SANT ESTEVE DE SANT JOAN LES FONTS. LA GARROTXA

Rebia unes meravelloses fotografies de l’'església de l'antic monestir de Sant Esteve, dins la parròquia de Sant Joan les Fonts, que es troba en un bucòlic paratge , al nord d’aquesta població de la Garrotxa, que visitaven la Carmen Toledo Cañadas i el Tomàs Irigaray Lopez.



Com acostuma a succeir el volum d’informació relativa a l’antic priorat benedictí, filial de Sant Víctor de Marsella, és inversament proporcional a les seves proporcions físiques.

Sabem que les esglésies de Sant Esteve, Sant Joan i Sant Miquel existien des del 958, quan foren consagrades; la de Sant Esteve i la de Sant Joan es refongueren en una de sola, amb els dos titulars; el 1079 fou donada pels vescomtes de Besalú, a Sant Víctor de Marsella, perquè hi edifiqués un priorat. Fou dotat amb cinc esglésies parroquials veïnes —Santa Eulàlia de Begudà, Santa Maria de Castellar, Sant Pere de Lligordà, Sant Martí de Capsec i Sant Cristòfol les Fonts (dites també de les Fonts Superiores per a distingir-les de les de Sant Joan, a les quals els documents diuen les Fonts Inferiores)— i moltes donacions per la contrada.

El primer prior, Guanarri, fou nomenat el 1079. Els bisbes de Girona confirmaren la donació a Marsella els anys 1106 i 1127 i consagraren la nova església del monestir el 1117. Fou un priorat de pocs monjos: cinc als primers segles i dos al segle XIV. Depengué de Marsella fins el 1424; després fou encomanat a Sant Pere de Besalú, i el 1592 el papa Climent VIII l’uní a Sant Pere de Camprodon.

Al segle XV ja no tenia comunitat i la parròquia adscrita al priorat era regida per un vicari perpetu.



El 1725 fou destruït un dels tres absis per ampliar la rectoria; també perdé el primitiu campanar romànic (l'actual és de 1791-92).



Després del 1939 fou restaurada, però gairebé no té culte des que perdé la parroquialitat del lloc.



Conserva la porta ferrada.

Procedeix del priorat una majestat romànica, ara al Museu Diocesà de Girona.

Ens expliquen que a l’interior es troba una gran pica baptismal romànica amb relleus, signada amb les lletres MNA.

L’ Arxiprestat de l’Alt Fluvià, té dins del seus límits altres notables edificis religiosos. Esperem amb ànsia rebre’n també les cròniques.

ESGLESIA DE SANTA MARIA ASSUMPTA DE LA COLONIA MARÇAL

M’aturava a retratar l’església d’aquesta Colònia, que trobava excepcionalment oberta, perquè coincidia que hi havia gent feinejant per dins. No em sorprenia que l’advocació no tingues res a veure amb el nom de la Colònia, i ara us explicaré la raó.



Existia una masia d’aquest nom, que fou comprada juntament amb els seus terrenys que arribaven fins al riu Llobregat l’any 1.880, amb l'objectiu de construir una fàbrica i una colònia tèxtil.

L 'any 1886 tenim referència de la concessió de l'ús de l'aigua del riu Llobregat, com a font d'energia, per a una fàbrica de filats i teixits de cotó. Aquesta concessió va ser atorgada a la raó social "Antonio Fernández. Fills i Companyia", de Manresa.

L’Any 1915 els Torra (fabricants manresans i cosins dels Pons) van vendre la Colònia – que conservarà per sempre més el nom de la masia - a la societat "Lluís Pons i nebots", propietaris de la colònia veïna de Cal Pons i més endavant, el 1929, els Pons van vendre la fàbrica de Cal Marçal a Josep Viladomiu i Santmartí, Propietari de Viladomiu Vell.

El mateix any 1929 es va començar a ampliar la fàbrica i el 1932 es van instal•lar unes noves turbines que van permetre obtenir més energia i millorar la producció.
No hi ha dades ‘objectives’ del període 1.936-1.939. Si dissortadament, de la misèria i les dificultats de tota mena, que va comportar la victòria dels feixistes.

La colònia va tornar a créixer a la dècada dels cinquanta, llavors que es van construir nous habitatges, més serveis i l'església dedicada a la Mare de Déu Assumpta.



Malgrat que la fàbrica es modernitzà constantment i s'especialitzà en la producció de llençols i tovalloles, la forta crisi del tèxtil va acabar provocant el tancament de la fàbrica el 1989.

M’expliquen – no he tingut ocasió de comprovar-ho personalment, però m’encantaria que fos cert – que avui, dins dels murs centenaris d'una de les fàbriques més ben conservades de les antigues colònies del Berguedà, torna a bullir l'activitat industrial adaptada als nostres temps.



La meva salutació en entrar a l’església provocava un petit ensurt a la persona que s’ocupava de fer les tasques de neteja, i que no comptava pas que entres ningú.

HEM FET LA VALL DE NÚRIA !!!!

Aquest cop la nostra colla eren només tres, compromisos familiars van impedir a darrera hora que la Dolors ens pogués acompanyar. Així, l’Àngela, la Rosa i el Miquel vam iniciar la nostra aventura particular dels divendres. Aquesta vegada la nova singladura muntanyenca no era pujar dalt d’un cim, si no que volíem arribar a peu a la vall de Núria.

Ben matiners vam marxar de la nostra ciutat, Berga, per anar a Queralbs, vil•la propera a Ribes de Fresser. Ara me n’adono de la similitud de noms; vam marxar de sota Queralt (Roca o pedra alta) per anar a Queralbs (Roca o pedra blanca). Particularment les sortides a primera hora no han estat mai del meu grat, tret com en aquesta ocasió que la meta d’arribada es trobi allunyada.

Arribats a destí vam fer allò que de bon matí reconforta el cos, esmorzar una mica lleuger no sigui que el cos cremi les energies en digerir els aliments i ens resti part de la seva força per caminar.

Aparquem el vehicle en la carretera que puja al coll de Fontalba i prenem el camí que ens portarà a Núria si treballem (caminem ) conseqüentment. La ruta està ben senyalitzada i seguint les indicacions no presenta cap dificultat de perdre’s. El desnivell és de 746 m. i la pujada la vam fer en unes tres hores. Segons la fulla de ruta el temps de la pujada és de 2h 45’ a 3h.15’. Per la nostra “joventut” vam aconseguir un temps acceptable.

És el camí més mític. Fins la construcció de la cremallera els anys trenta del segle passat (quan em costa posar això del segle passat, m’adono que nosaltres també som del mateix període de temps) era l’única via d’accés al santuari. El camí vell de Núria com descriuen les plaques que trobem i ens diuen que anem pel bon camí. La via de comunicació d’abans per pastors o peregrins és ara la ruta dels excursionistes, però sempre ha estat un camí meravellós.

Comença en pujada però passats la primera rampa caminem seguin unes tarteres amb les pedres ben falcades que ens permeten passar sense entrebancs. Més endavant el remor del torrent que baixa i deixa sentir la seva veu entre les pedres de la llera del riu. I el camí continua amunt, veiem el tren cremallera com una joguina que també puja però més desahogadament que nosaltres.

Aproximadament als 45’ veiem el pont del Cremall i creuant-lo canviem de vessant de muntanya i quedem protegits del sol que s’alça en l’horitzó. Passem per diferents balmes, on s’han habilitat bancs de pedra, que ofereixen protecció en cas de pluja o altre inclemència climatològica. A la nostra dreta el riu de Núria baixa entre gorges i salts d’aigua que embelleixen el camí i delecten els nostres sentits.

El camí zigzagueja muntanya amunt i nosaltres seguim la nostra ruta per arribar a la fi de la nostra escomesa. Deixem a l’esquerra la cascada de la Cua de Cavall. Continuem i passem per sota la via del cremallera i tornem a canviar de vessant de muntanya ara ens toca caminar sota el sol.
Tornem a fer giragonses entremig de pins mentre tornem a prendre alçada. Enfonsat en el cau del riu observem un altre petit pont i continuem pujant de nivell fins el turó abans del monestir. Des de el coll encara ens resten ànims i pugem dalt del mirador amb la creu de ferro coneguda amb el nom de la Creu d’en Riba.

Als nostres ulls s’obre la vall de Núria i gradualment aixequem el cap resseguin la presa, l’estany amb les barques, l’ermita de sant Gil i al fons l’edifici del santuari, el cercle de muntanyes que l’envolten i l’estació del cremallera.

Hem fet la vall de Núria i gaudim del moment i de l’esforç per aconseguir-ho.

Visitar a la Verge, passejar una estona pels voltants, aquell tallat que reanima el cos, molta gent que passeja per l’espai del monestir i pujar al cremallera per baixar a Queralbs a retrobar-nos amb el cotxe.

I no ho puc passar per alt: el moment més anguniós del dia va ser anar a recollir el cotxe. Només un quilòmetre de carretera asfaltada a ple sol que ens va fer suar el que no havíem suat en tota l’excursió.

L'AQÜEDUCTE DE LLADURS. EL SOLSONÈS

Anàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, pel terme de Lladurs al Solsonès; el topònim d’origen preromà segons el mestre Joan Coromines Vigneaux, té una clara relació amb l’abundància amb l’aigua, el mot durç feia referència a una font; certament apareix escrit com Ladurci a l’acta de consagració de la Seu d’Urgell , i amb posterioritat el trobem citat com : Ladurco, Ladurço, Ladurç, i La Durç. En la parla popular és fàcil escoltar encara Ladurs, enlloc del Lladurs, normalitzat amb els ‘científics criteris barcelonins’, de sempre.

El municipi de Lladurs sorgeix com a conseqüència d’una crisis econòmica extremadament greu, que aconsella a mitjans del segle XIX reduir el nombre d’entitats locals, així les parròquies de Montpol, Terrassola, La Llena, Timoneda, Isanta, la quadra d’Isanta, els Torrents i Lladurs, formaran un únic municipi. Lladurs en tindrà ‘la capitalitat’ i li donarà nom.

No perseguíem els evidents rastres de misèria política, que al llarg dels segles ha generat la desastrosa gestió econòmica del Regne d’Espanya; volíem veure i retratar l’aqüeducte de Lladurs, anomenen també Pont de l’Afrau – aquesta paraula AFRAU és un sinònim de Congost – [ Vall estreta i pregona entre muntanyes ], com sempre els topònims tenen un sentit clarament descriptiu.

El camí planer que segueix el torrent de l’Alzina està absolutament enfangat, i malgrat portar cadascun de nosaltres un bastó de trekking, ens cal la màxima atenció per estalviar-nos alguna relliscada.





L’estructura magnifica se’ns apareix entre els arbres de ribera, i no sense dificultat en recollim imatges. Va ser bastida durant els anys 1758-1762 pels mestres de cases Pau i Jeroni Peró.




Pujarem – ara si entre relliscades – fins al nivell més alt, des d’allà contemplem la successió de lloses que cobrien el canal per on discorria l’aigua: això possiblement ha estat en l’origen de la denominació ‘ Pont de l’Afrau’; tant per l’alçada com per l’absència de baranes, ens abstenim de comprovar-ho.

Desfem els nostres passos fins a trobar el vial encimentat, aleshores quan veiem els camals dels pantalons i la sola de les nostre botes, prenem consciència del risc que sortosament hem superat.

L’aqüeducte de Lladurs és sens dubte un dels molts llocs d’interès que amaga – i en aquest cas, el mot està emprat de forma pròpia – aquesta comarca .

Pensem que n’hi ha més de ‘joies’ d’aquest ‘calibre’ al Solsonès, i agrairem molt la seva divulgació.

LA TRENTINA DE SANT MARTÍ DE SALDES. EL BERGUEDÀ SOBIRA.

El 8 de desembre de L’any 857, el bisbe Guisad 1 d'Urgell consagrava, en el lloc de Saldes i a precs dels seus habitants, encapçalats pel prevere Daniel, una església dedicada a Sant Martí. Hom pensa que substituïa una esglesiola que els primers veïns del lloc hi havien bastit ja pels volts del 831.

El document que ens ha permès de saber aquesta notícia també ens explica que, després de consagrada l’església, els feligresos la dotaren amb dues mujades i mitja i tres quarteres de terra i una casa, situada davant de la nova església, que havia de servir de rectoria.

el segle Xl, i el XII consta que es va refer i/o reedificar l’església. Al voltant d'aquestes romàniques hi havia el cementiri amb sepultures de cista amb coberta de lloses planes.

Els ‘diners d’Amèrica’, i les influències del Concili de Trento, arribaven a Saldes, la segona meitat del segle XVII, i es dugueren a terme obres d'ampliació que deixaven únicament rastres romànics; de fet suposà l’edificació - de cap i de nou - del temple actual, de tres naus.



De l'església romànica s’aprofità la nau central, coberta amb volta apuntada i, a cada costat s'hi afegí una nau neoclàssica.

Els cinc altars de fusta tallada i policromada que es conserven a l’interior de L’església daten del segle XIX i procedeixen d'algun taller local de Bagà o de Sant Llorenç de Morunys.



Estan dedicats, el major, a Sant Martí i els altres a Santa Severina, al Sagrat Cor,a Santa Bárbara i a la Mare de Déu del Roser.

De l’exterior de l’església en destaca el campanar, aixecat el 1703, que conserva dues campanes foses a Bellver de Cerdanya els anys 1805 i 1893.



Completa el conjunt la sagristia que fou edificada a la capçalera de l’església l’any 1814.

No hi ha salzes avui per aquestes terres, tampoc gaire romànic original, i dissortadament d’aquelles ‘alegries’ dels segles XVII i XVIII, només alguns testimonis en pedra com l’església parroquial dedicada a Sant Martí.

No li calia al Sant – que es va partir la capa amb els pobres – tant gran edifici, i per descomptat, ni mil esglésies faran perdonar els excessos – de tot ordre – que es van infligir als nadius de ‘les amèriques’.

LA TORRE NOVA DE LA COLÒNIA DE CAL PONS A PUIG-REIG

Ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, l’Antonio Mora Vergés al costat de l’antiga carretera de Manresa a Berga, per observar i retratar l’anomenada Torre Nova, aixecada l’any 1.897, i actualment propietat – diria que enverinada - de l’Ajuntament.



La Torre Nova disposava de jardí privat, on destaquen encara les dues glorietes inaugurades l'any 1900 des de les quals es veu el Llobregat i el conjunt de la colònia. Les glorietes són de maó i fusta i estan construïdes damunt d'un penyal sobre l'aiguabarreig del Llobregat amb la riera de la Sala, un dels punts mes alts de tot el conjunt.

Com un fet normal a l’època, el conjunt de la colònia en construcció fou envoltat per una muralla d'uns dos metres d'alçada que tenia tres portals i dues portes.
Els porters i el "sereno" vigilaven que cap treballador entrés o sortís del perímetre de la colònia més tard de les 8 o les 9 del vespre (depenent de l'època de l'any). Exercien també funcions de custodis de la ‘moral cristiana’.

La muralla fou enderrocada durant la Guerra Civil, i malgrat la victòria del nacionalcatolicisme, ja no es reconstruí; les esfereïdores imatges dels camps de concentració, espanyols i alemanys eren massa recents. I per res del món el feixisme volia fer ‘ enfadar’ als veïns ‘demòcrates’.

En les últimes dècades del segle XIX, la majoria de les persones que arribaven a les colònies del Llobregat, provenien del camp fugint de la ruïna que va representar la fil•loxera ; gent de pagès que deixaven el món rural per anar a treballar dotze hores cada dia i sis dies a la setmana a la fàbrica, aleshores les colònies oferien coses que el camp no podi donar: feina estable, menjar cada dia, lloc on viure, escola pels nens, botigues i, fins i tot, espais d'oci com el cafè o el teatre.

els amos van trobar amb el paternalisme una nova fórmula de control dels obrers, i de justificació i fins de legitimació d’un determinat ordre social dins les colònies. Per mantenir el control sobre els obrers, els propietaris dotaren les colònies d'un conjunt de serveis i equipaments per a ús dels treballadors, que els amos utilitzaven a la vegada, per oferir un discurs ‘social’ difós a través de l'Església, en el que la figura del capellà de la colònia tenia un paper fonamental, postulant i defensant una imatge de l'amo protector que garantia una vida estable: feina, pis, el plat a taula i fins i tot, espais d'oci als seus treballadors a canvi que aquests es limitessin a treballar, obeir i a comportar-se.

Les conseqüències anímiques d’aquesta experiència sobre els treballadors i les seves famílies, comencen tot just a fer-se públiques, en obres com :
Olor de Colònia , de Sílvia Alcàntara i Ribolleda, nascuda a Puig-reig (El Berguedà) el 1944.

L’autora evoca la vida d'una colònia tèxtil i les enverinades relacions socials, la combinació de despotisme i condescendència que, cap als anys 50, regeix la seva vida. Néixer, viure, reproduir-se i morir entre les parets d'una fàbrica. Una gran fàbrica que va més enllà dels llocs de treball, que és també l'escola per als fills, l'església, les botigues i les cases per viure-hi.

L’afluència massiva de treballadors d’altres llocs d’Espanya, que el feixisme enviava amb la convicció que aconseguiria diluir entre un mar de castellanoparlants, la llengua i la cultura catalana, a punt va estar d’aconseguir l’èxit. Sortosament com la muralla física que va ser enderrocada durant la guerra, la muralla ‘ cultural’ no va reeixir – i esperem que tampoc ho faci ara - davant la decidida voluntat dels catalans.

Puig-reig, el Berguedà, i Catalunya, té encara malgrat les desamortitzacions, i la incúria que han patit, un patrimoni cultural que pot ser un actiu bàsic per sortir de la crisis econòmica. De Barcelona, de Madrid i fins de tot de Brussel•les, no cal esperar res – almenys de bo -, des d’ara, i sense mandra, tots junts podem aconseguir-ho.

MONTPOL[T]. LLADURS. EL SOLSONÈS

Ens aturàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, davant d’un rètol com a mínim ‘peculiar’, que diu :

LA CASA DE COLÒNIES

DE LA MÚSICA DE LA

RECTORIA DE MONTPOL

Al costat s’aixeca l’església de Sant Miquel, i la rectoria. Ambdós edificis aixecats al segle XVII.

Prop l’anomenada Roca de Montpol - lloc al que no podiem accedir per les adverses condicions climàtiques - s’alçà el que probablement fou una torre de guaita i bada, que s’esmenta però en certs documents com a castell de Montpol, i s’explica que amb les restes d’aquell – del castell - es bastí una primitiva església romànica, avui en runes.

L'advocació era de sant Miquel i esdevingué sufragània de la parròquia de Terrassola. En documents antics surt la forma Muiopulto.

L’actual església de Montpol, és el resultat d’una obra que s’inicià el primer terç del segle XVII i s’acabà a finals del segle XIX. Durant la guerra civil es va cremar i va ser repintada el 1958.

La rectoria, annexa a l’església, és avui el centre d’activitats musicals a la natura de l’Escola de Música L’antàrtida i al seu voltant s’ha organitzat un circuit de fantasia per a petits i grans: els jardins de les coses petites, el bosc dels ritmes, el teatre de l’escala (a l’antiga escola de Montpol), el poblats dels “montpolins”...

Sant Miquel de Montpolt, ha estast substituïda en el culte des del 1966 pel santuari de Massarrúbies.

El terme té molt per a ‘viure’ :

l'església romànica de Santa Maria de Solanes

les restes de l’església romànica de Sant Pere, a la masia de Capdevila de Sants.

L’antiga església, de la qual encara s’aprecien alguns vestigis (part del mur sud i restes de l’absis semicirculars) era romànica i estava al mig del turó de la Roca de Montpol.

...

Aquella fusió de parròquies del segle XIX, no va produir-se únicament per raons econòmiques – que també – ja que aleshores, com ara, el Regne d’Espanya estava en números vermells. I, per idèntics motius; corrupció política, i l’estultícia ‘natural’ d’aquesta raça maleïda. Pretenia – i en gran part ho va aconseguir – fer realitat allò que tanca aquest article :

Qui perd la memòria, perd la identitat