dimecres, 13 d’abril de 2011

CASTELL DE SANT VICENC, DE BURRIAC O DE CABRERA. EL MARESME

Anàvem la Carmen, el Tomàs, l’Antoni, el Feliu i l’Antonio per les terres de la comarca del Maresme; la nostra destinació eren les restes de l’antic castell que ha estat conegut com de Sant Vicenç, de Burriac o de Cabrera, està situat al cim del turó de Burriac (401 m altitud), a l'extrem d'un contrafort de la Serralada Litoral, dins el terme de Cabrera de Mar (Maresme), al límit amb el d'Argentona.

Fèiem l’ascensió per la part de ‘les cabres’, trepant com correspon per un corriol entre les roques que ens deixarà al davant de la porta d’accés; la tornada – quan toqui – la farem pel camí ‘normal’. Passen pocs minuts de les 10,00 del mati, i trobem ja una gentada, ciclistes, excursionistes grans i petits, i al costat de la torre un grup que esmorza pantagruèlicament – diuen que per compensar l’esforç de la pujada- ; recollirem imatges del recinte i mot particularment de les restes de la capella de Sant Vicenç, de migrades proporcions, i per descomptat com observa el Feliu, molt menor que la capella de Sant Martí , al Castell de la Popa.



En un lloc com aquest la foto èpica sembla obligada, i serà l’Antoni Ibáñez Olivares, l’encarregat d’immortalitzar la presa del castell per part de les forces catalanes del coneixercatalunya.blogspot.com


Alguna dada d’interès : El topònim Burriac, possiblement d’origen iber, faria referència a les coves i/o cavernes on buscarien aixopluc i defensa els primers pobladors els laietans. Malgrat les destrosses provocades des de l’ocupació romana , la edat mitjana, i els nostres dies, Burriac és encara un dels nuclis urbans ibèrics de major extensió del país.


El castell és esmentat l’any 1017 ; hi ha però , vestigis d'una torre de defensa anterior. Als segles XII i XIII foren construïdes la torre de l'homenatge, les sitges i la capella.


El primer castlà que trobem documentat era Bernat de Sant Vicenç, sota el domini senyorial dels comtes de Barcelona que el tenien infeudat als Castellvell. D'aquests va passar als Montcada (1225). Els Sant Vicenç s'hi van mantenir com a propietaris fins al 1352, quan Berenguer de Sant Vicenç va morir arruïnat i sense descendència. El castell va ser adquirit aleshores pels Desbosch, sempre sota domini reial. Després va passar, per matrimoni, a la família Ferrer (segle XV), aleshores el senyor del castell va ampliar i renovar les instal•lacions, la qual cosa va permetre que fos habitat durant els dos segles següents, quan va retornar de nou als Desbosch, i , i després als Copons, marquesos de Moja. Dins el segle XVIII fou definitivament abandonat, tot i que sembla ser que la capella de Sant Vicenç, com a sufragània de la parròquia de Sant Feliu, es mantingué oberta al culte fins el 1836.


Al segle XVIII el castell va ser abandonat i va arribar al segle XX en estat ruïnós.


Des de 1931 és propietat del municipi de Cabrera de Mar, qui ho va adquirir de la família Copons, marquesos de Moià.


Les restes van ser consolidades l’any 1.994 .


Les nissagues SANT VICENÇ i DES BOSC, plenament arrelades a aquesta terra, farien del PRIORAT DE SANT PERE DE CLARA (Argentona, El Maresme). El seu PANTEÓ FUNERARI. Seguim aquí la tesis molt ben documentada del Joaquin Graupera.


En la baixada coincidirem amb moltes persones que comencen a pujar; sentim queixes de la senyalització, i constatem que hi ha qui – per la seva indumentària - potser pensava que l’accés al castell era factible en vehicle a motor.


Llàstima de la calitja que ens ha furtat la visió majestàtica [ si ens permeteu fer extrapolació d’aquesta expressió] de la plana i el mar.

Cap comentari: