dissabte, 7 de juny de 2008

El Moianes Privat.




El cronista gràfic i notari del patrimoni rural i paisatgístic del Moianes, en Feliu Añaños i Masllovet , s’havia fet – mitjançant el pagament d’un grapat d’euros – amb unes fotografies antigues esplèndides, que penjaven ara de la Galeria fotogràfica de www.moaines.net per tal que tothom – de franc , la gasiveria com a defecte està definit com a relatiu o pertanyen als catalans - pugui gaudir de la seva contemplació.

Justament la visió d’una d’aquestes finques, anomenada Rocafort, fotografiada en els primers anys de 1900, des de l’alçaria de Sant Feliuet de Terrassola , ens va fer pensar en repetir – fins on sigui possible, com explicarem - la fotografia.

La ruta d’accés en el nostre cas, serà Castellar del Vallès, Sabadell, Autopista de Manresa, incorporació a l’eix en direcció Girona i finalment sortida a Oristà , on agafarem la carretera en direcció l’Estany – Moià, per deixar-la al trencall de Santa Eulàlia de Riu primer- Vic.

La primera sorpresa ens vindrà en forma de porta, la pista forestal que comunicava les masies de Rocafort, i Rocabruna es avui d’utilització particular dels propietaris de aquestes finques.

Segona sorpresa, la finca està encerclada per una tanca de filferro en la millor tradició dels ranxos americans.

Tercera sorpresa, Rocafort dins del cercle de filferro, te a més una tanca d’obra que envolta la casa, quasi invisible als nostres ulls de tanta i tanta vegetació que hi ha ,està clar que com a mesura de seguretat.

La casa, a la mort del darrer Rocafort, va passar a mans de la família de la seva muller, d’ascendència barcelonina i sense cap vinculació amb aquestes terres; ben aviat va sortir a la venda, i un dels darrers propietaris, possiblement l’autor de tantes mesures de seguretat, va estar un príncep saudita; actualment i desprès d’un inacabable degoteig de visites d’interessats, entre els quals la nostra Montserrat Caballé, juntament amb japonesos, americans, russos, anglesos, alemanys,.. la propietat en quin interior conflueixen fins a set municipis , ha estat adquirida per uns armenis, que malgrat mantenir les estrictes mesures d’accés, control i seguretat, diuen assumir el compromís de mantenir i àdhuc restaurar les finques i la seva relació amb l’entorn natural.

Els concedim el benefici del dubte, tot i anunciar des d’ara que farem un seguiment de la seva actuació.

Des de la carretera, intentàvem fotografiar les finques, gràcies al zoom de les màquines modernes, això era possible amb Rocabruna, on una grua d’obres dona testimoni d’aquesta tasca de recuperació i esperem que de restauració que manifesten els nous propietaris; quan a Rocafort únicament son visibles les teulades, on sobta el gran nombre de xemeneies que fan pensar en que possiblement en totes o una gran part de les habitacions, hi havia en el seu moment una llar de foc.

Certament amb els binocles de campanya, constatàvem que un franctirador expert ho tindria difícil per a fer blanc en alguna finestra, donat el gran nombre d’arbres que en més d’una filera envoltaven protectorament la casa.

Entenguis això com una opinió, tota vegada que el nostre fort no son les armes de foc, ni per descomptat la punteria en la seva utilització.

Marxàvem un xic decebuts pel resultat de la nostra sortida, esperem anys a venir, que sigui possible l’accés controlat a aquestes finques, que certament tot i ser de propietat privada, ens pertanyen pel seu origen feudal, una mica a tots.

© Antonio Mora Vergés