dissabte, 24 de novembre de 2007

L'atracció del Fall.





El diccionari F. De B. Moll, entre altres significats del mot ens diu “ escletxa entre penyes “ i també “cascada o catarata “, la referència sexual - tòpica – no ens serveix en aquesta ocasió, més enllà del seu caràcter evocador. Sembla que la pronunciació de la doble LL es va transformar en I al llarg dels segles, tant a la comarca del Vallès, com a tota l’àrea oriental de la llengua catalana, si seguim – com ho fem nosaltres – el criteri de A. Pladevall Pbro. Autor de la monografia : Sant Miquel del Fai, mil anys d’història. Passem doncs de Sant Miquel del Fall a Sant Miquel del Fai.

Deixàvem el cotxe al final del carrer de la Vall blanca, i ens endinsàvem dins la zona anomenada Vallderrós; a la nostra dreta majestuós, el Turó de les Onze Hores, dit també el Castell d’en Bes, a l’esquerra els Cingles de Sant Quirze, coronats en aquell punt per la Punta del Cèntim. Anàvem a la recerca d’un mite : El Gorg de les Donzelles.

Com una derivació del mite de l’esperit de les aigües, present a quasi totes les cultures , tenim a Catalunya, les Gojes, o Alojes, o Dones d’Aigua; les històries centrades majoritàriament a la Catalunya Vella, ens presenten aquests personatges generalment de forma positiva, exercint en relació a la població una bona influència, que traduiríem avui com “consciència ecològica “ .

En aquell indret, actualment del terme de Bigues i Riells, antigament de Riells del Fai, s’explica que els cristians havien de lliurar cent donzelles al rei moro, com a paria o pagament. I que en una ocasió les mosses designades ,- poc monàrquiques si atenem a la seva acció - decidiren llençar-se dins d’un gorg i a l’instant es convertiren en dones d’aigua.

La influencia germànica d’aquesta figura ens fa pensar en una alteració del destinatari d’aquell especial contingent de bellesa vallesana; enlloc del rei Moro de Caldes de Monbui, quin Castell estava en els actuals límits entre Bigues i Caldes, lluny, molt lluny d’aquest singular indret; no us sembla més lògic – en línia llegendària s’entén – que fossin ofrena per un ogre, un gegant malèvol, o fins un bruixot ?.

La contrada d’una particular gràcia, pateix d’una circumstancia comú a tot el Principat, l’abandó, la desídia , la incúria, ... per descomptat de totes les nostres Autoritats i/o funcionaris, però també, dissortadament de molts ciutadans, que sota la maligna influencia del “ i, jo més ! “ han convertit aquest país nostre en una deixalleria.

L’ascensió no hauria de presentar cap dificultat, més enllà està clar, que la de superar la brutícia, la brusca, i l’excessiva presencia d’arbustos, canyes i brossa en general. El premi, és a dir, la contemplació des de l’interior del Gorg de les Donzelles, tot i l’elevat risc com a conseqüència de l’alta humitat, mereix aquest esforç. L’espectacle que se’ns ofereix des d’aquesta alçada és un al·licient afegit per a dur a terme aquesta sortida.

Intentàvem tant en l’ascensió com en el descens, apropar-nos al llit de la riera: únicament la Font Freda és accessible i no sense dificultats. De tot plegat, el Feliu Añaños i Masllovet, i el Tomás Irigaray i López en recollien imatges.

Des del dipòsit regulador d’aigua intentava – sense efecte - amb l’ajuda dels meus binocles obtenir més detalls per enriquir aquesta crònica.

Us caldrà calcar-vos les xiruques, posar-vos roba forta, i cobrir-vos el cap per evitar esgarrinxades, si – com nosaltres – voleu gaudir de la contemplació in situ del Gorg de les Donzelles.

Ah!, les dones d’aigua, ja no les trobareu en aquest paratge; em temo que tampoc arreu de Catalunya, potser si que SOM una Nació; però esta més que clar, que aquí ja no hi tenen cabuda els esperits positius i naturals.

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: