dilluns, 19 de setembre del 2011

LA PERDUDA ERMITA DE SANT MARÇ. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ

Aquesta és la crònica d’una de les sortides setmanals de la nostra petita colla. L’Àngela, la Rosa i el Miquel vam decidir pujar a veure l’ermita de Sant Marc de Brocà.

Entrant al poble de Bagà per la entrada provinent de Berga i fent la circulació obligatòria pels seus carrers en arribar prop del passeig vam girar a l’esquerra per seguir la pista asfaltada que ens porta al Paller de Baix. Uns metres abans d’arribar al santuari, en una cruïlla assenyalada amb una gran pedra vam tornar a girar a l’esquerra i vam prendre la pista de terra que ens duu al Paller de Dalt. És una pista bastant sotraguejada i plena de pedres per la que hem vist pujar diferents cotxes però es necessari una certa alçada de la carrosseria a terra.

En arribar al Paller de Dalt només podem parlar de les runes d’uns grans edificis. En les restes més importants hi ha que destacar unes arcades, una capelleta i les restes d’una escala de caragol de pedra ( només uns graons) per pujar a un altre pis enrunat. Segons comentaris pot tractar-se d’una església anterior les pedres de la qual van servir per bastir l’església del Paller de Baix?

Vam parar el cotxe en l’esplanada darrere una gran roca. De seguida vam fer un mos i vam començar el camí. A les 9 del matí feia fred i ens vam abrigar un xic. A la nostra esquerra veiem els talussos de la carretera que puja fins a coll de Pal i a la nostra dreta les muntanyes de la serra de sant Marc.

Iniciarem la pujada i el primer que trobarem és la bassa on es pot veure en les seves aigües un gran quantitat de caps grossos. Anys enrere hi havia trobat un grup de salamàndries.

I comencem la pujada de la Collada Grossa. Déu n’hi do la pujada! Però, poc a poc, fem camí i al cap de mitja hora som dalt. Hem hagut d’esforçar-nos una mica per que el terra és trencat i format en molts trossos per una roca fina i lliscosa per l’ humitat del dia. Per fi continuem per uns planells entre pins i herbei que ens porta fins el pla de Fanelles on principia pròpiament el camí que porta fins a l’ermita de sant Marc de Brocà.

Per un corriol marcat al principi però que a mida que ascendim és converteix només en una senyal fressada en el fenàs, pugem entremig de pins fins el cim (1608 m) de la serra de sant Marc. Les companyes es van entretindré un xic cercant maduixes pels costats del camí.



La panoràmica, ens fa dir: Oh!. És fabulosa, a un costat la vall de Bagà i Guardiola amb les carreteres, el riu Bastareny i sant Llorenç de Guardiola (prop Bagà). A l’altra vessant la vall del Gavarrós i la carretera al costat del Llobregat que mena cap a la Pobla de Lillet. Aixecant els ulls de les valls la vista s’eixampla i divisem al nord el coll de Pal, la Tosa i el Puigllançada. A la nostra esquerra el cim forcat del Pedraforca, el Comabona i els cims d’Ensija amb la Gallina Pelada. A la dreta Castellar de n’Hug i rere nostre la serra de Falgars. Giravoltant el cos sembla un calidoscopi de paisatges, muntanyes i cel. Tot un contrast de sensacions.



Dalt del cim s’alça sola l’ermita oberta, a tots els vents. Nua de teulada mostra submisa el seu interior, amb la intima presencia de les seves parets mig emblanquinades. Una ànima benaurada ha recollit i col•locat les pedres del sostre fem semicercle als costats de l’ermita, també deu haver desbrossat les plantes que omplien el recinte. Un arc de volta de canó a cada costat, una fornícula , tres graons i l’esquelet pudibund d’un petit altar són les notes del seu despullat interior.




La porta per dins d'un arc de mig punt i per fora d'una grossa pedra amb el nom de sant Marc gravat. I aleshores vull creure que per incultura algú ha pintat damunt un nom que no havia de tacar un lloc venerable pels anys.

Mal parodiant a Mn. Cinto Verdaguer en el seu poema “Lo comte Arnau”



Benhaja qui ha
protegit les pedres
Malhaja qui ha
embrutat el nom.


Donada la invalidesa de l’edifici actualment el dia de sant Marc es fa una missa a sant Martí de Brocà, i s’entrega un panet. També sembla que hi ha la tradició que la vigília de sant Marc cadascuna de les cases habitades de l’antic poble encenia una foguera dalt de l’allargassa’t cim.

Només ens resta tornar enrere a buscar el cotxe. Va costar-nos perquè en la ruta marcada amb pintura vermella, el temps, o potser la descurança en repintar-la hi posen un plus de dificultat imprevist.

Per Qui la vulgui fer ; el temps és aproximadament al nostre pas feixuc, d’unes tres hores. L’agilitat i la joventut mana en l’exercici físic; nosaltres vam finalitzar satisfets.

A reserva de confirmar-ho – si existeix la fitxa – a l’enciclopèdia del Romànic Català, pensem que podria tractar-se de l’ermita anomenada també com Sant Marc de Bagà, o
Sant Marc de Paller.


L’enciclopèdia de ‘Barcelona’ ens diu :


Ermita del municipi de Guardiola de Berguedà, dalt d'un cimal que domina la vall del Bastareny. Al segle IX hom anomenava vall de Brocà la vall de Bastareny i, probablement, tota la vall de Lillet.


Existia ja el 1320 i era regida per un ermità (1370). Bagà i altres parròquies hi pujaven en processó. Fou abandonada entorn del 1930 i la imatge es baixà a Gavarrós.




Rebia una imatge de l’Arxiu Gavin de l’any 1.967, en la que s’aprecia que l’edifici es mantenia íntegre. Destruir és senzill, tant que fa por el pervindré del nostre patrimoni històric i cultural, ja per la inacció dels ‘ poders públics’, ja contràriament pels atemptats que amb tota impunitat, practiquen els brètols, vàndals i ‘ altres tribus’ que dissortadament arriben també a indrets tant allunyats com aquest.

Agraïm – una vegada més – la tasca pacient de l’ Arxiu Gavín, i d’una manera particular del Josep Sansalvador , en la defensa i conservació de la ‘memòria del nostre Patrimoni Històric i Cultural’.

L’Arxiu està actualment al Monestir de les Avellanes , a 25612 - Os de Balaguer – Lleida.

Podeu fer qualsevol consulta a l’adreça : http://arxiugavin.wordpress.com/

diumenge, 18 de setembre del 2011

SANTUARI I HOSTATGERIA DE MONTGRONY [ MOGRONY,ORIGINALMENT] EL RIPOLLES

Ens arribàvem la Rosa, el Miquel, la Maria Jesús i l’Antonio, fins al santuari de la Mare de Déu de Mogrony; el lloc és un dels principals centres de devoció mariana del Ripollès i fins de les comarques veïnes; la capella o santuari es troba adossat a la gran penya per la qual puja l'atrevida escala que guanya el pla de Sant Pere.




L’escala comença a la gran hostatgeria del santuari; i el petit lloc on es venera una imatge de la Mare de Déu, bruna [ refeta després que un incendi casual, el 1894, destruís l'antiga, segurament del principi del segle XIII ] , és a mitja escala i té com a mur de la part nord la penya nua.




Les primeres notícies del culte a la Mare de Déu de Mogrony són del 1400, època en què ja tenia un petit edifici a l'indret actual. L'edifici modern fou bastit en 1650-52.

Hom pensa que la devoció a la Mare de Déu de Mogrony [ possiblement primera advocació d’aquell ‘castell de Mogrony ’ de referències dubtoses ], va iniciar-se a l’església de Sant Pere , avui, en la seva absidiola dreta es venera una imatge que no sabem identificar.




Una tradició diu que fou trobada el 804 per un pastor i un bou de Can Camps, prop d'una font que hi ha a un quart del santuari, a mig pendent de la costa, on s'erigí una capelleta amb una inscripció al•lusiva i una imatge gravada que deixa anar l'aigua pels pits, per això – i malgrat que la figura ens presenta una imatge clàssica de la Verge en Majestat [*] - ha estat anomenada ‘ Mare de Déu de la Llet’ i venerada per les dones que alletaven els seus fills.




(*)Posició frontal de la Verge asseguda sobre un tron, amb el Nen Jesús sobre els genolls, i per la seva expressió greu, i l’actitud solemne, gairebé hieràtica.

Font, imatge i inscripció, on es parla d'un llegendari Hug de Mataplana del 804, són obra del segle XVII, coetània a la del santuari.

L'hostatgeria fou renovada i ampliada al segle XVIII (no es dugué a terme el projecte de construir un gran santuari), i ha tornat a ser reformada modernament.

L'obertura d'una pista forestal des del pont de la Foradada o de Garfull fins al Coll Roig, que surt de la carretera de Campdevànol a Guardiola de Berguedà (un petit branc de 700 m uneix el santuari a aquesta pista, que també comunica Gombrèn amb Castellar de n'Hug), n'ha facilitat molt l'accés i ha donat una nova vitalitat al santuari i l'hostatgeria

SANT MIQUEL D’ ÒDENA. RECREACIÓ ROMÀNICA

Rebia un e.mail del Xavier Jorba amb el següent text :

Bon dia;

He llegit amb interès la vostra excursió a Òdena de fa un any. Us envio fotos d'abans de la guerra sobre el castell, i una de l’ermita de Sant Miquel, extretes del fons fotogràfic de l'Arxiu Històric Comarcal de l'Anoia (ACAN).

Salutacions

Fa referència sens dubte al la crònica :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/02/odena-el-castell-de-guix.html

On deixava un prec : Voldria incorporar a la meva crònica alguna imatge d’aquella població aturonada; en aquest sentit amics lectors faig una crida a tothom.

Hem tingut ocasió de tornar a Òdena en més ocasions :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/02/el-mar-dodena-lexplotacio-del-guix.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/02/imatges-perdudes-de-lanoia.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/02/esglesia-parroquial-de-sant-pere-dodena.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/08/ermita-i-rellotge-de-sant-bernabe.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/02/can-macia-dodena-lanoia-desconeguda.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/02/lanoia-desconeguda-la-merce-de-can.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/02/sant-miquel-dodena-lanoia-desconeguda.html

Les nostres cròniques s’havien de publicar en un mitjà de la premsa escrita amb gran implantació a la comarca de l’Anoia, i és hores d’ara que no sabem donar-vos raó del perquè finalment això no va succeir. Recentment la televisió de Masquefa ens ha demanat permís per portar algunes d’aquestes cròniques a la petita pantalla; per descomptat ens afegim encantats a la iniciativa que coincideix al 100% amb la finalitat que proclama el nom del grup ; CONÈIXER CATALUNYA

Deia en la crònica relativa a Sant Miquel :

La ubicació de la capella a les afores d’Òdena, feia difícil el seu manteniment periòdic, com posen de manifest les visites pastorals de 1724 i 1732, en que s’ urgeix a fer reparacions a la teulada.

Els anys 30 del segle XX seran particularment agressius amb Sant Miquel; el juliol de 1935 una tempesta desfermada va destruir un campanar d'espadanya construït pocs anys abans; L'any següent 1936 – de tant mal record pel que fa al nostre patrimoni històric - Sant Miquel, sufragània de Sant Pere Apòstol del castell d’ Òdena, fou profanada i incendiada.

Fou restaurada sota iniciativa popular el 1976 i, s'obrí al culte de nou el 2 d'octubre de 1977.

Amb la imatge que ens envia el Xavier Jorba, ens cal fer un matis al terme ‘restaurada’, l’ermita de Sant Miquel té un aire ‘Pallàs’, del que dèiem en :
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/03/les-falses-romaniques-del-camil-pallas.html

S’han conservat algunes pedres, però al preu d’una pèrdua irreversible de diversitat, pel que fa al romànic a Catalunya.







No sempre és possible trobar una imatge antiga i una d’actual, i bàsicament per aquesta raó ‘les malifetes’ en el patrimoni col•lectiu sovint passen desapercebudes.

dissabte, 17 de setembre del 2011

SANT PERE DE MONTGRONY I DE LA MAREDEDÉU DEL SOMRIURE. [ MOGRONY, ORIGINALMENT ] EL RIPOLLÈS.

Ens arribàvem la Rosa, el Miquel, la Maria Jesús i l’Antonio, fins a l'església de Sant Pere de Mogrony que es troba a 1 408 metres d'altitud, al vessant de solana del puig de Sant Pere (1 665 metres d'altitud), contrafort de la serra de Mogrony, a l’anomena’t pla de Sant Pere.

Hom especula que prop seu hi devia haver l'antic castell de Mogrony, documentat des del 885, quan el prevere Esclua, de la Cerdanya, més tard bisbe intrús d'Urgell, el va vendre al comte Guifre el Pelós, el qual el cedí aviat al monestir de Sant Joan de Ripoll (després, de les Abadesses).

Del castell de Mogrony únicament en tenim referències dubtoses, ja que no s’han trobat restes que en confirmin l’existència - el mot ‘ castell’ es donava als edificis situats en llocs encimbellats i/o alterosos, amb independència de les seves mides, i dels materials emprats per aixecar-los. Mogrony podia haver estat poc més que una atalaia feta de fusta - . El seu record fou anul•lat per la importància que adquirí el proper castell de Mataplana que va exercir la jurisdicció del lloc.







L'església de Sant Pere és documentada des del 899, però l'edifici actual es reconstruí entorn del 1130. Té una gran nau amb absis i dues absidioles en disposició de creu o trevolada; a migdia té un pòrtic amb tres arcs que precedeix el portal i el campanar d'espadanya. Els absis són ornats amb arcuacions i faixes de tipus llombard.


https://algunsgoigs.blogspot.com/2017/05/goigs-la-mare-de-deu-del-somriure-sant.html

Hom pensa que la devoció a la Mare de Déu de Mogrony [ possiblement primera advocació d’aquell ‘castell’ de referències dubtoses ], va iniciar-se a l’església de Sant Pere , avui, en la seva absidiola dreta es venera una imatge que es coneix com la Marededéu del somriure. 

El creixement demogràfic de Gombrèn; la seva església parroquial dedicada inicialment a Santa Magdalena és documentada ja des de la primeria del segle XV, explica el progressiu declivi de Sant Pere de Mogrony, que s’accentuarà exponencialment al segle XVIII, quan es trasllada la titularitat de la parròquia a Gombrèn, al nou temple de tipus neoclàssic, que l'arquitecte Josep Moretó reedifica a partir del 1724. Al segle XIX es va canviar l’advocació d’aquesta església que des d'aleshores s'intitulà Sant Pere, en record de la primitiva parroquialitat de Mogrony.

Pràcticament abandonada al llarg del segle XIX , fou restaurada entre el 1880 i el 1915 gràcies a l' interès dels bisbes de Vic , Morgades, i Torras i Bages. Amb motiu de la restauració, i en altres ocasions, s'hi han celebrat festes de tipus patriòtic i/o romàntic que exaltaven Mogrony com la Covadonga catalana.

L’acció dels bisbes de Vic , va permetre salvar dos laterals d'altar procedents d'aquest temple , que a finals del segle XIX van ingressar en el Museu Episcopal de Vic. En elles es representen a Sant Pere i Sant Pau. Es creu que van ser pintades pel mestre de Soriguerola en el darrer quart del segle XIII o principis dels XIV, amb un estil que encara mostra les formes romàniques, però que ja anuncia la plasticitat i les figures estilitzades de l'art gòtic.




No va tenir la mateixa sort una talla de Crist Crucificat del segle XIII, que es troba exposada en el Yale University Museum de New Haven; en aquest cas si voleu veure aquesta talla , no haure de voltar per les nostres contrades, sinó que us caldrà viatjar fins als Estats Units per observar-la.

Que la Marededéu , l'apòstol sant Pere i tot l'estol celestial, elevin a l'Altíssim la pregària del poble català per assolir la llibertat nacional, els clams de les victimes dels genocidi ètnics i/o culturals que es duen a terme arreu del món, i les peticions de justícia dels que pateixen la corrupció endèmica i sistèmica. 

Amén !!!  

 inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

divendres, 16 de setembre del 2011

SANT PERE D’OS DE CIVIS. VALLS DE VALIRA.ALT URGELL

Os de Civis, també dit Aos de Civis, i antigament Os d’Urgell és una entitat municipal descentralitzada de les Valls de Valira, a l’Alt Urgell. Té un cens de població aproximadament de 140 habitants i estadísticament el nombre va creixent.

Os de Civis és en la vall d’Aos , a 1493 m. d’alçada , conforma l’anomenada coma de Setúria dins la conca del riu Aos, tributari del Valira. La població està en el vessant andorrà , administrativament però, sempre ha estat catalana i els seus límits mai s’han disputat. Només s’hi pot arribar mitjançant la carretera de Sant Julià de Lòria, i els serveis bàsics depenen d’Andorra. La comunicació amb la resta del municipi és molt difícil , ens expliquen a l’oficina d’informació que hauríem de pujar al coll de Conflent, per una pista de terra, de la que no ens poden garantir ni la continuïtat, ni la qualitat.

Pertanyia al vescomtat de Castellbó. Al 1982 al veure’s incomunicats per les fortes riuades es va constituir l’Associació d’Amics d’Aos de Civis que va ajudar a la restauració de les cases del poble , i va aconseguir alguna subvenció per restaurar l’església romànica de Sant Pere i Santa Margarida, de la que ens diuen que era potser abans un castell.

Malgrat els seus orígens romànics l’església no apareix documentada fins l’any 1312. Edifici medieval molt modificat en èpoques posteriors. Consta d’una nau rectangular amb tres capelles laterals al costat nord, i coberta de fusta.



La nau està capçada a llevant per un presbiteri i una sagristia trapezoïdal que substitueixen l’antic absis semicircular espai ara ocupat per la sagristia. El porxo original, situat a les façanes de llevant i de migdia ha estat reconstruït al segle XX.

Les obertures originals són dues finestres de doble esqueixada i un ull de bou situades a la façana. El campanar situat al costat de l’entrada, presenta unes característiques de fortificació. És de planta quadrada amb dos pisos i espitllera al primer pis i quatre finestres al segon.




Sens fa difícil entendre la complaença de la població pel que fa als graffitis, que suposem atès el fet que la majoria de les cases són al redós de l’església.

dijous, 15 de setembre del 2011

ÒDENA. TEMPS, ERA TEMPS.

Rebia un e.mail del Xavier Jorba amb el següent text :

Bon dia;

He llegit amb interès la vostra excursió a Òdena de fa un any. Us envio fotos d'abans de la guerra sobre el castell, extretes del fons fotogràfic de l'Arxiu Històric Comarcal de l'Anoia (ACAN).

Salutacions

Fa referència sens dubte al la crònica :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/02/odena-el-castell-de-guix.html

On deixava un prec : Voldria incorporar a la meva crònica alguna imatge d’aquella població aturonada; en aquest sentit amics lectors faig una crida a tothom.

Hem tingut ocasió de tornar a Òdena en més ocasions :
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/02/el-mar-dodena-lexplotacio-del-guix.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/02/imatges-perdudes-de-lanoia.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/02/esglesia-parroquial-de-sant-pere-dodena.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/08/ermita-i-rellotge-de-sant-bernabe.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/02/can-macia-dodena-lanoia-desconeguda.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/02/lanoia-desconeguda-la-merce-de-can.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/02/sant-miquel-dodena-lanoia-desconeguda.html

Les nostres cròniques s’havien de publicar en un mitjà de la premsa escrita amb gran implantació a la comarca de l’Anoia, i és hores d’ara que no sabem donar-vos raó del perquè finalment això no va succeir. Recentment la televisió de Masquefa ens ha demanat permís per portar algunes d’aquestes cròniques a la petita pantalla; per descomptat ens afegim encantats a la iniciativa que coincideix al 100% amb la finalitat que proclama el nom del grup ; CONÈIXER CATALUNYA




Em cridaven particularment l’atenció les fotografies del turó d’ Òdena;




del grup amb un animal de carrega que està prop de la torre del Castell;




i les restes del Castell.

Les fotografies en blanc i negre – ara que ho fem quasi tot en color - incorporen una pàtina de solemnitat, fins d’un cert lirisme patètic.

Agraïm infinitament la col•laboració del Xavier Jorba, i desitgem que també a vosaltres us facin un pessic al cor aquestes imatges.

dimecres, 14 de setembre del 2011

SANTA EULÀLIA D’ASNURRI . VALLS DE VALIRA ALT URGELL

La Rosa Planell i el Miquel Pujol ens expliquen la sortida que els duria fins a l’església de Santa Maria d’Asnurri, a les Valls de Valira, a l’alt Urgell ; abans d’arribar a la Farga de Moles van prendre el trencall a l’esquerra que porta a Civis.

Per una carretera enrevessada- de les que tant els hi agraden - arribaven al poble situat a peu de carretera, que s’estén muntanya amunt.

El topònim preromà conté el mot basc “uri” que significa “poble”, així doncs som al ‘ poble de Asn’ .

Asnurri està situat a l’esquerra del riu de Civis, a 1194 m. d’altitud. Té habitualment uns 40 habitants aproximadament; és molt formós i el dia en que hi vam ser era curull de flors.

L’església esta situada a la part alta del poble, hi ha una altra entrada al poble per la part superior que hi condueix. El primer esment documental de l’església de Santa Eulàlia d’Asnurri data de l’any 1038.

L’ edifici ha estat molt modificat en el transcurs del segles, conserva però, quelcom de la bellesa del seu origen romànic. Consta d’una nau capçada a llevant per una absis semicircular. Posteriorment foren afegides les capelles laterals i el cos de l’entrada.




La nau és coberta amb volta de canó seguit, i reforçada per tres arcs torals i l’absis de volta amb volta de quart d’esfera. En la unió de l’absis amb la nau hi ha tres degradacions visibles. La llum entra travessant tres finestres, dues en l’absis i una altra en la zona d’acoblament de l’absis amb la nau.

El campanar, d’època tardana, es recolza sobre la volta del absis. És de planta octogonal, d’un sol pis i amb quatre finestres.

L’any 1936, va desaparèixer una imatge de la Mare de Déu de principis del segle XIII, inclosa dins el grup de marededéus romàniques de la Cerdanya.