dissabte, 7 de juny de 2008

La Balma Roja. La pastanaga de l'ase.



Això de la pastanaga, de ben segur que a una majoria de lectors us sonarà força; s’explica com a mètode per aconseguir que caminin les ases rebeques, posar una pastanaga al final d’un pal i/o una canya, i posar-ho de forma que li quedi a una distància del cap, que li permeti veure-ho de forma nítida, i alhora que no pugui arribar-hi per a menjar-s’ho. Els àrabs tenen un sistema que tot i ser més fiable, als qui ens estimem als animals – ases inclosos – ens sembla un xic cruel ; consisteix en fer-los una ferida i evitar que s’arribi a tancar introduint-hi un tros de fusta i/o canya, quan la bèstia s’atura. Ho trobo més encertat, per aplicar-ho als alts càrrecs; Polítics i Funcionaris d’alt nivell – cas de ser certa – la noticia que recull el Diari de Sabadell del dia 7 de juny, relativa a que en un 54% segons els mateixos tècnics del Ministeri d’Hisenda, els esborranys enviats als contribuents amaguen “omissions i/o oblits “ quan a les deduccions que per llei els son aplicables. La noticia no fa esment quan a l’abast d’aquest frau; no sabem doncs, si és únicament a la ciutadania de Catalunya, o la pateixen també la resta de contribuents del Regne d’Espanya. Esperem - ara si - una reacció des de la Fiscalia Anticorrupció.

Desprès d’aquest llarg i val a dir-ho, inusual preàmbul, passo a donar-vos compte de la sortida del dissabte 7 de juny, en la que sota el guiatge dels sherpas, Josep Simó Deu i Joan Moliner i Manau; el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomás Irigary i López, l’Antoni Uriz i l’Antonio Mora Vergés, contemplaríem finalment la Balma Roja, esmentada únicament en el mapa del Centre Excursionista de Terrassa, que la situa però erròniament. El mapa de la Editorial Alpina, no en fa esment, i un cop vista, i comparada sobretot amb balmes, com : la Balma de l’Espluga a Sant Quirze de Safaja; la Balma Freda, en els límits imprecisos entre Granera i Monistrol de Calders; la Balma Rossa, sota mateix de Sant Miquel del Fai, o les Baumes obrades de Castellcir i Mura, trobem del tot lògica la omissió.

Havíem sortir de Sabadell a les 8,00, i deixàvem el cotxe aparcat a l’alzina del Salari, al voltant de les 8,30; superàvem l’ascens fins al Turó de les Tres Creus – que en fred acostuma a fer-se pesat – i continuàvem fins la font de la Pola per davallar fins al torrent de la Cansalada, ens aturaríem per retratar l’anomenat setrill, i fins per recollir cama-secs també dits carreretes que faran – almenys amb aquesta intenció s’ha fet – les delícies a la taula del Joan Moliner i Manau. La vegetació ens presenta, a la vista i a l’olfacte, un cúmul de sensacions. Gaudim amb les explicacions del Josep Simó Deu, quan a denominacions i fins usos possibles de la major part de les plantes i flors. L’ascens fins al Coll de Correu és ràpid i ben aviat tenim davant, el sempitern paisatge de la Serra de l’Obac ,la serralada montserratina i les terres planes de les comarques riberenques del Llobregat. Agafem el camí en direcció al Paller de tot l‘any, i escassament a mig quilòmetre trobem el trencall que ens permetrà accedir a la Balma Roja. Certament quan al color, el nom és un encert ple, l’escassa fondària de la Balma en decep, tot i comprovar que possiblement havia estat un bon xic més gran, atès el fet que hi ha trossos de roca escampats per arreu. La hipòtesi d’una esllavissada a conseqüència d’algun fenomen natural, com un moviment sísmic, no pot desestimar-se de forma lleugera.

Esmorzem acaronats pel sol, gaudint alhora d’aquest magnífic decorat natural, de la companyia, i dels nostres habituals queviures, entrepans per alguns, cireres i fruites fresques, dàtils, pistatxos i altres fruites seques.

La pastanaga, com la sarna, no piquen quan es prenen amb gust.

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: