LES DEUS. SANT QUINTI DE MEDIONA. ALT PENEDÈS

Voltava pel Penedès ubèrrim, quan al topònim hi ha força acord en el significat "comarca rocallosa"; procedeix del llatí , de pinnatensi; pinna vol dir roca i la terminació -ense , territori. Contraposat al sentit de topònim Vallès, entès com comarca amb valls. Coneixedor d’ambos espais, tant en un cas com en l’altre, els topònims no els fan justícia. Possiblement designaven inicialment espais més reduïts dels que tenen avui aquestes comarques ‘polítiques’.

Pel que fa a Mediona , no hi ha cap dubte; derivat de l’àrab Madyúna , pres del berber: nom propi de tribu o cabila.

Algunes dades d’interès :

El municipi de Sant Quintí de Mediona, d'una extensió territorial de 13,89 km², és situat al N de la comarca de l'Alt Penedès, a la vall mitjana de la riera de Mediona. La vila de Sant Quintí de Mediona (326 m d'altitud) és a la riba esquerra de la riera, entre el Pujol (401 m) i el turó del castell (325 m), on hi ha les restes de l'antic castell de Sant Quintí de Mediona que pertanyia a la baronia de Mediona , al seu costat actualment, hi ha el cementiri.

La seva església parroquial, fou un priorat benedictí de la qual queden vestigis. Aquesta església és citada el 962, i el 1.097 consta com a cel•la o casa monàstica entre les propietats de Ripoll. La seva possessió de Sant Quintí fou ratificada a Ripoll, sembla que amb ocasió d'erigir-hi el priorat o de reestructurar-lo el 1189. Durant els segles XIII-XV era regit per un monjo de Ripoll amb títol de prior, amb una minúscula comunitat en la qual hi havia un o dos sacerdots i algun donat. Durant el segle XV el prior no hi residia; hi tenia només un administrador. El 1586 aquest s'extingí i el papa Sist V l'uní al capítol de la seu de Barcelona.

El terme és drenat fonamentalment per la riera de Mediona, que aigua avall de Sant Quintí pren el nom de Riudebitlles. La riera de Mediona entra pel NW del terme i surt per NE, en un trajecte bastant curt (uns 3 km) i de poques tortes, però amb un desnivell de 120 m. Tot just passat el congost de Mediona, la riera és encara, de curs intermitent, però rep de seguida l'aportació de les Deus, surgència considerada de les més importants del Penedès.

Deus ; probablement d'un preromà indoeuropeu *doukis/ dukis 'borboll', d'una base dheu-/dheuk- 'fer remolins', relacionada potser amb la del llatí. dux, dŭcis 'conductor'] . GEOL Aflorament d'aigua a la superfície terrestre originada en produir-se la intersecció d'una capa aqüífera amb aquesta superficie.

Les Deus es troben a la riba dreta de la riera, tenen vint-i-tres brocs arranjats per a rajar l'aigua i una cova al costat, amb gorgs i corrents d'aigua subterranis, d'un dels quals surt la font de l'exterior. En aquest indret la riera passa a un desnivell on l'erosió ha originat diverses formacions capritxoses. L'activitat intensa de l'aigua també a comportat el modelatge, pacient però constant, de les estalactites i les estalagmites que es troben a l'interior de les grutes, les quals van creixent a un ritme aproximat d'un cm cada vuitanta anys.

La font que brolla de l'interior de les grutes té un cabal aproximat de 70 litres/segon, equivalent a més de sis milions de litres diaris. L'abundància d'aigües al terme de Sant Quintí és molt notable, en el seu terme es localitzen fins a una cinquantena de fonts.

ELS PONTS DE BEGET. [ ALTA GARROTXA].CAMPRODON. RIPOLLÈS

El títol ja necessita aclariments :


La primera cita documental de Beget és de l'any 959 (Beiedo)i l'església actual fou edificada per iniciativa del monestir de Sant Pere de Camprodon, que havia comprat l'alou de Beget el 1013; Arnau de Llers la va restituir a l'Església de Girona el 1160. El 1378 tenia 22 focs i a la fi del segle XVII consta com a lloc reial. Posteriorment formà part de la vegueria de Camprodon i del corregiment de Vic. Beget està annexionat al municipi de Camprodon des de l'any 1969, encara que geogràficament pertany a l'Alta Garrotxa.


L'accés es fa per l'actual C-38, des de Camprodon en direcció a Molló, trencant per la desviació a la dreta, en direcció a Rocabruna i Beget.


El poble està situat a 541 metres d'altitud i les seves cases estan esglaonades sobre el riu, travessat per dos vells i ben conservats ponts medievals .


La majoria dels ponts medievals i, sobretot, els de muntanya, allunyats de les concentracions urbanes, són d'un sol arc, que s’aferra sobre la roca viva d'ambdós marges, a vegades tan subtilment que costa esbrinar a partir de quin punt és de l'home, que construeix i posa pedres, per sobre de la feina feta per la natura. Per reforçar més l’arc i facilitar els relliscar de les aigües per la sola, es donava a aquesta la forma de llom d'ase, però amb pendents suaus per facilitar el pas de les persones i els animals, per l’amplada dels ponts de Beget, cal excloure els pas de carros.

Em calia en un dels ponts- el primer que cal creuar quan arribes al poble - baixar fins al llit del riu per recollir-ne una imatge fidel.

El segon, que trobem desprès de davallar quasi fins al nivell de l’aigua, és senzill de retratar, i - agraït – que en termes fotogràfics vindria a ser com aquelles persones que tenen fotogènia. [Que sol sortir bé en ésser fotografiat.]

Amb molt menys el americans fan un llibre d’èxit i una pel•lícula [ Els ponts de Madison ].

Beget, te altres atractius, però amics lectors no deixeu de banda els seus meravellosos ponts de pedra.

© Antonio Mora Vergés

http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

SANT VICENÇ DE MORROCURT. FONT-RUBI. ALT PENENDÈS

Anava al Penedès ubèrrim, al terme de Font-rubí, a l’antiga quadra de Sant Vicenç de Morrocurt; agafava el camí de terra que comença prop del barri de Santa Maria, m’havien fet ‘cinc cèntims’ de l’estat d’absoluta ruïna en que es troba l'església de Sant Vicenç , actualment annexa a la masia de Cal Cerdà; documentada des de 1157, en el capbreu de 1427 apareix com : "Parroquia de Sent Vicens de Morrocurt del terme del castell de Fontrúbia"; i se’n fa esment en el testament de Pere Febrer, Cavaller (1407).



Portava a la motxilla una descripció que dissortadament ja no fa justícia al estat en que avui es troba Sant Vicenç de Morrocurt : Es tracta d'una construcció d'una nau capçada per un absis decorat exteriorment amb arcuacions llombardes. A la banda del N hi ha una capella afegida, coberta amb volta ametllada. Al S hi ha la porta, adovellada. Conserva una pica baptismal ornada amb un fris en dent de serra i dibuixos geomètrics.

El que jo puc veure – i retratar- son les restes d’una edificació que tenia entrada pel costat del mati; es conserven parcialment cobertes la que fou capella principal – que s’aguanta amb puntals d’obra -, i la capella afegida; el que sembla torre campanar, tenia un accés a la casa, això permet suposar que la família podia accedir-hi per aquesta via. La pica baptismal ornada amb un fris en dent de serra i dibuixos geomètrics, continua – encara – miraculosament intacta dins l’espai enrunat.

Desfaig el camí agraint la meva previsió de portar un barret de palla; no em serà necessari al creuar la riera, ho faig pel pont que a jutjar pel revolt que fa el camí sembla fràgil; al remuntar el camí se’m fa visible l’ església parroquial de Santa Maria de Bellver, edifici alçat al segle XVIII, en un estil que barreja el neoclàssic i el barroc.

El Penedès, al que adjectivàvem d’ubèrrim, és un plaer per a la vista, i un autèntica temptació per als fotògrafs.

© Antonio Mora Vergés

http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

EL BRULL. EL PARATGE DE SANT MARTI. OSONA. BAIX MONTSENY

Baixava del Coll formic, tenia encara en la meva retina les imatges de la petita esglesiola de Maria Mitjançera, conduïa amb molta atenció per la carretera BV-5301 plena de revolts, quan de sobte davant meu s’obre un paisatge de somni en el destaquen curiosament dos campanars, a l’esquerra el de l’església de Jesús i Maria,

i davant dels meus ulls el campanar de Sant Martí del Brull.


El topònim d’aquesta població que fa la transició entre la plana i la muntanya tindria el significat de ‘Bosc petit’

L’advocació de Sant Martí, dintre el Territori Sevedà, existia ja el 903, i entre el 1018 i el 1044 hi ha constància que era anomenada Sant Martí de Castellar. Això ha fet pensar que el seu primer emplaçament era als peus del Puig Castellar, seu d'un antic nucli de poblament que té encara clapers informes de pedres. El Puig Castellar (983 m), a llevant del Brull, s'aixeca per damunt mateix de la carretera que porta a Coll Formic. Als peus del puig, mirant al Brull, hi ha un planell conegut encara per pla de Sant Martí, on, segons tradició, hi havia la primitiva església parroquial.

Els vescomtes d'Osona, edificaren una nova església parroquial (1048-1062) als peus del castell del Brull, que és la que avui subsisteix :

És un edifici d'una sola nau (coberta amb volta de canó reforçada per arcs torals i capçada per un absis semicircular, que originàriament devia ser una capçalera trevolada, però les absidioles laterals van ser substituïdes al s. XVI per dues capelles quadrades. L'absis és cobert per una volta de quart d'esfera, està decorat amb cinc fornícules semicirculars, separades per semicolumnes de molt poc gruix, i s'hi obren tres finestres de doble esqueixada. També era decorat amb pintures, que es conserven al Museu Episcopal de Vic.

Per la part exterior l'absis està decorat a base de finestres cegues, remarcades per arcuacions i lesenes. A les façanes, les finestres cegues no tenen arcuacions i s'agrupen de forma irregular.

La porta d'entrada s'obre a la façana de ponent, però no és l'original, que era a la façana sud, coberta per un porxo i ara aparedada.

Fou consagrada pel bisbe Guillem de Balsareny i dotada per la vescomtessa Guisla de Cardona i, més tard, per Ramon Folc I de Cardona i la seva muller Ermessenda.

Entre el 1266 i el 1271 els bisbes de Vic i la canònica compraren el terme i alguns drets dels castlans. Des del segle XIV es perfila el domini dels Brull sota l'alt domini dels bisbes de Vic, que en seran barons fins el 1812, i sota l'administració de dues famílies castlanes, els Centelles i els Alemany-Cruïlles-Vilademany

Malgrat que no s’acostuma a posar aquesta llegenda ‘Feci quod potui, faciant meliora potentes ‘ en els nostres dies; almenys en les meves publicacions amic lector, m’agradaria que implícitament la tinguessis sempre per inclosa.

Feci quod potui, faciant meliora potentes

Literalment ‘ he fet el que he pogut, que ho faci millor qui pugui’

http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

A GRANS MALS,...

Sempre recordo les paraules del Siràcida 18,16 ‘ si ofereixes un regal, no hi ajuntis paraules amargues’ , quan escolto els missatges polítics, i/o les respostes d’alguns dels nostres ‘pares i mares de la pàtria’.

El procediment inquisitorial que se segueix pel parlament de Catalunya, contra un dels grups de la Oposició, em recorda també un verset d’aquest llibre de saviesa, 12,16 ‘ l’enemic és melós quan parla, però per dintre seu només pensa com et tirarà a la fossa.’

Acostumo a caminar per la Catalunya ‘real’, lluny de la megalòpolis Barcelonina; seguint els meus interessos, el patrimoni històric, cultural i natural, sovint però em relaciono amb la gent del país, i malgrat defugir conscientment les qüestions politiques , de manera exponencial en els darrers mesos, els meus interlocutors/es em traslladen el seu malestar, i la malfiança vers TOTS els Partits i els seus membres.

Aquesta situació dissortadament dona alés als qui no creuen – ni practiquen- la democràcia; als qui troben que amb una llengua – la castellana – n’hi ha més que suficient; als nostàlgics del brac enlaire i la boina amb borla; als que des de sempre diuen voler-ho tot per al poble, però sense el poble.

Recordo una frase que s’atribueix a la Presidenta de la Comunitat de Madrid, en la que afirma que ‘ la corrupció és intrínseca a la política’ ; sens dubte – com afirma la inefable política - això és cert en aquest país nostre. No us avorriré amb la llista- quasi infinita – de malvestats fetes per uns i altres.

La pregunta és obligada; això te remei ?.

Calen solucions radicals i alhora clàssiques; als corruptes – com a l’antiga Roma - se’ls donarà la possibilitat de llevar-se la vida, i en el supòsit que no ho facin, es recuperaran les velles eines, forca, garrote vil, guillotina, i de forma publica en horaris de màxima audiència televisiva,- si fos possibles, ja en tres dimensions - i no únicament per les cadenes ‘morboses’ , se’ls executarà en directe.

Segur amics lectors que reduiríem la corrupció.

Podeu votar aquest relat premem el següent enllaç :
http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

SANT CRISTÒFOL/MENNA. LA RABASSA.LA SEGARRA INFINITA

Superàvem els límits de l’Anoia, davant nostre els daurats dels blats, que malgrat trobar-nos a 20 de juny, estaven en la seva majoria a l’espera de les màquines de segar.



Ens aturàvem a ponent de Sant Guim de la Rabassa , vers el pendent de la vall del riu d’Ondara, al capdamunt del torrent de Briançó, allà és troba la Rabassa; poblet de cases i famílies molt antigues.

No hi manca el carreró cobert i una esglesiola romànica, dedicada a Sant Cristòfol. Tampoc dissortadament el manyoc de cables que pengen irrespectuosament del temple.

En alguns llocs a estat possible canviar els noms d’alguns carrers, Major per General Franco, per exemple ; no hauria de ser gaire més difícil alliberar de cables les edificis d’interès històric, o si ?.

Fou del domini dels Queralt i després pertangué a Ramon d’Oluja. El 1486 era infeudat als Sacosta de Claravalls, i el 1515 s’hi troba un altre Galceran d’Oluja.

Sembla molt probable que aquest topònim estigui vinculat amb el nom comú que qualifica la part inferior de la soca d'un arbre o d'un arbust i que creix sota terra; en aquesta zona parlar de rabassa es parlar de ceps. Si s'arrenca, es destina generalment a ser cremada. Hi ha autors que parlen també de la possible vinculació amb el mot arrabassada, i per tant la rabassa podria ser el lloc d'una emboscada.

L’església de la Rabaza o Rabasca va tenir inicialment vers el segle XI la titularitat de parroquial. Ja des de l'any 1685 és sufragània de Santa Maria de Freixenet, i el nucli estava format per un conjunt de 10 cases. Des de 1975 pertany a la diòcesi de Solsona.

Respecte de Sant Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dóna fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.

La tesis del Josep Capdevila i Soldevila , http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf

documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.

El nom Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.
la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.

Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.

Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna

Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.

Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental.

http://www.premisblocs.cat/bloc/395#

L’abandó esfereïdor de Sant Martí de Sentfores.

Anava per la carretera BV-4316, Advertia a la dreta l’estructura d’un edifici en molt mal estat, que identificava – segur que per deformació ‘professional’- com un temple. En el trencall indicava; La Riera, l’Om, .... cap esment d’un edifici religiós. Gràcies a la tasca del Col•lectiu Obaga http://obaga.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/431_SMartiSentfores/SMartiSentfores.htm aclareixo que estic davant de Sant Martí de Sentfores.

A les envistes casi de la ‘catalaníssima’ Ciutat del Sants, - dins de quin terme està avui Sant Martí- sobta l’infinit abandó d’aquesta esglesia.

L'antic municipi de Sentfores es fusionà amb el de Vic l'any 1932. El municipi comprenia la parròquia de Sant Martí de Sentfores i l'antiga parròquia i després sufragània de Sant Joan de Riuprimer o del Galí.

la primitiva parròquia de Sant Martí se situà a l'extrem W del terme, gairebé a tocar del límit de Santa Eulàlia de Riuprimer.

M’arribo fins les ruïnes de l'església de Sant Martí de Sentfores , són en un planell elevat, ben visibles des de la carretera de Vic a Avinyó per Santa Eulàlia de Riuprimer; l’ànsia em juga una mala passada, les darreres pluges han fet créixer desmesuradament l’herba, vaig amb calçat de carrer – les meves botes descansen al maleter del cotxe – i arribo al costat de l’església amb els peus mullats i els baixos dels pantalons xops; reprodueixo les dades del col•lectiu Obaga :

L’ església és documentada ja el 930, i sembla que ja s'hi refereix una menció del 898 que parla del terme de Sant Martí; per tant, podria ésser anterior a l'organització del terme a l'entorn del castell de Sentfores.

El 1151, el bisbe de Vic, Pere de Redorta, va consagrar una nova església, que és la que ha arribat fins als nostres dies, malgrat que en èpoques posteriors s'hi van fer nombroses modificacions, especialment en el els segles XVI i XVII. En 1594 es va construir un nou portal i es va refer la volta, mentre que en 1690 es van arrebossar els seus murs i es van decorar amb pintures.

També es van afegir dos altars, un l'any 1597 dedicat a la Verge del Roser i un altre l'any 1670 on es venerava a Sant Isidre.

El temple inicialment tenia una sola nau coberta amb volta de canó i capçada a l'est per un absis semicircular. Al llarg dels segles es va modificar aquesta estructura, afegint dues capelles laterals, canviant la planta interior de l'absis per convertir-la en quadrada. La volta de la nau es va esfondrar per primera vegada ja en època antiga i va ser necessari fer els murs més gruixuts per suportar el pes de la nova volta d'ametlla. També es va modificar la porta d'accés, situada en el mur de migjorn i de factura barroca. Adossada a la capella lateral sud i ocultant parcialment l'absis es va construir una sagristia.

L'absis es va sobrealçar, però encara es poden veure algunes de les arcuacions llombardes i les lesenes amb que estava decorat externament. En la part central s'obria una finestra, avui cegada.

La torre campanar s'alça sobre la capella nord. Sembla que té la base romànica, si bé és de factura posterior al temple. En el pis superior trobem dues finestres en cadascun dels seus murs.


La porta està tapiada , i pel que fa a l’edifici l’estat de conservació és lamentable, l’heura cobreix totalment la cara del migdia i està estenen les seves arrels per les juntes que hi ha entre els carreus, tot plegat fa augmentar el risc que acabi d’esfondrar-se completament.

L’abandonament va començar l’any 1870, quan Sant Martí perd la condició de Parròquia, en benefici de la nova església construïda al barri de la Guixa.

No he sabut trobar les restes de l’antic cementiri.

© Antonio Mora Vergés

http://premisblocs.cat/bloc/395