L’ENSULSIADA TORRE DEL MAS PEPÓ. PALAMÓS. EMPORDÀ JUSSÀ

La Maria de Sant Joan de Palamós retratava la infinita desolació de la casa dita Mas Pepó ( també Papó en ocasions ); l’indret en un promontori proper al camí Vell de La Fosca, gaudeix d’una situació estratègica privilegiada, ja que servia de punt d´enllaç entre totes les torres de la rodalia (Mas Agustí, Mas del Vent, Mas de la Pietat, Mas Juny, la Torre Ribes i el castell de Sant Esteve); malgrat haver vist per arreu abandó,i desolació aquesta visió ens pertorba.



La torre de Can Pepó està adossada al mur de llevant de la masia. És una construcció de planta rectangular i arribà a una alçada d´11'30 metres. El gruix de les parets oscil•la entre 0'64 i 0'90 metres. Actualment està parcialment derruïda, tenia com advertireu en la fotografia antiga :



Coberta a dues vessants, 3 pisos dividits per volta de canó rebaixada, els dos primers comunicaven amb la casa i al tercer s´hi accedia per una trapa. La cara N, adossada a la masia, conservava quatre espitlleres i dues finestres. Al costat E presentava varies espitlleres i una finestra amb espitllera sota l´ampit. A la part O hi havia les portes d´accés, una finestra i dues espitlleres horitzontals encarades a l´entrada. La façana mostrava una finestra i varies espitlleres. El parament és de pedra irregular, però els angles són fets amb carreus ben escairats.

La torre inicialment devia estar isolada, així ho indiquen les espitlleres interiors.

Temps enrere la porta devia estar a 3'90 metres del sòl i no es comunicava amb la masia.

Actualment tant la masia com la torre estan abandonats i mig enrunats i caldria procedir a la restauració.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalaunya@gmail.com

CAL BALADA. SANT MARTÍ SARROCA. EL PENEDÈS SOBIRÀ

L’ Àngela Llop Farré retratava Cal Balada - la formula Cal [ casa d’el ] , s’utilitza quan ens referim al lloc on viu algú conegut- . És un edifici de grans dimensions situat al peu de la carretera de Vilafranca a Sant Martí, en un dels extrems del poble.



És de planta quadrada i consta de planta baixa, dos pisos i terrat amb torratxa. Les façanes presenten una composició simètrica, amb obertures decreixents en altura.

En conjunt, l'edifici respon a una estètica eclèctica.

S’atribueix al mestre d'obra Josep Arbós, que l’aixecaria a principis del segle XX, segons fonts verbals.

Sou pregats d’ampliar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESCOLES RIBES DE RUBÍ. VALLÈS JUSSÀ

L’Antoni Calvo Uribe s’arribava fins a Rubí, per retratar el magnífic treball arquitectònic que l’Emili Sala Cortés, ‘l’arquitecte de les margarides ‘ aixecava per donar compliment a la voluntat dels germans Ribas: Frederic, Rossend i Lluís. Fabricants de vellut amb una fàbrica a Rubí que donava feina a 350 obrers.

Les obres - és un conjunt de grans dimensions que dona a quatre carrers – s’acabaven l’any 1915, i l’escola començava a funcionar l’any següent.







Té pel que a la composició es refereix , l’aire de les escoles angleses de l'època, està format per diverses naus, dues de centrals i dues més de laterals, disposades simètricament en funció del pati central que fa d'eix. Les sales laterals, corresponents al sector dels nens i de les nenes respectivament, mantenen una sola planta on s'obren grans finestrals i cobertes a dues vessants de teula de ceràmica vidrada bicolor. Els elements decoratius situen l'edifici en una estètica rigorosa amb ús d'elements de gust clàssic, amb relleus florals, florons, frontons, timpans amb relleus esculpits, al costat d'altres elements més innovadors, com són el ferro forjat, que podem veure a la tanca del jardí, la barana i a les cobertes, la ceràmica de rajola verda i botons ceràmics i també, les vidrieres de colors, que formen un conjunt d'elements decoratius de gran importància per a Rubí. A més del esmentat esquema compositiu i funcional adquireixen gran importància els relleus esculpits presents als timpans de les entrades, que fan referència a les ciències i a les arts, en la més pura tradició noucentista. A la part posterior, cal fer esment a l'espai format per la unió d'un cos a dues vertents i un altre a manera de pòrtic, format per columnes d'inspiració clàssica amb capitells jònics (CASTELL, s.d.).



Destaquen, així mateix, les fonts i els grans jardins que envolten l'edifici (PRAT, 1999), les decoracions de la guixeria interior, elements del mobiliari primitiu, els retrats dels seus fundadors, així com interessants col•leccions d'elements de recolzament pedagògic.

CASA MIQUEL BLANXART I ESTAPÉ. GRANOLLERS

La Rosa Ventura Cutrina, ens portava fins a la cantonada del carrer Prim amb Torras i Bages; allà hi ha la dita casa MIQUEL BLANXART I ESTAPÉ, que té almenys ‘dos pares reconeguts’, el primer l’arquitecte Simó Cordomí i Carrera, autor també de l’edifici de l’Ajuntament de la Ciutat, i el segon – la fitxa tècnica li ho adjudica a l’arquitecte Jeroni Martorell i Tarrats (Barcelona, 1877 - Barcelona, 1951).

El treball escultòric de Josep Maria Barnadas i Mestres (Barcelona, 1867 - Alella, Maresme, 1939), està reconegut en ambdós llocs.

http://www.raco.cat/index.php/Lauro/article/view/48427/55199

l’edifici és de tres plantes ( baixa i dos pisos ) , amb façana als carrers Prim i Torras i Bages.



La façana principal és de composició simètrica, amb una tribuna a la primera planta sostinguda per una figura femenina feta en pedra a la planta baixa. En aquesta planta hi ha altres elements fets en pedra i esgrafiats geomètrics florals de llenguatge modernista, segons models originals de Josep Maria Barnadas i Mestres.



Els treballs de forja van fer-se a Can Guidons de Granollers (GARCIA PEY, 1990).

Llegíem que en aquesta casa es venia vi i per això els motius de decoració estan relacionats amb aquesta indústria agrícola. Dins la casa hi ha una bodega immensa subterrània que es diu "el Cau" (Informació oral Pere Cornelles). Sembla ser que el cau està fet amb rajola de València i era un lloc de reunions.

Després de la mal dita ‘guerra civil’. la va comprar el Sr. Murtra, fabricant.

La casa – actualment en venda – incorpora la pàtina gris i trista , que els diferents governs del PSOE & PP, han fet habitual en pobles , viles , i ciutats, i que impregna dolorosament la nostra vida quotidiana; cal deixar constància que no compta amb la voluntat de la població, que ben al contrari – a la força et pengen – està suportant amb molt patiment els estralls que provocaven l’estultícia i la corrupció de les elits politiques.

Sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

AJUNTAMENT I ESCOLES DE L’AMETLLA DEL VALLÈS

Retratava al Xavier Casadó Colom i a la Rosa Ventura Cutrina, quan sortien de l’edifici de l’Ajuntament de l’Ametlla del Vallès, on havien anat a demanar un plànol de la població.



És un edifici de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall Mallol, que s'acabava l'any 1913 – atents a celebrar el seu Centenari - les obres varen ser finançades per Sebastià Torres i Planas, propietari de Can Camp, finca que acabaria adquirint l’ajuntament l'any 2006, per tal de dedicar-la a equipaments; les dificultats de tota mena, així com l’altíssim cost de la seva recuperació – la casa era una veritable ruïna - varen aconsellar enderrocar l'edifici el 2008, restant dempeus només la capella de la Mare de Déu del Roser de Can Camp.

L’Ajuntament és un edifici aïllat i elevat respecte al nivell de la plaça, que està format per un cos central destinat a les dependències de l’ajuntament originàriament, i els dos cossos laterals annexos que acollien les escoles públiques, una per a noies i un altra per a nois, conformava un conjunt molt propi i característic de principis del segle XX, que era un model seguit també en altres poblacions.

La descripció tècnica ens diu : La composició és simètrica respecte a l'eix que forma el cos central. De la façana central en destaca l’arc de la porta d’entrada amb dues columnes amb capitells, el balcó central i el coronament que inscriu un rellotge de sol, motiu central dels esgrafiats geomètrics florals de la façana. A ambdues bandes del cos central es situen els cossos laterals, amb obertures d’arcs de mig punt rebaixats i tripartits per pilars de totxo. Un sòcol de pedra coronat amb un filet de totxo unifica els tres cossos.

Aquesta particular tipologia es repeteix a l’edifici de l’Ajuntament de les Franqueses del Vallès , i encara que de forma diferent, també al del Figaró-Montmany.

S’aplicava aquí la teoria de ‘que fent i desfent, aprèn l’aprenent’, i es pretenia alhora que impartir-los cultura, que des de ben menuts, els estudiants valoressin la importància de tenir un govern, just i honrat. Això no va tenir continuïtat; li desagradava profundament al Dictador Primo de Rivera, no ho van assumir mai els Partits Politics – de cap signe -, i per descomptat no ho va permetre més Francisco Franco, ni cap dels seus ‘continuadors’ en aquest període que pietosament hem batejat com ‘Democraciola’.

ESGLÉSIA DE SANT FRANCESC DE GRANOLLERS

La Rosa Ventura Cutrina, escriptora i bona amiga, s’avenia a fer-nos de sherpa per la Ciutat de Granollers, a la Maria Jesús Lorente Ruiz, i a l’Antonio Mora Vergés, començàvem pel carrer-carretera de Joan Prim que travessa el casc urbà i que impulsà el creixement del primer eixampla de Granollers, a finals del segle XIX, on estan representats els moviments arquitectònics dels darrers cent anys.

Aquí els Franciscans Menors Conventuals l’any 1905 , obrien convent i església, aquesta en funcions de quasi parròquia del sector nord de la ciutat.

Hi ha constància que resultà incendiada durant la Setmana Tràgica (25 de juliol i el 2 d'agost de 1909).

Sota l'advocació de la Mare de Déu de Montserrat i del franciscà Sant Antoni de Pàdua, des del primer moment, es van atendre les Escoles Antonianas que acollien, sobretot, als fills de les famílies pobres de la zona nord de la localitat.

En el camp vocacional, aquí va estar durant molts lustres l'únic seminari de l’Ordre al Reino de España.

Al llarg dels anys els frares han ofert la seva entrega i el seu servei a la pastoral de malalts, a l'atenció de les comunitats de religioses i de les parròquies de la comarca.

L’església va assolir la categoria de parròquia l'any 1986.





La descripció tècnica ens diu : Edifici de planta basilical que es troba integrat dins d'un conjunt més ample d'instal•lacions educatives i conventuals. L'església presenta planta de creu llatina, amb una nau principal i laterals ocupats per capelles. Els vanos i l'estructura en general són de composició vertical, combinant en els seus paraments la maçoneria de pedra irregular i el totxo. A la façana principal destaca una rosassa circular al centre de la mateixa sobre la porta principal, així com dues estructures de falses pilastres fetes de totxo que ajuden a donar verticalitat a la composició de la mateixa.

Exteriorment presenta contraforts laterals.

Ens agradarà saber qui va ser el mestre d’obres i/o arquitecte que aixecava l’edifici, sou pregats de dir-nos-ho a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La Mare de Déu de Montserrat, i Sant Antoni de Pàdua, us ho gratificaran

LA CASA ESPELTA DEL FIGARÓ. ‘ TERRITORI RASPALL’

El Xavier Casado Colom , la Rosa Ventura Cutrina i l’Antonio Mora Vergés ens arribàvem fins al Figaró; començàvem davant de la Casa Espelta, al final del carrer de Mossèn Cinto Verdaguer, en la meva darrera visita, xerrant, xerrant, vaig marxar sense retratar-la, certament obtenia però – almenys per a mi – informació molt valuosa en relació a l’edifici que l’Eloi Espelta Guasc h, encarregava a l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937 - l’any 1908, i que aquest concloïa l’any 1910 com així consta en un medalló.



Anteriorment hi havia aquí Can Pere Puig.

La casa romandrà dins del patrimoni de la família Espelta, durant tota la vida del fill del promotor, Josep Espelta Graciot, i fins una data relativament recent en la que el seu net Josep Maria Espelta Guardia se’n desprenia. Avui – com quasi tot el país – està en mans dels bancs.





Esmenava l’oblit de la primer visita, mentre la Rosa Ventura Cutrina i el Xavier Casado Colom, s’admiraven dels bellíssims edificis, que anaven trobant mentre baixaven per les ‘Escales del Àngelus ‘ fins a l’antiga carretera de Ribes de Fresser, on aniria a recollir amb el vehicle.





Manuel Joaquim Raspall i Mayol, marcava ‘ territori’ en el sentit de deixar una petjada positiva arreu per on va treballar, va transformar – per a be – el món de la seva època, i juntament amb una generació d’arquitectes genials, ens va deixar – si calia – la prova fefaent del talent, del treball i de l’honestedat que ens caracteritzen com a poble.