DOLMEN DE LA ROCA D’EN TONI. VILASSAR DE DALT. EL MARESME

S’han de tenir ganes de visitar aquest monument megalític que morfològicament correspon a una petita galeria catalana amb cambra trapezoïdal i corredor de lloses de granit, que es coneix com Dolmen de Can Boquet, o Dolmen de Vilassar de Dalt, o La Roca d'en Toni, al que s'hi accedeix pel Camí de la Costa que travessa el poble de Vilassar de Dalt. En arribar dalt de la carena trobem una cruïlla de camins. El de l'esquerra porta a l'ermita de Sant Mateu; el de davant ens mena al Vallès, a Vallromanes i el de la dreta, al dolmen.

La descripció tècnica ens diu que les lloses de la cambra i les del corredor estan clavades al terra natural i no a la roca mare com és habitual.

Les seves mides són: longitud màxima: 2'75 m, longitud de la cambra: 1'40 m, longitud del corredor: 1'35 m, amplada màxima de la cambra: 1'36 m, alçaria màxima de les lloses: 1'10 m, amplada màxima de les lloses: 1'90 m, gruix màxim de les lloses: 0'50 m, llosa de coberta: 2'98 per 1'50 per 0'70 m. Es troba orientat 52 graus al N-E. La cambra és rectangular, construïda amb tres lloses (dues de laterals i una altra que fa de capçalera). La lateral dreta té una lleugera inclinació vers l'interior de la cambra. La coberta és una llosa triangular, molt deteriorada. Del corredor, tan sols es conservava una llosa que segueix en línia recta la de la cambra, però posteriorment una altra llosa fou posada novament al seu lloc durant els anys 40, després de consultar una fotografia de l'any 1907 que demostra que aquella era la seva posició original. En fer-se la paret de protecció del dolmen de la Roca d'en Toni, que consta d'un gran anell que l'envolta, a quaranta centímetres de fondària i a set metres de separació, aparegueren les restes d'una foguera amb les pedres que l'envoltaven, força fragments de ceràmica, una destraleta votiva i un fragment de tres centímetres d'un ganivet de sílex blanc. La foguera es trobà fora del perímetre on s'havia excavat en tres ocasions, sense parlar de les dels possibles furtius. Del túmul, actualment no en resta res.

Visitàvem prop d’allà un grup de tombes de cista que més enllà de la pedra no tenen cap vinculació amb aquest enterrament.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

IN MEMORIAM ESCOLA D'ANGLÈS. LA SELVA. GIRONA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar sistemàticament - ho fèiem fins ara únicament amb els edificis ‘monumentals’- la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Llegia a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Angl%C3%A9s&page=5&pos=49

L'edifici de les Escoles d'Anglès es va inaugurar el 1931. Va ser enderrocat durant els anys 60 i en el seu lloc es va edificar la nova escola, inaugurada el 1973 (vegeu reg. 5827).

La descripció ens explica que era un edifici de planta baixa, que presentava planta en forma de L amb obertures rectangulars, excepte en un dels cossos on s'obria un porxo d'arcades.

Sou pregats de fer-nos-ho arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges d’aquell edifici, i del seu autor, dades com aquesta son les que atorguen el qualificatiu de ‘nació civilitzada’

El Valentí Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME, http://vptmod.blogspot.com.es/ , em deixa un comentari, l’autor de les escoles d’Anglès , 1930/31 va ser L' Isidre, BOSCH BATALLER ( Vilanna, 1875-1960 )

Superava, publicant únicament edificis escolars anteriors a la dictadura franquista les 500 entrades a : https://issuu.com/1coneixercatalunya/docs

Superava les 3.000 entrades a :
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/

Superava les 5.000 entrades a :
http://relatsencatala.cat/autor/antonio-mora-verges/81299

Dit això, no us sonarà estrany si afirmo que em queden MOLTES COSES per a veure, retratar i descriure a Catalunya, oi?.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

ERMITA DE SANT SEBASTIÀ. VILASSAR DE DALT. EL MARESME

Llegia a la fitxa de patrimoni; l’ermita de Sant Sebastià, es construeix entre els anys 1570 i 1578, possiblement en substitució d'una antiga capelleta o creu de camí.

L'advocació a Sant Sebastià es deu a la gran popularitat que havia adquirit com advocat contra la pesta.

L'altar d'obra fou revestit l'any 1732 d'un frontal de rajola i daurat l'any 1807 per Salvador Brau.

L'any 1579 l'escultor Joan Forner, de Mataró, fa un retaule d'estil plateresc amb fusta d'alba. A la fornícula central hi col•loca la figura de Sant Sebastià i a les laterals les de Sant Roc i sant Joan Baptista.

La descripció tècnica ens diu ; església situada en la separació dels termes de Cabrils i Vilassar, en la part alta de la carena del Turó de la caritat. És d'una sola nau amb absis semicircular i coberta a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a sud-est i coronada amb un campanar de cadireta. La porta d'accés és de llinda recta però en forma semicircular a la part superior i decorada com si es tractés d'una petxina. Els brancals i el llindar també són de pedra. Entre el campanar i la pedra hi ha una finestra. A banda i banda de la porta hi ha dues petites finestres amb l'ampit la llinda i els brancals de pedra treballada. Davant hi ha un pati emmarcat amb una delimitació d'obra. Disposa de contraforts laterals exteriors que aguanten els murs. Els paraments són de pedra vista a excepció de la façana que es troba arremolinada.

De les pèrdues que patia aquesta església en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el governa LEGÍTIM de la II República, trobava :
http://pagines.uab.cat/recercaixa.artenperill/content/vilassar-de-dalt-ermita-de-sant-sebasti%C3%A0
http://pagines.uab.cat/recercaixa.artenperill/content/vilassar-de-dalt-ermita-de-sant-sebasti%C3%A0-0

Sant Sebastià ah estat tradicionalment protector contra la pesta, més tard els paraires “persona que es dedica a qualsevol de les operacions a les quals és sotmesa la llana, des del rentatge fins al perxatge” el reivindicaren com a patró.

Té una forta ‘ tirada’ en els col•lectius homosexuals, hom pensa que potser per la clàssica representació pictòrica, que se’n ha fet.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

HOSTAL RURAL MAS BLANC. SANT MARTÍ DE CENTELLES. OSONA.

Retratava al Josep Olivé Escarré, davant ell Mas Blanc que es troba situat al sud del terme municipal de Sant Martí de Centelles, abans d’arribar a l’indret del Racó de la Font, a l’est de la carretera C-1413b que, a grans trets, ressegueix el traçat de l’antic camí ral medieval i modern de Centelles a Sant Feliu de Codines. La casa es troba a recer del Turó de l’Antiga (859 m) que, com a continuació de la carena del Puig Fabregar (933 m), encercla el Racó de la Font o, com es diu en la documentació local antiga, Sant Martí del Racó.

La descripció ens diu; conjunt d'edificacions que conformen un gran mas organitzat al voltant de dos grans espais oberts centrals i disposat en tres cossos constructius. El cos principal el forma un edifici aïllat de planta quadrangular de 15 metres quadrats amb baixos, dos pisos i golfes. Aprofita el desnivell del terreny per instal•lar-se dalt d'una petita elevació o turó on al cos esquerra es situen dues terrasses o jardins. La coberta es realitza mitjançant una teulada a doble vessant i es documenta una gran galeria a la façana est i diverses dependències annexes afegides.

A la façana principal hi ha una porta d'arc de mig punt, adovellada, i un conjunt d'obertures de factura rectangular que es disposen de forma simètrica al llarg de la façana. Al mur lateral trobem finestretes protegides per reixes. La resta de cossos són posteriors, es tracta de construccions de planta i pis, dedicades a usos comunitaris. La casa va tenir moltes reformes, les més destacades al llarg del segle XX, tot i que conserva l'estructura senyorial original.

l’any 1925 passà a mans de Maria Planas Cabot, la qual també féu d’administradora del proper sanatori del santuari de Puig d’Olena durant els anys centrals del segle XX. En aquests anys posteriors a l’heretament del mas Salgot o Blanc per la Maria Planas es va consolidar la nova denominació de la casa fins al punt que el nom antic, d’origen medieval, gairebé va desaparèixer de la memòria. L’ús puntual de la casa com a complement del sanatori de Puig d’Olena, fundat durant la II República (1935), on s’estigueren coneguts lletraferits i artistes, refermà l’ús del nom, tal vegada més poètic. Màrius Torres fou, en aquest sentit, l’artista més conegut.

La funció del mas Blanc com a sanatori puntual va afavorir que se’n fes referència en articles de premsa i escrits literaris, redactats aquests darrers per persones que s’hi van estar o que es van estar al proper sanatori del Puig d’Olena, situat a 4 km en direcció a Sant Quirze. Aquest fou el cas del poeta català Màrius Torres (Lleida, 1910-Sant Quirze Safaja, 1942), que, mentre estigué ingressat al Puig d’Olena a partir de l’any 1938, hi féu breus estades d’un dia. L’any 1942, a causa de l’agreujament de la malaltia i per estar més còmode a la casa de la seva amiga Maria Planas, propietària de l’establiment del Puig d’Olena, hi restà durant 4 mesos. Durant aquests dies, hi musicà poetes provençals (Jofre Rudel, Peire Cardinal, Bernat de Ventadorn) i una poesia de Paul Verlaine, a més d’escriure-hi els seus darrers poemes. A l’interior del mas, a l’antiga sala, es conserva l’escriptori utilitzat per Màrius Torres, i, al davant del rellotge de sol que ocupa la façana de l’edifici a l’esquerra del mas, podem llegir-hi, sobre ceràmica, el poema que va dedicar a Maria Planes.

Després de la mort de Maria Planes, la propietat passà al bisbat de Vic, que hi va permetre l’erecció d’un institut de vida consagrada de dret diocesà, vinculat al bisbat de Vic i format per una petita comunitat de religioses.

En l’actualitat és un Hostal Rural : http://www.hostalruralmasblanc.com/hostal-rural-mas-blanc-1880.htm

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DEL REMEI DE CALDES D’ESTRAC. EL MARESME

La descripció tècnica ens diu; petita capella d'estil mediterrani, emblanquinada, amb coberta a dues aigües amb carener perpendicular a la porta.

La façana destaca per la seva porta de fusta de color verd, la lluerna superior circular per deixar pas a la llum natural, i les dues plaques: una de marbre que anuncia que la capelleta ja va ser restaurada l'any 1876, i una altra de ceràmica amb una poesia mariana de Roberta Muntaner titulada La més petiteta, i que diu així:

La Verge del Remei,
és la Patrona de Caldetes,
de les Verges morenetes,
petita cap no ho és més,
dos bous la van fer trobar,
i hom li alçà aquesta ermita,
també com ella petita,
just on ells feren cavar,
en pau o pertorbació,
dels caldetencs estimada,
contínuament té donada,
al poble sa protecció,
espera a dalt de l'altar,
amb el fillet en sos braços,
que deturem aquí els braços,
anant-los a visitar.

La poesia va acompanyada d'un dibuix de la costa de Caldes amb el Turó dels Encantats en primer terme. A l'interior de la capelleta, darrera una reixa, trobem un altar de pedra presidit per una petita imatge de la Mare de Déu del Remei, i al lateral una petita cova excavada a la pedra on, segons la tradició, va ser el lloc exacte on es trobà la imatge. La petita cova presenta un baix relleu d'inspiració vegetal i mariana. Dins la capelleta veiem una vidriera posterior amb motius religiosos.

Descripció de la imatge de la Mare de Déu del Remei venerada a la capelleta de la cova: imatge de guix, policromada, sobre peanya de fusta octogonal, que presenta la iconografia tradicional: sosté en braços el Nen Jesús, i porta una corona daurada de dotze estrelles, com a símbol de ser la reina de l'univers.

La capella es va construir al lloc exacte on, segons la tradició, els bous del pagès caldenc de Can Simó (els descendents del qual més endavant serien coneguts com els de Can Busquets) van desenterrar la imatge de la patrona de la vila, la Mare de Déu del Remei.

No trobava ningú per a preguntar-li si l’edifici de l’ajuntament havia acollit també les escoles publiques, en el peeriode anterior a la dictadura franquista, sou pregats de fer-nos –ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ERMITA DE SANT CLIMENT DEL FLAQUER. SANT FELIU DE CODINES. VALLÈS ORIENTAL

Retratava al Josep Olivé Escarré davant la façana d’aquest edifici de planta rectangular i absis circular amb arcuacions llombardes adossades i arrebossades. El mateix tractament té el capcer de la façana, que està coronada per un campanar d'espadanya amb dos vuits. Portalada i finestra amb arc de mig punt que, com les arcuacions llombardes, imiten elements romànics.

L’ermita està situada en un entorn rural, rodejada de bosc i camps de conreu, a la vessant de ponent del Turó de Puiggròs, a prop del Flaquer.

La primera cita relativa a aquesta capella la trobem en el "Libro de Visita" de l'any 1508. Es trobava situada en el Mas Flaquer, tal com es diu en els Goigs que es canten en el dia del Sant titular: "També assí en lo Mas Flaquer teniu vos santa capella..." Es troba al costa de la capella antiga documentada des del segle XV.

Em sorprenia l’afirmació ‘els marquesos de Dou, propietaris de la capella, la feren reedificar l'any 1776’, ja que el Marquesat de Dou, és un títol nobiliari de creació pontifícia, atorgat pel papa Lleó XIII en benefici de Luis Fernando d'Alós i de Martín (Madrid 1835 - Barcelona 1904) l’any 1880,i fins l’any 1928 no s'autoritza el seu ús a Espanya a favor de Joaquim Maria d'Alós i de Dou.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA DEL REMEI. CALDES D’ESTRAC. EL MARESME

Retratava la façana de Santa Maria de Caldes d’Estrac, de la història d’aquest temple trobava a la fitxa tècnica; església fundada l’any 1219 per Pere Gruny. En un primer moment funcionà com filial de la parròquia de Llavaneres fins que obtingué l'autonomia canònica per mitjà d'un decret firmat pel bisbe de Barcelona Berenguer Palou l’any 1230.
L'any 1557 el temple és eixamplat o construït de nou, fent-se la inauguració el 20 d'octubre. Tanmateix no en queden masses restes, ja que posteriors reformes la modificaren completament.

La primera restauració va ser l’any 1603, arribant fins a 63 pams de llarg i 27,5 pams d'amplada.

El 14 de maig de 1805 es posà la primera pedra de l'actual temple. En la construcció de l'església moderna es gastaren més de 2.000 lliures i s'allargà el temple 48,5 metres i s'amplia 28 metres.

L’any 1812 l'església és fortificada per les tropes napoleòniques que l'usen com a base de les seves operacions militars per la comarca, i també hi fan algunes destrosses com la crema de l'orgue.

L'any 1868 l'arquitecte Joan Cortès i els mestres d'obres Higini Dalmau, Francesc Fontrodona, Gaspar Collet i Miquel Collet s'encarregaren de les obres d'ampliació (s'aixeca la volta, s'allarga la rectoria, es construeix el campanar i el cor). A més en aquesta època el cementiri, que es situava enganxat a una de les façanes, davant de l'actual Ajuntament, és desmantellat, per crear-ne un de nou als afores de la vila.

L’any 1936, con una més de les conseqüències de la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República, església i arxiu parroquial són cremats pels revolucionaris. La profanació i destrucció del retaule barroc del presbiteri va ser una pèrdua irreparable.

Entre 1942-1944 es porten a terme les obres de reconstrucció del temple a càrrec de l'arquitecte Eduard Maria Balcells i Buïgas (Barcelona, 22 de setembre de 1877 - 4 de novembre de 1965) (restauració de l'altar major, la nau, el cor i la sagristia, reforma de la façana i els altars laterals, i es reposen els bancs i confessionaris); les obres de restauració es van poder portar a terme gràcies a la Junta d'Obres Parroquials i a la generositat de Josep Pellicer.
L'any 1961 és denunciat a la policia Mn. Francesc de P. Sardà Pujadas ( Barcelona setembre 1910 - març 1998.) per fer una homilia en català.

A mitjans de la dècada dels anys 60 es porta a terme una nova remodelació de la façana del temple. Són temps en els que la parròquia és el centre de les activitats culturals de la vila: es feia cinema i teatre als baixos de la rectoria, s'acull l'escola de puntaires, la seu del grup d'escoltes, del cor musical, etc.

L’any 1992 amb Mn. Vicenç Mira Massaguer es va fer l'exploració de la cripta sota l'església parroquial.

L'any 2005 s'han celebrat els 200 anys de la 1ª pedra de l'actual temple.

No trobava ningú per a preguntar-li si l’edifici de l’ajuntament havia acollit també les escoles publiques, en el període anterior a la dictadura franquista, sou pregats de fer-nos –ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com