dijous, 26 de juny de 2008

EXCURSIÓ AL PUIG DE LA BALMA, PUIG ANDREU I TURÓ DEL MAL PAS





El dissabte 21 de juny de 2008 a un quart de vuit, jo, Antoni Uriz, sortia de casa a Cerdanyola en automòbil, recollint al Santiago Moya en un punt determinat de la mateixa vila i rodant a continuació cap a Sabadell, on havíem quedat que ens trobaríem amb el Tomàs Irigaray. Tots tres preníem un cafè estimulant, les nostres converses denotaven ja la impaciència per posar-nos en marxa cap a Mura, on començaria l’excursió prevista.

Mura, coneguda arreu com la Capital de les Valls del Montcau, és un poble petit i pintoresc situat a la comarca del Bages però en ple cor del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i de la Serra de l’Obac. Doncs bé, arribàvem cap a les nou del matí, a l’entrada d’aquest poble ens esperava el Joan Escoda i Prats, qui, a més a més de resident és un avesat coneixedor de la zona: ell s’uniria al nostre grup i faria de sherpa amb el petit jeep tot-terreny i el seu inseparable GPS.

Desprès d’un tram de carretera, amb el jeep pujàvem per un camí passant pel costat del conegut Puig de la Balma, on hi ha una masia del segle XII amb museu i capella, tot el conjunt enclavat en una llarga cavitat o balma que hi ha a una gran paret de roca. En aquells moments tots quatre tindríem la temptació de fer-hi parada però com que sabíem que ja l’ha faríem de tornada continuàvem rodant pel camí més cap amunt fins arribar a una esplanada enmig del bosc, envoltats un paisatge d’arbres, plantes, flors aromàtiques i roques. A uns centenars de metres a l’esquerra del camí s’alçava la mola rocosa del Puig Andreu. ¡Teníem unes ganes enormes de caminar!...

En una curta travessa, primer per un caminet sinuós a través d’un bosc i desprès pujant per la empedrada superfície de conglomerats, arribàvem al peu del Puig Andreu, el qual destacava en els entorns. Jo mateix pujaria al seu cim i podria divisar un grandiós panorama de petits cims, barrancs, cingles descarnats i desnivells coberts de vegetació…; més enllà la blavosa i punxeguda silueta de Montserrat i per altres direccions muntanyes llunyanes fins al Prepirineu. ¡Grata recompensa pels sentits!.

Asseguts al peu del Puig Andreu, al costat d’una petita zona paredada com a refugi, tots quatre recuperàvem forces esmorzant mentre ens recreàvem visualment. En primer terme, a una distància imprecisa però no massa lluny, en el proper horitzó destacava un altre sentinella petri: era el Turó del Mal Pas. Tot i que no estàvem segurs, semblava que el camí on havíem aparcat el jeep continuava just en la direcció desitjada, de manera que ens decidiríem a reprendre la marxa a peu. El primer tram baixava fins a un rierol, i desprès d’efectuar un volt a mà dreta es bifurcava a l’esquerra i pujava cap amunt entre la vegetació per una senda la qual continuaríem. Gairebé arribats al turó, ens va delectar la gallardia del Pi de les Tres Branques. ¡Extraordinari!... I una mica més amunt, ja teníem davant dels ulls la enorme protuberància pètria -i perforada com un immens formatge de gruyère- del Turó del Mal Pas.

Fent just honor al seu nom, pujar al cim no era gens fàcil , calia donar un gran rodeig per la base entre pedres i bosc tot seguint un caminet fins que aquest va començar a ascendir. Poc a poc, i alguna vegada grimpant amb peus i mans, finalment varem arribar al cim. El panorama era màgic, enlluernador: tota gama de verds, roques i cingles de tots tamanys i colors, valls i barrancs, l’horitzó fins a l’infinit, ¡i tot el mon als nostres peus!. Veritablement, l’emoció o sentiments que hom s’experimenten en arribar a un lloc semblant no es poden expressar en paraules: cal vivenciar-los i deixar-se portar…

De tornada per on havíem vingut, suats perquè el sol picava fort i cansats de peus però pletòrics d’esperit, faríem una darrera parada en la masia del Puig de La Balma, on també ofereixen un servei de bar i restauració pels visitants. Allí prendríem uns refrescos amb unes olives i embotit, i, sense dubtar-ho, compraríem mongetes del ganxet i cigrons. ¡Estàvem del tot servits!...

Finalment, fent un curt trajecte més, ja arribàvem a Mura i donàvem per acabada aquesta meravellosa excursió per indrets no gaire coneguts i per això encara més misteriosos i interessants de la Catalunya interior, la qual mereix ésser descoberta per tothom que tingui inquietuds i estima per la nostra terra.


© Antoni Uriz

Cap comentari: