UN TOMB PEL MUSEU DE L’ACORDIÓ D’ARSÈGUEL.L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

L’Artur Blasco i Giné ( Barcelona 1933 ), va exercir professionalment com a biòleg fins a la seva jubilació, i com investigador i divulgador del folklore fins al dia que el bon Déu el cridi a la seva vora per escoltar-lo tocant algun dels seus estimats acordions diatònics.
http://www.ccma.cat/premsa/artur-blasco-a-savis/nota-de-premsa/2695921/
http://www.rubricaeditorial.cat/memoriaassociativa/artur-blasco-i-gine-traieu-de-les-golfes-els-vells-acordions/
https://sortactual.wordpress.com/tag/tradicions/
http://grups.blanquerna.url.edu/m46/catalans/acordio.htm
http://www.ccfundacions.cat/fundacions/fundacio-artur-blasco-per-a-la-recerca-i-divulgacio-de-la-cultura-popular-i-tradicional-d

El Joan Vives Castells havia concertar una trobada a casa de l’Artur Blasco Giné a Arsèguel el dissabte 14.11.2015, i em va demanar que l’acompanyes, té al cap fer un vídeo en el que s’expliqui l’origen de l’acordió diatònic, com va arribar al Pirineu, i l’actuació d’algun grup de la Vall de Boí. Val a dir, que fins aquest dia, jo ho desconeixia tot d’aquest instrument. La visita a Arsèguel, m’obligava a declinar la invitació del Josep Sansalvador Castellet per assistir a la 3a Jornada d’Estudis de l’Alt Urgell, que es va celebrar a Oliana, el mateix dissabe, i en la que presentava la ponència, “Recerques de l’Arxiu Gavín sobre el romànic de l’Alt Urgell”.

De forma molt didàctica ens explicava l’Artur Blasco Giné que l’origen de l’acordió està en el Cheng, un orgue de boca xinès que es va inventar als voltants de l'any 2700 a.C. i que encara s'usa en l' actualitat principalment en actes religiosos.

Christian Friedrich Ludwig Buschmann (17 juny 1805-1 octubre 1864) un fabricant d'instruments musicals d'Alemanya, fabrica a Berlín l’any 1821 la Mundarmónika (Aura), i l’any 1828 perfecciona l' Aura i inventa l' harmònica
Cyrill Demian (1772-1849) d'origen armeni, es guanyava la vida com un fabricant d'orgue i piano, amb els seus dos fills Karl i Guido, a Mariahilfer Straße No. 43 a Viena, Àustria. El 6 de maig de 1829, Cyrill i els seus dos fills presenten un nou instrument a les autoritats de patent - l'acordió. La patent va ser concedida oficialment el 23 maig 1829..
Sir Charles Wheatstone (Gloucester, England, 6.2.1802 + Paris, France, 19-10-1875) inventa l'acordió Anglès, dit també concertina.

L’any 1831 Isoard Mathieu modifica l' acordió de Demian, substitueix els acords per notes individuals, i també bisonores. És el naixement de l 'acordió diatònic.

1841 Es fabrica el primer acordió a Espanya, obra de l' artesà Juan Moreno de Madrid.

1850 L' Alemàny Heinrich Band (1821-1860) inventa el bandoneó, fruit del desenvolupament de la concertina.

1854 Malhaus Bauer substitueix els botons per tecles i fabrica l'acordió de piano. L'anomenaven "el piano del pobre".

1897 Paolo Soprani (Castelfidardo 1845? + 20-02-1918 ) patenta a Itàlia l' acordió cromàtic.

Perpinyà va ser la porta d’entrada de l’acordió diatònic, i es que malgrat la dissortada cessió que feia Felip IV de Castella (Valladolid, 8 d'abril de 1605 - Madrid, 1665) feia a França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya, en el Tractat dels Pirineus (o Pau dels Pirineus) signat el 7 de novembre del 1659, els vincles familiars i/o d’amistat continuaven – i continuen vius - entre els catalans d’un i altre costat del Pirineu.

L’acordió va canviar –literalment- la vida en aquests terres pirinenques, que passaven del ball en grup, al ball en parella, amb la comprensible resistència inicial de l’església, que el definia inicialment al país basc com " la manxa del infern" , i que acabaria però, assumint també l’acordió com un instrument musical apte i adequat per acompanyar els actes religiosos.

Els canvis politics i econòmics provocaran que l’acordió diatònic arribi al continent americà que se’l farà seu ben aviat, a casa nostra la quasi total despoblació del Pirineu, farà que en la seva majoria els instruments musicals quedin arraconats i oblidats.

La recuperació que viu en aquests moments l’acordió als Pirineus catalans, és en bona part mèrit de l’Artur Blasco Giné; Catalunya sortosament en aquesta ocasió, li ho reconeixia l’any 1998 amb el Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla, l'any 2001 amb la Creu de Sant Jordi, i l’any 2004 amb el Premi Nacional de Cultura Popular.

M’enduia d’ Arsèguel el gratíssim record d’haver tingut ocasió de tractar amb un esser humà excepcional.

EDIFICI DE LA PAERIA. CERVERA. LA SEGARRA. LLEIDA

Retratava al Josep Olivé Escarré, davant la façana de la Paeria de Cervera, la descripció ens diu que es tracta d'un cos quadrangular adaptat en la seva part posterior als volums de l'església gòtica que incloïa, a més de les dependències municipals, avui en curs de remodelació, un espai dedicat a capella, que desaparegué.

La façana, en canvi, ha sobreviscut inalterada, bé que l'ampliació del segle XVIII en modificà la composició dels seus eixos. Puig l'organitzà com un cos simètric, centrat per les obertures de la portada i un finestral. La primera és una porta rectangular amb encoixinats, que disposa al damunt de la clau de les dovelles a saltacavall l'escut de Cervera en alt relleu, obra del mateix Puig. La finestra, just al damunt de l'escut, és també allindada, amb pilastres que sostenen un entaulament amb frontó de volutes emmarcant un gerro ornamental. Flanquejant l'eix i sobre dues portes laterals es disposaren sengles balconades sostingudes per cinc grans mènsules esculpides en forma de torsos. Les mènsules han estat interpretades com a al•legories dels cinc sentits a la balconada esquerra, i com a representacions dels personatges del mercat a la balconada dreta. Les baranes són de ferro forjat amb elements corbats. L'alçat és unificat a la part per un seguit de finestres sota una cornisa molt destacada que ve a reafirmar l'horitzontalitat del disseny. Aquest tret quedà desmesuradament accentuat per l'ampliació del 1786, que afegí al costat esquerra un cos que, tot repetint els elements de l'obra del XVII, l'allargà eliminant-ne el primitiu eix de simetria i substituint-lo per un nou ritme que alterna accessos emfatitzats amb balconades. Tanca la reforma una cantonera amb encoixinat, idèntica a les que tenia la construcció antiga. Aquesta intervenció, executada per Marc Gaudier, es féu seguint el projecte de Jaume Padró, i responia a la necessitat de crear al costat de l'Ajuntament un nou cos de presons que substituís les insuficients i deteriorades construccions penitenciàries. En ell és remarcable l'esforç posat a mantenir l'aparença de l'obra de Francesc Puig, fins i tot en detalls com les mènsules de la nova balconada, que en aquest cas al•ludeixen a la funció judicial de l'edifici. Aquest afany mimètic sembla relacionable amb la intervenció del corregidor Juan Antonio Pérez, que pressionà els paers per tal de mantenir l'aspecte unitari del conjunt.

L'Ajuntament de Cervera ha de ser considerat com una de les realitzacions més originals de l'arquitectura civil del barroc català, concebuda dins uns paràmetres sòbriament classicistes no desvirtuats per la presència d'alguns elements de caràcter ornamental, en els quals s'ha de remarcar la hibridació entre formes decoratives heretades del manierisme i la solució de les mènsules esculpides, que tenen com a paral•lel en aquelles dates les del frontispici de la Santa Cova de Manresa, conjunts que mereixen una anàlisi detinguda que permetés mesurar el pes d'uns recursos d'antiga tradició i d'ascendència medieval, que no es contradiuen amb l'assumpció de models adequats a l'estil i les necessitats de l'època.

Quan la blasó defensem que li és més pròpia la servera (Sorbus domestica) , que és un arbre de la família de les Rosàcies del gènere Sorbus, del qual se n'aprofiten els fruit, la serva.

Que el cérvol que comparteixen – amb la cornamenta en diferents posicions -, els Cervera, i els Cervelló.

Com ho diuen al Quixot?, Hacella y no enmendalla, oi ?.

Ah!, el Josep té quasi 1.400 imatges en color 13X18.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA ASSUMPTA DE PALAFOLLS. . EL MARESME . CATALUNYA

Miquel Garriga i Roca (Alella, 1804 - Barcelona 1888) va ser l’autor del projecte tècnic de l’església de Santa Maria Assumpta al veïnat de Ferreries, llegia que es va construir en dues fases: els fonaments entre 1865-75 i la resta entre 1896-1908. No trobava cap dada de l’arquitecte que es feia càrrec d’aquesta obra desprès del seu traspàs. Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La descripció ens diu que és un edifici de grans dimensions, amb les façanes de pedra irregular, un absis destacat semicircular i un estret campanar de torre.

Santa Maria Assumpta assolia la categoria parroquial l'any 1928, data en que va ser segregada de Sant Genís de Palafolls.

No disposa Palafolls amb un cens de 9.065 habitants a darreries de l’any 2014, d’un Catàleg de Patrimoni en línia, la reiteració d’aquest ‘anomalia’ ens fa dubtar seriosament de la certesa d’aquella afirmació, SOM UNA NACIÓ!, a tot estirar son MÉS QUE UN CLUB, oi ?.

ESCOLA I CASA DEL MESTRE DE LA COLÒNIA GÜELL. SANTA COLOMA DE CERVELLÒ. EL LLOBREGAT JUSSÀ

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 1600 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Al mes de març de 1890 es va posar la primera pedra i assenyalaren els fonaments de la nova fàbrica de cotó que Eusebi Güell i Bacigalupi Comte de Güell (Barcelona, 15 de desembre de 1846 - 8 de juliol de 1918) i Ferran Alsina i Parellada (Barcelona 1861 - íd. 1908) van instal•lar al terme de Santa Coloma de Cervelló a fi de que "d'aquesta manera l'obrer es trobés en millors condicions higièniques d'habitació i d'aliments...". Això comportà la construcció d'una autèntica colònia on no podia faltar l'Escola i la Casa del Mestre. Dotada de les millors condicions que es donaven al seu moment.

L’edifici de l’escola juntament amb la Casa del Mestre, es poder diferenciar de la resta de la colònia, pels materials, disposició i estructura. L’escola és de planta irregular, recobert amb lloses de pedra i remarcant amb maó vist les obertures, la sanefa sota el ràfec i part del mur del primer pis, justament la que dóna als terrats que, a la seva alçada envolten gairebé ¾ parts de l'edifici. Malgrat la seva aparença historiada, és de gran funcionalitat, amb profusió de finestres per afavorir el treballs dels nens i situat en un extrem de la Colònia envoltat de pins per millorar el seu lleure. La coberta és de teula àrab a quatre aigües i en la distribució de les obertures (grans a la planta baixa i petites i agrupades en fileres al primer pis) es veu la tendència historicista dominant en la majoria dels edificis singulars de la Colònia Güell.

L'escola es va construir quan ja estaven pràcticament finalitzada totes les altres construccions de la colònia, a excepció de l'església que, malgrat haver estat projectada una desena d'anys abans, es va construir a ritme morós i deixar finalment inacabada. El 1914, doncs, es va finalitzar l'escola i la casa del mestre, dos edificis bessons, units per un pont de maó i diferents substancialment en la seva concepció espacial, tal i com es deriva de les diverses funcions per a les que van estar creats.

La descripció tècnica de la casa del mestre ens diu ; habitatge que és el conjunt o contrapunt del seu edifici complementari, l'Escola. Està construït amb lloseta de pedra i té les obertures, les cantonades, una franja alta i la torratxa remarcats amb maó vist, accentuant encara més la varietat de nivells, terrasses i teulades que li donen una aparença de "castell màgic" i emmascarant una senzilla planta en forma de ela. El desnivell del terreny afavoreix el seu aspecte complicat afavorint les diferents escaletes, entrada, comunicació amb l'Escola, accés posterior del pati privat al primer pis, i creant una diferència d'un pis entre la part de davant i la posterior. Les teulades són teula esmaltada en verd i negre, i a la xemeneia hi ha, en ceràmica vidriada, la data de construcció (1911). L’ historicisme és palès.

Francesc d'Assís Berenguer i Mestres (Reus, 21 de juliol de 1866- Barcelona, 8 de febrer de 1914), i Joan Rubió i Bellver ( Reus, 24 d'abril de 1871+ Barcelona, 30 de novembre de 1952), foren els coautors d’aquests edificis, hom pensa que també Francesc Berenguer i Bellvehí (Sant Joan de Gràcia (Barcelona), 7 d'agost del 1889 – Barcelona, 15 de març de 1952) fill del primer dels citats va col•laborar en els treballs.

https://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/#/cercabasica/detallunitat/ACBL50-14-N-4734

Sou pregats d’ajudar-nos en la nostra recerca, ja fent-nos arribar les vostres aportacions i imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com , ja publicant-los directament a : https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/

Catalunya us en deurà una.

SANTUARI DE SANTA MARINA. PRATDIP. EL CAMP JUSSÀ DE TARRAGONA. CATALUNYA

No pensava trobar gaire informació – i em fa feliç anar errat en aquesta ocasió - , quan retratava aquesta ermita/santuari, construïda al segle XVIII a la Serra de Llaberia, de gran devoció popular tant pels habitants de Pratdip com per la resta de pobles de la comarca. A començaments del segle XX es va construir un balneari.

L’any 1335 ja existia la partida de Santa Marina i per tant, segurament ja hi havia algun ermitori en aquest territori.

Fou aproximadament l’any 1500 quan la família de Mas d’en Sabaté va donar part dels terrenys que actualment conformen el patrimoni de l’ermita i en va fer la cessió del dret de l’aigua. És llavors quan s’inicià la construcció de l’actual ermita i de la casa de l’ermità. L’any 1602 es col•locà el primer retaule d’estil renaixentista, que es conserva a l’església parroquial de la Nativitat de Santa Maria de Pratdip , i que fou substituït per un altre d’estil barroc l’any 1730, el qual fou cremat en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República . Durant el segle XVIII es construïren la casa nova dels ermitans, la Casa Gran, que allotjava les quadres a la planta baixa i l’hostatgeria a dalt, i la casa de la Font que amb porxos cobria la font de tres canells i ampliava l’allotjament. Aquest creixement ens reflexa el gran fervor que la santa tenia a les contrades meridionals. Es diu que els seus aplecs - el 18 de juliol- eren molt concorreguts i que era lloc de trobada de joves. També eren molts els que hi venien a demanar la intercessió divina davant les malalties, és per això que abans de la guerra molts exvots adornaven les capelles laterals.

Amb la llei de Desamortització de Mendizaval lany 1834, s'expropiaven les terres i els edificis excepte l'ermita i la casa de l'ermità. Per tal d’evitar que aquests béns poguessin ser comprats per persones alienes, el capellà reuní a nou famílies riques del poble, amb la intenció de crear una societat capaç de participar a la subhasta i adquirir els títols de la mateixa. Malgrat que la idea donà bon fruit, posteriorment seria motiu d'una greu polèmica., en acabar la confrontació bèl•lica 1936-1939 , el bisbat, inscrigué en el Registre de la Propietat de Falset els antics béns expropiats com a propis. Els veïns es sentiren defraudats per aquesta acció unilateral, esclatant un enfrontament amb el clergat i a conseqüència del qual, l’ermita quedà pràcticament abandonada.

L’any 1917 es va inaugurar un balneari de luxe iniciativa de tres barcelonins. L’espai comptava amb llum elèctrica, colmado, habitacions pels hostes i pel servei. Aquest hotel no va tenir l’èxit desitjat ja que les despeses eren massa elevades. Posteriorment passà a mans del consorci de propietaris de Santa Marina en benefici de l’ermita però va ser clausurat després de la guerra.

Es conserven encara les restes de l’antic edifici sota l’ermita, l’anomenat Hotel de Santa Marina.

Amb l'arribada dels ajuntaments democràtics es començaren a resoldre els problemes. Els acords amb el Bisbat, la reaparició del Patronat de Santa Marina i la tornada de la figura de l'ermità, van permetre iniciar la nova etapa de recuperació del santuari. Durant la dècada dels 90, la Generalitat va incloure l'ermita en el "Llistat de Monuments Catalogats d'Interès Local". Un cop acabats els treballs de consolidació de l'ermita, es va iniciar la recuperació del seu interior, intentant retornar al santuari l’esplendor que tenia al segle XVIII, amb els seus esgrafiats i pintures.

Les obres de rehabilitació fetes a l’ermita l’any 1992 posaren al descobert un conjunt de pintures i estucats de guix que daten del segle XVIII, Carles Arola i Vera ( Barcelona, 1961 ) fou l’autor del nou retaule, col•locat l'any 2002, que consta de 7 taules policromades i daurades amb or de full, on es representa la vida de la Santa i és coronat per la Nativitat de la Mare de Déu, que és la patrona de Pratdip. La iconografia, temàtica i estructura és semblant a la del retaule renaixentista, i les taules representen: l’ ingrés al convent de Santa Marina, la falsa acusació, l'expulsió, la penitència, la mort i la glòria. I a la predel•la, la part inferior del retaule, s'hi representen escenes de la passió.

Les pintures murals del cambril, la cúpula i les portes també les va decorar en Carles Arola. Al cambril hi ha representades les principals ciutats d'on vingueren les relíquies de Santa Marina: Alexandria, Venècia, Barcelona i Pratdip. La cúpula està decorada amb un llenguatge plàstic contemporani amb ressonàncies barroques pròpies de l'estil personal de l'artista. A les portes s'hi representen els dips, aquestes criatures vampíriques que formen part de la història mitològica de Pratdip.

La tècnica emprada és la de l'enganyatall o "trompe-l’oeil", un recurs pictòric decorativista per a ressaltar figures creant un efecte molt realista.

Us deixo un enllaç on podreu ampliar aquesta informació :
http://www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarragona/pratdip/ermita-de-santa-marina

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercataunya@gmail.com

ESGLÉSIA DE LA IMMACULADA CONCEPCIÓ DE MARIA DE LA TORRE DE LA GRANADELLA. CAMARLES. L’EBRE JUSSÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Reprodueixo de : http://www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarragona/camarles/torre-de-la-granadella
La Torre de la Granadella d'uns 16 metres d'alçada presenta planta quadrangular i està al costat de la casa dels Jordà (del segle XIX) i d'una església (segle XIX-XX). La torre té planta baixa i tres pisos i està rematada amb un terrat. Al nivell de la segona planta, el mur que toca les altres edificacions està foradat per fer un pas de comunicació i es va bastir una escala d'obra que va suposar la reducció de les estances i l'enderrocament de part dels sostres.

Originàriament l'accés a la torre es feia per una porta, encara visible, situada al primer pis, d'arc de mig punt adovellada. Després es va obrir una altra porta, similar a l'anterior, a la planta baixa. Uns graons porten a aquesta porta.

La planta baixa està coberta amb volta de pedra. S'observen algunes espitlleres i finestres petites. Les parets estan realitzades de carreus de pedra poc desbastades excepte els angles que són fets amb carreus més grans i treballats;els darrers dos metres estan fets amb un aparell constructiu molt irregular així que possiblement va ser afegit amb posterioritat.

L'església annexada a la torre és d'una sola nau amb contraforts a l'exterior i la teulada és a dues vessants. La casa principal presenta planta quadrada, de planta baixa i pis i està totalment feta de pedra.

Li havia dedicat un post :
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/11/esglesia-de-la-torre-de-la-granadella.html

Estic pendent de la resposta de l’Ajuntament de Camarles, i la del Bisbat de Tortosa, em confirmen des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) que no tenen dades d’aquest edifici religiós que no s’esmenta al inventari d’església de Catalunya.

Trobava una minsa informació de Diego de León y Nuñez-Robres (València, 19/7/1870 – presó de Cerdanyola del Vallès, 04/01/1939) va ser un terratinent.

Fill d'Antoni de León y Juez Sarmiento i de Encarnación Núñez de Robres y Salvador va ser majordom del rei (mayordomo de semana) des del 1900. El juny de 1919 va encapçalar les llista de la Unión Monàrquica Nacional pel districte de Tortosa sense poder però desbancar a Marcel•lí Domingo i Sanjuán (Tarragona, 25 d'abril de 1884 - Tolosa, 2 de març de 1939)

Empresonat durant la Guerra Civil Espanyola va morir a la presó de Cerdanyola del Vallès el 1939, on va coincidir amb Enric Bayerri i Bertomeu (Jesús, 1882 - 23 de setembre de 1958)

Les despulles de Diego de León y Nuñez-Robres reposen a l'ermita de Camarles des del febrer de 1941.

Té dedicat un carrer a Roquetes -va ser propietari de la vall del marquès- i una plaça i un monument (1956) a la localitat de Camarles on tenia terres.

Un prec a tots els camarlencs en particular , que faig extensiu a qualsevol persona i/o entitat, perquè ens facin arribar a coneixercatalunya@gmail.com tota la informació que sàpiguen relativa a aquesta ‘església misteriosa’, que va exercir ‘de facto’ com església de Camarles, fins a la construcció de l’actual parroquial advocada a Sant Jaume.

Que en sabeu d'aquest temple ?.

Quina advocació té o tenia ?.

Quan va deixar de tenir culte ?.

En teniu una imatge millor ?.

,,,?.

Mn. Josep Alanyà Roig (Batea, 1943), Canonge de la Catedral de Tortosa, arxiver capitular, director de l'Exposició permanent "Sancta Maria Dertosae", director de l'Arxiu Històric Diocesà i membre del Consell Assessor del Museu de Tortosa, em dia ;

Benvolgut,

L'advocació de l'església de la Torre de la Granadella és la Immaculada Concepció de Maria.

Les fotos de l'edifici les hauria de fer vostè o pot també posar-se en contacte amb el senyor rector de Camarles.
Atentament.

Sou pregats de traslladar aquesta petició al Rev. Josep Blasco Curto, pvre, Rector de l’església parroquial de Camarles.

Gràcies per endavant, Catalunya us en deurà una.

Rebia un email del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ), en el que em diuen; aquesta església no l’haviem localitzat a l’inventari perquè la població no es diu “La Torre de la Granadella” sinó que es diu “La Granadella” , i a més abans no era municipi de Camarles, sinó que ho era de Tortosa, i entre una cosa i l’altre no varem trobar Granadella perquè cercàvem la Torre de...

Capella de la Immaculada Concepció, La Granadella, Camarles, Baix Ebre. Data fotos 7-VII-1975

Em deixaven una nota al facebook des del Consistori de Camarles; l'Ajuntament i poble en general sols tenim accés un únic dia a l'any, el 7 de desembre, coincidint amb la segregació del municipi de Camarles de Tortosa.

SANT ESTEVE DE VALLDORIOLA. SAGÀS. EL BERGUEDÀ. CATALUNYA

Visitava en companyia del Joan Escoda Prats, el conjunt que formen l'església de Sant Esteve de Valldoriola i el seu petit fossar, la descripció de patrimoni Gencat ens diu que el temple té una sola nau amb una sagristia oberta al mur del presbiteri, a tramuntana. Orientada a llevant, té un senzill campanar d'espadanya a ponent. La porta, d'arc de mig punt i amb dovelles regulars, està orientada a migdia. Està coberta a dues aigües i té el carener paral•lel a la façana principal. Decorada interiorment amb una senzilla estilització floral a l'altar i una decoració geomètrica a la resta de l'edifici.

Sant Esteve de Valldoriola té els orígens en l'època medieval (baixa edat mitjana) però fou modificada i ampliada al segle XVIII. La llinda de la porta de la sagristia esmenta la data de 1701.

Sagàs l’any 1718 tenia 270 habitants, xifra que augmentà durant un segle i mig fins a situar-se en els 730 habitants l’any 1857. Des d’aleshores s’inicià una davallada (430 habitants el 1920, 389 habitants el 1960, 294 habitants el 1970, 272 habitants el 1981, 194 habitants el 1991, 153 habitants el 2001, 140 habitants l’any 2005, i la darrera dada que trobava és de l’any 2013, amb 155 habitants.

En la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista havia retratat la façana del magnífic edifici de l'Ajuntament de Sagàs, del que no trobava cap dada enlloc, tampoc la meva petició d’informació – per via telemàtica - fins a dia d’avui no ha tingut resposta, a banda d’ampliar-la a tots els saganesos , la faig extensiva urbi et orbe a tothom que en sàpiga alguna cosa, que ens ho faci saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya us en deurà una.

El diccionari català valència balear pel que fa al topònim ens diu ; etimològicament grafia aglutinada de vall d'Oriola (probablement nom personal femení medieval).

Hom pensa que pot referència també a l’abundosa existència en aquest indret dels ocells i/o els bolets coneguts amb aquest nom.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com