de les Adoratrius. Girona. Façana de la ronda Pare Claret, a l'encreuament amb el carrer Joan Maragall. Atribuïda a Salvador Crescenti Gironella , 1985



En els dies foscos que seguien a l’alçament dels militars feixistes encapçalat pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, amb les religioses fora, el convent, després d'esborrar tot símbol religiós, es converteix en presó i es projecta convertir-lo en institut d'ensenyament mitjà.


 Fins al 27 de juny del 1939, les monges no retornen al convent. Durarà poc la tranquil·litat. El 1940, el bisbe comunica a les religioses que el govern de l'Estat reclama edificis per a presons i reformatoris, que serà finalment el seu ús. Una decisió que no agrada de cap manera ni al Bisbat ni a les religioses. Les dades són colpidores: entre els mesos de maig i abril del 1941, el convent acull 1.557 dones i criatures, moltes de les quals posteriorment seran indultades; el 12 de desembre van arribar 246 internes de reformatori, que s'ampliaran fins a 750. El 1944, el convent recuperarà la normalitat amb la supressió del reformatori.


https://www.diaridegirona.cat/girona/2013/08/20/les-adoratrius-marxen-girona-i-49300090.html


http://www.elpuntavui.cat/article/672201-adeu-a-les-adoratrius.html

dijous, 26 d’agost del 2021

IN MEMORIAM DE LA TORRE GÒTICA DE CASTELLTERÇOL. EL MOIANÈS

  

Crisant Palau publica una fotografia parcial de la desapareguda Torre Gòtica de Castellterçol, construïda l'any 1903. I enderrocada cap a la fi dels anys cinquanta del segle XX. No trobava cap dada del seu autor, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email castellardiari@gmail.com




L’arquitecte Manuel Puig Janer (Monistrol de Montserrat, 1899 + Barcelona, 28 d'abril de 1965)

http://localmundial.blogspot.com/2019/09/manuel-puig-i-janer-un-arquitecte.html

 

va construir  en el seu lloc al carrer de Barcelona, 32-35 / Sant Joan, 2,  una casa de grans dimensions formada per diferents cossos que s'adapten a la forma irregular del solar, destacant especialment la torre de planta circular que dóna al carrer de Barcelona. D'aquell antic edifici neogòtic n'han quedat els magnífics finestrals que ornamenten la part baixa de la torre.



http://www.moianes.net/galeria/displayimage.php?album=search&cat=0&pos=7


Ens agradarà tenir noticia també, dels promotors d’ambdós edificis a l’email castellardiari@gmail.com


 Em costava un gran esforç fer aquesta  més que minsa publicació, el dia 9.07.2021 patia una caiguda al carrer d’Irlanda de Castellar del Vallès, amb el resultat del trencament de l’húmer , el dit petit de la mà, alguna costella, i contusions generals.



M’explicava el Juan Navazo Montero que havia vist una senyora enguixada com jo. Està clar que  la lluna ha estat propicia a les caigudes, tant clar però, com que la manca de manteniment de les voreres – endèmica – hi té una evident relació “causal”, oi?


L’any 2010, encara laboralment actiu, patia un accident quan cercàvem la Poua del Sailoic, al Moianès: 


http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/08/trencat-per-vacances.html


Més d’un any desprès acomplíem la nostra recerca :


http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/09/poua-del-saiolic-antic-terme-de-marfa.html


https://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/09/poua-del-sailoic-ii-antic-terme-de.html


Toca pouar a la paremiologia,” A gran dolor, paciència major, perquè a qualsevol mal, la paciència és remei”


La meva i d’altres caigudes a la via pública il·lustren dissortadament la endèmica manca de manteniment de les voreres a Castellar del Vallès.



 Compto, com ho feia Miquel Bosch i Jover, amb la Marededéu de l’Ajuda.

dimecres, 25 d’agost del 2021

MAREDEDÉU DELS ARCS. SANTA PAU. LA GARROTXA

  



https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0435301.xml

 

El santuari de la Mare de Déu dels Arcs fou construït, segons la llegenda, l’any 496, en el qual “fou trobada la seva imatge per una pastora del mas Planadavall, orientada pels bruels d’un brau, en una cova embardissada i oberta en la penya que tenia la forma d’uns arcs”, com explica Lluís G. Constans.

 

Tanmateix, la seva existència no queda constatada documentalment fins el 878, quan, atenent la petició de l’abat Ansemund de Sant Esteve de Banyoles, el monarca Lluís el Tartamut li atorgà un precepte d’immunitat, en el qual s’esmenta “in Riudeazar cella Sanctae Mariae cum terminis suis” com a possessió del monestir de Banyoles, cel·la que tornà a aparèixer en la renovació de la immunitat concedida per Carles el Simple a l’abat Hacfred, el 916. Cal afegir, però, que el cenobi banyolí obtingué aquesta possessió mitjançant la incorporació del monestir de Sant Julià del Mont, feta ja l’any 878, el qual posseïa el “vilar de Rivadazer”, segons figura en un precepte que li atorgà Carles el Calb l’any 866. Aquests fets portaren LI. G. Constans a pensar que Santa Maria dels Arcs havia estat construïda entre els anys 866 i 877 per l’abat Rímila del Mont.

 

Fins el 1157 Santa Maria “de Archibus”, que era parròquia de la vall de Santa Pau abans de l’any 1118, no torna a ésser documentada. En aquella data, l’església dels Arcs fou esmentada en la concessió que feren a Berenguer de Llers, bisbe de Girona, Ademar de Porqueres i Agnès, la seva muller, d’uns drets dominicals que rebien del veïnat.

 

Després de més de dos segles sense cap notícia, l’església de “Sancte Marie de Archubus” és citada en el Llibre verd del capítol de Girona del 1362. Posteriorment, l’any 1391, Hug, baró de Santa Pau, disposà en el seu testament que “nostro cors sie soterrat en la sglesia de madona Santa Maria dels archs de Santa Pau si dins lo dit bisbat de Gerona nos… morir“. En cas de morir fora d’aquest bisbat i haver d’ésser el seu cos traslladat a l’església dels Arcs, deixà cinquanta lliures per tal que durant el viatge de les despulles molts preveres fessin misses i pregàries per la seva ànima i les de tots els difunts. A més, ordenà “que los dits marmessors nostros fasen fer de nostros bens una bella tomba de pedra de Beuda entallada en la qual sie feta nostra figura e semblança de cavaller armat si doncs aquella nos no fase fer en nostra vida e volem que en la dita sepultura sia feta altre figura a semblança de la dita nobla muller nostra si aqui empero sepultura elegira quant passara de aquesta vida e que en la dita sepultura sien fetas nostres armes e senyals e de la dita muller sera si aqui sepultura elegir volra la qual sepultura volem que sie posada prop l’altar de madona santa Maria des Archs en aquella part on se diu lo evangeli en lo pilar on es destat de nostres armes en la qual sepultura sie mesa la ossa nostra e de la dita noble muller nostra si volra. Item volem que sobra la dita nostra sepultura sie posada una bandera de cendal de nostre senyal o un scut o targa francesca ab nostro senyal“.

 

Tanmateix, si les disposicions testamentàries, que hem vist fins ara, fetes pel baró de Santa Pau denoten una situació de favor vers Santa Maria dels Arcs, Hug posà els fonaments per a la seva decadència en deixar deu mil sous barcelonesos al bisbe de Girona “ops de fer e edificar una bella e suficient sgleya quis fara sots lo castell de Santa Pau en lo loc es de l’alberes d’en Balps e la torra qui ha nom en Riera la qual sgleya sie començada tal e ab tal spay que per temps basti e puga eser sgleya parroquial…”, ja que la parròquia dels Arcs, d’una banda, havia quedat petita i, d’una altra, era massa allunyada del centre de la vila de Santa Pau.

 

El 15 de maig de 1427 un terratrèmol ensorrà el temple romànic de Santa Maria dels Arcs (“dictam parrochialem ecclesiam per terremotum collapsam et penitus demolitam”), fet que decidí el bisbe de Girona, Andreu Bertran, a traslladar, l’any 1428, la parròquia a l’església que s’estava acabant de construir a la vila de Santa Pau, també dedicada a la Mare de Déu, la qual fou consagrada dos anys més tard.

 

L’any 1441, Bernat de Pau, bisbe de Girona, inicià la reconstrucció del santuari dels Arcs, que es realitzà mitjançant les donacions dels fidels de la zona.

 

Durant els segles XVII i XVIII fou construïda una casa hostatgeria per a pelegrins al costat del santuari, per tal com els papes Urbà VIII i Innocent X, els anys 1644 i 1652 respectivament, havien atorgat indulgències per a tots aquells que visitessin Santa Maria dels Arcs.

 

Després d’un període, entre 1809 i 1814, en el qual el santuari serví de refugi als monjos de Sant Esteve de Banyoles, experimentà una llarga decadència motivada per la dispersió del seu patrimoni a causa de la llei de desamortització del 1836. Tanmateix, la devoció popular no abandonà el santuari de la Mare de Déu dels Arcs, com demostra el fet que, l’any 1887, hi arribessin més de 1 500 persones que havien sortit de romiatge des d’Olot.

 

El 1936, després de l’alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco, aquest santuari marià fou víctima del foc. En l’incendi es perdé una majestat vestida i una imatge de la Mare de Déu del segle XIII, i també la major part del retaule plateresc que hi era venerat.




https://pagines.uab.cat/recercaixa.artenperill/content/santa-pau-santuari-de-la-verge-dels-arcs

Al santuari de la Mare de Déu dels Arcs era guardada i venerada una imatge de majestat vestida, de talla sobre fusta policromada, però fou destruïda l’any 1936. En alguns llocs l’hem vista també anomenada “majestat dels Arcs”, i no en coneixem les mides.



No tinguérem l’avinentesa de veure-la directament, i malauradament no en podem apreciar ara altres aspectes que els que es dedueixen de la fotografia reproduïda, que és d’Adolf Mas i de l’any 1916, o bé d’altres de molt semblants, com la de G. Roig de l’any 1911.

 

També en tenim algunes descripcions, com les de César August Torras, Jubias i Gaiter, Francesc Monsalvatje (la més antiga), i sobretot la de Miquel Juanola i Benet, que recull Ramon Grabolosa, i que a més d’orientar-nos sobre les seves dimensions, “no tan gran com la de Beget, de casi dos metres, però tampoc tan petita com la de Sant Joan les Fonts”, la descriu com una imatge “toscament tallada en fusta. Faç simplicíssima, apacible, serena, malgrat el trànsit suprem. Nas triangular, molt destacat. Celles arquejades i estretes fins als polsos. Cabell laci, bigoti i barba; els ulls i la boca tancats. Braços horitzontals i vestit fins als peus amb túnica cenyida al cos amb un cordó. Aureolat rústicament i clavat a la creu amb quatre claus, que li ferien mans i peus”.

 

Era una imatge perfectament conservada, però molt contradictòria. Les seves qualitats i els seus defectes es barregen contradient-se incomprensiblement, i s’arriba a la conclusió que era una talla molt perjudicada per la policromia, però que això no era cap excusa vàlida per a encobrir totes les deficiències que mostra la imatge.

 

D’aparença molt rústica, la primera impressió que causa és la d’una majestat decadent i de poca qualitat; impressió desagradable que queda molt modificada en examinar-la amb més atenció. Evidentment, no podem ni tan sols comparar-la amb les majestats del Taller de Ripoll, però té més valors dels que sembla, aparentment amagats sota el gruix de pasta i de repintats, el darrer dels quals, barroer i desafortunat, ni tan sols s’adapta al relleu escultòric, i ja fou blasmat per Monsalvatje l’any 1891.

 

Cal, en primer lloc, prescindir de l’aurèola en forma de plat pla col·locat horitzontalment damunt el cap, i que és una niciesa situada al límit de la incomprensió de qualsevol cosa que pugui derivar-se de la idea d’una aurèola, que simbolitza la lluminosa resplendor de la santedat.

 

Pel seu posat és una autèntica majestat triomfant, però té l’expressió dolorosa; suprimida la corona d’espines, la sang del front no té cap justificació i podria ésser un error de la pintura, però d’altra banda té els ulls closos i tan junts a les celles que no gosem imaginar-nos-els oberts, com caldria i com possiblement devien ser.

 

La boca, molt perjudicada per l’ombra del relleu del bigoti, que la policromia no recull, és bellament dibuixada i expressiva; però el nas és un volum informe, gros i barroer, i té l’orella dreta molt més enlaire que l’altra, sense cap aparent justificació, ja que la cara no és gens deformada, ni voluntàriament ni casualment. El cos, en canvi, té una marcada inclinació, accentuada per la posició del cap, que té el jaient invers, i dóna al conjunt un lleugeríssim moviment, molt reeixit, perquè li lleva encarcarament sense prendre-li gens de dignitat.

 

El cabell i la barba, que sempre són els més perjudicats pels empastaments i els repintats, semblen bastant mediocres, molt lluny de l’antiga estilització i sense el ratllat fi imitant el pèl. però també semblen empastifats i, evidentment, molt mal pintats.

 

Les mans són d’una extrema simplicitat, però ben tallades (semblants a les mans de la majestat de Mogrony), i els peus són acurats, marcant els turmells i les ungles dels dits, exageradament llargs. Ambdós peus són molt més separats del que és normal, però, en canvi, són perfectament centrats, referent a cada un dels dos volums que formen els plecs de la túnica i que queden indicats pels sectors rectes de la vora inferior.

 

Aquests plecs constitueixen un dels aspectes més remarcables i més ben realitzats d’aquesta imatge. Contrastant amb la part superior, que és totalment llisa, la túnica cau, de cintura en avall, formant tres grups de plecs (al centre i als dos costats), que acaben a la vora fent les mateixes ondulacions en ziga-zaga que trobem, més deficients, a la majestat de Mogrony i també, però molt més perfectes, a la majestat de Caldes; cal destacar que a la imatge de Santa Pau aquestes ondulacions no són curvilínies, sinó que conserven el trencat rectilini, com a la de Caldes i, en definitiva, com a l’estatuària grega, d’on provenen indiscutiblement aquestes formes.

 

I, damunt aquests plecs, tan correctes i de sabor tan clàssic, anotem la darrera incongruència: la corretja que cenyeix la túnica és prima, lletja i matussera, amb doble caient de tires paral·leles, però descentrades i tortes, eixides d’un doble nus imprecís, i com realitzada per obligació i a desgrat.

 

Manuel Trens la considera del segle XIV, però no comprenem el motiu que l’indueix a traspassar la barrera històrica del gòtic, i creiem que és més raonable l’atribució al segle XIII, que hem vist acceptada generalment.


Fa uns dies que falla l'accès a Patrimoni Gencat: 

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=10845


La hipòtesis d’un atac judeo-maçònic i clerical,  no es pot excloure.


 No tinc paraules per explicar l’intensíssim dolor que em provocaven  les imatges del bombardeig de  l’hospital Al Ahli de Gaza, Benjamín «Bibi» Netanyahu  (   Tel Aviv, 21 d’octubre de 1949  ) superava amb escreix al seu ídol Adolfo Hitler (Braunau am Inn, Alta Àustria, Imperio austrohongarès; 20 de abril de 1889-Berlín, Alemanya nazi; 30 de abril de 1945)

https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/el-diable-es-vesteix-de-netanyahu/


Que Déu tingui pietat de tots nosaltres, i no  permeti que malmetem aquest món  que ELL creava per a nosaltres com un paradís.


Jesús perdonava a Sant Pere que el negués fins a tres vegades la nit en que el detenien,  tenim entre nosaltres, “ conreadors de l’odi, contra Catalunya i el catalans “,     alguns amb vestit talarQui tingui orelles per escoltar, que escolti!!! 



Que la Marededéu   Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  armenis,   amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos,  jueus,   africans , sud-americans ,  afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!


«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

dimarts, 24 d’agost del 2021

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DEL PLA DE SANT TIRS. RIBERA D’URGELLET. L’URGELL SOBIRÀ. LA VEGUERIA” IN PECTORE” DELS PIRINEUS

  

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?


En aquesta ocasió m’envia fotografies de l’edifici que aixoplugava l’escola pública del Pla de Sant Tirs , nucli del municipi de la Ribera d'Urgellet, a l' Urgell sobirà






El Pla de Sant Tirs és la vila amb més habitants del terme  de Ribera d’Urgellet i alhora és el cap del  municipi . Actualment compta amb  342 habitants, el 1991 en tenia 252, i a diferència de la resta de pobles del municipi és dels pocs que té un augment d'habitants, i on s'han construït força cases durant els últims anys.


El Pla de Sant Tirs es troba a 702 metres d'altitud damunt un turó, el final del qual acabava amb una plana on hi ha pastures i que dona nom al poble tot i que té carrers força costers.


La tasca infatigable del Jordi Vila Juncá ha permès recuperar un bon nombre d’aquells edificis, que dissortadament no son considerats – llevat d’alguna excepció – monuments històrics.

 

Oferim tot el material a les persones i/o entitats  que vulguin endegar un treball de recuperació de la  memòria històrica de l’educació a la comarca de  l’Urgell sobirà.


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?