SANTA MARIA DEL CASTELL DE SALDES. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ

Havíem deixat el vehicle a Saldes, prop de l’església de Sant Martí, i començàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, el Joan Escoda Prats, el Joan Vilardell Illa i l’Antonio Mora Vergés, l’ascensió fins les restes del que fou Castell d’aquesta contrada, i de la petita esglesiola dedicada a Santa Maria; aquesta advocació és molt comú en els indrets reconquerits i/o guanyats als sarrains.



El topònim podria fer referència a la important presència d’arbres [ salzes ] en algun moment del passat. Aquí, com per arreu, s’ha dut a terme una destrucció constant, massiva i persistent de l’entorn natural, tant per part dels nostres ‘enemics’, com pels qui sense treures mai el nom de Catalunya dels llavis, han estat els seus col•laboradors ‘eficients’.



Gràcies al Joan Escoda reparo en la peculiar forma de l’absis , que sembla haver patit una topada; potser també les petites esglésies es mouen a les nits , en aquestes terres associades sovint a la màgia.



Des del segle XII, Santa Maria va ser l'església del castell; al llarg dels anys ha patit modificacions i reformes, com ho palesa la portada original tapiada, i l’actual oberta a tramuntana a la façana on llueix el campanar, desproporcionat manifestament per aquest edifici de nau única, rematada per un absis ovalat i coberta amb volta apuntada.; ens expliquen que aquesta ‘ malifeta’ estètica succeïa al segle XVII.



Quan accedim a l’interior – el Miquel sabia on demanar les claus – adverteixo exvots prop de la imatge de Santa Maria, ens expliquen que durant la guerra genocida 1936-1939, va desaparèixer la talla romànica original. Costa d’entendre com va arribar tant amunt l’onada d’estultícia i barbàrie. Vull pensar que no va desaparèixer per a tothom, i que algun dia tant d’aquesta com de moltes altres imatges religioses, en tindrem noticia. Actualment hi ha una reproducció, que manifestament continua essent objecte de la devoció de molts saldencs.



Des d’aquest lloc tenim una espectacular vista del Pedraforça.

FUSTANYÀ, LA SEGOVIA DE LA VALLS DE RIBES. EL RIPOLLÈS

la Irene Tironi Laporte , la Sonia Ortiz Tironi , el Celestino Cajucom Velasco, i l’Antonio Mora Vergés, enfilàvem per la pista forestal que surt des de la carretera que mena de Ribes de Fresses a Santa Maria de Queralbs. No hi ha cap indicació que ens faci pensar que trobarem res d’interessant. Segueixo la meva intuïció, i més tard el Celestino ‘ Celes’ em diu que li hauria d’explicar això dels ‘sentits primitius’, i em manifesta que també ell, voldria recuperar-los.



Quan portàvem menys de cinc-cents metres recorreguts, la visió d’un magnífic – i actiu – aqüeducte ens sorprenia agradablement per les seves dimensions – creua tota una petita vall –; i li correspondria amb tota justícia el títol de ‘la Segòvia del Ripollès’ , que adjudicàvem suara al de la Ral, a la Vall de Camprodon. Gats escaldats, assignem al de Fustanyà , aquesta preeminència a les Valls de Ribes.




Em portarà una estona recollir les imatges d’aquesta infraestructura, de les que dèiem en l’article esmentat; aquesta mena d’instal•lacions no son infreqüents al Ripollès, la seva funció habitualment era i/o és alimentar petites centrals hidroelèctriques ; les companyes mentrestant faran una gran troballa, prop de torrent - solen créixer a l' ombra dels alzinars, fagedes i rouredes, també a la vora dels camins humits- hi ha una veritable munió de Fragaria Vesca , més coneguda com maduixa silvestre - el fruit que coneixem com "maduixa" és en realitat un engruiximent del receptacle floral, mentre els puntets que hi ha a sobre d' ella són els autèntics fruits- ; costa fer-se’n un tip per les seves minúscules mides, i m’ofereixen un grapat quan torno de fer les fotografies; els ho agraeixo, però declino amablement l’àpat, avui exerceixo alhora de sherpa i de xofer, i en cap d’ambdós tasques em puc permetre ‘sofrir’ cap problema intestinal. La ingesta de fruits silvestres de vegades comporta aquest efecte indesitjat; sortosament per a elles no succeirà en aquesta ocasió.



Tornem a reprendre la marxa, per trobar-nos ben aviat – en termes excursionistes – un premi gros; això amics lectors serà però objecte d’una nova crònica.

VIVER I SERRATEIX. MONESTIR DE SANTA MARIA. EL BERGUEDÀ

Ens aturàvem per retratar de lluny el Monestir de Santa Maria , avui en el terme de Viver i Serrateix, anàvem la Rosa, el Miquel i l’Antonio, els meus sherpes ja havien visitat l’indret almenys en una ocasió anterior :
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/04/santa-maria-de-serrateix-bergueda.html



M’alegrava saber la fundació es devia al comte de Cerdanya i senyor d’aquestes terres , Oliba Cabreta, l’any 977 el va dotar amb diverses propietats i es va aixecar una nova església. Recentment havia fet la crònica d’un magnífic pont romànic que porta el seu nom :
http://relatsencatala.cat/relat/pont-del-comte-oliba-campdevanol-racons-del-ripolles/1032750



M’expliquen – no podíem accedir al temple – que a l’entrada s’hi mostra el sarcòfag del comte Oliba Cabreta. El sarcòfag, que és d’època gòtica, té a la tapa una figura jacent d’un cavaller. Segons una antiga tradició fou enterrat en aquest monestir.

A cavall entre el segles XI i XII, es va construir una tercera església, ja d’estil romànic (1077-1126), que és l’actual.

El Monestir tenia possessions a Serrateix, Viver, Castelladral, Avià, Alpens, Matamala i la Cerdanya principalment.

Aquesta església romànica és una espaiosa construcció de creu llatina amb una nau i tres absis; avui només es conserva l´absis principal amb la decoració llombarda.



Tenia una cripta i un cimbori circular.

Els segles XIV i XV foren temps difícils amb fams, pestes, guerres, que deterioraren les edificacions.



En el segle XIV, el rei Pere el Cerimoniós, manà aixecar la Torre-campanar per a la defensa del lloc, que s’ha convertit en l’element emblemàtic del Monestir.

El segle XVII fou una època d’esplendor amb una profunda renovació de les dependències monàstiques i la construcció de retaules barrocs per al temple.

En el XVIII, ‘ els diners d’Amèrica’ permetrien al Monestir fer una intensa reorganització de la seva economia, això va fer possible renovar el Claustre i l’interior de l’església, que fou enguixada segons la moda neoclàssica. Forma un conjunt harmoniós i d´una serena bellesa. És poc habitual trobar-ne en monestirs benedictins i per tant constitueix un dels elements d´interès de Serrateix.

Per Santa Maria, però també per Catalunya i Espanya, seria el ‘ cant del cigne’, les successives pèrdues de les colònies americanes, ens portarien a l’absoluta misèria, que obligaria a les corruptes administracions reials, a desamortitzar primer els bens de l’església, i malvendre tot el ‘patrimoni’ colonial.

El 1835 fou suprimit el cenobi arran de la Desamortització. Ha continuat subsistint com a simple parròquia fins avui.

L´any 1936, al inici de la Guerra Civil, el Monestir fou saquejat i incendiat. Van desaparèixer els retaules, cal destacar els dels Sants Màrtirs i del Roser, el mobiliari i els objectes litúrgics de l’església.

El foc va enrunar les dependències monàstiques de les ales est i sud del Claustre.



L’any 1977, arran de la celebració del Mil•lenari de la fundació oficial del Monestir, es va constituir el Patronat d’amics de Serrateix per a promoure’n la seva recuperació.

És dolorós recollir el testimoni d’un passat que malgrat els avenços en tots els camps de la tècnica i el coneixement, no aconseguiríem reproduir en els nostres dies.



Al costat de la portalada del Monestir, el fossar acull als veïns que han lliurat ja l’ànima al Senyor.

VOLTANTS DE BAGÀ .EL BERGUEDÀ.EL DIA DEL “XORIGUER”

Crònica de la sortida de la colla formada per l’Àngela, la Rosa i el Miquel per la vall del Bastareny a la Serra de Moixeró.

Feia uns dies que havíem anat amb l’Antonio i els dos Juan a trobar el “Bullidor de la Llet” i pensant que les darreres pluges podien haver millorat la situació i així veure esclatar l’aigua blanca per la pressió. Però ens van equivocar i per la canal de pedra per on baixa l’aigua enfurismada aquest cop no baixava. Tot era sec i desencisador. I vam tornar enrere.

Aleshores vam prendre el camí dels Empedrats que surt proper al del Bullidor i vam pujar fins a la cascada, altres li duen toll. Antigament era el camí que duia fins a la Cerdanya travessant el coll de Pendís. Actualment és una ruta excursionista que fent el mateix trajecte passa abans pel refugi de sant Jordi.



Aviat vam ser empresonats per les altes pedres que van flanquejant el camí. Segurament si el Bullidor hagués rajat no hauríem fet el camí per la quantitat d’aigua del torrent del Forat. Rodejats de penyes i envoltats per boixos vam pujar lentament travessant les passeres (vull dir fem equilibris per diferents pedres, algú de la colla ho va solucionar passant directament per l’aigua). Però l’humor no el vam perdre. Fins a arribar al lloc on l’aigua salta alegre fins el toll de sota. Aquí vam aprofitar per fer una petita queixalada i tornar avall.




Aleshores retornats al lloc d’inici el veïnat de l’Hostalet vam fer una petita marxa d’uns dos quilometres per una pista de terra fins a la font de l’Adou del Bastareny. En arribar agafarem el camí i veurem primer el salt impetuós de l’aigua i seguim el camí fins a la font. No creieu que parlo d’una font sinó d’una surgència on surt l’aigua amb força i en quantitat.



I ja només ens quedava acostar-nos al salt de Murcarols, un altre lloc emblemàtic on el torrent de Murcarols salta salvant el desnivell i continua el seu curs vers el Bastareny.



I aquí va produir-se la nostra sorpresa al veure un ocell tipus falcó ( després en van dir que era un “xoriguer”) entremig d’unes roques i sense fugir. Ens va sobtar que estiguis quiet i més quan a l’acostar-nos no va fer cap intent per marxar. Vam creure que era jove, havia caigut i no podia volar però no presentava cap ferida ni zona malmesa. El van agafar amb cura i vam poder constatar la seva desnutrició. Va acceptar sense problemes una mica de pa, única cosa sobrant de l’esmorzar, segurament no el més indicat per la seva alimentació. Vam portar-lo a l’Oficina de la Parc Natural on se’l van quedar per alimentar-lo i potser enviar-lo a un refugi. La senyoreta que ens va atendre va dir-nos que passava alguna vegada.

I res més el nostre viatge va acabar. Només ens faltava el retorn a casa.

FONOLLERES. GRANYANELLA. LA SEGARRA INFINITA

Tornava al Vallès des de Guimerà, i com en altres ocasions aprofitava la llum dels dies estiuencs, per conèixer i visitar alguns dels clàssics turons de la Segarra, en aquesta ocasió m’arribava fins a Fonolleres - un topònim clarament descriptiu, ‘lloc on abunda el fonoll’- que es troba a la dreta en el sentit de circulació , abans d’arribar a Cervera, a la part més alta de la costa, prop del pla per on passa l'autovia de Barcelona a Lleida.




Volia recollir imatges del renovat Castell de Fonolleres; el domini feudal d'aquest poble fou dels Cervera, però als primers anys del segle XII era important una família que portava el llinatge de Fonolleres.

El 1147 Pere Bernat de Fonolleres rebé el castell de Sedó en concòrdia feta amb Pere Hug de Sedó; testimonis del document foren Berenguer Dalmau de Cervera, Pere Ramon de Montelar i Mir Guillem de la Cruïllada.

Bernat de Talarn, dona el castell de Fonolleres a Santa Maria de Solsona, l’any 1.219
Un document de 1.365 parla del ‘ loch de fenolleres qui es den Guerau ça torra’.

La senyoria d'aquest poble al segle XIV era dels Satorre (Guerau Satorre el 1427.
Per la intervenció que hi tenien ja el 1400 els paers de Cervera, sembla que devia ser del seu veïnatge.

El 1462, el poble era de Lluís d'Ivorra, que no es decidí del tot a favor del Principat, i per això se n'apoderà el consell de Cervera. El 1472 continuava de la mateixa senyoria, el titular de la qual era Guillem d'Ivorra, que ho era també de la Corbella (el Talladell).

Des dels primers anys del segle XVII fou de Joan Pocurull i la seva nissaga, que procedia del Palau d'Anglesola.

Al segle XIX era de Duran i Cerdà.



Actualment damunt la porta llueixen unes inicials R.M , els números 1903 i dues estrelles de sis puntes.



A reserva d’ampliar informació, recollia imatges de l’església parroquial dedicada a Santa Maria; advocació molt comú en els indrets reconquerits als sarrains.

La Segarra té ‘moltes pedres velles’ que mereixen el petit esforç de documentar minimament la seva història.

SANT JAUME DE QUERALBS. RACONS DEL RIPOLLÈS

Veníem de Fustanyà, d’admirar la seva església dedicada a Sant Sadurní, la primavera parròquia d’aquesta fondalada de la Vall de Ribes; l’hora, quasi les 14,00 hores convidava a dinar, i això fèiem a Ca la Mary, la Irene Tironi Laporte , la Sonia Ortiz Tironi , el Celestino Cajucom Velasco, i l’Antonio Mora Vergés.

Plovia mentre caminàvem poble amunt fins a l'església parroquial de Sant Jaume, romànica, que es troba a l'extrem de ponent de la població, a 1 236 metres d'altitud, en un replà graonat del vessant dret del Freser, posat en una solana; originalment consagrada el 978, fou refeta possiblement de cap i de nou a finals del segle XI.



L'entrada és situada en el mur de migdia, mentre que al darrere de l'església s'inicia el gran massís pirinenc que s'enfila vers la collada de Fontalba.
Aquesta església, que ha sofert – trobo encertadíssim el mot quan ens referim al romànic - diverses campanyes de restauració, és d'una nau amb absis i un creuer més tardà, la volta sensiblement apuntada, revela que fou construïda posteriorment, possiblement al segle XV. Una notícia del 1428 diu que la majoria dels habitants de Queralbs moriren en el terratrèmol del 2 de febrer d'aquell any, i que possiblement es va malmetre també l'església; alguns dels escrostonaments dels capitells es podrien haver produït per aquest motiu.



No podíem accedir a l’interior del temple, malgrat la curiosa gatera practicat grollerament a la porta d'accés que encara conserva algunes restes de la ferramenta que abans la decorava ; ens expliquen que al frontal d'altar es pot contemplar la còpia del retaule gòtic del segle XIV, actualment conservat al Museu Nacional d'Art de Catalunya.





Protegeix la porta un porxo o nàrtex, format per sis arcades, a manera d'andanada de claustre, que descansen sobre cinc columnes amb capitells esculpits que es poden relacionar amb els tallers rossellonesos que actuaren especialment durant la segona meitat del segle XII en tota la Catalunya del Nord; representen animals fantàstics, fulles estilitzades, volutes i algun cap humà. Aquest atri o porxo és cobert amb un vessant, i sota la coberta es poden observar els extrems de testa ben tallats en les bigues de fusta empotrades en el mur.



A l'extrem Nord de l'església hi ha un campanar de torre amb una petita espadanya al damunt, semblant a la que corona l'extrem de migdia del braç del creuer; al extrem oposat, la pluja cau mansament damunt del petit cementiri.

En el camí de tornada, uns fins al Lluçanès, altres a l’Anoia, o al Vallès Occidental, anirem superant aiguats i tamborinades, inseparables companys aquest mes de juliol de 2,011, inusualment convuls pel que fa a la meteorologia.

L’ESTIU A MURA, CAPITAL DE LES VALLS DEL MONTCAU. BAGES

Únicament tres petites mostres, i alguns enllaços per esperonar la vostra curiositat vers aquestes Valls, que han esdevingut un paradís, i on hom s’estranya del fet que en algun moment, es pugues afirmar ; Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de mala mort !

Gorg o Gorja del Pare, es troba al torrent d'Estenalles, és un espai privilegiat , gorgs d'una gran bellesa, en el que a la primavera i a la tardor, quan l'aigua és més abundant, es podem admirar els salts d'aigua, i on habitualment trobareu gent prenen el sol i/o banyant-se.



El timpà de Sant Martí plasma l'adoració del Reis a l'Infant Jesús. Al mig hi apareix una Mare de Déu romànica asseguda en un tron amb el Fill a la falda, totes dues imatges amb corona.



Acompanyen la Verge, Sant Josep i la llevadora. Els tres Reis li presenten les seves ofrenes. El conjunt és rematat amb dos àngels que encensen la Mare i el Fill. El timpà es troba molt ben conservat; en algun temps, degué ser policromat, per les restes que s'hi veuen.



El Puig de la Balma és una de les meravelles d’aquestes Valls del Montcau, el lloc s’ha anat transformant, des de la balma inicial oberta als vents, a un habitacle senzill darrera un mur de pedra, per fer créixer una façana amb una única obertura a l’exterior, continuar amb les primeres finestretes en alçaria de petites dimensions,i tocar el cel amb els mans amb el finestral medieval , per concloure – de moment – en els balcons i finestres més propers ja als nostres dies.



Aquestes terres, alhora properes i desconegudes, amaguem tant tresors que us caldrà més d’un estiu, no ja per coneix-se’ls tots, sinó per fer-vos-en una idea lleugera.

El consell de sempre, veniu al Bages

http://www.mura.diba.es/
http://www.puigdelabalma.com/