Aprofitàvem el parèntesi que ens donaven les pluges el mati del dissabte 31 de maig de 2.008 per arribar-nos fins a Santa Maria d’Oló, al límit ja del Moianès, on havien de trobar-nos amb el Joan Escoda i Prats que s’hi desplaçava des de les Valls del Montcau, el Josep Sansalvador i Castellet, persona que avui té a càrrec seu tot l’Arxiu Gavín dipositat al Monestir de Bellpuig de les Avellanes, a la Comarca de la Noguera ; ens havia comentat que vindria des de Barcelona acompanyat per l’Eliseu Peidró i Ramí, persona de reconegut prestigi en l’àmbit dels qui s’estimen l’art romànic.
Recollia els companys Feliu Añaños i Masllovet i l’Antoni Uriz, al lloc habitual a les 7,45, en aquesta ocasió per qüestions laborals, no tindríem amb nosaltres a Tomás Irigaray i López; agafava el camí llarg : Sentmenat, Palau de Plegamans, Caldes de Montbui, Sant Feliu de Codines, Castellterçol, Moià , l’Estany, ... de forma que gaudíem a cor que vols, d’aquesta primavera que ens regala tots els tons del verd, des dels vorals de les carreteres, els prats, els boscos,.... sabem que en el millor dels casos és únicament un miratge, però apliquem aquí la vella màxima de viure el present, com allò que certament ens diu el seu nom, com un regal !
El primer en arribar – la puntualitat en algun llocs del món, rep el seu nom - era el Joan Escoda i Prats; deixàvem passar els quinze minuts de cortesia, abans de trucar al Josep Sansalvador i Castellet, que ens feia saber que s’havien aturat a Manresa, per tal de recollir material donat a l’Arxiu Gavin. Teníem temps de prendre’ns un cafè a l’Hostal de Santa Maria d’Oló.
Em tocava posar-me al capdavant en el recorregut fins al trencall d’Oristà; tot just iniciar el descens, ens desviàvem a la dreta pel camí que porta fins al Serrat anomenat de Sant Martí , on localitzàvem gràcies a les imatges cedides justament per l’Arxiu Gavin , les minses restes de la que fou ermita de Puig Armengol o de Llosa- Corba [*], avui desapareguda,
L’església fou venuda a la casa de Rocafort l’any 1835 quan la desamortització de Mendizabal; aquesta pràctica – vendes reals o simulades - era habitual per salvar les propietats de l’església. En tot cas, l’ermita romànica va anar a engrossir el patrimoni de Rocafort.
Està, acreditat que essent administrador el Dr. Anton Berenguer, es va arrencar el finestral de darrera l’absis [ molt semblant al que hi ha avui encara darrera l’absis gran de Santa Maria de l’Estany ], per a instal·lar-lo a la galeria de Rocafort. Quan a la resta de l’edifici i amb l’excepció de l’absis de pedra arrodonida al que no devien trobar-li cap utilitat, Sant Martí de Puig Armengol o de Llosa- Corba , va passar a ser la pedrera de Rocafort a profit dels seus jardins, pilastres i parets. Les darreres pedres i l’absis, anirien a Terrassola on es farien servir en les tasques de restauració. La desídia d’uns i altres [ els que no havien d’haver fet la destrossa, i els que justament tenien la tasca pública d’evitar-ho ] va fer que fos fins oblidat l’indret precís on és trobava.
[*] A l’enciclopèdia del romànic català, comarca del Bages, població de Santa Maria d’Oló, en podeu veure imatges; a http://coneixercatalunya.blogspot.com/ , i a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/ , gràcies a l’arxiu Gavin, i particularment a l’eficàcia del Josep Sansalvador i Castellet, en podreu veure també algunes imatges. Tenim coneixement que l’anomenat ara S.E.P.A.L de la Diputació de Barcelona conserva no menys de 8 imatges fotogràfiques, que malgrat haver-les sol·licitat per exposar-les a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/ no ens han estat – encara - de lliurades; tots sou pregats d’ajudar-nos en la reclamació d’aquestes imatges, enviant e.mails al President d’aquest Organisme.
Constatava dolorosament, la certesa d’una història, en la que s’atribuïa al mateix Déu l’autoria d’un crit prolongat i fort arrencat pel dolor; d’un udol tràgic, en el moment en que es dugué a terme la tasca ignominiosa de desfer l’ermita de Sant Martí.
Sabem que el darrer senyor de Rocafort, en la postguerra tindrà bones relacions amb els vencedors, i justament en aquesta circumstància, és explicable la destrucció absoluta de Sant Martí de Puig-Ermengol, per incorporar algun dels seus elements arquitectònics a la decoració de l’antic Mas de Rocafort, convertit ja en Castell. La complicitat per omissió de les autoritats feixistes encarregades de vetllar pel patrimoni, en concret el servei ad-hoc de la Diputació de Barcelona, podria concretar-se en una relació de noms i cognoms. El delicte contra els interessos de Catalunya és imprescriptible, i esmentar aquí algunes persones ja traspassades, no ens retornarà l’ermita romànica de Sant Martí del Puig-Ermengol, i comportaria sens dubte notables perjudicis a persones que més enllà d’una relació familiar, desconeixen fins i tot aquesta història.En tot cas, per a uns i altres, molt en concret per a la nissaga dels Rocafort que desapareixerà de la faç de la terra, en aquesta ocasió les malediccions que trobem a Dt. 27,14-26 es feren realitat.
Recollíem imatges d’aquesta infinita desolació; justament l’execució d’una rasa per soterrar algunes conduccions possiblement elèctriques, ens dona la ocasió de refermar-nos en l’absoluta certesa de trobar-nos en el mateix solar, on s’erigia Sant Martí del Puig-Ermengol. Davant nostre el tràfic de la C-25 – situada a menys de 50 metre en línia recta – ens fa arribar un soroll somort que em recorda amb una esgarrifança l’udol de Déu !
© Antonio Mora Vergés
Recollia els companys Feliu Añaños i Masllovet i l’Antoni Uriz, al lloc habitual a les 7,45, en aquesta ocasió per qüestions laborals, no tindríem amb nosaltres a Tomás Irigaray i López; agafava el camí llarg : Sentmenat, Palau de Plegamans, Caldes de Montbui, Sant Feliu de Codines, Castellterçol, Moià , l’Estany, ... de forma que gaudíem a cor que vols, d’aquesta primavera que ens regala tots els tons del verd, des dels vorals de les carreteres, els prats, els boscos,.... sabem que en el millor dels casos és únicament un miratge, però apliquem aquí la vella màxima de viure el present, com allò que certament ens diu el seu nom, com un regal !
El primer en arribar – la puntualitat en algun llocs del món, rep el seu nom - era el Joan Escoda i Prats; deixàvem passar els quinze minuts de cortesia, abans de trucar al Josep Sansalvador i Castellet, que ens feia saber que s’havien aturat a Manresa, per tal de recollir material donat a l’Arxiu Gavin. Teníem temps de prendre’ns un cafè a l’Hostal de Santa Maria d’Oló.
Em tocava posar-me al capdavant en el recorregut fins al trencall d’Oristà; tot just iniciar el descens, ens desviàvem a la dreta pel camí que porta fins al Serrat anomenat de Sant Martí , on localitzàvem gràcies a les imatges cedides justament per l’Arxiu Gavin , les minses restes de la que fou ermita de Puig Armengol o de Llosa- Corba [*], avui desapareguda,
L’església fou venuda a la casa de Rocafort l’any 1835 quan la desamortització de Mendizabal; aquesta pràctica – vendes reals o simulades - era habitual per salvar les propietats de l’església. En tot cas, l’ermita romànica va anar a engrossir el patrimoni de Rocafort.
Està, acreditat que essent administrador el Dr. Anton Berenguer, es va arrencar el finestral de darrera l’absis [ molt semblant al que hi ha avui encara darrera l’absis gran de Santa Maria de l’Estany ], per a instal·lar-lo a la galeria de Rocafort. Quan a la resta de l’edifici i amb l’excepció de l’absis de pedra arrodonida al que no devien trobar-li cap utilitat, Sant Martí de Puig Armengol o de Llosa- Corba , va passar a ser la pedrera de Rocafort a profit dels seus jardins, pilastres i parets. Les darreres pedres i l’absis, anirien a Terrassola on es farien servir en les tasques de restauració. La desídia d’uns i altres [ els que no havien d’haver fet la destrossa, i els que justament tenien la tasca pública d’evitar-ho ] va fer que fos fins oblidat l’indret precís on és trobava.
[*] A l’enciclopèdia del romànic català, comarca del Bages, població de Santa Maria d’Oló, en podeu veure imatges; a http://coneixercatalunya.blogspot.com/ , i a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/ , gràcies a l’arxiu Gavin, i particularment a l’eficàcia del Josep Sansalvador i Castellet, en podreu veure també algunes imatges. Tenim coneixement que l’anomenat ara S.E.P.A.L de la Diputació de Barcelona conserva no menys de 8 imatges fotogràfiques, que malgrat haver-les sol·licitat per exposar-les a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/ no ens han estat – encara - de lliurades; tots sou pregats d’ajudar-nos en la reclamació d’aquestes imatges, enviant e.mails al President d’aquest Organisme.
Constatava dolorosament, la certesa d’una història, en la que s’atribuïa al mateix Déu l’autoria d’un crit prolongat i fort arrencat pel dolor; d’un udol tràgic, en el moment en que es dugué a terme la tasca ignominiosa de desfer l’ermita de Sant Martí.
Sabem que el darrer senyor de Rocafort, en la postguerra tindrà bones relacions amb els vencedors, i justament en aquesta circumstància, és explicable la destrucció absoluta de Sant Martí de Puig-Ermengol, per incorporar algun dels seus elements arquitectònics a la decoració de l’antic Mas de Rocafort, convertit ja en Castell. La complicitat per omissió de les autoritats feixistes encarregades de vetllar pel patrimoni, en concret el servei ad-hoc de la Diputació de Barcelona, podria concretar-se en una relació de noms i cognoms. El delicte contra els interessos de Catalunya és imprescriptible, i esmentar aquí algunes persones ja traspassades, no ens retornarà l’ermita romànica de Sant Martí del Puig-Ermengol, i comportaria sens dubte notables perjudicis a persones que més enllà d’una relació familiar, desconeixen fins i tot aquesta història.En tot cas, per a uns i altres, molt en concret per a la nissaga dels Rocafort que desapareixerà de la faç de la terra, en aquesta ocasió les malediccions que trobem a Dt. 27,14-26 es feren realitat.
Recollíem imatges d’aquesta infinita desolació; justament l’execució d’una rasa per soterrar algunes conduccions possiblement elèctriques, ens dona la ocasió de refermar-nos en l’absoluta certesa de trobar-nos en el mateix solar, on s’erigia Sant Martí del Puig-Ermengol. Davant nostre el tràfic de la C-25 – situada a menys de 50 metre en línia recta – ens fa arribar un soroll somort que em recorda amb una esgarrifança l’udol de Déu !
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada