dilluns, 14 de desembre del 2015

CONVENT DE SANT BARTOMEU DE BELL-LLOC. PERELADA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA

Havíem dinat el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, al buffet del Jou Vell, en el que l’absència del servei de planxa em semblava un punt de millora que l’empresa hauria de valorar a curt termini.

Visitàvem la part més antiga de Perelada, i prop de l’església de Sant Martí, retratava el que havia estat el Convent de Sant Bartomeu de Bell-lloc

L'origen d'aquest convent es remunta a l'any 1390, moment en què l’ aleshores vescomte de Peralada, Felip Dalmau de Rocabertí, va cedir el solar a on hi havia hagut l'antic castell vescomtal a la congregació de monges perquè hi construïssin un nou edifici conventual.

Durant la Guerra del Francès, l'edifici va ser utilitzat com a polvorí, fet que va comportar una greu destrucció de l'edifici.

Entre l'any 1858 i 1860 es restaura la sala capitular, les cel.les, la sala de labor i es repararen els sostres. La restauració fou portada a terme per l'arquitecte Martí Sureda Deulovol l'Escala, l’Empordà sobirà, 1822 — Girona, Gironès, 1890)

L’any 1975 les monges abandonen el convent.

La descripció de patrimoni Gencat ens diu que és un edifici de planta trapezoïdal, reformat actualment i que conserva pocs vestigis de l'antic monestir, situat a la part alta del poble, al costat de la Costa de les Monges.


Es conserva l’edifici de l'església (reformada el segle XVIII). És un temple d'una sola nau amb capçalera poligonal, cobert amb volta de llunetes. El seu parament, tant interior com exterior, es troba colgat per una capa d'arrebossat. Les obertures de la façana han estat reformades modernament; i hi ha una porta d'arc de mig punt i un finestral neogòtic.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 13 de desembre del 2015

SANTUARI DE LA MAREDEDÉU DE LA POBLA DE MONTORNÈS MAL DITA SANTA MARIA. TARRAGONÈS

El diccionari català valència balear en relació al topònim Montornès ens diu ; En els documents catalans medievals apareix el nom Montornès amb la forma llatinitzada monte tornoso (probablement errada per monte tornese): cf: Balari Oríg. 169. Es possible també que el nom vingui del llatí mōnte *turnēnse, ‘muntanya rodonenca’. Malgrat que cal fer a peu el darrer tram fins a l’ermita de la Mare de Déu de Montornès, que no us desanimi la denominació ‘muntanya’, és en el millor dels casos un turonet, i molt accessible com constatava el Josep Olivé Escarré als seus 89 anys.


Llegia que l'indret de Montornès va pertànyer al Monestir de Santes Creus i a partir de 1173 per que ho comprà a la família Rajadell. El castell era aleshores del comtat i del bisbat barcelonins. L'ermita de la Mare de Déu de Montornès s'aixecà al costat de les restes del Castell. Al aixecar-se dins del nucli urbà l'església parroquial, l'antiga capella de la fortalesa medieval restà habilitada com a ermita. A mitjans del segle XVII es feren obres de consolidació i l'any 1783 s'aixecà el temple actual, finançat gràcies a les rendes procedents d'una sínia propietat del santuari i de les almoines dels fidels.


Quan a la descripció tècnica ens explica que la seva volta de canó amb llunetes cobreix la part central de la nau, i les capelles estan cobertes amb voltes de mitja taronja. La porta principal està situada als peus i té un arc rebaixat amb motllures emmarcant-lo. Damunt la porta principal hi ha una petita espadanya on es troben les campanes. A l'arc rebaixat de la porta d'accés n'hi ha una inscripció amb data de "1783". El coronament superior és corb a la façana. També hi ha una porta lateral tapiada que pertanyia a l'antiga ermita romànica. L'únic testimoni que resta de la primitiva església és la portalada romànica, a l'ala nord i cegada en l'actualitat. A l'interior, en un cambril, es venera la imatge policromada d'alabastre de la Mare de Déu, talla del segle XVI o XVII.

   Que la Marededéu, mal dita Santa Maria, pels heretges que neguen el Concili d'Efes,    i   Sant Antoni de la  Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  poblencs , alcoverencs cervianencs  , amazics,  illencs,  gitanos, aragonesos, asturians ,  ,valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  sahrauís ... , pescadors , pagesos, ramaders ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregarDéu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

dissabte, 12 de desembre del 2015

LA FONT ‘AMERICANA’ DE LLANÇÀ. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant la ‘ Font Americana’ de Llançà, situada a escassos metres de ‘l’arbre de la llibertat’, símbols una i altre, clarament oposats.


Llegia que al segle XVIII, com a conseqüència de la gran prosperitat assolida gràcies a la producció i exportació del vi de Llançà – és a dir, amb els ‘diners d’Amèrica’, els que procedien del tràfic amb les colònies - es va considerar la conveniència de construir una nova església més gran al poble, enderrocant la vella d'estil romànic que es trobava situada al nord est del recinte emmurallat.

A l'espai on s'ubicava la vella església de sant Vicenç es va obrir la Plaça Major, on es va bastir aquesta font.

No trobava cap imatge d’aquella església romànica, sembla que la ‘gran prosperitat’ no va arribar per pagar cap artista pintor. Si existeix agrairé la tramesa d’aquesta imatge a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La font està situada a l'extrem de llevant de la plaça Major, en el punt d'encreuament amb el carrer Rafael Estela.

La descripció de patrimoni Gencat ens diu que es tracta d'una font de pedra picada de planta octogonal, formada per un cos de més de dos metres d'alçada, amb la coberta de tipus cupular. Tant el sòcol com la cornisa són motllurats. Presenta quatre petites piques de pedra a la part inferior dels paraments, amb els peus decorats i motllurats. Els brolladors són metàl•lics. La construcció està bastida amb carreus ben desbastats de pedra picada.

El dia de la nostra visita a la font no rajava l’aigua.

De l’arbre havíem escrit : http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2014/01/larbre-de-la-llibertat-llanca-emporda.html

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 11 de desembre del 2015

COL•LEGI NACIONAL SANT PAU. FIGUERES. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar sistemàticament - ho fèiem fins ara únicament amb els edificis ‘monumentals’- la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 1600 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Llegia a patrimoni Gencat que l'any 1919 a instància de l'Ajuntament, la Mancomunitat concedeix un crèdit per construir la nova escola de Figueres. Els fets polítics (cop d'estat, etc.) endarrereixen la seva construcció.

L'any 1925 el govern central aprova un nou crèdit, i comencen les obres.

Els plànols són dels anys 1925-1930. No s’esmenta l’arquitecte autor del projecte, i sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Els canvis polítics, instauració de la república, aplaça l'acabament de l'edifici fins al 1932.

L'escola s'inaugura el 14 d'abril de 1933.


Manllevava una fotografia de l'Enric Fontvila, d’aquesta escola de la que ens diu la descripció tècnica; edifici situat al centre històric de la ciutat. Es tracta d'un edifici exempt voltat de patis, jardins i camps d'esport, que originàriament estava dividit en dues ales (una de nois i una de noies) que més tard (any 1968) es varen unir per un cos central. La façana principal presenta al primer pis s'obre a una gran terrassa (originàriament coberta per rosers) i el segon a balcons sostinguts per mènsules, amb balustrada i pilars. La façana s'ordena a partir d'uns cossos sobresortits que tallen la galeria a nivell del segon pis i que donen relleu al conjunt. La façana posterior segueix la mateixa ordenació sense terrasses ni galeries. Coberta a dues vessants, de teules amb cornisa dentelada amb motllures.

El Valenti Pons Toujouse, autor del blog MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ em feia arribar un missatge atenen la meva pregunta sobre l’autor de les Escoles Sant Pau: Rafael Sánchez Echeverría, arquitecte, any 1933.

Rebia també l’email d’una persona molt vinculada amb aquest centre escolar, en el que em deia ;

Benvolguts,

Em dic Eva Cañigueral i estic lligada a l'escola Sant Pau des de petita, com a alumna, com a mestra i per circumstàncies familiars.

En relació al vostre article publicat a la web de la Tribuna del Bergadà, amb data 23 de novembre de 2015 volia comentar-vos que trobareu informació sobre la història de l'edifici i del centre en el llibre que en motiu del seus 50 anys (1983) va escriure Josep Maria Bernils i Mach (Figueres, 16 d'agost de 1929 – 30 de juny de 2011), historiador de la ciutat.

En el següent enllaç en trobareu un extracte, publicat a la web de l'escola.

https://docs.google.com/file/d/0B9JGGBPiTZABLWdJVGg2dEJoX3M/view?pli=1

Segons el llibre l'escola es posà en funcionament el gener de 1933.

Us agraeixo el vostre interès per un edifici del qual els que hi treballem sempre n'hem estat orgullosos, per la seva bellesa, la seva història i el seu valor educatiu. Moltes gràcies.





Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

dijous, 10 de desembre del 2015

IN MEMORIAM DE SANT SADURNI D’ÀRREU. PALLARS SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

L’ Olga Bergua, em deixa un comentari a la imatge que escollíem per il•lustrar un dels contes del NADAL DE CONTE de guimera.info ; si no recordo malament es el poble d'Arreu. Ara ja no hi viu ningú i està tot abandonat... Una bona pena.


A: http://www.iec.cat/arcat/ps/psedificis/02389.htm llegia que l’església de Sant Serni d’Àrreu és un edifici de planta rectangular i absis quadrat, orientat a llevant. La coberta és de fusteria a doble vessant, i s’estén des dels peus de l’església fins a l’absis, a diferència del que és habitual en altres edificis d’aquesta tipologia en què l’absis és cobert amb volta de mig punt de pedra. La coberta de fusta s’amaga sota una volta de fusteria, com hem trobat en d’altres esglésies del Pallars Sobirà (Sant Pere de Tor o Santa Maria de les Neus d’Àrreu).

La porta se situa al mur de migjorn i és construïda amb un arc de mig punt format de pedres sense tallar, a manera de dovelles. Per dissort, l’arrebossat que cobreix els muntants i l’arc d’aquesta obertura dificulta una lectura de la seva tipologia.

Al mur sud de l’absis hi ha una petita finestra rectangular d’una esqueixada que té com a característica un ampit molt inclinat. El murs nord i oest de la nau presenta sengles obertures d’època posterior.

Actualment el parament es troba totalment cobert per un arrebossat. Tanmateix, a les zones on l’aparell és visible, aquest és format de pedres de diferents tipologies, situades aleatòriament i no formen filades regulars.

El mur de ponent és coronat per un gran campanar d’espadanya de dos ulls. L’aspecte original de l’església fou alterat per la perforació dels murs nord i sud de la nau, a la seva part més propera al presbiteri, per tal de situar-hi capelles, cobertes amb encavallades de fusta a una vessant. Aquestes foren construïdes en un moment posterior al segle XIII per tal com ho palesen els arcs apuntats que hi donen accés.

Per les seves característiques planimètriques i arquitectòniques cal situar el moment d’erecció d’aquest edifici en el segle X.

L’església, molt modificada en el decurs del temps, es trobava ja molt deteriorada en la nostra campanya de l’any 1991
.

Rebia del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) una fotografia datada el 25-VII-1978, de l’església parroquial de Sant Sadurní d’Àrreu, coneguda popularment com Sant Serni.


Sou pregats de fer-nos arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com fotografies del interior de l’església i/o d’activitats religioses, bateigs, comunions, casament, funerals,.. que s’hi dugessin a terme.

La ruïna del patrimoni històric de Catalunya s’iniciava en l segon feixisme ( dictadura del general Franco ) i ha continuat en la ‘democraciola’ – dita també tercer feixisme, que ha excel•lit en les manifestacions d’odi contra Catalunya.

dimecres, 9 de desembre del 2015

COL•LEGI DE LES MARES ESCOLÀPIES. FIGUERES. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar sistemàticament - ho fèiem fins ara únicament amb els edificis ‘monumentals’- la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Pelayo Martínez Paricio (Figueres, 1898-1978)va ser l’autor de l’edifici de la residència i nova escola de la congregació de Filles de Maria Religioses de les Escoles Pies. Manuel Almeda i Esteva (Girona, 1848 – 1938) havia estat l’autor de l’edifici de l’església neogòtica l’any 1884.


Manllevava una fotografia de l'Enric Fontvila, d’aquest edifici del que patrimoni Gencat ens fa següent descripció ; la façana està dividida en dos cossos: l'edifici del convent i el del col•legi. El primer, de dos plantes, però de la mateixa alçada que l'escolar, separa els dos nivells per cornisa. A l'inferior trobem la porta d'entrada de doble arc ogival, i en el superior rosassa. Emmarquen aquesta façana pels extrems, dos cossos verticals amb motius decoratius d'inspiració gòtica. L'edifici del col•legi té tres plantes amb finestres rectangulars i nivells fortament diferenciats per cornises. Per sobre del darrer pis, hi ha doble cornisa separada per un fris. I per sobre, definint l'eix central de la façana, un motiu ornamental a manera de timpà.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

dimarts, 8 de desembre del 2015

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT. MONTFERRI. EM CAMP SOBIRÀ DE TARRAGONA

Retratava al Josep Olivé Escarré, natural de Sant Llorenç de Savall, i  aleshores amb 89 anys sobre les seves espatlles, al Santuari de la Mare de Déu de Montserrat de Montferri, a la comarca del Camp sobirà de Tarragona.




La història d’aquest peculiar temple, comença als anys 20. El jesuïta Daniel Maria Vives, fill de Montferri, vivia a la cova de Sant Ignasi de Manresa, i va escriure que un dia, mentre resava al cambril del santuari de la Moreneta a Montserrat, li va vindre al pensament que sobre aquest turó de Montferri hi calia un santuari dedicat a la Moreneta per acostar la Mare de Déu de Montserrat als pobles de Tarragona. Quan se li va concedir el terreny, va cridar l'arquitecte tarragoní (Tarragona, 16 de setembre del 1879 – Barcelona, 1 de maig del 1949) Josep Maria Jujol, i li va encarregar el projecte d'aquest Santuari.

La cerimònia de la primera pedra d'aquest santuari va tindre lloc el novembre de 1925. Era arquebisbe de Tarragona, el Venerable, Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), Les seves despulles mortals no retornarien a Tarragona fins a l’ any 1978, essent arquebisbe Josep Pont i Gol (Bellpuig, Urgell, 9 d'abril de 1907 - Solsona, 4 d'octubre de 1995)

Els pagesos de Montferri han fabricat, des del inici, totes les peces per a la construcció d'aquesta arquitectura amb grava del riu Gaià barrejada amb ciment. La primera peça és un bloc de 30x15x5, la segona peça un totxo de 30x15x5, la tercera peça una rajola de 20x10 barreja d'arena, escòria del carbó cremat a les màquines de tren i ciment. Aquesta peça, petita i lleugera, s'ha utilitzat per fer les voltes. La quarta peça, una gelosia dissenyada pel mateix Jujol, consisteix en un cor dintre d'un triangle, sis cors que en forma de rodona formen la rosassa per al tancat dels finestrals de forma parabòlica que formen el perímetre. Es produeix, així, un joc de llums i colors molt interessant per l'ambient d'aquest volum arquitectònic.

L'última peça és un bloc corbat de 50x15x10 cm. per aconseguir les formes arrodonides de l'agulla central dedicada al Crist, que culmina amb una creu cimera de ferro que pesa gairebé 500 quilos. És giratòria, com un penell, i se situa sempre en direcció del vent a 33 metres de la base d'aquest Santuari, com 33 anys era l'edat de Crist a la Creu. La planta té forma de vaixell orientat cap a Montserrat. Tota l'estructura està formada per arcs parabòlics (anomenats cadenaris pels modernistes) sense que hi intervingui cap paret. Hi ha dos eixos d'asimetria: un que va d'una porta lateral a l'altra, i l'altre que va del mig de la porta principal d'entrada fins al centre de la proa del vaixell.

Com a conseqüència del primer eix, tenim dues semicúpules simètriques i, com a conseqüència del segon eix, una sèrie d'arcbotants a les petites naus laterals que juguen com a contraforts per assegurar l'equilibri de la nau central, ja que es tracta d'una construcció molt atrevida, amb molt poca base (260 m²) x 33 metres d'alçada, en un lloc ja molt alt: la cresta del turó. La part central està pensada com un castell dels xiquets de Valls, amb dos elements essencials: 4 pilars formats en sis blocs en forma d'estrella cada un, sobre els quals trobem vuit segments d'arc parabòlic o cadenari tensats que carreguen el pes de l'agulla central dedicada al Crist. I quatre segments d'arc cadenaris naturals que n'asseguren l'equilibri.

El cambril està pensat com a Montserrat, amb escala a la dreta i a l'esquerra per pujar i baixar a saludar la Moreneta. La planta del cambril és un polígon octogonal. El trespol del cambril està sostingut per un encreuament d'arcs que formen una estrella ovalada de 8 puntes. L'encreuament d'aquests arcs ofereix una forma d'inspiració mossàrab que es pot contemplar a les fotografies de molts llibres que parlen de l'arquitectura d'en Jujol.

El pis de la Moreneta té també com a planta un polígon octogonal, sobre el qual hi trobem 8 segments d'arcs parabòlics que formen una estrella irregular de 8 puntes que és la base de la llanterna arquitectònica construïda amb un joc de blocs i totxos que culminen formant una creu.

Les tres portes sota el cambril són de ferro forjat. També ho són les baranes per pujar-hi còpia idèntica d'unes baranes de forja del mateix Jujol.

El medalló de trencadissa de ceràmica que trobem a la part interior més alta de l'agulla és d'un autor dels nostres dies: presenta l'anyell dret i degollat de l’apocalipsi sobre la creu de fons.

Sobre les voltes exteriors hi trobem la imitació de les formes de les roques de les muntanyes de Montserrat. Sobre els gabalets exteriors, tant del perímetre superior com de l'inferior, hi trobem diverses creus de ferro forjat que alternen amb formes vegetals també de forja.

El jesuïta Daniel Maria Vives va marxar a l'estranger i la junta d'obres es va quedar sense el captaire que finançava el ciment i els paletes que treballaven en aquesta obra. La Junta d'obres continuà amb dificultat fins que arribà la persecució religiosa que motivà l'abandonament total de l'obra.

La misèria de la postguerra, la qualificació com a ‘desafecte’ de Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 – Barcelona, 1 de maig del 1949) , i la seva prematura mort, impedien la continuació de l'obra.

Francesc Blasi i Vallespinosa (Valls, Alt Camp, 23 de gener de 1875 - Barcelona, 1 d'abril de 1949) retratava Construcció del santuari de la Mare de Déu de Montserrat de Montferri, entre 1925 i 1930



https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afceccf/id/22247/rec/80

Francesc Blasi i Vallespinosa, feina una feina excel·lent :


https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afceccf/search/searchterm/Francesc%20Blasi%20i%20Vallespinosa/field/identi/mode/exact/conn/and

No recordo però, que Catalunya commemores l’any 1975 el centenari del seu naixement 

 Montferri però, no es volia resignar a deixar inacabada l’obra.

L'any 1985 se'n realitzà la neteja i la consolidació.

L'any 1990 s'inicià l'acabament de l'obra.

S'inaugurà el dia 30 de maig de 1999.

Està clar que els catalans quan treballen plegats son una autèntica força de la naturalesa, oi?.


Retratava la imatge de la Verge a la cova, i li deixava el meu prec perquè s'imposi el seny en aquesta dessolada pàtria nostra.

 Que  la Marededéu   i    Sant Antoni de la  Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  , amazics, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  saharauis ... , pescadors , pagesos, ramaders ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregarDéu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.