Aquí trobareu : histories, relats de sortides , propostes d’excursions, ... que fan referència únicament i exclusiva a Catalunya i/o als territoris de parla catalana.
M’interessa i molt conèixer d’altres llocs del món, però en tant que català vinc obligat a escombrar cap a casa, oi ?
L’església de Santa Eugènia de Soïlls també era coneguda com església de la
Vallcabrera al segle XVIII i era una de les moltes esglésies estretament
vinculades a Sant Jaume de Frontanyà, qui en conservava tots els seus drets
parroquials. Tot fa pensar que l’església devia dependre de Sant Jaume des de pocs
anys després de la consagració de Frontanyà, l’any 905, quan el terme
parroquial es va fraccionar i van aparèixer les esglésies de Santa Eugènia de
Soïlls, Sant Esteve de Tubau, Sant Cristòfol de les Planes, Santa Maria dels
Oms, Santa Magdalena de la Malosa, Sant Julià de Cosp i Sant Llorenç de
Corrubí. De la seva existència documentada només hi ha una referència del segle
XIV: una deixa testamentària a favor de l’església de Santa Eugènia de Soïlls
per part de Berenguer de Soler de Montclús.
El sostre demogràfic de Sant Jaume de Frontanyà s’assolia al cens de 1857
amb 465 ànimes, es tancava l’exercici 2024 amb26 habitants de dret.
Únicament es podria intentar revertir la despoblació si Catalunya
esdevingués un estat sobirà dins o fora de la III República Española . Ho tenim
difícil, oi?
Que Santa Eugènia elevi a l’Altíssim la pregaria del poble català per
assolir la seva llibertat nacional.
L'església de Santa Constança a Clariana de Cardener és un edifici amb orígens presumptament alt-medievals, tot i que no hi ha notícies documentades que ho confirmin explícitament. Aquesta església depèn actualment de la parròquia de Linya i només s'hi celebra culte un cop l'any. De l'edifici en va sortir una pintura sobre taula titulada "La Santa Cena" de Jaume Ferrer, que es conserva al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.
Si existeixen ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l’email castellardiari@gmail.com
El sostre demogràfic de Clariana de Cardener s’assolia al cens de 1857 amb 573 ànimes, es tancava l’exercici 2024 amb 161 habitants de Dret.
La ciutat de Solsona assolia el sostre demogràfic al cens de 1787 amb 2751 ànimes.El sostre demogràfic de la comarca del Solsonès s’assolia al cens de 1857 amb 16182 ànimes , es tancava l’exercici 2024 amb 15.359 habitants de dret.
Catalunya tenia una població de 1.652.291 habitants al cens de 1857, el Solsonès acollia l’1,10%
Catalunya té una població estimada de 8.005.784 habitants , el Solsonès n’acull un 0,19%, la davallada és antològica i s’explica bàsicament pel desordre econòmic propiciat per la dictadura franquista i l’actual sistema de regnes de Taifes. La corrupció endèmica i sistèmica del REINO DE ESPAÑA, si m’ho permeteu dir,no ajuda gens.
La República catalana – dins o fora – de la III República ESPAÑOLA és hores d’ara l´única esperança de poder revertir aquesta catastròfica situació.
Podeu entendre que una Catalunya econòmica i demogràficament molt inferior a l'actual aixeques un Patrimoni tant important, i que a dia d'avui, NO HI HA RECURSOS per a mantenir-ho?. Jo, humilment, NO.
Que santa Constança i Sant Antoni de la Sitja, elevin a l’Altíssim la pregaria dels , noguerencs , aranesos , andorrans , amazics, illencs, gitanos, aragonesos, asturians , valencians, bascos, , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits , sahrauís, , pescadors , pagesos, ramaders ,.. i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.
Llegia; entre el coll de Boixedes i el coll de Palomeres, damunt un tossal conegut antigament amb el nom de Puigsacreu, està situada la petita capella d'aquests Sants règuls de Pèrsia. La gent del país els anomena Sant Non i Sant Nin.
És un petit temple d'una sola nau amb dos cossos afegits a cada costat, a manera de sagristia, volta de canó molt baixa i la porta dovellada a ponent. Es creu que el seu origen cal remuntar-lo a època romànica. La teulada de l'absis, avui de teules, conserva gran part de lloses originàries, mig amagades. Fou bastida amb carreus ben escairats en els angles i les finestres.
Entre els protocols de la notaria de Santa Pau es conserva l'acta de fundació d'aquesta capella: 13 de juliol de 1417.
La tradició popular justifica aquesta devoció i homenatge a unes circumstàncies que varen esdevenir en els indrets de la baronia. El terme havia estat envaït per uns animalots de la mida d'un gos que la gent anomenava "somiots". Llur dany era incalculable: espatllaven els cultius, esvalotaven els ramats, etc. Per a alliberar-se'n, feren el vot solemne d'edificar damunt el Puigsacreu la capella pública sota la invocació d'aquests dos sants.
Es creu que es va decidir d'edificar la capella al Puigsacreu, centre geogràfic de les parròquies de Santa Pau, Batet i Begudà, perquè des de l'ermita s'albira Arles, lloc on foren enterrats els cossos dels dos sants.
Llegia que es localitza entre els rius Ribereta i Mosoll, mig dissimulada enmig de l’abundant vegetació , l’església de Sant Andreu del Pujol del Racó (nom que li dona l’imponent mas que hi ha prop de l’ermita, remuntant la vall de la Ribereta del Pujol
L’església també és identificada amb els noms de Sant Andreu de Mosoll o de la Coma.
D’aquesta ermita, avui enrunada, ens en parla un document del 1332 en que, Bernat de Sant Andreu, prior de Sant Llorenç absol els hereus del mas de Sant Andreu de Mosoll del lliurament al monestir de la quarta part dels fruits a canvi d’un cens anual en espècies o en diners. A canvi, els citats hereus havien de vetllar pel culte a Sant Andreu: els diumenges i les festes generals i un dia a la setmana i a més, havien de mantenir l’església il•luminada.
Un document poc més tardà, del març del 1343, on hi apareixen l’abat de Tavèrnoles Guillem i el prior de Sant Llorenç Bernat, fa referència a l’afer d’uns rèdits i drets de Sant Andreu.
Sant Andreu és una església d’una sola nau amb un absis quadrat orientat a llevant cobert amb volta de canó i una mica més estret que la nau. Al centre d’aquest absis, hi podem observar un nínxol que servia per a posar-hi la imatge Resta dempeus l’arc pre-absidal de mig punt , format per una pilastra amb imposta de pedres tosques i el frontís, coronat per un campanar d’espadanya amb dues finestres cobertes amb un arc de mig punt. Pel que fa a obertures, l’església rebia la llum per una finestra de doble esqueixada i arc de mig punt monolític situada al mur meridional de l’absis i per una altra de doble esqueixada i arc de mig punt adovellat que observem al frontís. La porta d’entrada, situada al mur encarat a migdia és d’arc de mig punt adovellat amb pedres tosques. A les parets de la nau hi ha uns contraforts inclinats.
L’estat de ruïna de l’edifici fa difícil establir-ne la cronología, però pel seu tipus i el seu aparell qui l’ha estudiat el situa entre als segles XI-XII.
El sostre demogràfic de la Coma i la Pedra s’assolia al cens de 1857 amb 821 ànimes, i es tancava l’exercici 2024 amb 282 habitants de dret, al cens de 1553 s’hi comptaven 39 focs, Catalunya en tenia aleshores 59.750, a dia d’avui, Catalunya ha patit i pateix un creixement quantitatiu, i alhora d’ençà de 1714 un decreixement qualitatiu que ens temem irreversible hores d’ara
Podeu entendre que una Catalunya econòmica i demogràficament molt inferior a l'actual aixeques un Patrimoni tant important, i que a dia d'avui, NO HI HA RECURSOS per a mantenir-ho?. Jo, humilment, NO.
Que l’apòstol Sant Andreu i Sant Antoni de la Sitja, elevin a l’Altíssim la pregaria dels ,noguerencs , aranesos , andorrans , amazics, illencs, gitanos, aragonesos, asturians , valencians, bascos, , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits , sahrauís, , pescadors , pagesos, ramaders ,.. i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.
El Joan Dalmau Juscafresa em feia seguirimatges de la Capellade la casa de Joan Serra Mateu, advocada a la Marededéu del Pilar, de la que llegia; el dia 28 de juliol del 1800, Joan Serra Mateu , fabricant de paper, atès que l'església parroquial s'havia quedat petita i amb la voluntat d'enterrament familiar, demana permís al Bisbat per a erigir una capella posada sota l'advocació de la Verge del Pilar, en la seva casa del carrer Llusià (antic carrer del Pilar). Finalment, el 12 d'octubre de 1801 l'església fou beneïda, juntament amb el retaule.
Es tracta d'una capella situada entre mitgeres i annexada a l'edifici de Cal Serra. És una construcció de planta rectangular i s'emmarca dins l'estil neoclàssic. La façana és molt plana i simètrica a partir de l'establiment de les obertures en l'eix central. Destaca, sobretot, la portalada, emmarcada amb pilastres i un entaulament molt desenvolupat. Sobre la llinda hi ha una placa de marbre blanc amb la inscripció "HANC SACRATAM AEDEM DEI PARAE VIRGINI DE COLUMNA [DE]DICATAM SUIS EXTRUIT SUMPTIBUS IN GRATI ANIMI MONUMENTUM JOANNES SERRA ET MATHEU.ANNO DOMINI MDCCCI", fent constar que la capella havia estat erigida a la memòria de Jaume Serra i Mateu. A sobre d'aquesta, una petita fornícula oberta que acull una imatge de la Mare de Déu del Pilar. Corona la façana un entaulament recolzat en les pilastres de les mitgeres. Per sobre l'entaulament hi ha un frontó amb una petita obertura d'arc de mig punt que acull una petita campana.
Llegíem pel que a l'interior - del que ens agradarà rebre'n imatges a l'email castellardiari@gmail.com - , que el sostre està cobert amb una volta de creueria. L'altar està presidit per la imatge de la Mare de Déu del Pilar. Les parets laterals presenten pilastres estriades que emmarquen plafons amb imatges de sants en relleu, Sant Jaume i Sant Joan (a l'esquerra) i Sant Antoni de Pàdua i Santa Victòria (a la dreta). A ambdues parets, s'hi obren dues portes que condueixen al cor i a una petita sagristia, respectivament.
Si existeixen ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l'email castellardiari@gmail.com
L'alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, va tenir greus efectes sobre la capella i les imatges ques0hi veneraven ; el 12 d'octubre de 1939, es va col·locar una nova imatge encarregada a l'escultor JOSEP ESPELTA GRACIOT ESCULTOR IMATGER , nascut el 14 de desembre de 1901 a Barcelona i mort a la mateixa ciutat el 14 de juliol de 1973; consta que l'artista hi va treballar des de l'1 d'agost al 2 d'octubre. En el saqueig de 1936, la resta d'escultures van ser decapitades. Després de la guerra, les escultures van ser restaurades per l'escultor igualadí Ramon Costa.
Les escultures ubicades a l'altar no van ser reconstruïdes i encara es poden veure actualment decapitades.
En aquesta petita capella es conserva un sagrari original de l'arquitecte Josep Maria Jujol que també va intervenir en les reformes de l'Església de Santa Maria. Aquest projecte data de 1946 i es troba dipositat a l'Arxiu del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. L'any 2008 la capella va ser restaurada, tant la façana exterior com la pintura del seu interior.
A part de celebracions familiars puntuals, aquesta capella s'obre cada any el dia 12 d'octubre per celebrar la festivitat de la Mare de Déu del Pilar.
Que la Marededéu, mal dita Santa Maria, pels heretges que neguen el Concili d'Efes, i Sant Antoni de la Sitja, elevin a l’Altíssim la pregaria dels capelladins , amazics, illencs, gitanos, aragonesos, asturians , valencians, bascos, aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits , sahrauís... , pescadors , pagesos, ramaders ,.. i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.
«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»
Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia, aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.
Llegia de l’església de Sant Cristòfol dels Pasqüets, al terme de la Coma i
la Pedra, a la comarca màrtir del Solsonès
Coneguda també per “de Goguls” o “Sant Llop”, l’església de Sant Cristòfol
dels Pasqüets es troba situada a la falda del Port del Comte per la part de
llevant, en un punt des d’on hom gaudeix d’àmplies vistes amb panoràmiques de
Sant Llorenç de Morunys a migdia o la Coma i la Pedra a llevant entre altres.
No hi ha constància de cap document que faci referència a aquesta església
coberta per dependències de la casa que l’amaguen totalment (excepte el frontis,
que n’és l’única part visible). Format per una sola nau sense absis
diferenciat, es tracta d’un edifici petit (4,80 x 2,70 a l’interior) amb una
coberta de perfil triangular feta amb maons. L’única finestra que es pot
assegurar té l’ermita està situada al mur de migjorn, és de doble esqueixada i
amb un arc de mig punt buidat en la part inferior d’un bloc i es troba situada
damunt un altre bloc de pedra amb una creu grega incisa. La porta, situada al
mur frontal de ponent presenta un arc de mig punt fet amb llargues dovelles
extradossades i envoltades de lloses planes i estretes. Damunt, hi podem
observar una altra creu grega molt semblant a la que hem anomenat anteriorment.
Per accedir a l’església cal baixar tres graons.
Respecte a la seva datació, les opinions són diverses. Mentre X. Sitjes i
X. Barral insinuen una datació del segle XI per a la seva construcció,
basant-se en el detall de la porta, mossèn, Joaquim Calderer i Serra, nascut a la Plana
(Ajuntament d'Avià, Berguedà, Barcelona) el 28 de desembre de 1929+ mort
a Manresa el 10 de novembre de 2011, i Joan-Albert Adell i Gisbert (Barcelona,
1955) autors de la referència a l’ermita de “la Catalunya Romànicaconsideren que la seva extrema rusticitat no es pot
entendre com un signe d’antiguitat i que la porta, malgrat el rústic
extradossament presenta unes dovelles de grans dimensions, estranyes a l’arquitectura
del segle XI per la qual cosa proposa no excloure una datació posterior per la
seva construcció.
Si existeixen, ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs al’emailcastellardiari@gmail.com
Elsostre demogràfic de la Coma i la
Pedra s’assolia al cens de 1857 amb 821 ànimes,i es tancava l’exercici 2024 amb 282 habitants de dret, al cens de
1553s’hi comptaven 39 focs,Catalunya en tenia aleshores 59.750,a dia d’avui,Catalunyaha patit i pateixun creixement quantitatiu, i alhorad’ençà de 1714 un decreixement qualitatiu que
ens temem irreversiblehores d’ara
Respecte de Sant Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d’aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l’espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l’altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dóna fruïts. Així sempre se’l representa amb Crist a l’esquena i amb un bastó florit.
documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.
El nom Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.
la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.
Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.
Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna
Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.
Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental.
Que Sant Cristòfol/ Menna i Sant Antoni de la Sitja, elevin a l’Altíssim la pregaria dels armenis, amazics , gitanos, aragonesos, asturians , valencians, bascos, aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, jueus, africans , sud-americans , afganesos, inuits, saharauis … , i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!
L’església de Sant Mer o Sant Medir , és un senzill edifici d’una sola nau
coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un absis semicircular. Situada prop de Llorà , sobre la carretera que
va de Girona a les Planes d’Hostoles per Sant Gregori i la vall de Llémena, uns
2 km després d’haver passat Llorà.
Hom no ha pogut trobar cap document que parli d’aquesta església, tot i
que, amb seguretat, existia en època romànica, tal com demostra l’estil de la
seva fàbrica. Juntament amb la de Sant Joan, pertany al poble de Peradalta, que
l’any 1352 tenia cinc focs i el 1698 era lloc reial.
L’església de Sant Mer o Sant Medir de Llémena que
ha estat restaurada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, havia estat magatzem de la masia propera de
Cal Pobre.
Llegia ; al mur de migdia s’obre, prop de l’absis, una finestra de doble
esqueixada; al centre d’aquesta mateixa paret, s’hi obrí una altra finestra
d’espitllera. La porta és al mur de ponent, coronat per un senzill campanar
d’espadanya d’un sol ull; el mur de llevant s’aixeca per damunt les cobertes de
la nau.
L’aparell és de reble unit amb morter de calç, formant filades irregulars,
i és visible en aquelles parts on ha caigut l’emblanquiment amb què fou
arrebossat tot l’exterior de l’edifici.
Les seves característiques permeten considerar-la una obra pròpia de les
formes rurals de l’arquitectura del segle XI.
Si exigeixen, ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l’email
castellardiari@gmail.com
_-_2.jpg)
