diumenge, 15 de juny de 2008

El mas del Mas a Santa Maria d'Oló.





Sortíem de Castellar del Vallès abans de les 7,30 el Josep Perarnau i jo; puntualment recollíem a l’hora esmentada al Feliu i l’Antoni a l’aparcament que hi ha davant de la plaça de l’Alcalde Marcet a Sabadell. El nostre destí, ja amb tots els punts en joc, era Santa Maria d’Oló.

Abans de les 8,30, i camí ja de Sant Joan d’Oló, ens deturàvem al capdamunt de la costa que salva el torrent que dona nom a la Vila i al terme, l’espectacle del poble antic dalt del turó ,on hi havia el castell , mereix no únicament que ens deturem, sinó més clarament que amb les nostres màquines de retratar deixem constància d’aquesta bellesa.


Ja a l’ermita de Sant Joan d’Oló, desprès de fotografia el seu esplèndid comunidor, iniciem la recerca de Sant Joan vell, església romànica avui en ruïnes i abandonada.


Orfes de tota senyal, acabaríem arribant a la casa d’Armenteres, on seriem informats pel seu masover d’ascendència clarament sud-americana, que les restes que cercàvem estaven encara força lluny , i per un camí en molt mal estat.


El temps se’ns havia esgotat ja i Sant Joan Vell, passava a la llista de llocs que caldrà visitar en el futur.


En el camí de tornada trobàvem la casa de la Plana on la Fundació del mateix nom desenvolupa tasques d’acollida; l’antiga església de la Santa Creu de la Plana ,


situada escassament a 100 metres de la casa, està en un estat molt precari; més endavant ja a les envistes de Santa Maria d’Oló, ens deturaríem per fotografiar l’anomenat puntarro de Sant Pere, refet l’any 1960. Es tracta d’una columna de no més de 40 X 40 cms, que suporta una capella dins la qual hi ha una imatge del Sant.


Abans dels mossos, i dels lladres silenciosos o violents, aquesta mena de construccions eren freqüents per arreu, fins en els territoris de la connubarcio barcelonina hom podia trobar construccions d’aquesta mena. Ara excuso dir-vos que podeu trobar pels rodals de la gran metròpoli olímpica.


Fèiem de turistes, i a l’ombra del quiosc, davant l’església nova, esmorzàvem, desprès entraríem a veure l’Ascensió de Nostra Senyora, resolta amb una tècnica alhora simple i delicada, i ens deixàvem guanyar per la calma i la pau que resulten de l’harmoniós conjunt, que per necessitats del creixement a esdevingut l’església primera i principal de Santa Maria; pujaríem fins a dalt del turó per visitar justament les restes del castell, l’església amb el seu rellotge de sol cantoner, i el retaule barroc de justa fama, també la imatge del Crist de la pregunta ens va copsar.


Un amable veí amb casa al carrer de Sant Antoni, ens explica que la major part de les cases del turó, la seva mateixa, tenen almenys una paret que formava part de l’antic castell , es un procés freqüent, els senyors es feien els castells amb la sang dels serfs i vassalls, i aquests en justa revenja els expoliaren quan fou possible.


Ah! La història del mas dels Mas; quan detures el cotxe al final del carrer anomenat de França, i comença la petita plaça [ alhora excepcional mirador ] dita de la Independència, et trobes davant de la casa dels Mas, que rebé aquesta denominació i alhora els terrenys que domina, tant en aquesta vessant de la riera, com en la oposada, per assumir l’obligació de guardar les cavalleries dels senyors d’Oló.


Els successius propietaris foren coneguts amb aquest cognom, i així fins al nostres dies.

Sempre aquestes mena d’històries s’acostumen a explicar amb l’afegit d’una relació carnal entre vassalls i senyors.


Per altra banda com quasi tot en l’existència humana, oi ?


Deixàvem Santa Maria d’Oló amb recança, al mati, a la sortida, ja sabíem que s’havia de tornar, però certament tenim consciència d’haver adquirit únicament un coneixement superficial d’aquesta zona alta del Moianes. Esperem poder tornar en algun moment del futur.


(A) Antonio Mora Vergés

Cap comentari: