Ens n’havien parlat de forma admirativa, i aprofitant que anàvem a recollir imatges de l’ermita pre-romànica de Sant Mateu, i de les restes majestuoses de Castell de Montbui, el cercàvem insistentment l’Antoni Ibáñez i Olivares i l’Antonio Mora Vergés.
N’ hi ha en més llocs de pins retorçats [ recordo ara la fotografia del Joan Moliner i Manau prop d’un grup de pins retorçats a la Serra de l’Obac ].
El trobàvem finalment a l’esquerra del camí a mitja pujada; el fotografiàvem i ens hi fotografiàvem, per deixar constància tant de la seva existència com de la nostra.
Trobar algun d’aquests exemplars no és un fet excepcional, en concret al Pi de Sant Mateu li va caldre lluitar per sobreviure , contra un altre arbre o fins un pany de paret i/o una roca. Avui no hi ha cap rastre d’una o altra cosa, però l’espai buit ens permet sostenir aquesta hipòtesis com la més versemblant.
Decidíem atorgar-li ni que fos breu, un espai al conèixer Catalunya. També als pins originàriament invasors, cal considerar-los catalans. Al seu favor hi ha l’argument clar quan a la plena adaptació a la terra d’acollida.
Altrament hem pogut adreçar-nos-hi en tot moment en català. Sembla que l’entén i fins en l’enraona en la intimitat del bosc.
L’Antoni Ibáñez i Olivares, el bateja com “ pinnus constrictor “ , em sembla del tot encertat i així ho recullo.
© Antonio Mora Vergés
N’ hi ha en més llocs de pins retorçats [ recordo ara la fotografia del Joan Moliner i Manau prop d’un grup de pins retorçats a la Serra de l’Obac ].
El trobàvem finalment a l’esquerra del camí a mitja pujada; el fotografiàvem i ens hi fotografiàvem, per deixar constància tant de la seva existència com de la nostra.
Trobar algun d’aquests exemplars no és un fet excepcional, en concret al Pi de Sant Mateu li va caldre lluitar per sobreviure , contra un altre arbre o fins un pany de paret i/o una roca. Avui no hi ha cap rastre d’una o altra cosa, però l’espai buit ens permet sostenir aquesta hipòtesis com la més versemblant.
Decidíem atorgar-li ni que fos breu, un espai al conèixer Catalunya. També als pins originàriament invasors, cal considerar-los catalans. Al seu favor hi ha l’argument clar quan a la plena adaptació a la terra d’acollida.
Altrament hem pogut adreçar-nos-hi en tot moment en català. Sembla que l’entén i fins en l’enraona en la intimitat del bosc.
L’Antoni Ibáñez i Olivares, el bateja com “ pinnus constrictor “ , em sembla del tot encertat i així ho recullo.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada