dijous, 30 de novembre del 2017

MASIA SECANELLA. IN MEMORIAM DELS MESTRES DE SEQUER A LA COMARCA DEL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

El Tomás Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés en el llarg camí que ens portaria des de Vallès Occidental fins a la capital de la comarca de l’Urgell on assistiríem al lliurament dels premis Culturalia 2017, ens aturàvem al mas Secanella, on en absència de qualsevol rètol - mal costum que s’ha generalitzat a la comarca - ens indicaven el camí per accedir fins a Santa Maria de Montraveta on recolliríem imatges de l’extrema desolació en que es troba l’esglesiola, dissortadament extrapolable a una bona part del patrimoni històric i/o artístic del Solsonès i àdhuc de Catalunya.

De Secanella, masia més que mil·lenària no en trobava cap dada interessant al catàleg de masies de Llobera, m’explicaven alhora que el camí per accedir a Santa Maria de Montraveta, topònim del que no en trobava referència, que a la casa s’hi havia impartit docència en algun moment, com també a la l’Església de Sant Pere de Llobera, on encara avui es conserven pissarres i material escolar, li demanava al meu interlocutor que si en tenia ocasió ens fes arribar imatges d’aquella escola a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Esperem del zel de l’actual resident a Secanella que ben aviat tinguem més informació d’aquesta casa forta, en la que molt possiblement hi havia una capella interior. Ens encantarà fer-nos-en ressò al Coneixer Catalunya.

Reiterem constantment que
Conèixer Catalunya
té com a finalitat ‘ posar en valor ‘ el patrimoni històric i/o artístic català, dit això però, èticament no podem tancar els ulls davant dels fets que estan succeint ; els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que NO podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

El ‘ camarada’ Antonio Cañizares Llovera (Utiel, Valencia, 15 de octubre de 1945), Cardenal Arquebisbe de València, fidel al ‘sostenella y no enmendalla’, en nom de Déu, llença més llenya al foc.

Recordeu sempre.


Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.

L’acumulació de tots els procediments a la Sala Segona del Tribunal Suprem, amb l’excepció dels membres de Cos de Mossos d’Esquadra - del tot insostenible - fa pensar en la possible llibertat condicional amb fiança per a TOTS.

El REINO DE ESPAÑA no vol que Bèlgica els tregui ‘ els colors

Des de la solitud de Santa Maria de Montraveta, aixecava la meva sempiterna pregaria a l’Altíssim, Senyor ; allibera el teu poble !”

Antonio Mora Vergés

dimecres, 29 de novembre del 2017

ESCOLA JOAQUIM RUYRA OMS. BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

L'escola Joaquim Ruyra és la primera escola pública fundada a Blanes. Es va redactar un primer projecte que no es va dur a terme. Es tractava d'un edifici de planta baixa en forma d'U obert cap a la banda sud. La part central estava dividida en dues zones, la dels nois i la de les noies, cadascuna amb tres aules, un rober, un despatx i uns lavabos. La façana interior, que donava al pati, estava unificada per una galeria.

Uns anys més tard es porta terme el projecte de Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 -juliol de 1960) que consistia en dos edificis de planta quadrada destinats respectivament a Escola de Nens i Escola de Nenes comunicats per un jardí. Eren de planta baixa amb coberta de teula a quatre vessants, excepte en un dels pavellons que es construeix planta i pis. Tenien obertures emmarcades per esgrafiats i porxo per arcades a l’accés a cada pavelló.

Actualment el conjunt ha estat molt modificat, el pavelló de pb + 1 ha passat a pb + 3, etc. S'han repintat les façanes desapareixent els esgrafiats. Molt modificat.

"El projecte de construcció d'unes escoles per a la vila, al carrer Mendez Núñez del barri de s'Auguer, va ser un dels grans cavalls de batalla de la política local entre 1915 i 1925"

L'any 1916 l'Ajuntament encarrega a la Universitat de Barcelona un projecte d'escola, i la universitat designa a Portas o Lluís Planas i Calvet (1879-1954), (no s'ha pogut aclarir) per dur-lo a terme. El 1917 aquest projecte és aprovat per la Junta d'Arquitectura Escolar del Districte.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del nom propi , cognom matern i lloc i datà de naixement i traspàs de l’arquitecte Portas

Després d'aquest projecte no realitzat, es duu a terme el projecte de Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 -juliol de 1960) de 1925 per a Escoles de la Vila al carrer Méndez Núñez. L'escola es va fundar l'any 1925. L'arquitecte fou Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 -juliol de 1960) i les obres les va fer el Sr. Narcís Gallart. Veient que l'escola quedava petita, es van aixecar dues plantes més a l'edifici quadrat i una planta més a l'edifici de forma rectangular. En la tercera fase es va construir un tercer edifici on actualment es troben dues de les classes d'Educació Infantil.


L'any 1970 els arquitectes Josep Maria Claret i Rubira (Girona, 1908-1988) i Carlos Magriñá porten a terme una reforma i ampliació.
Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del nom propi , cognom matern i lloc i datà de naixement i traspàs de l’arquitecte Carlos Magriñá

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=blanes&page=7&p=&pos=61

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘política’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MOLT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vàreu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

Els dies passen i la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), no la podem considerar fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya; En cal persistir i fer arribar a l’Altíssim les nostres pregaries per la llibertat dels uns i pel retorn en llibertat dels altres.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar .
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

El ‘ camarada’ Antonio Cañizares Llovera (Utiel, Valencia, 15 de octubre de 1945), Cardenal Arquebisbe de València, fidel al ‘sostenella y no enmendalla’, en nom de Déu, llença més llenya al foc.

Recorda sempre.


Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.

L’acumulació de tots els procediments a la Sala Segona del Tribunal Suprem, amb l’excepció dels membres de Cos de Mossos d’Esquadra - del tot insostenible - fa pensar en la possible llibertat condicional amb fiança per a TOTS.

El REINO DE ESPAÑA no vol que Bèlgica els tregui ‘ els colors’.

Antonio Mora Vergés



dimarts, 28 de novembre del 2017

IN MEMORIAM DE LA SEU EPISCOPAL DE GUISSONA/URGELL. LA SEGARRA. LLEIDA. CATALUNYA

Retratàvem el Tomás Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés en el llarg camí que ens portaria des de Vallès Occidental fins a la capital de la comarca de l’Urgell on assistiríem al lliurament dels premis Culturalia 2017, el runam esfereïdor del Palau de Fluvià, més conegut com a Obra de Fluvià, situat a un km de Guissona, vora la carretera que porta a Massoteres, a l'antic terme del poble de Fluvià.


El lloc, que pertanyia a la universitat de Guissona des del 1383, passà progressivament a la jurisdicció del bisbat d'Urgell. ç

El 1505, Pere (Folc) de Cardona. Bisbe d'Urgell (1472-1515) en comprà la totalitat dels drets senyorials, i emprengué la construcció d'una residència-palau per als bisbes d'Urgell, en substitució de l'antic castell

L'obra que avançava ràpidament restà interrompuda però , el 1514, quan el bisbe Cardona es trasllada a Tarragona com a nou arquebisbe metropolità, moment en que ja era acabada i coberta la planta baix.

Les restes de l'edifici permeten de reconstruir no tan sols l'esquema de planta, sinó també la ubicació de les diferents estances, al mateix temps que ens permeten de fer-nos una idea de l'ambició de l'obra i dels mitjans de què disposà.




Al 1808 amb la Guerra del Francès, els francesos van fortificar l'edifici i derruïren part de la coberta.
Patrimoni Gencat el descriu en aquests termes ; Palau gòtic-renaixentista que es va deixar inacabat ja a inicis del segle XVI.

Construcció de planta quadrada centralitzada per un pati, on s'obren totes les estances. L'església del palau és un dels espais més interessants del conjunt i estava dedicada a Sant Jordi, Santa Llúcia i Sant Blai.

La façana principal presenta tres obertures a la banda dreta, dues de les quals són finestres amb arcades que es sustenten en mènsules amb motius vegetals i zoomòrfics, i una tercera obertura amb un ull de bou. Les tres finestres conserven elements decoratius gòtics amb arcs rebaixats i motllures pronunciades.

A la banda esquerra de la façana totes les obertures es troben actualment tapiades i s'hi observa una finestra molt deteriorada i una porta, que donava accés directe des de l'exterior a l'església.

A la façana est hi ha diferents obertures, totes tapiades o inacabades i una porta que comunica amb les cavallerisses.

L'entrada principal estava formada per una gran portada d'arc de mig punt adovellada, de la qual només en conservem les restes.

S'accedeix al palau per un vestíbul que dóna a una gran sala ricament decorada a mà dreta i a l'església a l'esquerra; davant, com ja s'ha dit anteriorment, un pati que centralitza tot l'edifici. L'ala dreta d'aquest palau l'ocupen un conjunt d'estances intercomunicades per portes amb arcs de mig punt i motllures. En una d'aquestes estances encara s'hi conserva un forn. A l'ala nord s'ubicaven les cavallerisses, que comunicaven també amb l'exterior a través d'una porta al mur est. Les restes de les cobertes ens deixen endevinar l’arrencament d'arcs torals i voltes de creueria.

La decoració del palau era molt sumptuosa i entrelligava elements del gòtic tardà amb altres renaixentistes. Es conserven encara motllures, frisos decorats amb motius vegetals, filigranes, arcs adovellats que donen accés a les estances, relleus amb motius vegetals, capitells ricament decorats, etc.


En el projecte d'aquest palau de ben segur que havia la voluntat d'aixecar un segon pis, ja que l'ala dreta de l'edifici presenta una escala de caragol que no portava a cap lloc, ja que no es va arribar a construir mai.

La totalitat del conjunt es troba en molt mal estat i la vegetació ha cobert gran part de les estances, algunes pràcticament inaccessibles.

Hom pensa que el bisbe, fill bastard de Joan Ramon Folc III de Cardona, pretenia traslladar aquí la seu Episcopal d’Urgell.


L'Enciclopedia Catalana ens diu ; l’antic palau que hi tenien els bisbes d’Urgell va ser donat a la vila el 1912 pel bisbe Joan Baptista Benlloch i Vivó (València, 29 de desembre de 1864 — Madrid, 14 de febrer de 1926) i poc temps després el palau episcopal fou enderrocat.

l'any 1918. Josep Salvany Blanch, retratava el que qualifica de 'ruïnes del seminari de Guissona'. Em pregunto, es tracta del mateix edifici?. Fons. Biblioteca de Catalunya


Conèixer Catalunya té com a finalitat ‘ posar en valor ‘ el patrimoni històric i/o artístic català, dit això però, èticament no podem tancar els ulls davant dels fets que estan succeïen ; els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que NO podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent. https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

El ‘ camarada’ Antonio Cañizares Llovera (Utiel, Valencia, 15 de octubre de 1945), Cardenal Arquebisbe de València, fidel al ‘sostenella y no enmendalla’, en nom de Déu, llença més llenya al foc.

Recordeu sempre.


Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.

L’acumulació de tots els procediments a la Sala Segona del Tribunal Suprem, amb l’excepció dels membres de Cos de Mossos d’Esquadra - del tot insostenible - fa pensar en la possible llibertat condicional amb fiança per a TOTS.

El REINO DE ESPAÑA no vol que Bèlgica els tregui ‘ els colors

Antonio Mora Vergés

dilluns, 27 de novembre del 2017

CAL XURIGUERA & HOSTAL PALOUET DE SEGARRA. MASSOTERES. LLEIDA. CATALUNYA

El Tomás Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés en el llarg camí que ens portaria des de Vallès Occidental fins a la capital de la comarca de l’Urgell on assistiríem al lliurament dels premis Culturalia 2017, teníem previst aturar-nos a dinar a l’Hostal Palouet, al poble homònim del terme de Massoteres a la comarca de la Segarra.

Patrimoni Gencat fa una descripció de la casa, assenyalada amb el número 1 a la Plaça de Sant Jaume de Palouet de Segarra, dit també de Torà, i/o de Massoteres, que en el millor dels casos, hem de qualificar de parcial i antiquada ; edifici format per diferents cossos. El cos principal, consta de tres plantes.


A la planta baixa, hi ha entrada amb arc de mig punt adovellat. A la dovella central, hi ha inscrita la data de 1601. porta de fusta de doble batent. A la seva dreta, hi ha una finestra emmarcada en petits carreus. A la planta següent, hi ha dos balcons amb forja, que s'hi accedeix per entrades emmarcades en carreus. Els dos balcons, es troben en diferent nivell dins de la mateixa planta. A la darrera planta, hi ha un gran finestral, amb llinda de pedra. Dibuixat dins de la llinda, hi ha un rellotge solar.

A l'interior a la planta baixa, hi ha nombroses arcades i una premsadora antiga.


Adossats amb aquest edifici, n'hi ha uns quants més que es comuniquen amb aquest per la planta baixa. És possible que sigui la unió de diverses cases diferents, fet que es podria provar degut a la grandària de tot el conjunt, i que actualment hi estan fent obres.
No fa cap esment de l’antiga capella convertida avui en menjador i de la que ens agradarà tenir-ne noticia de l’advocació. a l’email coneixercatalñunya@gmail.com


L’edifici és la casa pairal de la nissaga dels Alsina que gestionen exitosament el Grup Alimentari Guissona, i que refeta de cap i de nou, acull avui un petit hotel.

Quan al topònim Palouet, defenso personalment la procedència del llatí PALEA/palla, amb la terminació ET, que vindria a diferenciar-lo del PALOU situat prop de Granollers, en aquesta mateixa comarca de la Segarra. El diccionari català valencià balear, recull una possible derivació del llatí palatiŏlu ‘palau petit’, tesis que amb origen àrab defensava un comensal amb qui exigències del temps - havíem de ser a Guimerà a les 16,30 - no vàrem tenir ocasió de xerrar tant com haguéssim volgut.

Del topònim Massoteres, l’Albert Turull Rubinat, en el seu llibre “Els topònims de la Segarra”, sosté : podria ser un compost del substantiu mas i del cognom Soteres. També que Massoteres provingués d´una sufixació de l´antropònim Massot, d´origen àrab, o de l´àrab “mànzal” (hostal, alberg), que ha generat diversos topònims catalans començats en Massa- en composició amb un substantiu “sutúr”, amb el significat de refugis, fortificacions. https://www.onomastica.cat/sites/onomastica.cat/files/08_turull.PDF

Ens recomanaven, i quedava pendent, la visita a Sant Pere de Murinyols o dels Empalous, situada al terme de Torà, i tradicionalment objecte de devoció tant a Torà com a Palouet.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Reiterem constantment que Conèixer Catalunya té com a finalitat ‘ posar en valor ‘ el patrimoni històric i/o artístic català, dit això però, èticament no podem tancar els ulls davant dels fets que estan succeint ; els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que NO podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

El ‘ camarada’ Antonio Cañizares Llovera (Utiel, Valencia, 15 de octubre de 1945), Cardenal Arquebisbe de València, fidel al ‘sostenella y no enmendalla’, en nom de Déu, llença més llenya al foc.

Recordeu sempre.


Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.

L’acumulació de tots els procediments a la Sala Segona del Tribunal Suprem, amb l’excepció dels membres de Cos de Mossos d’Esquadra - del tot insostenible - fa pensar en la possible llibertat condicional amb fiança per a TOTS.

El REINO DE ESPAÑA no vol que Bèlgica els tregui ‘ els colors’

Antonio Mora Vergés

CAN BLANCH I LA SEVA CAPELLA DE SANT PERE D’HORTONEDA. CLARIANA DE CARDENER. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

La primera aturada que fèiem el Tomás Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés en el llarg camí que ens portaria des de Vallès Occidental fins a la capital e la comarca de l’Urgell on assistiríem al lliurament dels premis Culturalia 2017, la fèiem al mas dit Can Blanch, al límit del terme de Clariana de Cardener, a la comarca del Solsonès.


Patrimoni Gencat ens diu ; gran masia de planta rectangular i teulada a dos vessants, orientada nord-sud, amb una sèrie d'edificis adossats a la planta primitiva, relacionats amb les transformacions que ha sofert. A la cara oest hi ha una porta d'arc de mig punt adovellada. La planta baixa té sòl de pedra i volta de canó. Al primer pis quasi totes les estances conserven el sostre de bigues i els sòls de pedra. A la paret est hi ha adossada la petita capella de Sant Pere d'Hortoneda, d'origen romànic, que ha sofert però moltes reformes. El parament és de pedres irregulars excepte a les cantonades que son de pedra picada i tallada.

No diu res de les dues benzineres abandonades, una cada costat de la C-55, que palesen clarament la falsedat de l’afirmació ‘ ESPAÑA VA BIEN’, de la que en fa bandera el cleptofeixisme.

La masia de Can Blanch pertany a l'antiga parròquia d'Hortoneda; esmentada inicialment l'any 1060 (Orto Regis).

La parròquia d'Hortoneda era del vescomtat de Cardona dins la batllia de Solsona.

Al segle XIII tenia tretze masos (entre ells Can Blanch).

Al segle XIII (voltants de 1264) hi ha referències d'una mestressa de Can Blanch, Berenguera Blanca (d'aquí defensen alguns que prové el nom del mas) que era senyora d 'Hortoneda i de Golferichs.

L’ Isidre blanc, publica una fotografia del interior de la capella, en la entrada en que fa referencia a aquests masia, que designa com CAN BLANC, i no BLANCH com figura en el rètol situat a l’entrada.




Conèixer Catalunya
té com a finalitat ‘ posar en valor ‘ el patrimoni històric i/o artístic català, dit això però, èticament no podem tancar els ulls davant dels fets que estan succeïen ; els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que NO podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Recordeu sempre.


Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.

L’acumulació de tots els procediments a la Sala Segona del Tribunal Suprem, amb l’excepció dels membres de Cos de Mossos d’Esquadra - del tot insostenible - fa pensar en la possible llibertat condicional amb fiança per a TOTS.

El REINO DE ESPAÑA no vol que Bèlgica els tregui ‘ els colors’

Antonio Mora Vergés

diumenge, 26 de novembre del 2017

ESGLÉSIA DE SANT ANTONI DE PÀDUA. CAPELLA DEL CEMENTIRI DE MASPUJOLS. EL CAMP JUSSÀ DE TARRAGONA. CATALUNYA

Veníem de les Borges del Camp on ens havíem proveït de coces de recapte al forn de la carretera – en la meva condició d’aborigen d’aquesta comarca, aprofito sempre que vinc per a comprar-ne -, feia un dia de fort vent, i pel camí de xiprers que des del poble de Maspujols enllaça amb l’ermita, ens arribàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, fins a la petita plaça que es forma davant d’aquest temple , del que en trobava aquesta descripció ; edifici d'una sola nau, de planta rectangular, obra de paredat amb reforços de carreus en els angles. Façana pràcticament tota arrebossada de blanc, coronada per una espadanya alta, doble, amb quatre campanes. Porta d'arc rodó, adovellat. Capçalera arrodonida, amb l'altar senzill. Interessant coberta, amb embigats i encavallaments de fusta que sostenen un sostre nou, de maons, i teulada de dues vessants. Interior totalment emblanquinat. Té annexada, prop de la capçalera, a la banda del poble, una capella de planta quadrada de parament més antic.

Sant Antoni de Pàdua – una advocació poc pagesa – superava a Maspujols els efectes de la mal dita guerra dels Matiners – en realitat una Guerra Civil, com ho foren totes les mal dites Carlines -, cosa que no li succeïa dissortadament a la seva homònima de l’Aleixar.

S’alçava al segle XVIII – amb els diners d’Amèrica - , i ultra la restauració dels danys de la guerra dels Matiners, patia alguna transformació en ocasió del trasllat del cementiri municipal l’any 1860 – en la primera gran operació d’especulació immobiliària del REINO DE ESPAÑA- el fossar i l’ermita es metamorfosaven en un mateix estil pompeià. Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’autor d’aquella ‘ transformació’, que deixava sense sentit la casa de l'ermità.

La manca de conservació de l'edifici eclesial provocà que el 10 de juliol de 1940 s'ensorrés la teulada i la paret que tocava amb el cementiri, i que el mes de febrer de 1962 caiguessin la façana, la paret davantera de la casa de l'ermità i el mur de contenció de la plaça, la reconstrucció finalitzava un any i mig més tard, el 1963.

Llegia que ha estat restaurada per l’Enric Baixeres Sastre , que ens deixava el 19.05.2013 ; en dissenyà la façana, de la qual destaquen l'espadanya, dotada de quatre campanes, i una escala de granit, que permet l'accés a l'interior, clos com és mal costum arreu, en dia de la nostra visita , i del que s’explica a la pàgina de l’ajuntament que el presideix la imatge de sant Antoni de Pàdua, que queda flanquejada per dos relleus de 3 metres x 0,8 metres cada un; dedicats a sant Antoni Abat, protector dels pagesos, i a sant Francesc Xavier, copatró del poble, dels que no en trobava imatges enlloc. Sou pregats de fer-nos-en arribar a l’email coneixercatywalunya@gmail.com


Retratava també el fossar annex.




El dia de la nostra visita feia molt vent, i no vàrem coincidir amb cap esser humà per preguntar-li on era l’escola abans de la dictadura franquista, al cens de 1857 constaven inscrits 652 veïns , això atesa l’esperança de vida de l’època ens fa pensar en una població en edat escolar no inferior a 217 nens i nenes.

Ens agradarà rebre imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com dels edificis que aixoplugaven les escoles públiques, privades i/o religioses de Maspujols abans de la dictadura franquista, o mal dita ‘guerra civil’.

Catalunya us ho agrairà.

Antonio Mora Vergés
----------------------------------------------------------

Altressí,

Des del Conèixer Catalunya continuem la nostra tasca de recerca i divulgació del patrimoni històric i/o artístic, malgrat que com una bona part de la ciutadania de Catalunya ens sentim en estat de sock: les detencions del Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), no poden considerar-s fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ).


Llegia que per aquest fets el Jordi Ballart i Pastor (Terrassa, 8 de febrer de 1980) ha oficialitzat la seva renuncia a l’alcaldia de Terrassa, i a formar part del PSC.

El vídeo que es divulga a totes les televisions:
http://www.eldiario.es/catalunya/politica/MINUTO-Diada_13_685361458_15424.html
confirma – si calia – que la ‘igualtat davant la llei’ és únicament formal. Com a mostra les situacions de Rodrigo de Rato y Figaredo (Madrid, 18 de març de 1949) , de Iñaki Urdangarin Liebaert (Zumárraga, 15 de gener de 1968),...,per citar-ne un parell.

Recordem que la condició de parlamentari únicament es perd quan s’esgota el mandat pel que s’ha estat escollit.

El 9.11.2017, El Jutge del Tribunal Suprem del REINO DE ESPAÑA, Pablo Llarena Conde, que havia estat President del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, feia entrar al martirologi català a la Presidenta del Parlament de Catalunya Carme Forcadell i Lluís (Xerta, Ebre jussà, Tarragona, 1956 )


El Sant Pare Benet XVI , en la seva visita al camp d’extermini d’ Auschwitz, el 28 de maig de 2006, interpel·lava a Déu pel seu silenci. En la visita a l’església parroquial advocada a Santa Magdalena i Sant Sebastià, a la Masó, a la comarca del Camp sobirà de Tarragona, recordava el text de la Carta als Romans,12 :

Beneïu els qui us persegueixen, beneïu i no maleïu.

No torneu a ningú mal per mal; procureu tenir bona reputació davant de tothom.

Si és possible, en tant que depengui de vosaltres, viviu en pau amb tothom.

No us prengueu la justícia per la vostra mà, estimats, millor que deixeu que el càstig vingui al seu temps, perquè tal com diu l'Escriptura: "Meva és la venjança, jo donaré la paga merescuda, diu el Senyor."

"si el teu enemic té fam, dóna-li menjar, si té set, dóna-li beure, que fent això apilaràs brases de foc sobre el seu cap.

No et deixis vèncer pel mal, sinó triomfa sobre el mal practicant el bé.

Reiterava la meva sempiterna pregaria davant la imatge del Sant Crist, Senyor; allibera el teu poble !.

dissabte, 25 de novembre del 2017

IN MEMORIAM DE L’ANTIC HOSPITAL-ASIL, ESCOLA, TEATRE,.., DE BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Rebia un email de l’Aitor Roger Delgado, tècnic de l’Arxiu Municipal de Blanes en el que me deia; t'enviem el dibuix de l’antic Hospital Asil de Sant Jaume – avui ensulsiat - realitzat per Josep Pruna Cortacans que va néixer a Blanes, al carrer de la Camadasa, el dia 6 d’abril de 1924, i lliurava ànima al Senyor el 08.09.2016 a l’edat de 92 anys.


Patrimoni Gencat ens explica que l’hospital primitiu es troba documentat amb certesa, per primera vegada l’1 d’agost de 1423, tal i com ho certifica la presència del bisbe Andreu Bertran. València + Barcelona ,15 de juliol de 1433)

Aquest hospital primitiu, estava situat dintre el recinte emmurallat de la vila, entre els carrers actuals de Sant Jaume, Theolongo Baccio i Hospital. Sense canviar d’ubicació va experimentar diverses transformacions i reformes, fins l’any 1913 en que es va deixar el vell local i va ser traslladat al paratge que ocupa actualment.

No se sap amb exactitud el dia de la seva fundació, però el primer document que parla de l’Hospital de Blanes diu “que el dia 9 de gener de 1369, el bisbe de Girona va donar llicència per recollir donatius per l’Hospital de Blanes”. En aquella data l’hospital més que una casa de salut, era un alberg de pobres on se’ls admetia tant si estaven bons com si patien alguna dolència. La vertadera estructura hospitalària, la trobem l’ any 1423, quan s’estava construint la capella advocada a l’apòstol Sant Jaume , que un cop acabada l’any 1468, va rebre l’autorització per a celebrar-hi missa.

A causa de la guerra, l’any 1471 la capella de l’Hospital va actuar provisionalment com a parròquia, ja que era més apropiat assistir aquí que no pas a Santa Maria. L’any 1496, el bisbe va autoritzar als jurats de la vila i als obrers de la parròquia la pesca els dies de festa per tal d’ampliar les obres de l’hospital. No se sap d’on va sorgir l’idea de la seva construcció ni que va prendre part en la composició dels seus reglaments. Els responsables del seu funcionament i control depenien directament de la parròquia i de la Universitat de Blanes. Aquesta correspondència es mantindrà fins el segle XX.

El dia 30 d'octubre de 1661, l'hospital ja feia molts anys que existia, i estava en condicions bastants pèssimes de conservació, situació que va provocar que es contractés a l'arquitecte Miquel Nogués, el qual va emprendre ràpidament les obres de restauració de l'hospital.

El 12 d'agost de 1858, l'hospital a part de desenvolupar les seves funcions primigènies, també es convertirà en auspici. Aquesta nova funcionalitat vindrà assumida per l'abandonament d'un nadó a les portes de l'hospital. D'aquesta manera, l'hospital, a més de ser de malalts i pobres, també ho era dels abandonats i desemparats.

l'1 de desembre de 1860, es va dotar a l'hospital d'un espai sorprenent i inaudit, al tractar-se d'un hospital, com era el teatre, el qual es convertirà en el primer local de la vila on es feien representacions teatrals. El teatre estava dintre de l'hospital, en el lloc on durant tants segles va ocupar la capella de Sant Jaume , que va ser tancada entorn dels anys 1838-39, habilitant-se una altra de més petita.

El nou segle XX, comportà canvis decisius en l'Hospital, com ara el canvi d'emplaçament. El 26 de novembre de 1910, es dóna compte d'un informe emès per la Junta Municipal de Sanitat en el qual s'esmenta que els terrenys situats a l'Horta de la Perla reuneixen les condicions higièniques adients per edificar-hi el nou hospital. El reverend de la parròquia de Blanes mossèn Jaume Arcelós i Roure ofereix a l'ajuntament de comprar aquests terrenys junt amb una finca, i cedir-los al municipi per tal de que s'hi construeixi l'hospital. D'altra banda, el vell hospital del carrer de Theolongo Bacchio, amb penes i treballs s'aguantava dret i li convenia una reparació en profunditat. El 23 de novembre de 1910, l'ajuntament accepta el donatiu de mossèn Jaume Arcelós per comprar els terrenys, i d'aquesta manera l'ajuntament ja era propietària d'aquests terrenys per tal de construir-hi l'hospital. Es va formar una comissió encarregada de confeccionar els plànols, i buscar els mitjans suficients per a tirar-lo endavant. El reverend Jaume Arcelós, Joan Burcet i Agustí Vilaret, en data de 24 de gener de 1912, van demanar a l'ajuntament permís per construir, en els terrenys citats, el nou hospital, que seria propietat del municipi i que va ser inaugurat el 24 de març de 1913.

El 3 de març de 1913, l'arrendador del quarter de la Guardia Civil, afirmava que necessitava la finca per a derruir-la i aixecar-ne una altra. L'ajuntament ofereix a la Guàrdia Civil, l'edifici de l'hospital antic, fetes les degudes reparacions, ja que era imminent la inauguració de l'hospital nou. . Després de servir a la vila durant 490 això anys, va ser declarat Caserna de la Guàrdia Civil, finalment però , com que no reunia les condicions de seguretat necessàries exigides pel Govern, el varen convertir en presó local
Dins de la història, l'hospital de Sant Jaume va dopar un esplèndid servei a la Ciutat de Blanes en diferents activitats: alberg de pobres i pelegrins, curar malalts, d'hospici, escola pública, teatre de la població, sala d'actes,...

Conèixer Catalunya
té com a finalitat ‘ posar en valor ‘ el patrimoni històric i/o artístic català, dit això però, èticament no podem tancar els ulls davant dels fets que estan succeïen ; els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que NO podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Recordeu sempre.


Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.

L’acumulació de tots els procediments a la Sala Segona del Tribunal Suprem fa pensar en la possible llibertat condicional amb fiança per a TOTS.

El REINO DE ESPAÑA no vol que Bèlgica els tregui ‘ els colors’

Antonio Mora Vergés

divendres, 24 de novembre del 2017

IN MEMORIAM DE SANTA MARIA DE LA RIERA DE PALAFOLLS

Llegia que l’actual capella de Santa Maria de l’Antiga pertanyia originàriament a la jurisdicció de Palafolls, tant en la part eclesiàstica com en la civil, i era coneguda per Santa Maria de la Riera.

L’any 986, amb la invasió àrab protagonitzada pel cabdill Al-Mansur, la capella va ser profanada però no destruïda, quedant solament les parets i el portal.

No serà fins el 14 de novembre de 1603, que l’ermita passa al terme de Blanes, amb motiu que en Gastó de Montcada i de Gralla, II Marquès d’Aitona, havia signat un document, allargant el terme blanenc fins el riu Tordera. Al ser allargassat el terme, l’ermita va incorporar-se a la població de Blanes i va prendre el nom de l’ermita de Nostra Senyora de l’Antiga. El capellà encarregat de la custòdia de l’Antiga ensenyava música i gramàtica als infants de Blanes, com també ho feia el capellà encarregat de la capella de l’Hospital de Sant Jaume dels Pobres. En el context de la Guerra de Successió, l’ermita és emprada pel consell de la vila per dur-hi a terme les reunions.

El 27 de juny de l’any 1758, l’Ajuntament i els obrers de l’ermita van presentar al bisbe de Girona, Manuel Antonio de Palermo Rallo, un document signat pel rector, Feliu Boter, i el batlle de Blanes, Francesc Artimbau, en el qual demanaven permís per vendré un hort i dues cases unides a l’ermita de l’Antiga. En sortí un comprador, Jaume Fàbregas, i l’escriptura se signà el 31 d’octubre de 1758. Tot i això anys més tard, concretament en el 1858, l’Ajuntament va comprar les dues cases venudes temps enrere. El venedor era Joan Fàbregas, que les havia adquirides del seu avi l’any 1758.

L’any 1854, es van instal·lar a la vila les germanes religioses Filles de Maria. Aquestes establiran un vincle molt estret amb l’ermita, ja que s’autoritzarà a les religioses a obrir una porta a dalt del cor de l’ermita per tal de comunicar-s’hi – cal tenir en compte que vivien en unes cases al costat de l’ermita- i així no haver de sortir per les celebracions del culte i utilitzar-la per es seves oracions. Les monges hi feren classe durant molts anys, concretament fins a l’any 1880 en què marxaren de Blanes. Des d'aquest any, la custòdia i administració de l'ermita en tenen cura dos veïns del barri de la Massaneda, que inclou el carrer de l'Antiga, i que són escollits pel senyor rector de la Parròquia de Santa Maria de Blanes, prèvia consulta del veïnat.

Després de la destrucció patida com a com conseqüència de la revolta social que s’oposava a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República , el temple fou reconstruït per poder realitzar missa.


Per a la celebració del culte, es va acabar utilitzant la imatge de la Mare de Déu, feta per l'artista blanenc Jaume Coll i Puig (Blanes, 17 de maig de 1937 - iIla de Hierro, 8 d’abril de 2015).


https://algunsgoigs.blogspot.com.es/2012/02/goigs-la-mare-de-deu-de-lantiga-blanes.html?m=1

L'artista que es va inspirar en l'antiga escultura que presidia l'església parroquial de Santa Maria de Blanes, i que l'any 1936 també va ser destruïda, com també es va encarregar de dirigir artísticament tota l'ermita. Després de la reconstrucció del temple, el 20 de gener de 1963, en base a la reconstrucció provisional de les runes de l'ermita que va tenir lloc entre 1938-40, es va duu a terme la benedicció del temple. La cerimònia va ser conduïda pel bisbe de la Diòcesi de Girona, Josep Cartañá Inglés, esdevenint església sufragània de la parròquia de Santa Maria de Blanes.

Patrimoni Gencat ens explica que l’edifici està format per una nau de cinc trams, coberta amb volta de canó i disposa de presbiteri, absis semicircular, sagristia i un cor als peus de la nau. Des de l’absis s’accedeix a la sagristia, construïda fora del recinte de l’església. El primer que trobem a l’accedir a la capella és un petit vestíbul que es troba separat de la nau per mitjà d’un envà. La nau és una planta rectangular de 16,70 metres de llarg i una amplada màxima de 4,70 metres, amb una alçada total interior de 6,13 metres.


Fotografia del interior de Jordi Contijoch Boada

La coberta està formada per una volta de canó rebaixat i interceptat per llunetes, dividida en cinc trams delimitats per arcs faixons de mig punt rebaixat, que recolzen directament sobre els murs de tancament laterals. L’absis semicircular està cobert amb volta de ¼ d’esfera, i presenta dues obertures arc de mig punt. Als peus de la nau i sobre l’accés trobem el cor. Està sobre elevat de la resta de la nau. La coberta de l’edifici és un teulat àrab a dues aigües. Sobre la façana principal trobem un campanar d’espadanya típic de la població. La façana principal conté un portal d’accés amb obertura allindada i arc de mig punt rebaixat de pedra. A banda i banda de la porta d’accés i adossades als brancals de l’obertura, trobem dues petites finestres quadrades de carreus ben treballats i sobre la porta un òcul.

Els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya; En cal persistir i fer arribar a l’Altíssim les nostres pregaries per la llibertat dels uns i pel retorn en llibertat dels altres.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Recorda sempre.


Per intermediació de Santa Maria de l’Antiga , aixecava la meva pregaria a l’Altíssim, Senyor, allibera el teu poble!

Antonio Mora Vergés

dijous, 23 de novembre del 2017

CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE LA SALUT. BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

M’aturava a retratar – amb força dificultats materials – la capella d’una nau quadrangular, campanar d’espadanya i absis semicircular a la part més oriental, advocada a la Mare de Déu de la Salut de Blanes, a la comarca de la Selva.


Patrimoni Gencat ens diu que la seva orientació precisa és de Gregal a Garbí. Té la cobertura a dues aigües sobre volta de canó. L’accés conté unes escales de pedra i un aterrassament que inclou un banc corbat i que eleva l’entrada del carrer gairebé dos metres. L’absis i el presbiteri estan delimitats per un arc triomfal i a l’interior es mostren, sobre de l’altar, les imatges de veneració. Una d’aquestes imatges sembla ser encara l’original d’època barroca, que es va salvar del saqueig de 1936.

Pel que fa a la il·luminació, és reduïda, ja que només prové de la porta o de les petites, enreixades i baixes finestres que hi ha a banda i banda de la porta El mobiliari interior està format per bancs de fusta i d’obra adossats a les parets. Sobre el portal d’accés hi ha una petita fornícula d’arc de mig punt, coberta d’un teulat de fusta a dues aigües, que conté la imatge de la Verge sobre petites rajoles cuites i pintades, com s’indica, el 1996.

L’edifici està integrat al pujol de la part absidial i els edificis del voltant s’hi encavalquen fins al punt de compartir teulada.

Les primeres notícies d’aqueta esglesiola són de 1657, quan era una petita capella del raval fora muralles situat a l’antic camí de Lloret, en un indret de culte al voltant d’una font. Era la capella d’una barriada poblada de pagesos i bosquetaires.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM DE LA II REPÚBLICA, fou totalment destruïda i, durant els anys quaranta, fou reconstruïda.

Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquesta reconstrucció a l’email coneixercatalunya@gmail.com

S’hi celebra o celebrava , cada 8 de setembre, la festivitat de la Verge, caracteritzada per la tradició de posar-hi gerres amb aigua beneïda i anissos.


Intentarem completar la relació d’edificis religiosos del terme de Blanes :

CAPELLA DE NOSTRA SENYORA DE L'ANTIGA. BLANES. LA SELVA, GIRONA, CATALUNYA
https://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2014/11/capella-de-nostra-senyora-de-lantiga.html

LA CAPELLA DE NOTRE-DAME DE L’ESPERANÇA DE BLANES
https://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/11/la-capella-de-notre-dame-de-lesperanca.html

CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI DE BLANES. LA SELVA. GIRONA.
https://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/11/capella-del-sant-crist-del-cementiri-de.html

LA CAPELLA DE SANT JOAN EVANGELISTA DE LA CASA AMADO CARRERAS. BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA
https://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2015/02/la-capella-de-sant-joan-evangelista-de.html

SANTUARI DE LA MAREDEDÉU DEL VILAR DE BLANES. LA SELVA. GIRONA
https://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/11/santuari-de-la-marededeu-del-vilar-de.html

LA OLYMPUS FE-100 ‘ LA MÀQUINA CATÒLICA’ . CAPELLA DE SANT JOAN BAPTISTA DEL CASTELL DE BLANES. LA SELVA. GIRONA
https://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/10/la-olympus-fe-100-la-maquina-catolica_643.html

SANTA BÀRBARA DE BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA
https://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/12/santa-barbara-de-blanes-la-selva-girona.html

ERMITA DE SANT FRANCESC XAVIER DE BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA
https://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/11/ermita-de-sant-francesc-xavier-de.html

SANTA MARIA ASSUMPTA DE BLANES. LA SELVA. GIRONA
http://relatsencatala.cat/relat/santa-maria-assumpta-de-blanes-la-selva-girona/1046434

CAPELLA DE L’HOSPITAL ASIL DE SANT JAUME. ADVOCADA A SANTA ANNA..
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2017/11/capella-de-santa-anna-de-lhospital-asil.html

Els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya; En cal persistir i fer arribar a l’Altíssim les nostres pregaries per la llibertat dels uns i pel retorn en llibertat dels altres.


Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar .
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Recorda sempre.


Per intermediació de la Mare de Déu de la Salut, aixecava la meva pregaria a l’Altíssim, Senyor, allibera el teu poble!

Antonio Mora Vergés

dimecres, 22 de novembre del 2017

ESGLÉSIA PARROQUIAL DEL PAPIOL. EL LLOBREGAT JUSSÀ. CATALUNYA

retratava al Josep Olivé Escarré, dalt de l’escala que dona accés a l'església de Santa Eulàlia al Papiol, inaugurada l’any 1950. L’obra és de Josep Ros i Ros (Martorell, 1885 - Martorell, 19 de març de 1951) i Joan Montero Pazos – ens agradarà saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com el lloc i dates de naixement i traspàs d’aquest arquitecte - , malgrat que en els plans intervingué Josep Maria Pericas i Morros (Vic, Província de Barcelona, 27 d'agost de 1881 - Barcelona, 1 d'abril de 1966) , la descripció tècnica ens diu que és un edifici de tres naus. Les laterals són més aviat estretes i estan capçades per absidioles poligonals. La central, en canvi, és d'absis semicircular. La separació entre els tres elements ve donada per pilastres amb capitell ornamentat per decoració vegetal i animal. La façana principal té la porta resolta en arc de mig punt, flanquejada per dues columnes amb capitells. L'arcuació més exterior de les arcuacions cegues que conformen la portalada, està ornamentada amb motius florals, mentre que la línia d'imposta està decorada amb filigranes i motius animals. El campanar és de planta quadrada amb obertures i ornaments iguals als de l'església i coberta a quatre vessants amb teula àrab. Destaca el rellotge situat just en el pis inferior a les campanes.


No podíem accedir al seu interior; quina contradicció que s’ha viscut ens els darrers decennis ! ; des de veure les esglésies plenes a punta de pistola, en els moments més crus de la dictadura franquista, fins al dia d’avui que llevat de les hores de culte, només a punta de pistola, fora possible accedir a moltes de les ‘nostres’ esglésies.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercataunya@gmail.com

Rebia un email del Joaquim Sangrà en el que em deia ;

Bon dia,

No sé si encara us interessarà, però he accedit a la pàgina en que parleu de l'església parroquial del Papiol i he vist que no disposàveu de les dades d'un dels arquitectes que hi van treballar, el Joan Montero i Pazos.

Faig estudis genealògics i, per casualitat, disposo d'aquestes dades i us les volia fer arribar.

Joan Montero i Pazos, va néixer a Maó (Menorca) l'1 de desembre de 1909 i va morir a Barcelona l'11 de juny de 1989. Tot i que nasqués a Maó els seus pares no ho eren d'allà, només hi estaven temporalment i va venir a viure amb mesos a Barcelona.

Deixem palès el nostre agraïment al Joaquim Sangrà.

Antonio Mora Vergés

-----------------------------------------------------------------------------------------

Altressí,

Des del Conèixer Catalunya continuem la nostra tasca de recerca i divulgació del patrimoni històric i/o artístic, malgrat que com una bona part de la ciutadania de Catalunya ens sentim en estat de sock: les detencions del Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), no poden considerar-s fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ).


Llegia que per aquest fets el Jordi Ballart i Pastor (Terrassa, 8 de febrer de 1980) ha oficialitzat la seva renuncia a l’alcaldia de Terrassa, i a formar part del PSC.

El vídeo que es divulga a totes les televisions:
http://www.eldiario.es/catalunya/politica/MINUTO-Diada_13_685361458_15424.html
confirma – si calia – que la ‘igualtat davant la llei’ és únicament formal. Com a mostra les situacions de Rodrigo de Rato y Figaredo (Madrid, 18 de març de 1949) , de Iñaki Urdangarin Liebaert (Zumárraga, 15 de gener de 1968),...,per citar-ne un parell.

Recordem que la condició de parlamentari únicament es perd quan s’esgota el mandat pel que s’ha estat escollit.

El 9.11.2017, El Jutge del Tribunal Suprem del REINO DE ESPAÑA, Pablo Llarena Conde, que havia estat President del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, feia entrar al martirologi català a la Presidenta del Parlament de Catalunya Carme Forcadell i Lluís (Xerta, Ebre jussà, Tarragona, 1956 )


El Sant Pare Benet XVI , en la seva visita al camp d’extermini d’ Auschwitz, el 28 de maig de 2006, interpel·lava a Déu pel seu silenci. En la visita a l’església parroquial advocada a Santa Magdalena i Sant Sebastià, a la Masó, a la comarca del Camp sobirà de Tarragona, recordava el text de la Carta als Romans,12 :

Beneïu els qui us persegueixen, beneïu i no maleïu.

No torneu a ningú mal per mal; procureu tenir bona reputació davant de tothom.

Si és possible, en tant que depengui de vosaltres, viviu en pau amb tothom.

No us prengueu la justícia per la vostra mà, estimats, millor que deixeu que el càstig vingui al seu temps, perquè tal com diu l'Escriptura: "Meva és la venjança, jo donaré la paga merescuda, diu el Senyor."

"si el teu enemic té fam, dóna-li menjar, si té set, dóna-li beure, que fent això apilaràs brases de foc sobre el seu cap.

No et deixis vèncer pel mal, sinó triomfa sobre el mal practicant el bé.

Reiterava la meva sempiterna pregaria davant la imatge del Sant Crist, Senyor; allibera el teu poble !

dimarts, 21 de novembre del 2017

QUE EN SABEM DE L’AUTOR DE L’EDIFICI DE L’ESCOLA BLADENSE QUE ARA ACULL L’ESCOLA DELS PADRES DE BLANES?. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

M’aturava a retratar la façana 'noble' de l’escola dels Padres de Blanes a la comarca de la Selva, l’edifici està situat dins el nucli antic, de carrers estrets i amb fort desnivell, de fet si el voleu veure bé, us aconsello pujar dalt del castell de Sant Joan .

Llegia que a mitjans de la dècada dels anys 90 del segle XIX, la “Sociedad Blandense para la Educación” acorda traspassar la gestió del seu col·legi, que s’anomenava “Colegio Blandense”, a la Congregació dels Fills de la Sagrada Família, que dirigia i havia fundat el pare Josep Manyanet i Vives. http://www.municipisindians.cat/ca/antic-colegio-blandense


Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’autor d’aquest singular edifici, que lògicament no s’aixecava amb nocturnitat i alevosia, ni per obra del maligne, atesa la seva destinació, oi?.

La congregació del pare Manyanet s’ajustava perfectament als criteris de qualitat i confessionalitat demanats per l’associació blanenca per a l’educació en la seva recerca d’uns nous gestors per al col·legi. Els contactes entre ambdues associacions seguirien al llarg de 1895, fins que les converses van fructificar al mes de maig de 1896, data en que es signava l’arrendament de l’edifici i l’agost ja tenia lloc la inauguració del col·legi, ara Col·legi de Santa Maria de Blanes. I és que l’experiència que avalava la trajectòria del pare Manyanet en la fundació de col·legis, escoles-taller i parròquies arreu de Catalunya des de 1864, va ser determinant per aconseguir l’acord amb la societat dirigida pel Sr. Furquet. L’ambient que Manyanet va trobar a la vila devia ser força propici perquè el mes de gener següent inaugurava la capella del col·legi i, a més, obtingué el permís per obrir un nou col·legi, que s’anomenava Col·legi Natzarè. Aquest col·legi o “Casa de Probación” va ser inaugurat el febrer de 1898 i fins a l’any 1936 s’hi varen formar els religiosos de la seva comunitat. Amb les filles de la Sagrada Família de Josep Mayanet, es bastirà a Blanes un aparell educatiu formidable, molt eficaç, molt ric en recursos i de molt difícil competència per a la resta d'escoles. Una de les característiques de l'obra del pare Manyanet és la seva orientació social, ja que proposava una escola per a tots, sense distinció de classes socials, i una de les finalitats del seu Institut va ser que l'escola fos gratuïta ràpidament. Tot i això, els condicionants materials relacionats amb el manteniment d'aquesta gran infraestructura d'ensenyament varen fer molt difícil aplicar el criteri de gratuïtat.

En el cas de Blanes, es partia d'una situació en què el Colegio Blandense aplicava unes taxes molt ben estipulades en el seu reglament. Malgrat això, sembla que també admetien alumnes que demostressin no tenir recursos i amb un bon expedient acadèmic. Després dels preíodes revolucionaris d'aquell segle i de la consolidació del règim liberal, va desembarcar a Blanes l'Institut del pare Manyanet. Actualment, la seva obra cultural segueix ben viva i ha quedat arrelada a l'ideari popular i com a topònim, amb el nom dels Padres.

Patrimoni Gencat ens explica quan a la descripció ; gran edificació quadrangular de tres plantes, amb el cos central elevat o sobresortint o repujat respecte el nivell del pla i dels dos cossos laterals. La façana es fa ressò, manlleva tot un cúmul de trets i motius característics del lèxic clàssic. D’altra banda, els assimila com a mer ornament, sense cap voluntat arquitectònica i constructiva, és a dir trets assimilats en “l’epidermis” de l’edifici (part més superficial), sense afectar ni fer-se copartícip de les estructures internes. Tot i això, es tracta de tota una sèrie de motius interessants que recalquen encara, la vigència i importància del llegat clàssic filtrat en una versió molt menys compromesa, com és el format neoclàssic.

Des de l’àmplia profusió d’arcs de mig punt (acapara el protagonisme en totes les obertures), passant per les arquetípiques balaustrades fins a la puresa visual, nitidesa ornamental desmarcant-se de qualsevol signe de recargolament o pesadesa, aposta per la claredat compositiva, constituïda per mitjà del disseny dels òculs, cornises de separació de les diverses plantes – són simples i senzilles però alhora clarividents-, la unitat compositiva... Tots aquests motius, són arguments més que suficients, que corroboren la encara dependència i interès per aquestes morfologies clàssiques. D’altra banda, una dependència no aïllada, sinó en consonància amb la resta d’edificis de la vila, ja que com hem pogut comprovar molts dels edificis emblemàtics de la vila, es deixen impregnar per aquest lèxic tant universal. Finalment, cal dir que l’edifici està coronat per una gran torre quadrada i emmerletada, que magnifica i ressalta, el de si ja per si sol monumental edifici.

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘política’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MOLT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vàreu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

Els dies passen i la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), no la podem considerar fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya; En cal persistir i fer arribar a l’Altíssim les nostres pregaries per la llibertat dels uns i pel retorn en llibertat dels altres.

Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar .
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Recorda sempre.


Antonio Mora Vergés