dijous, 31 de març del 2022

IN MEMORIAM. MONESTIR DE SANT PERE DE BRUGAL. LA GUINGUETA D’ÀNEU. EL PALLARS SOBIRÀ

 

El Vicent Miralles Tortes , publica fotografies de L’antic monestir de Sant Pere del Burgal –  hom defensa que el topònim fa referència  a l’abundor  de la planta de la família de les ericàcies, que coneixem com BRUC  - , al terme de la Guingueta D’Àneu , situat al marge esquerre del riu Noguera Pallaresa, en un replà de la muntanya, al costat del torrent, just davant del poble d’Escaló, del  que el Joan-Albert Adell i Gisbert, l’Imma Sánchez i Boira , el  Joan Ainaud i de Lasarte  i el  Francesc Josep de Rueda i Roigé, n’escriuen  a:

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1524902.xml






El conjunt monàstic de Sant Pere del Burgal, totalment arruïnat, ha estat objecte de treballs de neteja, exploració arqueològica i consolidació que han permès conservar-lo i conèixer-ne una bona part de les estructures, que conformen un complex d’edificis monacals d’un gran interès tipològic, dins el conjunt de l’arquitectura monàstica alt medieval catalana.


L’església se situa al costat nord del conjunt, i es troba en un estat ruïnós; l’absis central, amb el corresponent presbiteri, fou habilitat com a capella, amb el tancament dels arcs del primer tram de la nau, i constitueix l’única part de l’edifici que roman coberta i en certa manera tancada, entre les ruïnes de la resta, de la qual són perfectament identificables els elements primigenis.

 

L’estructura de l’edifici és de tres naus, originàriament cobertes amb estructura d’embigat de fusta. La nau central és més alta que les laterals, fet que es palesava quan encara es conservaven els arcs i el mur que separaven la nau central de la lateral sud, dels quals avui només es conserven les bases dels pilars. Era visible que per sobre dels arcs hi havia un seguit de finestres de doble esqueixada que il·luminaven la nau central per sobre de les laterals.

 

De l’estructura de les naus només es conserven els murs perimetrals i la separació entre la nau central i la lateral nord, formada per arcs formers, suportats per pilars rectangulars.


El més destacable de l’església del monestir de Sant Pere del Burgal és l’estructura de la capçalera, formada per tres absis semicirculars a llevant, precedits de sengles arcs presbiterals, molt més desenvolupat el de l’absis central, i per un absis semicircular a ponent, corresponent a la nau central, precedit d’un curt tram presbiteral i dividit en dos nivells; ambdós són coberts amb voltes de quart d’esfera, dels quals només es conserva sencer el nivell inferior, on s’ha identificat la base d’un altar en el curs dels treballs de neteja i exploració. En el primer pilar de la nau, proper a aquest absis de ponent, s’observa un esvoranc, al nivell del paviment del pis superior de l’absis, que sembla evidenciar que aquest nivell alt envaïa el sector de ponent de la nau central, amb una estructura de fusta, avui totalment desapareguda.


La porta principal d’accés a l’església és situada a la façana de ponent de la nau lateral nord, i presenta un acusat desnivell amb relació a l’interior, que era resolt amb una escalinata, avui ruïnosa. A més d’aquesta porta, l’església conserva vestigis d’altres dues portes situades en la façana sud de l’església.


L’absis de ponent no presenta cap finestra en el nivell inferior, i en el superior no es conserven vestigis que indiquin que n’hi hagués cap, però el seu estat d’enrunament no permet escatir si originàriament en tenia.

 

La capçalera de llevant presenta la disposició de finestres més usual en els edificis de la seva època: una de doble esqueixada al fons de cada absidiola i tres del mateix tipus a l’absis central, i una finestra en creu que il·luminava la nau central per sobre la coberta absidal. El profund arc presbiteral no presenta cap finestra, però es conserva una petita fornícula, entre les modificacions que ha sofert en l’adaptació com a capella. Aquesta adaptació abasta l’absis central, el tram presbiteral, i el primer tram de la nau central, que presenta els arcs laterals paredats.

 

Aquests arcs són més baixos que la resta dels arcs formers de separació entre les naus, i els pilars corresponents conserven l’arrencada de sengles arcs perpendiculars a les naus respectives, que emfasitzen l’estructura de la capçalera, especialment en les naus laterals. En l’estat actual de l’edifici, és impossible saber si aquests arcs de delimitació de l’espai anterior a les absidioles implicaven un canvi en l’estructura o direcció de les cobertes respectives amb relació a la resta de la nau.

 

Les façanes de l’església, almenys en les parts conservades, no presenten cap tipus d’ornamentació, i sembla que aquesta seria la situació originària, si es pot confirmar que la façana nord conserva l’alçada original. En canvi, els absis de la capçalera de llevant presenten la façana decorada amb els motius llombards d’arcuacions en sèries de dues entre lesenes, que a les absidioles han estat molt restaurades. A l’absis de ponent, les absidioles també han estat molt restaurades a partir dels vestigis originals; hi ha un fris d’arcuacions, en sèries de dues entre unes lesenes molt curtes, de manera que el conjunt forma un estret fris sota el ràfec, sense ocupar la totalitat de la façana, en una solució molt poc usual però no excepcional en els edificis del segle XI català, i que podem comparar amb la façana de l’església del castell de Boixadors, a l’Anoia, o l’absis de Sant Martí de Brocà, al Berguedà.


En el curs dels treballs d’exploració arqueològica, es va poder descobrir un paviment de còdols estès per tota l’església, formant decoracions geomètriques a la nau central, i més especialment en el sector presbiteral.

 

L’edifici és totalment construït amb un aparell molt irregular, format per pedra llosenca local, disposada en filades irregulars, però amb una marcada tendència a la uniformitat, accentuada pel caràcter d’horitzontalitat del mateix material constructiu, amb la inclusió de peces de pedra tosca ben tallades en la formació dels arcs de les finestres i en les arcuacions absidals, i el ràfec bisellat. Aquest mateix material, la pedra tosca, ha estat emprat en la reconstrucció de les arcuacions de la façana de l’absis de ponent.

 

Els paraments del sector de l’absis central i el seu presbiteri, on es conservaven les decoracions pictòriques, presenten un acabat arrebossat, i en els paraments de la nau es conserven vestigis d’arrebossats per sota dels quals és visible l’aparell, amb juntes molt grasses, resseguides amb punxó, imitant les juntes d’un carreuat, format per dues fines línies paral·leles, amb restes de pintura mangra en aquestes juntes.


Al costat sud-oest de l’església s’han pogut identificar un seguit d’estructures, al voltant d’un espai central empedrat i probablement descobert que ocupen dos marges en desnivell, al sud de l’església, formats per aterrassaments artificials del terreny, units per escales a través d’aquest espai, i que corresponen, amb tota probabilitat, a les dependències monacals.

 

Aquestes es concreten en una sala rectangular, adossada a la façana oest de l’església, i mig tapant l’absis occidental. Al costat de ponent hi ha un àmbit definits per murs, que sembla que correspon a l’accés des de l’exterior al clos monàstic, amb la porta a la façana nord. La façana sud d’aquesta sala dóna a l’espai central, i en ella es poden identificar dues finestres d’una sola esqueixada. Al costat sud de l’espai central, i assentat en el marge inferior, s’identifiquen les parets d’una estança rectangular, on hi ha un banc d’obra. Al costat de llevant hi ha l’escala que comunica amb el marge inferior i una estança de planta rectangular, pel que sembla dividida en dos àmbits, amb la porta d’accés oberta a l’espai central, al costat nord d’aquesta estança; entre aquesta estança i l’església hi ha un passadís, delimitat per la façana sud de l’església i un mur que delimita el marge, que forma el desnivell entre les diverses terrasses. A aquest passadís s’obren les dues portes de l’església ja descrites, que la comunicaven amb les dependències monacals, i possiblement amb el cementiri, que, a manca de confirmació arqueològica, hem de suposar que estava al costat de llevant, relacionat amb l’església i el clos monàstic, a través d’aquest passadís exterior.

 

El costat de ponent de l’espai central no és ocupat per cap edificació, i és assentat directament sobre un mur de contenció que forma l’aterrassament, amb un acusat desnivell, que conforma el límit de l’àmbit d’assentament del monestir.

 

En el mateix vessant de muntanya on és emplaçat el monestir sobre el seu aterrassament artificial, i a un nivell inferior del cenobi, s’observen diversos murs de marge, que delimiten feixes o petits aterrassaments, en els quals es pot observar l’obertura de diverses cavorques o petits àmbits excavats en la paret de la muntanya, de datació totalment imprecisa.

 

A ponent de l’església, i una mica apartats dels edificis del clos monàstic, es conserven les ruïnes de diverses edificacions, cases i pallers, de datació incerta, però probablement molt posterior al nucli medieval del cenobi, que conformen una mena de barri a l’entorn del monestir.

 

Malgrat l’estat de ruïna de les edificacions, el conjunt monàstic de Sant Pere del Burgal és un dels exemples més interessants dels monestirs alt-medievals catalans, tant per la seva arquitectura com per la seva organització tipològica. Aquesta és fortament subordinada a les condicions d’implantació del monestir sobre el terreny, però aquest fet, per si mateix, no ha de servir com a única explicació de les singularitats tipològiques del monestir; amb els aterrassaments efectuats en el terreny hauria pogut disposar d’un assentament apte per a altres disposicions arquitectòniques.

 

El fet més rellevant de l’organització tipològica és el desplaçament del clos monàstic a l’angle sud-oest de l’església, en comptes de situar-se adossat en una de les seves façanes. Aquest fet obliga a substituir el claustre com a element organitzador del conjunt monàstic pel passadís adossat a la façana sud, que resol la relació entre l’església, el clos monàstic, i possiblement amb el cementiri. El clos monàstic organitza les seves peces a partir d’un espai lliure central, del qual ignorem si disposava de galeries perimetrals cobertes que en completessin el funcionament. En molts aspectes és semblant al d’un claustre, del qual segueix la concepció tipològica, però interpretada de forma molt barroera, i allunyada dels seus models, arquitectònicament més elaborats, que caracteritzen l’arquitectura monacal a Catalunya entre els segles XI i XII. És en aquest moment que cal situar la concepció del conjunt monàstic de Sant Pere del Burgal, que forma part d’un projecte unitari amb l’església tal i com es posa en evidència en la situació de les seves portes.

 

El temple monàstic, per si mateix, constitueix, com el conjunt del monestir, un cas especial dins el context de l’arquitectura catalana del seu temps. La seva estructura formal i constructiva el situen perfectament dins les formes de l’arquitectura llombarda del segle XI català, potser dins una data ja avançada del segle, si s’ha de jutjar per l’execució de les arcuacions de l’absis central, resoltes amb gran seguretat.

 

L’estructura de les naus de Sant Pere del Burgal, cobertes amb embigat, forneix un dels exemples d’església catalana del segle XI, que ha conservat aquest tipus de coberta, sense substituir-la per una volta, com és el cas, per exemple, de Sant Andreu de Sagàs (vegeu el volum XII de la present obra, pàgs. 422-443); de fet, representa un exemple del model més clàssic d’estructura basilical, amb la nau central més alta i il·luminada directament, dins el context de l’arquitectura catalana, que ja des del començament del segle XI fa coincidir el model de nau central més alta (Cardona, Amer) amb els models basilicals en què les tres naus s’aixopluguen sota una mateixa coberta (Casserres, la Tossa de Montbui); fins i tot si, com a les esglésies de Taüll, conserven l’estructura d’embigat com a solució de les seves cobertes.


 Malgrat aquest arcaisme, cal matisar l’opinió de J. Puig i Cadafalch (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. II, pàgs. 106-108) i W.H. Whitehill (Whitehill, 1973, pàgs. 13-14), que consideren l’església del Burgal una obra de datació molt reculada. També cal tenir en compte els seus detalls formals ben elaborats, que la situen com a obra de maduresa del seu estil, amb la persistència de fórmules arcaïtzants en l’estructura. En aquest sentit, cal considerar la situació geogràfica del monestir del Burgal, en una regió relativament apartada dels grans corrents estilístics del segle XI, i on es conserven altres edificis com Sant Joan d’Aurós, a la Vall d’Unarre, amb una tipologia similar a les naus.

 

L’element més destacable de l’església de Sant Pere del Burgal és sens cap mena de dubte l’especialíssima estructura dels santuaris, amb la doble capçalera a llevant i a ponent, i encara amb l’absis de ponent dividit en dos nivells, dels quals l’inferior contenia un altar i el superior s’allargava en un cor de fusta per l’interior de la nau central.


 Aquesta solució només té un paral·lel conservat en l’arquitectura catalana del seu temps, resolt amb més monumentalitat, en l’església abacial de Santa Maria d’Arles del Tec, en la qual, a més, es produeix el fenomen d’occidentalització del santuari principal. D’aquesta solució de doble capçalera, malgrat que pugui tenir alguna semblança planimètrica amb algunes esglésies castellanes o lleoneses del tombant dels segles X i XI, com San Cebrián de Mazote, o Santiago de Peñalba —on l’absis occidental tenia una funció funerària—, cal cercar-ne els models en la tradició dels dobles santuaris occidentals i orientals d’algunes grans esglésies abacials carolíngies, com les de Fulda, Saint-Maurice, o la de Sankt Gallen, que s’hauria perpetuat, estranyament, en un edifici com el Burgal, molt posterior, i sense elements coneguts d’enllaç. D’altra banda, no es pot descartar que la probable condició de monestir femení que tenia el Burgal en el moment de la construcció de l’església, tingués alguna relació amb la solució del doble santuari, i sobretot, en el cor elevat del santuari occidental, punt en el qual la tradició del món carolingi encara és més patent. En aquest context, el cas de Sant Pere de Burgal permet de considerar una hipotètica persistència de tradició carolíngia, o si més no, nòrdica, sense descartar altres orígens (Isidro Gonzalo Bango Torviso (Ferrol, La Coruña, 1946), 1988, pàgs. 51-66), coexistent amb les fórmules llombardes, en l’arquitectura pirinenca del segle XI, en la qual s’inclourien les esglésies de santuari occidentalitzat de l’Alt Urgell, com les dels monestirs de Sant Serni de Tavèrnoles i Santa Cecília d’Elins o la mateixa de Santa Maria d’Arles, al Vallespir.


http://invarque.cultura.gencat.cat/Fitxa?index=0&consulta=&codi=7802


https://www.monestirs.cat/monst/pasob/ps08pere.htm


Poseu el Pallars sobirà a la vostra agenda.

 

 


 

dimecres, 30 de març del 2022

COVA DE LES TUTES. GRANERA. EL MOIANÈS

El Jordi Ferrer, publica fotografies de la  cova de les Tutes, o balma de les Tutes, és una cova situada a la vall del torrent de les Tutes, al municipi de Granera, al Moianès, en terres de la masia de l'Agulló. És a una gran balma oberta que hi ha al costat de llevant d'aquest torrent, sota el camí del Marcet, al nord de la carena del Marcet i de la baga del Marcet i al sud-oest del serrat del Calbó.






Té un recorregut de 73 metres  i un desnivell de 4 metres. La boca d'entrada es troba a 690 m d'alçada.


Es tracta d'una cavitat amb una gran boca principal, que dóna pas a un ampli vestíbul on es bifurquen diverses galeries formant una retícula. Pel que sembla, a l'extrem sud-est de la sala més gran, hi ha una cata rectangular de 4x2,  1metre  de profunditat. Els materials recollits no permeten establir cap cronologia pel jaciment. S'hi accedeix des del quilòmetre 6 de la BV-1245 de Castellterçol a Granera. S'agafa un camí a la banda de migdia de la carretera, que discorre per la banda de ponent del torrent de les Tutes. Al cap de 800m, on la vegetació clareja, cal agafar un corriol una mica desdibuixat que baixa en direcció al torrent, que porta fins a l'entrada de la cova.


L’Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934) explica que a la cova s'hi amagaren bandolers i pròfugs de les guerres.


Ens pensàvem, tot és vanitat, que ens coneixíem la comarca del Moianès, com el palmell de la mà. Santa ignorància !  


dimarts, 29 de març del 2022

PARRÒQUIA DE SANT MARTÍ SESCORTS. L'ESQUIROL. OSONA



L’ aroma inconfusible de les granges de porcs – que dissortadament tothom associa a la comarca d’Osona -, omplia l’aire mentre buscava la millor forma de recollir imatges del magnífic temple dedicat a Sant Marti. 


Abans que sant Jordi i sant Jaume, Sant Martí ha estat considerat el patró de l’orde de cavalleria, i ha estat tingut per protector dels que tractaven amb cavalls, mules i altre bestiar de ferradura i de peu rodó, així com dels forjadors i manyans. Doneu aquí per reproduïdes les eternes queixes; fer servir els temples com a suports de fils de la llum , telèfon,.. i permetre la construcció d’edificis de vivendes, paret per paret, amb esglésies – gran o petites – . Diuen les cròniques que cal cercar els inicis del poble en un indret anomenat Cots o Codines (nom a partir del qual possiblement en sorgí la derivació Sescorts) on s’hi erigí una església que pertanyia al terme de la ciutat de Roda, L’any 826, Cots passà a formar part de Manlleu. 

L’existència de l’església és palesa ja des del 934 on s’esmenta en la venta d’uns terrenys una casa anomenada Sant Martí. 

 Des dels seus inicis ja tingué les funcions parroquials que conserva avui dia.

 L’església de Sant Martí fou renovada i consagrada l’any 1068. 

El segle XII l’església fou vinculada a la canònica de Santa Maria de Manlleu, tot conservant les seves funcions parroquials, bé que era proveïda pels priors de Manlleu.

L’edifici del 1068 ha pervingut amb poques modificacions fins a l’actualitat; únicament el 1561 es traslladà el portal de migdia a ponent, i es sobrealçà la teulada per evitar els degoters i el 1771 se li afegí una sagristia i un altar lateral que modificà el seu aspecte extern. Malgrat conservar les funcions parroquials, els rectors des del 1670 fins al 1939 residiren al costat de l’església de Santa Maria de Vilanova o de les Escales on tenien la rectoria i el culte se celebrava normalment en aquella església. Des del segle XV formà part de la batllia del Cabrerès; tenia 9 masos el 1480. Aleshores i fins el 1878 tingué com a filial la parròquia de Sant Bartomeu Sesgorgues. Augmentà ràpidament de cens, amb 28 masos el 1630, i 56 famílies i 383 h el 1782. Les masies tradicionals són les de Coromines, l’Escanera, el Dot, Cararac, Juvanteny, Sorribes, el Gosc, les Corts, la Sala, Comermena, Ferrerons.


Dins l’antic terme trobem les esglesioles de Sant Ferriol o de la Concepció, situada prop del mas Codinac, o les capelles de Sant Francesc Xavier al mas Vilaporta i Santa Margarida- l’antiga Vila-seca - al mas Comermena., on hi hagué un convent de monges augustinianes entre el 1277 i el 1306.


La parròquia de Sant Martí Sescorts es va refondre definitivament amb el municipi de Santa Maria de Corcó el 1824, quan el Consell de Castella va denegar l’existència del municipi de les Masies de Santa Maria de Corcó, que havia funcionat entre el 1814 i el 1824 amb la capitalitat a Sant Martí Sescorts.


Si el món torna a girar rodó  - cosa força improbable -  poseu Osona,  Catalunya a la vostra agenda. 



SANTA MARIA D’ORDÈN. BELLVER DE CERDANYA

 

El Vicent Miralles Tortes, publica fotografies de Santa Maria d’Ordèn al terme de Bellver de Cerdanya, de la que en diu l’ Enric Ventosa i Serra, a :





https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0704401l.xml


Església petita i proporcionalment molt alta, formada per una nau i un absis semicircular, de la mateixa amplada, unit a la nau per una mena d’arc toral que fa d’arc triomfal. Té afegida una petita sagristia. És de paredat ordinari, amb pedra rústega. Presenta una porta de punt rodó a migdia, amb l’arc format només per tres dovelles: la clau i una a cada costat, gairebé d’un quart de cercle de desenvolupament. El frontispici té un ull de bou i acaba amb una petita espadanya.

 

Hom diria que és una església reconstruïda al segle XVIII seguint la tradició romànica.


L’havíem visitat la  parella romànica “, la Rosa i el Miquel, i en publicaven la seva impressió:

http://indretsescbergueda.blogspot.com/2013/08/santa-maria-dorden-bellver-de-cerdanya.html?m=1


Quan al topònim llegia a : LA NATURALEZA EN LA TOPONIMIA ESPAÑOLA, VII , de Gonzalo Mateo Sanz(Valladolid, España, 1953 )

Ordèn/-én (L): que tiene prados (ordo-en)


Poseu la Cerdanya a la vostra agenda.

dilluns, 28 de març del 2022

CASA PAGÈS. OLOT- LA GARROTXA

 

Matias en Mais Castanyer, publica unes fotografies  de la Casa Pagès,  al carrer de Francesc Montsalvatge, 9-11-13, d’Olot dissenyada per l’arquitecte  Josep Esteve Corredor (Girona, 3 de febrer de 1896 - 16 de juny de 1965),  de la que adjudica la direcció de les obres a  Sadurní Brunet Pi (Vallirana, 1886 – Olot, 1958)

https://sadurnibrunet.com/


Patrimoni Gencat,  en diu ; Edifici de planta rectangular que agrupa tres cases que accentuant la seva vessant domèstica i pintoresca. A una de les cases s'hi ha realitzat reformes considerables que han variat, de forma important, llur estructura. A les dues restants es conserva l'originalitat del teulat, que té una forma irregular a les dues vessants amb una inclinació accentuada. No hi ha elements decoratius importants.




Joan Reixach i Casals.Vista de l'edifici

S'han realitzat reformes que han modificat parcialment llur estructura.


Poseu Olot, la Garrotxa, Catalunya a la vostra agenda.

diumenge, 27 de març del 2022

IN MEMORIAM DEL VAPOR ROGER.DIESTE. CASTELLTERÇOL. EL MOIANÈS

 

La Galeria fotogràfica del Moianès.net , que gestiona amb molta diligencia el Feliu Añañaos i Masllovet , publica una imatge molt antiga del  Vapor Roger-Dieste de Castellerçol, a la comarca del Moianès.




Llegia que la fàbrica Roger-Dieste, "el Vapor" va ser funda dada a principis del segle XX per Joaquim Roger i el seu fill Hipòlit Roger Salabert, aquesta família a aixecar també la  Fàbrica  coneguda com del Marcet de Granera.


Era un important centre de producció tèxtil, de jocs de llit, llençols i vànoves, que es venien al REINO DE ESPANA i a bona part dels Països Europeus.


Una bona part de la fàbrica va ser enderrocada per poder construir el  polígon industrial de Castellterçol.

http://www.enrecuerdode.com/lbvistaciudad.php?id=284&fallecidos_de


Avui resten únicament de l’antiga fàbrica dues naus de planta rectangular.


Les cobertes són de teula ceràmica aràbiga, a dues vessants i el carener perpendicular a la façana principal.


Les obertures estan emmarcades amb maó posat a llibret.


Els murs de façana són de maó vist i la part baixa de pedra vista.


En destaca la xemeneia, també de maó.


Cap dada de l’autor de l’edifici, sou pregatsde fer-nos-ho saber a l’email castellardiari@gmail.com


No se’n feien gaires de fàbriques ni a Castellterçol, ni al Moianès, oi?.


Poseu el Moianès a la vostra agenda.

dissabte, 26 de març del 2022

ERMITA DE L’ARCÀNGEL SANT MIQUEL SESVINYES. VEÏNAT DELS CASALS. SERINYÀ. EL PLA DE L’ESTANY

 

Llegia que l’ermita  advocada a  l’Arcàngel Sant Miquel ,  dit de Sesvinyes, al veïnat de Casals, al terme de Serinyà a la comarca del Pla de l’Estany,    és una petita construcció d’una nau coberta amb volta apuntada, capçada a llevant per un absis semicircular.




Jordi Contijoch Boada
Vista posterior de l'ermita.


 La porta, d’arc de mig punt format per grans dovelles de travertí d’Espolla, és situada a la façana de ponent. Té una espadanya d’una sola obertura i una petita finestra sobre la porta.




Jordi Contijoch Boada. Vista general de l'ermita.

L’aparell és de pedra sorrenca de dimensions variades d’uns 15 × 25 cm, disposada irregularment, fora de la façana de ponent, on les filades i dimensions són més regulars.

 

Cal fer notar, en aquesta façana, dos grans carreus situats a la base dels dos angles extrems, fet que podria indicar l’existència d’una construcció molt anterior a l’època corresponent a l’aparell d’aquest mur i la porta, que podrien haver estat refets al segle XII.

 

La porta de fusta conserva un forrellat amb un cap de dragó.

 


Jordi Contijoch Boada. Vista interior de l'edifici.


El Sant Pare Lleó XIII , de nom secular Vincenzo Gioacchino Raffaele Luigi Pecci ( Carpineto Romà , 2 de març de 1810 - Roma , 20 de juliol de 1903 ) , ens deixava una pregària adreçada al Princep de les Milícies Celestials :




Sant Miquel arcàngel, defensa'ns en batalla, sigues la nostra empara contra les maldats i assetjaments del diable, que Déu el reprengui, és la nostra humil súplica; i tu, Príncep de les hosts celestials, pel poder de Déu, llança a l'Infern a Satanàs i als altres esperits malignes, que ronden pel món buscant la ruïna de les ànimes.

Amén.

 

https://algunsgoigs.blogspot.com/2013/10/goigs-sant-miquel-serinya-pla-de.html

http://www.serinya.cat/coneix/llocs-dinteres/ermita-de-sant-miquel-sesvinyes/

https://www.catalunyamedieval.es/ermita-de-sant-miquel-sesvinyes-serinya-pla-de-lestany/

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=38272

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2016/02/edifici-de-les-escoles-i-lajuntament.html


Poseu el Pla de l’Estany a la vostra  agenda.

 

 

 

divendres, 25 de març del 2022

CAN PRADELL DE LA SERRA, VALLGORGUINA. EL VALLÈS ORIENTAL

 

Patrimoni Gencat fa un descripció quasi telegràfica de la masia de Can Pradell de la Serra, de la que en publicava fotografies el Josep Pep Cruz ;   Edifici aïllat constituït per dos cossos de planta rectangular, formant una L. Enfront hi ha un pati tancat on s'entra a través d'una bonica portalada de pedra en forma d'arc de mig punt.




L'edifici o el cos principal consta de planta baixa i dues plantes, la coberta és a dues vessants. L'altre cos consta de planta baixa i un pis, connectat a l'altre cos per un arc rebaixat a la planta baixa i per una galeria oberta d'arcs de mig punt al primer pis. La coberta és igual, a dues vessants.


https://parcs.diba.cat/documents/202412/1011dc95-9ff6-4b43-867e-6eaf35bb11c9


Josep Pradell i Cuch va néixer a Vallgorguina el 28 de gener de 1815.


Els seus pares eren Josep Pradell i Gel, de Vallgorguina, i Antònia Cuch, natural de Cànoves. Per part del seu pare descendia d’una antiga nissaga de propietaris del mas Pradell de la Serra. Va tenir tres germans: Maria, Francesc i Joan. El 3 de març de 1875 va morir de mort natural, a l’edat de seixanta anys, i fou enterrat al cementiri de Santa Eulàlia de Tapioles, propera al mas i que llavors corresponia a la parròquia de Palautordera.


Del seu matrimoni, en coneixem dos fills: Pau, nascut l’any 1847, i Josep. El primer es va casar amb Maria Vila, natural de Sant Esteve de Palautordera, i es va convertir a la mort del seu pare en propietari del mas.


Sembla ser que Josep Pradell i Cuch es dedicava al transbordament en vaixell des de Barcelona fins a Mallorca (MERÍN, 2005). Va ser regidor de l’Ajuntament de Vallgorguina a finals de 1851, i alcalde entre el 14 de gener de 1852 i el 28 de juliol de 1853. En aquells anys hi havia una preocupació per la quantificació dels béns immobles rústics i urbans i dels caps ramaders repartits entre les diverses propietats.


En l’amillarament de 30 de desembre de 1853 Josep Pradell hi consta com a propietari de terres de regadiu, terres de secà, bosc de suro, bosc de const, pollancreda, vinya, bosc de fageda, erms, altres, casa de poble, casa al camp, dos bous, una mula i dos porcs. El total de liquidació (producció íntegra menys despeses) donava 12.593,84, quantitat que representava el 10,66 per cent de tot el municipi, cosa que ens indica el poder econòmic que arribà a assolir.


El seu fill Pau va esdevenir a la seva vegada alcalde en el bienni 1879-1881.


En aquella època la casa tenia una gran producció, i va arribar a tenir una dotzena de persones que treballaven la terra i grans extensions de boscos.


Gràcies a això, els seus hereus van tenir un nivell de vida benestant, ja que els nois es van dedicar a la medicina i la farmacologia (MERÍN, 2005).


Els seus esforços van anar encaminats a una intensa activitat constructiva. Ens consta que va refer l’antic mas Pradell de la Serra, va construir el pont dit de Can Pradell de la Serra l’any 1868 i va remodelar l’església de Santa Eulàlia de Tapioles.


Va fer decorar amb pintures de caràcter geogràfic i historicista la sala principal de la casa: unes eren dedicades als descobridors d’Amèrica (Colom, Pizarro i Magallanes), mentre que d’altres representaven Can Pradell i diverses ciutats del món (Sant Petersburg, el Caire i Betlem) (MERÍN, 2005).


La reforma de l’església de Santa Eulàlia de Tapioles degué consistir en la construcció del campanar, d’un cementiri d’obra i en la reforma de la façana, cosa que li donà l’aspecte actual. Es va decorar per l’exterior amb esgrafiats, avui dia molt perduts, similars als del mas Pradell


https://www.elcami.cat/camipedia/can-pradell-de-la-serra-masies-de-vallgorguina


L’ Antonio Gallardo i Garriga (Barcelona, 1889-1942), li poso la O, perquè en el seu cas, com en el meu, no era permesa la inscripció al Registro Civil de noms en llengües que no fossin el castellà – els funcionaris en deien, i en diuen,  malgrat la Constitució de 1978 , ESPAÑOL-  retratava l’any 1918, Pati i façanes esgrafiades de Can Pradell de la Serra. Vallgorguina. El Maresme 


https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/1749/rec/1


https://www.elcami.cat/camipedia/can-pradell-de-la-serra-masies-de-vallgorguina


Poseu Vallgorguina, el Vallès Oriental, Catalunya , a la vostra agenda . Eviteu   - si sou catalans, amb cognoms catalans - viatjar fora de Catalunya,  i molt especialment anar a Palència, almenys fins que la justícia actuï contra l’inefable Pablo Casado “ el sembrador d’odi “ . Eviteu relacionar-vos amb aquest gent.


 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 


dijous, 24 de març del 2022

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT QUIRZE DE SAFAJA. EL MOIANÈS.

 

El Manuel Anglada i Bayés i  l’ Antoni Pladevall i Font ( Taradell, Osona, 1934), escriuen de l’Església parroquial de Sant Quirze de Safaja que l’any 1330 tenia les advocacions de sant Quirze i santa Julita, de sant Pere, i de santa Maria, a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1842401.xml


De l’antic edifici romànic es conserva gran part de l’absis semicircular del segle XI, ornat amb bandes d’arcuacions llombardes separades amb lesenes i sòcol, amb tres finestres de doble esqueixada.





L’actual església del segle XVII té una nova nau central amb un eix longitudinal que és lleugerament esbiaixat respecte al de l’absis.




L’aparell està fet de carreus molt ben ajuntats i col·locats en filades horitzontals. En cada tram entre lesenes hi ha dues arcuacions que convergeixen en una petita mènsula. El coronament de l’absis és d’un àbac que ressegueix la planta semicircular, damunt del qual l’absis continua, sobrealçat en època posterior. Els carreus de la volta esfèrica són més petits i es veuen rejuntats. Tant a l’exterior com a l’interior és ben conservat i bellament il·luminat.



http://campaners.com/php/campanar.php?numer=845


https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-parroquial-de-sant-quirze-safaja 9


La tradició, explica que eren mare i fill,  cristians naturals de Licaònia (Àsia Menor) que fugiren a Tars quan la persecució decretada per l'emperador Dioclecià (c.22 de desembre del 244–3 de desembre del 311). Quirze tenia llavors tres anys.


Van ser detinguts pel governador Domicià que va condemnar la mare a ser torturada en presència de son fill. En veure-ho, el nen va esgarrapar la cara del governador i aquest el va agafar i el va estimbar escales avall, matant-lo. La mare va demostrar la seva joia perquè el nen hagués assolit la corona del martiri. Una altra versió diu que el nen, tot i la seva edat, va declarar eloqüentment la seva fe i la seva negativa a abjurar-ne.


 

El governador va fer que torturessin Julita: li van passar ganxos punxeguts pels costats i va ser decapitada.


Els seus cossos van ser abandonats i els cristians, d'amagat, els van recollir i enterrar.




https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-de-sant-quirze-i-santa-julita


Al fossar de Sant Quirze del Vallès, descansen les despulles de Màrius Torres i Perenya (Lleida, 30 d'agost de 1910 – Sant Quirze Safaja, Moianès, 29 de desembre de 1942)





El Moianès és una caixeta de sorpreses.