TIANA, LA “DESCONEGUDA”. MARESME

No acostumo a començar les meves cròniques de forma critica; tinc avui dissortadament la ocasió, àdhuc la necessitat de fer-ho en veure el deplorable estat de la majestuosa imatge del temple parroquial de Sant Cebrià de Tiana; és d’autèntic escàndol fer servir les parets d’aquests edificis per subjectar caixes i fils dels diferents “serveis públics” ; no farem sang d’això perquè tenim coll avall, que en aquest país nostre, ens falla el “paisanatge”, i no sortosament el paisatge, i el patrimoni històric i cultural – de moment - . Està clar que calen però canvis, a Tiana i per arreu d’aquesta nostra, trista, bruta i dissortada pàtria....

El creixement de molts dels nostres pobles i viles, no s’ha fet pel tradicional sistema de “taca d’oli”, sinó per la creació de nuclis aïllats. Això dona sempre un aire “suburbial” , que dificulta – quan no impossibilita - la integració dels nouvinguts.

Dades del lloc :

El terme municipal de Tiana, de 7,90 km² d'extensió, s'estén als vessants marítims de la Serralada Litoral, a l'extrem meridional de la comarca, en contacte amb el Barcelonès (Badalona) i el Vallès Oriental (Sant Fost de Campsentelles i Santa Maria de Martorelles).

El terme primitiu s'estenia fins a la mar i comprenia, fins al mes de juliol de 1933, el territori de l'actual municipi de Montgat.

La situació del poble de Tiana correspon a la dels pobles de dalt típics del Maresme; es troba en una petita vall a redós de la serralada, defugint la proximitat de la costa a causa de la inseguretat que comportaren les incursions dels pirates fins al segle XVIII. El terme comprèn, a més del poble cap del municipi, diverses masies escampades, entre les quals cal destacar Can Montcerdà, Cals Frares, Can Fàbregues, Can Roca, Can Perxet, Can Cirera, Ca l'Andreu, o Can Sant-romà, moltes de les quals són prop de les restes d'antigues vil•les romanes; també hi ha les urbanitzacions de la Virreina i el Mas Ram, compartida amb Badalona, la cartoixa de Montalegre, amb la seva antiga Conreria, i la primitiva parròquia de Sant Cebrià, després santuari de la Mare de Déu de l'Alegria.

El poble de Tiana es troba a 136 m d'altitud, en una vall a redós de la serralada, centrat per la nova església parroquial de Sant Cebrià, construïda el 1886. S'hi conserva, procedent de la primitiva parròquia, un notable retaule barroc, esculpit en fusta, obra de Josep Tremulles (Vilafranca del Penedès, 1603 - ?) (segle XVII).

L'actual església parroquial de Tiana, dedicada a sant Cebrià, és situada a la part alta de la població, dintre el nucli urbà. Substitueix com a parroquial a l'església de la Mare de Déu de l'Alegria, una mica allunyada del poble. L'edifici és de nau única, amb capelles laterals i absis semicircular. Va ser projectat per Francesc de Paula del Villar Lozano (Múrcia, 22 de gener de 1828 - Barcelona, 16 de maig de 1901) arquitecte diocesà de 1874 a 1892, l'any 1884 i beneït dos anys després. És d'estil historicista, amb barreja d'elements neoromànics i neogòtics.
<b>Obiter dicta , el Josep Carbonell Toffoli explica que l 'any 1877, Francesc de Paula Villar i Lozano va rebre l'encàrrec per part de l'Associació de Devots de Sant Josep de construir el temple de la Sagrada Família de Barcelona

Villar va concebre un projecte neogòtic, del que no obstant això només es va construir part de la cripta.

Va abandonar el projecte el 1883 per desacords amb Joan Martorell i Montells (Barcelona, 1833 - 1906)- autor entre moltes de l’església parroquial de Sant Esteve de Castellar del Vallès, coneguda com ‘ la Catedral del Vallès’- , aleshores en funcions d’arquitecte assessor de Josep Maria Bocabella Verdaguer (Sant Cugat del Vallès, 5 d'octubre de 1815 - Barcelona, 22 d'abril de 1892, president de l'Associació de Devots i promotor del projecte.

Ofert l'encàrrec a Martorell, en va refusar la realització, recomanant en canvi el jove Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, el Baix Camp, 25 de juny del 1852 - Barcelona, 10 de juny del 1926), qui es va fer càrrec del projecte.

Joan Martorell i Montells (Barcelona, 1833 - 1906) formava part de l’elit intel•lectual de la seva època.

L' antiga església parroquial de Sant Cebrià de Tiana- avui capella del cementiri - és esmentada ja com a parròquia el 1018 i consagrada de nou el 1100. Aquesta consagració devia correspondre a un edifici romànic que sofrí després nombroses modificacions arquitectòniques; la darrera, segons una data de la façana, del 1729. Aquesta església vella de Tiana, prengué l'advocació de la Mare de Déu de l'Alegria, que era la d'un altar documentat des del segle XVIII, advocació relacionada amb el proper Montalegre (Mons Hilaris),on es bastí la cartoixa.

La devoció per la Mare de Déu de l’Alegria és més que centenària en la vida montgatina i tianenca. La fotografía del Fons Salvany de 1.912 en dona testimoni.

Segons un treball publicat per un monjo cartoixà, cap l’any 1500 li fou erigit un altar a l’església parroquial de Sant Cebrià de Tiana, probablement per perllongar el culte que els monjos dedicaven a Santa Maria al seu monestir de Montalegre, construït entre els anys 1415 i 1463, doncs eren aquests monjos els que s’ocupaven del culte i l’administració d’aquesta parròquia, com a rectors o vicaris.

Antonio Mora Vergés

La cartoixa de Montalegre i la Conreria

Als vessants de la Serralada Litoral, al NW del terme, en un lloc arrecerat i silenciós (inicialment dit Mons Alacrisi després Mons Hilaris o Montalegre) hi ha la famosa cartoixa de Montalegre, formada a partir del 1415 en terrenys d'un antic convent de monges augustinianes.

Aquest priorat femení de donades o canongesses es trobava al solar de l'actual Conreria, al cim de la carena, prop del coll de Montalegre, priorat fundat a l'inici del segle XIII i que el 1265 tenia ja una comunitat de 12 monges comandades per la priora Guillema; per la solitud del lloc es traslladà el 1365 a Barcelona, on perdurà fins el 1593 al lloc ocupat després pel seminari tridentí i per la Casa de Caritat.

Els cartoixans de la comunitat de Vallparadís de Terrassa

i els de Sant Pol del Maresme decidiren d'unir-se i formar una nova cartoixa en aquest indret.

Arribaren inicialment els de Vallparadís (1415) i després els de Sant Pol (1434) i des de l'edifici de les monges planejaren la construcció d'un cenobi que respongués a les exigències de l'orde cartoixà. Dirigí les obres fra Joan d'Enea, convers procedent de Portaceli, ecònom de Montalegre en 1423-59. El primer sector comprèn un pati d'honor amb l'albergueria, procura i lloc de treballs manuals, el segon una sèrie de dependències comunes (l'església gòtica acabada el 1463, el menjador, la sala capitular) a l'entorn del claustret, i el tercer, destinat a la vida eremítica, format per dos grans claustres d'estructura gòtica juxtaposats (el primer del 1448 amb la cel•la prioral i unes altres 17 cel•les, i el segon del 1636 amb 13 cel•les més).

L'època de major esplendor foren els segles XVII i XVIII; els extensos dominis de la cartoixa (entre els quals hi havia els delmes i el domini de la parròquia de Tiana des del 1441 ) eren administrats des de l'edifici de la Conreria (antic convent augustinià).

La vida monàstica fou interrompuda per les vicissituds bèl•liques i polítiques en 1808-14 i en 1820-24, i el 1835, amb les lleis desamortitzadores i l'exclaustració, fou abandonat i sofrí saqueig i incendi.

La Grande Chartreuse comprà l'antic monestir i uns pocs terrenys el 1865 i inicià la restauració de la casa, que no es pogué dur a terme fins el 1901, quan arribà una comunitat francesa de 29 pares i 23 germans.

Després de l'etapa de la guerra civil de 1936-39 la casa continuà amb força vitalitat; en l'actualitat els monjos són majoritàriament catalans.

D'altra banda, la Conreria no fou recuperada pels monjos després de la desamortització.

© Antonio Mora Vergés

L’ALEGRIA DE TIANA. MARESME

Pensava en la frase “ terra a la terra “ en el darrer tram – no asfaltat – que uneix o separa del nucli urbà a l' antiga església parroquial de Sant Cebrià de Tiana- , avui capella del cementiri.

La trobem esmentada ja com a parròquia el 1018 i consagrada de nou el 1100. Aquesta consagració devia correspondre a un edifici romànic que sofrí després nombroses modificacions arquitectòniques; la darrera, segons una data de la façana, del 1729.

L’actual capella de la Mare de déu de l’alegria , coneguda també per alguns tianencs com l’església vella de Tiana, al seu voltant s'agruparen unes quantes masies que donaren origen a l’actual població (Can Fàbregues, Can Roca, Can Perxet, Can Cirera, Ca l'Andreu, Can Montcerdà).



l'advocació de la Mare de Déu de l'Alegria, era inicialment la d'un altar documentat des del segle XVIII, la devoció mariana s’ha de relacionar amb el proper Montalegre (Mons Hilaris),on es bastí la cartoixa.

La devoció per la Mare de Déu de l’Alegria és més que centenària en la vida montgatina i tianenca Segons un treball publicat per un monjo cartoixà, cap l’any 1500 li fou erigit un altar a l’església parroquial de Sant Cebrià de Tiana, probablement per perllongar el culte que els monjos dedicaven a Santa Maria al seu monestir de Montalegre, construït entre els anys 1415 i 1463, doncs eren aquests monjos els que s’ocupaven del culte i l’administració d’aquesta parròquia, com a rectors o vicaris.

Reprodueixo d'un excel•lent treball de Abelard Chimisanas i Julià :

Els documents més antics en que es fa referència al culte a la Mare de Déu de l’Alegria es remunten a la segona meitat del S. XVII: El 1673 Marianna muller de Benet Riera fa una deixa testamentària per la celebració d’una missa a l’altar de l’Alegria, tanmateix els anys 1695, 1697 i el 1710 hi trobem altres donacions semblants. Prova de la devoció per la patrona de la nostra Confraria és un acta signada el 8 de maig de l’any 1696 que diu: “Nos Franciscos Rosal Diaca en drets Dr. en lo espiritual y temporal ... per lo Illm Sr Manuel de Alvas ..... Bisbe de Barcelona.... notificam y fem saber a tothom generalment com La Santedat de Nostre Ssm. Pare Innocensio Papa XII .. lletras apostolicas dadas en Roma en Sta. Maria la Major... als vuit dias del mes de octubre del any 1695 de son Pontificat .. concedeix misericordiosament... en lo segon dia de Pentecostes desde las primeras vespras fins al solpost del dia de la mateixa festa visitaran la capella de Nostra Senyora de la Alegria de la Iglesia Parroquial de Sant Cebria de Tiana... indulgencia plenaria y remisió de tots los pecats...”

No hi ha constància de l’antiguitat del culte a la Mare de Déu de l’Alegria per part dels pescadors de Montgat, doncs no s’ha trobat cap document que faci referència a la constitució de la Confraria. Malgrat això cal pensar que és de l’època citada, mitjans o finals del S. XVII, doncs l’antiga imatge del 1701 duia la inscripció: “Patrona dels Pescadors que es venera en la Parròquia de Tiana”. Malauradament aquesta imatge fou destruïda l’any 1936.

No és fins el 29 de juny del 1732 en que es documenta l’existència de la Confraria de Pescadors, amb un acta que diu així: “Convocat y congregat lo consell general dels confrares de la Confraria baix la Invocació de Nostra Señora de la Alegria construida en la parroquial Iglesia de St. Cipria de Tiana Bisbat de Barcelona en la Rectoria de dita Iglesia parroquial en la qual invocació intrevingueren y foren presents...”. Segueix la relació dels administradors: Pau Batlle i Esteve Milás i de 14 confrares i el motiu de la convocatòria que era el de prohibir anar a pescar els dies de festa baix sanció de sis sous.

De notable interès per la història de la Confraria és un llibre de comptes que es conserva en l’arxiu parroquial de Tiana i que abasta els anys 1766 fins el 1816. S’inicia el 21 de setembre de 1766 amb el canvi d’administradors; hi son elegits Anton Matheu y Alsina i Joan Codina, substituint els anteriors, en Pere Nadalmay i en Francisco Font. En els comptes de l’any 1785 hi figura una reserva de diners per la futura construcció d’un retaule. L’any 1787 es paguen a l’escultor Jaume Sunyol 130 lliures com a primer avançament de les 440 de les pressupostades per dita construcció, que és finalitzà l’any 1788 amb la reconstrucció de l’altar. L’any 1808 hi figuren diversos pagaments per una bandera, domassos, serrells, tovalles, seda, cortines i tarima per l’altar major. Durant aquesta primera meitat del segle XIX els pescadors i mariners celebraven oficis per Sant Joan (probablement precedent de l’actual festa major), per Sant Pere, així com per Sant Cebrià, diada del titular de la Parròquia.

A partir de l’any 1816 no trobem cap document a l’arxiu parroquial de Tiana que faci referència a la Confraria de la Mare de Déu de l’Alegria. És justament l’any en que en uns terrenys cedits per en Pau Matheu-Alsina Sanpere comencen les obres de construcció de la futura església parroquial de Sant Joan i Santa Maria de Montgat, obres que per manca de suport econòmic restaran aturades quaranta anys. Quan el 29 de desembre de 1867 deu anys desprès de la seva benedicció es declara parròquia, als montgatins ja no els hi cal anar a la parròquia de Sant Cebrià i el culte a la Mare de Déu de l’Alegria desapareix. Pel que fa a la confraria de pescadors no en tenim cap testimoni des d’aquell llunyà 1816 fins l’any 1857 de la benedicció del nou temple. Pot ser la documentació d’aquesta època va passar a l’arxiu parroquial de Montgat que fou destruït el 1936 ?, pot ser la guardava el patró major a casa seva ?. L’única dada que hem trobat d’aquells anys és l’existència l’any 1888 d’una mútua amb el nom de “Sant Jaume”, que el 1910 figurava com “Confraria de Sant Jaume”.

Pel que fa al de l’antiga patrona dels pescadors, la Mare de Déu de l’Alegria, seguia al seu altar, sense que se li retés cap ofici ni devoció especial, doncs els que havien sigut els seus devots, els pescadors, ja no hi pujaven. L’any 1886 fou consagrat l’actual temple parroquial de Sant Cebrià de Tiana. Això portà com a conseqüència que el temple primitiu quedés tancat totalment al culte i l’advocació de la Mare de Déu de l’Alegria s’oblidés, tot i que conservà al seu interior l’altar i l’imatge.

Afortunadament, cap el 1908, un grup de tianencs amb gran amor pel seu poble i les seves tradicions, va impulsar la restauració de l’antiga església parroquial i el culte a la Mare de Déu de l’Alegria, traslladant l’imatge des del seu altar al presbiteri, com a titular del temple, anomenat des d’aleshores ermita de l’Alegria. També es va instaurar la celebració per la diada de Pasqua de Resurrecció d’un aplec, molt celebrat tant pels tianencs com pels montgatins, així com l’edició d’uns Goigs que, en recordança del patronatge de la Confraria de Pescadors, diu en un dels seus versos:

Vos aclamaren Patrona
els pescadors de Montgat
que vostra mà auxili els dóna
en els temps de tempestat.
Una antiga confraria
vostre poder diu arreu:
Oh Verge de l’Alegria !
oïu sempre nostra veu.

És així com la que fou patrona dels pescadors i, per extensió, de Montgat doncs en aquells temps tots els montgatins eren pescadors, es venerada ara com a patrona dels tianencs.

El Josep Maria Toffoli Carbonell, em deixa un comentari; l’any 1970 la antiga Parròquia, avui església de l’ Alegria, fou decorada amb pintures murals per l’Ignasi M. Serra Goday (1916-1991).

Us convido- si voleu de camí a la platja - a fer un tomb per aquesta Tiana desconeguda, que Barcelonins i Vallesans tenen a tocar de casa.

© Antonio Mora Vergés

Sant Mateu de Bages

El municipi de Sant Mateu de Bages, de 100,97 km², és a la part central del costat ponentí del Bages —que limita amb l'Anoia i el Solsonès— i a la dreta del Cardener, el qual ultrapassa al sector NE del terme, i a ponent la serra de Pinós i l'altiplà segarrenc de la Molsosa li fan de capçal. La serra de les Garrigues al N, la vall de Fonollosa a migdia i la depressió del Cardener a llevant constitueixen el marc geofísic d'aquesta extensa demarcació.

La serra de Castelltallat —llarga carena residual, amb el punt culminant a 936 metres, és l'element orogràfic principal del conjunt de planells, estreps muntanyosos i petites valls que afaiçonen el territori. L'ample altiplà superior, en el qual s'han desenvolupat històricament els nuclis de població més importants, fa d'espina dorsal, i s'estén de ponent a llevant des del confí segarrenc fins a la vora del Cardener, bo i separant la vall de la riera de Coaner, al N, de la que ha obert la riera de Fonollosa, o de la Vall, al vessant de migdia.

La xarxa hidrogràfica és molt pobra, constituïda únicament per la riera de Salo i la de Coaner, que corren paral•leles per la meitat N del territori. La primera procedeix de la serra de Pinós i de la vall de Matamargó; la segona es forma al vessant septentrional de la serra de Castelltallat. Ambdues desguassen al Cardener per la dreta, aigua amunt de Súria.

Sant Mateu de Bages limita al N amb Cardona i Navars, a l'E amb Súria i Callús, al S amb Fonollosa i Aguilar de Segarra i a l'W amb Sant Pere Sallavinera (Anoia), la Molsosa i Pinós (Solsonès).

Sant Mateu de Bages (569 m) és situat en un planell a l'angle inferior SE del territori, amb bones vistes cap a les terres baixes de la comarca, cosa que motivà aquell antic renom popular de Mirabages.

Celebra la festa major el tercer diumenge de setembre.



L'església parroquial de Sant Mateu de Bages és documentada des de l'any 983. De la construcció primitiva resta l'interessant campanar pre-romànic, de tres pisos, amb finestres d'arc de ferradura, els capitells de les quals es conserven al Museu Comarcal de Manresa. Als baixos de la rectoria, un curiós conjunt de sepultures antropomorfes són testimoni de l'antiguitat d'aquest centre parroquial.




El temple estat refet en èpoques successives; el 1831 fou substituït totalment per un de nou. Conserva el campanar antic, que constitueix un dels pocs exemples de campanar de torre coneguts a Catalunya en època pre-romànica.

© Antonio Mora Vergés

ELS GEGANTS DE LA PLANA

SANT LLORENÇ és un gegant,
El més avi i els més gran.
Sa germana és MONTSERRAT,

Fadrineta enamorada
De la Verge Immaculada
Des de sa més tendra edat.

Un germà, ja molt més lluny,
Que entre bromes se’ns esmuny.
És el vell MONTSENY nevat.

Que només recordarem,
Com cada any, ara a l’hivern
Quan envií el vent gelat.

Fan patxoca els tres germans,
Bens plantats i bens galants !
Potser si que, de ben lluny,
Hom diria que són cecs,
Malagradosos i esquerps,
Molt ferrenys i estrets de puny.

Tant bon punt són coneguts
Els seus lloms forts i molsuts,
Vas veient, tot admirat,
Que els camins, les fonts, les crestes,
Son meloses com les bresques;
Tot ens deixa el cor robat !

Què teniu, que sou semblants
A nosaltres, catalans,
Oh gegants de pics i serra ?
Lluny, ens creuen malcarats ;
Quan ens tractem, estimats
Som per tothom de la terra !

Desembre 1946
Joan Feliu i Escudé.
Escolapi.

SANT MIQUEL DE CASTELLTALLAT. BAGES

Les esglésies de Sant Miquel – generalment, amb totes les excepcions que vulgueu – acostumem a trobar-se prop o en la intersecció de camins, que fins la generalització d’autopistes, carreteres, vies de tren,.. eren la opció única per arribar d’un lloc a un altre, i de comunicar-se gents de llocs diferents i/o allunyats.

Arribàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i L’Antonio Mora Vergés, a l’esplanada que s’obre sota mateix de l'església parroquial ; el temple i el seu airós campanar són el punt més elevat (887 m) d'aquest ampli territori.

L’església està documentada des de l’any 1031. Des de la façana principal hi ha una esplèndida panoràmica.

A l’interior,- on no podíem accedir- , ens expliquen que impecablement restaurats, destaquen tres retaules de gran valor. El retaule de Sant Miquel, barroc, construït el 1613. El retaule del Roser, amb elements dels segles XVII i XIX i el retaule del Sant Crist, també barroc, del 1703. A la dreta de l’altar de Sant Miquel hi ha la porta d’accés al pas soterrat que va a la Rectoria, antigament era l’habitatge del vicari i del rector de la Parròquia. Actualment la masia està destinada a usos culturals.

Darrera de Sant Miquel, s’aixeca el cementiri. Des d’aquesta alçada no hi ha res que pertorbi la comunió de les ànimes.

En aquest indret sorgia, ja des de la primeria del segle X, el castell anomenat de Montdó o Castellrodó i, a la fi del mateix segle, Castelltallat.

L'any 937, el comte Borrell II donava a Santa Cecília de Montserrat unes terres situades al castell de Montedono; el 996, els comtes Ramon Borrell i Ermessenda atorgaven al mateix monestir montserratí diverses possessions del Castrodon, anomenat Castrotallado. Al segle XI, el lloc i el castell són anomenats indistintament amb aquells diversos topònims i, ja al segle XII, és ben establerta la forma actual Castelltallat

Fou de la senyoria dels Cardona i en resta només un munt informe de pedres darrere l'església de Sant Miquel.

Les últimes intervencions arqueològiques van descobrir vestigis ibèrics.

Després de paorós incendi forestal de juliol de 1998, que s’emportaria a banda d’ingents recursos naturals, les il•lusions d’una majoria dels que contra tota lògica s’entesten en viure a la Catalunya real ,es va prendre per les administracions una decisió, que sobtava a molts ; si un pateix mirant a terra, haurà de mirar el cel.

Ara, adossat a les ruïnes de l'antic castell de Montedono, un telescopi de 400 mm. de diàmetre, equipat i controlat automàticament, permet l'observació de l'Univers. Els estels, les nebuloses i les galàxies són fàcilment observables. El refractor porta filtre solar.

Aquest observatori, amb una cúpula de 5 metres de diàmetre, va ser construït l'any 2004 per les institucions públiques per tal d'ajudar l'agroturisme de la zona.

Tradicionalment els catalans de les pedres en fan pans, en aquests indrets a banda d’aportar recursos econòmics i materials – sempre tant necessaris - s’hi troba a faltar la gent, l’únic element que en pot garantir la continuitat.

© Antonio Mora Vergés

CAPELLA DE SANTA JUSTA I SANTA RUFINA DEL MAS LA VALL. FONOLLOSA. EL BAGES

Fèiem via per la carretera de Manresa a Calaf, un cop superat el poble de Fonollosa, a l’alçada del quilòmetre 15,700 observava a la dreta un mur de contenció i al damunt la inconfusible imatge d’un campanar d’espadanya; aturava el vehicle al voral de la carretera, quasi a l’accés de la magnifica masia de la Vall, a la que pertany aquesta capella rural de senzilla construcció, teulada a dos vessants, campanar d’espadanya; la porta està al parament de migdia, i em calia trepar un xic per situar-me al mateix nivell per recollir-ne imatges. La temperatura superava els 35 graus. És lògic que a l’agost faci calor, oi ?

Algunes dades d’interès d’aquestes “forasteres “, que han trobat aixopluc en molts llocs d’aquest país hospitalari :

Santa Justa i santa Rufina l’any 297 a Sevilla confessaren la fe en el Crist, tot refusant d’oferir per al culte d’Adonis la ceràmica en l’elaboració de la qual es guanyaven la vida, per la qual cosa foren torturades i executades. Louis Réau esmenta que eren filles d’un terrissaire i que van morir en mans dels pagans després de negar-se a adorar els seus déus. La vinculació de les dues santes amb la terrissa que recullen les diferents versions de llegendes i altres textos, les ha fet protectores dels oficis vinculats amb la fabricació de plats i olles i dels terrissaires en general.

El cas de santa Justa i santa Rufina és una de tantes apropiacions de sants d’altres contrades esdevingudes per la tradició catalans. La seva presència al límit de la Segarra històrica, terra de frontera durant molt temps , entre àrabs i cristians, pressuposen un llarg viatge des de la seva Sevilla natalícia. Com va passar amb altres dos sants d’origen andalús, sant Iscle i santa Victòria, la seva devoció – es va traslladar forçosament - com a conseqüència de l’ocupació sarraïna de les terres del sud de la península. Catalunya en el període d’ocupació i domini dels sarrains era bàsicament i principal agrícola. Els contingents de persones procedents del sud, que arribaren des del principi del segle XX, anaven a servir la industria i les activitats transformadores, i portaven també les seves particulars advocacions, La Verge del Rocío,és sens dubte una de les mes conegudes. Actualment es celebren diferents aplecs – sobretot pel voltant de Barcelona – en els que els andalusos i altres col•lectius festegen les seves Mares de Déu i/o Sants/es tradicionals.

Trobava informació sobre una edició dels Goigs a llaor de les glorioses verges i màrtirs santa Justa i santa Rufina : que es veneren a la capella de la Vall de Fonollosa, bisbat de Vic

CDU 398(467.1 Bg Fonollosa)
TÍTOL Goigs a llaor de les glorioses verges i màrtirs santa Justa i santa Rufina : que es veneren a la capella de la Vall de Fonollosa, bisbat de Vic
PUBLICACIÓ [S.l.] : Torrell de Reus, 1959
DESC.FÍSICA 1 goig : il., música ; 33 cm
NOTA Text a tres columnes amb corondell
NOTA Orla amb motius vegetals i amb ocells
NOTA Tiratge destinat als "Amics dels Goigs"
NOTA Imatge de l'advocació ornada amb dos gerros amb flors
MATÈRIA Justa, Santa -- Goigs
MATÈRIA Rufina, Santa -- Goigs
MATÈRIA Goigs catalans -- Fonollosa
SECUNDÀRIA Amics dels Goigs
EXEMPLAR 03501. Procedència Arxiu Casulà.

https://algunsgoigs.blogspot.com/2018/07/goigs-santa-justa-i-santa-rufina.html?fbclid=IwY2xjawEJAM5leHRuA2FlbQIxMAABHRQDeQnoo6E3UsIJYIEZbKNinGm_aJVTgr9-nwcpi0HgZxHW18Mc4aKYzg_aem_oJHQyeDoA_qGhfuaGm_XOA

Agrairé qualsevol informació en relació a aquesta capella rural de Santa Justa i Santa Rufina del Mas la Vall de Fonollosa [ dins l’ anomenat Bages Sec ]

La Rosa Serra Rotés (Puig-reig, 1958) la retratava  l’any 1987

https://calaix.gencat.cat/handle/10687/82687

 Darrerament  els articles sobre Patrimoni han estat considerats OFENSIUS I/O PERILLOSOS per FACHAVOX que ens ha “ estirat les orelles “, i ens amenaça amb tancar-nos la pàgina.  Si això succeís – no deixarem de publicar en llengua catalana -, el nostre infinit agraïment a tots els que ens llegiu o ens heu llegit al llarg d’aquest anys.

El Partits hereus de la dictadura, PP & PSOE  estan embrancats en assenyalar l’altre com MÉS  corrupte, dissortadament patim llistes de “ desesperació”  a la Sanitat Pública – i de retruc a la privada -, a l’atenció social a les persones febles, discapacitats, dependents,..,  els agrairíem a ambdós Partits, que posin remei a aquests i altres problemes,  i deixin de perdre el temps, la “ sensació”  de la ciutadania és que la corrupció en ambdós és  ex-aequo  

Ens sembla que una Comissió Parlamentaria que esbrines les relacions entre el narcotràfic ,  el finançament dels Partits Polítics , i les accions criminals dutes a terme darrerament  a la Comunitat andalusa,  tindria més sentit, oi? 

https://www.guimera.blog/tribuna/eleccions-europees-esperar-i-veure/

Els catalans som pacients i respectem la voluntat divina , i  com es diu a Romans, 12  ; esperem  que actuï la indignació divina, tal com diu l’Escriptura: A mi em toca de passar comptes, jo donaré la paga,  diu el Senyor.

Costa evitar l’ús del llenguatge escatològic, quan constates una vegada i altra, les accions maldestres dels enemics de Catalunya, que se’n surten força bé en la seva tasca de dessolar la terra.  

https://universpatxot.diba.cat/sites/universpatxot.diba.cat/files/historia_dun_gran_projecte_montserrat_sola.pdf

El projecte del Fons Estudi de la Masia Catalana va ser ideat i finançat per l'industrial i mecenes Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), que encarregà el seu desenvolupament al Centre Excursionista de Catalunya sota la direcció de l'arquitecte Josep Danés i Torras (1895-1955).

El seu objectiu era aprofundir en el coneixement de la masia catalana, tot decidint fixar imatges del masos i el seu entorn en un ventall impressionant de fotografies, amb la finalitat de publicar una gran obra, en la qual la masia fos estudiada sota diversos aspectes: arquitectura, mobiliari, indumentària i comportament humà i social.  Sens dubte hagués estat un treball excepcional, en el que es recollirien els testimonis gràfics d’un món rural, que desapareixeria irremissiblement.

Aquesta tasca iniciada l'any 1923 quedà interrompuda l'any 1936, en marxar Patxot a l'exili, passada la contesa bèl·lica, la dictadura posaria tots els entrebancs possibles, àdhuc l’alteració de les fons documentals,  per evitar que la continuïtat del projecte.    El franquisme, salvant les distàncies, seria tant o més demolidor per la cultura, catalana i no catalana,  que l’acció del sionisme sobre Palestina.

L’esforç potser va ser gegantí, no ho dubto, la planificació del treball però, va ser – ho diré de forma políticament correcta – un desastre.

 Tenim els mitjans tècnics i humans per dur a terme el propòsit del Fons Estudi de la Masia Catalana, només cal que ens ho proposem, oi?.  Feu fotografies de masies, les identifiqueu, nom, lloc  i data i ho envieu a mdc@csuc.cat i a castellardiari@gmail.com , nosaltres ho publicarem  fent esment de  l’autor de les fotografies.

Que Santa Justa, Santa Rufina  i   Sant Antoni de la  Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels     fonollosencs ,         berguedans  ,  quartencs ,   font-rubinencs   , santquirzencs ,   amazics, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  saharauis ... , pescadors , pagesos, ramaders , menors estrangers no acompanyants, exiliats polítics ..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.