ESGLÉSIA DE LA NATIVITAT DE LA MARE DE DÉU DE LARÉN. PALLARS JUSSÀ. CATALUNYA

Larén adquirirà la condició de Municipi l’any 1812, el cens de 1787 donava un total de 15.474 ànimes a la comarca del Pallars jussà, l’any 1831 constaven 25 veïns a Larén.

L’any 1857 s’assolirà el sostre històric de població del Pallars jussà amb 28.861 ànimes, Larén el febrer de 1847 fou agregat a Senterada, en virtut de la Llei Municipal promulgada el 1845, on es fixava el límit de 30 veïns (caps de família) per a poder tenir ajuntament independent, Madoz explica que que l’any 1845 formaven el poble 10 cases d'una sola planta, en un sol carrer, irregular, costerut i sense empedrar. Fora de la població, però a prop, hi havia una font abundant, i el poble disposava de rentador públic.

Ceferí Rocafort i Sansó (La Pobla de Segur, Pallars Jussà, Lleida, 1872 - 1917), recull en la seca crònica que Larén, vers el 1900, hi havia 33 edificis, amb 62 habitants, en la mateixa data la comarca tenia un cens de 20.295 ànimes.
Podem suposar – a manca de dades – que l’església dedicada a la Nativitat de la Mare de Déu, quines runes esfereïdores retratava la Gemma Capdevila Ribes, s’ampliava i/o reformava en aquells anys.

Des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) ens enviaven una imatge datada el 14-14-1973 en la que s’aprecia que l’ esglesiola estava sencera.

El Josep Sansalvador Castellet li feia una fotografía el 24-VI-2002, en la que li mancava ja una part important del sostre.

La despoblació s’aguditzarà al final del segon feixisme, (Dictadura de Francisco Franco) , en el cens de 1981 el cens comarcal, amb una superfície de 1343,08 km² , és de 15.633 persones, que seran 13.840 a darreries de l’any 2012.

La Capital, Tremp el municipi més gran de Catalunya amb 302,82 km² [ la comarca del Barcelonès té una superfície de 144,72 km² ], amb 6.515 habitants concentra quasi la meitat de la població.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESCOLÀPIES LA IMMACULADA DEL MASNOU. MARESME. CATALUNYA

Retratava l’edifici escolar d'un sol volum de planta rectangular i proporcions cúbiques que es composa de planta baixa, tres pisos i terrat pla utilitzat com a zona recreativa per l'alumnat del col•legi. El pas a nivell es va construir l'any 1892.

Les façanes tenen una composició simètrica a partir de diversos eixos verticals ritmada a partir d'una seqüència repetitiva d'obertures d'arc de mig punt que es van fent més petites a mesura que es guanya un pis d'alçada. La porta d'accés d'arc de mig punt ubicada a la façana principal està centrada.

El parament de la façana és llis i sobri, només destaca el fris de decoracions mostrejades sota la cornisa.

No trobava cap dada de l’advocació de la Capella del Col•legi, i de la que des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa d Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya e Catalunya, em confirmaven que està dedicada a la Immaculada.

Ens agradarà tenir almenys una imatge d'aquesta Capella a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Tampoc del mestre d’obres, germà operari, i/o arquitecte autor del projecte d’aquest edifici que s’aixecava a l’any 1857 a instàncies de la Santa Mare, Paula Montal i Fornés de Sant Josep de Calassanç (Arenys de Mar, 1799 - Olesa de Montserrat, 1889), també ens agradarà saber-ho a l’email coneixercatalunya@gmail.com , com quasi la major part d’edificis de ‘qualitat’ pertany a l’època en que el Masnou, i fins el Maresme, semblaven destinats a ser el ‘jardí de l’edèn’.

Els filats dels mal dits ‘serveis públics’ és una paria – adaptada a la realitat actual - que se’ns imposava l’any 1714, i que consisteix en degradar – fins on sigui possible – el Patrimoni Històric de Catalunya, i alhora posar en risc al major nombre de persones que sigui possible.

SANT ESTEVE DE VALLORIOLA. SAGÀS. BERGUEDÀ

Visitàvem la Maria Rosa Planell Grauel , i el Miquel Pujol Mur, el lloc i l’església de Sant Esteve de Valloriola, (també anomenada Valldeoriola) que envoltada de masies s’alça damunt un petit turó que domina les cases i els camps del seu entorn.

Segons el diccionari Alcover-Moll, la probable arrel etimològica del nom deriva del llatí Aurĕŏla, diminutiu . de aurĕa, ‘daurada’. Això fa pensar en la possible presencia d’or en l’aqüífer que conforma la vall.

Una segona tesis la relaciona amb la presencia abundosa de l’ ocell de la família dels oriòlids, espècie Oriolus galbula, de cos de color groc brillant fora la coa i part de les ales, que són negres com els peus i el bec; la femella és verda per damunt i grisenca per sota; fa el niu penjat als arbres, de manera que el vent el gronxa; en Castellà, oropéndola

L'església de Sant Esteve de Valloriola té els orígens en l'època medieval (baixa edat mitjana) però fou modificada i ampliada al segle XVIII. La llinda de la porta de la sagristia esmenta la data de 1701.

L'església de Sant Esteve de Valldoriola té una sola nau amb una sagristia oberta al mur del presbiteri, a tramuntana. Orientada a llevant, té un senzill campanar d'espadanya a ponent.

La porta, d'arc de mig punt i amb dovelles regulars, està orientada a migdia. Està coberta a dues aigües i té el carener paral•lel a la façana principal.

Decorada interiorment amb una senzilla estilització floral a l'altar i una decoració geomètrica a la resta de l'edifici.

Fotografia: Maria Rosa Planell Grau
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

LA FONT MODERNISTA DE SANT PERE DE RIBES. EL GARRAF. CATALUNYA

Ens explicaven que els tèrmits han esdevingut ‘Senyors de sant Pere de Ribes’ i residents únics de la seva Casa Consistorial.

El Josep Olivé Escarré comprovava el funcionament de la Font modernista que construïa l'any 1906 l'arquitecte Josep Font i Gumà (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1859 - 1922) per a commemorar l'arribada d'aigua potable a la població.

Situada al centre de la plaça - a la que dona nom - , està constituïda per un cos cilíndric amb tres parts diferenciades; la part inferior és feta de maó i trencadís de rajola blava i blanca, i consta de tres parts separades per murets de pedra perpendiculars. En aquesta part hi ha tres piques de pedra amb els respectius brolladors metàl•lics. Una motllura de pedra dóna pas a la part central de la font, feta amb rajola blava i groga, on hi ha la inscripció "any 1906" dins una forma lobulada. Una nova motllura, acabada amb rajola ceràmica verda, precedeix el nivell superior, de forma cònica i fet amb trencadís groc i verd, que queda rematat per un gerro ceràmic. La font està construïda sobre una base circular de pedra.

L’arquitecte Font, construïa una Font, que donarà nom a la Plaça de la Font. Ens caldria l’enginy del Josep Mestre Planas, al que encoratgem a versificar aquest fet curiós.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT SEBASTIÀ. BASTIDA DE BELLERA. PALLARS JUSSÀ. LLEIDA.CATALUNYA

Pascual Madoz Ibañez (Pamplona-Iruñea 1806 - Gènova 1870) , en el seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar (Madrid, 1845-50), inclou un article sobre Bastida de Bellera, on explica que el poble és dalt d'un turó, amb lliure ventilació i clima propens a inflamacions i cadarns bronquials. Tenia 10 cases d'un sol pis, 8 d'elles al voltant d'una placeta, amb l’església parroquial de Sant Sebastià, i 2 més a 10 passes de distància. El terreny del poble és en part muntanyós i en part pla; és escabrós i de mala qualitat. Hi ha boscos d'alzines i roures que es feien servir per a llenya, i una petita horta regada pel riu de Sarroca a través d'una sèquia. Esmenta el barranc de Sant Genís, però en diu que les aigües són tan profundes, que no es poden aprofitar, i fa un esment del pont, sense dir-ne el nom. S'hi produïa blat, ordi, patates, llegums, fruites, panses i cànem. De bestiar, vaques, ovelles i cavalls. Hi havia cacera, sobretot de llebres, perdius i conills. La població era de 6 veïns (caps de família) i 25 ànimes (habitants).

El 1845 hi consten 25 habitants, que havien passat a ser 6 el 1970 i cap al 1994, any en què va passar a ser un poble abandonat.

La descripció tècnica correspon a una data molt anterior a la de la fotografia del Francesc Arrachea :

Església amb torre campanar i cementiri davant de la façana. Consta, a nivell de planta, de tres naus separades pers arcs torals i coberta de volta de canó. Els arcs torals arrenquen d'unes mènsules en forma de voluta situades al nivell de la cornisa sobre els arcs de separació de les naus laterals. Aquestes estan cobertes també per volta de canó. Tribuna als peus. El campanar és una torre quadrada de dos cossos separats per cornisa de pedra i amb finestres d'arc de mig punt. La façana té un porta d'arc de mig punt adovellada i a sobre un petit rosetó. Sobre l'altar, hi ha una creu datada del 1984.

El topònim Bastida fa referència a un lloc elevat des del que es practicaven tasques de guàrdia i bada, respecte de Bellera, malgrat la representació d’un animal – que més que be ens sembla cabra salvatge - , pensem que no té cap relació amb l’activitat cinegètica, de pastura i/o de ramaderia, per descomptat ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

 Demanàvem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), imatges d’aquesta esglesiola que paradoxalment assolia la seva ruïna quan el REINO DE ESPAÑA es rendia a l’encís del ‘totxo’ i la cultura del ‘pelotazo’ .

Certament  la fotografia datada el 14-VII-1973,  ens confirma  que  la ‘capacitat destructiva’ , és una de les ‘virtuts’ de la marca ESPAÑA;  en aquesta ocasió a la que fou   església parroquial  advocada  a Sant Sebastià  al poble de la Bastida de Bellera.

A qui correspongui felicitats per aquesta ‘ gran feina’. 

THE RESURRECTION OF ST. JOHN BAPTIST IN SANT JOAN DESPI. EL LLOBREGAT JUSSÀ.

La mort de Sant Joan Baptista segons la versió d'Ibn Kathir, menys difosa que l'evangèlica, ens explica que el rei Herodes planejava casar-se amb la seua formosa neboda. Aquest matrimoni era vist amb bons ulls per l'ambiciosa Heròdies. En assabentar-se de la intenció del rei, el Baptista s'hi oposà per considerar-la incestuosa. Heròdies i Salomé III, enrabiades, decidiren venjar-se'n: la filla cantà i ballà davant l'oncle que, en acabar l'actuació, estava tan complagut que prometé donar-li qualsevol cosa; ella li demanà el cap del Baptista en una safata.

L’informe de Sant Joan Despí afirma que l’església parroquial de Sant Joan Baptista fou arrasada per decret del mateix Ajuntament de la localitat, per ‘fer bona’ la tradició lligada al martiri del sant.

Amb excepció d’un calze, res es va escapar del robatori o l’incendi, entre el que desaparegué figuraven imatges i objectes de culte d’un gran valor artístic com : una veracreu, una custòdia, un calze d’or, i joies de la Mare de Déu (pàg. 83), un retaule del Roser d’estil renaixentista (pàg. 66), un retaule barroc de la Mercè molt notable (pàg. 69), un retaule de Sant Anton neoclàssic (pàg. 71), una interessant imatge barroca (pàg. 75), un púlpit renaixentista (pàg. 76), i una pintura del segle XVIII de la Mare de Déu del Remei (pàg. 77).
http://www.cultura.arqbcn.org/arxius/publicacions/Destrucci%C3%B3_2.pdf

la reconstrucció, només en restava el campanar, fou encarregada a l'arquitecte Josep Maria Ayxelà Tarrats, que enviudava d’Ana María Tusquets Padrosa l’any 1973 – ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de la data i lloc de naixement i traspàs d’aquest arquitecte -, el qual va reedificar l'església durant els anys quaranta del segle XX, l’edifici té tres naus capçades amb sengles absis.

La direcció artística i als disseny d’interiors s’encomanava al Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 - Barcelona, 1 de maig del 1949), un exemple de la seva feina el podeu veure a la Capella del Santíssim.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CAPELLA DE SANT ANDREU DEL CEMENTIRI DE SANT LLORENÇ DE LA MUGA. EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA.CATALUNYA

Marià Baig Aleu ( Figueres 1955 ), defensa que la Capella fou consagrada el dia 4 de juliol de l'any 1605, el cementiri fou traslladat prop de la capella l'any 1831, en aplicació del primer ‘pelotazó urbanístic’, sota el pretext del greu perill que les ‘exhalacions cadavèriques’ podien comportar a la població, la mesura l’acordava el Rei Carlos III, que entre altres ‘virtuts’ tenia la de l’anticatalanisme radical.

És una esglesiola d'una sola nau, davant la façana hi ha una galilea amb arcades de mig punt i teulada a doble vessant, i campanar de cadireta d'una sola arcada, presenta coberta de volta de canó a la nau i de quart de cercle al presbiteri, amb un absis semicircular.

La porta principal, d'un sol arc de mig punt presenta una llegenda incisa a la clau: SANT ANDREU i una data del segle XVII, ara mig esborrada (probablement 1605, l'any de la consagració).

Advertia il•lusió a la població local, tant pel que fa a la celebració de la consulta democràtica sobre la relació amb el REINO DE ESPAÑA, com en el seu resultat.

Les actituds del PP no van en aquesta línia, i per intercessió de Sant Andreu, aixecava a l’Altíssim la meva pregaria, Senyor, allibera el teu poble !!!!!