LA CASA BATLLÓ. BARCELONA

Passejàvem plàcidament l’Antonio Bazan Ramos, i l’Antonio Mora Vergés, un cop feta la feina que ens duia a Barcelona, volia veure i fotografiar algunes de les ‘millors façanes’; ho feia amb la casa Batlló, al número 43 del Passeig de Gràcia, que l’any 1877 aixecava l’arquitecte Emili Sala Cortés, i que reformava l’Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, 25 de juny de 1852 - Barcelona, 10 de juny de 1926), que havia treballat en els seus anys de formació al despatx de l’Emili Sala Cortés.

La reforma de edifici manté l'estructura general i el ritme d’obertures, tot emmascarat amb pàtina que immortalitzava l’Antoni Gaudí i Cornet.

La façana es resol conjuntament amb part de la coberta i en destaquen la tribuna de la planta principal, els balcons amb barana que recorda una màscara i el tractament ondulat de la resta de paraments, revestida de trencadís i discos de diferents grandàries que li donen una imatge de tela ondulant i que reflecteixen de diferents maneres la llum del sol en un intent de semblar la superfície del mar. El coronament és especialment impactant, que recull part de les golfes, ja que està fet amb escates de ceràmica vidriada i en les formes sinuoses l'insereix una torreta culminada per una creu de ceràmica.

Menys rica, però també molt interessant, és la façana posterior. Hi destaquen els elements de forja (tancament de la planta principal respecte de la terrassa i de les baranes de les altres plantes) i especialment els ceràmics de coronament i la unió amb la coberta.

També l'han l'esmentar la riquesa dels espais interiors, la decoració que encara es conserva a la planta principal (i només en petita part a la resta de plantes), així com la disposició dels celoberts i l'escala de veïns, l'una gran riquesa espacial i formal. La decoració d’aquests espais, l'aplacat ceràmic, disminueix la intensitat de color en sentit descendent per tal d'aconseguir que la llum que entra pel lluernari es reparteixi de manera homogènia.

L’ Emili Sala Cortés és un dels ‘gran oblidats’ quan es parla de l’arquitectura modernista a Catalunya

ERMITA DE SANT ROC, SANT JAUME, i SANT SEBASTIÀ. MASSANES. MONTSENY JUSSÀ. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Llegia que l'any 1569 el bisbat donava l'autorització a Massanes per construir una capella dedicada a Sant Roc, Sant Jaume i Sant Sebastià, els tres sants advocats contra la pesta. Els representants del Comú, que havien fet la petició eren l’Antoni Marquès, l’Antic Pasqual, i el Gabriel Piferrer.

L'any 1600 es va obtenir permís per beneir una campana. Des del segle XVII, a Sant Roc hi vivia permanentment un ermità.
A mitjans segle XVIII consta que tenia dos altars, el de Sant Roc i el de la Mare de Déu dels Dolors.

Des de 1977, cada 11 de setembre, s'organitza una arrossada a Sant Roc, aprofitant que hi ha un parc molt ben condicionat.

La descripció tècnica ens diu ; santuari religiós situat en un turó. De planta rectangular, té una sola nau, i està capçada al davant per un absis semicircular amb coberta de volta, del segle XV. La coberta és en volta de canó, i la teulada és en teula àrab amb un ràfec simple. A la dreta té una petita capella adossada. A la façana principal hi ha la porta que anteriorment era amb arc de mig punt i dovelles, i que ha estat convertida en una porta amb arc pla, tot i conservar les dovelles. A la seva part dreta hi ha una petita finestra en arc pla i amb una reixa. A la part superior hi ha una obertura en forma d'ull de bou, protegida per una reixa. La resta d'obertures de l'edifici són rectangulars amb àmpit, llinda i brancals de pedra. Destaca el campanar d’espadanya. La façana està realitzada en maçoneria, amb algunes parts toscament arrebossades.

No podia retratar-ne l’interior perquè hi ha una protecció de filferro, darrera del reixat de la finestra de ventilació.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions al’email coneixercatalunya@gmail.com

LA TORRE DE VENTILACIÓ DEL GAIÀ ‘L’AGULLA’. EL CATLLAR. TARRAGONÈS. CATALUNYA.

Pujava fins al monòlit, dit al Catllar ‘l'Agulla’ , és una estructura del tot sorprenent, quina funció era facilitar la ventilació de les conduccions d'aigua que solcaven antigament les ribes del riu Gaià.

Hom creu que n'hi havia més, només aquesta però , s'ha conservat fins avui.

El riu Gaià , a començaments del segle XVIII, era la font d'energia tant per a les fàbriques de teixits, com per a les fàbriques de paper , que se situaven a les seves ribes.

Malgrat la infausta obra del pantà del Catllar , encara es troben avui molins paperers, i d'altres instruments necessaris per l'arribada i conducció d'aigües necessàries per a la indústria, la major part però, dissortadament en estat de ruïna.

A l’altra riba, al nivell quasi de l’ermita de Sant Ramón podreu veure el runam d’una d’aquestes industries.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercataunya@gmail.com.

SANT CRISTÒFOL / MENNA DE LLAMBILLES. EL GIRONÈS. CATALUNYA

Que Llambilles és un indret encisador, no és pel que coneixen quest poble del Gironès cap novetat, ho descobríem però el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Móra Vergés, en ocasió de la visita que fèiem el desembre de 2.014

Respecte de Sant Cristòfol/Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dóna fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.

La tesis del Josep Capdevila i Soldevila , http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf
documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.

El nom Cristòfol/Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.

la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.

Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.

Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna

Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.

Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental.

De l’església de Sant Cristòfol / Menna de Llambilles, ens diu la descripció tècnica ; edifici de planta rectangular amb la nau central i absis semicircular d'origen romànic. La volta de la nau central és d'estil gòtic molt senzilla, actualment està enguixada i pintada, deixant a la vista els arcs torals fets amb pedra de color gris. També hi ha algunes capelles laterals en una de les quals es llegeix la data de 1699. La coberta és feta amb teules a dues aigües i ràfecs laterals de tres fileres formats per rajols plans i teules girades. La façana principal és de formes barroques i està arrebossada deixant a la vista els carreus de les cantonades, de les obertures i les dovelles de la porta principal. El campanar – que com algun altre per aquestes terres, té l’aspecte de trobar-se inacabat - presenta un basament quadrangular molt alt, transformant-se en una torre de planta octogonal, per mitjà de quatre trompes. Les obertures de la torre són amb arcs de mig punt.

la primitiva parròquia del municipi havia estat l'ermita de Sant Cristòfol del Bosc, a la que no podíem accedir perquè els camins de terra presentaven un aspecte lamentable com a conseqüència de la tempesta que assolava la comarca, i feia repetir la vergonya NACIONAL DE ESPAÑA, de la inundació de l’estació del Tren d’Alta Velocitat.

És bo recordar que la comarca del Gironès és un concepció administrativa producte de la divisió territorial republicana del 1936, abans d’aquesta data, el Gironès no existia com a comarca i la ciutat de Girona era el punt de divisió administrativa entre la Selva i l'Empordà.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , la desinformació vers els nostre patrimoni històric i cultural, és una eficaç eina en mans dels enemics de Catalunya.

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE BORGONYÀ. LA COLÒNIA DELS ESCOCESOS. SANT VICENÇ DE TORELLO

J & P Coats Ltd, va ser fundada l’any 1802, per James Coats (1774-1857) nascut a Paisley, Escocia, i té des d’aleshores la seu a Glasgow. Els Coats son escocesos – i no anglesos – com diuen els cronistes ESPAÑOLES.

La història d’aquesta colònia comença l’any 1863, quan es va autoritzar a Josep Callís i Puigrubí, del mas Callís d'Orís, a aprofitar un salt d'aigua en terme de Sant Vicenç i un altre en terme d'Orís.

En el segon enclavament hi havia el mas i el Santuari la Mare de Déu de Borgonyà, l’any 1895 les terres són adquirides per la companyia Filatures del Ter per a construir-hi una fàbrica i colònia industrials.

El santuari antic és enderrocat i substituït per una nova capella i la casa rectoral, que va ser beneïda pel bisbe de Vic, Josep Morgades i Gili (Vilafranca del Penedès, 9 d'octubre de 1826 - Barcelona, 8 de gener de 1901) el Dilluns de Pasqua Florida de l'any 1898, amb l'assistència de tota la vall de Torelló i les colònies del Ter.

El Valenti Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ em deia que l’autor del Santuari de la Mare de Déu de Borgonyà, fou l’arquitecte Jaume Gustà i Bondia (Barcelona, 1853 - Barcelona, 27 d'agost de 1932), en el període 1896/98.

La descripció tècnica a ens diu ; La capella de la Mare de Déu de Borgonyà està situada dominant la colònia industrial, sobre la vessant del puig on s'hi van construir les cases dels obrers. És un edifici de planta de creu llatina amb l'absis no marcat en planta. Es composa d'una sola nau dividida en quatre trams a través d'arcs diafragmàtics que descansen sobre columnes de marbre i pilastres. Els capitells de les columnes queden enllaçades amb una cornisa decorada amb motius vegetals que recorre tota la nau. Les dues capelles laterals s'obren a la nau amb arcs apuntats, que es recolzen sobre columnes i pilastres de les mateixes característiques. El presbiteri es troba elevat per mitjà d'uns graons i incorpora, al costat de l'altar, un portal d'arc pla de pedra carejada amb la llinda datada de l'any "1706" amb una creu intercalada, que probablement constitueix l'únic vestigi conservat de l'antiga ermita. Aquest portal dóna accés a la sagristia. Als peus del temple hi ha el cor de fusta, que presenta un enteixinat policromat com el del sostre de la nau. Al costat del cor s'obre un portal d'arc de mig punt amb guardapols que condueix al baptisteri. La il•luminació del temple s'obté a través de finestres ogivals intercalades entre les columnes i una rosassa, totes elles decorades amb vitralls. A la façana de llevant hi ha un portal com el del baptisteri que comunica el temple amb la casa rectoral.

A nivell exterior, la portalada és d'arc ogival amb arquivoltes i guardapols, que descansen sobre impostes motllurades i brancals de columnes de marbre. De cada extrem del frontis arrenca una pilastra que dóna una marcada verticalitat a l'edifici, quedant rematades amb capitells de pedra decorats. El capcer triangular del coronament es recolza sobre els capitells i està acabat amb una cornisa recolzada sobre mènsules. L'accés al temple es fa a través d'una llarga escalinata, que en el seu tram final es bifurca deixant veure, sota el portal, una finestra d'arc carpanell amb guardapols que es correspon amb la cripta. A la part de ponent del frontis en sobresurt el campanar, de planta rectangular amb petites finestres lobulades i un rellotge circular. La part superior, separada de l'anterior per una cornisa, està acabada amb un cos quadrangular amb obertures d'arc de mig punt on s'hi allotgen les campanes. A les façanes laterals i posterior les finestres estan rematades amb guardapols i les capelles laterals presenten ràfecs suportats per mènsules. El revestiment dels murs es manté arrebossat de color rosat al frontis i de color terrós a la resta. A la façana de llevant hi ha adossada la casa del capellà.

Us deixem un exemplar dels Goigs per gentilesa de http://bibliogoigs.blogspot.com.es/2009/11/goigs-la-mare-de-deu-de-borgonya-cicle.html

Els escocesos de J & P Coats Ltd, com també el suís , Edmund Bebié Wild, van tenir més respecte per la confessió religiosa dels seus treballadors, de la que era habitual al REINO DE ESPAÑA.

ESGLÉSIA DE SANT PERE. PERAFORT. TARRAGONÈS. CATALUNYA

M’aturava davant del Forn A. Ribas a la Plaça de l’església, 13 de Perafort, volia retratar l’església de Sant Pere, i les ‘escoles velles’, ho preguntava a un forner, potser a l’Albert Ribas Iglesias,o a l’Antonio Ribas Iglesias, i em recomanaven consultar-ho a la dependenta del forn; quan entrava advertia que treien coques de recapte, i li preguntava a quina hora obrien a tarda, i si en tindrien encara, em contestava que a les 17,00 pel que fa a l’horari, i em confirmava que en tindrien a la venda, la seva informació pel fa a les ‘escoles velles’ no em va resultar útil.

Al sortir del forn, veia que obrien l’església, possiblement per quantificar l’obra a fer per facilitar l’accés a les persones amb cadira de rodes, i demanava permís per retratar l’interior.

Retratava també per al bon amic Antoni Calvo Uribe, l’altar de la Mare de Déu de Montserrat.

A la tarda abans de tornar a Castellar del Vallès, tornava fins a Perafort per comprar coques de recapte, n’adquiria per al Josep Olivé Escarré, que no n’havia tastat mai abans, i que la compartiria per sopar amb altres amigues, per a les meves filles, Montserrat i Núria & família , per a casa – malgrat jo ara no en puc menjar - , i per a la meva germana Mercè, i la meva neboda Dolors.

El Josep potser s’oblidarà de l’església de Sant Pere, el que no farà mai però, és oblidar les coques de recapte del Forn A. Ribas a la Plaça de l’església, 13 de Perafort.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercataunya@gmail.com.

ALZINA DE PELLEU. ORCAU. ISONA I CONCA DELLA. PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

El Miquel Bailac Bonales publicava una fotografia de la dita alzina de Pelleu, al poble D’Orcau, avui terme d’Isona i Conca Della, a la comarca del Pallars jussà.

Alçària total 15,0
Volt del canó 5,28
Capçada mitjana 21,3

Amb un volt de canó extraordinari i ramificada en 3 besses a 2 metres, l'Alzina de Pelleu va ser declarada arbre monumental l’any 1992. És l’únic exemplar de alzina carrasca declarat a la comarca del Pallars Jussà. Es troba dins un alzinar del poble d’Orcau. Per arribar-hi, des de Tremp, cal creuar el Pont del Riu i allà agafar el camí de la Coma, que segueix el barranc de la Coma. Resseguir aquest camí uns 2,5 km.

Allà cal deixar el cotxe i resseguir el camí que queda a l’esquerra (uns 100 m) i ja es podrà veure l’Alzina (cal assabentar-se de l'estat del camí).

A 0,5 km en direcció N hi ha l'embassament de Sant Antoni.

El Miquel em deia en relació a les instruccions per accedir fins a l’alzaina ; Antonio, la descripció de com anar NO es correcta, vam perdre mitja hora per culpa d’aquesta referència falsa, et passaré el lloc exacte (a mes de dos quilòmetres).

I, em feia arribar fins a tres imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com , fent-ho saber alhora a la Generalitat per tal que esmeni – també – la seva pàgina : http://www.icc.cat/vissir3/index.html?tATy3vmrV

És l’alzina carrasca més gruixuda de Catalunya. Si considerem les dues subespècies d'alzina, seria una de les més gruixudes.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com