Caldrà de bon començament fer-vos una breu explicació del lloc del que parlem, Marfà ; es troba a l'altiplà del Moianès, als termes municipals de Moià, Castellcir i Castellterçol. Regada per la riera Golarda [ dita també de Marfà ], que s'uneix a la riera de Calders a l'alçada de Monistrol de Calders. La zona considerada, limita al nord amb la N-141 entre Calders i Moià i la carretera que va al mas Montbrú i a la serra de Puig Sobirà; a l'est amb la carretera B-143 entre Moià i Castellterçol; al sud amb el serrat del Moro i el serrat dels Llamps; a l'oest amb la divisòria dels termes de Calders i Moià, i Monistrol de Calders i Castellcir.
Fins a mitjans del segle XIX, formava amb Santa Coloma Sasserra un municipi independent. Avui la masia de Marfà, al vell mig, entre Castellterçol, Moià , Granera i Monistrol de Calders senyoreja encara aquelles contrades, des de la seva imponent alçada damunt de la riera del seu nom, l’antiga església de Sant Pere, avui en funcions de celestial galliner, queda dins del cercle que formen la casa de Marfà i els límits imponents de la riera; únicament es possible accedir-hi a peu, i cal encara comptar amb la benvolença de la propietat per accedir al pla de Sant Pere, on transcorre l’acció que ens varen explicar com el secret de Marfà.
De l’antic poble en resten avui encara un nombre important de masies en activitat, la mateixa de Marfà, Montbrú, Vilarjoan, Serramitja, Casagemes, la Grossa, la Talaia,... i un nombre encara més important de llocs enrunats, que aquí i allà donen testimoni de la presència humana en aquest indret ple d’encís; el personatge de la nostra història, la Mariona, va néixer en una d’aquestes finques, que lentament, quasi com en un abraçada, va desfent dia a dia, any rera any, la vegetació; avui davant de les restes de la casa, hi ha un ample camp erm, que havia estat prat deliciós on pasturaven les vaques de la família.
Els diumenges i dies de precepte, els veïns de les diferents masies, és trobaven a Marfà per assistir plegats a l’ofici religiós a l’església de Sant Pere, desprès de la missa, era costum romandre una bona estona al pla de Sant Pere, i mentre la canalla jugaven, sempre sota els crits i advertiments constants sobretot de les mares, compte amb caure pels penya-segats !, els caps de família, parlaven de l’estat de les collites, del bestiar i quan era l’hora, de les possibilitats d’emparentar unes cases amb les altres, mitjançant el matrimoni dels seus fills i/o filles.
El jovent – ni cal dir-ho- aprofitaven per xerrar, i quan era possible, per fer-se evidents els sentiments que sentien uns i altres. La Mariona n’estava i molt del fill d’una de les masies que es trobaven a l’entorn del torrent Mal, el noi de nom Pasqual corresponia plenament a l’amor de la Mariona.
Entre les dues masies corria – aleshores impetuosament – la riera de Marfà, i era un bon xic arriscat, intentar creuar-la fora dels guals o fer-ho només una persona sola, hi ha una llarga relació de pèrdues humanes per arrossegament en aquell indret que avui, en el millor dels casos, porta un fil d’aigua. Amb tot, el Pasqual com a mínim un cop per setmana, creuava el llit de la riera, per trobar-se amb la Mariona, i d’aquestes trobades en va néixer un amor profund que ambdós joves, esperaven veure confirmat pels pares d’ambdós ben aviat en les trobades posteriors a la missa dominical a Sant Pere de Marfà.
El dimoni però, corria per aquelles terres del Moianes en forma en aquesta ocasió de banquer, el Josep de Calders, de fet per a la majoria, el Sr. Josep, el banquer de Calders.
El pare de la Mariona, havia demanat diners al banc del Josep, per a comprar un ramat de vaques, i dins dels terminis previstos, l’home anava complint amb el pagament dels seus deutes.
L’hivern de 1848 va ser excepcionalment fred al Moianès, tant i tant ho va ser, que es feia dificultós tornar l’aigua a l’estat líquid, calia fer foc, per poder desfer el glaç i tant bon punt, l’aigua perdia la calor, tornava a convertir-se en gel.
Per unes coses i per altres, la mortaldat entre les vaques i altres bèsties va ser extensa, general i dissortadament abundosa; quan va ser l’hora de pagar el termini corresponent el pare de la Mariona, és va adreçar fins a Calders per demanar al Sr. Josep un allargament del període per a fer front al deute; el banquer li va dir que quasi tothom es trobava en aquella situació, i que li semblava que no podria atendre la seva petició, ni la de molts d’altres, i que en parlarien plegats el diumenge següent , a Sant Pere de Marfà ,a la sortida de missa.
El pare de la Mariona, no va fer cap comentari a la família, però la seva cara de preocupació, va deixar clar a tothom que les coses no anaven de la forma prevista.
El diumenge desprès de la missa, tots els caps de família és van aplegar a enraonar amb el banquer de Calders, i aquest, amb les millors paraules, els va explicar que no tenia altre remei que executar les hipoteques que pesaven al damunt de les finques, per a rescabalar-se de les pèrdues sofertes. Tots però podrien continuar a les seves cases, treballant les seves terres; ara amb un contracte d’arrendament, i que quan fos possibles els tornaria a vendre les terres, al mateix preu pel que se les adjudicava.
No pocs dels veïns van manifestar allí mateix la seva intenció d’abandonar la Vall, intenció que en els mesos següents va deixar quasi en la meitat el cens [ aleshores en deien el nombre de focs ].
En un apart el banquer li va dir al pare de la Mariona que si li donava la ma de la seva filla, donaria per extingit el deute. Un cop a casa, el pare va explicar a la Mariona la proposta del banquer, tot i dient-li, que si ella no el volia, ell no l’obligaria pas, a casar-se amb aquell home.
La Mariona quan es va trobar amb el Pasqual li va explicar la situació; la família del Pasqual tenia pensant deixar la Vall de Marfà, i ell demanar-la en matrimoni al seu pare, per tal de casar-se i marxar junts. La Mariona li va dir que aniria a parlar amb el banquer de Calders. El Sr. Josep va rebre a la Mariona amb extrema cordialitat, i li va fer saber que estava en disposició de perdonar els deutes del seu pare, i allò que ella li demanes. La Mariona li va demanar que perdones els deutes de tots els veïns de Marfà, com a condició per a casar-se amb ell, i que aquesta condonació s’havia d’escripturar abans de la cerimònia.
El banquer finalment s’hi va avenir, i es va signar una escriptura en la que és recollia que tant bon punt es dugués a terme el seu casament amb la Mariona, els deutes dels veïns de la Vall de Marfà, quedarien extingits.
El diumenge en que es va celebrar l’enllaç matrimonial lluïa un sol quasi primaveral, malgrat trobar-se encara en el més cru de l’hivern; tothom - llevat del banquer - malgrat tractar-se d’un casament tenia la cara llarga i el posat seriós, ni la canalla gosava cridar !. A la sortida de l’església, el banquer va fer saber a tothom que en virtut de l’acord matrimonial els seus deutes quedaven extingits, ningú va donar cap mostra d’alegria en rebre la noticia ; el Pasqual és va adreçar fins al nuvis, com aquell que anava a donar-los la seva felicitació, i quan va tenir entre les seves les mans de la Mariona, els dos van començar a córrer, cap al penya-segat, l’esglai de la bona gent de Marfà va esdevenir un clam, no !!!!! , però els dos joves, ja havien pres la decisió feia dies, i davant de la impossibilitat de romandre junts a la vida, havien decidit de morir junts.
Mentre els cossos del Pasqual i la Mariona, s’apropaven a la pedra dura de la riera de Marfà, es va sentir per tota la Vall, l’afirmació d’un amor que anava més enllà de la vida. T’estimo !
Desprès de donar sepultura als cossos dels dos amants, avui uns demà els altres, molts dels veïns de la Vall van anar marxant, la despoblació de la Vall, va accelerar la decisió d’addicionar al terme de Castellcir la Vall de Marfà, com està avui encara.
Malgrat que l'estat de les rieres principals és deplorable, ja que avui hi van a parar les aigües residuals de Moià i Castellterçol.
Malgrat que per la zona solen circular vehicles tot terreny i motos, us recordaré com podeu arribar : per la N-141 entre Calders i Moià, el trencall que hi ha entre els km.25 i 26 en direcció a Montbrú; per la B-143 de Moià a Castellterçol, el trencall que hi ha un cop travessat el pont de la Fàbrega, al km 33,5 ; d es de Monistrol de Calders, per una pista que va als Gorgs Blaus.
Tot sovint, quan camines pel fons de la riera de Marfà entre els Gorgs Blaus i el molí de Brotons, el vent sembla que et retorna l’exclamació darrera del Pasqual i la Mariona, T’estimo !
Hi ha coses que s’han de viure, i sens dubte una d’aquestes és l’experiència de la Vall de Marfà, altrament amics lectors, ara vosaltres, ja en sabeu el secret, oi ?
Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia, aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.
