divendres, 18 d’abril de 2008

El Pou de Glaç


Era una sortida més de les moltes que dúiem fetes, i no pensàvem, més enllà de fruir del passeig, de la natura i del goig de caminar, que tindríem una tant agradable experiència com la que tot seguit us explicaré :

Ja havien passat per Fonts Calents, aturant-nos – com cal fer - respectuosament al petit santuari marià que hi ha sota la bauma ; el temps per beure aigua i menjar-nos la poma reparadora, l’havíem esmerçat assentats al petit pont, que hi ha al davant de la masia d’Esplugues [ coneguda com masia trogloditica , potser perquè aprofita la mateixa bauma, i únicament està construïda la façana ]; ens comentàvem que fa menys d’un any que està deshabitada, i com sempre el procés de desnonament, va deixar ferides fondes en els antics masovers , segons persones de la seva confiança, perquè fins en aquestes terres interiors la misèria moral és tant present ?.

Seguiríem el camí, vers el pou de glaç de la Vinyota [ de vegades se’n diu pou i de vegades poua , encara no entenc el perquè aquesta distinció i/o diferència ]. El pou està més que en perfecte estat, de fet si podria tornar a fer gel aquest hivern, si com sembla, desprès d’un estiu curt i calorós, tenim un hivern llarg i fred. Ens meravellàvem l’Antoni Ibáñez, la Bruna i jo, de les mides del Pou, del bon estat de conservació, i sobretot, del fet evident de que la vida fins a darreries del segle XIX ,i en alguns llocs fins ben entrat el segle XX, fos tant i tant dura, com deixava entreveure aquella esplèndida construcció que amb una amplària circular d’uns 10 metres, s’enfonsava ben bé, més de 15 dins la terra ; el cercle estava fet amb pedres, i el sostre, també de pedres, fa una volta que sobresurt no gaire més enllà dels 2 metres de terra, en el punt més alt.

En aquesta contemplació ens va trobar en Joan, li direm així, perquè com sabeu, de Joan’s, Josep’s, Antoni’s i ases, ni ha almenys un a cada casa, oi ?. Deu tenir no menys de 80 anys, això vol dir que records directes- en primera persona – del treball als pous de glaç, no en pot tenir, com així ens va confirmar; ens explica però, que en algunes poues [ ell feia servir també en ocasions el femení plural ], hi treballaven més d’una dotzena d’homes, tant en la tasca d’emplenar-los, portant palla i neu, i separant així, el que serien finalment els blocs de gel, com traient el gel, que s’havia de serrar a ma, carregar en carros especials [ amb proteccions semblants a les de les barques dels pescadors ], i transportant-los fins a Barcelona, habitualment amb bous [ perquè aguantàvem millor les humitats i els fangs que els cavalls ]. En el viatge que és solia fer a la nit, (durant el dia i a l’ombra del bosc, és preparaven els carros ), malgrat tot, és perdria entre un 30% i un 40% de la carrega a causa de la calor. Sens dubte era aquesta una feina feixuga, oi ?

Desprès de fer els comentaris escaients, sobre la sequera i les seves conseqüències sobre la natura i els mateixos humans [ part integrant de la natura, malgrat la supèrbia extrema que ens caracteritza, oi ? ], en Joan ens va regalar un comentari, que ens va emocionar, “sembla mentida, oi ?, abans amb aquestes condicions tant dures, sembla que tothom anava fent, i avui amb els avenços tant grans de la tècnica, només sents que aquí i allà, hi ha morts, malalties, fams, misèries, ....., com hem pogut anar tant endarrera, en tant poc temps ?”

Ens vam acomiadar d’en Joan, expressant-li el nostre agraïment per les seves explicacions, alhora – que sense compromís a data fitxa – li vàrem dir que tornaríem a fer aquesta sortida, i potser, si Déu ho vol ,ens tornaríem a veure.

Fent camí cap al cotxe que teníem ben aparcat a Castellcir, les darreres paraules d’en Joan, en colpejaven fortament la consciència, com encara ho fan ara ....., com hem pogut anar tant endarrera, en tant poc temps ?

(©) Antonio Mora Vergés

Cap comentari: