dijous, 23 de juliol de 2009

L' amortalladora


En el temps de la pagesia d’abans de la mecanització. A l’època en què es batia a les places dels pobles i els campanars eren el referent dels viatgers, la gent com ara temia la mort, les funeràries només estaven a les ciutats i els tanatoris encara eren lluny de ser inventats . Això no obstant els difunts havien d’entrar a l’altre món ben vestits i després d’una prudencial vetlla. Per això existia un ofici que ara està totalment oblidat. Es tracta de l’amortalladora.

Era una feina de dona, ben remunerada que va donar bons beneficis. Es tractava d’un ofici difícil i que molt poques dones el volien fer. No era una feina vocacional: l’amortalladora sorgia de la necessitat.

En el temps en què es segava a mà, la fe en la perdurabilitat de la vida a través de l’ànima era ben ferma. La creença en la vida espiritual portava al convenciment de l’existència de fantasmes que portaven una vida paral·lela a la dels vius. Era l’època de la màgia, de les bruixes i de les dones d’aigua, dels follets i dels dimonis amb noms. Llavors trobar una dona que es dediqués professionalment a recórrer les cases on hi havia un difunt per vestir-lo adequadament i si era el cas vetllar-lo durant una o dues nits era difícil. En aquell temps era normal acompanyar els difunts durant la nit fins l’hora dels funerals. A vegades ho feia la família, però en d’altres s’acudia a una professional perquè fes sola la vetlla o acompanyés els familiars.

La necessitat en grau extrem fa perdre les pors més horroroses. Així, l’amortalladora solia ser una vídua amb més de cinc fills per alimentar. I, la feina li venia de l’ocasió. Sovint era perquè una professional s’havia trobat amb un excés de feina i havia acudit a qui li semblava que ho podia fer. O, perquè una família, sabuda de la necessitat, directament havia decidit demanar el servei.

Normalment, abans de passar la nit sola al costat d’un cadàver s’ensinistrava a l’amortalladora. És a dir, una persona amb experiència l’avisava de les coses que li podien passar en companyia d’un cadàver. Li explicava que el mort podia aixecar el tors de cop o que podia expedir sorolls. Li puntualitzaven que en cas que passessin coses d’aquestes eren naturals produïdes per l’inici del procés de descomposició i que no s’havia d’espantar. En un principi l’amortalladora passava les seves pors i si no les superava havia d’abandonar l’ofici, però si s’adaptava a la feina i agafava experiència es convertia en una professional.

Arribava un punt en què l’amortalladora es convertia en una professional reconeguda. Llavors ella mateixa anava a les cases, on sabia que hi havia algun malalt terminal a oferir els seus serveis.

La feina li donava un aspecte eixut i trist. És clar, no podia riure, ni mostrar-se indiferent davant la desgràcia dels altres per això sense voler se li encomanava un dol professional que no deixava mai.

També solia complir estrictament amb els seus deures religiosos i a més de mantenir una bona relació amb el clergat.

La seva actitud i la seva presència eixuta i fosca sempre vinculada a la mort i a la malaltia ens podrien fer pensar que era una persona mal vista i relacionada maliciosament amb els corbs i d’altres símbols animals del benefici de la fi de les vides. Doncs, no: era una persona respectada i estimada. Primer perquè tothom un moment o altre la podia necessitar i després perquè la gent sabia que la causa de la seva feina era la vida. És a dir, ella treballava a l’ofici per tirar endavant les vides dels seus fills. La resta era una feina que feia amb tota la dignitat i humanitat possibles.

© Xavier Valeri