dijous, 31 de març del 2016

MAREDEDÉUDE PALERA. BEUDA. LA GARROTXA. GIRONA

Em costava accedir fins a l’antiga església parroquial  mal dita de Santa Maria de Palera  -  El Concili d'Efes va proclamar solemnement la maternitat divina de la verge. «Mare de Déu» (Theotokos), construïda al segle XI i que, a l'acabament del segle XVI o començament del segle XVII, passà a convertir-se en sufragània de Sant Pere de Lligordà. Ve documentalment citada l'any 1085 a l'acta de consagració del temple del Sant Sepulcre situat dins la seva jurisdicció eclesiàstica. La denominació del lloc es convertí en "Paleria" al segle XII, així conta igualment anotada, l'any 1362, en el "Llibre Verd" del Capítol de Girona.


El Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926  + Castellar del Vallès, 6 de maig de 2019 ) , davant la façana 



La descripció de patrimoni Gencat ens diu ; església d'una sola nau, amb absis semicircular al costat de llevant, amb cornisa i una finestra espitllerada al centre. La nau està coberta amb volta de canó reforçada per dos arcs torals. Per la banda de migjorn, en època tardana, es va bastir la sagristia. La porta d'entrada és a ponent i consta gravat en la fusta la data 1834. En aquesta mateixa façana s'assenta el vell campanar d'espadanya, de doble obertura, que posteriorment va convertir-se en torre de teulat a dues vessants. Es conserva una pica baptismal d'època romànica, d'immersió. Està situada al costat dret de l'única nau de que disposa el temple; no té cap mena de decoració i fa 74 centímetres de diàmetre i 72 centímetres d'alçada. A l'interior del temple es conserva també , una sepultura d'alabastre d'Antonius Ferrer, mort el 26 de setembre de 1789, capellà de LLigordà i Palera, oriünd de Figueres.


Marededéu de Palera. Fotografia de Josep Maria Viñolas Esteva

Goigs a llaor de la Mare de Déu patrona de Palera i venerada en la seva església parroquial (Bisbat de Girona)



Santa Maria de Jonqueres. Fotografia de l’Antonio Mora Vergés

Llegia que al Museu Diocesà gironí es guarda la imatge de la Marededéu, del segle XIV, d'alabastre policromat i 55 centímetres d'alçada, que s'hagué de restaurar després dels fets iconoclastes de 1936. Té moltes similituds a la imatge de la Mare de Déu de Jonqueres, i quan a la seva descripció coincideix amb la de la Marededéu de Segueró. Ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com la imatge d’aquesta darrera per constatar-ho.





No trobo gaires similituds entre les tres imatges. 

Que la Marededéu, i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels gironins  ,     gitanos, aragonesos, asturians , ucraïnesos, russos , africans , castellans,   valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregarDéu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

dimecres, 30 de març del 2016

IN MEMORIAM. EDIFICI DE L’AJUNTAMENT I ESCOLA DE FONTCOBERTA. PLA DE L’ESTANY. GIRONA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

Llegia que la proporció de població escolar es distribuïa en els anys anteriors a la dictadura franquista en aquesta proporció :

Quasi el 40% en Centres religiosos

Al voltant del 30% en Centres Públics [ cal fer èmfasi en que a Catalunya, primer la Mancomunitat i més tard la Generalitat feien un gran esforç en aquest àmbit, i això malgrat l’odi cerval del primer dictador feixista , Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (Jerez de la Frontera, 8 de gener de 1870-París, 16 de març de 1930) militar espanyol que amb l’aquiescència del rei Alfonso XIII va exercir com a dictador entre 1923 y 1930.

Mes del 10% era atesa des de escoles ‘particulars’ .

La resta quasi el 20% gaudien de la consideració d’analfabets
, condició que era – i és – molt estimada des de l’àmbit dels poders fàctics i les formacions politiques – conservadores – que ho eren i encara ho son, únicament dels ‘seus privilegis de casta’.

Llegia a :
http://www.turaris.net/es/publicacions/articulos_10/s_historia-local_11/breu-inventari-d-escoles-del-pla-de-l-estany_26

Fontcoberta. Als baixos de l'actual Ajuntament, on actualment hi ha l'Arxiu Municipal, surt referenciada una escola només per nens el curs de 1875-76. Al voltant de 1920 s'adequa el primer pis. Del 1936 al 39 l'escola es trasllada a la rectoria, i en acabar aquesta torna a la seva ubicació original (tot just el 36 hi ha un projecte de fer unes escoles noves).


El 1947 es projecten les noves escoles que son inaugurades el curs 1956-57. Entre 1972 i 1982 van estar tancades.


L'any 1996 es trasllada al veïnat de Melianta i el 1997 agafa el nom d'Alzina Reclamadora.

En la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, advertim que més que un desinterès – que existeix – sobre el tema, hi ha un ‘especial interès ‘ en que es perdi la memòria sobre aquest aspecte de la vida quotidiana dels nostres avantpassats.

Alhora, dissortadament, l’experiència – tenim recollides més de 700 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

dimarts, 29 de març del 2016

ESGLÉSIA DE SANT PERE DE LLIGORDÀ. BEUDA. LA GARROTXA. GIRONA.

M’aturava per retratar l'església parroquial del veïnat de Lligordà, format per masies disseminades, advocada a Sant Pere.


La descripció de patrimoni Gencat ens diu que la construcció es troba sobre un terraplè, a tocar de la carretera, prop d'un gran casal davant l'entrada de migjorn. Es tracta d'una construcció romànica del segle XII, malgrat que es disposen de dades anteriors. Té una sola nau, amb volta de canó apuntada i una cornisa recorre els murs interiors amb un absis semicircular. La porta d'accés al temple és a migjorn i està formada per dos arcs en gradació, una llinda i un timpà amb una creu en relleu. El campanar, a la façana de ponent, mostra l'antiga espadanya, convertida en torre, sobrealçada al segle XVIII, amb teulat a dues vessants. La sagristia adossada al mur de tramuntana va ser eliminada en la restauració.


La porta té els batents decorats i reforçats amb aplicacions de ferro forjat dels segles XII o XIII: unes cintes planes que acaben en doble voluta als extrems; el forrellat té un cap de serp a l'extrem del passador.


Sant Pere de Lligordà ve citada documentalment l'any 1079, quan el vescomte de Bas i la seva esposa Ermessendis la donaren al monestir de Sant Joan les Fonts. L'actual temple, és del segle XII. El nom del lloc, unit amb el del temple, ve documentat com "Longordani" (1079), "Longorzano" (1106), "Longordano" (1175), "Lugurciano (1178), "Ligurciano (1231) i "Lligordano" (1362), fins a convertir-se més endavant en Lligordà.

L'església, que conserva part del seu caràcter original, havia guardat fins a ben entrada la vintena centúria un retaule del segle XVI, fet per Pere Mates (~1490 - Girona,1558) , amb escenes de la vida del Sant titular del temple.

L'any 1933, el retaule ja no era al temple i s'ignorava el destí que se li havia donat. Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 28 de març del 2016

ESGLÉSIA ROMÀNICA DE SANT FRUCTUÓS D'OSSINYÀ. SANT FERRIOL. LA GARROTXA. GIRONA

El Tomàs Irigaray publica una fotografia de l’església restaurada de Sant Fructuós, al veïnat d'Ossinyà que havia estat un petit nucli de població, actualment deshabitat, situat a llevant del municipi de Sant Ferriol.


La descripció de patrimoni Gencat no està actualitzada, ja que ens diu ; el temple es troba en ruïnes malgrat que s'han iniciat recentment unes obres de restauració. És d'una sola nau, volta esfondrada i porta d'entrada situada a migjorn, amb arcs en gradació llinda i timpà llis. En aquest mateix costat sud de l'església hi ha, també, una finestra i una sagristia annexionada al mur en època més avançada. A llevant, l'absis és semicircular amb cornisa senzilla. A ponent hi ha una finestra espitllerada i, també, és on està situat el campanar d'espadanya de doble obertura, convertit en una torre.

Amb aquesta descripció es correspon la imatge de :




Ens agradarà tenir noticia de la data i l’autor de la restauració a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Antiguament Sant Fructuós havia estat parròquia independent, passant posteriorment a convertir-se en sufragània de Sant Silvestre del Mor. L'any 975 ja surt documentada "Sancti Fructuosi de Vrciniano" com depenent de Santa Maria de Besalú, segons la concòrdia entre Miró -Bisbe de Girona- i Bernat -Comte de Besalú-. Dos anys després, el temple fou donat a l'esmentat cenobi de Santa Maria, fet que confirmà, el 998, el Papa Gregori V, citant a la butlla "Sancti Fructuosi in Vrsiniano".


Ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l'email castellardiari@gmail.com 

Sant Ferriol , la Garrotxa, Girona,  Catalunya,  disposen – encara – d’un interessant Patrimoni Històric, que cal documentar amb rigor, i que és sens dubte el  nostre MILLOR  actiu .

Hi ha un públic per aquest turisme de “ cultura”  que espera amb ànsia poder gaudir de les “ ciutats humanes “ de Catalunya.

El turisme de sol, alcohol – i altres excessos – està bé, i molt bé a Barcelona i al litoral.

El món viu un moment especialment complicat, per aquesta raó,  aprofitem per deixar constància de les víctimes  del  genocidi jueu,  del tràfic de persones , del narcotràfic, de la corrupció endèmica i sistèmica, de la desatenció sanitària  i social que per manca de recursos econòmics - regalats pels " caïnites "  a les classes " altes" del REINO - ha fet augmentar a Catalunya la mortaldat i la morbiditat,   .... ,

 La reinstauració del virregnat  no és una bona noticia per a Catalunya

Senyor, teva és la venjança.

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DEL MORELL. EL TARRAGONÈS

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :

Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – i de religiosos, uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

M’explicaven que l’escola pública del Morell anterior a la dictadura franquista, acull actualment entre altres serveis el Club d’Avis, i una residencia de dia. La persona que m’ho deia, venia de menut a aquest edifici, i ho feia ara quan camina dificultosament amb l’ajuda del bastó.


Li va agradar la idea de recuperar la memòria dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista.

L’experiència – tenim recollides quasi 700 escoles – em diu que és difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, i deixant constància del meu personal agraïment al Josep Estivill Pérez, arxiver municipal de Constantí, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

Assolir un bon nivell d’informació del patrimoni històric és el que diferencià una ‘ Nació Civilitzada’ de la resta, Catalunya està dissortadament lluny encara de tenir aquesta consideració.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

diumenge, 27 de març del 2016

SANT MIQUEL SESVINYES. SERINYÀ. PLA DE L’ESTANY. GIRONA

Llegia que les primeres notícies d'aquesta ermita de Sant Miquel Sesvinyes daten de l’any 1208, possiblement però, el seu origen es remunta als segles X-XI.




Fins a època recent, s'hi custodiava una talla romànica policromada de la Mare de Déu amb l’Infant que actualment es troba desapareguda. Des d’aquí demanem als malfactors que retornin la talla, acollint-se al secret de confessió.

La descripció ens diu , edifici d'una sola nau, amb absis semicircular, construït amb carreu irregulars de pedra sorrenca. A la façana nord sobresurt una capelleta, mentre que a la façana sud es conserven tres contraforts, indica que l'ermita havia estat adossada a una masia. La porta d'entrada és dovellada, d'arc de mig punt, i es troba perpendicular al carenat de la teulada, que té campanar d'espadanya d'un sol ull.

Us deixo un enllaç als Goigs d’aquesta ermita :
http://algunsgoigs.blogspot.com.es/2013/10/goigs-sant-miquel-serinya-pla-de.html

L’Antoni Ibáñez Olivares, va dedicar un magistral article a l’Arcàngel Sant Miquel.
http://www.guimera.info/avui/tribuna/SMiquel.htm

Serinyà, mentre conservi la memòria estarà lligat sempre, a la bonhomia de la Rosa María Clavaguera Almar
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2016/02/edifici-de-les-escoles-i-lajuntament.html

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de la devolució de la imatge de la Mare de Déu amb l’Infant, i de qualsevol ‘novetat’ d’aquesta esglesiola des de la que dissortadament no es veuen ja les vinyes que li donaven nom.

dissabte, 26 de març del 2016

CASA DEL METGE LLUÍS DOMINGO MARTÍ. ALCOVER. EL CAMP SOBIRÀ DE TARRAGONA

Tornava expressament per retratar la Casa del Metge d’Alcover, Lluís Domingo Martí (1878-1960) és un edifici d'estil noucentista projectat per l'arquitecte Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973) l’any 1919, acabada de construir l’any 1924.


Llegia que fou gràcies a l’amistat amb la família de la seva esposa, Mercè Figuerola de Colubí, com el metge i propietari rural d’Alcover Lluís Domingo Martí va encarregar la seva casa amb magatzems agrícoles a l’arquitecte Cèsar Martinell Brunet, just quan aquest acabava d’instal•lar-se a Barcelona, on donaria embranzida a la seva meteòrica carrera professional. Sobre la porta d’entrada, Martinell hi va situar un enigmàtic plafó ceràmic del noucentista Francesc Xavier Nogués i Casas (Barcelona, 1873 – 28 de gener de 1941) amb el símbol de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Barcelona, un ull dins d’una mà amb les inicials LD als costats i sobre la paraula “Salve”.


Es tracta d’un edifici de planta baixa i dos pisos, jardins i garatge. Com solia fer en tots els habitatges unifamiliars, Martinell va idear una tribuna cantonera com a element més destacat de la façana. En aquest cas, però, la tribuna no és exempta sinó que talla l’angle i comunica amb una terrassa que mena a una espectacular glorieta de fusta. Hi destaca l’ús del maó vist i de la pedra carejada al sòcol.

La descripció tècnica ens diu ; habitatge unifamiliar de planta baixa i dos pisos, amb una tribuna en l'angle esquerre de la façana, a l'altura del primer pis. És un edifici entre mitgeres, cobert a dues vessants amb teula. La façana presenta una disposició asimètrica de les obertures, llevat de les finestres del segon pis, que apareixen seguides, en nombre del cinc. La planta baixa té diversos tipus d'obertures emmarcades i perfilades gràcies al maó. Les finestres són totes diferents així com la porta principal i els annexes. Al primer pis hi ha un balcó central, una finestra al costat esquerre de la façana, i al dret una tribuna que talla l'angle que cera la façana i la paret lateral. La tribuna balcó mena, a través d'una terrassa, a una glorieta situada al costat dret de la casa. L'últim pis disposa de cinc finestres que recorden les finestres que es situen a les masies catalanes dels segles XVII i XVIII. El material de la planta baixa és la pedra vista, i a la part superior, da pedra arrebossada. El maó s'ha emprat com a element constructiu i també en la decoració, per emmarcar les obertures. La ceràmica apareix així mateix, en proporció escassa, com a element ornamental. A la planta baixa hi havia un jardí, que inicialment també incloïa el garatge per la tartana.

Damunt del portal de l'entrada de la casa hi ha diversos plafons de ceràmica vidrada dibuixats per l'artista Xavier Nogués Casas (1873-1941) i que fan referència a l'ofici del seu propietari Lluís Domingo Martí (1878-1960) que era metge. Aquests elements ceràmics mostren un ull que reposa damunt d'una mà, al damunt les lletres "Salve", és el logotip de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Barcelona, al costat de l'ull inclou les inicials del propietari de la casa: L.D. A l'interior hi resten encara mobles originals. Alguns dels mobles els dugué a terme l'ebenista alcoverenc Cisquet de Jaumet. La xemeneia (situada al costat esquerre de la casa) està recoberta de trencadís.

La sensació d’incúria és del tot evident.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 25 de març del 2016

EL MASOT ' LA SALA' DE MOIÀ. MOIANÈS

Retratava al Josep Olivé Escarré davant la gran masia coneguda com el Masot, al terme de Moià, la descripció de patrimoni Gencat ens diu que es refeia amb bloc homogeni al segle XVIII amb afegits posteriors del segle XIX (galeries annexes i pati interior). Coberta de teula amb una torre prismàtica quadrada acabada per un gablet escalonat. El parament de la façana encarada a ponent és de pedres irregulars arrebossades posteriorment. Dins el bloc original, la planta noble presenta una gran sala del segle XVIII amb decoració original de l'època.


En el cos sud perpendicular a l'original hi ha la capella, semipública, sota l'advocació de la Mare de Déu de Loreto, de la que en demanaré imatges al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ).

les primeres notícies del Masot són de l'any 1290, si bé el bloc original actual correspon al Segle XVIII. Francesc Vilarrúbia Torrellebrota (1811-1888) nasqué en aquesta casa i ell feu construir l'arxiu, "Sancta Santorum" del mas on guarden documents i dades relatives a la família Vilarrúbia. Durant les guerres carlistes la masia es convertí en refugi de les forces tradicionalistes.

M’explicava el Josep que fa més de 60 anys, hom deia que des del Masot es controlava fins el vent quan passava per les terres del Moianès; i més enllà, com podreu veure en aquest enllaç : http://www.raco.cat/index.php/EHA/article/viewFile/99659/145581 .

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Rebia del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ), unes fotografies:


Exterior 23-V-1970


Interior 6-V-1979

De la Capella de la Marededéu de Loreto, del Masot de Moià, a la comarca del Moianès.

dijous, 24 de març del 2016

POSO QUE PARLEM DEL PATRIMONI HISTÒRIC DE TARRAGONA. EL ‘CASTELL’ DEL MORELL. EL CAMP SOBIRÀ DE TARRAGONA

Tarragona com a ‘producte turístic ‘ es ven ‘malament’, sol, platja, alcohol i peix fregit, sembla però, que des d’una òptica només econòmica no li va malament, oi ?.

Dels castells i/o cases fortes que trobem en una majoria de les poblacions, se’n diu poc o res, com succeeix per exemple amb l’edifici que acull en l’actualitat l’Ajuntament del Morell.

L'origen del castell l'hem de situar a finals del segle XII, en relació a la repoblació encapçalada per Berenguer dels Prats i la seva muller Dolça.

L’any 1778 la vídua de Pere de Montoliu, Maria Josepa de Bru i Descatllar, pacta amb el mestre de cases Carles Morera la construcció d'una nova casa-castell, que es va desplaçar al sud de l'antic edifici, bastit per ordre de Francesc de Montserrat i Vives, primer marquès de Tamarit (1617-1688) l’any 1650 , ens agradarà rebre una imatge d’aquell edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Les obres es van acabar el 1781, i el 1794 es va fer una ampliació.

Plàcid de Montoliu i de Bru , que va ser Diputat a les Corts de Cadis i regidor de l'Ajuntament de Tarragona, fou l'únic membre de la família que gaudí del patrimoni, donat que l'any 1835, van decretar la supressió dels senyorius.

El 8 de desembre de 1793 i el 9 de març de 1794 el mestre de cases Francesc Miralles i Sorts contractà amb els senyors l'ampliació de la casa que s'havia d'allargar 6,80 metres cap al jardí.

Restaurat per Arquitectura i Habitatge i l'Ajuntament, acabant-se les obres el mes de febrer de 1994.


El casal dels Montoliu és un edifici amb planta quadrada, de grans proporcions. Està ubicada presidint el turó del poble.

L'edifici té, per tant, una situació excel•lent, al seu darrera es troba un jardí d'estil romàntic, fruit d'una ampliació del segle XIX que es va fer a l'edifici.

La façana principal de l'edifici dóna a la plaça i s'hi accedeix mitjançant unes escales. Aquesta façana reflexa un planta baixa amb arc rebaixat i dues finestres a banda i banda. El segon pis presenta triple balconada, la porta de la qual està emmarcada amb carreus com els de les cantonades de la casa, damunt del balcó central es pot observar l'escut heràldic dels Montoliu.

Les golfes tenen tres finestres que guarden la simetria de tot el conjunt de la façana, que està rematada per una cornisa amb decoració de perletes.

El conjunt és força senzill, però cal destacar els esgrafiats de la façana que avui només són ombres i que representen, dins quadrats, cavallers. Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquests esgrafiats.

Hi ha també ornamentació floral damunt les finestres i les portes.

Dins el castell hi ha sales amb força interès per la seva decoració amb pintura al fresc de temes florals i restes de mobiliari.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 23 de març del 2016

AGRUPACIÓ ESCOLAR. CASSÀ DE LA SELVA. GIRONA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :

Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – i de religiosos, uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

Les primeres notícies d'ensenyament primari les trobem relacionades amb l'església parroquial. Així al 1702 existia un senyor mestre de minyons, amb certes atribucions litúrgiques, que es perllongarien fins l'any 1870. A partir de 1841 les ensenyances les donava el sr. Mestre auxiliat per un ajudant. L'ensenyament de nenes comença més tard, a l'any 1857.

Els nens tenien les escoles a la casa de la vila, mentre les nenes no tindrien local fins el 1885. Ens agradarà rebre imatges de la casa dela Vila d'aquella època a l'email coneixercatalunya@gmail.com

L'any 1927 es realitzarà la construcció del primer grup escolar a Caçà. El projecte inicial fou obra de Fèlix d'Azúa i de Pastors. Durant la república es creu interessant la construcció d'un nou grup escolar més gran. El projecte fou aprovat el 23 d'octubre de 1935. L'edifici es començà a construir el 1936 i les obres no s'acabaren fins l'any 1939 en que començar a funcionar l'escola.

Edifici escolar aïllat, estructurat en cinc seccions. Respon en part a les idees i postulats dels congressos de pedagogia de l'època. El projecte utilitza elements formals exteriors racionalistes: finestres, emfatització de les línies horitzontals.


Isidre, BOSCH BATALLER ( Vilanna, 1875-1960 ) va ser l’autor de l’edifici.

Fotografia de 1982. Ramon Maria Castells i Llavanera

L’experiència – tenim recollides més 600 escoles – em diu que és difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, i deixant constància del meu personal agraïment al Josep Estivill Pérez, arxiver municipal de Constantí, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

Assolir un bon nivell d’informació del patrimoni històric és el que diferencià una ‘ Nació Civilitzada’ de la resta, Catalunya està dissortadament lluny encara de tenir aquesta consideració.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

dimarts, 22 de març del 2016

POSO QUE PARLEM DEL PATRIMONI HISTÒRIC DE TARRAGONA. EL ‘CASTELL’ DEL ROURELL. EL CAMP SOBIRÀ DE TARRAGONA

Tarragona com a ‘producte turístic ‘ es ven ‘malament’, sol, platja, alcohol i peix fregit, sembla però, que des d’una òptica només econòmica no li va malament, oi ?.

Dels castells i/o cases fortes que trobem en una majoria de les poblacions, se’n diu poc o res, com succeeix per exemple amb l’edifici del Castell dels marquesos de Vallgornera , al poble del Rourell, a la comarca del camp sobirà de Tarragona


L'origen d'aquesta construcció es difícil de precisar, tot i que l'Inventari de l'Arxiu Històric del COAC de Tarragona el situa dintre del segle XVII.

El seu nom li ve del segle XVIII, quan Salvador de Baldrich y de Zaragoza (1669-1754) va comprar la senyoria del Rourell (1703), posteriorment baronia , la família va heretar els títols de Baró de Rocacorba y Sant Miquel de Pera, i el marquesat de Vallgornera. Popularment, el casal és conegut amb el nom de "El Castell".

Edifici aïllat de grans dimensions, situat en el nucli central del poble. És de planta quadrada i la seva estructura ha sofert modificacions al llarg del temps.

L'element més remarcable de la façana és la porta central d'accés, d'arc de mig punt, amb dovelles regulars de pedra. A la clau i als salmers hi ha tres escuts. A la part inferior de la façana, es conserven les antigues espitlleres. Als costats de la porta i als angles de l'edifici hi ha carreus de pedra regulars.

Exteriorment, la construcció presenta una distribució irregular de les obertures que són de formes diverses: de mig punt, allindades i una finestra coronella de tipologia gòtica. La coberta és de teula.

Aquest casal-palau té elements medievals, notables finestrals gòtics i dues torres incorporades. Va ser bastant modificat al segle XVIII.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 21 de març del 2016

CAPELLA MORTURIA DEL FOSSAR DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT LLORENÇ DE GASERANS. SANT FELIU DE BUIXALLEU. LA SELVA. GIRONA

Advertía en retratar-la que té actualment funcions de magatzem i/o lloc de mal endreços, en alguna moment però, havia acollit temporalment algun cadàver a l’espera del seu enterrament.


En una de les parets hi ha una figura del Crist.


Si es confirma que l'edifici proper havia estat l'escola pública de Gaserans, es repetiria aquí el mateix esquema que a Sant Gabriel de Grions, Sant Feliu de Buixalleu, i molts altres pobles de Catalunya; església , escola i cementiri, es trobaven en un mateix indret.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 20 de març del 2016

POSO QUE PARLEM DEL PATRIMONI HISTÒRIC DE TARRAGONA. EL ‘CASTELL’ DEL MILÀ. EL CAMP SOBIRÀ DE TARRAGONA

Tarragona com a ‘producte turístic ‘ es ven ‘malament’, sol, platja, alcohol i peix fregit, sembla però, que des d’una òptica només econòmica no li va malament, oi ?.

Dels castells i/o cases fortes que trobem en una majoria de les poblacions, se’n diu poc o res, com succeeix per exemple amb l’edifici del Castell del Milà, a la comarca del camp sobirà de Tarragona


Edifici de grans dimensions situat en el nucli central del poble, a prop de l'església parroquial. És de planta rectangular i fa cantonada. La façana principal presenta una porta d'accés adovellada, a la qual s'arriba mitjançant una escalinata paral•lela a la línia de façana. A la primera planta s'obren quatre grans finestres i a la segona, una galeria amb set arcs de mig punt i a cada extrem una finestra quadrangular. Els murs estan arrebossats.


L'església vella del Milà dedicada a l'advocació de Santa Úrsula, data, possiblement, del segle XVIII i es troba, per un dels seus costats, annexada a l'anomenat "castell", essent la capella d'aquest des de l'any 1711, quan va acabar-se. És un edifici d'estil gòtic, d'una nau, de planta rectangular i elaborat amb pedra i maçoneria. Segons l’ historiador Carles Bertran Álvarez , l'església posseïa arcs ogivals, avui dia desapareguts, que subjectaven la seva coberta, la qual era de fusta. S'hi accedia després de pujar tres graons i travessar la porta principal, adovellada amb un òcul al capdamunt. El dia de Tots Sants del 1909, un cicló va recórrer la conca del riu Francolí destruint plantacions i cases de les poblacions properes. Al Milà, el campanar de l'església, amb dues obertures per col•locar-hi dues campanes, va caure sobre la seva volta. Aquest fet va provocar que el Santíssim Sagrament fos traslladat a la casa rectoral i que la missa se celebrés allà i al "castell", propietat de la família Veciana-Sainz de la Torre. Posteriorment, es va llogar un magatzem per celebrar els oficis religiosos, situat al número 17 del carrer Major. Aquesta situació va durar dos anys.

Adossada a l'edifici hi ha una petita església d'una nau que possiblement sigui l'antiga capella de la casa.
Aquest edifici anomenat El Castell, sembla que es troba documentat des de l'any 1490. Hi ha un pergamí a l'Arxiu General de Protocols de Barcelona que és l'acta de possessió, en aquesta data, dels béns cedits a la seva neboda per Beatriu d'Urrea, habitant del castell del Milà.

En aquesta casa, va néixer el militar Pere Nolasc de Bassa i Girona (el Milà, Alt Camp, segle XVIII - Barcelona, 6 d'agost de 1835)

En opinió de l' historiador Emili Morera i Llauradó (Tarragona, 31 de desembre de 1846 – Tarragona, 10 de febrer de 1918), la vila del Milà es va originar per la donació del territori del Codony l'any 1160 al monestir de Valldaura o de Santes Creus. També comenta que: "Masó i Milà foren dos poblats subjectes a feus particulars, procedents sens dubte de la donació feta del territori a Ponç de Montoliu l'any 1066, alçant els descendents castells en les respectives localitats".

Quan es van extingir els senyorius, el Milà corresponia a l'arquebisbe de Tarragona.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 19 de març del 2016

ANTIGUES ESCOLES DEL PUÓ. CENTRE D’INTERPRETACIÓ DE LES BARRAQUES DEL DELTA DE L’EBRE. EL MONTSIÀ.

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :

Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – i de religiosos, uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

Trobar edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, és en ocasions una casualitat, com succeïa amb una entrada de l’enciclopèdia Catalana que diu en relació a Sant Jaume d’Enveja, a la comarca del Montsià.


El 2005 s’inaugurà a les antigues escoles del Puó el Centre d’Interpretació de les Barraques del Delta de l’Ebre

El tema però, suscita mot interès , reproduïa de les estadístiques que els lectors han fet 11.353 impressions de les nostres publicacions d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista a : https://issuu.com/1coneixercatalunya

L’experiència – tenim recollides més 600 escoles – em que és molt difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

Assolir un bon nivell d’informació del patrimoni històric és el que diferencià una ‘ Nació Civilitzada’ de la resta, Catalunya està dissortadament lluny encara de tenir aquesta consideració.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

divendres, 18 de març del 2016

SANTUARI DE LA MARE DÉU DEL MONT. ALBANYÀ. L’EMPORDÀ SOBIRÀ

Manllevo les paraules de Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig de 1845 – Vil•la Joana, Vallvidrera, Barcelona, 10 de juny de 1902 )

Fa molts anys que no havia passat dies tan tranquils i solitaris i dolços; verament jo no he nascut per viure a les ciutats i sento un ver sentiment d'haver-hi de tornar. Vine tu, a dar una volta per l'Empordà. Dilluns penso baixar a Segueró, per un tríduum que fan, i després de dos o tres dies tal vegada aniré a Peralada i després no sé si a Begur. Tot això si des del Noguer de Segueró no me'n torno a aquest niu d'àligues on no pugen sinó oracions, i on no veig més que pastors i pagesos, mos mestres.

És l’època en que es deia : Si voleu saber qui són els més rics d'aquesta terra, són el Vilar de Sant Boi, el Sobirà de Santa Creu, el Noguer de Segueró i l'Espona de Saderra


Reprodueixo de la pàgina http://www.marededeudelmont.com/ca/historia/el-santuari/

El Santuari

La construcció del Santuari va tenir una especial significació en el món religiós del segle XIV. Els estudiosos assenyalen que va tenir un pes específic enmig de construccions d'esglésies, ermites o santuaris d'aquella època. La seva posició al capdamunt d'una esquerpa muntanya hi devia contribuir, per via al•legòrica, d'una proximitat celestial. També el fet que pocs anys després, el 1333, va començar un inacabable cicle d'epidèmies de pesta que va durar desenes d'anys. Sigui com fos que va ser, és notable l'escrit de Guillem de Vilamarí, bisbe de Girona: S'hi ha construït una capella, i en ella un altar a honor de la Mare de Déu; s'hi han celebrat misses i altres oficis divins, de manera que, amb l'ajut dels mèrits d ela gloriosa Verge, la capella ha aconseguit molta anomenada, i de tal manera resplendeix amb freqüents miracles, que no sols hi acuden els de casa i els veïns, sinó també pobles llunyans.

Aquella florida devocional va comportar un flux important de donacions i almoines, de manera que el Santuari va poder invertir en la millora del temple i en garantir el culte. L'augment de recursos econòmics va desembocar en un conflicte amb el bisbe de Girona pel seu control, que va acabar amb un conveni subscrit pel successor del bisbe i l'abat del monestir de sant Llorenç. A banda de les obligacions pactades, en el conveni s'hi inclou la de donar al bisbat de Girona 10 lliures anyals de cera. Queda clar que una de les activitats dels religiosos monàstics era l'apícola.
Els terratrèmols de 1427 i 1428 malmeten molt el Monestir, però no el Santuari. A causa de l'esfondrament de la volta de l'església del monestir. Aquesta situació de crisi va fer que, a mitjans del segle XVI, l'abat encarregués l'administració del santuari a l'antiga Confraria de sant Joan, que tenia, entre altres comeses, la de procurar l'augment de donacions i almoines.

El 1539 el papa Climent VII concedia 100 dies de perdó als romeus que visitessin la Mare de Déu del Mont els dies de Nadal, Anunciació, Ascensió, Pasqua Granada i sant Joan.

Una anotació de 1700 denota una gran vitalitat devocional, ja que el visitador mana: adobar o muntar la paret del campanar, i fer que aquell estiga tancat per a que no pugan en dies de concurs enquietar i molestar los sacerdots que diran missa o confessaran en dita capella, tocant les campanes.

De 1792 a 1796 mossèn Salvi Teixidor va donar una gran empenta al Santuari en emprendre la reforma de l'hostatgeria.

L’any 1854 es fa una romeria dels pobles de Pincaró, Albanyà, Llorona, Bassegoda i Corsavell per implorar la protecció de la Mare de Déu: pujaren en processó les imatges dels sants cristos i de Nostra Senyora dels Dolors, banderes i gonfanons, capes i veracreus a invocar l'auxili de la pluja, los lliuràs de la calamitat de la pesta anomenada "colerae morbo". Los rebé el capellà de la casa amb capa pluvial. S'encontraren al camí de les Agulles, entonant el "Monstra me Matrem" i cantant les lletanies es dirigiren a la capella.

Un dels elements infraestructurals importants del Santuari de l'època, era el relacionat amb l'emmagatzematge d'aigua. Es van construir dues cisternes. Un altre element, aquest arquitectònic, són les arcades situades davant de la façana de l'església. Pertanyen a un antic recinte porxat amb embigat de fusta i fogons, que usaven els romeus o excursionistes que es volien coure el menjar. L'any 1921 va ser destruït per un incendi. La crònica de l'època ho narra així: A la nit del 31 de desembre de 1921, o siga, el dia de sant Silvestre, se va cremar l'edifici de davant de l'iglesia anomenat "Hostalets". La crema fou deguda a que, fent carbó a la part d'Espinau, i fent una forta tramuntana, que escampà guspires de foc per la llenya dels pins tallats en dita finca; s'escampà el foc per tot el redol del santuari i, degut al vent fort que feia, llançava els pins encesos per damunt el santuari, anant a parar sobre l'edifici.



Com a conseqüència de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel General Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República , el Santuari va ser assaltat, van calar foc al temple i van estimbar la imatge de la Mare de Déu daltabaix del cambril.

L’any 1940 el rector de Beuda i capellà del Santuari va deixar escrit això: 1940. Reconciliada l'església, el dia 8 s'hi celebrava l'aplec. No hi ha la imatge de la Verge, que queda substituïda per un quadre, rústicament pintat. Hi assisteixen uns 300 devots. El sermó és de desgreuge a la Verge i, a la vegada, una invitació a la restauració del Santuari.

Any 1941. Sense ni un cèntim es comencen les obres necessàries per tal de poder acollir els romeus... S'aconsegueix que siguin retornats alguns mobles que alguns veïns de Llorona retenien injustament. Finalment, el dia 6 de juliol la Verge, restaurada per encàrrec de Josep Maria de Falgàs, retornava a la seva casa pairal acompanyada d'una gernació que no baixaria de 5.000 persones. Calgué celebrar la missa, que fou solemne, a l'aire lliure; el panegíric el féu el dr. Damià Estela í Molinet ( Besalú, 1904 + Girona, 1981 )



Hi ha llocs que s’han de veure – almenys un cop a la vida – i el Santuari de la Mare de Déu del Mont, i el runam esfereïdor del Monestir de Sant Llorenç dels Sous, son uns d’aquets indrets.

dijous, 17 de març del 2016

COL•LEGI DE LES GERMANES CAPUTXINES DEL DIVÍ PASTOR. CARRER BAILÈN. BARCELONA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :

Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – i de religiosos, uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

Llegia; L’Escola Mare del Diví Pastor, del c/ Bailèn, 38, va ser inaugurada el 13 d’agost de l’any 1877.


No trobava cap dada de autor de l’edifici i/o de les reformes que el convertien en la seu del col•legi. Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunyagmail.com

El Valentí Pons Toujouse , autor del blog MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ em diu , obra del mestre d'obres Antoni Serra i Pujals ( Barcelona , 1876-1877 )

L’experiència – tenim recollides més 600 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

dimecres, 16 de març del 2016

CATEDRAL DE SANTA MARIA. TORTOSA. L’EBRE JUSSÀ

En el mateix lloc on s'ubica la catedral de Tortosa, havia estat antigament la mesquita musulmana en el segle X i, probablement abans, el fòrum de l'antiga ciutat romana. L’advocació de Santa Maria és recurrent en els indrets recuperats als sarrains, i s’explica bàsicament perquè la figura de la Maria no suscita cap rebuig als que tenen la fe de l’ islam.


La visió dels sostres plans de la Catedral des del Castell de la Suda és un clàssic en les visites a la capital de l’Ebre jussà.

Amb la reconquesta cristiana del 1148, va ser el lloc on es va construir la catedral romànica, entre el 1158 i el 1178. Aquesta seguia una disposició transversal a l'actual temple gòtic, i ocupava l'espai de l'actual Capella de la Cinta.
La primera pedra de l'actual edifici es va col•locar el 1347. Es conserva un projecte de l'edifici signat per Antoni Guarch, del 1345, l'estructura definitiva de l'edifici és però diferent.

El mestre que inicià les obres, i al qual s'atribueix el projecte definitiu, és Bernat o Benet d'Alguaire. El 1441, amb la consagració de l'ara de l'altar major, es va donar per finalitzada la capçalera de l'església. La lentitud de l'obra féu que no s'arribés a l'últim tram de la façana fins a mitjan segle XVII, si bé es va mantenir en tot moment l'estructura gòtica, donant uniformitat al conjunt.


La façana, construïda entre el 1650 i el 1757, és la que marca la diferència estilística. És un projecte d'estil barroc de Martí d'Abaria simplificat per Antoni Ferrer, del qual no es va arribar a finalitzar el nivell superior.
L’enderroc de les cases que hi havia al seu davant ha permès ‘visualitzar’ aquesta magnifica obra.
http://cat.elpais.com/cat/2015/08/30/catalunya/1440956186_339952.html

La descripció ens diu que l'església gòtica és de planta basilical de té tres naus i amb capelles laterals entre contraforts. Les naus i capelles que flanquegen la nau central presenten una degradació envers l'exterior, que permet obrir finestres apuntades amb acabament de traceria, que donen llum a la catedral. Els cinc trams estan definits per grans pilars fasciculars, que sostenen les voltes de creueria quadripartites. Rematant el conjunt trobem l'absis, envoltat per una doble girola fruit de l'absència de murs de separació entre les capelles radials, que en comunicar-se formen un segon deambulatori. A l'exterior, els contraforts de les naus són substituïts per dos nivells d'arcs boterells rematats per torretes poligonals mancades de pinacle superior.

Entre 1672 i 1725 es va construir la capella de la Mare de Déu de la Cinta, luxosa obra bastida amb marbres i jaspis, a la que visitàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés.


Del segle XVIII data també l'actual sagristia, construïda fora del cos de l'edifici gòtic i connectada amb l'absis a través d'una de les capelles radials.

Finalment, del segle XIX és la capella del Santíssim, cos rectangular de tres trams i coberta central de cúpula, que es va construir adossada a la capçalera en el lloc que deuria ocupar la Sala Capitular gòtica.

El claustre, del segle XIII, té planta trapezoïdal. Les arcades de les galeries, molt apuntades i sostingudes per primes columnes de capitells sense decoració, destaquen per la seva austeritat. Els murs del claustre contenen un valuós mostrari de làpides sepulcrals, un bon nombre de les quals estaven a la Sala Capitular. Algunes d'aquestes làpides són anteriors a la construcció de l'actual església. De l'antiga canònica, coneguda com el Palau per haver-hi viscut fins al segle XV el bisbe, destaquen les sales gòtiques del refetor, l'aula major, l'aula menor i el dormitori.



El claustre, que comunica amb la plaça de la Suda per la porta barroca de l'Olivera, i amb el carrer Creuera per la Porta de Palau, és actualment l'accés normal a l'interior de la seu.


Em cridava l’atenció el rellotge de sol al que li mancava l’ gnòmon , substituït de forma grollera – parlem de claustre de la Catedral de Santa Maria de Tortosa- per una tija plana.

Respecte a la decoració escultòrica del conjunt en destaquen les claus de volta i els capitells, les trones del sepulcre gòtic de Joan de Girona, el cor del segle XVI, obra de Cristòfor de Salamanca, o el retaule de l'altar major, un relleu de fusta daurada i policromada d'influències italianitzants.

A la capella del sagrari es conserva el Crist del Sagrari, una escultura de marbre del Crist crucificat, atribuït a Damià Campeny i realitzat al segle XIX.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com