divendres, 13 de juny de 2008

Els forns de la Vall Deliciosa.




Em recollien a les 8,15 a la benzinera de Castellar del Vallès, en el cotxe de l’Antoni Ibañez Olivares, venien també el Joan Moliner i Manau, el Josep Simó i Deu, i l’Antoni Uriz; la nostra destinació, que complia perfectament el bona brevis dels antics, era la Vall Deliciosa i d’una forma especial els seus forns.

Començàvem a caminar des del darrer carrer de les Marines abans de 9,00, i ben aviat coronàvem el Coll de Palomeres; la imatge esplèndida del Monestir de Sant Llorenç del Munt, ens saludava des de la distància, pel camí frescal estàvem a la fondalada abans de les 9,30, i 10 minuts més tard davant del forn de calç equidistant de les cases del Davi i el Dalmau, alguna dada sobre aquests anomenats avui elements protoindustrials ;

La producció es feia en forns de pedra de planta circular i secció normalment cònica, sovint excavats al pendent, on es coïa la pedra calcària a 900-1.000 ºC durant 11-15 dies i nits, fins aconseguir la calç viva que, un cop apagada amb aigua serviria per a la construcció.

A part de l’obtenció de calç, una altra raó per a la construcció d’un forn era desbrossar de males herbes un vedat, ja que en un forn es podien cremar de 700 a 1800 feixos de llenya, de 30 a 40 kg cada un, per obtenir més de 20 tones de calç.

La calç ha estat des de fa 3.000 anys i fins que fou substituïda pel ciment (des del segle XIX, però sobretot després de la Guerra Civil) el conglomerat més eficaç i emprat per unir i protegir els materials.

L’Antoni Uriz, avui en funcions de fotògraf, recollirà imatges de les escasses restes d’aquest forn, que hom pot confondre també amb un pou de glaç.

Seguiríem fins a Sant Pere del Dalmau, on ens aturaríem a contemplar amb detall, les restes possiblement pre-romàniques sobre les que es va bastir aquesta ermita. Refem des d’aquest punt el sender fins el lloc on es localitza el forn àrab, avui quasi ofegat per la vegetació , hom però intueix més que veu, els tres elements que constitueixen aquesta espècie de forns, l’anomenat de baix o fogar, el del mig, separat per un sostre foradat anomenat garbell, on es col·locaven les peces per a la cuita, i el forn de dalt on tenia lloc la segona cuita de les peces envernissades , normalment les que anaven destinades, a folrar cups de vi [ normalment en colors foscos, gris, vermell ] , o dipòsits d’aigua [ normalment en colors clars, bàsicament verd ]. Pel voltants del lloc trobar-se restes de ceràmica, sobretot teules es molt freqüent. Pensem per la vegetació que ha arribat a ensenyorir-se del lloc, que des de la darrera utilització, en el millor dels casos, han passat menys de 100 anys.

Continuem en ascens fins a la Pinassa dita del Dalmau, la seva ubicació fa difícil obtenir-ne imatges, confiem però en la bona feina del nostre fotògraf. Volem arribar-nos abans d’esmorzar fins al forn de pega, quina ubicació exacta coneix el Josep Simó Déu; Foren habituals a partir dels segles IX i X, i decaurien definitivament com els altres sobretot a partir de la Guerra Civil. Aquí mitjançant una destil·lació primitiva, s’obtenen pegues , brees , i quitrans forestals. Aquesta mena de forns per la seva exclusiva destinació s’acaben anomenant també pegueres.

La producció anava destinada principalment a les drassanes per a calafatar les embarcacions. Altres destinacions quan a les brees especialment era el seu us en l’enllumenat públic [ torxes ] , tot i que foren essencials per impermeabilitzar els bots; durant molts segles els envasos més eficients per al transport de líquids; el vi fins no fa gaires anys com exemple.

Son prop de les 11,00 del mati quan ens asseiem a l’era del Dalmau per esmorzar; hem contemplat el rellotge de sol de la façana del mati, l’gnòmom de la façana de migdia, refeta recentment i que està encara orfe de senyalització, i les senyals dels picapedrers als finestrals .
Departim molt cordialment uns moments amb la jove masovera de nom Mireia, i en acabar el nostre àpat creuem la Vall Deliciosa una vegada més, a la nostra esquerra presidint, la Roca Mur, la màquina de tren; al fons a la dreta el turó del Puig Rodó, dit també de la Farigola, on divisem almenys una de les piles de pedres d’oració que molta gent – també nosaltres – han anat fent créixer al llarg dels anys.

No podem marxar d’aquest indret sense retre el nostre habitual homenatge al Vell Guerrer, nom amb el que també es coneix l’arbre monumental que trobareu en el corresponent catàleg , com el Pi de les Quatre Besses del Dalmau.

La tornada fins a les Marines ara pel sender senyalitzat de la Matagalls-Montserrat, es un passeig, i decidim donada l’hora, encara no les 12,45 , a instàncies del nostre xofer aturar-nos a la Tahona de Castellar del Vallès, on prendrem un refresc reparador.

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: