diumenge, 31 d’octubre del 2021

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE BASTANIT. MONTELLA I MARTINET- EL BARIDÀ.

  El Jordi Vilá Juncá publica fotografies del  Santuari de la Mare de Déu de Bastanist que   es troba als peus del Cadí en el seu costat septentrional, a 1250 metres d'altitud, al terme de Montella i Martinez, que forma part del Baridà ,  una subcomarca de l'alta vall del Segre situada entre Sant Martí dels Castells, a l'est, i l'Estret de Mollet (el Pont de Bar), a l'oest. Està integrada per municipis de dues comarques, la Cerdanya jussana  i l’Urgell sobirà





Segons la llegenda, l'origen del Santuari es remunta al 705, quan s'hi va trobar una Mare de Déu.


 Altres fonts indiquen que la imatge de la Verge de Bastanist va ser trobada per un jove pastor al mateix lloc on es va fer l'edificació, segons conten l'any 1109.




 Els experts l'havien datat a l'entorn de 1150.


Actualment s'hi venera una reproducció de l'anterior talla policromada.

 

Per la documentació de donacions, es té notícies de l'església datades des de l'any 1322.


 A la llinda de la porta hi ha gravada la data de 1704 que va ser reedificada.


 De la seva època romànica només queda l'absis i una petita part de la nau.


Va sofrir greus danys per les tropes franceses el 1790 i el 1804 i va ser incendiada en els dies foscos que seguien a la sedició dels  militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern legítim I democràtic  de la II República,  episodi criminal que la historiografia feixista  qualificava de  “  guerra civil “  - avui,  quan una majoria de catalans, manifestin el seu rebuig  a l’actual democraciola, el discurs guerracivilista, torna a emprar-se des del Gobierno del REINO DE ESPAÑA -  , desprès de la victòria militar es va reformar novament l'any 1949.


 La imatge de la Mare de Déu del Boix, venerada fins al 1936, era romànica i desaparegué a un incendi, o almenys així ho expliquen, ja sabeu que aquest és un país de “xoriços” , oi?.




 Actualment hi ha una còpia feta l’any 1949, el més igual possible a la romànica que es va destruir el 1936. Ens agradarà tenir noticia.L'aplec és el dia 3 de maig

 

 


Jordi Contijoch Boada.     2010.. Vista interior de l'església.


https://algunsgoigs.blogspot.com/2016/08/goigs-la-mare-de-deu-de-bastanist.html


De forma esglaonada, ja sabeu que tenim una xarxa viaria – sobretot a les comarques pirinenques – molt abandonada per les administracions, tant la catalana , que diu que no té diners, com la del REINO DE ESPAÑA, que – als fets ens remeten – no té cap intenció de millorar la qualitat de vida d’aquelles persones que malgrat tots els inconvenients, persisteixen en voler viure en aquestes comarques. Veniu a la Vegueria “ in pectore” dels Pirineus


dissabte, 30 d’octubre del 2021

CAN COLOMER I LA SEVA DESAPAREGUDA CAPELLA ADVOCADA A LA IMMACULADA CONCEPCIÓ. BADALONA

  

El Santiago Martinez Urbina, publica imatges de la masia de Can Colomer alterme de Badalona.


Se’n fa esment a l’excel·lent treball :  Masies i Cases Pairals de Badalona, de la María Dolores Nieto García & Ramon Sagués Baixeras


I entre altre llocs a :

https://cultura.gencat.cat/web/.content/dgpc/documents/memories_2009/qmem7063.pdf


https://parcs.diba.cat/c/document_library/get_file?uuid=44d7720c-01c2-496f-b30d-ede099542cd5&groupId=193969


La masia consta de tres cossos i jardí-bosc, amb una superfície total de 1962 metres quadrats. En el seu edifici principal està formada per planta baixa i dos pisos, el darrer les golfes, cobertes amb teulades a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana. En un costat té una torre, coberta per teulada a quatre vessants. La seva façana és estucada amb una imitació de carreus, i les seves finestres estan emmarcades en pedra. Els seus interiors són de caràcter sumptuós. L'edifici ha tingut diverses ampliacions al llarg de la seva història. Compta amb una sèrie d'edificis annexos que antigament eren de servei, però que actualment serveixen com a estances habituals. Altrament, té una capella adossada a ella, de la que ens agradarà tenir  noticia de la seva advocació, ho demanarem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya( Arxiu Gavín )


Des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) em  deien; Capella de la Immaculada Concepció - desapareguda - existia l'any 1921 - Can Colomer - Josep Maria Albert i Despujol (Barcelona, 24 d'abril de 1886 - 24 de març de 1952). Baró de Terrades - Carretera de Pomar . Badalona.  Costa d’entendre aquesta reiteració estulta, en donar dades incomplertes, oi?.  L’ombra de la dictadura és alhora que allargada, persistent. 




Fotografia . Enric


Josep Maria Albert i Despujol (Barcelona, 24 d'abril de 1886 - 24 de març de 1952), baró de Terrades, alcalde de Barcelona durant el franquisme i president de Foment del Treball Nacional, la va ampliar i reformar, convertint-la en una casa senyorial on va instal·lar-hi un museu, que va estar en funcionament fins al seu trasllat a Barcelona l'any 1960.


Francesc Lladó Blanch i Joan Antoni Padrós i Galera (Badalona, 1936-2003) apunten en la fitxa de la masia, l'any 1980, que l'antic mas anava a ser cedit a l'Ajuntament en aprovar-se el Pla Parcial de Pomar. No obstant això, l'any 2001 era privada i emprada com a habitatge


El creixement urbanístic desaforat que ha viscut Badalona, i bona part de la Catalunya litoral, ha fer encara més fàcil, la tasca de “ dessolar la terra “ que els enemics de Catalunya practiquen des de fa segles.

divendres, 29 d’octubre del 2021

ESGLÉSIA PARRÒQUIAL DE SANTA MARIA I SANT BERNABÉ DE JOSA. L’URGELL SOBIRÀ

 

El tàndem magnífic que feien el Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, m’enviaven fotografies de la “ nova “ església de Santa Maria i Sant Bernabé de Josa, a la comarca de l’Urgell sobirà, a la vegueria “  eternament in pectore “ del Pirineus, si el bon Déu no hi posa remei.




Llegia;  cim del turonet s’eleva un penyal rocós, anomenat el Castell, on es troben restes d’antigues construccions i s’alça l’església parroquial de Santa Maria i Sant Bernabé, que fou bastida o reedificada, segons Madoz, el 1846.





 És un edifici rectangular, amb un absis carrat, d’una nau central i dues de menors que formen com un seguit de petites capelles laterals.

       

 


Jordi Contijoch Boada. Vista interior de l'església.


Al SW, al costat de l’absis, al punt més elevat del penyal, s’eleva el campanar, de torre.


Patrimoni Gencat, ofereix una minsa informació; edifici religiós de planta rectangular amb tres naus separades per arcs damunt pilars cruciformes. Aquest temple fou construït a mitjans del segle passat (hi ha la data de 1846 a la clau de la porta)


   


    

L’Antonio  Moras   Navarro, q.e.p,d, la retratava l’any 1983. Vista general de l'església.


Sobta la manca de visió de futur, bàsicament en la qüestió demogràfica , en la construcció d’aquesta església “ nova”, que convertiria en l’església del fossar, la fabrica romànica de Santa Maria de Josa (Josa i Tuixén)





https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0621601.xml


https://algunsgoigs.blogspot.com/2015/05/goigs-santa-maria-de-josa-josa-de-cadi.html


Josa de Cadí formà municipi independent fins el 1973, quan s’annexà al de Tuixén per a constituir el municipi actual.


L’antic terme comprenia també el veïnat de Cerneda.


De forma esglaonada, ja sabeu que tenim una xarxa viaria – sobretot a les comarques pirinenques – molt abandonada per les administracions, tant la catalana , que diu que no té diners, com la del REINO DE ESPAÑA, que – als fets ens remeten – no té cap intenció de millorar la qualitat de vida d’aquelles persones que malgrat tots els inconvenients, persisteixen en voler viure en aquestes comarques. Veniu a l’Urgell sobirà, a la Vegueria “ eternament in pectore “ dels Pirineus, si el bon Déu no hi posa remei, sembla  clar que els polítics, catalans i anticatalans, els que es diuen demòcrates, i els que amb els seus actes no deixen dubtes  respectes al que son, tenen – els fets son tossuts – cap intenció de desplegar aquesta divisió territorial.


Hi ha pàgines que acostumen a posar  sense política “, i massa sovint, son les que defensen de forma passiva el manteniment del “Statu quo”, que en la pràctica es tradueix en mantenir les pèssimes condicions de vida que pateixen els que s’obstinen en viure en indrets com aquest.  

dijous, 28 d’octubre del 2021

CASTANYADA 2021

 

Repetíem trobada,  el Jesús Escoda Prats , el Josep Simó Déu, el Joan  Moliner Manau i l'Antonio Mora Vergés , a la que s’afegia en aquesta ocasió el fill del Joan Moliner Manau.






El marc era altra vegada el Caliu de Sant Llorenç Savall, on ens courien les castanyes que portava el Joan.


Afegíem també – cal fer-ho i es justícia – uns rovellons a la brasa, amb all i julivert.


Tots anem progressant adequadament, i esperem tenir ocasió de repetir trobada ben aviat, a l’Hostal Colomí de les Germanes Camps.

ASIL JOAN SURÍS LLORENS. SANT FELIU DE GUIXOLS. L’EMPORDÀ JUSSÀ.

  

Joan Surís Llorens va néixer a Sant Feliu de Guíxols el 1800 i emigrà de jove a l’Havana, on aconseguí fer-se ric i va morir el 1855.


 En el seu testament va deixar una important suma de diners en benefici de les famílies més pobres de la seva vila natal.


La junta que administrava el llegat de Joan Surís va decidir l’any 1893 la construcció d’un asil per a ancians pobres i infants desemparats.




La primera pedra del nou edifici, projectat per l’arquitecte General Guitart Lostaló (Gràcia, 1859 – Barcelona, 1926, es va posar el 3 d’agost de 1904.




http://arxiumunicipal.guixols.cat/attachments/arxiu_guixols_enigmes_ganxons_guia.pdf

https://guixolsdescobreix.com/sabies-que/197-la-residencia-suris-es-va-construir-sobretot-per-als-infants-orfes-o-desemparats.html

https://www.socsantfeliudeguixols.com/leixample/


Patrimoni Gencat en fa aquesta descripció ;  Edifici civil. Després d'algunes modificacions ens trobem amb una construcció de planta i pis, format per una distribució completament ordenada i simètrica on actua d'eix l'entrada amb un gran finestral.


D'aquest nucli central parteixen dues construccions laterals iguals formades per tres finestres verticals amb dues obertures cadascun, units al primer pis amb la planta baixa per maó vist, accentuant l'ascensionalitat , per trancar la monotonia de l'horitzontalitat.


L'estructura acaba en una teulada de teules vermelles que va seguida per una tímida balconada.


Completant el conjunt arquitectònic encara queden dos cossos més lateralment, afegits respectant l'ordenació de l'edifici.


No fa esment de la capella/ oratori, com és mal costum. Ho demanarem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ) , i a fundaciosuris@fgsuris.cat




La resposta del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) em confirmava que l’advocació de la  Capella, era la de la  Marededéu dels Desemparats, recordem  que la residència inicialment  va ser gestionada  per  Germanes dels Vells Desemparats


dimecres, 27 d’octubre del 2021

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE CELLERS. CASTELL DE MUR. PALLARS JUSSÀ. LA VEGUERIA “ IN PECTORE “ QUE SI DÉU NO HI POSA REMEI MAI SERÀ UNA REALITAT.

 Fem recerca dels edificis que havien donat aixopluc a la tasca educativa abans i en molts casos durant la dictadura.


Pensem que formen part de la  memòria històrica de les persones que van néixer i viure en aquests nuclis, i que de totes, totes, cal donar-los a conèixer.


El sostre demogràfic del pobles que integren avui Castell de Mur, s’assolia al cens de 1857 amb 1173 ànimes, es tancava l’any 2020 amb 173 veïns de dret – que potser no hi viuen tot l’any - , 29 dels quals corresponen a Cellers.




Aquesta brutal caiguda  demogràfica, accentuava amb la victòria dels sediciosos feixistes, que promovien el que avui és coneix com “ la Catalunya buida”, i  la ESPAÑA VACIA.

 

Només la independència podria permetre revertir aquesta pèrdua exponencial, que costa de trobar fins en indrets que han patit desastres nuclears.


Ajudeu-nos en la nostra recerca dels edificis escolars anteriors i/o coetanis a la dictadura franquista,  el que no fem els catalans – els que viuen i  treballen a Catalunya- , no es farà.


Esperem les vostres aportacions, imatges i dades a l’email castellardiari@gmail.com , Catalunya us ho agrairà

dimarts, 26 d’octubre del 2021

SANT NICOLAU D’ANDANÍ. ALFARRÀS. EL SEGRIÀ.

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?


En aquesta ocasió m’enviava una imatge de la façana de l’església de Sant Nicolau d’Andaní , al teme d’Alfarràs, que el 1990 va deixar de pertànyer a la comarca de la  Noguera i va quedar adscrit a la comarca  del Segrià




La Maria-Lluïsa Ramos i Martínez, n’ escriu , a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-2407601ak.xml


L’antic poble d’Andaní és a 1 km del nucli vell d’Alfarràs; de fet, constitueix avui dia un raval del cap de municipi, ja que les noves construccions d’ambdós nuclis es toquen. En origen, Andaní fou una almúnia andalusina [Almunia en àrab és un nom compost de l’article prefixat al (invarlable en gènere i número) i del nom femení sigular munia, que diccionaris com el Dozy tradueixen com “jardí vast" i el Vocabulista medieval "hortus" (hort/a)], la qual fou conquerida pel comte Ermengol VI d’Urgell en el mateix moment que conquistà Alfarràs i Almenar, és a dir, el 1147. En aquest mateix any els seus habitants, conjuntament amb els d’Alfarràs, reberen del comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, una carta de poblament.

 

Com en el cas del veí nucli d’Alfarràs, és molt probable que l’església parroquial de Sant Nicolau fos construïda a mitjan segle XII, un cop afermada la conquesta feudal. Les exigües referències documentals d’aquest temple indiquen que pertanyia al monestir de Sant Pere d’Àger, tot i que es desconeix la data i l’artífex de la cessió. En aquest sentit, l’església d’Andaní figura en el Llibre de Sinodals de Sant Pere d’Àger, editat el 1648, on consten totes les esglésies que formaven part del seu arxiprestat; així mateix, també figura en el llibre de visites que els anys 1783-84 va dur a terme l’arxiprest Marià Escudero a totes les esglésies parroquials i annexes de l’esmentat arxiprestat.

 

L’actual església parroquial d’Andaní correspon a una fàbrica d’època moderna, sense que resti cap vestigi de l’anterior edifici romànic.

 

 En la descripció feta per Pascual Madoz Ibáñez (Pamplona-Iruñea 1806 - Gènova 1870) l'any 1845 del poble d'Andaní hi trobem una de les descripcions més antigues de l'església: “de planta rectangular, la nau té 80 pams de llarg, 40 d'amplada i 50 d'alçada. Les dues campanes del temples estan col·locades sobre el frontispici perquè no disposa de campanar.” A l'interior, hi havia cinc petites capelles, i segons les fonts escrites, a mitjans del segle  XIX residia a la capella major un preciós retaule amb una talla dedicada a Sant Nicolau. Altres referències més modernes ens situen en les accions de conservació del temple en les quals queda reflectida la convivència entre el senyor i la població local. Un bon exemple n'és l'any 1843, quan la volta de l'edifici s'esfondrà completament, i fou reparada amb les aportacions econòmiques de Joaquim Desvalls i Sarriera (Barcelona, 1803 - Palma, 1883), vuitè marquès de Llupià i cinquè d'Alfarràs,, l'Ajuntament i alguns veïns piadosos.


Quan al topònim  Alfarràs, hom defensa un origen àrab,   potser de al-arrás ‘guardià’ (Dozy Suppl. i, 270).


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

dilluns, 25 d’octubre del 2021

IN MEMORIAM. JOAQUIM AMAT PINIELLA. MANRESA. EL BAGES



Rebia una fotografia del grup escultòric, obra del Ramon Oms i Pons   Manresa ,  17 de novembre de 1951) l’any 2013

https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0003367.xml


Joaquim Amat-Piniella (1913-1974) va néixer a Manresa i, de ben jove, participà activament en la vida política i cultural de la ciutat.


Després d’haver lluitat, durant la contesa bèl·lica que s’iniciava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general  Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, , en el bàndol republicà, va exiliar-se i va iniciar un llarg periple que el va portar, el 1941, al camp d’extermini de Mauthausen, on va passar quatre anys i mig.


Fruit de l’experiència al camp, va escriure la novel·la K.L.Reich, un clàssic de la literatura concentracionària.


De nou a Catalunya, sense poder tornar a la seva ciutat, va escriure altres novel·les, com El casino dels senyors, Roda de solitaris o La ribera deserta.

https://amical-mauthausen.org/ca/monuments/escultura-i-placa-dedicades-a-joaquim-amat-piniella/


https://allunyament.wordpress.com/cartes-a/joaquim-amat-piniella/


Ni un sol dia deixeu de maleir davant de Déu als malvats que infligien tant dolor.

diumenge, 24 d’octubre del 2021

IIN MEMORIAN DE L’ESCOLA DEL VILAR DEL CABÓ. L’URGELL SOBIRÀ. LA VEGUERIA “ ETERNAMENT IN PECTORE “ DELS PIRINEUS.

 L’ Helena Farràs García, publicava el 16.04.2012 una fotografia, penso que del nucli del Vilar de Cabó,  amb aquest títol “L'escola”.


Fem recerca dels edificis que havien donat aixopluc a la tasca educativa abans i en molts casos durant la dictadura.


Pensem que formen part de la  memòria històrica de les persones que van néixer i viure en aquests nuclis, i que de totes, totes, cal donar-los a conèixer.


El sostre demogràfic de Cabó s’assolia al cens de 1857 amb 680 ànimes, es tancava l’any 2020 amb 93 veïns de drets . això vol dir que no necessàriament viuen aquí - , 27 dels quals tenen residencia al Vilar.




Aquesta brutal caiguda  demogràfica, accentuava amb la victòria dels sediciosos feixistes, que promovien el que avui és coneix com “ la Catalunya buida”, i  la ESPAÑA VACIA.


Només la independència podria permetre revertir aquesta pèrdua exponencial, que costa de trobar fins en indrets que han patit desastres nuclears.


Ens agradarà tenir confirmació a l’email castellardiari@gmail.com  – en el seu cas – de que aquest era l’edifici de l’escola del Vilar de Cabó, i pr descomptat rebre imatges de l’escola de Cabó i si fos el cas del Pujal d’Organyà.


Rebia un email de la Pili CAPDEVILA, en el que em deia;


Bona nit , confirmo , aquesta foto si va ser l'escola del Vilar de Cabó, el meu pare nascut al 1944 ,i va estudiar. I anys més tard quan en tenia 27 hi va fer el banquet de la seva boda amb la meva mare.


Compartiu aquesta publicació amb persones, entitats, mitjans de comunicació,... 


Cabó, l’Urgell sobirà, Catalunya, us ho agrairan.

dissabte, 23 d’octubre del 2021

L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SORIGUEROLA, ADVOCADA A L’ARCÀNGEL SANT MIQUEL, I ALGUNS DELS SEUS TRESORS. FONTANALS DE CERDANYA. GIRONA

 

El Vicent Miralles Tortes publica fotografies de l’església de Soriguerola ,advocada a l’Arcàngel Sant Miquel al terme d’ Urtx, avui entitat de poblaciódel municipi cerdà de Fontanals de Cerdanya, de la que n’escriuen la  Rosa Maria Asensi i Estruch ,   Maties Delcor Alexis (Palau de Cerdanya, 1919 — Montpeller, 20 d'agost del 1992)[, i l’Enric Ventosa i Serra, a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0723601.xml





Sant Miquel de Soriguerola és una església d’una nau de planta rectangular amb la paret occidental mal escairada, capçada per un absis semicircular. Sembla que es construí al segle XI. Una volta de quart d’esfera cobreix l’absis; la volta de la nau és de canó peraltat o una mica apuntat, lleugerament deformada. La paret de l’absis no arriba al metre de gruix i les de la nau el sobrepassen ben bé i estan lleugerament atalussades per dintre. Les parets són arrebossades, i l’aparell només es pot veure a l’exterior, allà on s’ha desfet o ha caigut la capa d’argamassa. L’aparell és de còdols i trossos de pedra de tota mena, posats unes vegades en filades horitzontals i altres formant espiga, sempre amb els junts molt grans.


La part baixa de la paret de migjorn fins a més d’un metre d’alçada és feta amb còdols i altres pedres arrossegades bastant grans. El mur continua després amb un aparell semblant, però de mides més petites, fins a arribar a la part alta, on hi ha unes filades d’opus spicatum rudimentari, acabat sense cornisa. L’única obertura que té aquest mur és la porta, amb molts pegats de ciment que no permeten veure bé les dovelles de l’arc, que semblen matusseres, amb un arc de pedres primes a l’extradós. La paret septentrional és amagada per una edificació veïna.

 

L’aparell del frontispici és semblant, però les filades d’opus spicatum són més ben fetes i es veuen millor. Els trossos que han estat refets tenen un aparell diferent, com la petita espadanya mal girbada i molt descentrada que corona aquest mur. En aquest mateix mur s’observa una petita i estreta obertura que és poc més que una sagetera.

 

L’absis té una petita finestra al mig, de doble esqueixada i arc rudimentàriament adovellat. A la paret tan sols es veu una filada d’opus spicatum i a la part alta, sota teulada, dues filades de llargues pedres que acaben el cilindre


Procedent de l’església de Soriguerola, es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya un frontal d’altar amb el núm. d’inventari 3 901 (vegeu l’estudi del vol. I, pàgs. 384-388, d’aquesta col·lecció; en el mateix treball es parla de la darrera restauració). D’entrada, hom ha de notar que aquest antipendi, que fa 96 × 234 cm, és excepcionalment llarg. Les escenes són distribuïdes longitudinalment en dues sèries i el frontal és dividit verticalment per una ampla franja vegetal.


A dalt, a l’esquerra, tres escenes són dedicades a sant Miquel, patró de l’església de Soriguerola. Algunes il·lustren la Llegenda Daurada de Jacopo da Varazze o da Varagine, conegut també en català com a Jaume de Voràgine (Varazze, ca. 1230 - Gènova, 1298 o 99) va ser un frare dominic, arquebisbe de Gènova i conegut com a autor de la Legenda sanctorum o Llegenda àuria una de les obres més conegudes de l'Edat mitjana europea. Va ser proclamat beat l’any  1816, i són presentades sota unes arcuacions trilobades. El primer episodi fa referència al Mont Gargà, on un brau s’esgarrià al cim de la muntanya i l’amo, furiós, l’anà a cercar. El trobà vora d’una balma i li disparà una fletxa emmetzinada, però aquesta rebotà en contra seu.

 

En el segon episodi hom il·lustra la reunió del poble a l’entorn del bisbe, al qual demana l’explicació del prodigi.

 

La tercera escena és esborrada. Potser hi havia l’aparició de l’arcàngel. Sota aquests tres episodis es representa el Sant Sopar, o més aviat el banquet escatològic al cel, indicat pels estels que ocupen tot el camp de la pintura. Hom ha de fer observar amb Joan Sureda que la composició del frontal de Soriguerola no és gaire ordenada, tant pel que fa a la composició general com a l’espai narratiu en particular (Joan Sureda i Pons (Barcelona, 1949) 1977, pàg. 12).

 

Crist és darrere d’una taula molt llarga i parada amb copes, plats amb peixos i pans sobre unes estovalles ornades de quadrats que ocupa tot l’espai d’aquest compartiment; no té la posició central perquè només hi ha presents al Sant Sopar onze apòstols, per l’absència de Judes.

 

Això significa que l’artista no ha volgut pintar l’episodi evangèlic de la Santa Cena, amb la traïció de Judes, sinó el banquet celestial, del qual el traïdor no forma part.

 

Fa l’efecte que els apòstols, distribuïts en grups de dos i encarats (excepte els dos que flanquegen Crist), conversen. La Santa Cena és poc freqüent en la pintura catalana; pel que fa estrictament a la Cerdanya, apareix a Angostrina i a Baltarga.

 

Al costat dret, la composició general és més lògica. A dalt, hi ha representades dues escenes del judici. D’una banda, la psicòstasi o pesada de les ànimes per sant Miquel, que les disputa de les mans del dimoni, i, de l’altra, sant Pere que surt a la porta de la ciutat celestial per rebre les ànimes de les mans d’un àngel. A l’interior del recinte del cel hi ha sis figures dels benaventurats, coronats i asseguts. Són col·locades a l’interior de compartiments separats. El cel és indicat per estels daurats sobre un fons blau o vermell.

 

Les ànimes són figurades per infants, un recurs corrent en la iconografia medieval. Un detall pintoresc de la pesada de les ànimes es manifesta en l’actitud d’un dimoni que mira d’estirar un dels plats de la balança. Sota l’escena de la pesada de les ànimes, l’infern és figurat per un quadre amb fons fosc sembrat de motius florals; al mig hi ha una gran caldera, dins la qual hom ha col·locat vuit ànimes. Dos dimonis animen la foguera, l’un amb una manxa i l’altre amb una mena de molls. Satanàs, assegut, presideix l’escena de la crema i sembla donar ordres a un dimoni que té de cara.

 

En un darrer compartiment situat a la dreta de l’Infern, sant Miquel combat el drac infernal.

 

Joan Ainaud de Lasarte (Sarrià, 25 de març de 1919 - Barcelona, 5 de novembre de 1995 ) (1954-55, pàg. 75-82 i 1973, pàg. 228) anomenà mestre de Soriguerola el pintor anònim d’aquest frontal. La seva acció és estrictament limitada a la Cerdanya i a les valls que històricament estaven sota la seva dependència. L’artista del final del segle XIII es manifesta com l’hereu d’una tradició molt marcada pel bizantinisme de l’època anterior, però al mateix temps presenta certes escenes dels prodigis de sant Miquel sota un arc trilobat. Ens trobem aquí a cavall del romànic tardà, amb la seva decoració vegetal i de palmes, i del nou estil gòtic




https://www.museunacional.cat/es/colleccio/tabla-de-san-miguel/mestre-de-soriguerola/003901-000


En aquesta església es conservava una marededéu romànica que desaparegué l’any 1936, que és coneguda però,  gràcies a una fotografia de l’Arxiu Mas, reproduïda en el nostre llibre sobre les marededéus romàniques de la Cerdanya i el Conflent (DELCOR, 1970, fotografia entre les pàgs. 103-105).


La Mare i el Fill, que és assegut al mig de la falda, presenten un gran hieratisme i una certa rigidesa. Vesteixen túnica i mantell, els plecs dels quals no semblen gaire profunds i no fan cap angle agut en forma de V. Tots dos porten una corona, la de la Mare bastant malmesa. Amb la mà esquerra la Mare aguanta el Nen Jesús i aquest beneeix amb la mà dreta. Falta la mà dreta de la Mare. Aquesta escultura podria remuntar al principi del segle XIII.

 



https://deigenitrix.net/galeria-01.php?prov=Girona&ver=1514#tgv


Seria posterior al saqueig de l’església de Soriguerola per les hosts del vescomte de Castellbò i el comte de Foix, però anterior al frontal pintat


De forma esglaonada, aneu a la Cerdanya.