Església parroquial de Sant Esteve de Palaudàries

Sortíem de Sabadell únicament el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés, obligacions de tota mena, laborals, familiars i adhuc religioses feien impossible l’assistència de la resta de companys del grup.

La nostra destinació en aquesta ocasió era l’antiga Parròquia de Sant Esteve de Palaudàries, esmentada el 904 com a Palatio Arias,i pertanyent actualment al municipi de Lliça d’Amunt.
Seguim fil per randa les dades recollides en el llibre “Les arrels del nostre poble. Itineraris pel patrimoni de Lliçà d’Amunt”, quan a les dades històriques.

La parròquia és esmentada per primera vegada en un document de l’any 1059, on el comte de Barcelona Berenguer Ramon i la seva esposa Almodis donen l’església de Sant Esteve i el feu comtal que era dins les terres de la parròquia a Mir Geribert i Guisla. En aquest mateix document, els esmentats Mir Geribert i Guisla, reben també la resta de les parròquies que formarien la Baronia de Montbui. En aquests moments ja es pot parlar de l’existència d’una església preromànica o romànica en aquest indret.

Durant els segles següents trobem nombroses referències al lloc i a la parròquia de Palaudàries, en els quals s’esmenten diversos masos del terme.

En la visita pastoral de 1305 es reconeix l’església de Sant Esteve de Palaudàries com a parròquia. Hi havia una població d’entre 45 i 60 habitants a tot estirar. En la visita de 1421 es concedeix una llicència al rector perquè els diumenges i festius pugui celebrar dues misses, una a la seva església i l’altra a Parets, ja que els rèdits de Palaudàries eren insuficients per sustentar el prevere. El 1718 hi havia a Palaudàries 69 habitants i el 1787 el terme tenia 73 habitants.
En els segles XIV i XV, la jurisdicció d’aquesta parròquia va anar canviant de mans, com ho feren la resta de les que integraven la Baronia de Montbui. El 1835, en disgregar-se la Baronia, Palaudàries es va unir a Lliçà d’Amunt i va quedar independent en l’aspecte religiós. Actualment ja fa temps que no s’hi celebra missa regularment i depèn de la parròquia de Sant Julià de Lliçà d’Amunt.

Havíem deixat el vehicle aparcat prop d’un dels carrers asfaltats, el camí degut a les pluges dels darrers dies, és literalment un fangar, quan som ja a les envistes de la casa, comparo les dades de la descripció que ens havien facilitat, i penso que encertada és un bon qualificatiu :

Del conjunt que formen l’església amb el cementiri i la masia, sobresurt sens dubte la torre campanar, probablement aixecada durant el segle XV. Es tracta d’una torre de base rectangular i d’un sol cos, amb sis finestres d’arc apuntat a la part superior. Coronava la torre una petita cornisa motllurada, que actualment ha desaparegut. L’aspecte actual de l’església és en bona part el resultat de l’ampliació de 1587 i de les posteriors reformes del segle XVIII. El temple està orientat a llevant, amb la porta d’entrada situada a migdia, a la qual s’accedeix a través del cementiri. L’església és d’una sola nau, amb dues capelles a la banda Sud i una altra capella que queda sota la torre campanar, al mur Nord. L’accés actual es fa per la porta de mig punt amb gran dovelles. L’absis és pentagonal, cobert amb volta de creueria, amb mènsules decorades amb motius geomètrics. A la clau hi ha esculpida la imatge de Sant Esteve. La porta d’accés a la sagristia és de pedra motllurada. A l’interior es conserva un aiguamans de pedra amb una carassa que treia aigua per la boca. La volta de canó que cobreix la nau, el mur Nord i una part del mur de Ponent són encara vestigis de la primitiva edificació romànica. En alguns llocs de les parets de l’església es poden veure restes de pintures murals, que sembla que originàriament cobrien totes les parets de la nau. Al segle XVIII es va construir una torre-comunidor sobre la façana de Ponent. Es tracta d’una torre de base quadrada feta de maó, amb una obertura rectangular en cadascun dels quatre costats. Des d’aquesta torre-comunidor el rector beneïa les collites i feia oracions per evitar les tempestes.

El telèfon Mobil trenca el silenci de la petita vall agrícola de Palaudàries, son males noticies, la meva mare a caigut al carrer, i se l’enduen en una ambulància a l’Hospital Taulí de Sabadell. Deixem a corre-cuita l’indret ; ens caldrà una nova visita per comprovar alguns detalls particulars d’aquest conjunt monumental.

En arribar a l’Hospital, m’adreço a trumatologia, on m’informen que estan practicant punts de sutura a la mare; confirmem que no hi ha res trencat, i més enllà del fort cop al rostre, sembla que no hi ha res greu.

Sant Esteve, patró excels de Castellar del Vallès i l’antic lloc de Palaudaries, ha estat un cop més amatent a guardar-nos del mal.

© Antonio Mora Vergés

SANT PERE DE LA CADIRETA O D’ULLASTRE

És fàcilment accessible des de Castellar del Vallès, està a poc menys d’un quilòmetre de les primeres cases.

L'ermita de Sant Pere d'Ullastre és una capella rural romànica (del segle XII), que està unida a la masia de can Santpere. Està situada a la riba esquerra del torrent de Colobrers, entre el mateix i la capçalera del riu Tort. El temple es va edificar en el segle XII amb una sola nau acabada en un absis semicircular i amb dues absidioles laterals. Aquestes i l'absis estan cobertes amb volta de quart de cercle, mentre que la nau té volta de canó. El temple s'il•lumina gràcies a tres finestres. En el mur sud trobem una de doble esqueixada. En l'absis principal i en l'absidiola sud s'hi van obrir unes finestres d'una sola esqueixada, protegides per un arc de mig punt. La de l'absidiola ha estat refeta durant la darrera campanya de restauracions, ja que havia esta cegada.
. L’absis té pintures murals al tremp (restaurades) dels s. XVII i XVIII, dedicades a la Mare de Déu del Roser.
Era una sufragània de la parròquia de Castellar i no s'hi celebrava el culte tots els dies, si no uns estipulats.

L'edifici forma part del patrimoni arquitectònic municipal des de finals de 2004.

Cito literalment d’un magistral article de l’Antoni Ibáñez i Olivares :

Els ullastres són una varietat d'oliveres adaptades a terrenys propers al Mediterrani. A la nostra comarca, es troben en diversos indrets, però per a la finalitat que a nosaltres ens interessa, podem veure una ullastreda a tocar de la masia de Can Santpere, a Castellar del Vallès. La casa d'aquesta masia té literalment enganxada, paret per paret, una ermita romànica que probablement fou construïda al segle X y dedicada a Sant Pere, d'aquí que rebi el nom d'ermita San Pere d'Ullastre, o també de San Pere de les Cadiretes, com després us explicaré.

Es tracta d'una construcció senzilla amb un interior avui en dia gairebé despullat d'elements ornamentals, entre els quals destaquen encara algunes restes de pintures al fresc a la part alta de l'absis. I a la taula, en lloc preponderant, una figura de Sant Pere, de molt bona mida, entronitzat i abillat amb robes de bisbe, que fa goig. Al davant de l'estàtua de l'apòstol hi ha, si la memòria no em falla, diversos canelobres i una petita creu platejada o cromada que com a molt deu fer un pam d'alçada. Dic que San Pere es veu "entronitzat" perquè, en actitud majestuosa, es troba assegut en un "tron", o trona, raó per la qual, penso, el poble, que de tot fa riota, devia dir Sant Pere de les Cadiretes.

La pàgina de l’Ajuntament on no he sabut veure els dies i/o hores de visita , reitera profusament les dades que ja coneixem :

L'ermita de Sant Pere d'Ullastre, que data del segle XI, està situada en l'actual masia de can Santpere, a la riba esquerra del torrent de Colobrers, entre el torrent i la capçalera del riu Tort. Per les seves característiques l'hem d'incloure dins del grup de capelles rurals sense ornamentació, que en el cas de Sant Pere era depenent de Sant Esteve de Castellar. L'edifici, de 85,19 m2, consta d'una sola nau rectangular amb volta de canó, un absis central de planta semicircular, i dues absidioles laterals que formen el creuer de l'església. L'absis central presenta una finestra de dobles esqueixada. A l'absis, hi ha unes pintures dedicades a la Verge del Roser, i que daten de finals del segle XVII i principis del XVIII.

Popularment se la coneix també com a a Sant Pere de la Cadireta perquè s'hi venera una imatge del primer papa assegut. Pel que fa al terme d'Ullastre, la historiografia local ha volgut creure que en aquest indret s'hi trobava l'emplaçament d'un temple romà dedicat a Uliaster. De moment no n'hi ha cap evidència. Sembla per tant que el nom faria referència als ullastres, una varietat silvestre de les oliveres que creixien al lloc.

Amb tot, Sant Pere d'Ullastre és una de les esglésies més antigues del terme de la que se'n tingui referència escrita: un pergamí del 5 de febrer de 1012, en que s'aprovava una escriptura pública rebuda en la mateixa església.

L'edifici forma part del patrimoni arquitectònic municipal des de finals de 2004, data en què es va aprovar el conveni de donació de l'ermita per part del seu propietari al consistori. L'any, 2007, l'ermita va ser objecte d'una rehabilitació, es va desmuntar la coberta de la nau principal per tal de reforçar la volta amb formigó armat per la part superior i tornar a muntar la teulada. A més, també es va reforçar la coberta de l'absis i es va recalçar la fonamentació d'una absidiola lateral. Tot el reforç de l'estructura es va fer des de l'exterior, mantenint els revestiments interiors per poder així conservar les pintures barroques i les possibles pintures romàniques situades a sota, i que dependran d´una futura intervenció de restauració. La intervenció també va permetre reconstruir la portalada deixant-la amb l´aspecte original, amb un arc de mig punt fet amb pedra tosca. També es va recuperar una finestra de l'absis lateral que estava tapiada, i es van treure unes peces de vidre que tapaven la finestra de l'absis principal.

Ni cal dir-ho, feu una trucada a l’Ajuntament de Castellar per informar-vos de com accedir a l’interior de la capella, i poseu a la vostra agenda, com objectiu a assolir en el termini més curt : visitar SANT PERE D’ULLASTRE

© Antonio Mora Vergés

HISTÒRIES DEL BON DÉU

Expliquen els darrers indis mohawe , que molts i molts anys enrere, un bruixot de la seva tribu ( perquè traduïm amb aquesta paraula tant lletja, bruixot o fetiller, l’activitat que desenvolupàvem aquelles persones, mig metges, mig sacerdots ? ), tenia la fama de conèixer la forma d’agradar a Déu, a Manitú, i d’aconseguir que escoltes les seves pregaries i li atorgues sempre el que li demanava. Sembla que aquesta facilitat del bruixot, era extensible també a tothom que l’acompanyava quan feia la pregaria.

El cert es que almenys un cop a l’any, els mohawe, grans i petits, acostumàvem a fer el que ara en diríem un aplec, en algun lloc alhora elevat i arrecerat , en el seu camí itinerant per les planures americanes ; el bruixot els deia que havien de recollir molta llenya, per això acostumaven a fer-ho en un bosc , desprès a les primeres hores del capvespre quan el sol ja començava a cedir el protagonisme a la lluna , s’encenia el foc, i tots al seu voltant, escoltaven les pregaries que anava desgranant el bruixot, alhora que deixaven fluir els seus pensaments vers Manitú, al que li encomanava cadascú els seus anhels més íntims. La celebració acostumava a deixar en tots els participants, una sensació de serenor i alegria que perduraven temps i temps.

L’arribada de l’home blanc, la seva extrema crueltat i cobdícia, varen fer que els mohawe haguessin d’abandonar els seus viatges seguint els búfals, i com ja sabem en una mínima part – aquells que no varen ser exterminats – els varen recloure en llocs insalubres i sense condicions, als que anomenen reserves, alhora que els sotmetien en nom justament de Déu, de la llibertat, de la igualtat i la fraternitat a un tracte veritablement cruel :
ELS NENS INDIS EREN APARTATS, FINS ALS ANYS 1970 ,DEL SEU AMBIENT, SEL’S ENVIAVA A INTERNATS ON LA SEVA LLENGUA PRÒPIA ERA PROHIBIDA, I S’HAVIA DE PARLAR ANGLES; ELS AMERICANS VAN IMPORTAR UNA COSTUM FRANCESA – UNA BÀRBARA COSTUM, QUE TAMBÉ VA ADOPTAR EL FEIXISME A CATALUNYA -, QUI PARLAVA UNA LLENGUA DIFERENT DE L’OFICIAL, ANGLES EN AQUELL CAS, CASTELLÀ EN EL NOSTRE, HAVIA DE PORTAR UN OBJECTE LE SYMBOLE EN LA LLENGUA FRANCESA, QUE HAVIA DE DONAR A QUI SENTIA PARLAR EN UNA LLENGUA DIFERENT DE L’ANGLÈS, I AIXÍ FINS AL FINAL DEL DIA, AL ARRIBAR LA NIT, EL QUE TENIA LE SYMBOLE, REBIA UN CÀSTIG PÚBLIC. ES TRACTAVA ALESHORES I ARA, DE DESCORATJAR L’ÚS DE LA PRÒPIA LLENGUA, DE DESMOTIVAR LA SEVA TRANSMISSIÓ A LA PROPERA GENERACIÓ, EXPOSANT-LA AL SEU TORN, A REBRE TAMBÉ LE SYMBOLE, I LA HUMILIACIÓ SUBSEGÜENT.

Aleshores i ara, es pretenia obertament anihilar als indis per la via de fer-los oblidar, la seva llengua, les seves costums, i les seves tradicions ( El paral·lelisme entre els indis americans, els catalans i totes les llengües i cultures minoritàries que no tenen la llibertat d’organitzar-se políticament com un estat, no es l’objectiu bàsic d’aquest relat, però entenc, que donada la seva importància, s’havia de recollir ) . El cert però es que entre els darrers mohawe , el record del bruixot que sabia la manera d’aconseguir que el bon Déu Manitú , escoltes al seu poble i li atorgues el que necessitava, s’ha reviscolat, i malgrat que dissortadament només un petit grup recorda ja la llengua dels avantpassats, i que no hi ha constància ni dels llocs on es feien els aplecs, ni de les paraules amb que el bruixot s’adreçava a Manitú, almenys un cop a l’any els darrers mohawe , grans i petits, tornen a fer un aplec, en algun lloc alhora elevat i arrecerat , senten que està amb ells l’esperit d’aquell bruixot , que en el passat els deia que havien de recollir molta llenya, i per això acostumaven a fer-ho en un bosc ; desprès a les primeres hores del capvespre quan el sol ja comença a cedir el protagonisme a la lluna , s’encén el foc, i tots al seu voltant, alhora que deixen fluir els seus pensaments vers Manitú, al que li encomana cadascú els seus anhels més íntims ; vibren d’íntima emoció en saber que com els seus avantpassats assoliran la satisfacció de les seves necessitats més bàsiques. La celebració acostuma deixar en tots els participants, una sensació de serenor i alegria que perduren temps i temps.

El cert però, es que entre els mohawe, com en d’altres tribus d’indis, està creixent el coneixement de la seva llengua, s’està recuperant no únicament la cultura, sinó clarament la sensació d’orgull per pertànyer a aquest col·lectiu tant menystingut, tan menyspreat i cruelment tractat.

Ho recollien les velles sentències índies , i ho recull també Mt 18, 19 ; i Mt 18,20 : Us asseguro també que, si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d’acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà.Perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells.

Sembla tan fàcil ! dos de vosaltres aquí a la terra que es posen d’acord per a demanar alguna cosa ...... i en realitat ens costa tant !!!

Amics lectors, de ben segur que la major part de vosaltres ja sabíeu com al bon Déu li agrada que ens adrecem a ell , no calen aplecs – però millor que no deixem de fer-ne - , no calen focs de camps – però amb tots els permisos que calgui pel perill de sequera, fent-me també – i sobretot deixem fluir els pensaments vers Déu - que cadascú li doni el nom que vulgui - , i li encomani els seus anhels més íntims , - personals i col·lectius – i desprès que permeti que Déu faci la seva obra.

© ANTONIO MORA VERGES

MARE DE DÉU DE L'ANTIGA . SANTIGA. SANTA PERPÈTUA DE MOGODA. EL VALLÈS OCCIDENTAL.

https://algunsgoigs.blogspot.com/2022/02/goigs-la-mare-de-deu-lantiga-santiga.html

El Concili d’Efes va proclamar solemnement la maternitat divina de la verge Maria, «Mare de Déu» (Theotokos).   Es va  decretar l'excomunió per a tots els qui no s'atenguessin al acordat  en el mateix concili.

L’església catalana, i les esglésies Orientals,  es refereixen a Maria com “ Marededéu”.

L'església que passejava sota pal·li al sàtrapa Francisco Franco Bahamonde (El Ferrol,​ 4 de diciembre de 1892-Madrid, 20 de noviembre de 1975),  pel que fa a la denominació " correcta"  de la mare de Jesús,  es mantenia en allò tant tronat - i alhora tant propi d'aquest REINO - de  ‘sostenella y no enmendalla’.

En la descoberta del romànic proper, sortim de Sabadell en direcció a Santa Perpetua, la nostra destinació en aquesta ocasió serà el Castell i l’església de Santiga, advocada a la Marededéu, mal dita   Santa Maria de Santiga. Un cop superat el llit del Ripoll, arribarem a les planes de Santiga, i trobarem la nostra destinació com una de les sortides d’una de les rotondes d’aquesta via comarcal.

 Es una església d'origen romànic situada al nucli de Santiga, pertanyent actualment al municipi de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental).

El lloc és documentat el 983 i l'església el 994 com ecclesiola Maria Antiqua. Una nova església, parroquial, va ésser consagrada el 1193.

El lloc de Santiga era una antiga quadra centrada per una domus, que, el 1389, per disposició de Joan el Caçador, esdevingué castell termenal; Els seus senyors eren posseïdors del títol de senyors del “mer i mixt imperi”; és a dir, tenien la jurisdicció civil i criminal de tot el seu terme. Actualment l’antic castell fa funcions de restaurant; “M’exalta el nou, i m’enamora el vell”. Aquesta frase de Josep Vicenç Foix i Mas (Sarriá, Provincia de Barcelona, 28 de enero de 1893 - Barcelona, 29 de enero de 1987),   esculpida en una de les façanes de la plaça que presideix el Castell de Santiga, és una fidel descripció de les sensacions que envaeixen a qualsevol que visita aquest magnífic indret.

A mitjan segle XIX, s’agrega la parròquia rural de  Maria Antiqua a l’església de Santa Perpètua.

Fou reformada el 1573 i no conserva de l'estructura primitiva romànica més que una part del mur nord i la base del campanar, de planta quadrada, acabat en diferent mena de pedra i amb finestrals ogivals. S'hi venera la imatge de la Mare de Déu de l'Heura, que fou trobada, segons la tradició el 1624.

El Vallès Occidental disposa d’un bon nombre d’oratoris, capelles ,ermites, esglésies i campanars romànics, que constitueixen sens dubte un actiu important d’interès turístic i cultural, que demana únicament de les nostres Autoritats, una bona senyalització i un adequat nivell d’accés.

En un context de greu crisi econòmica, iniciatives per posar “ en valor” tot aquest patrimoni històric i cultural, foren sens dubte benvingudes.

Que la Marededéu elevi a l'Altíssim la pregaria del poble català per assolir la seva llibertat nacional. 

PER TERRES DE TRAMUNTANA

Ens trobàvem a les 8,00 del mati el meu company i amic Pere Castellví Nadal , gran coneixedor de las terres de l’Alt Empordà, i jo Tomás Irigaray López ; l’objectiu d’avui és al Port de la Selva. Fèiem camí per l'autopista de Girona.

La Vila del Port de la Selva pertany a la província de Girona, comarca de l’Alt Empordà i es troba situada al nord de la península del Cap de Creus, a la Costa Brava. Poetes i escriptors, com Foix i Sagarra, van deixar-nos testimoni de fins a quin punt els va captivar l'harmonia del paisatge. Les cases blanques escalonades a la falda de la muntanya componen una imatge de postal.

Juntament amb la pesca, a mitjan segle XIX va anar prenent molta importància el comerç d'oli i sobretot del vi; la fil·loxera – aquí com per arreu - , en va atacar els cultius durant la segona meitat del segle XIX. Això va provocar un important declivi en l'economia del poble ; moltes famílies es van veure obligades a emigrar. Després d'aquell desastre, només es van recuperar per al cultiu les valls i les zones baixes de les muntanyes a partir dels anys 60 del segle XX. El pes i la importància de l’activitat agrícola va anar disminuint, deixant a la pesca com principal aportador de recursos del poble.

Des del març de 1998 el Port de la Selva està inclòs dins del Parc Natural del Cap de Creus, tant pel que fa a la zona marina, com a la terrestre que es troben sotmeses a diferents nivells de protecció, segons les característiques del territori.

Després d'arribar al Port de la Selva, en un dia lluminós on la tramuntana arrossega amb tot; fem via pel sender de gran recorregut GR-11, on tindrem una visió meravellosa de tota la costa. En el camí trobarem Mas de Piugnau, (s'explica que va ser la família del mas Puignau qui en record d'un fill mort en caure de la seva euga en aquest lloc el van fer construir), actualment en runes, travessarem una pineda de pi pinyoner i alzines que donen una frondositat molt agradable a la zona i arribarem finalment a l’ermita de Sant Baldiri de Taballera dintre del Massís del Cap de Creus; l’indret fou en temps un nucli residencial format per l’església, la casa del capellà i altres dependències annexes, tancades dintre d’un recinte parcialment fortificat i una torre circular de vigilància.

El primer document que ens parla de Sant Baldiri, és un document del 974 del rei Lluís II d’Ultramar a favor de l’abat Hildesind de St. Pere de Rodes, al mateix any també apareix en un document del Comte d’Empúries-Rosselló, Gausfred, que ampliava les possessions del Monestir de Sant Pere de Rodes. A partir d’aquest moment trobem referències a Sant Baldiri de Taballera i els seus ermitans durant tot el període medieval.

Les referències documentals de Sant Baldiri sempre van lligades a la Casa Comtal d’Empúries, al Monestir de Sant Pere de Rodes i al Bisbat de Girona, dintre de la parròquia de la Selva de Mar. L’ermita ocupa un lloc interior i arrecerat dintre d’una vall a un quilòmetre de la costa, on es troba l’anomenada cala Taballera. Actualment s’està treballant en la consolidació i restauració de l’església.

Sortim de Sant Baldiri i tornem sobre el nostre passos fins al Mas de Piugnau, ens dirigirem ara en direcció nord fins al Puig Gros ( muntanya de 161 metres que es troba dintre del mateix municipi de Port de la Selva) per un sender empedrat i agrest on el bosc, batut per la força de la per la tramuntana, ens deixa veure una imatge meravellosa d'aquestes costes, després d'uns quilometres arribarem al Puig Gros, des d’on podrem veure l'inici de l’anomenat Golfet, [ litoral d'enfonsament clivellat d'indentacions que han originat esculls i illots com la Galera ], també veurem cales magnifiques com cala Talabre, cala Taballera, cala de Portixò i cala Perona fins a arribar a l'extrem del Golfet, a la punta dels Farallons.

Les vistes des del Puig Gros sobre el parc del Cap de Creus son magnifiques , per un costat una visió quasi espectral de la costa batuda pel vent, i per l'altre muntanyes d'alçada considerable amb barrancs formats per rieres i torrents a on la tramuntana i les fortes corrents marines han configurat un espai únic.

Espero tenir ocasió de tornar-hi en un altra època , en la que de ben segur no mancaran en aquest indret motius de delit pel sentit de la vista, el vent ha esta un company indesitjat en les hores esmerçades en el recorregut per aquest meravellós lloc.

És just – i necessari - deixar constància de la valuosa col·laboració del meu bon amic, i sherpa per aquestes terres, Pere Castellví Nadal.

© Tomás Irigaray López

MARE DE DÉU DE LES ARENES. CASTELLAR DEL VALLES

Tot i que no se’n té certesa, se suposa que l’orde benedictina que manava al monestir de Sant Llorenç del Munt, i que controlava la parròquia de Sant Feliu del Racó, va fer bastir l’ermita , o va permetre fer-ho als propietaris del Mas anomenat de les Arenes entre els segles XI i XII. Se sap que el 1121 ja estava dempeus.

Es tracta d’una capella d’estructura senzilla, amb una única nau rectangular, amb volta de canó, i un absis semicircular amb volta de quart d’esfera. La capella té una casa adossada a la seva esquerra. L’absis, la nau i la casa daten del segle XII; l’allargament de la nau i un petit portal del segle XIV i un atri fou construït als segles XVIII-XIX. La casa de l'ermità està adossada a la banda nord.

La imatge original de la verge amb una fruita a la mà dreta i l’Infant a la falda, datada al segle XI, portava penjada en un braç una galledeta d’argent, exvot ofert pel poble en senyal de gratitud pel benefici de la pluja. Això va fer que també se l‘anomenes com Mare de Déu de la galledeta. El 23 de juliol a l’inici mateix de la guerra civil espanyola, la imatge va desaparèixer. Hi ha qui pensa que algun fidel se l’havia endut per amagar-la. Gràcies a les fotografies d’en Francesc Casanyas de Sabadell, la casa Rius Massagué de Barcelona va fer la nova imatge, que la família Armengol va donar a l’ermita.

S’explica per la contrada la llegenda del pastoret de Can Torres, que pasturant un dia i altre el seu ramat prop de la Castellasa, va decidir d’assolir-ne el cim i sense altres estris que les seves mans i peus va aconseguir-ho; les hores de llum en l’admiració de la contrada des d’aquella alçaria es van anar consumint, i quan va intentar la baixada quasi en penombres, va comprovar com n’era d’arriscat i perillós sense cap corda. Va pregar i pregar a la Mare de Déu de les Arenes, prometent-li una campana quins son s’escoltarien fins aquelles alçades, i finalment és va adormir. Al mati següent amb les primeres llums es va despertar i va adornar-se que estava a la base la de la Castellasa, sa i estalvi. Certament va complir la promesa i més encara va explicar a tothom i per arreu que la Mare de Déu de les Arenes, li havia salvat la vida !.

El dia 1 de maig de 1.998 , amb motiu del VIII Centenari , vaig ser testimoni d’un fet que no puc sinó qualificar de miraculós; l’ermita lluïa esplèndida, destacaven els arranjaments florals sobre l’arcada de la portalada i el rosetó cec, fets per la Maria Jesús Lorente Ruiz; al cel cobert de núvols negres hi ha via només una clariana, que es mantindria oberta al llarg de tota la celebració. A Castellar del Vallès, a Sant Llorenç, fins a Sant Feliu del Racó i el veïnat de les Arenes, el temporal feia córrer l’aigua pels carrers. La Mare de Déu de les Arenes, va voler agrair d’aquesta manera el treball desinteressat dels membres de la Comissió del VIII Centenari.


L’accés es fa des de la carretera de Castellar del Vallès a Sant Llorenç de Savall, que transita just prop de l’àrea d’aparcament, us caldrà fer únicament uns cinc-cents metres de suau ascensió fins al pla de l’ermita. Els primers diumenges de cada mes, podeu assistir a la Santa Missa.

https://algunsgoigs.blogspot.com/2012/11/goigs-la-mare-de-deu-de-les-arenes-sant.html

  Que la Marededéu i Sant Antoni de la  Sitja,  elevi a l’Altíssim la pregaria dels  ,  amazis, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  saharauis ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

SANT ANDREU D’ORISTA, I LA CRIPTA ROMÀNICA.

Entràvem al temple Parroquial d’Oristà, on saludava al Ramon Noguera i Posa, li presentava al Tomas Irigary i López, fotògraf i company habitual de sortides, i li feia avinent el meu desig de recollir imatges de la Cripta..

Hi ha força informació d’aquesta església de Sant Andreu d'Oristà ; documentada al segle X, dedicada a sant Andreu i sant Joan ; renovada a finals del segle XVIII, dotant-la d’unes característiques entre barroques i neoclàssiques amb un petit campanar .
La primera notícia que se'n té és del 923 quan pertanyia al castell d'Oristà.
Durant el segle XVI es van haver de fer reparacions pel mal estat d'alguns elements de l'església. Un segle més tard es va construir una església nova, el cor de la qual va quedar molt insegura i va ser enderrocada, de manera que la cripta va quedar amagada, però gràcies a la descripció acurada que en va fer el bisbe Pascual durant la seva visita al lloc del 1358, es va poder trobar l'any 1969.

La única part romànica que ha subsistit és la cripta (*), situada sota el nivell del temple. Impressiona per la seva puresa arquitectònica. La Cripta és un espai de petites dimensions, format per tres naus, sis columnes i un petit altar amb dos vitralls d'alabastre al seu darrera. E. De planta rectangular, la meitat de la qual no té columnes per a aguantar el sostre. Hi ha tres naus longitudinals dividides per columnes enllaçades per arcs de mig punt i a cada quatre elements de suport s'alça una volta d'aresta. Només queden cinc de les columnes originals quatre de les quals estan en un costat del temple i una al bell mig d'ell. El conjunt és dins l'àmbit d'una antiga planta romànica d'església, segurament la primitiva església d'Oristà, bé que és difícil d'interpretar la seva funció original, i pot datar-se al segle XII o XIII. Era dedicada a sant Martí, segons un document del 1589, advocació que ja tenia un altar de la primitiva església
(*) Construcció arquitectònica subterrània, generalment sota el presbiteri de les esglésies, a fi d'acollir-hi la tomba o les relíquies d'un sant; també pot tenir una finalitat simplement estructural.
El seu pla determina sovint el de l'església superior. A l'antiga Roma era tot soterrani d'una casa o d'un temple, però les primeres criptes pròpiament dites són les que hi ha en algunes basíliques paleocristianes. La cripta assolí el màxim desenvolupament en l'art pre-romànic, el romànic i el gòtic

En aquesta tasca de fer fotografies, ens trobava Mn. Àngel Franquesa Burdó, que atenia alhora una parella que segons m’explicaven treballen per una editorial d’àmbit estatal que té intenció d’editar una enciclopèdia relativa al romànic. Li recordava la nostra primera visita en la que el mossèn molt amablement ens explicà fins a quin punt el descobriment d’aquesta cripta és fruit d’una obstinació. Podem a la vista del resultat qualificar-la com santa obstinació : Amb l’ajuda del jovent d’Oristà, malgrat haver-se desestimat desprès d’unes primeres cales, l’existència d’una església o capella situada en un pla inferior al de l’església principal, durant mesos i mesos es va treballar en la recerca d’alguna paret. Finalment en aparèixer una parer feta amb la tècnica dels opus spicatum molt habitual en els marges, l’esforç de tots plegats va trobar el seu premi, darrera hi havia una paret de pedra desgastada !. La troballa va fer sumar als homes d’Oristà en aquella tasca, i tothom en acabar la seva jornada de feina, anava a l’església per ajudar en el buidat i retirada de la runa; finalment van a aparèixer en la seva totalitat els murs del temple romànic. Un cop feta la troballa, vindrien els tècnics que acabarien deixant l’espai tal i com avui el podem veure.

Cap dins del possible, que inicialment hi hagué una primera església pre-romànica, sota l’advocació de Sant Martí , les grans pedres que podem veure en la paret de l’altar vindrien a confirmar aquesta tesi; l’accés al temple es faria en aquell moment per la part baixa. El creixement d’Oristà demanaria una ampliació, que és faria ja amb la tècnica romànica, i donaria com a resultat un edifici possiblement de dues plantes i/o nivells; l’accés al temple continuaria fent-se per la part baixa. Les obres fetes l’any 1.775 aprofitant la bonança econòmica i demogràfica, comportarien el cobriment de la cripta, i la dedicació del nou temple al actual patró Sant Andreu.

La parella que recullen imatges pel projecte de l’enciclopèdia, ens diuen que venen ara de Sant Salvador de Serradellops, i aniran en acabar de la Cripta fins a Sant Nazari de la Garriga. Ens acomiadem de Mn. Àngel Franquesa Burdó, amb el compromís de fer-li arribar, tant a ell com al Ramon Noguera i Posa, el resultat del nostre treball, i en el seu cas, noticia de la publicació a llusanes.com, i/o en algun altre mitjà d’informació.

Sembla que les nostres cròniques a llusanes.com han merescut si més no l’interès d’una entitat financera d’aquesta contrada, que valorarà la seva publicació en una edició no venal, destinada a promocionar justament aquestes terres.

© Antonio Mora Vergés