Rocafort de Vallbona

Anava a recollir una imatge d’aquesta població, que ja l’any 1.916 havia obtingut el Josep Salvany i Blanch, 1866-1929. La podreu trobar a la Biblioteca de Catalunya :

Títol Casa a Rocafort de Vallbona

Matèria Rocafort de Vallbona ; Urgell ; Catalunya ; Façanes ; Cases ; Retrats de grup ; Infants
Creador Salvany i Blanch, Josep, 1866-1929
Editor Biblioteca de Catalunya
Data de publicació 2006
Data del document original 1916

Coincidia amb un pintor que em feia saber que estava completant una col·lecció sobre els pobles de la Vall del Corb; parlàvem fins i tot de la possibilitat d’exhibir el seu treball a la sala d’exposicions de la Cort del Batlle a Guimerà. Li deixava l’adreça de la pàgina web http://www.guimera.info/, i ben viat – el compromís és començar a l’agost – www.valldelcorb.info

M’arribaria fins a l’església on retrataria únicament el campanar, el sol te els seus horaris i a les 9 del mati il·lumina la part posterior i deixa la façana a contrasol.

Saludava al conductor d’un tractor en qui reconeixia sens dubte, l’elaborador d’unes excel·lents olives arbequines. No teníem ocasió de fer una llarga xerrada, i espero trobar-lo a ell, i a tots els emprenedors de la Vall – que som molts – en la primera edició de FiraCorb.

Algunes dades d’interès d’aquest indret encisador :

El poble de Rocafort de Vallbona (446 m d'altitud) és situat a la ribera esquerra del Riu Corb, assentat damunt un turó que domina la vall. Al cim hi ha l'antic castell de Rocafort, que forma amb la peanya un tot defensiu orientat vers ponent, des d'on és inexpugnable, sense cap mena d'obertura. La seva cisterna és excavada a la roca. El mateix nom de Rocafort ja suggereix l'existència d'una roca fortificada. Per entrar al poble cal seguir un trencall de la carretera de la vall a l'indret on s'embotellen aigües mineromedicinals. Passat el pont sobre el Riu Corb, una carretera duu al poble. Rocafort, amb un gran desnivell, és circuït de muralles i conserva un dels antics portals. La part més antiga s'aixeca sobre la mateixa roca. L'església parroquial, dedicada a la Transfiguració, és de la fi del segle XVIII. El campanar, posterior, és del 1868, i la rectoria data del 1775. Antigament la parròquia era sufragània de la de Nalec i començà a ser parròquia independent el 12 de juny de 1773.

Rocafort celebra la festa major per Sant Salvador, el primer diumenge de maig. Rocafort celebra la festa de Sant Sebastià el 20 de gener, i la festa votada de Sant Cosme i Damià el 26 de setembre.

L'antic terme de Rocafort és documentat el 1164 entre les afrontacions del de Verdú.

Antigament pertangué, el terme i el castell de Rocafort, per meitat, a Sança i a Guillem Desmor, però el 1209 s'integrà a la baronia de Vallbona, per la venda que féu Dalmau de Timor a l'abadessa del castell i de la vila de Rocafort, amb tots els drets dominicals, venda que costà 2.200 sous barcelonesos, com és certificat el 1285, "ab lloatió i aprobatió de sos tudors i curadors". La pertinença de Rocafort a la baronia de Vallbona fou discutida en un plet el 1633, que la batllia general de Catalunya resolgué a favor del monestir. Rocafort pertangué a la senyoria de Vallbona de les Monges fins a l'extinció de les senyories.

Els pobles i viles de la Vall del Corb, del primer a l’últim, constitueixen un destí turístic “cultural” del primer ordre.

Cap dins del possible que algun dia, fins i tot Barcelona, prengui consciència d’aquesta realitat, i passem definitivament de Barcinunya a Catalunya.

El temps ens ho dirà.

© Antonio Mora Vergés

NALEC

Trobava una imatge d’en Josep Salvany i Blanch,[*] , 1866-1929, una preciosa creu de terme de l’any 1.916

*Josep Salvany i Blanch.

Neix a Martorell el 4 de desembre de 1866. Va cursar estudis de medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona i es llicencià el 1891.

Gran afeccionat a l'excursionisme científic i a la fotografia, l'any 1905 va ingressar al Centre Excursionista de Catalunya col•laborant activament en la publicació dels seus butlletins entre els anys 1918 i 1924. Van ser les seves excursions arreu de Catalunya les que li permetran crear una important col•lecció de fotografies. Va viatjar també per les Illes Balears i la resta d'Espanya, pels Estats Units, Europa, Egipte, Pròxim Orient, i en tots aquests viatges captà amb la seva càmera fotogràfica els monuments i la gent del diferents països.

Bon coneixedor de les tècniques fotogràfiques i de les innovacions tecnològiques va utilitzar la fotografia estereoscòpica, tècnica molt emprada entre els fotògrafs de l'època.

Josep Salvany va morir a Barcelona el 28 de gener de 1929.

Per la meva part m’arribava fins la plaça de l’església per fer-ne una fotografia.

Algunes dades d’interès sobre Nalec i la seva historia.

El poblament d’aquestes terres es remunta a l’època del bronze, com ho constaten les restes de sílex i de ceràmica trobades a la partida dels Recots, en el límit N d’aquest terme, prop del camí vell de Preixana a Ciutadilla. En la vall i en la partida dels Vilars al marge dret entre el riu i l’actual carretera, es van trobar restes d’una possible vil·la romana que devia ser prop de la via romana que al segle I dC passava per la Vall del Riu Corb.

En concret, l’origen de Nalec, com el de la majoria del pobles de la Vall del Corb, començà amb la construcció d’una torre de defensa, convertida després en un castell que fou el centre de la formació d’una senyoria. L’antic castell de Nalec es troba ja esmentat l’any 1082, en què fou assignat com a dotació del monestir de Sant Pere Gros de Cervera, antic priorat filial de Ripoll. Posteriorment, a mitjan segle XII, per una permuta amb Ripoll passà a propietat de la mitra de Vic, que en conservà la senyoria fins a l’època moderna. Els primitius documents dels segles XI i XII anomenen el lloc Analec o Analeg. Quan el canonge Ramon d’Anglesola fou elegit bisbe de Vic el 1261, Berenguer de Jorba li reté homenatge pel terme i castell de Nalec que tenia en feu.
També en temps del bisbe Anglesola es promogueren sorolloses qüestions entre els homes del castell de Ciutadilla i els del castell de Nalec per l’aprofitament de les aigües del Riu Corb. El 1433 el lloc de Nalec ingressà en el veïnatge de Cervera, però continuà en possessió senyorial dels bisbes de Vic fins que es van extingir les senyories.

El poble de Nalec és a la vall mitjana del Riu Corb i a la seva marge esquerra, en un turó elevat sobre les voreres del riu, a 487 m; això el manté arrecerat de les riuades i fa que tingui una bona visió de la vall, encarat vers Rocafort i Ciutadilla. En entrar al poble hi ha una creu de terme a la dreta i continuant sempre amunt s’arriba al nucli habitat, que va créixer a l’entorn de l’església i d’un carrer que segueix la serra. De l’antic castell de Nalec gairebé no en queden restes; actualment romanen en antigues cases amb arcs en els baixos, com també uns relleus zoomòrfics.

L’església parroquial de Sant Jaume és un edifici amb traces dels segles XVII i XVIII, sense cap mèrit especial.

La vida social i cultural de Nalec és dinamitzada per diverses entitats de caire cultural. La festa major d’estiu se celebra per Sant Jaume (25 de juliol), patró de Nalec i de l’església parroquial. Des de fa molts anys, el dia 10 de gener s’ha celebrat la festa votada de Sant Concordi, el qual fou invocat en temps que una pesta de pigota feia veritables estralls en la població. També, des de fa molt temps, hi ha el costum d’anar el dissabte després de Sant Jordi a l’ermita de la Bovera (al municipi de Guimerà). Abans s’hi anava en processó, caminant des de Nalec, i amb la particularitat que s’havia de sortir molt de matí, ja que quan el sol apuntava per l’horitzó la processó havia de ser fora del terme. Durant el camí d’anada es feien cants i es passava el rosari. En arribar al lloc es deia la missa, però primer es feien els tradicionals tres tombs al voltant de l’ermita tot cantant: “De Nalec rebeu visita/ tots els anys com Guimerà;/ sent tant alta vostra ermita/ bé pareix un colomar/ des de on podeu vetllar/ pel devot que en Vós espera./ Siau nostra advocada,/ oh Verge de la Bovera.”.

© Antonio Mora Vergés

Can Font, “Country a la carta”

Rebia un .email amb els següents termes :

Un any mes a Can Font fem la ballada popular de Country.

Ensenyarem alguns balls per trencar el gel i que la gent s'animi; i després una gran ballada particular!

ACCEPTAREM PETICIONS DE TOTHOM QUE VINGUI!

Portarem tota la música a sobre!

Serà el diumenge dia 12 de juliol de 19.00 a 21.00 hores. (Quan ja comenci a refrescar de la calorada d'un dia festiu!). El lloc a l'esplanada del costat de la masia de Can Font. Gran i fàcil aparcament al costat mateix.

Es fàcil arribar! Agafant la Carretera de Castellar del Vallès a Matadepera, trobareu les indicacions cap a la Urbanització Can Font, només les heu de seguir. La carpa està situada al costat del Restaurant Can Font.

Esperem que sigui una tarda original, diferent i divertida, on tots puguem col·laborar ballant els balls que sabem, i els que volem, ja que els podrem demanar in situ!

Anàvem, la Vicky, la Rosa i la Maria Jesús, ens trobaríem a la major part dels balladores i balladores de Castellar del Vallès, alguns de Sentmenat, de Sabadell, de Terrassa, i per descomptat molts de veïns d’aquesta urbanització.

Això del “country a la carta “, sens dubte és una gran idea, de difícil plasmació però; en una ballada “ popular” – com en el cas de Can Font – el que toca és fer ballar a la major part dels assistents.

Val a dir que aquesta pretensió de fer ballar , s’ha aconseguit amb escreix.

Felicitem a l’ Associació de Veïns de Can Font, i a les persones concretes que amb molt d’encert han conduit aquesta ballada.

Com en el futbol caldrà fer un calendari de ballades, que permeti conciliar la vida familiar i el country.

© Antonio Mora Vergés

Glorieta

M’ acompanyava el Joan Farre, fotògraf, membre també de l’Associació http://www.guimera.info/, i bon coneixedor d’aquesta contrada. Seguíem amb la recollida de dades i imatges de tots i cadascun dels pobles, que pel fet de portar aigües fins al riu Corb, estant inclosos en l’àmbit d’aquesta Vall, quines Autoritats i forcés vives pretenen fer conèixer a la resta del món, preservant alhora el seu particular caràcter de “ territori serè”

No li escau el diminutiu, potser únicament per les proporcions físiques. En tots cas la Glòria - celestial – hom se la imagina infinita, oi ?

Algunes dades d’interès :

Llogaret agregat a Passanant, situat a la part central del terme. És constituït per unes dotze cases de les quals només dues són habitades de manera permanent. La resta serveixen de segona residència.

Esmentat ja el 1080, la senyoria eminent d'aquest lloc estigué en mans dels Cervera. La població tingué diversos castlans. De la família Cervera passà als Hospitalers, formant part de la Comanda de l'Espluga de Francolí, fins a l'extinció de les Senyories.

Queden restes de l'antic castell de Glorieta i restes de l'antiga església. L'actual està dedicada a l'Assumpció i porta la data de 1814. Al mig del poble hi ha l'antic forn comunal, esmentat ja al segle XVI. Fou utilitzat fins al 1940. L'any 1974, fou dipositada al Museu Diocesà de Tarragona, una bella creu processional gòtica, feta d'argent i esmalts, pertanyent a la parròquia. Cada any és traslladada al poble per la festa patronal.

A la part central del terme de Passanant, i a la meridional del cap de municipi hi ha el lloc de Glorieta (6 h el 2005), situat en una petita serra, a 750 m d’altitud, a la banda oriental de la vall anomenada del Torrent i que rep el nom de Boixerons així que deixa la població. El lloc és constituït per una agrupació de dotze cases, la major part de les quals serveixen de segona residència.

Poc abans d’arribar a Glorieta, a la dreta de la pista que hi porta, hi ha la font del Morer, que juntament amb la de Glorieta, situada a l’entrada de la població, són les dues úniques del lloc. La darrera raja al fons d’una petita nau ogival, probablement de la fi del segle XV, i la seva escassa aigua ha estat aprofitada per a fornir el rentador públic bastit al seu costat.

L’antic castell de Glorieta degué ser constituït bàsicament per la torre de forma quadrada situada a la part més enlairada del poble, a la banda oriental. De planta rectangular, dels 22 m d’alçada que hom suposa que tenia, només en resten 16, ja que fou rebaixada al segle XX i les seves pedres serviren per a construir nous edificis. Té planta baixa i tres pisos –l’últim ja escapçat i que actualment fa de terrassa—, als quals s’accedeix per una escala bastida a la paret del NW de l’edifici.

De l’antiga església parroquial, construïda i esmentada a la fi del segle XII i situada a la banda meridional del lloc, al costat de l’antic camí de Forès, s’han descobert les primeres filades de l’absis romànic i de la paret meridional. Els carreus van ser aprofitats per a la construcció de l’actual, dedicada a l’Assumpció, que a la llinda duu la data de 1814. Fins el 1974 la parròquia havia conservat una bella creu processional gòtica, feta d’argent i amb esmalts, i que es troba dipositada al Museu Diocesà de Tarragona, des d’on cada any és traslladada a Glorieta per la festa patronal.

Al bell mig del poble hi ha l’antic forn comunal, esmentat ja al segle XVI i que fou utilitzat fins l’any 1940. El lloc, ja documentat el 1080, fou donat pels comtes de Barcelona als Cervera. Ramon de Cervera concedí el 1162 la quadra de Glorieta als esposos Carbonell de Vilagrassa i Ermessenda amb la condició que hi bastissin una força. Probablement Carbonell inicià la construcció de l’actual torre, una de les més interessants de la rodalia. El 1197 els dits esposos cediren el castell de Glorieta a Bernat de Montpaó, germà de la donadora. Al començament del segle XIII el senyor eminent Guillem de Guardiolada, fill de Ramon de Cervera, pledejà contra Bernat de Montpaó per raó de l’esmentat castell, però una sentència arbitral del 1205 declarà que Bernat havia de posseir el castell sota les mateixes condicions que Carbonell. La senyoria eminent del lloc, després de la mort de Guillem de Guardiolada, passà a la seva filla Mateua, i, morta aquesta, a la seva mare i a la seva germana, i finalment a l’orde de l’Hospital, que comprà el 1310 els drets dels feudataris –Bremon Moliner, nét de Berenguera de Montpaó–. El 1380 el gran prior de Catalunya, fra Guillem de Guimerà, comprà a la corona la jurisdicció, entre altres llocs, de Glorieta, que formà part de la comanda de l’Espluga de Francolí fins a l’extinció de les senyories.

Us recomanem programar les vostres activitats d’aquest estiu, per tal de poder conèixer, la Vall del Corb, i els molts racons encisadors, que com la Glorieta , trobareu per arreu.

© Antonio Mora Vergés.

Castellar l’estiu Country.

El dissabte 11 hi havia una ballada a la zona de l’Espai Tolra; pel que sabem a Viladecavalls feien també el seu final de temporada; i ens explicaven encara més llocs dins d’aquesta comarca del Vallès Occidental.

És una llàstima aquesta concurrència d’ofertes !

La llista de la “ Neus” era :

BASIC
D.H.S.S
OHE! OHE!
JUST A MINUTE
AUSTIN MOTEL
ALPEN POLKA
SLAPPING LEATHER
PLAY IT AGAIN SAM
TUSH PUSH
WESTERN BARN DANCE
EAGLE TEXAS
DOWN ON THE CORNER
JAMAICA RUN
SLEEP TONIGHT
GOOD TIME
OH! SUSANA
SKIP
TEXAS WIND
YIPPIE YI YO
ON THE LINE
BITE MY BOOTS
PITTER PATTER
JITTERBUGIN
CHILL FACTOR
PIA'S COUNTRY
SUGAR TALK
SUGAR AND PAI
DRIVING TEXAS
DON'T FAIL ME NOW
CALIFORNIA BOY
IT HAPPENS
SCRAP IT
BEHIND THE CLOUDS
WRANGLER WRAP
COWBOY CHARLESTON
SHAKIN' MIX
THE HAPPY CERCLE
SWINGING DOORS
WANNA BE ELVIS
ON THE ROCKS
FOOLISH HEART

La ballada acabava passada la una del mati de diumenge.

Ens acomiadàvem fins a les 19,00 hores del diumenge 12 a Can font; l’Albert Priego, ens explica que serà una ballada diferent. Country “ a la carta”.

Si ens queden forces us ho explicarem.

© Antonio Mora Vergés

Rocafort de Queralt

Anàvem a dinar al Restaurant Rocafort, la història d’aquesta casa comença l’any 1988, quan la filla de l’antic propietari i el seu marit, van decidir transformar el cafè del poble de Rocafort de Queralt en un restaurant de cuina casolana; ella està davant dels fogons i ell atenent el local d’adequada decoració i bon ambient. A la plaça de l'Església d’aquesta vila.

Sembla que la crisis econòmica ha arribat també a la Conca de Barberà.

El Joan Contijoch, confia que malgrat això el restaurant Rocafort superarà aquesta contingència adversa. Mentrestant, cal continuar donant qualitat i bon servei.

Dinàvem esplèndidament, i us recomanem gaudir - quan us sigui possible – d’aquest plaer pels sentits, que el restaurant Rocafort, despatxa com la cosa més habitual des de la Plaça de l’església d’aquesta població.

Algunes dades d’interès :

Rocafort limita al N-NE amb Conesa, per tota la banda S amb Sarral, que envolta la meitat del territori, i a l’W-NW amb Forès. És situat a l’extrem nord-oriental de la Conca de Barberà estricta, en un fondal al SW del coll de Deogràcies —per on es comunica amb la zona segarrenca de la comarca— a la capçalera del riu de Vallverd, al peu dels contraforts de les serres que ascendeixen a l’Alt Gaià. La banda oriental del terme és travessada pel riu de Vallverd, al qual s’uneix per la dreta la riera de Rocafort, procedent del terme de Conesa.

La carretera C-241 de Montblanc a Manresa travessa el terme en direcció SW-NE. Abans d’arribar a la població hi ha un brancal que permet enllaçar amb la carretera de Sarral a Andorra a l’altura de Solivella. Així mateix, a la part nord del poble surt la carretera local que porta a Conesa i que s’enfila per la vall de Torlanda

El lloc de Rocafort apareix ja el 1076 com a pertanyent a Guerau Guitard de Santa Perpètua, que el repoblà i hi trobà la mort a mans dels sarraïns. Al segle XIII pertanyia als Queralt de Santa Coloma; el 1370, Dalmau de Queralt comprà la jurisdicció del lloc a Pere el Cerimoniós i es formà així la baronia de Rocafort de Queralt, que per successió passà als Centelles, comtes d’Oliva. Al segle XIV constava com a castlà de Rocafort Berenguer de Llorac, senyor de Solivella. Al segle següent la castlania passà als Biure. Al començament del segle XVI la baronia fou comprada per Joan d’Armengol; el 1747, Antoni d’Armengol i d’Aimeric, baró de Calabuig, obtingué la confirmació, com a títol del regne, de la baronia de Rocafort de Queralt. La seva filla Gertrudis es casà amb Ramon de Peguera, marquès de Foix, la família del qual posseí la baronia fins el 1881. El 1930 el títol fou rehabilitat per Ferran d’Alemany i de Milà i restà vacant a la seva mort, el 1954.

El poble de Rocafort de Queralt (566 m) és a la dreta del riu de Vallverd, en la seva confluència amb la riera de Rocafort. No es conserva cap rastre de la primitiva església. Damunt el lloc que ocupava es bastí, a la fi del segle XVIII, l’actual església parroquial de Sant Salvador, d’estil barroc.

Al pujolet situat al N de la població, on hi havia l’antic castell de Rocafort, Juli Bonet i Ninot ha construït modernament una torre i un pati de castell amb pedres procedents del despoblat de Torlanda, amb un cert regust d’antigor.

El celler de la Cooperativa Agrícola és inspirat en els plànols de Cèsar Martinell; les tres naus foren edificades els anys 1918, 1931 i 1947. Altres construccions d’interès són la mansió de Cal Claret, que evoca clarament l’arquitectura colonial cubana,

i l’edifici de l’ajuntament, aixecat vers la dècada del 1920, que presenta uns curiosos esgrafiats.

El país només es refarà si dintre de les nostres possibilitats tots plegats continuem desenvolupant – fins on sigui possible – una vida “normal”.

Anoteu el telèfon 977.89.80.66, i tant aviat com us sigui possible regaleu-vos un bon àpat al restaurant Rocafort, a Rocafort de Queralt, a la Conca de Barberà.

© Antonio Mora Vergés

La Sala de Comalats

M’ acompanyava el Joan Farre, fotògraf, membre també de l’Associació http://www.guimera.info/, i bon coneixedor d’aquesta contrada. Seguíem amb la recollida de dades i imatges de tots i cadascun dels pobles, que pel fet de portar aigües fins al riu Corb, estant inclosos en l’àmbit d’aquesta Vall, quines Autoritats i forcés vives pretenen fer conèixer a la resta del món, preservant alhora el seu particular caràcter de “ territori serè” .

Arribaven finalment a la Sala de Comalats [ Sala : denominació arrelada en la toponímia catalana, és el nom comú de les residències senyorials o de gent notable ]

Algunes dades d’interès :

L’antic terme de la Sala de Comalats és a la banda sud-oriental del municipi, en una petita vall formada pel barranc de la Sala, que s’ajunta per la dreta al torrent de Glorieta, més avall d’aquesta última població. El llogaret de la Sala de Comalats (2 h el 2005) es formà a redós del seu castell de la Sala, del qual resta la torre quadrada, amb tres pisos d’una alçada conjunta de 17 m; s’hi accedia a través d’una porteta adovellada situada al segon pis. Tenen un especial interès artístic les cases del Castell i del Cavaller, del segle XVI.

De l’antiga església —que hom suposa que ocupà el lloc de l’actual— no resta res. Des del segle XII fins a la fi del segle XIX fou agregada de Forès, i avui dia ho és de Passanant. L’actual temple, dedicat a la Nativitat de la Verge Maria, segons una làpida existent al damunt de la porta fou iniciat al començament del segle XIX i bastit en diverses etapes. Destruït durant la guerra civil de 1936-39, fou agençat després i restaurat el 1973. Conserva un interessant ossari del segle XVI, procedent de l’antic cementiri.

Compresa en l’antic i ample terme del castell de Forès (1058), el 1079 fou donada —i esmentada com a quadra de Poal— per Ramon Berenguer II a Bernat Amat. A la segona meitat del segle XII ja apareix amb el nom actual i sota el domini dels Cervera. El 1182 Ramon de Cervera deixà el castell de la Sala, juntament amb els altres de Comalats, al seu fill Guillem de Guardiolada, el qual el 1210 obtingué la donació específica del lloc per part de Pere el Catòlic. L’esmentat noble, en el seu testament del 1234, el deixà a Arnau de Comalats amb la condició que el tingués en feu del posseïdor de Passanant. Marquesa, vídua del dit Guillem, el 1266 donà el terme i castell a l’orde de l’Hospital i al segle XIV passà a la família montblanquina dels Gener, que el 1342 compraren a Pere el Cerimoniós la jurisdicció civil i criminal, alta i baixa damunt el lloc. El 1383 Guillem Gener vengué la Sala al barceloní Jaume Galliners, el qual el mateix any el permutà, amb el monestir de Santes Creus, per altres drets que el cenobi posseïa dispersos a diversos llocs. El 1386 Santes Creus canvià amb el Cerimoniós el mer imperi del castell de Ferran (Tarragonès) pel de la Sala; el monestir posseí el lloc fins als decrets desamortitzadors del segle XIX.

Segons m’expliquen a començament del s. XX, hi vivien encara dotze famílies, despoblat als anys seixanta, actualment torna a tenir vida amb els propietaris de l'Hotel Rural-Restaurant L'Hostalet, un lloc per descansar i menjar bé.

Feu aquest estiu un forat per gaudir – mentre sigui possible – d’aquest indret encisador.

© Antonio Mora Vergés