LA TORRE DE SANT LLORENÇ DE LA GALERA.

Algunes dades del terme municipal de la Galera; extensió de 27,29 km², és situat al pla de la Galera, que s'estén entre la serralada dels Ports de Tortosa i la petita alineació de la serra de Godall. Limita a tramuntana amb el terme de Santa Bàrbara pel barranc de les Coves, a ponent, pel camí de Mitan Plana, amb les terres de Mas de Barberans, al sud, amb el municipi d'Ulldecona pel camí del Ròssec, a llevant, un petit bocí del terme limita amb Masdenverge i al sud-est, gairebé a les portes de la població, seguint un bon tros el curs de la rambla de la Galera, termeneja amb les terres de Godall. Antigament, havien format part del terme de la Galera els actuals municipis de Santa Bàrbara i Masdenverge que aconseguiren, però, d'independitzar-se'n el 1828 i el 1857, respectivament.

Les terres del municipi són força planeres. El terme de la Galera és travessat per la rambla de la Galera, que neix als vessants meridionals del massís de Caro i desguassa a l'Ebre al terme de Tortosa, davant Camp-redó. El barranc del Pelós solca les terres per la part nord del municipi i el barranc del Lligat des de la partida de les Refoies fins al límit amb Santa Bàrbara.

Els habitants de la Galera gaudeixen d'estius calorosos i d'hiverns no excessivaments freds; es pot parlar d'un clima mediterrani de plana i muntanya baixa amb influència marítima. La pluja es reparteix entre la tardor (200-250 mm) i la primavera (100-150 mm) normalment, amb poques precipitacions, però sovint en forma de tempestes. És característic l'anomenat vent de dalt, que en aquestes contrades bufa molt fort. Aquest vent, a la tardor i a l'hivern, afavoreix la caiguda de les olives, però quan s'embraveix pot arribar a destrossar collites i a arrencar arbres. Les màximes temperatures el juliol superen els 24°C, mentre que durant el gener la temperatura mitjana oscil•la entre 7-10°C. La temperatura mitjana anual està per sobre dels 16°C.

La vegetació potencial del terme seria una màquia de llentiscle i margalló ( Querco-Lentiscetum). La vegetació actual és formada fonamentalment per arbres i arbustos adaptats al clima mediterrani, a la forta insolació i a la poca humitat, com el coscoll ( Quercus coccifera), el llentiscle ( Pistacia lentiscus), l'ullastre ( Olea europaea), el margalló ( Chamaerops humilis), la carrasca ( Quercus rotundifolia), el lledoner ( Celtis australis) i el pi blanc ( Pinus halepensis).

La torre de Sant Llorenç de la Galera fou construïda a expenses de la ciutat de Tortosa. Se sap que s'hi treballà entre els anys 1340 i 1342, si bé en aquest darrer any l'obra encara no era acabada. De planta rectangular, gairebé quadrada, i força gran, la torre té una alçada considerable, probablement pel fet que és situada al pla. Acabada amb merlets, hi ha diversos pisos de sageteres i finestrals de mig punt centrats en la part elevada dels murs. A un nivell més baix hi ha una finestra geminada de tradició romànica. La torre no conserva l'estructura de l'interior, ja que el 1684 fou condicionada i transformada com a nova església parroquial, dedicada a sant Llorenç, en substitució de l'antic i petit edifici que hi havia a l'entrada de la vila venint de Tortosa. Aquest edifici antic, que no es conserva, segurament devia ser anterior a l'erecció de la parròquia el 1539.

La nova església parroquial de Sant Llorenç, però, restà interrompuda durant la guerra de Successió. Les obres es paralitzaren el 1707, quan el rei arxiduc Carles III, vençut a Almansa, es retirava per passar l'Ebre a Tortosa. La majoria de les cases de la Galera, que havia romàs fidel a aquest, foren cremades per les tropes borbòniques i els habitants hagueren de fugir. A la torre, a mig condicionar com a temple, durant quatre anys s'aquarteraren soldats. Finalment, el 15 d'agost de 1711, acabades les obres, es féu la benedicció del nou temple.

Em costava molt aconseguir imatges de la façana d’aquesta torre- església.

Aquí com quasi per arreu, no hi ha cap facilitat per recollir imatges, és d’autèntic escàndol fer servir les parets d’aquests edificis per subjectar caixes i fils dels diferents “serveis públics” ; no farem sang d’això perquè tenim coll avall, que en aquest país nostre, ens falla el “paisanatge”, i no sortosament el paisatge, i el patrimoni històric i cultural – de moment - . Està clar que calen però canvis, a la Galera i per arreu d’aquesta nostra, trista, bruta i dissortada pàtria..

© Antonio Mora Vergés

ELS RENTADORS PÚBLICS DE CALDES DE MONTBUI

Feia molt temps que pensava en retratar alguns dels rentadors púbics, que sortosament es conserven encara en aquesta població del Vallès oriental.

El moment històric en que progressivament s’aniran deixant de fer servir és correspon entre els anys de la guerra civil de 1936-39 i els primers de la postguerra . Demogràficament comporten una davallada considerable en la població de la vila ( calderins o montbuiencs). Així, es passa de 5 082 h el 1935 a 4 325 h el 1945. A partir d'aleshores, l'evolució de la població mostra un creixement constant, fins al punt que la vila ha duplicat els seus habitants en el període 1955-80. El 1955 hi havia 5 093 h i el 1975 n'hi havia 9 808. .. Durant tota la dècada dels vuitanta la població es va mantenir en xifres per sobre dels 10 000 h (el 1981 10 168, el 1989 10 833) i no fou fins el 1991 que el nombre d'empadronaments arribà als 11 293 h.

Tot i això, aquest creixement, produït sobretot pel fenomen immigratori, és un dels menys elevats de la comarca.

Equidistant de les dues capitals vallesanes, la vila ha restat relativament al marge dels dos grans eixos d'expansió industrial del Vallès: l'eix Cerdanyola-Sabadell-Terrassa i l'eix Mollet-Granollers, i no ha deixat d'exercir la funció de centre subcomarcal que havia tingut sempre respecte dels municipis més propers fins a la primeria del segle XX

La incidència del fenomen immigratori damunt la població ha estat ben notòria. Amb tot, les condicions d'habitatge i de treball, com també el fet que la població immigrada no es concentra en un sol nucli (tot i el pes que té al barri del Bugarall), unit amb el caràcter majoritari que continua tenint la població d'origen català, faciliten la progressiva integració en la comunitat calderina dels qui arribaren d'altres terres de l'estat.

El fet que aquest creixement de la població no es correspongué pas sempre amb l'oferta de llocs de treball, comporta l'èxode diari d'un bon nombre d'habitants de Caldes, que s'han de traslladar a treballar a localitats veïnes, amb conseqüències negatives per a la seva integració social.

Feta aquesta introducció –potser innecessària – tornem als safarejos públics que han estat testimonis d’aquest creixement econòmic i demogràfic, i sortosament a Caldes de Montbui – encara és possible veure’ls -.

Aquestes construccions permeten més d’un element de valoració :

A) el seu valor com a patrimoni arquitectònic, reflex i mostra d’unes construccions funcionals i utilitàries pròpies d’una determinada època i, per tant, amb característiques específiques.

B) la història social, i especialment la història de la dona, tenen en tant que espai de comunicació entre dones que configura uns elements de relació que han desaparegut a partir de l’acabament de la funció i de l’ús d’aquests espais amb l’aparició de l’aigua corrent primer i les rentadores després..

Reproduiré aquí algunes reflexions – particularment assenyades i enginyoses- de la Roser Vernet, filologa :

tothom sap que fer safareig no vol dir construir un safareig ni tan sols rentar la roba, sinó que vol dir, segons els diccionari, xafardejar, xerrar de tot i res de tothom i de ningú... Fer bugada, locució sinònima, en canvi, ha mantingut el seu sentit recte al costat del sentit figurat, cosa que no passa amb la primera. Són els rentadors públics els que originen el significat de xerrameca i no pas el safareig individual!! Si no, fer safareig voldria dir ‘parlar sola’

Això ens fa adonar, per exemple, que hi ha una sèrie d’oficis que són a l’origen de molta fraseologia i que, per exemple, no necessàriament coincideixen en dues llengües veïnes com ara el català i el castellà.

En castellà no existeix la locució fer safareig, fer bugada... el cotilleo, cotillear no té aquest un sinònim fraseològic en aquest camp semàntic. Tampoc no l’hem trobada en francès o italià, tot i que no hem pogut fer una recerca exhaustiva.

Si les dones haguessin rentat sempre de manera individual, a màquina, mai no hauria nascut la locució fer safareig. Ni les assecadores ens haurien permès allò d’haver-hi roba estesa...

En una primera aproximació, deia, hem fet una recerca ràpida sobre les paraules més usuals d’aquest àmbit: roba, sabó, bugada, estendre, rentar, drap, brut, net, cove, cossi, bassa...

Fer bugada, per exemple, no només vol dir rentar la roba o xafardejar, també vol dir ‘confessar’, i això ja és incloure també el concepte de rentar, de netejar, de treure la “brutícia”...

És clar que amb això de la brutícia també ens trobem que els draps bruts els podem fer públics, els podem rentar a casa (la roba bruta es renta a casa...)... O podem deixar algú com un drap brut mentre fem safareig... o si li tirem en cara tots els insults que se’ns acudin. O també podem quedar com un drap brut si sortim malparats d’algun tràngol....

El sabó ens rentarà aquests draps bruts... o servirà per ensabonar algú.

I la roba estesa ens ha de fer estar a l’aguait amb el que diem i no fer massa mullader. Perquè si, per exemple, tractem a algú de tap de bassa, de tap de cossi o de tap de pica, i la roba estesa en qüestió, que acostuma a ser la canalla innocent que té unes orelles que tot ho senten i unes boques que tot ho xerren, va i ho explica al personatge baixet que qualificàvem... el tap de barral se’ns pot enfadar i engegar-nos a fregar.

Tenir roba a l’estenedor és delicat perquè alguna cosa perilla. Perquè si plou o hi ha algun imprevist ens pot passar allò d’anar amb la pluja a l’esquena i la roba mullada.

Per tot això, cal agrair l’esforç de Caldes de Montbui per recuperar i dignificar els espais físics i simbòlics que ens configuren tal com som i ens expliquen el perquè d’algunes coses.

Només així serem capaços de conservar i d’aprendre d’allò que hem estat i mirar de desmentir el tòpic, desgraciadament massa cert, que afirma que a cada bugada es perd un llençol!!

© Antonio Mora Vergés

El Figaró, un tros del Vallès al Congost.

El Figaró és un poble que anticipant-se molt en el temps va créixer de baix a dalt; anem però pas a pas :

L'any 1313 es documenta per primera vegada el lloc "a Figero", on vivia la concubina del rector de Monteugues – dita també barragana - . El nom del lloc fa referència a la presència dels arbres fruiters que hi havia en els horts del vessant de ponent del Montseny i de la riba del Congost, i que donaren nom al mas Figueró i al veïnat en general.

El mas Figueró es documenta per primera vegada l'any 1371 i el 1557 ja apareix configurat el primerenc "vicionatus del Figaró".

el creixement del nucli del Figaró va anar lligat específicament a la revifalla del camí del Congost com a eix comercial entre els nuclis o mercats de Vic i Granollers-Barcelona. Fou, doncs, la integració comercial d'aquests territoris el factor que explica l'aparició d'un nucli al fons de vall, orientat en gran mesura cap als serveis per als passavolants (hostal, ferreria, etc.).

A principis del segle XIX, el baró de Maldà s'havia referit al camí del Congost en termes no gens amables, dient que havia "a estonas mitg a tambullons las mulas en tot aquell camí de pujadas, baxadas y graonadas, dit lo Congost, de allò ben infama...que encara que lo donassen mil lliuras no hi tornaria a passar". La construcció de la nova carretera es va iniciar l'any 1846 i va acabar el 1851.

Les Escales, dites de d’Àngelus, construïdes entre els anys 1.928 i 1931, han esdevingut un dels elements identificadors de l’actual Vila del Figaró. Foren dissenyades per l’arquitecte Amadeu Llopart i Vilalta, i formaven part d’un projecte de connexió a peu entre l’estació del ferrocarril i la part alta de la població, que s’anava enfilant a la falda del Montseny.

A les escales – que s’il•luminen a la nit – és combina la duresa del granit amb la lleugeresa de les pèrgoles de fusta tropical i els jardins laterals.

S’explica com a veritable motiu per a construir les escales, la de facilitar l’accés ràpid de les noies del poble que treballaven al servei dels estiuejants, des de la torre de d’Àngelus fins a Can Gambús ,

Recollida la imatge de les escales,m’arribaria fins a l'església de Santa Anna i Sant Rafael, actual parròquia del terme; fou construïda a mitjan segle XIX en substitució de la capella anterior d'origen baix medieval.

Segurament existeix un arxiu fotogràfic d’aquell període en el que la Vila, deixarà de ser bàsicament rural per esdevenir lloc d’estiueig.

© Antonio Mora Vergés

Tivissa .Ribera d'Ebre.

El municipi de Tivissa està situat al S.E de la comarca de la Ribera d'Ebre. Aquest s'estén al llarg de 208 Km ocupant gairebé un quart de la comarca. Compta amb quatre nuclis de població: Llaberia, La Serra d'Almos, Darmós i Tivissa, que dóna nom al municipi.

La vila de Tivissa està construïda sobre un turó, al peu dels vessants septentrionals de la serralada del mateix nom, a uns 310 metres sobre el nivell del mar, i ocupant un graó de la muntanya, en forma d'esperó, que domina la vall de l'Ebre i té l'església en el seu punt més extrem.

El nom de la població surt esmentat ( Tibisi) per primera vegada en àmfores i rajoles procedents d'un forn romà (jaciment de l'Aumedina), fet que demostra l'antiguitat del poblament i la seva continuïtat fins ben entrat el període medieval, El castell de Tivissa fou infeudat pel rei Alfons el Cast a Guillem de Castellvell el 1174. Posteriorment, pel matrimoni d'una néta d'Alamanda de Castellvell i filla de Ferrer de Santmartí amb Guillem d'Entença, Tivissa passà a dependre dels barons d'Entença; posteriorment formà part del comtat de Prades, depengué dels comtes i ducs de Cardona i ducs de Medinaceli.

El castell de Tivissa centrava un ampli territori anomenat terme general de Tivissa o territori de Tivissa, que, a més dels territoris actuals, comprenia els de Vandellòs (Baix Camp) i Capçanes i els Guiamets (Priorat), que s'independitzaren durant la primera meitat del segle XIX. També en tenien possessions els del monestir de Santes Creus i els templers de Miravet.

En la Guerra contra Joan II la vila, que, com el seu senyor, el comte de Prades i de Cardona, era partidària del rei, refusà d'acomplir l'encàrrec de la Generalitat de Catalunya d'enviar a l'exèrcit d'Urgell un home per cada deu focs. Durant els segles XV i XVI diversos masos de Tivissa es fortificaren contra els pirates.

Les heretats del territori de Tivissa eren subjectes les unes a pagar delmes al rector, si pertanyien a cristians, i les altres, les de sarraïns, a satisfer tasques, quartals, sisenals o vuitenals al duc de Cardona, senyor de Tivissa; aquesta dualitat sovint originava conflictes perquè a molts pagesos se'ls exigia el pagament de dos drets. A fi d'acabar amb aquesta problemàtica el 1535 s'arribà a una concòrdia entre les tres parts contendents: Ferran Ramon, duc de Cardona; Anton de Talavera, xantre i canonge de Tortosa i rector de Tivissa i les seves sufragànies, i Joan Domènec i Guillem Torner, jurats de la vila de Tivissa. Per aquesta concòrdia, que regí fins a l'abolició de les senyories al segle XIX, s'arbitrava principalment que les terres subjectes antigament a pagar delme no serien obligades al pagament de la tasca i viceversa; que de tots els delmes i tasques, reunits, es donaria una quarta part al duc i les altres tres al rector, el qual, del que li pertoqués, donaria una quarta part al bisbe de Tortosa. Durant aquest segle hi hagué sovintejades incursions de pirates sarraïns.

No s'expulsà cap morisc a Tivissa.

El 1629 a la vila hi hagué una epidèmia de pesta, que en pocs mesos produí força mortalitat; en recordança d'aquest fet tràgic se celebra cada any una festa votiva el dia de la Mare de Déu de l'Esperança.

La vila es fortificà durant la guerra dels Segadors a les ordres del diputat de la Generalitat de Catalunya Josep Quintana, a qui havia estat encarregat de defensar el Coll de Balaguer.
Per un capbreu del 1660 se sap que el duc de Cardona i de Medinaceli, no solament era senyor de la vila i terme de Tivissa, sinó que en posseïa tota la jurisdicció o mer i mixt imperi.
Durant la guerra de Successió hi hagué, el 1706, entre Tivissa i el Perelló combats entre les tropes de Felip V i les del rei-arxiduc Carles III.

La vila de Tivissa sofrí força danys en la guerra del Francès. Les forces de Napoleó el 16 de juliol de 1810 penetraren a la vila i saquejaren edificis públics i privats durant bastants dies mentre els vilatans fugien als pobles veïns. Com que la casa de la vila i la rectoria foren cremades, es perderen l'arxiu municipal i el parroquial (aquest, posteriorment refet en part). El 1824 el bisbe envià una persona per a reconstruir, per mitjà de la tradició oral, els llibres del registre. De morts, no n'hi hagué gaires perquè els tivissans foren amatents a fugir. El 1812, quan el govern de Napoleó dividí Catalunya en quatre departaments, Tivissa restà inclosa en el de les Boques de l'Ebre, la capital del qual era Lleida.

L'església parroquia(que se sap que existia el 1279) és dedicada a sant Jaume. La part més antiga del temple, el presbiteri, és gòtica i coberta amb volta de creueria dels segles XIII i XIV, però fou reformat al segle XVII amb la construcció de diverses capelles, la façana (1634) i el campanar. Les obres sembla que s'havien iniciat al final del segle XVI. La façana, tanmateix, és més barroca que renaixentista. Posterior, encara, és la capella del Roser, de tipus neoclàssic, amb tres naus, cúpula i cor; fou construïda per Josep Ribera el 1775.

Durant la primera guerra Carlina fou convertida en fortí dels liberals i en dipòsit de queviures i municions. El mateix any, el 1837, el poble fou tancat i fortificat; així pogué resistir les sovintejades escomeses del guerriller carlí Josep Bru, Basquetes, tivissà. El mes d'agost del 1838 la vila es preparà per al setge que li volia infligir el general carlí Ramon Cabrera, es reforçà la guarnició i es feren obres de defensa, però aquest atac no es produí. En la tercera guerra Carlina la vila, dominada pels liberals, fou assaltada diverses vegades pels carlins.

Tivissa, encara, durant la guerra civil de 1936-39, patí fortament els estralls bèl•lics a causa de la proximitat del front de la batalla de l'Ebre.

El consell de sempre, feu el possible per conèixer aquest indret encisador, en aquest estiu de 2.009, o com a màxim en els mesos que resten per acabar l’any.

© Antonio Mora Vergés

SANT BLAI A TIVISSA . RIBERA D’EBRE.

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés pel camí asfaltat que des de Tivissa mena fins a l 'ermita o santuari de Sant Blai , és a migdia de la vila, al camí antic del Perelló, al vessant d'un puig on hi ha les restes del castell de Sant Blai que, segons la tradició, havia estat un antic castell sarraí; actualment es creu però que es tracta del castell de Tivissa, que apareix ja documentat el 1174.

L'actual edifici del santuari , d’estil neogòtic data del 1858;

la veu popular diu que fou bastit per commemorar la conquesta cristiana de Tivissa . El lloc a l’abric de les muntanyes, gaudeix d’un particular microclima que teníem ocasió de constatar.
El diumenge després del 3 de febrer té lloc un romiatge molt participat per la gen t d’aquestes contrades.

Quan a l’advocació de Sant Blai, algunes dades d’interès :

Tothom - d’una certa edat – relaciona la fama de sant Blai com a remeier per a tots els mals de gol, i això per la transmissió per via oral del miracle en que va salvar un xiquet de morir ofegat per una espina que tenia clavada a la gola.

Segons una llegenda, se li acostaven també animals malalts perquè els guarís, però no li molestaven en el seu temps d'oració. El governador de Cappadocia , Agrícola, va desfermar una gran persecució contra els cristians , i en arribar a Sebaste, els seus caçadors van eixir a buscar animals per als jocs de l'arena al bosc d'Argeus i se’n van trobar molts, que esperaven fora de la cova de Sant Blai. Allí van trobar sant Blai en oració i el van arrestar. Agrícola va tractar sense èxit de fer-li apostatar.

Durant la seua estada en la presó, sant Blai va guarir alguns presoners. Finalment va ser tirat a un llac. Sant Blai, parat en la superfície, va convidar els seus perseguidors a caminar sobre les aigües i així demostrar el poder dels seus déus. Però es van ofegar. Quan va tornar a terra va ser torturat i decapitat. I és que quan l'home es planteja formes refinades de matar, la seua imaginació no té límits ; el martiri de Blai va consistir a esquarterar-lo amb grans raspalls de ferro, com els que s'usaven per a cardar la llana. Potser per això, alguns gremis de cardadors el tenien com a patró.

Va morir a principis del segle IV (any 316); el seu culte es va estendre ràpidament per l'orient europeu, i durant les croades, les seues relíquies es van escampar per tot Europa. La seua devoció es va propagar gràcies a molts guariments miraculosos, sobretot dels mals de gola.

I així tenim el nostre patró sant Blai als retaules de moltes esglésies, en la benedicció dels pans, amb un cordó al coll, en record d'eixe Blai que és el millor del món a l’hora de guarir goles.

Sota un sol d’injustícia, tornàvem a la vila de Tivissa; construïda sobre un turó, al peu dels vessants septentrionals de la serralada del mateix nom, a uns 310 metres sobre el nivell del mar, i ocupant un graó de la muntanya, en forma d'esperó, que domina la vall de l'Ebre , té l'església - la gran església Arxipestral de Sant Jaume, on es conjuguen diversos estils arquitectònics i una església dins un altra- en el seu punt més extrem. Això amics lectors serà però objecte d’una nova història.

© Antonio Mora Vergés

SANT PERE DE VALLCÀRQUERA. TERME DEL FIGARÓ. EL VALLÈS ORIENTAL.

Ho he vist escrit com Figueró i Figaró, sembla que la segona és l’accepció correcta. Mantinc però Figueró quan ho trobo escrit així en les fonts documentals.

Seguim el diccionari Alcover quines dades – obtingudes pel Josep Perarnau , en funcions de documentalista, en recerca pacient que li agraïm de forma pública - ens confirmen com un possible significat del mot, Valls estretes, també potser qualsevol sinònim : encaixades, angostes,..... sembla procedir del mot carcer [ presó ] , i apareix documentat l’any 998 com Valle Carchara i com Valle Carcera l’any 1.000. La observació de la peculiar orografia d’aquesta zona de l’Alt Vallès, coincideix perfectament amb el significat proposat per Mn. Alcover.

Sant Pere de Vallcàrquera, es conserva encara a la vall tancada ( Vall Carcera dels antics documents) que s'obre entre els contraforts del turó de Tagamanent i del turó de Monteugues, solcada per la riera de Vallcàrquera, que neix a Tagamanent i conflueix per l'esquerra amb el Congost, a la sortida del poble del Figueró.

L'església és una edificació romànica tardana amb volta força apuntada, ampliada amb un presbiteri, a manera de gran absis tardà, per allargar la nau, i amb una espècie de segona nau formada per capelles afegides, unides per grans pilars cònics a la nau central.

Moltes d'aquests modificacions i l'esvelt campanaret es degueren fer vers el 1679, data que figura en el nou portal de ponent.

El 1870 la parroquialitat es va traslladar al Figueró.

Guarda còpia fotogràfica de l’ antic retaule, traslladat actualment a l’actual església parroquial de Sant Rafel.

Llegeixo en una informació de l’ajuntament :

- Hem restaurat el retaule renaixentista de Sant Pere de Vallcàrquera amb diverses subvencions i l’hem exposat a l’església de Sant Rafael

- Hem museitzat l’interior i l’exterior del temple

- Hem condicionat l’espai per a la visita educativa i d’oci i hem editat materials didàctics i de promoció.

- Hem recuperat els entorns de Vallcàrquera, hem netejat la part de darrere de l’ermita i hi hem posat tanques.

Em costava molt aconseguir imatges d’aquesta església malgrat l’afirmació anterior. Aquí com quasi per arreu, no hi ha cap facilitat per recollir imatges, i no és infreqüent fer servir les parets d’aquests edificis per subjectar caixes i fils dels diferents “serveis públics” ; no farem sang d’això perquè tenim coll avall, que en aquest país nostre, ens falla el “paisanatge”, i no sortosament el paisatge, i el patrimoni històric i cultural – de moment - . Està clar que calen però canvis.

Les tasques de manteniment t habitual no acostumen a donar redits polítics, i les obres noves, reformes i/o recuperacions/condicionaments si.

El Figaró mereix més d’una visita.

El Figaró, el Vallès Oriental.  ,  Catalunya,  disposen – encara – d’un interessant Patrimoni Històric, que cal documentar amb rigor, i que és sens dubte el  nostre MILLOR  actiu .

Hi ha un públic per aquest turisme de “ cultura”  que espera amb ànsia poder gaudir de les “ ciutats humanes “ de Catalunya.

El turisme de sol, alcohol – i altres excessos – està bé, i molt bé a Barcelona i al litoral.

El món viu un moment especialment complicat, per aquesta raó,  aprofitem per deixar constància de les víctimes  del  genocidi jueu,  del tràfic de persones , del narcotràfic, de la corrupció endèmica i sistèmica, de la desatenció sanitària  i social que per manca de recursos econòmics - regalats pels " caïnites "  a les classes " altes" del REINO - ha fet augmentar a Catalunya la mortaldat i la morbiditat,   .... ,

 La reinstauració del virregnat  no és una bona noticia per a Catalunya

La "lluita" per assolir el campionat d'estultícia i corrupció del REINO DE ESPAÑA, tapa les llistes de " desesperació" en l' àmbit sanitari, els retards injustificables en atendre als més febles en l'àmbit social, els gravíssims problemes de tantes famílies per  trobar un aixopluc, i la creixent misèria que assoleix proporcions pandèmiques.  

Senyor, teva és la venjança.

SANT ROC A PAÜLS DELS PORTS.

Us proposo una excursió inoblidable : visitar el bosc i la ermita de Sant Roc a la població de Paüls a a l'extrem nord -occidental del Baix Ebre, entre les estribacions dels Ports de Tortosa / Beseit, a la capçalera del barranc de les Fonts, afluent de l'Ebre. L’accés per carretera s’ha de fer des Xerta, això us donarà ocasió d’admirar l’assut d’on neixen els canals de la dreta i l’esquerra de l’Ebre.

El cap de municipi és el poble de Paüls, únic nucli de població agrupada. A part aquest, hi ha la Vall d'en Bages, caseria de masos disseminats.

Filòlegs documentats (Montoliu i Alcover-Moll) assenyalen que el topònim Paüls prové de la forma llatina paludes, que significa 'llacunes'

Les cases del poble són construïdes sobre un pendent molt fort, cosa que fa que sovint comuniquin amb carrers situats al nivell de dos pisos diferents, constituint un conjunt harmònic i fortíssimament inclinat. les cases, fetes amb maçoneria, tenen dues portes d'entrada, al carrer de baix i al de dalt, en diferents pisos; normalment, per la porta de dalt s'accedeix al primer o al segon pis, o llocs d'habitatge, mentre que als baixos hi ha la quadra per a l'animal (matxo o ruc); el pis superior és anomenat eixida i serveix per a guardar-hi la collita i com a corral del bestiar de consum domèstic (conills, pollastres).

Al capdamunt, coronant el turó, hi ha les restes de l'antic castell de Paüls (diversos panys de mur)

i l'antiga església parroquial de la Nativitat de Santa Maria, d'un gòtic primerenc, amb portal de punt d'ametlla adovellat i amb guardapols, i finestres de mig punt, i diversos additaments posteriors.

Als vessants s'esglaona la caseria, formant diversos carrers, estrets i costeruts. Alguns d'aquests són el carrer de Soldevila, de la Creu i de Sant Roc.

La festa major s'escau per Sant Roc. Cal fer esment aquí de l’anomenada Area Recreativa i, de l’Ermita i bosc de Sant Roc, a uns tres quilòmetres del poble.

Quan a l'ermita,

La construcció no té un estil determinat, sinó que representa una combinació d'ells. El portal és de mig punt, format per grans pedres.. A l'interior les parets de pedra vista amb dos grans arcs de semiojiva aguanten la teulada de l'edifici.Quan al parament és extremadament senzill : Un altar de pedra, Un cor, reconstruït recentment de fusta, i un retaule amb les talles dels sants que reben la devoció dels paülsencs i paülsenques; Sant Roc, Sant Sebastià i Sant Fabià.

Quan al bosc de Sant Roc; lloc de gran interès natural i paisatgístic, amb pins, carrasques, xiprers, àlbers, aurons…centenaris, d'extraordinàries dimensions, sense paral•lel al seus voltants, que regalen a l'indret una ombra envejable i una font amb setze sortidors, on la mà de l'home ha sabut conjugar una harmonia idíl•lica amb la natura.

Els treballs de pedra seca en la construcció de marges que formen uns petits carrers són una mostra privilegiada de l'arquitectura tradicional del nostre país. Dins uns espais familiars anomenats "corros", formats per una taula de pedra, envoltats per unes altres pedres més petites que fan de cadires. Aquests "corros" corresponen un a cada família del poble, que en gaudeix l'exclusivitat el dia 16 d'agost, festa de Sant Roc.

Poseu-vos les piles, i no deixeu passar l’estiu del 2.009, sense fer aquesta sortida.

© Antonio Mora Vergés