dilluns, 9 de juny de 2008

Els molins del Pla.

Es troben a la riera de l’Estany, fora ja del terme d’aquesta població, i com a molt un parell de quilometres abans, del desguàs d’aquesta corrent d’aigua, en la que recollia les pluvials i les procedent de les diverses fonts que hom troba encara, en les terres que miren al nord des del Puig Rodó, i que s’anirà anomenant, Riera de Rocabruna, Riera de Rocafort, i finalment sumades ambdós, Riera d’Oló, que lliurarà les seves aigua a la riera Gavarresa, i aquesta finalment al riu Llobregat.

El nom de l’Estany fa referència a l’existència d’un estany pantanós, provocat per un fenomen d’endorreisme; el terreny argilenc i la situació enfonsada de la vall n’impedien el drenatge natural. A les acaballes del segle XVI, l’Abat Carles de Cardona endega la construcció d’una mina, subsistent encara, que resolgué aquest problema i alhora va permetre l’explotació de les aigües superficials, en el funcionament d’almenys quatre molins al llarg del recorregut de la riera.

Havíem sortir de Sabadell a les 8,00, un grup de tres excursionistes, m’acompanyaven l’Antoni Ibáñez Olivares, i el Tomás Irigaray i López, la resta en el primer cap de setmana d’agost, tenien compromisos de caire familiar i/o social per atendre. Deixàvem el cotxe a l’entrada del Pla, i ens acostàvem fins a la masia, en la que hi ha no menys de quatre edificacions, que no tenen aparentment cap vinculació amb l’antic us agrícola. Ens comentem que l’accés als molins des de la casa, és un xic complicat i alhora també, que els camins estan malmesos i abandonats.

Els molins hidràulics sempre es troben al costat de l’aigua, i això és una regla que serveix, tant en governs democràtics, com en els que no ho son tant; estem resignats a patir esgarrinxades a la pell – anem amb pantalons curts i camisa sense mànigues - . El camí compleix amb escreix les nostres pitjors expectatives, però malgrat tot, desprès de fer tres quilometres entre esbarzers, brusca i alguns notables exemplars de vegetació de ribera, trobem un foli en el que podem llegir : molí I , 30 passos i molí II, 80 passos. Agraïm a la ma desconeguda que va fer els cartells, aquesta tasca exemplar.

Les primeres restes evidencien que el cabal de la riera permetia en aquella zona, l’explotació simultània de dos molins situats l’un de l’altre escassament a 50 metres. Es visible la roda del molí i alguna part de l’edifici que la vegetació ha anat esquarterant i acabarà engolint. Per nosaltres aquest és el molí del Pla II, en el sentit que circulava l’aigua.





El molí principal, molí del Pla I , conserva encara les parets exteriors de l’edifici que tenia dues plantes, i en quina porta trobem la data 1739; la casa està altrament molt malmesa, i ens limitem a constatar l’alçada més que notable del saltant d’aigua, que ho feia funcionar tot. També aquí la vegetació va fent la seva feina destructiva.



Esmorzem al molí II, aigua, maduixots , préssecs, pomes i fruita seca; pensem en l’amic Feliu Añaños i Masllovet, al que sens dubte li agradaria trobar-se aquí amb nosaltres.

Decidim continuar fins al final de la Riera, i des d’allà farem camí fins a Sant Feliuet de Terrassola, on ens comentarà el Joan Raurell i Ges, en relació a l’article de contraportada del Diari de Sabadell, del dia 27 de juliol de 2.007, que li han demanat des de Roma, que n’envií almenys un exemplar.

L’Antoni Ibáñez Olivares i el Tomás Irigaray i López, fan la visita de Sant Feliuet de Terrassola, mentre jo vaig fins al Pla, a buscar el vehicle.

Aquells que tingueu interès en conèixer aquesta església romànica, que hom troba al costat de la carretera C-59 en el seu recorregut entre l’Estany i Santa Maria d’Oló, podeu trucar al telèfon 93.744.90.63, i posar-vos d’acord amb el Joan Raurell i Ges.

Ens fan l’obsequi d’un recull de textos relatius a Sant Feliuet de Terrassola, i en la portada trobem aquests mots, que penso son del tot indicats per cloure aquest relat :

Sant Feliuet :

Tant pacífic i tant pobre,
No n’hi al món cap més indret.

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: