El topònim en aquest país nostre, el podríem aplicar per arreu; font, balma ,pujol ,serra ,serrat ,vall ,turó, torrent, barranc, .......... fins fora lògic – no agradable pels veïns del carrer, està clar – trobar aquest adjectiu a tots i cadascun dels nomenclàtors de les nostres poblacions, grans i petites.
Llegia a la pàgina 31 del Diari de Sabadell del dissabte 7 de juny, abans de començar aquesta crònica, la següent noticia :
en un 54% segons els mateixos tècnics del Ministeri d’Hisenda, els esborranys enviats als contribuents amaguen “omissions i/o oblits “ quan a les deduccions que per llei els son aplicables.
Esperem una resolució, ràpida i exemplar, per part de les nostres màximes Autoritats.
Anàvem en la sortida quina destinació era la Balma i la Font del Lladre, el Josep Simó Deu , el Joan Moliner i Manau; el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomás Irigary i López, l’Antoni Uriz i l’Antonio Mora Vergés; els dos primers grans coneixedors d’aquest territori proper que s’ha donat en anomenar com Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, ens farien novament de sherpas.
El temps semblava donar-nos una treva en aquest allau de tempestes, amb el que Déu, dona resposta a la petició blasfema, feta a la Moreneta, des de les files de l’antic Partit Comunista del Nen Jesús. Potser ens caldrà tornar a demanar a l’església, que des dels pocs Comunidors que resten dempeus, novament és torni a cridar a comunió a la natura.
Cal potser explicar a algun lector que és un comunidor : [*], i quina funció exercia en l’activitat pastoral i religiosa de les comunitats rurals.[**] (*)Comunidor : Petita edificació en forma de porxo obert als quatre vents, cobert, situada prop de l’església , on s’aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades.
(**)Comunir : Conjurar ( el mal temps ) amb oracions o exorcismes.
L’accés, gens fàcil, únicament us serà possible, si com nosaltres us feu acompanyar, per sherpas experimentats. Per endavant una afirmació, qualsevol molèstia i/o sacrifici rebran una més que justa compensació, amb la contemplació d’aquest indret ple d’encís, des de la bauma magnifica en les seves proporcions, fins a la font que gràcies a les aportacions de les pluges d’aquesta primavera raja a cor que vols. Està clar que la denominació s’ajusta perfectament, hi ha molts llocs per fer-se escàpol, tant en sentit ascendent per tornar al camí ral, com descendent per accedir al camí del solitari, i/o a la vessant de Rellinars.
Refem els nostres passos tot i deixant a la dreta del camí, la Roca Salvatge, El Paller de Tot l’Any i Castellsapera, per l’esquerra ens acompanyarà fins quasi el Coll de les Tres Creus, la serralada inconfusible de Montserrat.
Quan accedim novament a l’aparcament de l’alzina del Salari, constatem que com nosaltres, hi ha –sortosament – força persones a la que la natura els “enganxa” . De vegades penso que aquest món encara té remei !
Et sembla amic lector que sóc molt optimista, oi ?
© Antonio Mora Vergés
Llegia a la pàgina 31 del Diari de Sabadell del dissabte 7 de juny, abans de començar aquesta crònica, la següent noticia :
en un 54% segons els mateixos tècnics del Ministeri d’Hisenda, els esborranys enviats als contribuents amaguen “omissions i/o oblits “ quan a les deduccions que per llei els son aplicables.
Esperem una resolució, ràpida i exemplar, per part de les nostres màximes Autoritats.
Anàvem en la sortida quina destinació era la Balma i la Font del Lladre, el Josep Simó Deu , el Joan Moliner i Manau; el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomás Irigary i López, l’Antoni Uriz i l’Antonio Mora Vergés; els dos primers grans coneixedors d’aquest territori proper que s’ha donat en anomenar com Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, ens farien novament de sherpas.
El temps semblava donar-nos una treva en aquest allau de tempestes, amb el que Déu, dona resposta a la petició blasfema, feta a la Moreneta, des de les files de l’antic Partit Comunista del Nen Jesús. Potser ens caldrà tornar a demanar a l’església, que des dels pocs Comunidors que resten dempeus, novament és torni a cridar a comunió a la natura.
Cal potser explicar a algun lector que és un comunidor : [*], i quina funció exercia en l’activitat pastoral i religiosa de les comunitats rurals.[**] (*)Comunidor : Petita edificació en forma de porxo obert als quatre vents, cobert, situada prop de l’església , on s’aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades.
(**)Comunir : Conjurar ( el mal temps ) amb oracions o exorcismes.
L’accés, gens fàcil, únicament us serà possible, si com nosaltres us feu acompanyar, per sherpas experimentats. Per endavant una afirmació, qualsevol molèstia i/o sacrifici rebran una més que justa compensació, amb la contemplació d’aquest indret ple d’encís, des de la bauma magnifica en les seves proporcions, fins a la font que gràcies a les aportacions de les pluges d’aquesta primavera raja a cor que vols. Està clar que la denominació s’ajusta perfectament, hi ha molts llocs per fer-se escàpol, tant en sentit ascendent per tornar al camí ral, com descendent per accedir al camí del solitari, i/o a la vessant de Rellinars.
Refem els nostres passos tot i deixant a la dreta del camí, la Roca Salvatge, El Paller de Tot l’Any i Castellsapera, per l’esquerra ens acompanyarà fins quasi el Coll de les Tres Creus, la serralada inconfusible de Montserrat.
Quan accedim novament a l’aparcament de l’alzina del Salari, constatem que com nosaltres, hi ha –sortosament – força persones a la que la natura els “enganxa” . De vegades penso que aquest món encara té remei !
Et sembla amic lector que sóc molt optimista, oi ?
© Antonio Mora Vergés
1 comentari:
Home, al capdavall això de ser optimista és un "pecat" com qualsevol altre.
Em va agradar de conèixer aquesta balma i la font, que aleshores no rajava. Per cert, el "sherpa" era terrassenc.
M'ha agradat, també, de trobar aquest bloc, casualitats del "ciberespai".
Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada