El Remei de Creixenturri. L’Alt Ripollès

Anava per la C-38, em cridaven l’atenció el que identificava com dos campanars situats en el que intueixo una coma [prat alterós, generalment situat en cims aplanats, ric en bon herbatge i idoni per a pastura], em costa trobar l’accés , que localitzo finalment un cop superat Sant Pau de Seguries, el rètol indica : Santuari del Remei.



El camí asfaltat circula pel costat del riu fins que arribem davant d’un càmping; des d’aquell punt comença a pujar suament fins que trobem un trencall a l’esquerra que novament indica : Santuari del Remei.




A mesura que m’hi en vaig apropant, se’m fan més i més evidents les proporcions d’aquest temple definit en algun lloc com ‘ gran edifici religiós’, quan assoleixo la seva alçada – l’església amb el cementiri annexat a la part posterior, està situada al mig de la vall del mateix nom i voltada de plans de pastura; els dos campanars atorguen un caràcter solemne, quasi basilical al Santuari.



Les dades històriques expliquen que l’antiga parròquia de Sant Cristòfol de Creixenturri , de la que tenim dades l’any 1.169 en ocasió d’una reclamació del delme, fou destruïda per un terratrèmol al 1428.

Un cop refeta, passarà l’any 1597 à a ser sufragània de la de Camprodon. Hi havia estat traslladada la imatge de Santa Maria que es venerava a la capella del castell, quan aquell fou demolit el 1554; anys després era anomenada la Mare de Déu del Forat, per tal com es trobava en una fornícula rústega. La imatge esdevingué centre de devoció local i comarcal des de l'inici del segle XVIII.

El 1812 els amos de la gran masia del Mariner de Sant Pau, junt amb els propietaris del Sitjar, feren edificar una altra capella i un cambril; malgrat això, la vella església resultava petita el dia de la festa, i s'anà ampliant , fins que fou reemplaçada per l'actual, obra d'Antoni Masmitjà, .iniciada el 1849 i finalitzada a les acaballes del s. XIX dins d'un eclecticisme neogòtic.

Les proporcions gegantines del Remei, fan difícil recollir una imatge de l’edifici, i alhora també l’ampli espai que la circumda.



Malgrat que no s’acostuma a posar aquesta llegenda ‘Feci quod potui, faciant meliora potentes ‘ en els nostres dies; almenys en les meves publicacions amic lector, m’agradaria que implícitament la tinguessis sempre per inclosa.

Feci quod potui, faciant meliora potentes

Literalment ‘ he fet el que he pogut, que ho faci millor qui pugui’

© Antonio Mora Vergés

Podeu votar aquest relat premem el següent enllaç :
http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

SANTA FE DEL PENEDÈS.

Morir d’èxit, - en aquest cas econòmic - és una frase que explica de forma clara i senzilla , la substitució d’un bon nombre d’esglésies romàniques , a partir del segle XV i XVI.



Santa Fe del Penedès, alou de la catedral de Barcelona, és documentat el 1142. Poc després, el 1189, s’esmenta la parròquia de Santa Fe i el 1195 se’ns diu que la quadra de Santa Fe estava a ponent del castell de Mal Consell, que pertanyia al terme de la Granada. El 1235 Guillem de Malgrat, que tenia el castell de Mal Consell, va donar en el seu testament el mas de Perera, que abans es deia de les Planes, al monestir de Santes Creus. En el fogatjament de 1365-70 s’esmenta el castell de Santa Fe, amb 22 focs, que era de l’arquebisbe de Tarragona.
Amb el castell de Santa Fe, s’esmenta la capella de Santa Maria, documentada des del 1308 fins al 1759 amb moltes llacunes. Després, la capella i el castell desapareixen de la documentació. Actualment es desconeix el lloc on s’aixecava S. Fidem en el període medieval.

El temple que podem veure avui fou bastit cap al segle XVII, ; cal fer esment de la portalada amb dues columnes que suporten la llinda en relleu, i que a la vegada sosté un fris ondulat amb un escut al centre, i del campanar d’espadanya o cadireta situat a la mateixa façana, i que compta amb quatre obertures, les dues centrals amb dues campanes.

Cremada en el decurs de la Guerra Civil Espanyola (1936-39). Va ser rehabilitada fa uns anys.

Recolliré imatges de la façana, de la llinda de la porta, i del que semblen testimonis de l’existència d’un cementeri adossat al temple.

Ah!, podeu votar aquesta crònica premem aquest enllaç :
http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

CALDES, COUNTRY SOTA LA PLUJA

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Verges, fins Aquae Calidae , la Vila termal de Caldes de Montbui. Estàvem convocats a una ballada country. Plovia lleugerament quan creuàvem Sentmenat.

Ens arribàvem prèviament a a la plaça de la Font del Lleó; calia recollir una imatge d’aquest brollador d'aigua termal , el més característic de la població, on l'aigua surt a 74º C de temperatura.

La Font del Lleó es va construir el 1581 i va ser renovada el 1822. Tot i les reformes, la gàrgola i la paret del fons s'han conservat al llarg del temps.

La font, tal i com la podem admirar avui, data del 1927, any en què fou restaurada i afavorida per Manuel Raspall, que va projectar l'actual monument d'aire noucentista, amb el característic lleó que ha esdevingut símbol de la vila. Els vilatans utilitzen encara avui dia l'aigua per diverses tasques domèstiques com cuinar els llegums, netejar...

Plovia amb intensitat quan arribàvem a la Plaça de la Salut; ens esperarem quasi mitja hora, i finalment - la passió és incontenible – podré recollir imatges d’una ballada amb paraigües.

Està clar que al bon Déu li agrada el country, i passada quasi una hora, tornarà a brillar el sol; recolliré una imatge amb l’arc de sant Martí de fons.



La ballada acompanyada amb la degustació – per a qui hi vulgui- de botifarra de Caldes, continuarà passades llargament les 21,30 quan ens acomiadem dels amics.

LA SEGÒVIA DEL PENEDÈS. L’AQÜEDUCTE DE SANT PERE DE RIUDEBITLLES

Anava al Penedès ubèrrim, en aquesta ocasió al municipi de Sant Pere de Riudebitlles, situat a la vall mitjana de la riera de Mediona, o riu de Bitlles. El municipi es troba al NE de la comarca de l’Alt Penedès, al límit amb l’Anoia. Limita amb el terme de Cabrera d’Igualada (Anoia) al N, Terrassola i Lavit per llevant i migdia i, al NW, amb Sant Quintí de Mediona i amb Mediona.

Quan al topònim hi ha diversitat d’opinions : BITLLA. s. XIII; d'origen incert, però preromà, possiblement cèltic o d'una altra procedència indoeuropea; en català antic. apareix també en les formes bila (s. XIII) i birla (1402)], Riudebitlles equival a "riu de berilos" o "birlas" que és tant com dir "riu de creixens", planta crucífera freqüent en les aigües límpides i so mes, de poc fons. Nartitium officinale és el "berro" castella. Coromines ens diu que ve del celtic Berfiron (irlandes mitja biror i el gal.les berwr, ambdós idiomes eminentment celtics.
En definitiva és un terme botanic.
La documentació medieval ens ha donat diverses grafies:

vel rio de Birles any 917
rivo Berilas i Birlas any 992
Rubirlas any 1011
Hi ha finalment qui defensa un origen àrab, Berber o amazigh , com en el cas de la propera Mediona.

El títol de ‘la Segòvia del Penedès’ , no té cap relació amb els famosos ‘cochinillos’ d’aquesta ciutat castellana – com possiblement pugues imaginar-se algun amic lector - ; l’element comú és un aqüeducte, conegut aquí com Pont Nou [ la pobresa descriptiva del nostre patrimoni és aterridora, Nou, Vell,....]

Aquest singular element patrimonial , és sens dubte el més característic de Sant Pere de Riudebitlles; d’origen medieval , està format per 10 arcs de mig punt de 80 metres de llargada i una alçada de 25 metres.

La construcció data del segle XIII però fou reconstruït entre l’últim quart del segle XVII i primer quart del segle XVIII perquè una part s’havia esfondrat a causa d’un terratrèmol. , fou restaurat entre el 1982 i el 1986, la qual cosa li ha permès de recuperar la seva funció original. Abasta d’aigua el nucli de Sant Pere de Riudebitlles i també canalitza les aigües per al regatge i per a cobrir les necessitats industrials del municipi.

A redós de l’aqüeducte hi ha una zona de picnic i d’esbarjo, anomenada , Parc Natural del Pont Nou.

No li falten atractius a Sant Pere de Riudebitlles, ni al Penedès alt i baix; com per arreu , la mancança més evident, és la divulgació i la potenciació turística dels molts elements singulars que encara – malgrat tot – tenim a Catalunya.

Enlloc com aquí és possible i senzill, conciliar la ‘Cultura’ amb majúscules; hi ha alhora que una oferta ‘exuberant ’ de turisme enològic - http://www.enoturismepenedes.cat/ - un bé de Déu de patrimoni històric i cultural , poc o gens conegut. L’estratègia que cal implementar és la de visita /degustació

Dit queda

© Antonio Mora Vergés

EL BRULL. OSONA. CASA D’ESPIRITUALITAT JESÚS i MARIA

La que fou coneguda com masia de Casademunt , és formada per un bell edifici quadrat construït per picapedrers francesos entorn del 1540 i embellit al segle XVIII amb rajoles de València i altres ornamentacions, quan era propietat de la família Pons.

Aquest mas serví de sanatori antituberculós, conegut arreu com el Sanatori del Montseny, es va obrir l’any 1931 per iniciativa dels metges Josep Reventós i Farrerons i Lluís Rosal i Catarineu.

La mansió d’estiueig de la família d’Alexandre Maria Pons i Serra, nascut a Barcelona l’any 1859, traspassat d’un atac de cor el 27 de maig de 1907, anteriorment coneguda com Casademunt, disposava de quaranta llits , per atendre les necessitats religioses dels residents, s'hi construí a prop una gran església de reminiscències goticomodernistes, l’edifici és obra de Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931), marquès de Sagnier, i la inauguració va tenir lloc el dia 5 d’agost de l’any 1895.
.

A l’inici de 1900 la tuberculosi va matar molta gent al nostre país, un cop acabada la guerra civil ; la situació d’extrema misèria en que vivia la població – particularment a Catalunya - va comportar literalment que el temps fes marxa enrere, ja que el bacil de Koch va tornar a fer de les seves. Com a conseqüència la tuberculosi rebrotà i s’escampà per tota la península Ibérica.

Quan va millorar la situació econòmica per una majoria de ciutadans, aquests edificis de grans proporcions, situats generalment en indrets de gran bellesa, anirien reben altres destinacions; mentre altres famosos sanatoris europeus, com els suïssos, esdevindrien estacions d’esquí, el del Montseny – com ho faria també el de Puig d’Olena, a Sant Quirze de Safaja - es convertiren en cases de repòs o convents d’ordes religiosos.

El juliol de 1956, l’edifici del sanatori Casademunt del Brull, va ser adquirit per la Congregació Religiosa de Jesús i Maria.

Recollia imatges des de l’exterior; per arreu hi ha cartells que et recorden que allò és una propietat privada, i et comminen a no superar el perímetre que la delimita.

Si teniu interès en ampliar aquesta informació us podeu adreçar a :

CASA D’ESPIRITUALITAT JESÚS i MARIA
08553 EL BRULL
Telèfons : 93.884.03.86 i 93.884.00.11

http://premisblocs.cat/bloc/395

SANT ANDREU I SANT GUILLEM DE SANT GUIM DE LA RABASSA. LA SEGARRA INFINITA

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, en parella, com la ‘benemèrita’; m’aturava al poble de Sant Guim de la Rabassa ‘ nom derivat del de Sant Guillem’; conforma un grup de cases situades vora la línia de ferrocarril, al SW de Sant Guim de Freixenet.

El seu castell, avui gairebé desaparegut, es cita a la documentació des de l'any 1065, quan apareix com kastro de Sancti Guilelmi.

L’església des del segle XI apareix sota l'advocació de Sant Andreu i Sant Guillem. L'edifici actual d'estil barroc fou aixecat vers el segle XVII quan era sufragania de Santa Maria de Freixenet.

Al segle XVII fou renovada l’estructura del poble, quan els jesuïtes adquiriren la casa senyorial i l’eixamplaren per fer-hi una residència. Al seu costat edificaren una gran església de tipus barroc amb un pòrtic espaiós, però de façana austera. Sembla que l’arquitecte fou el mateix que construí el seminari de Sant Just que els jesuïtes tenien a Vic.

Segons un testament de 1641, el convent de Sant Guim, "que fue cargo de los regulares de la Compañía de Jesús, fue fundado por doña Francisca i don Carlos de Calders y Merlès, señores del castillo de Sant Guim y de los lugares de Freixanet y también Altadill".

No conserva testimonis del seu origen medieval. L'edifici actual – tancat amb pany i forrellat - és segons les cròniques, un gran temple d'una única nau de gran alçada, estructurada en cinc trams, el principal dels quals destinat a presbiteri i amb fornícules laterals situades a banda i banda dels tres trams centrals; damunt del primer tram, tot just accedir a l'edifici, és va aixecar un gran cor, del qual encara es conserven testimonis de la barana policromada. L'edifici annex destinat a residència fou aixecat o ampliat a finals del segle XVIII, com es constata en una dovella, d'una porta d'accés que conserva la data 1791, quan ja no estava en mans dels jesuïtes. D'uns pocs anys abans, concretament de l'any 1763, es conserva un banc utilitzat per traslladar els taüts fúnebres; malgrat tractar-se d'una peça singular i d'una datació excepcional el seu estat de conservació és molt deficient.

Després de l'expulsió dels jesuïtes, l'edifici va ser embargat i destinat a col·legi i habitatges.

El Josep Salvany Blanch, retratava l'any 1924, Vista interior de l' altar major de l' antic monestir dels jesuïtes a Freixanet

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany/id/8891/rec/1

Faig un tomb per comprovar les mides excepcionals d’aquest edifici, que com la línia ferroviària que li passa pel davant, semblem condemnats a desaparèixer.

Espanya, ‘la potencia ocupant’ des de 1.714, ha fet – i continua fent – una gran tasca, per anorrear-nos com a cultura.

Sant Andreu, Sant Guillem i Sant Antoni de la Sitja, ,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels segarrencs ,  Kurds,  amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits,   saharauis  ... pagesos, ramaders, pescadors, ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

 «A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

La devastació de Sant Martí – ara del Sant Crist – d’ Aiguafreda de Dalt.

De vegades – aquí en teniu una prova – les paraules son insuficients per deixar constància del estat de conservació d’un lloc concret; les imatges contràriament, ho expliquen gràficament. Unes i altres, sempre poden ser objecte de manipulació; tot i que certament això és més difícil – quan com en aquest cas – van de bracet.

Superava el comunidor i el petit pati, on es conserven encara algunes làpides, com a testimoni del seu us com a cementiri, a la paret que conforma el marge del camí, hi ha una majòlica col•locada amb motiu dels primer 1.100 anys.

Demanava permís per accedir a l'interior de l'església d’Aiguafreda de Dalt, on accedia desprès d’una breu espera ; l’estat d’abandó – tot i considerar-me un ‘veterà’ ens aquest afers, em colpeix- ; la nau central s’estén des de sota el cor fins a l'absis on hi trobem l'altar nu, el temple disposa de dues capelles laterals que li donen la clàssica forma de creu llatina.

A la capella lateral esquerra hi ha la venerada imatge del Sant Crist. La imatge amb el cap damunt del pit, transmet com l’església mateixa, la sensació d’absolut decandiment.

L'actual imatge és del 1953 en substitució de la talla del segle XVII destruïda durant la guerra civil. Si bé l'església d'Aiguafreda de Dalt estava dedicada inicialment a Sant Martí, aquest va anant perdent protagonisme a favor del Sant Crist.

La capella de la dreta està presidida per una imatge femenina.

L’església d'Aiguafreda de Dalt va perdre cap a l'any 1778 la seva condició parroquial a favor de la fins aleshores capella de la Concepció del barri de les Ferreries o Aiguafreda de baix, on avui hi ha el poble.

M’expliquen que encara a Aiguafreda de Dalt s'hi celebren dues festes anuals importants. El divendres sant un grup de gent del poble puja a buscar el Sant Crist per baixar-lo a la parròquia actual on s'hi està fins el dia de l'Ascensió en què es torna a pujar. Aquest dia s'hi fa un ofici solemne precedit d'una xocolatada i sardanes. També és costum fer-hi sardanes i missa el segon diumenge de setembre en què s'hi celebra la festa de la Santa Creu.

El Joan Miró Farrerons , administrador del Grup Gent d'Aiguafreda, em feia arribar una postal anterior a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, en la que s’aprecia la magnificència d’aquest temple, avui desolat.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com