ANTIGA PARRÒQUIA DE SANTA JUSTA I SANTA RUFINA. LLICÀ D'AMUNT

Feien l’Antoni Ibáñez Olivares, i el Feliu Añaños i Masllovet, el camí des de l’aparcament de l’església parroquial de sant Julià de Lliça d’Amunt, fins l’ermita de Santa Justa i Santa Rufina; els calia – no sense risc - superar el curs del riu Tenes; m’anticipava amb el vehicle, tot i fent recerca d’altres destinacions de la contrada : Sant Simplici, i Sant Cristòfol de Pallars, en el terme veí de Santa Eulalia de Ronçana.

Aquesta ermita de Santa Justa i Santa Rufina s’alça a l’esquerra de la riera de Tenes, a l’extrem nord del terme de Lliçà d’Amunt i prop de la carretera de Caldes a Granollers. Una bona referència és la casa Bosch, situada a la dreta de la carretera en direcció Granollers, davant mateix al costat en el costat esquerra comença una pista forestal que de seguida deixeu novament a l’esquerra superant una cadena, i dins d’un petit bosc, amagada o millor protegida per la vegetació trobareu aquesta autèntica joia romànica.

Història

Les primeres referències documentals són de 1101 i el 1125. Des del segle XII l’església tenia funcions de parròquia. Sembla que fou una de les parròquies més antigues dels voltants, en un lloc de poblament ben conegut a l’època romana. A començament del segle XV apareix citada com a Santa Justa d’Olivet, fent referència a la “domus” o casa forta que tenia a prop.

A causa del despoblament general de l’indret, fou suprimida com a parròquia i va passar a ser sufragània de la de Santa Eulàlia de Ronçana i, el 1432, de la de Sant Julià de Lliçà d’Amunt fins als nostres dies. El 1936 fou cremada i el 1975 se’n va iniciar la reconstrucció. Va ser refeta respectant la seva estructura inicial per iniciativa de la Parròquia de Sant Julià, en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya, l’ajuntament de Lliçà d’Amunt, poble i amics. Finalment es va inaugurar l’actual temple el 14 de novembre de 1982.

Descripció

La construcció és típicament romànica, amb dues fases diferenciades. La nau fins a l’absis pot ser del segle XI i presenta la peculiaritat del mur que tanca el presbiteri, molt poc habitual a Catalunya. La segona fase correspon a l’absis amb una tipologia d’entorn del segle XII. Al fons del presbiteri es va situar el retaule gòtic de la vida i martiri de les santes pintat per Rafael Vergós, i que l’any 1916 va passar al Museu Diocesà de Barcelona on es conserva.

Al segle XVI es reformà la façana i es construí el campanar. Fou en el segle XVIII quan s’edificà la capella lateral del Roser.

L’aplec sol celebrar-se el tercer diumenge de juliol.

Ens agraden totes les capelles, ermites i esglésies, romàniques o no. Us mentiria però si us amagues la meva personal satisfacció en veure – amb els meus ulls – aquest edifici religiós que no puc sinó qualificar com d’ extremadament bell.

Us recomanen la seva visita.

© Antonio Mora Vergés

LLORAC. VALL DEL CORB. CONCA DE BARBERÀ

Recollíem imatges amb el Tomàs Irigaray i Lopez , dels primers nuclis de la Vall del corb. Anàvem en aquesta ocasió a Llorac; del lloc cap del Municipi del mateix nom, hi ha força informació :

És a l’extrem sud-oriental dels altiplans segarrencs. Confronta al S amb Savallà del Comtat, al SE i l’E amb Santa Coloma de Queralt, a l’W amb Vallfogona de Riucorb i al nord amb els municipis segarrencs de Talavera i de Montoliu de Segarra. Allargassat en els deu primers quilòmetres del Riu Corb, que neix al seu terme, al lloc de Rauric, i que corre per la seva banda meridional, ocupa la vall encaixada del riu i els altiplans del seu marge dret, fins a arribar al balneari de Vallfogona. És accidentat pels contraforts dels altiplans segarrencs; en destaquen el turó de les Obagues (843 m) a la punta de la Serra, al seu confí amb el terme de Savallà del Comtat, la punta de les Planelles (793 m), al N, i la punta de Montargull (851 m), a la part oriental. El terme presenta un descens progressiu d’E a W.

El municipi de Llorac comprèn els pobles de Llorac, cap del terme, Rauric, Albió i la Cirera, una part de l’entorn urbanitzat del Balnerari de Vallfogona i el despoblat de Montargull. Travessa el terme la carretera que, sortint de la comarcal C-241 (Manresa-Montblanc) a l’alçada de Santa Coloma de Queralt, passa per Rauric, el nucli de Llorac i Guimerà i enllaça finalment amb la C-14 (Tàrrega-Montblanc) al terme de Ciutadilla.

El poble de Llorac (648 m; 35 h el 2005) és situat vora el Riu Corb, al marge esquerre, i al peu d’un tossal (843 m d’altitud) que el domina des de migdia. Al començament del segle XII Llorac pertanyia a Guifre Bonfill, un nét del qual, anomenat Berenguer Bernat de Sentdomí, el donà juntament amb l’església de Santa Maria a l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, i fou una de les primeres possessions d’aquest orde al Principat. Els hospitalers hi establiren una casa, documentada a l’inici del segle XIII, que després integrà el batlliu de la comanda de Cervera. Al segle XIV el lloc pertanyia al montblanquí Francesc Alenyà, que el 1341 comprà la jurisdicció a Pere el Cerimoniós. A partir del segle XVI consta com a propietat dels Guimerà.

L’actual església parroquial, dedicada a sant Joan Baptista , aprofitant elements i l’estructura de l’anterior, romànica, fou refeta a la fi del segle XVIII. De l’antic castell de Llorac, situat en una petita elevació al costat del poble, a la banda meridional, només resten els carreus i algun tros de paret aprofitats per a bastir una gran pallissa.

Sou pregats d’afegir i/o esmenar allò que calgui en el nostre text adreçant-vos al correu tribuna@guimera.info

Ens agradarà rebre les vostres aportacions, tant pel que fa a Llorac, com a qualsevol dels nuclis de la Vall del Corb.

Per endavant gràcies.

Que  Sant Joan Baptista i    Sant Antoni de la  Sitja,  elevi a l’Altíssim la pregaria dels  , amazis, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  saharauis ... , pescadors , pagesos, ramaders ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 

SANT BALDIRI " DE LES FAIXES " A LLIÇA D’AMUNT

Es troba situada al barri de Sant Baldiri, prop de la Sagrera.

Apareix documentada per primera vegada el 1325, tot i que és a partir del segle XVIII quan sovintegen les referències a aquesta església. Fou cremada en la guerra de 1936 i restaurada pels feligresos i devots del sant l’any 1946.

L’aplec se celebra els dilluns de la segona Pasqua, Pasqua Granada o Pentecosta. També s’hi fan celebracions en altres moments, com el dilluns de Pasqua de Resurrecció.

El 1715 es va construir la capella actual i l’altar retaule. És una senzilla construcció d’una sola nau, de planta rectangular, amb teulada a doble vessant, orientada a llevant, i porta oberta a ponent, amb llinda i flanquejada per dues petites finestres quadrades. La paret és de pedra arrebossada. A cada lateral hi ha quatre robustos contraforts. L’any 1934 l’altar i la capella foren restaurats per l’artista Nonell, de Barcelona, gràcies a les donacions fetes pels feligresos i els estiuejants.

Trobem més informació a : www.xtec.es/ceipsantbaldiri/

Sant Baldiri, popularment dit sant Boi, és un màrtir dels primers temps del cristianisme, del segle III o, més probable, del IV. Podria ser originari de la ciutat de Nimes, al sud de França, i és poc el que es coneix de la seva vida. Segons una passió del segle IX hauria estat mort en un bosc de les rodalies de Nimes on es va retirar per portar una vida eremítica.

Baldiri, diuen altres fonts, va repartir els seus béns entre el pobres, va ser ordenat de sotsdiaca pel bisbe d'Orleans i es va dedicar a la catequesi dels catecúmens, aquells que es preparaven per rebre el baptisme. En una festa pagana a la ciutat de Nimes fou arrestat i decapitat. La seva fama de santedat, aviat escampada arreu, arribà a Espanya, on va ser inclòs en tots els calendaris mossàrabs, i uns mercaders siris la van fer arribar a I'Orient. Les seves relíquies, mencionades encara al segle XIV, han desaparegut.

La seva festa se celebra el 20 de maig.

TRADICIONS

Segons explica sant Gregori bisbe de Tours (573-594), la seva tomba atreia nombrosos pelegrins. Un llorer que havia crescut enfonsant les seves arrels en el seu sarcòfag havia obrat nombrosos miracles. El poble l'ha mitificat fins al punt que, tot i ser només sotsdiaca, i creient que era una situació molt baixa en la jerarquia de l'església donat l'alt grau de santedat amb qui era venerat, se li va millorar atribuint-li, equivocadament, la jerarquia més alta, o sigui la de bisbe, que encara avui se li atribueix en la iconografia que el representa amb bácul, anell i mitra.

Es diu que era advocat contra la trencadura, i per això era anomenat SANT BALDIRI "DE LES FAIXES", pel fet que els trencats, en ser guarits, deixaven com exvot en la capella del sant les faixes amb què havien estat faixats durant la malaltia.

LA CAPELLA

És cosa de centúries que sant Baldiri té la capella a Lliçà d’Amunt, puix consta a l’arxiu parroquial que l’any 1075 una feligresa, anomenada Saura, muller de Jaume Torra, l’hi llegà sis diners.

El 1715 es construí la capella actual i l’altar retaule. És una senzilla construcció d’una sola nau, amb teulada a doble vessant, orientada a llevant, i porta oberta a ponent, allindada. Les parets laterals estan reforçades per robustos contraforts.

Lliça d’Amunt demana més d’una visita : Sant Baldiri,Sant Valerià, les antigues parròquies de Santa Justa i Santa Rufina, de Sant Esteve de Palaudaries, i l’actual de Sant Julià , son sens dubte un actiu molt valuós d’aquest Municipi , i àdhuc de la Vall del Tenes.

© Antonio Mora Vergés

SAVALLÀ DEL COMTAT

Anava amb el Tomàs Irigaray i Lopez, continuàvem la recollida d’imatges de la Vall del Corb, que havíem iniciat al petit nucli de població de Rauric , on comença aquest espai físic.

L’associació http://www.guimera.info/ , està treballant en la posada en marxa d’una pàgina web , que sota el nom http://www.valldelcorb.info/ es proposa donar a conèixer aquestes terres. Des de l’experiència sabem que des del coneixement virtual, s’incentiva el desig de veure i trepitjar.

La nostra tasca te un caràcter substitutori, i donarem absoluta preferència al treballs elaborats des de la Vall. En tot cas, en aquesta línia de donar a conèixer, de Savallà del Comtat s’explica :

Savallà, esmentat com a serra d'Avellano, l'any 1043, va ser donat pels Comtes de Barcelona a la família dels Cervera, cap a finals del s. XI, la qual en tingué el domini fins a la fi del s. XII, quan apareix com a senyor del lloc Gombau d'Oluja.Durant el s. XIII passà als Timor i ja en el segle XIV als Boixadors per casament de Francesca Timor amb Berenguer de Boixadors. L'any 1380, Bernat de Boixadors, comprà al rei la jurisdicció del castell, junt amb la de les Piles, Guialmons i Rubió. L'any 1599, aquesta família obtingué el títol de Comtes de Savallà i el castell es va convertir en una de les residències més importants de la comarca.El castell fou reconstruït probablement durant el s. XV i també en el s. XVI. I va ésser residència habitual dels Comtes de Savallà, els Boixadors, fins al s. XVII.Durant les guerres carlines, els veïns del poble foren obligats a portar feixos de llenya al castell per cremar-lo.L'edifici, cremat i derruït, fou abandonat definitivament pels Comtes, els quals ,però , a la fi del segle XIX , amb la finalitat de restaurar el seu castell de Peralada , s'emportaren diversos elements arquitectònics de gran importància del castell de Savallà.

Des de l'any 1982, s'han dut a terme feines de conservació i manteniment d'aquestes restes, amb ajuda d'organismes oficials.

De l’antiga església parroquial, probablement romànica i situada al lloc de l’emplaçament de l’actual, no es conserva cap element; procedeixen de l’antiga església diverses peces litúrgiques, com un encenser i un hostier gòtics, a més d’una creu processional i una custòdia renaixentistes, tot d’argent. L’actual, d’estil barroc i dedicada a sant Pere, fou iniciada l’any 1776 i fou acabada al cap de deu anys. La dovella central de la llinda porta la data del 1786. Aquesta parròquia va dependre del bisbat de Vic fins el 1957; aleshores va passar a l’arxidiòcesi de Tarragona.

L’any 1965 es va instal·lar al cim del tossal, a un centenar de metres del castell, l’estació telefònica de radioenllaç, que fa el servei entre Madrid i Barcelona, a la qual connecta també la de la Seu d’Urgell-Andorra.

Sou pregats d’afegir i/o esmenar allò que calgui en el nostre text adreçant-vos al correu tribuna@guimera.info

Ens agradarà rebre les vostres aportacions, tant pel que fa a Savallà del Comtat com a qualsevol dels nuclis de la Vall del Corb.

Per endavant gràcies.

© Antonio Mora Vergés

Trobava finalment l’edifici refet de Sant Cristòfol de Pallars; dins d’una zona urbanitzada, compartint un racó amb els contenidors de deixalles, privat definitivament dels atributs de la seva condició d’antiga parròquia.

L’edifici actual és la conseqüència d’una acció duta a terme pel Servei de Transformació de Monuments de la Diputació de Barcelona l’any 1.964

L’actual l’ermita de Sant Cristòfol de Pallars, la trobem documentada per primera vegada el 1194, va ser parròquia fins que al segle XV va esdevenir sufragània de Santa Eulàlia. D’aquest peculiar topònim en trobem almenys dues explicacions : com a conseqüència de la repoblació d’aquestes valls per persones procedents d’aquesta comarca Pirinenca; o com derivació del mot llatí PALEA “palla” , vindria a descriure una realitat constructiva, les cabanes amb coberta de palla. La capella actual és el resultat de la reconstrucció feta l’any 1966.

Pren força la primera opció davant la constància d’una fe estesa a Sant Cristòfol a la Comarca dels Pallars :

Sant Cristòfol de la Vall, Sant Cristòfol de Llimiana, Sant Cristòfol de Burg, Sant Cristòfol de Peramea, ......

Josep Pla (1897-1981) ens deixa un testimoni magistral sobre la comarca :

EL PALLARS ÉS UNA COMARCA NATURAL PRODIGIOSA, ...

El Pallars és una comarca natural prodigiosa, meravellosament construïda per la geografia. Quan des de Balaguer empreneu el viatge cap a les terres del nord de Lleida, seguint les aigües de la Noguera Pallaresa, us trobeu amb un massís muntanyós que us barra el pas. Aquest massís, que es troba encarat al sud formant un penya-segat, fantàstic, és el primer contacte que teniu amb el sistema muntanyós pre-pirinenc: és el Montsec.

El Montsec tanca, pel sud, la comarca del Pallars. És una muralla tan perfecta que fins i tot té una porta: aquesta porta és el pas de Terradets, lloc per on passa la Noguera completament engorjada. Quan viatgeu entre les altes parets de Terradets, entre el muntanyam que s'aixeca, a dreta i esquerra, a gairebé 2.000 metres, seguint el curs remorós del riu, teniu la sensació física de deixar una comarca i d'entrar dins una altra de ben definida. El Montsec forma a Terradets una plataforma o balconada coberta per una vegetació que, per bé que no sigui exuberant, cobreix els esglaons del vessant. Terradets obre les portes a la Conca de Tremp.

Conca de Tremp forma part de l'antic comtat del Pallars. El Pallars és format per totes les terres que aboquen les aigües a la Noguera Pallaresa. Aquestes terres estan compreses entre la gran espinada del Pirineu i el Montsec. Els antics comtes de Pallars dominaren un país tan meravellosament dibuixat i tancat per la geografia, que degueren viure a les seves terres com aquell qui viu dins una fortalesa murallada. A base de mantenir una porta militar a l'estretall de Terradets tenien una seguretat completa.

L'antic comtat de Pallars és dividit en dos grans compartiments. El primer, el de més cap al nord, el més pirinenc, és el Pallars Sobirà, amb capital a Sort. El segon, el del sud, és el Pallars Jussà o Baix Pallars, amb capital a Tremp. Aquests dos Pallars, el Sobirà i el Jussà, estan dividits per una altra entalladura fluvial tan fantàstica com Terradets: Collegats.

El Pallars Sobirà és, doncs, format per les terres que aboquen les aigües a la Noguera Pallaresa compreses entre el Pirineu i Collegats.

El Pallars Jussà, comprèn les terres posades entre l'esquerda de Collegats i l'esquerda de Terradets.

Malgrat trobar-se avui oblidada, aquesta parròquia de Sant Cristòfol de Pallars fou un dels puntals de la Baronia de Montbui, i exercí el control de les terres situades a l’esquerra de les aigües del Tenes, com ho feu Santa Eulàlia en la riba dreta.

© Antonio Mora Vergés

P.D

L’arxiu Gavin, situat avui al Monestir de les Avellanes a la comarca de la Noguera, ens permet mostrar-vos dues imatge del seus fons fotogràfic, que acrediten alhora l’estat en que es trobava aquesta ermita el 08-VI-1958, i la seva estructura original.

Respecte de Sant Cristòfol/Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dóna fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.

La tesis del Josep Capdevila i Soldevila , http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf
documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.

El nom Cristòfol/Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.

la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.

Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.

Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna

Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.

Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental.

L'ALBIÓ

Quan a aquest topònim hi ha dos opcions clarament contradictòries :

1. Fer-lo evolucionar del llatí ALBUS “ blanc”

2. O de l’àrab AL-ALWI “ lloc enlairat “

La presència dels sarrains a les terres de la Vall del Corb la recullen fins els relats èpics, com el de la torre de la Minyona del Castell de Cardona.

Ens decantem sense cap dubte per la segona, atenen a la ubicació d’aquest nucli, en una elevació de la Vall del Corb, a on accedim des de la carretera que, sortint de la comarcal C-241 (Manresa-Montblanc) a l’alçada de Santa Coloma de Queralt, passa per Rauric, el nucli de Llorac i Guimerà i enllaça finalment amb la C-14 (Tàrrega-Montblanc) al terme de Ciutadilla.
Anava amb el Tomàs Irigaray i Lopez recollint imatges de la Vall del Corb.

Del lloc trobem la següent informació :

Està situat a la part occidental del terme de Llorac , a poca distancia del Balneari de Vallfogona.

Fou domini dels templers i més tard dels hospitalers, essent membre de la comanda hospitalera de Vallfogona. El prior de Catalunya, el 1380 comprà la jurisdicció del lloc al rei Pere i la mantingué fins a la fi de les senyories.
De l’antic castell d'Albió, a redós del qual es formà el poble, encara en queden els fonaments.

L’església parroquial de Sant Gil d'Albió forma un conjunt amb el cementiri i la casa rectoral. El temple és de planta de creu llatina amb dues capelles adossades a la banda dreta. La portalada és romànica i adovellada.
Des de l’alçada de l’Albió, la Vall del Corb és un paisatge paradisíac; això sol justificaria sobradament una visita a aquest “ lloc enlairat “; els formatges artesans amb aquesta denominació son una raó més.

L’Albió és una visita obligada.

Sou pregats d’afegir i/o esmenar allò que calgui en el nostre text adreçant-vos al correu tribuna@guimera.info

Ens agradarà rebre les vostres aportacions, tant pel que fa a l’Albió, com a qualsevol dels nuclis de la Vall del Corb.

Per endavant gràcies.

© Antonio Mora Vergés

Santa Eulàlia de Ronçana i la baronia de Montbui

No es senzill orientar-se per aquestes terres de la Vall del Tenes; les urbanitzacions – en ocasions de forma anàrquica – trenquen amb massa freqüència la continuïtat dels espais naturals. Fiats - com sempre – en la infinita misericòrdia de Déu, l’Antoni Ibañez i Olivares, el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés, havíem sortir de l’habitual lloc de trobada a Sabadell a les 8,00, preteníem recollir algunes imatges de Santa Eulalia de Ronçana.

La primera notícia escrita de Santa Eulàlia és de l’any 932, quan en l’acta de consagració de l’església de Sant Genís de l’Ametlla s’esmenta el terme de Santa Eulàlia. A partir d’aquesta data, les notícies sobre un indret al Vallès conegut com Santa Eulàlia sovintegen. La parròquia va ser, per tant, l’eix vertebrador del territori. La població s’aglutina al seu voltant.

A l’època medieval, però, també van aparèixer altres temples religiosos, a més de l’església parroquial dedicada a Santa Eulàlia de Mèrida. Cal destacar l’ermita de Sant Cristòfol de Pallars, documentada per primera vegada el 1194, la qual va ser parròquia fins que al segle XV va esdevenir sufragània de Santa Eulàlia. D’aquest peculiar topònim en trobem almenys dues explicacions : com a conseqüència de la repoblació d’aquestes valls per persones procedents d’aquesta comarca Pirinenca; o com derivació del mot llatí PALEA “palla” , vindria a descriure una realitat constructiva, les cabanes amb coberta de palla. La capella actual és el resultat de la reconstrucció feta l’any 1966.

La capella de Sant Simplici la tenim documentada des del segle XIII i després de molts anys d’abandó, recentment esta sent restaurada. Finalment, al poble hi havia una capella dedicada a Sant Joan. Documentada des del segle XII, al segle XVIII ja estava en mal estat i va desaparèixer progressivament.

La parròquia de Santa Eulàlia de Ronçana és citada en l’acta de constitució de la baronia de Montbui l’any 1059. Segons aquest document, l’alou comtal format per les parròquies de Sant Mateu de Montbui, Sant Feliu de Codines, Sant Pere de Bigues, Sant Genís de l’Ametlla, Sant Julià de Lliçà d’Amunt, Sant Andreu de Samalús i una part de la parròquia de Caldes de Montbui, juntament amb Santa Eulàlia, va ser cedit per part del comte de Barcelona, Ramon Berenguer I el Vell, a favor del noble Mir Geribert. Cal indicar, però, que la composició de la baronia va variar amb el pas del temps, tot i que Santa Eulàlia sempre en va formar part.

Des d’aquell moment i fins l’any 1835, el destí de Santa Eulàlia de Ronçana va anar lligat al dels altres pobles de la baronia. La possessió d’aquest terme va romandre en mans de diversos senyors feudals que en controlaven la fiscalitat i la justícia, fins que l’any 1490 les parròquies de la baronia van passar a dependre del Consell de Cent de Barcelona, el qual va esdevenir el nou senyor del lloc. Aquesta circumstància va permetre que els pobles de Montbui s’organitzessin de forma municipal, amb un consell, jurats i batlle propis. Precisament, els representants de la baronia es van trobar a Santa Eulàlia, primer sota les alzines de can Burgués, i des del segle XVIII en una casa del comú adjunta a la Capella de Sant simplici, segons algunes fonts. Per tant, el poble exercia un cert paper de capitalitat de la baronia.

L’any 1835 la baronia de Montbui va desaparèixer per reial decret, i cadascuna de les parròquies que en formaven part van esdevenir municipis independents.

De forma efectiva, sembla que Santa Eulàlia va començar a actuar de forma particular a partir de 1842-1843. Al llarg de tot aquest període i fins mitjans segle XX, Santa Eulàlia ha estat un poble fonamentalment agrícola. Els millors exemples d’aquesta activitat són les diverses masies repartides per tot el terme municipal. Tot i que algunes tenen els seus orígens en l’etapa medieval, els períodes d’expansió econòmica del segle XVI i del segle XVIII en va fer aparèixer moltes. Alguns exemples de masies són: can Brustenga, can Burgués, can Maspons de la Vall, can Vendrell, can Puig de la Vall, can Barbany del Molí, Rosàs o can Paiàs.

E1 fet que les terres de Santa Eulàlia fossin favorables a l’agricultura va preservar el poble de la industrialització del segle XIX. De fet, l’activitat agrària es va mantenir tot i les dificultats decimonòniques (crisi de la fil•loxera i de l’activitat agrícola). Els pagesos i els propietaris de Santa Eulàlia van intentar superar les dificultats i van adaptar els seus cultius a les circumstàncies del període (així, es va estendre la producció de fruits secs, i posteriorment es va introduir la producció lletera, la qual ha arribat fins a l’actualitat).


Progressivament, al llarg del segles XIX i XX la població de Santa Eulàlia va anar augmentant. Però, com a la resta de Catalunya, la veritable transformació es va produir a partir dels anys cinquanta del segle passat. La proximitat a la ciutat de Barcelona, el desenvolupament de les xarxes i els mitjans de transport i les condicions climàtiques i geogràfiques del poble han estat un estímul per a la població forània que s’ha instal•lat al municipi, primer en urbanitzacions de segona residència, i després en un creixement urbanístic i demogràfic definitiu. Aquestes circumstàncies van transformar radicalment la fisonomia del municipi.

Cal destacar el fet que un cop recuperades les llibertats democràtiques, l’any 1982 es va constituir la Mancomunitat de la Vall del Tenes, un organisme format pels ajuntaments de Santa Eulàlia, Bigues i Riells, Lliçà d’Amunt i Lliçà de Vall, per tal de gestionar alguns serveis de forma comuna, recuperant, d’aquesta manera, les antigues vinculacions de la baronia.

El Vallès Oriental disposa d’un ampli catàleg d’edificis d’interès històric, que malgrat no esser sempre fàcilment localitzables, ni mantenir-se en un estat de conservació òptim, demanem i mereixen l’atenció de tots.

© Antonio Mora Vergés