dissabte, 31 de juliol del 2021

ESGLÉSIA DE SANT MARÇAL. EL MONTSENY SOBIRÀ.

 

Ens arribàvem a l’església de Sant Marçal del Montseny, adossada a l’antiga casa del priorat, convertida en hostal,  que es troba a uns 1 100 metres  d’altitud, sota el coll del mateix nom, travessat per la carretera de Viladrau a Sant Celoni i prop del punt on coincideixen les comarques del Vallès Oriental, de l’Osona i de la Selva, o els municipis de Montseny, Viladrau i Arbúcies, a l’indret conegut com “la Taula dels Tres Bisbes”, perquè hi coincideixen també tres bisbats.





El Manuel Anglada i Bayés i l’Antoni Pladevall i Font, escriuen a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1838901.xml


A tocar del coll “que dicitur inter duos Signos”, segons els preceptes carolingis dels anys 862 i 878 referents a dominis fiscals del Montseny o bé “inter duo Montis Signa, ad-principium fluentis Tordariae”, segons la florida retòrica de l’acta de consagració del 1066, a una església dedicada a sant Marçal, documentada des del 1053 i situada al terme del castell de les Agudes, es va retirar el monjo Guifred, que va reunir entorn seu una petita comunitat; també va atreure donacions dels senyors de les Agudes, la vídua Giberga i el seu fill Humbert de Sesagudes, els quals varen dotar la comunitat, i erigiren una nova església després d’haver-ne demanat permís al bisbe de Vic, per tal com el lloc es considerà del bisbat de Vic fins al segle XVII.


Així va néixer aquest monestir, que el bisbe Guillem de Balsareny va erigir en abadia el 8 de desembre del 1066, després de consagrar l’església i confirmar-li la notable donació feta pels senyors de les Agudes i altres fidels i devots. Guifred s’intitulava prior almenys des del 1058.


El monestir conegué uns inicis d’esplendor sota l’abat Guifred, documentat fins el 1070 i sota el seu successor l’abat Bernat, documentat entre el 1080 i el 1091. A causa d’això el 1063 li fou cedida l’església de Sant Pere de Cercada, del municipi actual de Santa Coloma de Farners i el 1067 la de Sant Llorenç del Munt, del municipi de Sant Julià de Vilatorta, perquè hi fundés priorats filials de Sant Marçal. Tal cosa de moment no es pogué fer, en un primer moment per la manca de personal i després per la decadència en què va entrar el monestir. Per això al segle següent totes dues cases s’alliberarien de Sant Marçal i esdevindrien canòniques augustinianes.

 

Com molts altres monestirs coetanis d’origen senyorial (Sant Pere de Casserres, Sant Miquel del Fai, Sant Sebastià dels Gorgs i fins i tot Breda) l’empenta inicial va decaure aviat, i per raons desconegudes entre el 1091 i el 1097 el monestir de Sant Marçal va perdre la categoria d’abadia i es va convertir en un priorat de l’abadia de Sant Esteve de Banyoles.

 

Entorn del 1100 el prior Arnau va deixar el Montseny i va iniciar la construcció de la gran església de Santa Magdalena de Mosqueroles, per a traslladar-hi la comunitat del Montseny (per això fou anomenada antigament Sant Marçal de Baix). Però el bisbe de Vic, Arnau de Malla, d’acord amb Bernat Humbert, bisbe de Girona i fill dels senyors de les Agudes, va obligar els monjos a retornar al Montseny. Consagraren de nou l’església de Sant Marçal del Montseny el 5 de febrer de 1104, possiblement perquè havia restat abandonada i s’havia procedit a una refacció i ampliació de l’edifici.


La comunitat de Sant Marçal, als temps de màxima  esplendor, tenia 8 membres, i aviat va baixar a 6 o 5. Això no li permetia de mantenir la categoria abacial, ja que el nombre establert per a tenir abat era de dotze comunitaris.

 

Al principi del segle XII sembla haver tingut una petita revifalla quan va tenir un nou abat, Elies, entre el 1135 i el 1140, però aviat retornà a priorat.

 

Es consideraven també comunitaris el sacerdot que regia l’altar de Santa Maria, documentat a l’església de Sant Marçal des del 1209, el qual s’ocupava de la sagristia del priorat, i el sacerdot que tenia cura de l’església de Santa Magdalena de Mosqueroles.

 

Del segle XIV en endavant només hi havia a Sant Marçal un sacerdot i un o dos monjos. El prior solia ésser un monjo de Sant Esteve de Banyoles, lloc on residia habitualment.

 

El monestir tenia annexa una petita parròquia que s’estenia per la vall de Sant Marçal, que als temps de més esplendor tingué unes disset famílies i acabà amb una de sola als segles XVI i XVII.

 

El 1624 el priorat i les seves rendes es varen unir al col·legi de la Congregació Claustral benedictina, establert primer a Lleida i a partir del 1672 a Sant Pau del Camp, Barcelona. Per aquest temps ja no hi havia cap mena de vida monàstica al Montseny. Només hi havia el càrrec prioral que encarregava a diversos sacerdots la cura d’ànimes i el culte de l’església. El 1635 el prior del col·legi i prior de Sant Marçal va encarregar la cura d’ànimes indistintament als rectors de Viladrau i al de Sant Julià del Montseny, parròquia a la qual es va unir paulatinament la vall de Sant Marçal al llarg dels segles XVII i XVIII, i d’una manera més oficiosa a partir de l’exclaustració del 1835.

 

Des d’aleshores té la categoria de filial o de tinença de la parròquia de Sant Julià del Montseny amb cementiri propi. L’antiga casa prioral, adossada a la part de migdia de la capella, fou en bona part renovada pels volts del 1725. És un gran casal en el qual es veuen elements i carreus reaprofitats de l’obra monàstica primitiva. Des de fa molts anys és un conegut lloc de sojorn i hostalatge per als excursionistes del Montseny i ara per als nombrosos visitants atrets per la moderna carretera i per la veïna Font Bona, que es considera l’inici de la Tordera.


L’església de Sant Marçal és un edifici d’una sola nau, molt allargada, encapçalada per un absis semicircular obert a la nau amb dues gradacions que formen un estret arc presbiterial; és coberta amb una volta de canó seguit de mig punt i de quart d’esfera en la conca de l’absis. Com a elements arquitectònics cal fer esment de la finestra absidal de doble esqueixada i d’un ample campanar d’espadanya de dos ulls a la façana de ponent, on s’obre el portal d’entrada rectangular i descentrat, d’època molt tardana.




Jordi Contijoch Boada. Vista interior de la capella


Tots els murs interiors es troben totalment enguixats i mostren modificacions tardanes per tal com s’han adossat altars dintre de petites capelles o grans fornícules. El mur interior, de la part de migdia, conserva dues portes, una d’elles convertida en un armari, que comunicaven amb el recinte monacal, avui hostal. Per les alteracions que ha sofert tant l’hostal com l’interior de l’església avui dia es fa difícil de saber quina funció tenien originàriament.

 

Per l’exterior el temple mostra uns petits carreus ben col·locats i rejuntats amb morter de calç. L’absis per fora és llis i els carreus de granit són més grans. Tot el conjunt palesa les formes constructives pròpies de l’arquitectura rural del segle XII, cosa que convida a creure que l’edifici actual és fruit d’una construcció o remodelació del 1104, data de la segona consagració.

 

La coberta és de teula corba de ceràmica sense cap ràfec ni cap element arquitectònic.

 

Exteriorment, a mitja nau, mostra com una represa d’obra i té a la part nord dos arcs, a manera d’arcbotants, construïts probablement al segle XV per compensar la pressió dels murs en aquest indret.

 

Ha estat segurament aquest vell problema d’inestabilitat el que ha fet que recentment s’obrís la volta de l’església de sobre el cor amenaçant una ruïna total. Ara està en estudi la restauració d’aquest sector


L’Emili Ullés Daura, del que ens agradarà tenir noticia del lloc i data de naixement i traspàs i de la seva peripècia vital a l’email castellardiari@gmail.com, patia  de forma particularment escandalosa, la repressió “ institucional”  en el procés de digitalització de la seva obra fotogràfica. A tall d’exemple, Vessant amb un home i vegetació, més enllà una església i muntanyes al fons, imatge anterior a 1920. Catalunya


https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecpz/id/7041/rec/2287


  Que  Sant Marçal  i   Sant Antoni de la  Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels    amazics, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  sahrauís ... , pescadors , pagesos, ramaders ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.


«A qui no es cansa de pregarDéu li fa gràcia»


 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.


divendres, 30 de juliol del 2021

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILADRAU, ADVOCADA A SANT MARTÍ DE TOURS. OSONA. GIRONA

 

Trobàvem oberta l’església de Viladrau, advocada a Sant Martí de Tours, de la que n’escriuen Gil Orriols i Puig ,  l’Antoni Pladevall i Font, l’Albert Benet i Clarà , la  Dolors Arumí i Gómez  , el  Joan-Albert Adell i Gisbert i el  Jordi Camps i Sòria, a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0380601.xml











Aquesta església es trobava situada dins l’antic terme del castell de Taradell, al lloc de Viladrau. Inicialment ja tingué les funcions parroquials que conserva encara en l’actualitat.

 

El terme de Taradell és documentat a partir del 893, quan Teudefred i la seva muller Borrella vengueren al bisbe Gotmar una peça de terra, situada al comtat d’Osona, al terme de Taradell, al lloc de Socarrats.

 

El lloc de Viladrau es troba documentat l’any 934, quan Rautari i la seva muller Guntiló vengueren a Fluridi, a Vendrell i a Domènec una vinya, situada al terme del castell de Taradell, als confins del vilar Adrald (in fines de villare Adraldi).

 

L’església, ja amb funcions parroquials, es documenta el 908, quan Pere i la seva muller Francoberta vengueren a Argila i a la seva muller Elísia unes terres de regadiu, situades al comtat d’Osona, a la parròquia de Sant Martí, a Osor. Com que una de les afrontacions correspon al riu Osor, l’actual riera Major, només pot correspondre a Sant Martí de Viladrau.

 

El nom complet de la parròquia apareix l’any 1042, quan es documenta l’església de Sant Martí de Vilaredral. Aquest temple, documentat des del 908, fou substituït per un de nou que es consagrà el 1082 quan el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, acudí a consagrar l’església de Sant Martí de Viladrau. El bisbe concedí un cementiri de trenta passos, i confirmà els termes antics de la parròquia, que descrivíminuciosament. També li concedí els delmes i primícies i les oblacions i béns que li donessin els fidels. Mentre establí que el prevere de l’església cada any anés una setmana a l’església de Vic a participar en el culte, i donessin vuit denaris sinodals com a senyal de subjecció ala seu de Vic i als seus clergues.

 

De l’edifici consagrat l’any 1086 es conserva l’àmbit de la nau central, totalment envoltat de noves construccions, les quals tenien la finalitat d’ampliar l’espai per al culte. Ja en època romànica, el segle XII, se li afegí un atri o galilea. Amb aquest estat degué arribar al segle XVI, i començà a ser ampliada amb la capella de Sant Sebastià, mentre que l’any 1593 es construí la capella del Roser. El creixement de la població efectuat durant el segle XVIII motivà que es construïssin dues naus laterals, mentre la façana i possiblement el campanar s’aixecaren el 1769, com a culminació de les reformes interiors. Actualment és impossible veure res de les edificacions romàniques inicials immerses en el conjunt barroc del temple. Cal destacar, això no obstant, la galilea o pòrtic, que ha estat restaurat i es troba net d’arrebossats.


L’església del segle XI constava bàsicament d’una nau, coberta amb volta de canó i acabada en un absis.


De l’església antiga només resten evidents dues arcades, que corresponen a l’estructura d’un atri. Es troben a mà dreta de l’entrada actual, dins el temple.




Es tracta de dos arcs de mig punt, amb un rebaix, recolzats en dues columnes bessones centrals. Les columnes tenen base, canya i capitell, el qual és trapezoïdal.


La pedra és de color vermellós i l’aparell ha estat fet amb uns carreus molt ben carejats i de mides molt regulars.


Per la seva configuració, aquesta peça pot correspondre a l’estructura d’un atri, del qual no ens han pervingut altres restes. Només una exploració sistemàtica de tot l’edifici i el seu subsòl permetria d’aclarir la seva veritable funció original.


Pel seu aparell i tipologia és una obra clarament construïda el segle XII. El seu estat fragmentari fa difícil poder-la relacionar amb seguretat en el seu context.

 

Els dos capitells corresponents a les columnes de la doble arcada repeteixen un tema de caràcter vegetal, centrat als respectius angles. Es tracta d’una mena de fulla suggerida a base de tres solcs que sorgeixen de cada cara i, en corbar-se, van a coincidir amb els de la cara veïna a l’angle, a dos terços de l’alçada del tambor; el centre del motiu s’omple d’una mena de floró de quatre pètals, que sobresurt de la superfície, i sota el qual convergeixen dos solcs més. La resta apareix totalment llisa, i en resulta un treball tosc i senzill, que pot donar la sensació d’inacabat.

 

El tema no és gens habitual, ja que malgrat ésser freqüent la presència de fulles als angles, mai no s’havien suggerit així. Pot pensar-se que es tracti d’una darrera derivació del capitell corinti, producte d’una errònia interpretació, en suprimir-se les volutes d’angle i fer coincidir les tiges procedents d’ambdues cares, tal com es veu en un capitell de la cripta de Leyre, del segle XI, comparat amb altres del mateix conjunt. La cripta de Vic també presenta un capitell que s’acosta als de Viladrau, d’execució més barroera, però amb tota la superfície ornada. Un capitell de l’interior de Santa Maria de Vilabertran, datat de vers l’any 1100 recorda també, pel seu esquema, el que ara ens ocupa. El motiu central es pot correspondre, per la seva ubicació, amb d’altres motius penjants que apareixen en nombrosos capitells de la segona meitat del segle XII. Malgrat les semblances, el conjunt sembla situar-se al segle XII, comparable a treballs secundaris com el que es conserva del claustre de Manlleu, amb fulles als angles encara que amb els nervis suggerits de manera habitual, o de la portada d’Espinelves, amb més detalls


El temple segueix tenint culte com a parròquia de la població i l’edifici es troba en bon estat de conservació.

dijous, 29 de juliol del 2021

CAN CASADES I LES SEVES SEQUOIES. FOGARS DE MONTCLÚS. EL MONTSENY SOBIRÀ

  

Llegia de Can Casades al terme de Fogars de Montclús; La casa va ser construïda a principis segle XX com a segona residència de Ramon Montaner i Vila (1832-1921), primer Comte de la vall de Canet, vidu de  Florentina  Malató  i  Surinyach, que havia mort el  4  de  desembre  de  1900.

https://raco.cat/index.php/AnuariVerdaguer/article/view/76056/103643





La seva construcció es relaciona al desenvolupament que la vall de Santa Fe va tenir en aquells moments. 


L'any 1906 Ramon Muntaner  Vila , va comprar la Vall per a poder edificar un hotel a tocar de l'ermita i va haver d'obrir la nova carretera per tal d'evitar el pas tradicional pel coll de Santa Helena.


La nova carretera va possibilitar la intensificació de l'explotació forestal de la zona amb la instal·lació de la serradora de Passavets.


Ramon Muntaner Vila,  també va haver de construir el pantà per obtenir energia elèctrica i va fer pujar la línia telefònica.


Això va produir la transformació del paisatge i de les formes tradicionals de vida local de la vall de Santa Fe.


L'any 1987, quan va ser adquirida per la Diputació de Barcelona,  Ramon de Capmany i Udaeta, III comte del Valle de Canet,  va ser restaurada i reformada completament.


Quan a l’autoria de l’edifici, atesa la relació familiar amb l’arquitecte, Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 30 de desembre de 1849 – 27 de desembre de 1923), que ja havia treballat per a ell en la construcció del Balneari Roqueta a Tona,  i en la reconstrucció i redecoració – amb materials procedents del Santuari del Tallat - al gust neomedieval i modernista, de l'antiga casa fortificada de Canet de Mar propietat de la família,   que Ramon Muntaner Vila havia heretat,  i que ell va rebatejar amb el nom de castell de Santa Florentina en honor de la seva esposa, Florentina Malató i Surinyach.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/11/santuari-de-nostra-senyora-del-tallat.html



Fins que algú pugui acreditar-ne l’autoria per un altre arquitecte, pensem que és obra de Lluís Domènech i Montaner.


El dijous 17.06.2021 quan visitàvem el Pere Albert Carreno, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés  l’indret,  plovia, això feia més difícil – si això és possible – retratar les tres sequoies (originàriament van ser quatre, però una va morir per l’impacte d’un llamp) que creixen al jardí, visibles de forma inconfusible des de la carretera BV-5414.






L'arribada al Montseny d’exemplars de les  grans coníferes exòtiques s'inicia a la primera meitat de segle XIX, amb la coneguda com masia de Ca l'Herbolari de Viladrau, el gran boom però,  esdevindrà  poques dècades després,  i d'això són encara testimoni els vells exemplars que encara es poden observar a Can Sors (Seva), el Noguer (Viladrau), el Roquer (Arbúcies) i Masjoan (Espinelves), entre d'altres finques. Al marge de l'innegable valor estètic, també es plantaven sequoies, avets de Douglas i altres espècies de gran creixement, fonamentalment d'Amèrica de Nord, per estudiar les seves possibilitats com arbres fusters al Montseny.

dimecres, 28 de juliol del 2021

ESGLÉSIA NOVA DE SANT SERNI D’AGUILAR. BASELLA. L’URGELL SOBIRÀ. LA VEGUERIA “ IN PECTORE” DELS PIRINEUS.

  

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?

 


En aquesta ocasió publica una fotografia de Sant Serni d'Aguilar de Bassella, reproduïm del Inventari del Patrimoni Arquitectònic: 

http://bassella.ddl.net/fotos/bassella//AV_%20POUM%202012/POUM-Bassella_Inventari%20patrimoni.pdf




Construcció contemporània que substitueix l'església parroquial del poble d'Aguilar, enderrocada en ser destruït el poble per la CHE.


És de planta irregular, amb dues portes i un campanar de cadireta sobre la façana oest.


S'hi han recuperat alguns elements arquitectònics de l'església vella.


https://www.segre.com/noticies/lectura/seccions/enlla/2019/01/27/ermites_altra_riba_66757_2616.html

 

La nova església , advocada a Sant Serni,   ha sigut construïda combinant elements arquitectònics neoromànics i avantguardistes, enmig d’una zona enjardinada que comprèn una casa de colònies i un mirador amb barana de fusta sobre la superfície de l’embassament veí.


De l’edifici religiós en destaquen, per fora, una espadanya lateral, un rosetó que enclou el dibuix d’un colom envoltat de flors i un espectacular voladís triangular sobresortint de la façana.


A través de dues finestres a la porta, si el petit temple no és obert, es poden veure els vitralls llampants de l’interior que representen poms de flors de colors vius.


No espereu que ningú vingui a recuperar els vostres records, el que no feu vosaltres, quedarà per fer.

 

 

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

dimarts, 27 de juliol del 2021

ESGLÉSIA “VELLA” DE SANT VALENTÍ DE LES CABANYES. EL PENEDÈS SOBIRÀ

  

L’Antoni Calvo Uribe, visitava  les Cabanyes i l’església “vella” de Sant Valentí , situada a 2, 5 quilometres  de Vilafranca del Penedès,  per la carretera de Guardiola de Font-rubí.


A l’entrada de les Cabanyes cal agafar un camí a la dreta que en uns 500 metres arriba al cementiri i a l’església

 

https://el3devuit.cat/2020/02/05/72821/actualitat/actualitat-alt-penedes/les-cabanyes%E2%80%8E/ja-es-pot-visitar-linterior-de-lesglesia-de-sant-valenti-de-les-cabanyes/

 

PATRIMONI GENCAT  en  diu ; l'església de Sant Valentí de les Cabanyes és una edificació d'origen romànic, assentada sobre les restes d'una vil·la romana, amb el cementiri adossat al costat sud i construccions al costat de ponent, voltada de vinyes. L'edifici primitiu era d'una nau, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada, i absis semicircular, posteriorment s'hi afegiren les capelles laterals i la sagristia. La porta de la façana de migdia té arc de mig punt i imposta motllurada. Observàrem uns extraordinaris carreus a les capelles barroques. El campanar d'espadanya de ponent és refet en la part superior.

 








Conserva pintures murals d'època romànica.







Fou comanda de l'orde de l'Hospital, i una de les primeres cases de l'orde a Catalunya. Tingué Comanadors propis del 1162 al 1798. L'hospital de Sant Valentí del terme del Castell d'Olèrdola ja existia l'any 1135. La importància creixent de Vilafranca del Penedès féu desplaçar aviat els comanadors i també s'hi traslladaren l'hospital i la preceptoria; aleshores la casa de Les Cabanyes restà com a simple propietat.


https://blocs.mesvilaweb.cat/elbarrinaire/sant-valenti-de-les-cabanyes/


https://www.monestirs.cat/monst/altpe/ap02caba.htm


Podeu ampliar aquesta informació amb la lectura de l’excel·lent treball de ANNA CASTELLANO I TRESSERRA , i el JOAN SALVADÓ I MONTURIOL, publicat per  Servei del Patrimoni Arquitectonic. Diputació de Barcelona “

LA DOCUMENTACIÓ HISTORICA SOBRE L'ESGLÉSIA DE SANT VALENTÍ DE LES CABANYES


I, a l’entrada  de l’Enciclopèdia del Romànic,  que escrivien  el  Joan Cruanyes i Ràfols , el  Llibert Claver i Salvat , el  Joan-Albert Adell i Gisbert , el  Salvador Llorach i Santis ,  l’Albert López i Mullor i la  Maria Gràcia Salvà i Picó:

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1909601.xml


Ah!, feu com l’Antoni Calvo Uribe, i visiteu  les Cabanyes, a la comarca del Penedès sobirà.

dilluns, 26 de juliol del 2021

HOTEL BOFILL. VILADRAU. OSONA. GIRONA

M’aturava a retratar l’Hotel Bofill de camí a la capella de la Marededéu de la Pietat a Viladrau, la  població forma part de la comarca d’Osona , i la seva església parroquial advocada a Sant Martí de Tours, depèn del Bisbat de Vic, administrativament  però,  pertanyi a la província de Girona




L’edifici de l’hotel fou projectat l’any 1899 per l’arquitecte , Josep Puig i Cadafalch (Mataró, el Maresme, 17 d'octubre de 1867 – Barcelona, 23 de desembre de 1956), amb arrels familiars a Castellar del Vallès per part de la seva  mare , Teresa Cadafalch i Bogunyà


La descripció a la fitxa del C.O.A.C és quasi telegràfica;  edifici de nova planta recolzat en un desnivell del terreny. Façana al carrer amb planta baixa i tres pisos; per la part posterior queden definits els dos soterranis  existents. Composició simètrica de la façana. Torre a la part central coberta a quatre aigües. Murs de mamposteria de pedra amb jambes i dintells de les obertures a obra vista. Recursos estilístics propis del modernisme.


Només l’hotel Bofill i l’edifici de l’Ajuntament i escoles, apareixen a labase de dades del C.O.A.C, està del tot clar, que aquesta anomalia demana una immediata correcció, oi?.


A qui correspongui.


diumenge, 25 de juliol del 2021

ESGLÉSIA PARROQUIAL D'ARISTOT, ADVOCADA A L’APÒSTOL SANT ANDREU. EL PONT DE BAR. L’URGELL SOBIRÀ. LA VEGUERIA “ IN PECTORE” DELS PIRINEUS

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?

 

En aquesta ocasió , m’enviava fotografies l’església parroquial d’Aristot, advocada a l’apòstol Sant Andreu.


 


 


Aristot (Arestothe),  és avui una entitat de població del terme municipal del Pont de Bar,  que fou municipi independent fins a l'any 1970 quan s'agregà a Toloriu, com a precursor de l'actual municipi del Pont de Bar.


El poble se situa al cim d'un turó que domina la vall del riu Segre.


Quan al topònim el diccionari català valencià balear ens diu;  d’etimologia  incerta. En l'Acta constitució de l’església de la  Seu d’Urgell, apareix escrit Arestote. Segons Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) Est. 86, ve del basc Areiste ote, ‘esbarzer de l'alzinar’.


A.Moras, l’Antonio Moras Navarro, Q.E.P.D, la visitava l’any 1986, i confegia una fitxa informativa d’altíssima qualitat;


L'església de Sant Andreu d'Aristot és un temple d'una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular i capçada a llevant per un absis semicircular, el qual és cobert amb volta de quart d'esfera i s'obre a la nau a través d'un doble plec absidal. Aquesta zona absidal es troba lleugerament sobreelevada amb relació a la resta de la nau, i s'hi accedeix a través d'un graó. En els murs nord i sud, en l'embocadura del primer plec absidal, hi ha dues grans fornícules afrontades i obertes a la nau amb arcs de mig punt. Als peus de la nau hi ha un cor de fusta en alt.

 

El repicat recent de l'interior de la nau -del qual només se n'ha salvat la volta de canó, que conserva el seu revestiment de guix- permet apreciar que el parament de l'església presenta dos nivells diferents: en un nivell inferior hi ha un parament totalment irregular, amb presència de grans cantals de roca pràcticament sense desbastar, i al nivell superior hi ha un parament de carreuons perfectament desbastats i fent filades regulars. 

 



A l'absis s'obren dues finestres, una centrada a l'eix de simetria del temple i una altra oberta cap al sud. La primera és de llinda rectangular, d'un sol biaix i amb arc de descàrrega, i la segona de doble esqueixada. Sobre el mur de migdia hi ha dues finestres més de doble esqueixada, una més o menys centrada a la façana i l'altra a la cantonada sud-oest, que són decorades exteriorment amb estuc, decoració que es repeteix en una tercera finestra fictícia, situada prop de l'angle sud-est.

 

La porta d'accés al temple s'obre a la façana meridional, lleugerament descentrada cap a l'oest, i és resolta amb un arc de mig punt que arrenca de dues senzilles impostes motllurades, i que és fet amb grans dovelles de granit, ben tallades i polides, com també ho són els carreus dels brancals. Es troba sobreelevada en relació al nivell de la plaça i presenta dos graons per salvar aquest desnivell. Aquests dos carreus són dues moles de molí reaprofitades.





L'aparell és de carreu de granit, de mides irregulars però disposat de manera ordenada, amb una major cura a l'absis. A diversos punts del mur i de l'absis, principalment a la part baixa, hi ha grans blocs de granit sense treballar, encastats al parament, que presenta totes les traces d'haver estat concebut per ser arrebossat, almenys a l'interior. Cal destacar que, deixant de banda les finestres, el parament de l'absis és totalment llis, sense arquets cecs o bandes llombardes més pròpies del romànic del segle XI. Per les proporcions i l'ornamentació de la porta sembla que podria tractar-se d'una església romànica del segle XII.

 

Entre els segles XVIII i XIX es construí a la cantonada sud-occidental del temple un campanar de torre de secció quadrangular, que presenta un gran pilar quadrat a l'interior de la nau com a element de suport al mateix. El campanar presenta al seu pis superior quatre obertures als quatre vents en arc rebaixat, i és coronat per una coberta piramidal de llosa, amb un ràfec pronunciat.


La vila d'Aristot figurava entre les pertinences dels comtes d'Urgell, ja que l'any 1077 el comte Ermengol IV donava a la canònica de Santa Maria de la Seu d'Urgell les Batllies i franqueses de diverses viles, entre les quals apareix la vila d'Aristot.

 

L'església de Sant Andreu d'Aristot, dins del deganat de la Cerdanya, fou visitada pels delegat de l'arquebisbe de Tarragona l'any 1312.

 

Fins a la dècada de 1980 l'església de Sant Andreu fou cap de la demarcació parroquial de l'arxiprestat Batllia-Baridà. Ara és inclosa a la demarcació de Castellciutat.


El  Joan-Albert Adell i Gisbert i la  Maria Lluïsa Cases i Loscos, n’escrivien a:

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0630801.xml?destination=node/863076


No espereu que ningú vingui a recuperar els vostres records, el que no feu vosaltres, quedarà per fer.

 

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.