Entrant al poble de Bagà per la entrada provinent de Berga i fent la circulació obligatòria pels seus carrers en arribar prop del passeig vam girar a l’esquerra per seguir la pista asfaltada que ens porta al Paller de Baix. Uns metres abans d’arribar al santuari, en una cruïlla assenyalada amb una gran pedra vam tornar a girar a l’esquerra i vam prendre la pista de terra que ens duu al Paller de Dalt. És una pista bastant sotraguejada i plena de pedres per la que hem vist pujar diferents cotxes però es necessari una certa alçada de la carrosseria a terra.
En arribar al Paller de Dalt només podem parlar de les runes d’uns grans edificis. En les restes més importants hi ha que destacar unes arcades, una capelleta i les restes d’una escala de caragol de pedra ( només uns graons) per pujar a un altre pis enrunat. Segons comentaris pot tractar-se d’una església anterior les pedres de la qual van servir per bastir l’església del Paller de Baix?
Vam parar el cotxe en l’esplanada darrere una gran roca. De seguida vam fer un mos i vam començar el camí. A les 9 del matí feia fred i ens vam abrigar un xic. A la nostra esquerra veiem els talussos de la carretera que puja fins a coll de Pal i a la nostra dreta les muntanyes de la serra de sant Marc.
Iniciarem la pujada i el primer que trobarem és la bassa on es pot veure en les seves aigües un gran quantitat de caps grossos. Anys enrere hi havia trobat un grup de salamàndries.
I comencem la pujada de la Collada Grossa. Déu n’hi do la pujada! Però, poc a poc, fem camí i al cap de mitja hora som dalt. Hem hagut d’esforçar-nos una mica per que el terra és trencat i format en molts trossos per una roca fina i lliscosa per l’ humitat del dia. Per fi continuem per uns planells entre pins i herbei que ens porta fins el pla de Fanelles on principia pròpiament el camí que porta fins a l’ermita de sant Marc de Brocà.
Per un corriol marcat al principi però que a mida que ascendim és converteix només en una senyal fressada en el fenàs, pugem entremig de pins fins el cim (1608 m) de la serra de sant Marc. Les companyes es van entretindré un xic cercant maduixes pels costats del camí.
La panoràmica, ens fa dir: Oh!. És fabulosa, a un costat la vall de Bagà i Guardiola amb les carreteres, el riu Bastareny i sant Llorenç de Guardiola (prop Bagà). A l’altra vessant la vall del Gavarrós i la carretera al costat del Llobregat que mena cap a la Pobla de Lillet. Aixecant els ulls de les valls la vista s’eixampla i divisem al nord el coll de Pal, la Tosa i el Puigllançada. A la nostra esquerra el cim forcat del Pedraforca, el Comabona i els cims d’Ensija amb la Gallina Pelada. A la dreta Castellar de n’Hug i rere nostre la serra de Falgars. Giravoltant el cos sembla un calidoscopi de paisatges, muntanyes i cel. Tot un contrast de sensacions.
Dalt del cim s’alça sola l’ermita oberta, a tots els vents. Nua de teulada mostra submisa el seu interior, amb la intima presencia de les seves parets mig emblanquinades. Una ànima benaurada ha recollit i col•locat les pedres del sostre fem semicercle als costats de l’ermita, també deu haver desbrossat les plantes que omplien el recinte. Un arc de volta de canó a cada costat, una fornícula , tres graons i l’esquelet pudibund d’un petit altar són les notes del seu despullat interior.
La porta per dins d'un arc de mig punt i per fora d'una grossa pedra amb el nom de sant Marc gravat. I aleshores vull creure que per incultura algú ha pintat damunt un nom que no havia de tacar un lloc venerable pels anys.
Mal parodiant a Mn. Cinto Verdaguer en el seu poema “Lo comte Arnau”
