divendres, 27 de juny de 2008

La Roca Mur, també dita la màquina de tren

Refèiem amb plena consciència, un camí que quasi 200 anys enrera, per les mateixes contrades, havien fet, entre d’altres els enginyers Mallet i Garratt. Havíem deixat el cotxe a la urbanització de les Marines, dins del terme de Sant Llorenç de Savall, ni el nostre mitjà de transport, ni el lloc on el deixàvem aparcat, existien en les dates en que s’havia dut a terme el viatge que preteníem refer de forma escrupulosa, però certament amb només un mati de dissabte, no ens podíem permetre el luxe de renunciar als avenços de la tècnica, i tornar al transport amb cavalleries, oi ?.

Mallet i Garratt, treballaven en un projecte per aconseguir una màquina que mitjançant el vapor, tingues la capacitat d’arrossegar majors volums i carregues, de les que portaven els carros de transport més grans, i de fer-ho a més, amb major rapidesa i menor cost.
L’excursió a la aleshores llunyana muntanya de Sant Llorenç del Munt, havia estat una iniciativa dels catedràtics de física i mecànica de la Universitat de Barcelona, de qui eren hostes, i en quines classes estaven impartint un seminari pràctic; la sortida s’havia fet en etapes, Barcelona – Castellar del Vallès, on s’havien hostatjat al Castell, a la riba contraria al lloc on s’aixecava el nucli urbà, dit aleshores Sant Esteve de Castellar, i en una segona etapa anaven a fer la ruta que els duria, fins al Coll de Palomeres, i seguint des d’aquell punt la carena de la serra del Bonaire, fins el Coll de les Comes, i la Pedra de l’Àliga, per continuar fins a la Vall d’Horta, on els esperaven per a sopar i passar la nit a Can Brossa.

A trenc d’alba, seguint el cavall de l’Antoni Blackberry que els feia de guia, van agafar el camí de Sant Llorenç de Savall, un cop passats els horts, començava el bosc a dreta i esquerra, i únicament s’aturava aquell allau de vida vegetal, en arribar a les ribes del riu Ripoll, quines aigües hom sentia fressar malgrat la distància, des de la sortida de Sant Esteve de Castellar, fins al vell mig de Sant Llorenç de Savall.
En Blackberry va fer aturar la comitiva davant mateix de l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes, on es va servir l’esmorzar, i els va explicar mentre menjaven la història del pastoret i la Mare de Déu, que va agradar força a tots aquells científics i enginyers; van seguir el camí fins a la finca del Dalmau, on varen tenir ocasió de veure el magnífic Pi de les Quatre Besses, del que també els explicarien la història i àdhuc la connexió mitològica que hom estableix entre l’arbre i el nostre país; el camí escassament a un quilòmetre del Pi, va obligar a tothom a descavalcar perquè hi havia risc de caigudes per la forta pendent que calia remuntar fins al Coll de Palomeres, un cop a dalt, els cavalls van seguir per la pista que els duria a la Vall d’Horta, i els homes van continuar a peu, el paisatge a dreta i esquerra era esplendorós, les valls treballades amorosament transmetien una sensació de pau i alhora de força, que no van deixar de percebre els expedicionaris, quan s’albirava la Pedra de l’Àliga, Mallet i Garratt, van preguntar a l’Antoni Blackberry , el nom d’una peculiar formació rocosa que s’aixecava a l’esquerra de lloc on semblaven anar, ah , Roca Mur !,

ambdós enginyers tant bon punt van arribar al Coll de les Comes i més endavant a la Pedra de l’Àliga ,van prendre apunts del natural de la fesomia de la Roca Mur, mentre dinaven al peu de la Pedra, tot i observant la Roca, l’Antoni els sentia parlar d’estructura, dinàmica , distribució , pressió , moviments de vaivé, bieles , cilindres... , l’ambient excursionista , havia deixat pas a l’activitat científica, i el darrer passeig fins a Can Brossa, va ser un constant discutir, exposar , raonar ,... tot menys observar la peculiar bellesa de la Vall d’Horta a l’ombra del Montcau.

Mallet i Garratt, acabarien donant el seu cognoms, a un tipus especial de locomotores de gran potencia, i en record d’aquella excursió que refèiem l’Antoni Ibáñez i jo, quan el món excursionista va tenir coneixement del fet que l’anomenada Roca Mur, havia estat el desencadenant d’aquell invent, se la va començar a anomenar també, com la màquina de tren, i així és continua fent avui encara.



Imagino amic lector, que ja coneixes aquesta història, oi ?

Antonio Mora Vergés

Cap comentari: