CASTELLTERÇOL. LA GINEBREDA I LA CAPELLA DE SANT GAIETÀ

Seguíem fent l’ inventari del Moianès sota la Direcció – Alta Direcció – del Feliu Añaños i Masllovet; el nostre sherpa és alhora el mes alt del grup.








Quan al topònim Ginebreda, sembla lògic fer-lo derivar del ginebró, un arbust freqüent a molts pinars. Fa unes fulles punxents amb forma d'agulla, verticil·lades en grups de tres i que tenen dues línies blanques al anvers. Les branques joves normalment pengen donant a la planta un aspecte "despentinat". Si pelem els gàlbuls amb l'ungla podrem sentir l'aroma característica del ginebró












Aquesta casa durant segles va donar nom a la parroquial de Sant Fruitós, és un gran edifici del segle XVII, restaurat el 1818 per Gaietà de Planella i Fivaller, comte de Llar i baró de Granera. Els anys no s’han compadit dels Mas que presenta un estat de degradació sever.



Sota seu i prop de la carretera hi ha la capella de Sant Gaietà, restaurada el 1883, en costat del matí té encastada la llinda d'un antic pou de gel, amb una invocació piadosa[BENEDICITE GELU ET FRIGUS, DOMINO. BENEDICITE GLACES ET NIVES, DOMINO ],,referent a l'antic i lucratiu comerç del gel,( gel i fred, beneïu el Senyor, glaços i neu, beneïu el Senyor) . L’interior buit – tot i que net – de l’edifici, ens envia un testimoni d’abandó i oblit.



Joan Capdevila, en el seu excel·lent treball “ les poues, Una industria desapareguda “ ens explica, en relació tant a la ¨capella, com a l’advocació del seu titular :




“La indústria del gel estava acollida al seu patró Sant Gaietà, el qual té dedicada una ermita a escassa distància de la Ginabreda i a uns dos-cents metres de la carretera de Castellterçol a Moià, en el terme municipal de Castellterçol. Per la festa patronal del gremi, Sant Gaietà, s’hi feien lluïdes trobades (aplecs), on tots els del gremi i els amics i jovent, hi celebraven l’aplec. Es feia una missa solemne que solia cantar el Cor Parroquial; després en eixint de missa, es jugava a la virolla i s’hi rifaven llonganisses, coques i ous. Tenim fotografies de primers del segle XX de Josep Gallés on s’hi veuen a moltes persones davant l’ermita, i moltes dones duen un pa rodó sota l’aixella. Els rifaven? Els donaven els del Gremi als més pobres? Aneu a saber... Cap al tard s’acabava la festa amb el cant dels goigs. Precisament en una de les llindes de pedra laterals de la capella, esmentada avui encara hi ha una inscripció gravada, la qual es conserva perfectament i diu, escrita en llatí: «BENEDICITE GELU ET FRIGUS, DOMINO. BENEDICITE GLACES ET NIVES, DOMINO.» Es a dir, gel i fred, beneïu el Senyor, glaços i neu, beneïu el Senyor».

La llinda, avui està força malmesa, i quan al peculiar escut de la façana, li enviem una fotografia al nostre “lector de pedres” Manuel Navàs Ortiz .Esperem poder-vos donar més informació properament.

Tresors perduts, el forn ibèric de la Noguera

Ens trobàvem a les 8,00 enfront de l’antiga acadèmia i caserna de la Guardia Civil, únicament el Feliu Añaños i Masllovet, tenia algunes hores lliures el dissabte 2 de juny de 2.007.

Havíem preparat la sortida documentant-nos amb la revista el Truc, que s’editava a Castellterçol, fins al darrer decenni del segle XX, dúiem un mapa de la editorial Alpina, reeditat l’any 2.002, però que reproduïa les dades possiblement de la primera edició sobre el Moianes, i el mapa actual de la editorial Piolet, en el que son més notables les absències que les presències.

Deixàvem el cotxe en l’accés a la masia de la Vall, al límit quasi de Castellterçol, la casa amplia i lluminosa, gaudeix de la proximitat d’ambdós poblacions, Castellcir i Castellterçol, comunicades mitjançant la carretera BV-1310. El fotògraf recull la imatge de la casa, en la que malgrat dur-se a terme activitats agrícoles i ramaderes, l’activitat únicament residencial comença a tenir un pes principal; seguirem el camí fins arribar a la Masia de Brugeroles, en aquest cas, l’ús com a residència de turisme rural, amb jardins de gespa, taules, cadires, hamaques per prendre el sol, i tota mena d’estris relacionats amb el lleure, ens fa evident que les possibles activitats agrícoles i/o ramaderes, tenen justament el paper de fer “creïble” l’entorn rural. La casa és un autèntic mirador des d’on contemplem el Castell de Castellterçol i la major part del poble. La sessió fotogràfica ens ocupa una bona estona, tota vegada que les dimensions de la masia, ofereixen un bon nombre de perspectives; el Feliu tindrà una feinada quan calgui seleccionar-ne un nombre reduït.

Decidim arribar-nos fins a la font de Sant Antoni, on ens aturarem per esmorzar.La font que va ser refeta l’any 2.001, raja amb abundància, ens abstenim però de provar l’aigua, atenen l’advertiment d’un cartell – aigua no potable - ; som en aquell país, en el que enlloc d’arranjar els sotracs de les carreteres i posen un senyal; sembla que aquesta mateixa tècnica s’aplica també a les fonts. De fet potser l’aigua és potable, però caldria comprovar-ho de forma periòdica i constant, circumstàncies ambdós que s’obvien amb el cartell. El lloc malgrat la proximitat a la C-59 , és prou acollidor, i donem bon compte de les cireres, préssecs i dàtils, que portem el Feliu i jo. Està clar que això de caminar obre la gana, oi ?

Fem el darrer tram de l’excursió fins a la masia de la Noguera, on no trobem a ningú per a preguntar-li per la localització del forn ibèric.

El fet que en una de les sortides que publicava el Truc, no hi ha cap referència al forn ibèric, i que als mapes de la editorial Piolet tampoc se’n fa esment , ens dona a pensar que possiblement hagi estat destruït.

Ens dividim el terreny, el Feliu pentinarà la zona alta, del camí a la casa, i jo faré l’espai que va del camí a la carretera.

El bosc està atapeït i ple de brusca, i desprès d’esmerçar-hi quasi una hora, donem la recerca per acabada.

És possible que en algun lloc, romangui encara el forn ibèric, potser tapat per la vegetació, potser ple de terra, potser ....... , en qualsevol cas, més enllà de la memòria històrica, perdem també un dels atractius de la contrada. Sou – com sempre – pregats de fer-nos arribar qualsevol noticia sobre la localització del forn ibèric de la Noguera; si algú en te imatges agrairem la seva tramesa a fananos@moianes.net.

Des d’ara, gràcies per la vostra col•laboració.

© Antonio Mora Vergés

De Castellterçol a Sant Julià d'Úixols.

Abans de les 9,00 començaven a caminar, el paisatge que s’obria al nostre davant, era el mateix que durant la seva infantesa i joventut havia vist i estimat, Enric Prat de la Riba, Castellterçol 1870-1917, President de la Mancomunitat de Catalunya, autor entre molts d’altres llibres de “La nacionalitat catalana”, pare de quasi totes les entitats i accions positives sobre la nostra cultura i territori, fou definit com a' seny organitzador de Catalunya'.

Les addicions en forma d’habitacles que ben aviat arribaran ja fins al mateix Castell de Sant Miquel, son la contribució que els fidels adoradors de Ntra. Senyora de l’Especulació, li fan en aquesta Vila ; encara hi ha un cert marge per evitar a Castellterçol i arreu del Moianes la massificació i el desordre urbanístic, però dissortadament sembla que els qui poden, no estan per aquesta tasca.



Deixàvem el Castell a la nostra esquerra, 711 metres d’altitud, i començàvem l’ascensió que en una mica més de tres quilometres, ens portaria fins a Sant Julià d’Úixols, 900 metres d’altitud, des del camí, recolliríem fins a 7 rovellons que farien – una vegada més – les delícies del Santiago.

Havíem sortit aquell mati, l’esmentat Santiago, el Joan Moliner, el Feliu Añaños, i jo, malgrat haver treballat de valent per esbrinar el significat d’Úixols, el Josep Perarnau no havia pogut estar amb nosaltres, com tampoc el Tomás Irigaray al qui obligacions laborals havien fet impossible caminar al nostre costat; com sempre ambdós estaven però en el nostre pensament.

Passaven pocs minuts de les 10,00 quan deixàvem a la l’esquerra la paret del cementiri de l’antic poble de Sant Julià d’Úixols, documentat ja l’any 1961, situat als límits de Granera i Gallifa, l’església passaria a ser sufràgania de la de Granera el segle XV, i trobem documentat que ja l’any 1590, església i terme quedaven adscrits a Castellterçol fins a dia d’avui.



L’església fou reconstruïda al segle XII i ampliada al segle XVII; conserva únicament el campanar romànic i l’absidiola , l’annex que fou possiblement hostatgeria està molt malmès, i evidencia que aquí com per quasi tota Catalunya , els brètols – la primera tribu quan a nombre de membres - , campen amb absoluta llibertat.

Úixol en castellà [ azuela ] ,eina de fuster que serveix per desbastar , ens explica en clau simbòlica, la tasca gegantina dels primers pobladors, per transformar una naturalesa abrupta i salvatge, en terres de llavor.


Com sempre la orientació al mati d’aquesta església, em fa pensar, en una possible utilització per part dels àrabs, i/o en la influència d’aquest culte, en les persones, obrers i tècnics que dugueren a terme les tasques de reconstrucció .

Ens aturàvem a esmorzar protegits per la paret de l’església ,d’un vent gèlid que es deixava sentir particularment en aquella alçada.

Ens arribàvem a les capçaleres de la riera dita de la Roca, i a la de Gallifa, que neixen prop de Sant Julià d’Uixols, i quines aigües aliment el naixement de la Riera de Caldes, afluent per a dreta del riu Besòs.

Les fotografies de l’anomenada Era de les cases i la del Solà del Sot, eren el premi que penjaria més tard el Feliu Añaños a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/.

En el camí de tornada, la casa coneguda com el Munt, reconstruïda quasi en la seva totalitat, ens va decebre un xic; hi ha coses, com el bon gust, l’harmonia amb el medi natural , i la integració amb el paisatge que certament, els diners no poden comprar.

Els colors de la tardor; totes les tonalitats del verd, del groc , els vermell i taronja, ens han fet companyia al llarg d’un mati, que donem per ben acabat a les envistes de la torre de l’Església Parroquial de Sant Fruitós.




Castellterçol es mereix una visita, i us podem assegurar que no us decebrà en absolut.

© Antonio Mora Vergés

El Pou de Glaç

Era una sortida més de les moltes que dúiem fetes, i no pensàvem, més enllà de fruir del passeig, de la natura i del goig de caminar, que tindríem una tant agradable experiència com la que tot seguit us explicaré :

Ja havien passat per Fonts Calents, aturant-nos – com cal fer - respectuosament al petit santuari marià que hi ha sota la bauma ; el temps per beure aigua i menjar-nos la poma reparadora, l’havíem esmerçat assentats al petit pont, que hi ha al davant de la masia d’Esplugues [ coneguda com masia trogloditica , potser perquè aprofita la mateixa bauma, i únicament està construïda la façana ]; ens comentàvem que fa menys d’un any que està deshabitada, i com sempre el procés de desnonament, va deixar ferides fondes en els antics masovers , segons persones de la seva confiança, perquè fins en aquestes terres interiors la misèria moral és tant present ?.

Seguiríem el camí, vers el pou de glaç de la Vinyota [ de vegades se’n diu pou i de vegades poua , encara no entenc el perquè aquesta distinció i/o diferència ]. El pou està més que en perfecte estat, de fet si podria tornar a fer gel aquest hivern, si com sembla, desprès d’un estiu curt i calorós, tenim un hivern llarg i fred. Ens meravellàvem l’Antoni Ibáñez, la Bruna i jo, de les mides del Pou, del bon estat de conservació, i sobretot, del fet evident de que la vida fins a darreries del segle XIX ,i en alguns llocs fins ben entrat el segle XX, fos tant i tant dura, com deixava entreveure aquella esplèndida construcció que amb una amplària circular d’uns 10 metres, s’enfonsava ben bé, més de 15 dins la terra ; el cercle estava fet amb pedres, i el sostre, també de pedres, fa una volta que sobresurt no gaire més enllà dels 2 metres de terra, en el punt més alt.

En aquesta contemplació ens va trobar en Joan, li direm així, perquè com sabeu, de Joan’s, Josep’s, Antoni’s i ases, ni ha almenys un a cada casa, oi ?. Deu tenir no menys de 80 anys, això vol dir que records directes- en primera persona – del treball als pous de glaç, no en pot tenir, com així ens va confirmar; ens explica però, que en algunes poues [ ell feia servir també en ocasions el femení plural ], hi treballaven més d’una dotzena d’homes, tant en la tasca d’emplenar-los, portant palla i neu, i separant així, el que serien finalment els blocs de gel, com traient el gel, que s’havia de serrar a ma, carregar en carros especials [ amb proteccions semblants a les de les barques dels pescadors ], i transportant-los fins a Barcelona, habitualment amb bous [ perquè aguantàvem millor les humitats i els fangs que els cavalls ]. En el viatge que és solia fer a la nit, (durant el dia i a l’ombra del bosc, és preparaven els carros ), malgrat tot, és perdria entre un 30% i un 40% de la carrega a causa de la calor. Sens dubte era aquesta una feina feixuga, oi ?

Desprès de fer els comentaris escaients, sobre la sequera i les seves conseqüències sobre la natura i els mateixos humans [ part integrant de la natura, malgrat la supèrbia extrema que ens caracteritza, oi ? ], en Joan ens va regalar un comentari, que ens va emocionar, “sembla mentida, oi ?, abans amb aquestes condicions tant dures, sembla que tothom anava fent, i avui amb els avenços tant grans de la tècnica, només sents que aquí i allà, hi ha morts, malalties, fams, misèries, ....., com hem pogut anar tant endarrera, en tant poc temps ?”

Ens vam acomiadar d’en Joan, expressant-li el nostre agraïment per les seves explicacions, alhora – que sense compromís a data fitxa – li vàrem dir que tornaríem a fer aquesta sortida, i potser, si Déu ho vol ,ens tornaríem a veure.

Fent camí cap al cotxe que teníem ben aparcat a Castellcir, les darreres paraules d’en Joan, en colpejaven fortament la consciència, com encara ho fan ara ....., com hem pogut anar tant endarrera, en tant poc temps ?

(©) Antonio Mora Vergés

La Sala i ermita de Sant Llogari de la Sala o de Castellet

Havíem deixat el vehicle a Monistrol de Calders, feia escassament mitja hora que caminàvem quan superàvem la Casa del Rubió, prop del naixement de la riera de Sant Joan, la seva espectacular torre - com sempre –




em va obligar a aixecar la mirada, de la llibreta on s’havien anat guardant les dades històriques que havia anat recollint aquí i allà, de la nostra destinació d’aquest mati :

Sant Llogari de Castellet ,antiga església parroquial del municipi de Castellterçol (Vallès Oriental), proper a la masia de la Sala, a l'W del terme, a l'esquerra de la riera de Sant Joan (tributària, per l'esquerra, de la riera Golarda). Abans fou el centre religiós de la demarcació del castell de Castellet. Existia ja el 939 sota la protecció de Moià, actuà com a independent entre els ss XI i XV i passà a sufragània de Granera (s XVII). A la fi del segle XIII arribà a tenir 11 masos, que desprès l’any 1670 es es reduïren a 5; els masos de la Sala de Sant Llogari, successor de l'antic Castellet i al qual va donar nom, com també a la parròquia de Sant Llogari de la Sala, Vila-rúbia, Pujalt, la Clusella (ara de Castellcir) i Casa Ollera És una església romànica (s XII), amb afegitons tardans, i ara sense culte. Formava, amb el veí castell de Castellet, un terme autònom que a la fi del segle XI es va dividir i unir gairebé íntegrament a Castellterçol. Des del segle XIII fou de domini del monestir de l'Estany i la parròquia passà a ésser sufragània de Granera. L'església, propera al mas de la Sala, anomenada per aquesta raó Sant Llogari de la Sala, conserva l'absis romànic del segle XII, però fou molt modificada al segle XVIII.

L’edifici qualificat com Castell, Castellet, o Sala és documentat des del 949.

Arribaven finalment a la Sala [ denominació arrelada en la toponímia catalana, és el nom comú de les residències senyorials o de gent notable ] , de LLogari, i l’església de l’antiga Parròquia de Sant Llogari ] 616-678 , bisbe d’Autun (França), on mori decapitat i es venerat com a màrtir ] . Certament les proporcions de la Sala fan justícia a la seva denominació, alhora la seva ubicació encimbellada damunt la riera del Marcet, confon-se amb el pas dels anys, els basaments de la casa, i la paret de pedra que els suporta, ens diuen que la primitiva denominació, el Castellet, ja li esqueia, i anunciava alhora, la seva posterior grandesa. Avui dissortadament la casa està a un pas de la seva definitiva destrucció; teulades ensorrades, sostres trencats, parets enrunades,.... tant i tant evident és el seu llastimós estat, que l’actual propietari ha col·locat en tots els accessos cartells de prohibició d’accedir-hi, entenem que bàsicament per evitar-se problemes de responsabilitats per danys i estalviar-se possibles demandes civils. Comprenem i àdhuc recolzem aquestes mesures, alhora però – una vegada més – cridem des d’aquesta terra de Nyerros, als cabdills Cadells de Barcelona, perquè evitin la pèrdua definitiva de cases com aquesta que son - potser recordar-ho és una obvietat – patrimoni de tots els catalans [ i afegeixo per ser políticament correcte ] i les catalanes.

L’església com la casa presenta un estat deplorable, ningú hores d’ara donaria crèdit a les històries que ens parlen d’aplecs multitudinaris, i fins de Festes Majors de la contrada, quan per manca de recursos, no se’n duien a terme a Monistrol de Calders.




Amb dificultats hem circumval·lat la casa i l’església , des de l’alçada la visió apocalíptica, si cap, es fa encara més evident. Esmorzàvem a els escales d’accés a la casa , des del camí que comunica aquest indret amb Castellterçol.

En el camí de tornada, des del llit de la riera, hem pogut gaudir d’unes imatges, que en la llunyania palesen avui encara, que aquesta fou – sense cap dubte – una de les cases més importants i principals d’aquesta zona baixa del Moianes.

© Antonio Mora Vergés

Recollir-se davant l'infinit

En els nostres recorreguts per les terres properes del Moianes, hem tingut ocasió de comprovar com l’altiplà facilita, sinó clarament esperona les activitats de recolliment, de meditació , de recerca d’allò de transcendent que – malgrat la vida actual - tothom porta en el seu interior.

Actualment podeu trobar a Sant Joan d’Oló, a la masia coneguda com la Plana, oferta d’activitats en aquesta línia de meditar, recollir-se,...

D’antic, la vida monàstica va reeixir al Moianes, l’Estany que actualment te terme municipal, va ser de bon començament la seu únicament d’un monestir on s’honorava i s’honora encara la Mare de Déu; les relacions entre els veïns de Santa Maria d’Oló i el monestir que es trobava dins dels seus límits, van acabar de la pitjor manera possible, però això amic lector acostuma a ser la conseqüència previsible d’algunes accions que l’església hauria d’haver evitat; en tot cas avui a l’Estany, el Monestir d’aquest nom, es un reclam del màxim interès pel que fa al turisme.

En el límit oposat , dalt d’una carena, davant per davant de Sant Julia d’Uixols, trobem la casa anomenada les Pujades, des d’aquella alçaria s’aprecien els cingles de Gallifa, a l’hivern les neus del Montseny, del Cadi i les muntanyes del pre-pirineu , la silueta inconfusible de la serralada monserratina, embolicada dolçament en ocasions per la boira, i en la distància s’intueix més que s’aprecia una línia blavenca , l’horitzó de la mediterrània. Està clar que si pateixes d’alguna mena d’agarofobia , de por als espais oberts, aquest no es el teu lloc.

En aquella casa, durant un llarg període de temps, les tècniques de ioga, la meditació i la recerca d’altres vies per enriquir la vida espiritual, varen trobar aixopluc en un període en que fora de la religió “Oficial”, tot semblava pecat i disbauxa.

L’efecte “novetat” que acostuma a funcionar meravellosament quan s’engega una nova activitat, te però una consistència escassa, i sovint el temps ens ensenya que en massa ocasions, tot plegat s’acaba com un foc d’encenalls; una flama de curta durada que no deixa caliu.

Els que tenim per afecció i costum descobrir indrets com aquest que esmentem, no necessitem cap Mestre o Guru, per seguir les seves indicacions, sabem per experiència pròpia que assolir un cim, ni que sigui modest constitueix un motiu de joia; l’afegit de poder contemplar des de l’alçada les meravelles d’aquest país nostre, es sens dubte un premi addicional.

Habitualment els llocs elevats – en totes les religions – tenen una especial consideració, i aquesta i no un altra, és la raó per la qual trobem – habitualment - ermites, petites esglésies i oratoris en llocs elevats.

Si pensem en un Déu que està en el Cel, qualsevol esforç per aproximar-nos físicament a Ell , es – no en tinc cap dubte – una forma de pregaria.

Ascendir fins a les Pujades, Sant Julià d’Uixols , Marfà , Sant Cugat de Gavadons, Sant Feliuet de Terrassola, Sant Jaume de Vallhonesta, Sant Miquel d’Olò, i tants i tants punts elevats ,sense altre presència humana que la vostra, es un exercici benèfic per a la salut , alhora que tindreu clarament la percepció de trobar-vos més a prop de Déu.

© Antonio Mora Vergés

EL MOIANÈS, a la tardor del 2.007

Ho havíem posposat una setmana i malgrat ser – per així dir-ho – la segona edició – ja donàvem entrada a un nou membre, el Joan Escoda i Prats.

El dilluns 19 de novembre de 2.007 ens trobàvem a les 10,00 a la Violeta de Castellterçol, la Geni, la Silvia, l’Antonio i el Joan, per endavant i fins a l’hora de dinar teníem un mati per a descobrir algun indret màgic d’aquest altiplà del Moianès.

El fred intens aconsellava aprofitar el vehicle tot terreny del Joan Escoda i Prats, en el que faríem un passeig que ens permetria si més no, a vista d’ocell, contemplar ; Sant Andreu de Castellcir, el Castell de Castellcir, Mirambell, el Garet, l’Espinoi i l’Espina , i per descomptar tots els colors de l’arc de Sant Martí – tots els sants tenen capvuitada - que la natura ens oferia en el seu màxim esplendor.

Santa Coloma Sasserra i el Roure del Giol consumirien una bona part del nostre temps, des d’aquell punt, veuríem els daurats i vermells de la Fageda de Sauva Negra que decidíem deixar per una nova ocasió.

El desig d’emular a l’oblidat fotògraf i editor sabadellenc ,Josep Obradors, en feia comprovar sota el pont d’Esplugues que l’aigua ,- val a dir que en una minsa quantitat - quasi al zenit del dia continuava gelada. Veuríem la Poua de la Vinyota , i com un exemple de masia per la cara del mati admiraríem La serradora.

Passades les 14.00 hores entràvem novament a la Violeta ara amb intenció de dinar, mentre ens paraven la taula, degustaven unes cerveses, negra per la Geni, i alguna cosa per picar; el menjar – com sempre – era bo, però sens dubte la companyia ajudava i molt , a que tot plegat esdevingués encisador.

Sortiria – una vegada més – el tema de la “professionalització – de les sortides, fer de sherpa a tant l’hora; l’exercici de racionalització no estic cert que aconseguís convèncer als meus contertulis; avui en una societat educada - mal educada - en la cultura de la gratuïtat, aquesta mena de feines no tenen gaire futur. Confesso que m’agradaria equivocar-me, però ben aviat tindrem convocatòria d’eleccions i podreu comprovar la meva asseveració.

Sorgia també un cop més el tema de les fotos antigues, sobretot del transport del gel en carros fins a Barcelona, i novament des de la Violeta rebia bones vibracions; sembla que faran gestions amb persones que havien tingut històricament relació amb aquesta activitat.. Estic a l’espera de noticies.

També en aquesta ocasió els plantejava de nou la qüestió del fi de setmana amb història, [editar algunes de les sortides que tenim publicades, i deixar-les damunt el coixí de l’habitació com un suggeriment ] com un element promocional més de la Violeta que a la seva eficient tasca de restauració, ha sumat ara la de l’hostatge en un establiment de quatre estrelles. També aquí estic a l’espera de noticies.

Començava a fer-se fosc quan ens acomiadàvem.

© Antonio Mora Vergés