MAREDEDÉU DEL CARME DE PERIQUES. PUIG-REIG. EL BERGUEDÀ JUSSÀ.

Sobta – fins a nosaltres, que en aquest tema estem curats d’espant – trobar-se una església romànica isolada entre l’eix del Llobregat i el riu. La podem veure en el terme de Puig-Reig, i actualment la seva denominació és aquesta de Santa Maria del Carme de Periques.

És dedicada a la Mare de Déu del Carme, i pren el nom de Periques de la casa veïna que porta aquest nom des del segle XVIII.

Amb l’actual denominació : Santa Maria del Carme de Periques , no surt però esmentada en la documentació medieval, ni tan sols en la relació de capelles depenents de la parròquia de Sant Martí de Puig-reig del segle XVIII.

Pels estudis fets es creu que es pot identificar aquesta església amb la de Sant Julià, documentada des del segle XI. A partir del segle XIV pren el nom de Sant Julià de la Garriga fins el segle XVIII, així esmentada apareix en la relació de capelles depenents de Sant Martí de Puig-reig.

La primera notícia és del 1026, i l’última del segle XVIII, després es creu que fou abandonada i al començament del segle XX fou acondicionada i advocada a la Mare de Déu del Carme de Periques.

Aquesta església és situada molt a prop de la Masia Periques, un edifici de finals del XIII o principis del XIV, que fou una gran fortalesa de l’orde militar dels templers, i més tard dels Hospitalers que la sotmeteren al Gran Priorat de Catalunya; la llista dels seus comanadors arriba fins al 1805. En la nostra visita advertíem – val a dir que amb joia – que l’edifici esta sent objecte d’obres de manteniment i/o restauració.

L’edifici actual de la Marededéu del Carme de Periques, advertim a la façana que aixopluga també l’advocació de la Mare de Deu del Roser, està molt transformat, l’ estructura però és bàsicament romànica.

S’hi poden apreciar vestigis d’una església de tres naus.

L’absis és molt simple i una mica més ample que la nau.

El mur de tramuntana presenta una arcada bastant gran adovellada, de la qual no se sap la seva funció.

Al mur de ponent hi ha un campanar d’espadanya, molt modern.

Amic lector, et suggerim si més no una petita sortida de l’eix del Llobregat per visitar amb cura aquest indret.

Nosaltres quan en tinguem ocasió, aprofundirem la nostra visita a Puig-Reig, que conserva molt i bo del seu passat esplendorós.

© Antonio Mora Vergés

SANT ESTEVE DE SALLENT. ROMÀNIC DE PLANTA CIRCULAR

Anàvem fins a Sallent aprofitant un dia escadusser de vacances, la Silvia, la Geni, i l’Antonio. Tenim el costum – bon costum – de fer una sortida la diada de Sant Martí, festa local de Cerdanyola del Vallès, o com aquest any, un dia abans el dilluns 10 de novembre de 2.008.

Ens havíem trobat a l’hotel de Bellaterra, a l’autopista AP-7 on romandria aparcat en aquesta ocasió el meu vehicle. El sol lluïa a les 9,00 mentre preníem un talladet ; feia avinent a les meves companyes que possiblement no gaudiríem – almenys en les primeres hores del mati – d’aquesta lluminositat pels voltants del curs del Llobregat.

Topàvem amb la boira, anomenada en les terres que fan frontera entre el Vallès i el Baix Llobregat “ vacarissana”, just al superar Viladecavalls; no veuríem en aquesta ocasió la silueta de Sant Pere Sacama, a la que ens referíem en el seu moment, com “la més vista de Catalunya”, encara que dissortadament no la més visitada. Esdevindrien invisibles també el penya-segat del Castell de Castellvell i el Vilar, les runes majestuoses del l’Hostal de Vallhonesta, ...... tindríem fins a la nostra destinació matinal un paisatge blanquinós i tristoi.

Tot just començava a esquinçar-se la boira quan entràvem al nucli antic de Sallent. Aquest topònim , Sallent , deriva clarament de salt, i és força comú en poblacions com aquesta en les que els corrents d’aigua han de superar desnivells acusats del terreny.

Ningú circulava pels carrers, i no va ser fins a la plaça de l’església parroquial de Santa Maria, on trobaríem una persona que ens explicaria com arribar fins a Sant Esteve. Deixem constància d’una part de la manca de cartells indicadors, i de l’altra del risc cert que comporta creuar per l’interior d’una explotació minera, fins a trobar el camí d’accés al turó del Castell.

Agraïa la boira en el moment de prendre imatges; l’entorn d’aquesta església única presenta un estat de degradació que no tinc paraules per explicar : terres remogudes per l’activitat minera, línies elèctriques de mitja i alta tensió, que amagava pietosament la boira. El sol tant necessari per a la vida, ens deixava veure aquest paisatge de mort !

L’església de Sant Esteve ha estat restaurada recentment i llueix esplèndida !.
Diríem que tant, si no més, que quan exercia les funcions d’església parroquial del Castell i la Vila de Sallent.

Tenim a Catalunya un petit nombre [ 10 + 2 ] capelles, ermites i/o esglésies romàniques de planta rodona i/o circular :




Catalunya sota domini espanyol

Sant Sepulcre d’Olèrdola [ Comarca del Penedès ]
Sant Adjutori de Sant Cugat del Vallès (*)
Sant Pere el Gros de Cervera [ La Segarra] (*)
Santa Cecília de Torreblanca [ Comarca de la Noguera ]
Sant Esteve de Sallent (*)
Sant Jaume de Vilanova, al terme de Santa Maria d’Oló [ Moianès ] (*)
Sant Vicenç de Lluçà
Santa Magdalena de les Planes, de Besora, municipi de Navès [ Solsonès]
Sant Sebastià del Sull, a Saldes
Sant Miquel de Lillet, de la Pobla de Lillet

Catalunya sota domini francès

Esglésies de Cuixà, la Trinitat i la cripta del Pessebre
Santa Maria de Planès, a Planès

Agrairé la col•laboració dels lectors per tal de recollir el major nombre de dades històriques possibles, i un recull d’imatges d’aquestes esglésies i/o ermites romàniques de planta rodona i/o circular que tenim a Catalunya. Del resultat ens hem farem reso a http://www.valldelcorb.info/blogs/coneixercatalunya , i esperem publicar també a http://coneixercatalunya.blogspot.com/

Per endavant, gràcies.

(*) Documentades ja dins els blogs esmentats

© Antonio Mora Vergés

OLORDA, OLÈRDOLA [ OLEASTER/ULLASTRE]

No trobareu gaire informació sobre l’origen d’aquests topònims que derivem de l’arrel llatina “oleum” , que en l’accepció a que fem esment dona lloc a una denominació àmpliament difosa per Catalunya, Ullastre, Ullastrell, Ullastret ,... relacionats tots sense cap mena de dubte amb l’activitat de producció d’oli.

En la seva cronologia ambdós termes han tingut una sort dispar :

Santa Creu d'Olorda va ser municipi independent fins al 1916, any en què es va dividir entre Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat i Sarrià. Més tard, l'any 1921, fou annexionat a Barcelona juntament amb Sarrià.

L'antic terme de Santa Creu d'Olorda s'ha caracteritzat per haver tingut més importància com a parròquia, probablement a causa de l'emplaçament de la Torre de Santa Margarida, al peu del Puig d'Olorda. Actualment continua sent parròquia, encara que amb una demarcació més petita, i és administrada pel rector de Sant Bartomeu de la Quadra (Molins de Rei).

Pel que fa al model de poblament, va ser força dispers i eminentment rural al llarg de tota l'edat mitjana i també durant l'època moderna.

Quan l'any 1916 es va produir la disgregació/dissolució del municipi, es reuní una comissió per repartir-se les seves terres. Al municipi sarrianenc li correspongué un territori de 2,21 km2 i 313 habitants, i també una sèrie de documents i de béns immobles.

Actualment Santa Creu d’Olorda, és una zona d’esbarjo, amb llocs per fer-hi foc integrada dins del parc de Collserola.

Olèrdola , a la comarca del Penedès, fou el centre de la marca, dita també comtat del Penedès; amb la creació però de la nova Vilafranca [ Vilafranca del Penedès ] esdevingué una simple fortalesa fins l’any 1.909 en que Puig i Cadafalch primer , i Gómez Moreno l’any 1.919 , endegaren el procés que culminaria amb una primera restauració l’any 1926-1928 per part de la Diputació de Barcelona. L’any 1.931 rebé el reconeixement de monument nacional. D’ença de 1.963 pertany en propietat a la Diputació de Barcelona.

Les extensions d’oliveres i/o ullastres, que van donar lloc als topònims Olorda, Olèrdola , Ullastrell, Ullastret, han estat substituïdes per pins; s’ha passat de generar activitat productiva i els seus lògics ingressos, ha suportar “ activitats culturals i d’oci “ i les incontrolables despeses públiques que això implica.

España va bien! , era la frase predilecta de l’inefable President Aznar. A mi em preocupa però aquesta afirmació, en tant en quan implica sempre, sempre, que Catalunya va mal !

© Antonio Mora Vergés

EL PONT DE SANTA MARIA DE MERLÈS.

Aquesta població comparteix el seu terme entre : el Berguedà, Osona i el Bages, al ensems està en la divisòria dels bisbats de Solsona [ abans d’Urgell ] i de Vic. Just al mig d’aquest pont romànic estava el límit dels antic comtats de Berga i Osona.

Avui dins del terme de Santa Maria de Merlès, hi trobem incloses : La parròquia de Sant Martí - també de Merlès - ; Sant Pau de Pinós ; Sant Amanç de Pedrós ; Sant Miquel de Terradelles, el veïnat de Vilalta, els santuaris de la Tor d’Olvan i Pinós de Biure; i les masies de Serra de Degollats. Cal fer especialment esment de la finca La Cortada [ casa pairal dels Oriola-Cortada, comtes de la Vall de Merlès ].

Em cridava l’atenció l’important volum d’aigua de la riera; en altre temps havia fet funcionar alguns molins bladers i/o fariners, que mínimament restaurats i/o refets foren sens dubte un poderós reclam per al turisme, que més enllà del càmping que veiem en el camí de Sant Martí, desconeix les meravelles d’aquestes contrades.

Baixàvem fins al llit de la riera per un corriol des de l’ermita i el cementiri adjunt de Sant Martí [ justament podíem fer aquesta sortida perquè en la població que tenim la feina la diada del Sant és festa local ]; advertíem sobre les ribes en forma de brutícia acumulada, que possiblement aquesta tardor plujosa ha fet créixer en algun moment de forma inusual el cabal d’aquesta corrent d’aigua que dona nom al poble i la vall.

Recorria amunt i avall per ambdós costats el límit de la riera, en absència dels fotògrafs titulars, em calia assumir la tasca de recollir imatges. No és aquesta una feina senzilla : cal evitar el sol de cara, i sovint la millor imatge ens demana situar-nos en llocs desavinents, quan no clarament perillosos per la nostra integritat física. Està clar però que no havíem arribat fins a Santa Maria de Merlès, per arrugar-nos davant la primera contrarietat, oi ?

Feta la feina ens arribàvem fins a l’Ajuntament prop de l’església de Santa Maria, ens atendrà meravellosament la Montserrat, volem deixar-ne constància perquè aquesta és una regla comú a la major part dels petits municipis de la Catalunya rural. L’esforç dels Consorcis per a la promoció turística és molt d’agrair, però sense la col•laboració apassionada i entusiasta, dels treballadors públics, i diria que fins del darrer dels qui viuen en aquestes terres, no reeixirà. A Santa Maria de Merlès, com en altres ocasions a Prats, a Sant Feliu, a Llucà, a Oristà,.... he tingut la sensació, la “percepció quasi” , que les coses s’estan fent bé.

El somni de poder viure en la terra que ens veu néixer - si aquesta és la nostra voluntat – no sembla ja tant forassenyat en aquestes terres altes del Lluçanès.

Amb l’ajuda de Déu, anirem venint per aquestes contrades; hi ha tantes coses per a veure i viure !!!!

© Antonio Mora Vergés

ANHEL D'INFINIT. EL CERCLE

Demanava al Josep Sansalvador, de l’arxiu Gavin, la relació d’esglésies i/o ermites romàniques de planta rodona i/o circular que tenim a Catalunya.

La resposta amatent incloïa també les dues de la Catalunya Nord; en total únicament dotze :

Catalunya sota domini espanyol

Sant Sepulcre d’Olèrdola [ Comarca del Penedès ]
Sant Adjutori de Sant Cugat del Vallès
Sant Pere el Gros de Cervera [ La Segarra]
Santa Cecília de Torreblanca [ Comarca de la Noguera ]
Sant Esteve de Sallent
Sant Jaume de Vilanova, al terme de Santa Maria d’Oló [ Moianès ]
Sant Vicenç de Lluçà
Santa Magdalena de les Planes, de Besora, municipi de Navès [ Solsonès]
Sant Sebastià del Sull, a Saldes
Sant Miquel de Lillet, de la Pobla de Lillet

Catalunya sota domini francès

Esglésies de Cuixà, la Trinitat i la cripta del Pessebre
Santa Maria de Planès, a Planès

Un limitat nombre d’esglésies i/o ermites romàniques rodones o circulars, que amb desigual estat de conservació han arribat fins els nostres dies; hi ha constància de l’existència d’un temple d’aquestes característiques just davant l’actual Catedral de Vic, Santa Maria la Rodona, quines restes romanen sota la plaça; no tinc cap dubte quan a la desaparició definitiva i irreversible d’alguna més. Les indicades de quina contemplació podem gaudir avui, expressen clarament aquest anhel d’infinit que la nostra espècie ha sentit al llarg dels segles.

El cercle apareix a la prehistòria i al Neolític representant el sol i la lluna, lligat al culte solar. Els xamans animistes es situaven al centre d’un cercle dibuixat a terra, per invocar als esperits. També en altres civilitzacions agràries està present aquesta figura geomètrica amb significats astrals, màgics i religiosos.

A Egipte i a l'antiga Xina, representava l’eternitat, el món sense principi ni fi. Per al cristianisme primitiu, és el símbol de l’eternitat de Déu, I amb aquesta significació ha arribat fins els nostres dies; tenim constància que també per a les antigues religions de l’Índia, Iran, Mesopotàmia i Grècia té connotacions de resurrecció i vida perdurable. Al budisme zen, el cercle significa la il•luminació, la perfecció de l’home.

Des de l’edat mitjana i el Renaixement, la simbologia presenta el cercle com a símbol de l'infinit, de perfecció. Representa també l'harmonia universal i la bellesa, l’equilibri i la integritat. És el símbol del cel i de la divinitat de tot el que fa referència al món espiritual.

La simplicitat de la pedra nua, era ja una meravellosa forma d’aproximació al insondable misteri de la nostra existència. El cercle ens retornava als primers orígens, quan situat al centre del cercle, el xaman obertes les mans amb els palmells mirant al cel, invocava als esperits.

He tingut ocasió de comprovar-ho dins del petit recinte de Sant Jaume de Vilanova, al terme de Santa Maria d’Oló [ Moianès ].

Agrairé la col·laboració dels lectors per tal de recollir el major nombre de dades històriques possibles, i un recull d’imatges d’aquestes esglésies i/o ermites romàniques de planta rodona i/o circular que tenim a Catalunya. Del resultat ens hem farem reso a http://www.valldelcorb.info/blogs/coneixercatalunya , i esperem publicar també a http://coneixercatalunya.blogspot.com/

Per endavant, gràcies.

© Antonio Mora Vergés

BELL-LLOC [ LA FALSA MONEDA]

Ens trobàvem a les 9,00 a la Plaça Granados de Sabadell, l’Antoni Ibáñez Olivares, el Feliu Añaños i Masllovet, l’Antoni Uriz i l’Antonio Mora Vergés, aquest dissabte 8 de novembre la nostra destinació era l’antic terme i actual Parc de Bell-lloc [ actualment pertany al municipi de la Roca del Vallès ]. El topònim clarament descriptiu, i del tot ajustat a la veritat com tindrem ocasió de comprovar, és comú a d’altres indrets de Catalunya.

Quan a la seva localització i accés, teníem una clara descripció : Des de Granollers en sentit Cardedeu per la carretera C-251, entre els PK 5 i 6, abans d'arribar a aquesta última localitat, i després d’una gasolinera, trobarem un trencall a la dreta, sense cap indicació. . Altres dades I : està situat entre dues firmes comercials: Pneumàtics Servei 3 i Can Boss – centre de jardineria. Altres dades II : si ens passéssim, a 300 metres a la dreta hi ha un trencall, la carretera BV-5105 amb destinació a La Roca del Vallès

Des d’aquell punt un camí asfaltat ens conduirà primer fins un cartell informatiu de considerables dimensions: Parc de Belloch. Més endavant trobem una barrera quina missió és impedir l’accés de vehicles a les obres del que pot ser la universitat corporativa de la multinacional Telefónica. Continuem caminant fins arribar a les runes del castell de Belloch.

Ens trobem el que fou esplèndida masia del segle XVII, reconvertit més tard en gran casal residencial, en un estat d’absolut abandó. Tot just davant, en una elevació del terreny, trobem la Capella de Sant Pau, construïda sobre la base de la torre de l’homenatge del Castell de Bell-lloc. Damunt la porta d'entrada de la capella hi ha una placa amb el següent text:

"Als 12 novembre 1704 se comensa a reedificar esta torra del homenatge del castell de Belloch per feri la capella del Apostol S. Pau, sempre defensor de la casa de Belloch. Posaren la primera pedra los germans D. Ramon Narcis y d. juan pau de Belloch y de Alemany = Descallar. Asistiren Dª Ana de Macip y de Belloch, abia Dº Ramon de Belloch y Macip vescompte de Belloch, pare. Y sos altres fills D. Joseph. Dª Icnocencia y Dª. Ana. Al sò del arpa que tocaba lo D. Francisco Sala mestre dels dits germans. Fini la obra a 11 setembre 1706. Fou benehida a 27 octubre y celebra la primera misa a 28 dels mateixos. D.G."

En aquest indret segons les cròniques, l’any 1099 existia ja l'església romànica de Sant Pere, restaurada el 1869 i actualment inclosa a la casa. El lloc fou donat el 1117 al monestir de Sant Pau del Camp; el 1314 tornà als Bell-lloc, que n'havien conservat la castellania. El castell fou destruït el 1808, durant la Guerra del Francès. Els sepulcres dels Bell-lloc foren traslladats el 1855 de Sant Pau del Camp a l'església de Sant Pere.

Ens expliquen que aquest Parc de Bell-lloc té més de 124 Ha. L'any 1968 la desapareguda Caixa de Barcelona va obrir-hi un centre escolar que va assolir molt prestigi gràcies a unes instal·lacions, un entorn i una qualitat en l’ensenyament immillorables. Va ser la primera escola t’Espanyà que va tenir aules d’ordinadors com a suport per l’ensenyament. En el seu punt àlgid va arribar a tenir 1200 alumnes. Quan a l’edifici de la Masia de Bell-lloc fou cedida com a centre de formació professional per a persones discapacitades ; això permetria la creació d’un equip humà que s’ocuparia del manteniment dels Parcs i Jardins d’alguns municipis del rodal. Arran de la fusió amb la Caixa de Pensions, l’any 1994 es va tancar l’escola i va caldre aixoplugar tots els estudiants en barraques provisionals [ notem una forta desafecció, una viva rancúnia, en la veu i l’expressió del nostre interlocutor vers “La Caixa”, particularment quan ens recorda l’espot televisiu l’ànima de la caixa ]; idèntic procés seguirien també els discapacitats de la Masia de Bell-lloc, que treballen avui a Cardedeu. Una empresa adquirí l’any 2002 aquestes instal·lacions, que l'any 2006 varen ser llogades a Telefónica.

Entenem ara l’aparent desinformació en la intersecció amb la carretera C-251; hi ha un clar interès en evitar tant com sigui possible l’accés a aquest Parc de Belloch.

Agrairem – a qui correspongui – que ens expliqui les condicions en que aquesta propietat fou cedida, primer a la Caixa de Barcelona, i actualment a la Caixa de Pensions, “ La Caixa”

© Antonio Mora Vergés

LLADRES DEL CAMI RAL

Hi ha una llarga tradició d’aquesta mena de delinqüents, tant pel que fa a les terres catalanes, com a la resta d’espanya; els andalusos els anomenàvem bandolers, i gràcies a la televisió tothom recorda al Curro Jimenez. Ara també Catalunya farà la seva “sèrie” amb el Serrallonga, com la podria fer també - i potser millor – amb el Perot Rocaguinarda, o qualsevol altre dels nostres mitificats lladres del camí ral, Sastre Domingo ; Jeroni Ramona ; Gabriel Torrent de la Goula, àlies “Trucafort”, o l’enigmàtic Capablanca , quina llegenda seria la base per altres herois antisistema, com l’anomenat “el Zorro” a Mèxic, i fins i tot en alguns trets com la seva habilitat per a desaparèixer entre les esquerdes del cingle que dona al Sot de la Portella de l’Obac, J. Siegel i J.Schuster, confessarien haver-ne pres model per al seu Superman dels còmics l’any 1.938.

Tenim ara – almenys en les terres de l’alt Vallès – una nova classe de lladres del camí ral; m’explicava una hostalera com el nombre de targetes de crèdit i dèbit , que tenen problemes ha augmentat de forma exponencial, i que la sortida més habitual, deixar el document nacional d’identitat mentre es va fins al poble a treure diners, ha comportat en el seu cas concret, tenir al ensems que unes pèrdues que hores d’ara podem qualificar de milionàries, una capsa plena de DNI’S que ningú tornarà mai a buscar !

Algú podria pensar que la nostra hostalera hauria de denunciar aquest fets a l’autoritat , oi ? ; sembla senzill, però amics lectors, “només” ho sembla; els malfactors – que això si ho podem afirmar – negarien la seva presència en aquell lloc i data, i posaríem justament com a testimonis, tots els comensals d’aquell àpat. Encara tindria feina la hostalera per sortir d’aquest embolic sense majors perjudicis !

La conseqüència evident ?. El nombre de llocs en que no s’admet el pagament amb targetes de crèdit i/o dèbit, creixerà exponencialment, i això comportarà de retruc una caiguda afegida del consum privat.

Els antics lladres del camí ral, segons la tradició robaven als rics i repartien el seu botí amb els pobres; els malfactors moderns contràriament roben als pobres i acaben per ensorrar-los en l’ absoluta misèria, mentre que faciliten als rics que puguin gaudir – com mai fins ara – de la seva situació de privilegi,

Això no te remei !, anem en aquesta barca gent de tota mena i condició, i patim alhora un sistema en el que tradicionalment, la corrupció, el nepotisme i la picaresca, tenen fins i tot un reconeixement social positiu !

Senyor !, escolta el crit del teu poble !

© Antonio Mora Vergés